30 minuts
Temporada 2019-2020
DVBrip català
Temporada 2019-2020
DVBrip català
El 19 d'octubre d'enguany, "30 minuts" arribarà als 35 anys a la primera línia del millor reporterisme. Després d'aquestes 34 temporades ininterrompudes en antena, el programa de reportatges més veterà de TV3, que actualment dirigeix Carles Solà, continua liderant la franja del "prime time" dels diumenges a la nit. És seguit, de mitjana, per unes 372.000 persones, amb una quota del 14% aquesta última temporada,
una dècima més que l'anterior (2017-18), en què ja va aconseguir superar en més de tres punts la mitjana de la temporada 2016-17. Els 5 reportatges més vistos han estat: "Marcats per l'1-O", amb 854.000 espectadors i una quota del 29,2%, seguit d'"Entre togues", "D'on ve el que mengem", "Viure de renda bàsica" i "El sexe ignorat". La temporada 2019-20 començarà el 8 de setembre amb el reportatge "Arenys, on tot comença", sobre els deu anys de la primera consulta sobre la independència de Catalunya a través dels seus principals protagonistes. Del setembre també cal destacar un reportatge sobre el consum d'alcohol, que ara mateix és el primer problema de salut pública a Catalunya.
El diumenge 20 d'octubre, l'endemà del dia en què el programa farà 35 anys, s'estrenarà careta nova i una imatge renovada, en la línia de destacar la claredat, la transparència i l'obertura, que "30 minuts" es marca com a objectius en aquesta nova etapa. Aquell diumenge es commemoraran els 35 anys amb un reportatge sobre els canvis en les formes de treball, la precarietat i les vulneracions constants dels drets dels treballadors, especialment en el sector de l'economia de les plataformes digitals, així com les perspectives de futur en aquest àmbit.
Aquesta tardor, "30 minuts" es fixarà especialment en temàtiques relacionades amb els col·lectius més vulnerables i la defensa dels drets humans, la crisi i emergència climàtica, el consum, la salut, així com els conflictes i canvis socials i polítics arreu del món, com ara el crèdit social a la Xina, la situació dels fills dels refugiats sirians al Líban o les morts en solitud al Japó. Igualment, es tractarà l'actualitat social, política, econòmica i cultural de Catalunya, amb reportatges com els que ja s'han estat produint sobre les conseqüències de l'envelliment de la població catalana, el debat sobre la presència de l'os al Pirineu, la sentència del judici del procés i les seves conseqüències, el despoblament del territori o la mutilació genital femenina, entre altres.
una dècima més que l'anterior (2017-18), en què ja va aconseguir superar en més de tres punts la mitjana de la temporada 2016-17. Els 5 reportatges més vistos han estat: "Marcats per l'1-O", amb 854.000 espectadors i una quota del 29,2%, seguit d'"Entre togues", "D'on ve el que mengem", "Viure de renda bàsica" i "El sexe ignorat". La temporada 2019-20 començarà el 8 de setembre amb el reportatge "Arenys, on tot comença", sobre els deu anys de la primera consulta sobre la independència de Catalunya a través dels seus principals protagonistes. Del setembre també cal destacar un reportatge sobre el consum d'alcohol, que ara mateix és el primer problema de salut pública a Catalunya.
El diumenge 20 d'octubre, l'endemà del dia en què el programa farà 35 anys, s'estrenarà careta nova i una imatge renovada, en la línia de destacar la claredat, la transparència i l'obertura, que "30 minuts" es marca com a objectius en aquesta nova etapa. Aquell diumenge es commemoraran els 35 anys amb un reportatge sobre els canvis en les formes de treball, la precarietat i les vulneracions constants dels drets dels treballadors, especialment en el sector de l'economia de les plataformes digitals, així com les perspectives de futur en aquest àmbit.
Aquesta tardor, "30 minuts" es fixarà especialment en temàtiques relacionades amb els col·lectius més vulnerables i la defensa dels drets humans, la crisi i emergència climàtica, el consum, la salut, així com els conflictes i canvis socials i polítics arreu del món, com ara el crèdit social a la Xina, la situació dels fills dels refugiats sirians al Líban o les morts en solitud al Japó. Igualment, es tractarà l'actualitat social, política, econòmica i cultural de Catalunya, amb reportatges com els que ja s'han estat produint sobre les conseqüències de l'envelliment de la població catalana, el debat sobre la presència de l'os al Pirineu, la sentència del judici del procés i les seves conseqüències, el despoblament del territori o la mutilació genital femenina, entre altres.
Capturador principal: naroatna
Suplents r5004
Dades tècniques
Durada: 30 minuts aprox.
Mida: 300 MB
Vídeo: XviD, 1296 kbps, 704x396,
Àudio: MP3, 128 kbps, 48000Hz, estèreo
E-links:
30 minuts (2019.09.08) Arenys, on tot comença (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
El 30 minuts inicia la nova temporada 2019-2020 amb un reportatge que dona a conèixer com es va gestar ara fa deu anys a Arenys de Munt la primera consulta sobre la independència de Catalunya.
Més informació
Arenys de Munt, una població amb 8.800 habitants, és un exemple de la complexitat política del conjunt del país. Aquest poble del Maresme s'ha convertit en un símbol del moviment independentista català gràcies a la consulta sobiranista que un grup de veïns va organitzar-hi ara fa deu anys. Tot i que els vots dels partidaris a l'autodeterminació no van arribar a la meitat del cens, els promotors d'aquella votació n'estan molt satisfets. Després de la consulta d'Arenys de Munt, res no va ser igual.
L'equip del "30 minuts" ha visitat Arenys de Munt deu anys després per parlar amb els principals protagonistes de la consulta i conèixer com van tirar endavant aquella iniciativa quan ho tenien tot en contra. A més, sabrem què n'opinen de la conjuntura política actual. El programa ha entrevistat, per exemple, Josep Manel Ximenis, coordinador i portaveu de la comissió organitzadora de la consulta. Ximenis va ser el redactor de la moció que va permetre la votació i, en part gràcies a l'èxit de la consulta, va ser escollit alcalde del municipi dos anys més tard.
El reportatge "Arenys, on tot comença" compta també amb el testimoni de Jordi Bilbeny, fundador del Moviment Arenyenc per a l'Autodeterminació i un dels principals impulsors de la consulta independentista. Bilbeny va ser un dels milers de catalans mobilitzats l'any 2009 per la plataforma Deumil.cat en la primera gran manifestació internacional a favor de l'autodeterminació de Catalunya que va tenir lloc a Brussel·les. D'aquella concentració en va sorgir la idea de fer una consulta sobre la independència de Catalunya a Arenys de Munt.
També participa en el reportatge l'alcalde del municipi en aquella legislatura, Carles Móra, que va ser clau en l'èxit del sufragi. Només dos regidors d'aquell consistori van votar en contra de la consulta d'independència.
L'intent de fer una consulta independentista a Arenys de Munt va topar amb l'oposició de diversos col·lectius. Un dels més actius va ser Falange Española y de las JONS, que va amenaçar amb pamflets i pintades els veïns favorables a la consulta. Simpatitzants del partit d'extrema dreta es van manifestar pels carrers del poble el dia de la votació. Prèviament, l'advocat de l'Estat havia traslladat un recurs als tribunals per aturar la celebració del sufragi. El programa ha entrevistat Joan Rangel, delegat del govern espanyol a Catalunya en aquelles dates, que explica com es va actuar des d'aquest organisme per aturar l'Ajuntament d'Arenys de Munt quan aquest va excedir les seves competències.
Entre altres testimonis, també han participat en el reportatge representants de Salvem la Riera, l'entitat ecologista que és en l'origen de la consulta independentista. L'any 2002, Arenys de Munt va celebrar un referèndum per decidir si soterrar o no la riera que travessa el municipi. Una part dels veïns, descontents amb el resultat d'aquella votació, es van organitzar entorn del grup ecologista que va acabar promovent la consulta sobre la independència de Catalunya.
