[ed2k] 30 minuts (Temp. 2019-2020) Nous !!

[r5004]

T'has descuidat d'afegir aquest últim 30 minuts al post principal.
Gràcies per publicar-los!

[naroatna]

T'has descuidat d'afegir aquest últim 30 minuts al post principal.
Gràcies per publicar-los!

Ains em vaig oblidar de dir que continuàvem al segon post, que en el primer ja no mi quedava prou espai. Gràcies per avisar i per descomptat per les teves tantes suplències (i la teva santa paciència quan em retardo massa).


Fins aviat!

[r5004]

[naroatna]

Al dia!

30 minuts (2020.02.02) El món ho ha de saber (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
La Xina està creant la presó més gran del món amb és d'un milió de persones de la minoria musulmana de l'ètnia uigur, recloses en centres d'internament on són reeducades forçosament.

Més informació

La repressió als uigurs, la minoria musulmana a la Xina, a "30 minuts"
La Xina està creant la presó més gran del món. Es calcula que més d'un milió de persones de la província de Xinjiang, una àmplia zona de deserts i muntanyes de l'antiga Ruta de la Seda, ha estat detinguda i reclosa en centres d'internament i presons d'aquesta regió. Són ciutadans xinesos de l'ètnia uigur, una minoria musulmana d'origen turc als quals el govern xinès vol afeblir la seva fe en l'islam a base d'una reeducació forçada.
Una altra de les formes que el govern xinès té per aconseguir el seu objectiu és separar els fills de les seves famílies. Això ja ha passat a prop de mig milió de nens que han estat reclosos en internats, segons un document de planificació publicat en una web del govern, i el Partit Comunista Xinès s'ha fixat l'objectiu de tenir en funcionament una o dues d'aquestes escoles a cadascun dels municipis de més de 800 habitants de Xinjiang a finals de l'any vinent.

Els mitjans i els documents oficials descriuen l'educació com un component clau de la campanya del president Xi Jinping per eliminar la violència extremista a Xinjiang. La idea és utilitzar els internats com a incubadores d'una nova generació d'uigurs seculars, més lleials tant al partit com a la nació xinesa. Per dur a terme aquesta assimilació cultural, les autoritats de Xinjiang han reclutat desenes de milers de professors de tota la Xina, sovint de l'ètnia majoritària han, i també destacats educadors uigurs han estat empresonats.

Enclaustrats en un entorn gairebé militar i immersos en una cultura desconeguda, als nens dels internats només se'ls permet visitar les famílies cada una o dues setmanes, una restricció destinada a "trencar l'impacte sobre els nens de l'atmosfera religiosa de casa seva", en paraules del document de planificació.

La reportera Sophie McNeill, del programa Four Corners del canal públic australià ABC, ha investigat a fons aquest pla del govern xinès i ha trobat proves inquietants de com la Xina ha anat construint, en els darrers anys, la presó més gran del món. Però el pla no acaba amb els ciutadans uigurs internats. Els que encara estan a casa seva, són objecte d'un exhaustiu seguiment fent servir tecnologia punta, eines de vigilància massiva i intel·ligència artificial per controlar tota una població. Hi ha controls cada 200 metres on s'identifica les persones i es revisa els seus telèfons intel·ligents, asseguren alguns testimonis uigurs que han fugit del país, sobretot a Austràlia.

El reportatge recull alguns d'aquests testimonis i fa l'anàlisi d'imatges de satèl·lit i documents oficials descoberts en línia, que demostrarien el que està passant a Xinjiang. La investigació conclou que hi ha proves que els detinguts són obligats a treballar en fàbriques amb fortes implicacions d'empreses estrangeres que fan negocis a la regió, i això les convertiria en còmplices dels abusos dels drets humans que es produeixen a Xinjiang.

L'agreujament de la situació a la regió ha fet que els uigurs que viuen fora de la Xina hagin posat el crit al cel. Si fins ara s'havien mantingut quiets i callats per por de provocar les autoritats i que això perjudiqués els seus familiars, avui, amb desesperació, trenquen el seu silenci per dir al món tot el que els passa.

Un reportatge de Sophie McNeill

Imatge: Ron Foley

Una producció de CH4 Four Corners

Fins aviat!

[naroatna]

Un altre:

30 minuts (2020.02.09) La cara oculta de l'emoticona (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Els "emojis" es fan servir a 212 països per 2.900 milions de persones que envien cada dia mes 7.000 milions d'emojis convertint-se en el llenguatge més utilitzat al món.

Més informació

Cada dia s'envien més de 7.000 milions d'emojis. Instagram, per exemple, diu que més de la meitat dels missatges que els usuaris pengen a la seva plataforma fan servir, exclusivament, emojis. I sobretot els més joves. El 72% d'troben més fàcil expressar els seus sentiments amb emoticones que amb paraules. Actualment el teclat d'emojis consta de 3.000 icones. Però, n'hi ha prou?

