Des del 1975 – fa, doncs, més de 30 anys – que estic ficat en el món del cinema i sempre recordo haver escoltat més queixes que lloances sobre la situació del nostre cinema. La sensació personal que tinc és la d’haver anat sobrevivint a batzegades i aquesta em sembla també una sensació extrapolable a la situació general que m’ha portat a plantejar-me fer aquest documental.
Vaig entrar al món del cinema – com ajudant de direcció – coincidint amb la fi del dictador que havia tiranitzat l’Estat Espanyol durant casi quaranta anys. Tot eren esperances, les coses canviarien, desapareixeria la censura, hi hauria més llibertat, ens podríem expressar de manera clara i directa, sense haver de recórrer als símbols o les metàfores. Hi hauria també millors condicions de treball, d’accés a la professió. S’organitzaven els sindicats, les associacions professionals... S’havia de pensar en crear una veritable indústria, ja que el cinema és una expressió artística inevitablement lligada a una infraestructura industrial considerable o, si més no, llavors ho era. Ara les coses sembla que estant canviant, en aquest sentit, des de fa un temps.
Pocs anys després, van venir les noves lleis, els ajuts, les subvencions, l’intent de fer – aquí i arreu de l’estat – un cinema millor tant pel que fa a cultura com a industria i, sobretot, la recerca d’un públic que ens fes costat. En aquest trenta anys i escaig, la realitat – i les estadístiques – ens diuen que no hem aconseguit grans avenços, que no hem trobat cap espai que es pugui considerar suficientment gran, perquè la cadena de producció-distribució-exhibició del nostre cinema sigui important, ni a casa nostra ni, per suposat, fora de les nostres fronteres – salvant honroses excepcions -. Potser només el reconeixement d’un cert cinema “diferent”, que és passeja per certàmens i festivals arreu del món, però que tampoc acaba de gaudir del favor del gran públic.
Les noves tecnologies – amb Internet al capdavant – ens han de fer replantejar moltes coses i per això he volgut reunir en aquest documental varies generacions de cineastes catalans – directors i productors – demana’ls opinions i confrontar-les o complementar-les, establint un debat entre una part significativa dels professionals del nostre cinema. Deliberadament no he volgut que hi intervinguin altres branques del sector audiovisual o de l’administració, per centrar les opinions en els que es consideren, tradicionalment, els màxims responsables de les pel·lícules: productors i directors. Hi seran tant aquells que el feien, com els que el fem i els que faran aquest cinema que no sé si hem de catalogar de “cinema català” o de “cinema” curt i ras.
Els principals factors sembla que són: la manca de solidesa de la nostra indústria i la llengua – i potser, fins i tot, més la llengua que altre cosa - ¿es necessari que parlin en català – i fins i tot en castellà - Humphrey Bogart, Clint Eastwood o George Clooney?, ¿han de parlar en català Carmen Maura, Aitana Sánchez-Gijón o Pilar López de Ayala, perquè podem fer una pel·lícula catalana amb elles de protagonistes?, ¿si veiem en una pel·lícula feta a Barcelona - per productores i professionals catalans - un senyor de Murcia o del Pakistan parlant en castellà, per aquest fet no es pot considerar que sigui “cinema català”?
¿Quina importància té la llengua a l’hora de determinar l’origen d’una pel·lícula? ¿Cal que el cinema tingui un segell identitari de la seva procedència o simplement ha de tenir una dimensió universal?. I, en cas de que calgui, ¿hi ha algun factor comú que ens caracteritzi i ens permeti donar al nostre cinema una “denominació d’origen”?
Intentem-ho esbrinar a “cinemacat.cat”, donant la paraula a varies generacions de productors i directors del nostre cinema.
Antoni Verdaguer i Serra, Guionista i Director.