Els fets d'Arenys van encendre més que mai el debat polític i social entorn de la independència de Catalunya. Amb la votació del 13 de setembre del 2009 va arrencar una onada de 553 consultes arreu del país. Prop de nou-cents mil catalans hi van prendre part. D'Arenys de Munt en van néixer també l'Assemblea Nacional Catalana i l'Associació de Municipis per la Independència. Una dècada més tard, el procés polític nascut a Arenys no ha trobat encara un desllorigador.
Un treball dirigit per Joan Celdran / Realització: David Fontseca / Producció executiva: Valti Roda.
Un reportatge de Televisió de Catalunya amb la col·laboració de Broadcaster Audiovisual Services (BAS)
L'equip del "30 minuts" ha visitat Arenys de Munt deu anys després per parlar amb els principals protagonistes de la consulta i conèixer com van tirar endavant aquella iniciativa quan ho tenien tot en contra. A més, sabrem què n'opinen de la conjuntura política actual. El programa ha entrevistat, per exemple, Josep Manel Ximenis, coordinador i portaveu de la comissió organitzadora de la consulta. Ximenis va ser el redactor de la moció que va permetre la votació i, en part gràcies a l'èxit de la consulta, va ser escollit alcalde del municipi dos anys més tard.
El reportatge "Arenys, on tot comença" compta també amb el testimoni de Jordi Bilbeny, fundador del Moviment Arenyenc per a l'Autodeterminació i un dels principals impulsors de la consulta independentista. Bilbeny va ser un dels milers de catalans mobilitzats l'any 2009 per la plataforma Deumil.cat en la primera gran manifestació internacional a favor de l'autodeterminació de Catalunya que va tenir lloc a Brussel·les. D'aquella concentració en va sorgir la idea de fer una consulta sobre la independència de Catalunya a Arenys de Munt.
També participa en el reportatge l'alcalde del municipi en aquella legislatura, Carles Móra, que va ser clau en l'èxit del sufragi. Només dos regidors d'aquell consistori van votar en contra de la consulta d'independència.
L'intent de fer una consulta independentista a Arenys de Munt va topar amb l'oposició de diversos col·lectius. Un dels més actius va ser Falange Española y de las JONS, que va amenaçar amb pamflets i pintades els veïns favorables a la consulta. Simpatitzants del partit d'extrema dreta es van manifestar pels carrers del poble el dia de la votació. Prèviament, l'advocat de l'Estat havia traslladat un recurs als tribunals per aturar la celebració del sufragi. El programa ha entrevistat Joan Rangel, delegat del govern espanyol a Catalunya en aquelles dates, que explica com es va actuar des d'aquest organisme per aturar l'Ajuntament d'Arenys de Munt quan aquest va excedir les seves competències.
Entre altres testimonis, també han participat en el reportatge representants de Salvem la Riera, l'entitat ecologista que és en l'origen de la consulta independentista. L'any 2002, Arenys de Munt va celebrar un referèndum per decidir si soterrar o no la riera que travessa el municipi. Una part dels veïns, descontents amb el resultat d'aquella votació, es van organitzar entorn del grup ecologista que va acabar promovent la consulta sobre la independència de Catalunya.
Els fets d'Arenys van encendre més que mai el debat polític i social entorn de la independència de Catalunya. Amb la votació del 13 de setembre del 2009 va arrencar una onada de 553 consultes arreu del país. Prop de nou-cents mil catalans hi van prendre part. D'Arenys de Munt en van néixer també l'Assemblea Nacional Catalana i l'Associació de Municipis per la Independència. Una dècada més tard, el procés polític nascut a Arenys no ha trobat encara un desllorigador.
Un treball dirigit per Joan Celdran / Realització: David Fontseca / Producció executiva: Valti Roda.
Un reportatge de Televisió de Catalunya amb la col·laboració de Broadcaster Audiovisual Services (BAS)
El govern xinès ha posat en marxa l'experiment d'enginyeria social més gran que mai s'hagi intentat per avaluar el comportament cívic dels seus ciutadans amb la instal·lació d'una sofisticada xarxa de 170 milions de càmeres de seguretat.
Més informació
Una taula de puntuacions permet als governants valorar l'honestedat, la confiança i el civisme que es mereixen els ciutadans de la Xina, i això pot acabar determinant el destí de cada persona en funció dels seus actes. Però, ¿és només una solució contra l'incivisme, el frau i els comportaments deshonestos o amaga el control de les veus crítiques i pretén ofegar la dissidència?
Una sofisticada xarxa de 170 milions de càmeres de seguretat, la més extensa del món, ja vigila de prop la vida de la població xinesa. El govern xinès vol que aquesta xarxa, coneguda amb el nom d'Ulls Penetrants, arribi a tenir els pròxims anys 400 milions de càmeres que permetin el reconeixement facial i, amb l'ajuda de la intel·ligència artificial i el "big data", pugui controlar tots els moviments i accions de la ciutadania xinesa.
Ja fa quatre anys que la ciutat de Rongcheng va implementar el sistema del crèdit social per lluitar contra les actituds incíviques. En aquest carnet, ajudar els veïns suma punts, i molestar-los, en resta. Els 1.000 punts que cada ciutadà té, d'entrada, es poden perdre o guanyar en funció del bon veïnatge, però també dels valors morals que el partit trasllada a la població. Les conseqüències d'un crèdit social baix poden ser dificultats per trobar feina, l'accés a beques i préstecs per muntar un negoci o problemes per trobar socis. La Xina està construint un sistema en què els ciutadans poden estar en dues llistes: una de "fiables", que reben incentius pel seu bon comportament, i una altra "d'indignes de confiança", que tenen sancions i entrebancs per accedir als avantatges que ofereixen les administracions.
Tot i que una bona part de la ciutadania hi veu més avantatges que no pas inconvenients, els que han caigut en una llista negra critiquen un sistema que pot acabar convertint la Xina en "Un país, dues classes".
A la iniciativa del govern s'han unit algunes empreses que fan servir el mateix mètode per premiar els seus clients. La xarxa Alipay, que té més de 500 milions d'usuaris, grava cada transacció que fa. Les compres, l'ús del transport públic, els serveis que fan servir, tot, absolutament tot, queda registrat, i s'analitza per donar punts. El Sesam Crèdit dona avantatges als més ben puntuats perquè considera que són persones "de fiar" i aquests clients "5 estrelles" tenen privilegis que fan servir per buscar parelles amb puntuacions semblants a través de xarxes com Baihe.com.
L'experiment d'enginyeria social més gran que s'hagi intentat ja està en marxa, i amenaça d'estendre's més enllà de la Xina.
Un reportatge de Belinda Wan
Imatge: Zhou Feng
Una producció de MediaCorp PTE. LTD.
Una sofisticada xarxa de 170 milions de càmeres de seguretat, la més extensa del món, ja vigila de prop la vida de la població xinesa. El govern xinès vol que aquesta xarxa, coneguda amb el nom d'Ulls Penetrants, arribi a tenir els pròxims anys 400 milions de càmeres que permetin el reconeixement facial i, amb l'ajuda de la intel·ligència artificial i el "big data", pugui controlar tots els moviments i accions de la ciutadania xinesa.
Ja fa quatre anys que la ciutat de Rongcheng va implementar el sistema del crèdit social per lluitar contra les actituds incíviques. En aquest carnet, ajudar els veïns suma punts, i molestar-los, en resta. Els 1.000 punts que cada ciutadà té, d'entrada, es poden perdre o guanyar en funció del bon veïnatge, però també dels valors morals que el partit trasllada a la població. Les conseqüències d'un crèdit social baix poden ser dificultats per trobar feina, l'accés a beques i préstecs per muntar un negoci o problemes per trobar socis. La Xina està construint un sistema en què els ciutadans poden estar en dues llistes: una de "fiables", que reben incentius pel seu bon comportament, i una altra "d'indignes de confiança", que tenen sancions i entrebancs per accedir als avantatges que ofereixen les administracions.
Tot i que una bona part de la ciutadania hi veu més avantatges que no pas inconvenients, els que han caigut en una llista negra critiquen un sistema que pot acabar convertint la Xina en "Un país, dues classes".