Amb els emojis mostrem la nostra alegria o tristesa o si estem sorpresos o enfadats, però també ens abracem, ens fem petons i somriem o plorem digitalment. Estem davant del veritable llenguatge corporal de l'era digital, una nova manera d'expressar-nos que decideixen a Califòrnia un grup d'enginyers informàtics majoritàriament homes, blancs i nord-americans.

Pot semblar que la construcció d'aquest llenguatge és innocent, fins i tot banal, però darrere de les emoticones hi ha tot un món que pràcticament ningú coneix.

D'on venen els emojis? Qui decideix quins símbols farem servir universalment? El que fem servir ara només és el principi d'una nova forma de comunicació?

El Consorci Unicode existeix des de començaments dels anys 90 i és qui controla les emoticones que fem servir. Son ells els que decideixen quins emojis es poden fer servir a gairebé totes les plataformes per a mòbils i per a ordinadors. Són 20 els membres que formen el comitè i que actuen com a tribunal suprem de la comunicació digital, perquè són aquest grup de persones els que, amb les seves deliberacions, dictaminen quines icones s'afegiran als nostres teclats.

Per exemple: quants colors de pell han d'aparèixer als emojis de persones? La menstruació tindrà una icona pròpia? Catalunya, Bretanya, el Tibet o el Kurdistan es mereixen tenir la seva bandera en el món de les emoticones? Perquè les banderes són un dels temes més complicats. Anglaterra, Escòcia, Gal·les tenen la seva emoticona però al comitè els resulta molt difícil decidir-se cada cop que se n'han d'afegir d'altres, perquè diuen que "les banderes s'identifiquen molt amb la identitat pròpia, amb la identitat política". "Al món hi ha molts moviments de tota mena que tenen una bandera pròpia. Per això les banderes tenen moltes connotacions, i nosaltres volem anar amb molt de compte a l'hora de representar això perquè és un tema explosiu", afegeixen.

Des que el comitè d'emojis va començar a treballar, es va fixar com a objectiu aconseguir una representació de la societat millor i més variada, i per això va afegir més professions en femení, més colors de pell, un emoji del hijab o un emoji amb la bandera de l'arc de Sant Martí, símbol de la comunitat LGTBI.

El consell directiu d'Unicode està format per membres que representen les grans empreses tecnològiques, com ara Apple, Google, Intel, Huawei, Facebook o Microsoft. Aquestes empreses, que normalment es fan la competència, es reuneixen al voltant d'una taula amb una missió: procurar que tots els dispositius del món es puguin comunicar entre ells amb codis acordats per tothom. I això també inclou les emoticones. Els representants d'aquestes empreses es deuen als accionistes, però també tenen el deure de facilitar la comunicació entre els usuaris de les seves xarxes i evitar la censura.

Per ser membre d'Unicode amb dret a vot s'han de pagar 80.000 dòlars a l'any, però hi ha una escletxa que permet que qualsevol persona en pugui ser membre sense vot per 75 dòlars. Això dona dret a assistir a les reunions i poder participar en els debats amb no més d'una vintena de persones. És en aquest comitè que es decideixen les noves emoticones que farem servir a partir d'ara.

S'estima que cada dia enviem més de 7.000 milions d'emojis i Unicode només afegeix una seixantena d'emojis nous cada any. Quan ha afegit un emoji, ja no s'elimina mai més. Hi ha molts grups que lluiten per ser reconeguts al món dels emojis i això fa que hi hagi molts lobbys d'emoticones arreu del món. Un dels més potents és el de l'emoji del vi blanc, a qui no els agrada que només hi hagi un emoji del vi negre. A Unicode es pregunten si hi ha prou bevedors de vi blanc per dedicar-hi una emoticona o si no hi ha gaire gent que en reclami una amb la bandera transgènere, per exemple. Això fa que ens haguem de preguntar quin futur ens espera després dels emojis o bé si prevaldran les decisions d'Unicode o el codi que acabem determinant els usuaris.

Un reportatge de: Mea Dols de Jong
Imatge: Joost van Herwijnen
Una producció de VPRO

Fins aviat!

[yuyu112]

Bona feina!!

Com t'ho fas per a l'IPTVRip?

[naroatna]

Gràcies!

Doncs gravo via IPTV perquè no em queda cap altre remei ja que a casa des de fa un temps no rebem prou bona senyal de TV3 per TDT, i però sí que puc continuar gravant via IPTV del Movistar+ contractat, i ho faig amb el programa que val per ambdues maneres: https://www.dvbviewer.com/en/index.php

Fins aviat!

[naroatna]

Més:

30 minuts (2020.02.16) La gran vellesa (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
L'allargament de la vida i l'envelliment progressiu de la població són una realitat a Europa i suposa un dels reptes principals del segle XXI. Veurem quatre exemples d'històries de vida a Catalunya i, també, d'envelliments diferents.

Més informació

A Catalunya, les projeccions assenyalen que, el 2050, un 35% de la població superarà els 65 anys, el doble que ara. Serà la conseqüència de l'arribada dels "baby boomers" a dalt de tot de la piràmide d'edat.