Dades tècniquesVaig entrar al món del cinema – com ajudant de direcció – coincidint amb la fi del dictador que havia tiranitzat l’Estat Espanyol durant casi quaranta anys. Tot eren esperances, les coses canviarien, desapareixeria la censura, hi hauria més llibertat, ens podríem expressar de manera clara i directa, sense haver de recórrer als símbols o les metàfores. Hi hauria també millors condicions de treball, d’accés a la professió. S’organitzaven els sindicats, les associacions professionals... S’havia de pensar en crear una veritable indústria, ja que el cinema és una expressió artística inevitablement lligada a una infraestructura industrial considerable o, si més no, llavors ho era. Ara les coses sembla que estant canviant, en aquest sentit, des de fa un temps.
Pocs anys després, van venir les noves lleis, els ajuts, les subvencions, l’intent de fer – aquí i arreu de l’estat – un cinema millor tant pel que fa a cultura com a industria i, sobretot, la recerca d’un públic que ens fes costat. En aquest trenta anys i escaig, la realitat – i les estadístiques – ens diuen que no hem aconseguit grans avenços, que no hem trobat cap espai que es pugui considerar suficientment gran, perquè la cadena de producció-distribució-exhibició del nostre cinema sigui important, ni a casa nostra ni, per suposat, fora de les nostres fronteres – salvant honroses excepcions -. Potser només el reconeixement d’un cert cinema “diferent”, que és passeja per certàmens i festivals arreu del món, però que tampoc acaba de gaudir del favor del gran públic.
Les noves tecnologies – amb Internet al capdavant – ens han de fer replantejar moltes coses i per això he volgut reunir en aquest documental varies generacions de cineastes catalans – directors i productors – demana’ls opinions i confrontar-les o complementar-les, establint un debat entre una part significativa dels professionals del nostre cinema. Deliberadament no he volgut que hi intervinguin altres branques del sector audiovisual o de l’administració, per centrar les opinions en els que es consideren, tradicionalment, els màxims responsables de les pel·lícules: productors i directors. Hi seran tant aquells que el feien, com els que el fem i els que faran aquest cinema que no sé si hem de catalogar de “cinema català” o de “cinema” curt i ras.
Els principals factors sembla que són: la manca de solidesa de la nostra indústria i la llengua – i potser, fins i tot, més la llengua que altre cosa - ¿es necessari que parlin en català – i fins i tot en castellà - Humphrey Bogart, Clint Eastwood o George Clooney?, ¿han de parlar en català Carmen Maura, Aitana Sánchez-Gijón o Pilar López de Ayala, perquè podem fer una pel·lícula catalana amb elles de protagonistes?, ¿si veiem en una pel·lícula feta a Barcelona - per productores i professionals catalans - un senyor de Murcia o del Pakistan parlant en castellà, per aquest fet no es pot considerar que sigui “cinema català”?
¿Quina importància té la llengua a l’hora de determinar l’origen d’una pel·lícula? ¿Cal que el cinema tingui un segell identitari de la seva procedència o simplement ha de tenir una dimensió universal?. I, en cas de que calgui, ¿hi ha algun factor comú que ens caracteritzi i ens permeti donar al nostre cinema una “denominació d’origen”?
Intentem-ho esbrinar a “cinemacat.cat”, donant la paraula a varies generacions de productors i directors del nostre cinema.
Antoni Verdaguer i Serra, Guionista i Director.
Presentació:
Vídeo: TDTrip, 704x396, 25fps, xvid, test de compressibilitat 50%
Àudio: TDTrip, 128kbps, 48kHz, mp3 (vbr), estèreo
Durada: 8 minuts
Mida: 65MB
Documental:
Vídeo: TDTrip, 720x404, 25fps, xvid, test de compressibilitat 50%
Àudio: TDTrip, 96kbps, 48kHz, mp3 (cbr), mono
Durada: 121 minuts
Mida: 700MB
Debat:
Vídeo: TDTrip, 704x396, 25fps, xvid, test de compressibilitat 50%
Àudio: TDTrip, 128kbps, 48kHz, mp3 (vbr), estèreo
Durada: 22 minuts
Mida: 115MB
Elinks
Presentació - Documental - Debat