A la iniciativa del govern s'han unit algunes empreses que fan servir el mateix mètode per premiar els seus clients. La xarxa Alipay, que té més de 500 milions d'usuaris, grava cada transacció que fa. Les compres, l'ús del transport públic, els serveis que fan servir, tot, absolutament tot, queda registrat, i s'analitza per donar punts. El Sesam Crèdit dona avantatges als més ben puntuats perquè considera que són persones "de fiar" i aquests clients "5 estrelles" tenen privilegis que fan servir per buscar parelles amb puntuacions semblants a través de xarxes com Baihe.com.
L'experiment d'enginyeria social més gran que s'hagi intentat ja està en marxa, i amenaça d'estendre's més enllà de la Xina.
Un reportatge de Belinda Wan
Imatge: Zhou Feng
Una producció de MediaCorp PTE. LTD.
Després d'anys de combats contra les guerrilles i els narcotraficants, l'exèrcit colombià s'enfronta ara a les tales il·legals de centenars de milers d'arbres a l'Amazonas , on els últims 50 anys, ha desaparegut prop del 20% de la superfície.
Més informació
Després d'anys de combats contra les guerrilles i els narcotraficants, l'exèrcit colombià s'enfronta ara a les tales il·legals de centenars de milers d'arbres a l'Amazonas , on els últims 50 anys, ha desaparegut prop del 20% de la superfície.
Aquesta situació és especialment preocupant per a les 700 comunitats indígenes que viuen en aquest ecosistema i basen la seva supervivència en els recursos del bosc. La lluita contra els agricultors àvids de noves terres i els taladors i miners il·legals és una de les tasques encomanades a l'exèrcit, que hi envia soldats a patrullar en helicòpters per detectar aquestes accions, detenir-ne els autors i neutralitzar serres mecàniques i excavadores.
Es calcula que cada hora s'arrasen 25 hectàrees de selva verge, que, principalment, seran destinades a la cria de bestiar. Les explotacions intensives van rosegant cada dia un tros més gran de l'Amazònia colombiana, que ocupa el 42% de la superfície del país, amb 39 milions d'hectàrees.
En el seu conjunt, la selva amazònica té prop de sis milions de quilòmetres quadrats, repartits entre vuit països, i és la selva tropical més extensa del món. Es considera la reserva verda més gran perquè, encara avui, representa la meitat de totes les que hi ha a la Terra. És coneguda com el pulmó del planeta, encara que el títol que té és una mica excessiu perquè, de fet, està en equilibri climàtic, és a dir, que el CO2 que absorbeix i l'oxigen que allibera és el mateix. Tot i això, hi ha un consens científic a considerar que l'Amazònia és l'estabilitzador del clima més important perquè genera el 20% de l'aire que respirem i té una reserva d'aigua que representa el 20% del total del planeta.
En els últims 50 anys, ha desaparegut prop del 20% de la superfície total de l'Amazònia i els científics alerten que, si s'arriba al 40%, la pèrdua d'aquest immens pulmó verd, patrimoni de la humanitat, serà irreversible i la selva es convertirà en una sabana.
Un reportatge de Antoine Boddaert i Sébastien Eppinger
Imatge: Antoine Boddaert
Una producció de Yemaya
Aquesta situació és especialment preocupant per a les 700 comunitats indígenes que viuen en aquest ecosistema i basen la seva supervivència en els recursos del bosc. La lluita contra els agricultors àvids de noves terres i els taladors i miners il·legals és una de les tasques encomanades a l'exèrcit, que hi envia soldats a patrullar en helicòpters per detectar aquestes accions, detenir-ne els autors i neutralitzar serres mecàniques i excavadores.
Es calcula que cada hora s'arrasen 25 hectàrees de selva verge, que, principalment, seran destinades a la cria de bestiar. Les explotacions intensives van rosegant cada dia un tros més gran de l'Amazònia colombiana, que ocupa el 42% de la superfície del país, amb 39 milions d'hectàrees.
En el seu conjunt, la selva amazònica té prop de sis milions de quilòmetres quadrats, repartits entre vuit països, i és la selva tropical més extensa del món. Es considera la reserva verda més gran perquè, encara avui, representa la meitat de totes les que hi ha a la Terra. És coneguda com el pulmó del planeta, encara que el títol que té és una mica excessiu perquè, de fet, està en equilibri climàtic, és a dir, que el CO2 que absorbeix i l'oxigen que allibera és el mateix. Tot i això, hi ha un consens científic a considerar que l'Amazònia és l'estabilitzador del clima més important perquè genera el 20% de l'aire que respirem i té una reserva d'aigua que representa el 20% del total del planeta.
En els últims 50 anys, ha desaparegut prop del 20% de la superfície total de l'Amazònia i els científics alerten que, si s'arriba al 40%, la pèrdua d'aquest immens pulmó verd, patrimoni de la humanitat, serà irreversible i la selva es convertirà en una sabana.
Un reportatge de Antoine Boddaert i Sébastien Eppinger
Imatge: Antoine Boddaert
Una producció de Yemaya
Les begudes alcohòliques formen part del dia a dia de la nostra societat sense que hi hagi consciència que el seu consum és un dels principals problemes de salut pública.
Més informació
L'any 2002 es van iniciar al Congrés dels Diputats els tràmits per fer una llei de l'alcohol. Des d'aleshores, se n'ha parlat a cada legislatura, però no ha tirat endavant. Mentre es feien les ponències, es va aprovar la llei del tabac, el 2006, que ha limitat i reduït el consum de cigarrets. Per què no ha passat amb l'alcohol? No hi ha consciència social sobre els perills que té per a la salut? Hi ha pressió de la indústria perquè no es faci?
Les begudes alcohòliques formen part del dia a dia de la nostra societat, un 90% de la població n'ha consumit algun cop, però no hi ha consciència que el consum d'alcohol és un dels principals problemes de salut pública. L'alcohol és una substància tòxica directament relacionada amb sis tipus de càncer i més de dues-centes malalties. No cal emborratxar-se per perjudicar-se la salut: una de cada cinc persones fa un consum de risc sense ser-ne conscient.
"La gent sap que l'alcohol pot fer mal al fetge -diu Antoni Gual, cap de la Unitat de Conductes Addictives de l'Hospital Clínic de Barcelona-, però moltes vegades la gent no sap que l'alcohol és un potent cancerigen. Per exemple, el càncer de mama en les dones: hi ha una relació lineal entre les quantitats consumides i el risc de càncer."
Uns perills que contrasten amb la tolerància que hi ha amb l'alcohol, ja que el primer glop es fa al voltant dels 13 anys, tot i que n'està prohibida la venda als menors de 18. El reportatge recorre la Patum, la festa major de Gràcia i el Port Olímpic per mostrar com l'alcohol ocupa els carrers i es permet el "botellón".
Des del sector de l'alcohol, es reconeix que és nociu per a menors d'edat, embarassades i conductors, però creuen que no s'ha de limitar en altres casos. "El nostre missatge és de consum responsable i no de consum moderat -diu Jacobo Olalla Marañon, director general de Cerveceros de España-. En definitiva, apel·lem a la sensatesa del consumidor, apel·lem a les pautes de consum tradicionals."
"30 minuts" ha comprovat en un experiment del campus Manresa de la UVic-Universitat Central de Catalunya, de Manresa, com el missatge de consum responsable o consum moderat que difon la publicitat no serveix per evitar conductes de risc per a la salut.
"Des d'una persona que et dirà que el consum responsable és zero, fins a una persona que et dirà que el consum responsable és 60 grams -assegura Albert Espelt, del Departament de Salut pública del mateix centre-. O sigui, tenim un ventall molt gran, per tant, estem veient que aquesta etiqueta de dir 'consum responsable' no és una etiqueta valida."
Una situació que només es corregirà si es canvia la manera de mirar-se l'alcohol i es fa un canvi com es va fer amb el tabac.
"Si hem estat capaços de corregir que molta gent fumi... Va ser una bona llei perquè hi hagi una venda inferior a 115 milions de capses de tabac a Espanya -reconeix Carmen Quintanilla, expresidenta de la comissió mixta d'estudi de les drogues-. Per tant, és important que cuidem la salut dels nostres ciutadans, no?"