Un percentatge que tensionarà l'estat del benestar i farà augmentar les situacions de solitud no volguda que, en el cas de la gent gran, han esdevingut una veritable epidèmia social.

El debat sobre aquest escenari nou és urgent, però tant les administracions com la societat, que estigmatitza l'envelliment, el continuen ajornant.

Natàlia Antúnez té 93 anys i és mestra de gimnàstica. Martí Teixidor en té 89 i no supera una profunda sensació de solitud després d'haver perdut la seva parella. Mercè Mas, amb 83, continua lluitant activament perquè es garanteixin els drets de la gent gran. I Paquita Tello, de 94 anys, té una demència profunda i viu en una residència pública.

Són quatre exemples d'històries de vida i, també, d'envelliments diferents.

Totes demostren que no parlem d'una etapa homogènia i que el poder adquisitiu i, de forma determinant, la salut, la condicionen.

L'esperança de vida, que cada dècada és dos anys i mig més elevada, és un èxit social i científic, però també està provocant canvis en aquesta vellesa, amb moltes més dependències. L'augment de les malalties de llarga durada, com les demències, ha fet créixer la percepció que la gent gran és un col·lectiu només consumidor de recursos assistencials. I ha agreujat el que es coneix com a edatisme, una discriminació gairebé invisible, però molt habitual.

A falta de resposta de l'administració, la societat ja duu a la pràctica nous models. És el cas de les fórmules alternatives noves a l'aïllament social, com el cohabitatge sènior, en què grups de persones planifiquen el seu envelliment comú. El reportatge s'hi acosta a través de l'experiència del grup Walden XXI que, imitant un model d'èxit a molts països del nord d'Europa, prepara una convivència conjunta en un antic hotel que han comprat a Sant Feliu de Guíxols, al Baix Empordà.

Un reportatge de Mariona Bassa i Xavier Bonet

Imatge: Bernat Suñé / Producció: Jèssica Montaner

Fins aviat!

[naroatna]

Afegits altres tres més:

30 minuts (2020.02.23) Justícia per als rohingyes (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Fa tres anys, l'estiu del 2017, l'exèrcit birmà va destruir de manera sistemàtica uns 500 pobles de l'estat de Rakhine. Tota la població va fugir travessant boscos i turons amb el que havien pogut salvar de les flames. Els que s'escapaven d'aquesta destrucció eren rohingyes d'aquest estat de Birmània, musulmans que fa segles que hi viuen, però que són considerats indesitjables en un país de majoria budista.

Més informació

La repressió de l'exèrcit i la policia birmanes va provocar milers de morts a Rakhine i van fugir de Birmània, travessant el riu que fa frontera amb Bangladesh. En un primer moment, més de 700.000 rohingyes van fugir buscant refugi. En aquella ràtzia van matar 22.000 persones i en van obligar a fugir més d'un milió sense que ningú els digués res. I van fer servir els mitjans de comunicació local per convèncer el poble birmà que res de tot allò no va passar, que els rohingyes es van cremar ells mateixos les cases i van fugir perquè volien. Però testimonis d'aquells fets i moltes proves inesborrables apunten que es va tractar d'una neteja ètnica en tota regla.

Hi ha un home que va tenir un paper destacat a l'hora d'anar creant un clima contra els rohingyes. És el monjo budista U Wirathu, que, poc després de sortir de la presó, l'any 2012, va fer una campanya arreu del país per convèncer els més pobres dels perills que representa l'islam.

Va atiar l'odi contra els rohingyes, que durant la Segona Guerra Mundial es van posar a favor dels anglesos. Aquest fet, molts budistes birmans no els l'han perdonat mai. Va fer servir la seva popularitat i el suport dels militars per fer prohibir els matrimonis entre budistes i musulmans, però la seva intenció última era l'expulsió dels rohingyes de Birmània. I l'odi que va escampar va passar de les paraules als fets. Empesos per monjos radicals i protegits per la policia, alguns budistes van atacar pobles musulmans. Va ser el primer acte d'una tragèdia que va durar cinc anys. El juny del 2012, 120.000 musulmans rohingyes van ser expulsats dels seus pobles i obligats a anar cap als camps i, de mica en mica, els rohingyes van anar perdent els últims drets que els quedaven. No podien estudiar, ni rebre atenció mèdica, ni tan sols desplaçar-se. La reacció va ser el naixement d'un moviment armat, l'ARSA, l'Exèrcit de Salvació Rohingya d'Arakan. L'estiu del 2017, l'ARSA va atacar unes comissaries de la policia birmana, i allò va fer saltar el polvorí. La repressió massiva que es va desencadenar contra la minoria rohingya va fer que l'exèrcit birmà fos acusat de crims contra la humanitat.