Un reportatge d'Ignasi Gallart i Joan Carles Calvera
Imatge i muntatge: Òscar Roger, David Bou, Bernat Suñé, Jordi Farré
Producció: Jèssica Montaner
Les begudes alcohòliques formen part del dia a dia de la nostra societat, un 90% de la població n'ha consumit algun cop, però no hi ha consciència que el consum d'alcohol és un dels principals problemes de salut pública. L'alcohol és una substància tòxica directament relacionada amb sis tipus de càncer i més de dues-centes malalties. No cal emborratxar-se per perjudicar-se la salut: una de cada cinc persones fa un consum de risc sense ser-ne conscient.
"La gent sap que l'alcohol pot fer mal al fetge -diu Antoni Gual, cap de la Unitat de Conductes Addictives de l'Hospital Clínic de Barcelona-, però moltes vegades la gent no sap que l'alcohol és un potent cancerigen. Per exemple, el càncer de mama en les dones: hi ha una relació lineal entre les quantitats consumides i el risc de càncer."
Uns perills que contrasten amb la tolerància que hi ha amb l'alcohol, ja que el primer glop es fa al voltant dels 13 anys, tot i que n'està prohibida la venda als menors de 18. El reportatge recorre la Patum, la festa major de Gràcia i el Port Olímpic per mostrar com l'alcohol ocupa els carrers i es permet el "botellón".
Des del sector de l'alcohol, es reconeix que és nociu per a menors d'edat, embarassades i conductors, però creuen que no s'ha de limitar en altres casos. "El nostre missatge és de consum responsable i no de consum moderat -diu Jacobo Olalla Marañon, director general de Cerveceros de España-. En definitiva, apel·lem a la sensatesa del consumidor, apel·lem a les pautes de consum tradicionals."
"30 minuts" ha comprovat en un experiment del campus Manresa de la UVic-Universitat Central de Catalunya, de Manresa, com el missatge de consum responsable o consum moderat que difon la publicitat no serveix per evitar conductes de risc per a la salut.
"Des d'una persona que et dirà que el consum responsable és zero, fins a una persona que et dirà que el consum responsable és 60 grams -assegura Albert Espelt, del Departament de Salut pública del mateix centre-. O sigui, tenim un ventall molt gran, per tant, estem veient que aquesta etiqueta de dir 'consum responsable' no és una etiqueta valida."
Una situació que només es corregirà si es canvia la manera de mirar-se l'alcohol i es fa un canvi com es va fer amb el tabac.
"Si hem estat capaços de corregir que molta gent fumi... Va ser una bona llei perquè hi hagi una venda inferior a 115 milions de capses de tabac a Espanya -reconeix Carmen Quintanilla, expresidenta de la comissió mixta d'estudi de les drogues-. Per tant, és important que cuidem la salut dels nostres ciutadans, no?"
Un reportatge d'Ignasi Gallart i Joan Carles Calvera
Imatge i muntatge: Òscar Roger, David Bou, Bernat Suñé, Jordi Farré
Producció: Jèssica Montaner
La revolta popular de Hong Kong s'ha convertit en el pitjor malson de Pequín. Durant tot l'estiu, han estat gairebé diàries les manifestacions pacífiques, però la contundència policial n'ha fet canviar el signe .
Més informació
Ja fa uns quants mesos que milers de ciutadans de Hong Kong surten al carrer per protestar. Aquest territori va ser fins al 1997 colònia britànica i quan es va acordar la cessió a la República Popular de la Xina, es va pactar que es conservarien els seus drets, les llibertats i el sistema econòmic, un fet que el va convertir en una "regió administrativa especial", allò que es va dir: un país, dos sistemes.
Però han passat els anys i els hongkonguesos acumulen frustració i por de perdre gradualment els seus drets com a ciutadans. Hong Kong ha tingut moltes llibertats que no són possibles a la Xina continental: la independència judicial, el seu propi funcionariat i també llibertat de premsa i llibertat d'expressió. És per protestar per aquesta reculada de drets que, en qualsevol moment, en qualsevol lloc d'aquesta ciutat i regió, centenars d'activistes tallen els principals nusos viaris, aixequen barricades i s'organitzen per fer front a la policia. Són els "netizens", de "net citizens", o ciutadans connectats que es mobilitzen per fer actes de desobediència civil mitjançant una aplicació encriptada en la qual fan servir pseudònims. Es mouen constantment, d'un costat a l'altre de la ciutat per evitar ser detinguts i fan servir paraigües per amagar la seva identitat. De dia són treballadors, estudiants, funcionaris, empresaris i advocats amb americana i corbata, metges i infermeres que a les nits es converteixen en activistes.
Però no és pas la primera vegada que els habitants de Hong Kong surten al carrer. El 2014, la protesta del conegut com Moviment dels Paraigües va reclamar, amb mobilitzacions massives, unes eleccions autènticament democràtiques, però no van aconseguir el seu objectiu i la Xina va començar a limitar qui es podia presentar a les eleccions i va jutjar i empresonar 14 dels principals activistes que havien liderat les protestes.
Però, tot i la repressió i l'empresonament dels seus líders polítics, el poble de Hong Kong no es va fer enrere. El març d'aquest any, quan Carrie Lam, la cap de l'executiu de Hong Kong, va presentar una nova llei que permetria que els hongkonguesos fossin extradits a la Xina continental i jutjats per la justícia de Pequín, la gent es va tornar a alçar. Al juny, uns dos milions de persones van participar en la manifestació contra el projecte de llei, la més multitudinària de la història de la ciutat. L'u de juliol, el dia de l'aniversari del retorn de Hong Kong a la Xina, els activistes van entrar a la seu del parlament local i des de l'interior de la cambra van fer públiques les seves exigències al govern. Aquell dia es va afegir una demanda molt important a la seva plataforma reivindicativa, el sufragi universal.
Durant tot l'estiu, han estat gairebé diàries les manifestacions pacífiques, però la contundència policial n'ha fet canviar el signe. Proveïts de caretes antigàs, d'ulleres de protecció i de cascos, els activistes han passat a l'acció tornant els pots de fum llançats per la policia i han fet servir làsers per dificultar la seva acció i per neutralitzar les possibles càmeres de reconeixement facial. En les últimes manifestacions, els maons i els còctels Molotov ja formen part de l'arsenal que utilitzen els activistes i els ferits i els detencions es compten per desenes.
La revolta popular de Hong Kong és el pitjor malson de Pequín. Per això acumula efectius militars i tancs a la frontera o fa demostracions de les seves tècniques de "control d'aldarulls". Els polítics pro Pequín s'esforcen per descartar les possibilitats que soldats de l'exèrcit xinès es despleguin pels carrers de Hong Kong. Els partidaris de la democràcia reclamen que es torni a les tàctiques no-violentes. Ja hi ha més d'un miler de detinguts i a molts els poden condemnar a anys de presó. Però Hong Kong ja ha dit ben alt i clar que la seva és una lluita de o tot o res.
Un reportatge de Sophie Mcneill
Imatge: Louie Eroglu
Una producció de ABC / Four Corners.
Però han passat els anys i els hongkonguesos acumulen frustració i por de perdre gradualment els seus drets com a ciutadans. Hong Kong ha tingut moltes llibertats que no són possibles a la Xina continental: la independència judicial, el seu propi funcionariat i també llibertat de premsa i llibertat d'expressió. És per protestar per aquesta reculada de drets que, en qualsevol moment, en qualsevol lloc d'aquesta ciutat i regió, centenars d'activistes tallen els principals nusos viaris, aixequen barricades i s'organitzen per fer front a la policia. Són els "netizens", de "net citizens", o ciutadans connectats que es mobilitzen per fer actes de desobediència civil mitjançant una aplicació encriptada en la qual fan servir pseudònims. Es mouen constantment, d'un costat a l'altre de la ciutat per evitar ser detinguts i fan servir paraigües per amagar la seva identitat. De dia són treballadors, estudiants, funcionaris, empresaris i advocats amb americana i corbata, metges i infermeres que a les nits es converteixen en activistes.
Però no és pas la primera vegada que els habitants de Hong Kong surten al carrer. El 2014, la protesta del conegut com Moviment dels Paraigües va reclamar, amb mobilitzacions massives, unes eleccions autènticament democràtiques, però no van aconseguir el seu objectiu i la Xina va començar a limitar qui es podia presentar a les eleccions i va jutjar i empresonar 14 dels principals activistes que havien liderat les protestes.
Però, tot i la repressió i l'empresonament dels seus líders polítics, el poble de Hong Kong no es va fer enrere. El març d'aquest any, quan Carrie Lam, la cap de l'executiu de Hong Kong, va presentar una nova llei que permetria que els hongkonguesos fossin extradits a la Xina continental i jutjats per la justícia de Pequín, la gent es va tornar a alçar. Al juny, uns dos milions de persones van participar en la manifestació contra el projecte de llei, la més multitudinària de la història de la ciutat. L'u de juliol, el dia de l'aniversari del retorn de Hong Kong a la Xina, els activistes van entrar a la seu del parlament local i des de l'interior de la cambra van fer públiques les seves exigències al govern. Aquell dia es va afegir una demanda molt important a la seva plataforma reivindicativa, el sufragi universal.
Durant tot l'estiu, han estat gairebé diàries les manifestacions pacífiques, però la contundència policial n'ha fet canviar el signe. Proveïts de caretes antigàs, d'ulleres de protecció i de cascos, els activistes han passat a l'acció tornant els pots de fum llançats per la policia i han fet servir làsers per dificultar la seva acció i per neutralitzar les possibles càmeres de reconeixement facial. En les últimes manifestacions, els maons i els còctels Molotov ja formen part de l'arsenal que utilitzen els activistes i els ferits i els detencions es compten per desenes.
La revolta popular de Hong Kong és el pitjor malson de Pequín. Per això acumula efectius militars i tancs a la frontera o fa demostracions de les seves tècniques de "control d'aldarulls". Els polítics pro Pequín s'esforcen per descartar les possibilitats que soldats de l'exèrcit xinès es despleguin pels carrers de Hong Kong. Els partidaris de la democràcia reclamen que es torni a les tàctiques no-violentes. Ja hi ha més d'un miler de detinguts i a molts els poden condemnar a anys de presó. Però Hong Kong ja ha dit ben alt i clar que la seva és una lluita de o tot o res.
Un reportatge de Sophie Mcneill
Imatge: Louie Eroglu
Una producció de ABC / Four Corners.
Catalunya s'ha convertit en un productor i exportador d'un tipus de marihuana cada vegada més perillosa provocant que organitzacions criminals de tot el món s'instal·lin aquí atretes per aquest negoci il·legal altament lucratiu.
Més informació
Catalunya, tradicionalment un lloc de trànsit pel narcotràfic d'haixix o la cocaïna, s'ha convertit en els darrers anys en un país productor i exportador de marihuana.
Cultivadors autòctons i organitzacions criminals de tot el món produeixen arreu del territori català cànnabis que s'acaba venent i consumint a Europa. Ho fan a través d'un sistema d'explotació industrial basat en grans plantacions clandestines que els traficants oculten en urbanitzacions, naus industrials o domicilis particulars.
La demanda europea ha activat una gran oportunitat de negoci per als traficants, ja que el preu d'un gram de marihuana es multiplica en creuar la frontera francesa. Això ha atret a Catalunya màfies de procedència estrangera que sovint competeixen violentament pel mercat. Els Mossos d'Esquadra calculen que hi ha de 3 a 5 morts anuals derivades d'enfrontaments criminals a causa de la marihuana. Només durant el 2018, els investigadors van desarticular 33 màfies dedicades a la producció i exportació de cànnabis. La xifra de plantes intervingudes durant l'any passat pels Mossos, Cos Nacional de Policia (CNP) i de la Guaàrdia Civil superen les 200.000, una quantitat mai assolida ni publicada fins a la data que, tanmateix, representa una part proporcionalment escassa del total.
Endesa ha calculat que, durant l'any passat, el frau elèctric perdut en plantacions clandestines equival al què haurien consumit 23.000 famílies durant aquests 12 mesos, és a dir, una ciutat com Girona. Els indicadors de la companyia elèctrica mostren que hi ha plantacions 'indoor' a totes les comarques.
Un codi penal permissiu, un clima propici, una percepció social complaent i una proximitat amb la frontera francesa han convertit Catalunya en un lloc idoni per produir la planta de cànnabis a l'interior de l'espai europeu i evitar així les dificultats de creuar fronteres enviant-la des del Marroc. El reportatge aborda el fenomen aprofundint en la realitat soterrada que afecta aquesta droga, lluny de visions edulcorades, i posant sobre la taula les seves conseqüències. No només per a la seguretat, sinó també per a l'economia i la salut. Es tracta d'una indústria submergida que genera diner negre que els traficants després fan servir per finançar activitats il·legals o que intenten blanquejar invertint en propietats immobiliàries. Els problemes de salut estan relacionats amb el tipus de marihuana que produeixen aquestes plantacions industrials, cada vegada més potent i perillosa, sobretot per als més joves, la població més susceptible a patir brots psicòtics.
El '30 minuts' entrevista, entre altres, els investigadors dels Mossos i de la Guàrdia Civil, un policia local de Maçanet de la Selva, un inspector de l'Agència Duanera, una experta en narcotràfic, la psiquiatra responsable de Drogodependències de Vall d'Hebron, el portaveu de la Fira Spannabis amb seu a Cornellà, el cap contra el frau elèctric d'Endesa, un professor d'Economia de la UB o un activista dels clubs cannàbics. Veus diverses i afectades per intentar entendre en què consisteix el boom de la marihuana que viu Catalunya.
Un reportatge dirigit per Guillem Sànchez
Realització, imatge i muntatge: Raúl Cuevas
Un reportatge de Televisió de Catalunya amb la col·laboració de Batabat.
Cultivadors autòctons i organitzacions criminals de tot el món produeixen arreu del territori català cànnabis que s'acaba venent i consumint a Europa. Ho fan a través d'un sistema d'explotació industrial basat en grans plantacions clandestines que els traficants oculten en urbanitzacions, naus industrials o domicilis particulars.
La demanda europea ha activat una gran oportunitat de negoci per als traficants, ja que el preu d'un gram de marihuana es multiplica en creuar la frontera francesa. Això ha atret a Catalunya màfies de procedència estrangera que sovint competeixen violentament pel mercat. Els Mossos d'Esquadra calculen que hi ha de 3 a 5 morts anuals derivades d'enfrontaments criminals a causa de la marihuana. Només durant el 2018, els investigadors van desarticular 33 màfies dedicades a la producció i exportació de cànnabis. La xifra de plantes intervingudes durant l'any passat pels Mossos, Cos Nacional de Policia (CNP) i de la Guaàrdia Civil superen les 200.000, una quantitat mai assolida ni publicada fins a la data que, tanmateix, representa una part proporcionalment escassa del total.
Endesa ha calculat que, durant l'any passat, el frau elèctric perdut en plantacions clandestines equival al què haurien consumit 23.000 famílies durant aquests 12 mesos, és a dir, una ciutat com Girona. Els indicadors de la companyia elèctrica mostren que hi ha plantacions 'indoor' a totes les comarques.
Un codi penal permissiu, un clima propici, una percepció social complaent i una proximitat amb la frontera francesa han convertit Catalunya en un lloc idoni per produir la planta de cànnabis a l'interior de l'espai europeu i evitar així les dificultats de creuar fronteres enviant-la des del Marroc. El reportatge aborda el fenomen aprofundint en la realitat soterrada que afecta aquesta droga, lluny de visions edulcorades, i posant sobre la taula les seves conseqüències. No només per a la seguretat, sinó també per a l'economia i la salut. Es tracta d'una indústria submergida que genera diner negre que els traficants després fan servir per finançar activitats il·legals o que intenten blanquejar invertint en propietats immobiliàries. Els problemes de salut estan relacionats amb el tipus de marihuana que produeixen aquestes plantacions industrials, cada vegada més potent i perillosa, sobretot per als més joves, la població més susceptible a patir brots psicòtics.