La justícia internacional encara no ho ha determinat, però nombrosos especialistes i diplomàtics defensen que es tracta d'això. Els rohingyes que es van escapar a Bangladesh, on hi ha el camp de refugiats més gran del món, expliquen la mateixa història, amb la mateixa violència i els mateixos mètodes, aplicats amb tota la cruesa imaginable en un poble: Tulla Toli, que s'ha convertit en sinònim de crim contra la humanitat. Els supervivents d'aquest poble són el testimoni viu del que hi va passar. Homes i dones separats, infants massacrats, violacions sistemàtiques... un "modus operandi" es va repetir a la majoria de pobles.

La imatge de la Premi Nobel, ministra i consellera d'estat de Birmània, Aung San Suu Kyi, ha quedat tacada per la crisi dels rohingyes, per negar els crims que cometia l'exèrcit birmà i mirar cap a un altre costat. Ara, davant la pressió internacional, Birmània diu que està disposada a rebre'ls de nou al seu territori i es preveu que centenars de milers de rohingyes tornin a entrar al país, però quin futur els espera als rohingyes? Poden quedar-se a viure a Bangladesh i integrar-se a la seva societat? Què significa això per a la seva cultura? Si no se'ls donen garanties que estaran segurs, sense el reconeixement de la seva identitat, no volen tornar a la seva terra. El Tribunal de la Haia ha ordenat a Birmània que protegeixi els rohingyes i la comunitat internacional multiplica les denúncies dels crims que s'han comès contra ells, però la justícia va més lenta del que molts voldrien i cada dia que no fa res, el món permet que continuï el genocidi dels rohingyes. Una de les minories més perseguides del món espera que se li faci justícia.

Un reportatge de Gwenlaouen Le Gouilm / Imatge: Gwenlaouen Le Gouil iChristophe Barreyre

Una coproducció de Nova Production-TV Presse Productions-ARTE G.E.I.E

30 minuts (2020.03.01) Austràlia, els incendis que vindran (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
A Austràlia s'han viscut històries terrorífiques pels recents incendis, incendis de sisena generació que seran més freqüents arreu del planeta i que amenacen d'arribar també al nostre país.

Més informació

Austràlia ha viscut un final de primavera i un estiu negres. Aquesta temporada han cremat 12 milions d'hectàrees, han mort com a mínim mil milions d'animals d'espècies autòctones i 33 persones i han quedat destruïdes més de 3.000 cases.

Els testimonis d'aquests enormes incendis han estat bombers, policies i els ciutadans que han hagut d'abandonar els llocs on vivien, alguns dels quals ho han perdut tot. Els vídeos que van gravar van astorar el país i sorprendre el món sencer: imatges dels incendis més grans que s'havien vist mai i que els qui els van patir en primera persona no oblidaran i esperen no tornar a viure mai més.

Els que els van gravar expliquen com van acabar les seves històries. Són experiències increïbles de supervivència, valentia i desgavell.

Són vídeos que van gravar els bombers des de les cabines dels camions mentre travessaven un veritable infern, i també les famílies que es van haver de refugiar a les platges a mesura que les flames s'acostaven cada cop més, històries terrorífiques i impressionants, viscudes des de primera línia.

La majoria de brigades de bombers forestals sabien que tindrien una temporada molt dolenta, perquè l'ambient era cada vegada més sec i hi havia la consciència que a Austràlia hi havia una gran càrrega de combustible. Feia molts anys que no havien tingut cap foc important i esperaven que passés alguna cosa grossa. L'únic que no se sabia era on i quan.

Els primers focs van començar el 7 de setembre del 2019 i es van allargar fins al 3 de gener del 2020, i van recórrer i arrasar una superfície que és com 3 vegades i mitja la de Catalunya.

Al novembre es preveien unes condicions atmosfèriques desastroses a les zones més poblades de Nova Gal·les del Sud. Mai abans no hi havia hagut unes perspectives tan nefastes com aquelles, i al desembre nombrosos incendis forestals van cremar arreu de Nova Gal·les del Sud. El que més es temien els bombers davant d'aquest episodi de temperatures elevadíssimes es va fer realitat: del centenar d'incendis que van castigar grans extensions de Nova Gal·les del Sud, quatre van passar al nivell màxim d'alerta a causa de la situació meteorològica que es va viure aquells dies, amb temperatures que van superar ràpidament els 40 graus.

A mitjans de gener, les pluges van anar apagant els incendis que encara quedaven. Aquesta temporada d'incendis a Austràlia és la pitjor que s'ha registrat mai. Se l'ha qualificat d'apocalipsi, de malson i de porta de l'infern.

Amb l'acceleració del canvi climàtic, incendis com el d'Austràlia seran més freqüents arreu del planeta. Ho hem vist a l'Amazones i també més a prop, a Portugal, a Grècia i al nostre país mateix.

Els experts parlen d'incendis de sisena generació, que s'alimenten de canvis en les condicions dels boscos: humitats molt baixes i temperatures extremes, acompanyat tot plegat per una alta càrrega de combustible en unes masses forestals amb un sotabosc descontrolat.