El '30 minuts' entrevista, entre altres, els investigadors dels Mossos i de la Guàrdia Civil, un policia local de Maçanet de la Selva, un inspector de l'Agència Duanera, una experta en narcotràfic, la psiquiatra responsable de Drogodependències de Vall d'Hebron, el portaveu de la Fira Spannabis amb seu a Cornellà, el cap contra el frau elèctric d'Endesa, un professor d'Economia de la UB o un activista dels clubs cannàbics. Veus diverses i afectades per intentar entendre en què consisteix el boom de la marihuana que viu Catalunya.
Un reportatge dirigit per Guillem Sànchez
Realització, imatge i muntatge: Raúl Cuevas
Un reportatge de Televisió de Catalunya amb la col·laboració de Batabat.
Sentenciats. Reportatge especial de "30 minuts" sobre les reaccions a la sentència del procés.
Més informació
Aquests dies, quan les persones que teníem a prop ens demanaven com ho estàvem vivint, els deia que eren dies tristos però a la vegada molt intensos i emocionants.
Aquesta barreja de sentiments té a veure amb el que ha viscut Catalunya aquesta setmana, uns dies que recordarem com la setmana de la sentència, set dies que no han deixat ningú indiferent, pensi el que pensi. I això és el que té una sentència com la que ha condemnat a 100 anys els líders de l'independentisme català.
Ningú es pot sorprendre de cap de les reaccions ciutadanes, polítiques, institucionals i jurídiques a aquestes condemnes. Era clar que hi hauria una resposta a l'alçada de la duresa de les penes. La manera de treballar dels equips del "30 minuts" ens ha permès copsar de ben a prop l'emoció, la tristesa i la indignació dels familiars dels presos independentistes, dels seus advocats i dels màxims responsables polítics, en el moment que van conèixer les condemnes i oferir-vos-la sense afegir-hi ni treure-hi res.
També les reaccions d'una part important de la ciutadania catalana que s'ha expressat al carrer i que van des de la indignació i la incomprensió fins a la ràbia. Hem estat al costat i a dins de moltes de les mobilitzacions que s'han fet aquests dies, des de les que s'han desenvolupat sense incidents i pacíficament, com ha estat en la majoria de casos, fins a les protestes que han acabat amb aldarulls, càrregues policials, ferits i detinguts. Hem estat allà on no ha estat ningú més i hem estat testimonis de moments únics i irrepetibles, que mostrem en el reportatge, com hem fet altres vegades, amb la voluntat d'acostar-vos el màxim als fets. I és des d'aquesta proximitat amb els protagonistes i els moments viscuts, que es pot entendre la complexitat d'aquests dies que marcaran els pròxims anys. Hi ha hagut nits que els nervis del que havíem passat no ens han deixat dormir, sempre pendents de les xarxes, de les informacions d'última hora i d'una reacció ràpida quan fos necessari. Us asseguro que hem treballat de valent per arribar fins aquí, com ho hem fet sempre, al "30 minuts".
La voluntat d'aquest programa ha estat recollir totes les opinions polítiques, també d'aquells que veuen apropiada la sentència i aplaudeixen les condemnes que ha fixat el Tribunal Suprem, però no hem obtingut cap resposta. Per això ens hem hagut de limitar a recollir alguna de les intervencions que han fet quan han atès tots els mitjans. Tampoc hem pogut recollir la consideració que mereix aquesta sentència a l'Advocacia de l'Estat i a la Fiscalia del Tribunal Suprem, perquè diuen que no tenen per costum comentar sentències o que, potser, ja ho faran més endavant. En qualsevol cas, són absències que mai podran retreure'ns perquè els hem donat l'oportunitat d'expressar-se i l'han rebutjada o no ens han contestat, tot i la nostra insistència.
Però, més enllà d'aquestes dificultats, pròpies del moment que estem vivint i de com és vist el nostre mitjà des d'algunes sensibilitats polítiques i institucionals, hem estat on havíem de ser, per recollir els fets i les opinions d'un altre d'aquests moments amb què s'escriu la història.
I tot això ha coincidit amb la setmana en què el "30 minuts" ha fet 35 anys. Va ser el 19 d'octubre de 1984 quan es va emetre el primer reportatge del que ja és el programa més veterà de TV3, al costat dels Telenotícies. Durant aquests 35 anys, tots els equips que han passat pel programa han contribuït, amb la seva bona feina, a consolidar una marca que és un referent internacional del reporterisme d'actualitat. I ha estat precisament l'actualitat més rabiosa, la que ens ha trobat treballant a peu de carrer, quan fèiem aquest aniversari.
Avui són evidents les cares de cansament dels equips de "Sentenciats", però també de satisfacció per la feina feta, per haver intentat arribar tan a fons com ens ha estat possible, per no renunciar mai a res, per insistir fins a aconseguir els propòsits, i tot amb un únic objectiu, el de seguir comptant amb la vostra confiança. Moltes gràcies per ser-hi i, avui, més que mai.
Carles Solà, director de "30 minuts"
Aquesta barreja de sentiments té a veure amb el que ha viscut Catalunya aquesta setmana, uns dies que recordarem com la setmana de la sentència, set dies que no han deixat ningú indiferent, pensi el que pensi. I això és el que té una sentència com la que ha condemnat a 100 anys els líders de l'independentisme català.
Ningú es pot sorprendre de cap de les reaccions ciutadanes, polítiques, institucionals i jurídiques a aquestes condemnes. Era clar que hi hauria una resposta a l'alçada de la duresa de les penes. La manera de treballar dels equips del "30 minuts" ens ha permès copsar de ben a prop l'emoció, la tristesa i la indignació dels familiars dels presos independentistes, dels seus advocats i dels màxims responsables polítics, en el moment que van conèixer les condemnes i oferir-vos-la sense afegir-hi ni treure-hi res.
També les reaccions d'una part important de la ciutadania catalana que s'ha expressat al carrer i que van des de la indignació i la incomprensió fins a la ràbia. Hem estat al costat i a dins de moltes de les mobilitzacions que s'han fet aquests dies, des de les que s'han desenvolupat sense incidents i pacíficament, com ha estat en la majoria de casos, fins a les protestes que han acabat amb aldarulls, càrregues policials, ferits i detinguts. Hem estat allà on no ha estat ningú més i hem estat testimonis de moments únics i irrepetibles, que mostrem en el reportatge, com hem fet altres vegades, amb la voluntat d'acostar-vos el màxim als fets. I és des d'aquesta proximitat amb els protagonistes i els moments viscuts, que es pot entendre la complexitat d'aquests dies que marcaran els pròxims anys. Hi ha hagut nits que els nervis del que havíem passat no ens han deixat dormir, sempre pendents de les xarxes, de les informacions d'última hora i d'una reacció ràpida quan fos necessari. Us asseguro que hem treballat de valent per arribar fins aquí, com ho hem fet sempre, al "30 minuts".
La voluntat d'aquest programa ha estat recollir totes les opinions polítiques, també d'aquells que veuen apropiada la sentència i aplaudeixen les condemnes que ha fixat el Tribunal Suprem, però no hem obtingut cap resposta. Per això ens hem hagut de limitar a recollir alguna de les intervencions que han fet quan han atès tots els mitjans. Tampoc hem pogut recollir la consideració que mereix aquesta sentència a l'Advocacia de l'Estat i a la Fiscalia del Tribunal Suprem, perquè diuen que no tenen per costum comentar sentències o que, potser, ja ho faran més endavant. En qualsevol cas, són absències que mai podran retreure'ns perquè els hem donat l'oportunitat d'expressar-se i l'han rebutjada o no ens han contestat, tot i la nostra insistència.
Però, més enllà d'aquestes dificultats, pròpies del moment que estem vivint i de com és vist el nostre mitjà des d'algunes sensibilitats polítiques i institucionals, hem estat on havíem de ser, per recollir els fets i les opinions d'un altre d'aquests moments amb què s'escriu la història.
I tot això ha coincidit amb la setmana en què el "30 minuts" ha fet 35 anys. Va ser el 19 d'octubre de 1984 quan es va emetre el primer reportatge del que ja és el programa més veterà de TV3, al costat dels Telenotícies. Durant aquests 35 anys, tots els equips que han passat pel programa han contribuït, amb la seva bona feina, a consolidar una marca que és un referent internacional del reporterisme d'actualitat. I ha estat precisament l'actualitat més rabiosa, la que ens ha trobat treballant a peu de carrer, quan fèiem aquest aniversari.
Avui són evidents les cares de cansament dels equips de "Sentenciats", però també de satisfacció per la feina feta, per haver intentat arribar tan a fons com ens ha estat possible, per no renunciar mai a res, per insistir fins a aconseguir els propòsits, i tot amb un únic objectiu, el de seguir comptant amb la vostra confiança. Moltes gràcies per ser-hi i, avui, més que mai.
Carles Solà, director de "30 minuts"
La mutilació genital femenina és una pràctica, que encara es fa a 29 països i que pateixen algunes dones i nenes que viuen aquí. Sentirem el testimoni de dones que ens expliquen com ho van viure de petites i com ho han superat.
Més informació
"Matar el monstre", la mutilació genital femenina, a "30 minuts"
La mutilació genital femenina és un atemptat contra la integritat física de les dones i una violació dels seus drets sexuals i reproductius. Una pràctica que deixa seqüeles físiques i psíquiques a qui l'ha patit
És el que ens explica Beryl Magoko, víctima d'aquesta pràctica i que ha fet el documental "Womanhood, in search", en què parla de la seva experiència.
"En aquest documental m'he obert com un llibre. He tret els meus secrets bruts de l'armari. I vull compartir la meva experiència, perquè vull ajudar altres persones. Ajudar a parlar d'aquest trauma."
I és el que fa el "30 minuts" d'aquest diumenge, "Matar el monstre". Parla d'històries personals de les víctimes, que en alguns casos no han estat capaces d'explicar fins ara. Escoltem la veu de dones que han estat víctimes d'aquesta pràctica, que es fa a 29 països, la majoria de l'Àfrica subsahariana, però també a regions de l'Orient Mitjà, l'Àsia i Amèrica Llatina. Recollim la veu de militants i activistes, aquí a Catalunya i als països d'origen.
A "Matar el monstre", viatjarem amb el testimoni d'una jove, valenta, que trenca el silenci. Ella, que va néixer a Banyoles i va marxar de vacances al país d'origen de la seva família, Gàmbia, el 1998, quan encara no existia el protocol de prevenció de la mutilació genital femenina, ens explica com recorda aquell moment que l'ha marcada per sempre.
"Mai n'havia parlat, jo. Me'n recordo que, a l'escola, els nens em deien: 'Què, a tu també t'han fet això de la vulva? T'han tallat la vulva, a tu?', i jo deia: 'Però què dius? Si jo he nascut a Espanya! No!' I en realitat em moria de ganes de dir: 'Sí', però, com que t'ho preguntaven tan fredament, jo me n'avergonyia. I, com que no podia parlar-ne amb ningú, la meva única forma de desfogar-me era escriure."
Un viatge en el seu trajecte personal, però també un viatge que ens portarà a d'altres personatges i que ens permet parlar de com està la situació a Catalunya i als països on hem viatjat: Gàmbia i el Senegal.
"Educació per a tots: nens, nenes, mares, pares, avis, àvies i tota la comunitat. Això ajudarà a accelerar el final del procés."
Ho diu la Magoko i ens ho expliquen, en aquest reportatge, algunes de les persones que són un referent en aquesta matèria. Educar per canviar, una de les claus per lluitar contra aquesta pràctica.
Una educació que s'imparteix en grups, a què hem assistit, amb xerrades amb mares i joves a Granollers, o amb homes a Girona, tots procedents de països on es practica la mutilació, per saber quines són les conseqüències.
També es mostra la feina que es fa a prop de París, a Saint-Denis, amb La Maison des Femmes ("La Casa de les Dones"), un centre apadrinat per la cantant Inna Modja, víctima de mutilació genital femenina. Un centre amb assistència integral a les dones que arriben a França, on es calcula que unes seixanta mil estan mutilades.
Un reportatge amb moltes peces, que juntes permeten entendre què és la mutilació genital femenina, des del punt de vista de les dones que l'han patit, amb l'ajuda de veus d'activistes i experts en la matèria.
Un reportatge de: Sara Segarra i Sion Biurrun
Imatge: Òscar Roger i Ignasi Pastori
Muntatge: Òscar Roger
Producció: Sandra Rierola
La mutilació genital femenina és un atemptat contra la integritat física de les dones i una violació dels seus drets sexuals i reproductius. Una pràctica que deixa seqüeles físiques i psíquiques a qui l'ha patit
És el que ens explica Beryl Magoko, víctima d'aquesta pràctica i que ha fet el documental "Womanhood, in search", en què parla de la seva experiència.
"En aquest documental m'he obert com un llibre. He tret els meus secrets bruts de l'armari. I vull compartir la meva experiència, perquè vull ajudar altres persones. Ajudar a parlar d'aquest trauma."
I és el que fa el "30 minuts" d'aquest diumenge, "Matar el monstre". Parla d'històries personals de les víctimes, que en alguns casos no han estat capaces d'explicar fins ara. Escoltem la veu de dones que han estat víctimes d'aquesta pràctica, que es fa a 29 països, la majoria de l'Àfrica subsahariana, però també a regions de l'Orient Mitjà, l'Àsia i Amèrica Llatina. Recollim la veu de militants i activistes, aquí a Catalunya i als països d'origen.
A "Matar el monstre", viatjarem amb el testimoni d'una jove, valenta, que trenca el silenci. Ella, que va néixer a Banyoles i va marxar de vacances al país d'origen de la seva família, Gàmbia, el 1998, quan encara no existia el protocol de prevenció de la mutilació genital femenina, ens explica com recorda aquell moment que l'ha marcada per sempre.
"Mai n'havia parlat, jo. Me'n recordo que, a l'escola, els nens em deien: 'Què, a tu també t'han fet això de la vulva? T'han tallat la vulva, a tu?', i jo deia: 'Però què dius? Si jo he nascut a Espanya! No!' I en realitat em moria de ganes de dir: 'Sí', però, com que t'ho preguntaven tan fredament, jo me n'avergonyia. I, com que no podia parlar-ne amb ningú, la meva única forma de desfogar-me era escriure."
Un viatge en el seu trajecte personal, però també un viatge que ens portarà a d'altres personatges i que ens permet parlar de com està la situació a Catalunya i als països on hem viatjat: Gàmbia i el Senegal.
"Educació per a tots: nens, nenes, mares, pares, avis, àvies i tota la comunitat. Això ajudarà a accelerar el final del procés."
Ho diu la Magoko i ens ho expliquen, en aquest reportatge, algunes de les persones que són un referent en aquesta matèria. Educar per canviar, una de les claus per lluitar contra aquesta pràctica.
Una educació que s'imparteix en grups, a què hem assistit, amb xerrades amb mares i joves a Granollers, o amb homes a Girona, tots procedents de països on es practica la mutilació, per saber quines són les conseqüències.
També es mostra la feina que es fa a prop de París, a Saint-Denis, amb La Maison des Femmes ("La Casa de les Dones"), un centre apadrinat per la cantant Inna Modja, víctima de mutilació genital femenina. Un centre amb assistència integral a les dones que arriben a França, on es calcula que unes seixanta mil estan mutilades.
Un reportatge amb moltes peces, que juntes permeten entendre què és la mutilació genital femenina, des del punt de vista de les dones que l'han patit, amb l'ajuda de veus d'activistes i experts en la matèria.
Un reportatge de: Sara Segarra i Sion Biurrun
Imatge: Òscar Roger i Ignasi Pastori
Muntatge: Òscar Roger
Producció: Sandra Rierola
Reportatge especial de "30 minuts" on es dona resposta a moltes preguntes sobre la naturalesa de la plataforma Tsunami Democràtic.
Més informació
Tsunami Democràtic bloqueja la frontera entre els estats francès i espanyol durant 30 hores a la Jonquera. Dos equips del "30 minuts" segueixen en els punts clau, des del primer moment, l'acció de protesta i el desallotjament per part dels gendarmes i els Mossos.
Desenes de cotxes formen un tap a l'autopista francesa, alenteixen la marxa i queden aturats. Al punt fronterer, es munta un escenari, s'hi instal·len tendes, s'ofereix intendència i es construeixen unes barricades.