Tot fa preveure que si no milloren les condicions i es fan treballs de prevenció molt més intensos sobre un territori cada dia més despoblat, ens acabarem trobant amb incendis que puguin arribar a arrasar centenars de milers d'hectàrees en zones impensables fins ara, com el massís del Montseny o els Pirineus.

Un reportatge de Sashka Koloff, Lauren Day i Sean Nicholls
Imatge: Ron Foley i Aaron Hollett
Una producció d'ABC Austràlia (Four Corners)

30 minuts (2020.03.08) Mama Congo. Dones al cor de l'Àfrica (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Els periodistes catalans Lisi Andrés i Josep París ens apropen a la dura realitat de les dones al Congo, un dels països del món on és més difícil ser dona, i mostren la lluita feminista al país.

Més informació

El programa 30 minuts emet el diumenge 8 de març, coincidint amb el Dia Internacional de les Dones, un reportatge sobre la lluita per la igualtat que milers de dones estan protagonitzant a la República Democràtica del Congo, un dels països del món on és més difícil ser dona. Situat al cor de l'Àfrica, arrossega una llarga història de violències i de pobresa extrema. Ara, les dones han alçat la veu i reivindiquen acabar amb un model social que no les té en compte.

El reportatge "Mama Congo. Dones al cor de l'Àfrica", realitzat per Lisi Andrés Palacios i Josep T. París Castro, ofereix un retrat de la situació actual de les dones a través de la mirada de deu activistes de gènere i de les veus d'una vintena de dones del país. Una mirada inèdita que centra el focus en l'empoderament i el lideratge que les dones del Congo estan duent a terme per aconseguir millorar les seves condicions de vida. Mama Congo viatja a la capital, Kinshasa, i al sud del país, un dels territoris més abandonats i on la situació és més complicada.

La falta de mitjans fa que les dones i les organitzacions hagin de pensar formes innovadores i enginyoses que els permetin desenvolupar la seva lluita. Cada matí, activistes pels drets de les dones surten arreu del país a recórrer els barris populars per fer sensibilització porta a porta. Parlen família per família sobre la perspectiva de gènere i la necessitat d'aplicar-la al centre de les famílies modificant el repartiment de tasques. A la majoria de llars del país són les dones i les nenes qui carreguen tot el pes del treball sense descans i això provoca moltes vegades que la seva salut es deteriori. El reportatge acompanya algunes d'aquestes activistes, com Mama Brigitte Bikuma i Mama Marie Paul Ngandu, de l'ONG Congolesa Étoile du Sud, en la seva tasca i parla amb algunes de les famílies que s'han acollit al projecte de les "comunitats de gènere" i han començat a generar canvis.

La lluita per la salut al país de l'Ebola

El Congo és un dels països més rics en minerals, com el coltan i el cobalt, claus en la fabricació de mòbils i de les bateries del cotxe elèctric, però la majoria de la població és extremadament pobra i no té accés a la salut. Els barris populars estan superpoblats i completament abandonats pel govern. No tenen aigua ni electricitat, les malalties proliferen i les dones i els infants són qui més en pateixen les conseqüències. Al país mundialment famós per l'Ebola, les malalties que maten més gent són, en canvi, el paludisme, la sida i la tuberculosi. El paper de les dones és clau per millorar la salut de les famílies i les comunitats.

El reportatge s'endinsa al barri de Lubudi-Luka, un dels més perillosos de la capital, on ni la policia ni el personal sanitari s'atreveixen a entrar, per conèixer l'activista Mama Marthine Makaya, una infermera que gràcies a un petit consultori i a la formació que ha impartit a les veïnes del barri per fer de llevadores, ha canviat la vida de moltes dones. Abans, la majoria es veien obligades a parir a casa o al carrer perquè no tenien forma d'arribar a l'hospital i gairebé la meitat de les dones i els nens morien en el part. La tasca de Mama Marthine ha aconseguit reduir la taxa al 25%.

La República Democràtica del Congo té una de les taxes de mortalitat infantil i maternal més altes del món. Segons dades de Metges sense Fronteres, el país perd una mare cada 25 minuts i un 7% dels nens moren abans de complir un any. El reportatge visita una maternitat d'un barri popular de Kinshasa on el 80% de les dones no tenen recursos per fer-se ni una sola ecografia durant l'embaràs i arriben al moment del part amb moltes complicacions. A més, no poden disposar dels pocs diners que tenen sense l'autorització del marit, que és qui decideix sempre si cal o no gastar-los anant al metge. No és l'únic obstacle que han de vèncer. Moltes s'enfronten també als tabús que la comunitat, i especialment els seus marits, tenen amb la cesària, que en moltes ocasions pot salvar la seva vida i la dels nadons.

Una llei amb perspectiva de gènere per acabar amb la xacra de les violacions

La República Democràtica del Congo ostenta també el macabre títol de ser el líder mundial de les violacions. A l'est, on el conflicte armat continua obert, el cos de les dones s'ha convertit en arma de guerra, però la violència sexual s'estén per tot el país. Un gran nombre d'aquestes violacions les pateixen nenes i noies menors d'edat que es veuen obligades a donar a llum els nadons si es queden embarassades perquè l'avortament és il·legal. La situació és tan greu que s'ha creat una unitat especial de policia per atendre les víctimes de violència sexual.

"Mama Congo" viatja al sud del país, una de les zones més castigades per la violència contra les dones, per entrar en una d'aquestes comissaries i acompanyar la seva màxima responsable, la coronela Esther Kalumbu, en un dia de feina. El reportatge permet assistir a les primeres entrevistes de la coronela amb nenes de 13 i 17 anys que han patit una violació i que reuneixen totes les forces per denunciar-ho sabent que pot tenir conseqüències greus, com ara que la societat les aparti o que ningú es vulgui casar amb elles. Implicar els homes i la resta de la comunitat és essencial en la lluita contra la violència sexual i el país acaba d'aprovar la primera llei en matèria de violacions que incorpora la violència de gènere.

Al sud també coneixerem Mama Françoise Kat Kambol, la primera dona en 60 anys que forma part del consell d'administració de la Universitat de Lubumbashi, i és especialista en estudis de gènere.

Fartes d'aguantar la violència i que la comunitat internacional les victimitzi, les dones del Congo s'han organitzat per exigir formar part de la nova etapa que viu el país i no estan disposades a renunciar als seus drets.

Una producció de Lisi Andrés Palacios i Josep T. París Castro

Fins aviat!

[dcop]

Mil gràcies pels nous!!!

[naroatna]

De res, un plaer !!

Fins aviat!

[naroatna]

Al dia!

30 minuts (2020.03.29) Dins del coronavirus (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Un equip del 30 minuts ha seguit des del primer moment la gestió d'aquesta crisi a Catalunya i ha estat testimoni privilegiat d'alguns moments de presa de decisions, gens fàcils, sempre ben a prop, des de dins.

Més informació

La Covid-19 ha trasbalsat el món sencer en només un mes, i ha capgirat la nostra quotidianitat. El que va començar com una epidèmia que ens miràvem com un fet allunyat que passava a la ciutat de Wuhan, a la Xina, ha transformat tots els aspectes de la nostra vida i societat en un temps rècord. Fa tot just quaranta dies que, a Catalunya, es prenien decisions com la polèmica suspensió del Mobile World Congress, una resolució àmpliament qüestionada en aquell moment, per suposadament exagerada.

Un mes després, l'estat ha decretat l'estat d'alerta, s'ha confinat la població a casa i es manté aïllada la conca d'Òdena, per l'aparició d'un clúster especialment actiu dins de l'epidèmia. Estem a punt de viure un col·lapse sense precedents del sistema de salut que, amb els seus dèficits, és un dels més musculats del món. De fet, cap sistema sanitari d'enlloc del món estava preparat per a una pandèmia d'aquestes proporcions. Tot i que, inicialment, es va intentar lluitar per cada cas que sorgia, el creixement exponencial ha fet canviar les estratègies per contenir i tractar les infeccions.

"Dins del coronavirus"

Un equip del "30 minuts" ha seguit des del primer moment la gestió d'aquesta crisi i ha estat testimoni privilegiat d'alguns moments de presa de decisions, gens fàcils, que han marcat el curs d'una epidèmia elevada a la categoria de pandèmia. I ho ha fet de ben a prop, des de dins dels domicilis particulars i a les urgències d'hospitals com el d'Igualada, el Clínic, Can Ruti i el de la Vall d'Hebron, on cada dia veuen l'augment preocupant d'infeccions i de morts.

"30 minuts" ha entrat a les ambulàncies que atenien persones afectades i ha estat en el primer assaig clínic que s'ha fet a Catalunya. El reportatge "Dins del coronavirus" recull les opinions d'experts epidemiòlegs, alguns que qüestionen parts dels procediments i criteris que s'han adoptat per afrontar la pandèmia, i també de metges i infermeres que lliuren el combat més dur i a primera línia contra aquest nou virus, i que veuen amb impotència com creixen els casos. El reportatge també recull els sentiments dels malalts i dels seus familiars.

En el reportatge es fa evident el canvi d'actitud que hem hagut de fer com a societat per mirar d'aturar el contagi: des de la proximitat de les primeres reunions on l'equip va assistir i les entrevistes a tocar, a un distanciament creixent dia a dia, fins a arribar a les últimes entrevistes, fetes per videoconferència.

És aquest distanciament entre persones, el confinament que ha buidat els carrers i la corba d'infeccions que continua creixent, el que reflecteix la gravetat d'una situació mai vista, un fet que fa només un mes i pocs dies encara veiem com a inimaginable, una distòpia impossible, que "30 minuts" ha viscut des de dins.

30 minuts (2020.03.29) La Xina, després de l'hivern, la primavera (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Recorregut per tota la crisi del coronavirus a la Xina, des dels inicis al mes de gener, on imperava una opacitat absoluta sobre el que estava passant fins a la fi del fred que ha coincidit amb la reducció a zero dels contagis locals.

Més informació

El reportatge fa un recorregut per la crisi del coronavirus a la Xina, des dels inicis al mes de gener, on imperava una opacitat absoluta sobre el que estava passant. Era ple hivern. Wuhan va centrar aquells dies les mirades de tot el món. El confinament de la ciutat i de la seva província la van aïllar del món i amb aquest tancament, tota possibilitat de testimonis independents del que hi passava.

Les vacances de l'any nou lunar es van anar allargant de setmana en setmana. Els nous contagis van anar pujant fins que, al març, comencen a baixar gràcies a l'aïllament. La Xina recupera a poc a poc l'activitat, l'economia no es pot permetre estar aturada més temps.

El reportatge, de l'equip de la corresponsalia de TV3 a Pequín, s'acosta a alguns ciutadans de les ciutats de Wuhan i de Hubei, l'epicentre de l'epidèmia a la Xina, que tenen relació amb Catalunya. Una de les persones amb qui l'equip ha pogut parlar està casada amb un català i l'altra estudia a Barcelona, però ara no ho pot fer perquè es va quedar confinada a Hubei, on havia anat a veure els seus pares per l'any nou xinès. Ara que ja pot començar a sortir, el coronavirus ha esclatat amb tota la seva virulència a Catalunya i la Universitat de Barcelona, on ella estudia, està tancada indefinidament.

El reportatge explica el que ha passat a la ciutat confinada de Wuhan, i com s'ha viscut aquesta crisi a Pequín i la seva rodalia, amb les estrictes mesures de prevenció i el control dels moviments de la població, amb els sistemes tecnològics més sofisticats i els més prosaics per fer un seguiment dels moviments dels ciutadans i aturar així nous brots.

La primera gran pandèmia de la globalització ha tingut la República Popular de la Xina com a actor principal i Xi Jinping, el seu president, va dir a Pedro Sánchez que "després de l'hivern sempre ve la primavera". A la Xina, la fi del fred ha coincidit amb la reducció a zero dels contagis locals. Ara fa front al risc d'un rebrot pels casos importats, els que venen d'Europa, on l'epidèmia del coronavirus encara no s'ha pogut controlar.

Fins aviat!

[dcop]

Moltes gràcies pels dos últims

Bon exercici de retrospecció, d'autocrítica i de felicitació per la feina i el compliment de la majoria.

[dcop]

Hola naroatna

Tens previst penjar els últims programes, com el de "55 dies a casa" i "Residències, els grans oblidats" No vull posar presses, és clar.

Gràcies per la feina!

[naroatna]

Hola naroatna

Tens previst penjar els últims programes, com el de "55 dies a casa" i "Residències, els grans oblidats" No vull posar presses, és clar.

Gràcies per la feina!

I tant, aquí els teniu, disculpeu el retard.

30 minuts (2020.05.10) Residències, els grans oblidats (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
El 30 minuts ha seguit una de les pàgines més negres de l'actual crisi sanitària: l'impacte devastador del coronavirus a les residències geriàtriques, entrant dins dels centres i recollint l'angoixa de treballadors, residents i familiars.

Més informació

Una de les pàgines més negres de l'actual crisi sanitària és l'impacte devastador que ha tingut el coronavirus a les residències geriàtriques. En paraules de l'Organització Mundial de la Salut, el que ha passat és "una tragèdia humana inimaginable".

Un episodi que continua i que s'ha viscut a porta tancada des que el 12 de març la Generalitat hi impedeix l'accés a familiars i visitants.

Les residències han estat una trampa mortal, i això malgrat que una de les poques certeses que es tenien d'aquest virus era que justament els més grans eren el col·lectiu més vulnerable a la pandèmia.

El reportatge de "30 minuts" recull testimonis de sis residències que han afrontat de forma diferent la crisi. En totes s'hi repeteix el mateix esquema: falta de proves de control davant d'un virus amb un alt índex d'asimptomàtics, falta de material de protecció, falta de formació, desorientació i enyorament dels residents. Molts han hagut de passar setmanes tancats en habitacions en compliment dels protocols. I amb sensació d'abandó.

Només en una la Covid-19 no hi ha entrat. La gran majoria s'han vist desbordades per moltes baixes entre el personal, contagis descontrolats, negativa de derivació dels més crítics als hospitals i una mortalitat molt alta. Viscuda en solitud.

En una, qui agafa el comandament mèdic del geriàtric és una estudiant de quart d'infermeria.

I en el cas més extrem, la mort d'una dona ni tan sols es comunica a la família, que rep una trucada directament dels serveis funeraris. Per situacions com aquesta última, la Fiscalia té oberts desenes d'expedients que s'hauran d'investigar els pròxims mesos.

Però a la letalitat pròpia del virus, s'hi han afegit altres factors. D'entrada, una gestió erràtica des de l'administració que queda en evidència quan a mitja crisi es traspassa la competència del Departament d'Afers Socials al de Salut. Però també les mancances d'un model residencial que fa anys que està en qüestió. L'atenció a la gent gran atrau, cada vegada més, els grans grups econòmics, però té una de les plantilles més precaritzades. La majoria dels que treballen aquests dies per impedir el col·lapse total dels geriàtrics tenen sous de nou-cents euros i convenis que fa anys que no es revisen. Ara lluiten contra la pandèmia, però ja fa anys que se'ls demana més formació per atendre uns residents amb patologies que requereixen cada vegada més atenció.

Del que ha passat dins les residències durant aquestes setmanes, se'n saben sobretot les xifres: el 60% de centres amb malalts, més de tres mil persones mortes en residències, el 8% de les plantilles infectades. I unes conseqüències per a la salut que encara no sabem.

Però el que s'entreveu en l'escletxa per on s'ha pogut endinsar la càmera de "30 minuts" és la necessitat de revisar el model assistencial i de trobar respostes a la sensació d'abandó i de pèrdua de drets de centenars de milers de persones en l'últim tram de la seva vida.

Un reportatge de l'equip del "30 minuts"

30 minuts (2020.05.10) 55 dies a casa (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
"55 dies a casa" és el retrat social de diferents grups, famílies, amics, parelles o persones que viuen soles i que durant aquest espai de temps, 55 dies, han hagut de fer un canvi radical a les seves vides per adaptar-se al fet de no poder sortir de casa. Gravats per ells mateixos, sense la presència de professionals i des de la perspectiva de la seva intimitat i de l'interior de les seves cases i de les seves vides, totes aquestes persones han compartit aquesta situació reflexionant sobre la por, l'enyorança, la soledat, però també sobre la solidaritat, l'amistat i l'amor.

Més informació

"55 dies a casa" és un retrat íntim i molt personal del confinament de la població provocat per la Covid-19, la pandèmia més perillosa viscuda en dècades i que ha deixat centenars de milers de morts a tot el món. I a la vegada és un retrat dels estats d'ànim que el confinament ha provocat, no només en els protagonistes, sinó també en la resta de la població, que, ben segur, se sentirà identificada amb tot el que vegin al llarg de l'hora de durada d'aquest documental.

La Paloma viu a Barcelona amb la seva parella i els seus dos fills, en Nico i la Paula. Acaba de complir quaranta anys. I excepcionalment ho ha fet connectada a una tauleta per celebrar aquesta data amb els seus amics. Ella no s'ho espera, però el seu marit li ha preparat una sorpresa.

L'Amanda viu a Llorenç del Penedès i és una gran mestra iogui seguida per milers de persones. Per a ella, les noves tecnologies no eren gens importants fins que, confinada a casa, ha vist com gràcies a elles ha pogut connectar-se i seguir fent allò que més li agrada: repartir pau.

El Toni és un consultor motivacional, és a dir, un "coach", i ha passat de donar eines d'ajuda a grups i empreses a estar sol a casa. Sense parella, família o companys de pis, ha explotat la seva imaginació per poder fer passar les hores i els dies.

La Marta és una dona entregada a la seva filla. L'Ariadna, de 12 anys, que té trastorn de l'espectre autista i reclama una atenció total davant la por de quedar-se sola, de no ser cuidada, de no ser estimada. Com a nena autista té dret a sortir una hora al carrer cada dia, però la Marta no pot descuidar el Roger, el seu altre fill; el Marc, el seu marit; la casa i la feina.

Marta Pérez és fotògrafa i treballa per a l'agència EFE. Té acreditació de premsa i això li permet sortir cada dia a fer la seva feina. I fer la seva feina significa poder contagiar-se i portar el virus a casa. A través d'ella veiem com Barcelona segueix sense nosaltres, i com de sobte emergeix una cruel bellesa no vista fins ara en una de les ciutats més turístiques del món.

"55 dies a casa" és el retrat de tots ells i els de més de vint-i-cinc grups de persones, famílies, companys de pis o parelles que viuen en entorns i en condicions diferents. Des de Barcelona, Girona, Llorenç del Penedès, Cambrils, Sabadell, la Garriga, Benavent de Segrià, Espinavell, Palau de Santa Eulàlia, Madrid o Fuerteventura.

Tots ells tenen un comú denominador: estan tancats a casa. I tots ells han volgut mostrar la seva vida per dins en una situació que, com a societat, no havíem experimentat mai.

La falta de llibertat per poder sortir al carrer ens ha fet treure el millor i el pitjor de nosaltres, però, en definitiva, ens ha permès fer profundes reflexions sobre el que som, el que ens passa i sobre com podem millorar en el futur.

Allò que s'ha volgut explicar també li ha passat al mateix equip que ha fet possible aquest documental. Això vol dir que, sense conèixer directament tota aquesta gent, descarregant els centenars de vídeos rebuts diàriament, l'equip ha compartit el confinament amb tots ells, els riures, els patiments, les llàgrimes i les emocions.

Un documental de l'equip de Minoria Absoluta.

Fins aviat!