L'endemà, el punt fronterer de Behobia, al País Basc, es col·lapsa per una nova acció de Tsunami Democràtic. El bloqueig de l'aeroport el dia de la sentència va provocar la cancel·lació de més de 150 vols.
L'Audiència Nacional va obrir una investigació per organització criminal, indicis de terrorisme i va ordenar a la Guàrdia Civil el tancament de la web i els perfils a les xarxes.
Però quina és la naturalesa d'aquesta plataforma anònima i oculta? Quan es va crear? Amb quins objectius? Quant de temps mantindran les accions de protesta? Com s'organitza? Quins són els límits i els riscos que estan disposats a assumir? Qui hi ha darrere?
El "30 minuts" "Dies de Tsunami" respon aquestes preguntes i s'endinsa en les accions de protesta d'aquesta setmana per intentar entendre la naturalesa de la plataforma.
Un reportatge de l'equip del "30 minuts".
Desenes de cotxes formen un tap a l'autopista francesa, alenteixen la marxa i queden aturats. Al punt fronterer, es munta un escenari, s'hi instal·len tendes, s'ofereix intendència i es construeixen unes barricades.
L'endemà, el punt fronterer de Behobia, al País Basc, es col·lapsa per una nova acció de Tsunami Democràtic. El bloqueig de l'aeroport el dia de la sentència va provocar la cancel·lació de més de 150 vols.
L'Audiència Nacional va obrir una investigació per organització criminal, indicis de terrorisme i va ordenar a la Guàrdia Civil el tancament de la web i els perfils a les xarxes.
Però quina és la naturalesa d'aquesta plataforma anònima i oculta? Quan es va crear? Amb quins objectius? Quant de temps mantindran les accions de protesta? Com s'organitza? Quins són els límits i els riscos que estan disposats a assumir? Qui hi ha darrere?
El "30 minuts" "Dies de Tsunami" respon aquestes preguntes i s'endinsa en les accions de protesta d'aquesta setmana per intentar entendre la naturalesa de la plataforma.
Un reportatge de l'equip del "30 minuts".
El 30 minuts analitza l'anomenada economia de plataforma , un nou mercat laboral d¿ingressos intermitents , on llibertat i flexibilitat es repeteixen com un mantra però que te conseqüències imprevisibles per a l'estat del benestar.
Més informació
"Proletaris online" s'endinsa en el model de negoci de l'era digital. Potents plataformes tecnològiques que connecten oferta i demanda i converteixen els treballadors en proveïdors de serveis. Poden ser repartidors en bicicleta amb les seves vistoses motxilles o experts programadors. Qualsevol persona que pugui fer feines esporàdiques a través d'una aplicació. Tots formen part d'aquest nou mercat laboral on llibertat i flexibilitat es repeteixen com un mantra i on un algoritme és qui mana.
No és el futur. És el present. Treballadors freelance, per projectes, gig economy (feines esporàdiques sota demanda), remots digitals, crowdsourcing (subcontractació de la feina a una multitud), microtreballadors... La nova economia digital està plena de paraules noves que agafen força i sacsegen el mercat laboral tradicional, el dels drets dels treballadors aconseguits amb les lluites sindicals.
La industrialització va crear el proletariat. La digitalització, el proletariat online.
El "30 minuts" d'aquesta setmana s'endinsa en l'anomenada economia de plataforma, el model de negoci de l'era digital. Potents plataformes tecnològiques que connecten oferta i demanda i converteixen els treballadors en proveïdors de serveis. Poden ser repartidors en bicicleta amb les seves vistoses motxilles o experts programadors. Qualsevol persona que pugui fer feines esporàdiques a través d'una aplicació. Tots formen part d'aquest nou mercat laboral en què llibertat i flexibilitat es repeteixen com un mantra i en què un algoritme és qui mana.
1 La gig economy, serveis sota demanda
"Hi ha una equivocació molt gran, i és pensar que aquests models de treball van un pas al davant de la llei, com si fossin tan innovadors que la llei no s'hagués pogut adaptar a ells". Núria Soto, exrepartidora de la plataforma Deliveroo
"El fet que visquis en una ciutat on pots guanyar-te uns 300 o 400 euros extra amb un horari totalment flexible, sense caps i a través de la teva aplicació, és bo per a la societat". Òscar Pierre, CEO i cofundador de Glovo
Aquest any se n'ha parlat molt, de plataformes i condicions laborals, perquè les dues grans plataformes de repartiment a domicili, Glovo i Deliveroo, han hagut de defensar-se als jutjats contra la Tresoreria de la Seguretat Social, que en diverses actes d'inspecció havia dictaminat que els repartidors havien de ser assalariats i no autònoms. Hem volgut analitzar de primera mà les condicions de feina d'aquests treballadors i per això un equip del "30 minuts" ha passat hores amb ells, al carrer, durant les hores anomenades d'"alta demanda", esperant les comandes davant els restaurants. A un costat, els llatinoamericans; a l'altre, els pakistanesos. Molts acaben d'arribar a Catalunya. Entrevistem també per recollir el seu punt de vista Òscar Pierre, CEO i cofundador de Glovo, i Román Gil, advocat de Deliveroo.
2 El microtreball
"Els microtreballadors som una gran massa de gent invisible. Som completament invisibles. És per això que és tan important que parlem als mitjans, que expliquem el que fem. I quan siguem una mica més visibles tindrem força per negociar les nostres regles". Julie, microtreballadora
El "30 minuts" també entrevista gent que treballa a les plataformes de microtasques (com ara Clickworker, Spare5, Appen, Lionbridge o Amazon Mechanical Turk), un fenomen procedent dels Estats Units que s'expandeix per tot el món. Transcripcions, gravacions per a sistemes de reconeixement de veu, identificar objectes dins una imatge, moderació de continguts a xarxes socials, analitzar resultats dels buscadors... Les grans empreses tecnològiques divideixen la feina en petites tasques i contacten en segons amb milions de treballadors a tot el món que les executen des de casa, a tant la tasca. Intervenen en el programa el sociòleg Antonio Casilly, coautor d'un exhaustiu estudi sobre el microtreball a França, i Mary Gray, investigadora de Microsoft Research i autora del llibre "Ghost work" ("Treball fantasma"), sobre els microtreballadors als Estats Units.
3 Cap a un món de freelance?
Finalment, en el reportatge s'analitza com aquesta plataformatització de l'economia arriba també a la part alta de la piràmide. Qualsevol empresa pot contractar, a través de plataformes freelance, experts a l'altra punta del món. L'externalització d'un departament sencer a través d'una plataforma és cada cop més senzilla. I el mar de fons és un augment creixent a tot el món dels treballadors independents. Ens ajuden a treure'n l'entrellat Anna Ginés, professora de Dret del Treball d'ESADE, Luz Rodríguez, professora de Dret del Treball de l'UCLM i autora de l'estudi "Plataformes digitals i mercat de treball", i Lucía Velasco, economista especialitzada en tecnologia que ha format part del grup d'experts que analitza l'impacte de la digitalització en el mercat laboral per a la Comissió Europea.
Hi ha un consens entre els experts que s'ha acabat la feina fixa per a tota la vida. Anem cap a feines flexibles amb ingressos intermitents, amb conseqüències imprevisibles per a l'estat del benestar.
Un reportatge d'Esther Llauradó i Marc Rodríguez Puig
Muntatge: Carles Señalada / Imatge: Òscar Roger / Producció: Carles Fernández.
No és el futur. És el present. Treballadors freelance, per projectes, gig economy (feines esporàdiques sota demanda), remots digitals, crowdsourcing (subcontractació de la feina a una multitud), microtreballadors... La nova economia digital està plena de paraules noves que agafen força i sacsegen el mercat laboral tradicional, el dels drets dels treballadors aconseguits amb les lluites sindicals.
La industrialització va crear el proletariat. La digitalització, el proletariat online.
El "30 minuts" d'aquesta setmana s'endinsa en l'anomenada economia de plataforma, el model de negoci de l'era digital. Potents plataformes tecnològiques que connecten oferta i demanda i converteixen els treballadors en proveïdors de serveis. Poden ser repartidors en bicicleta amb les seves vistoses motxilles o experts programadors. Qualsevol persona que pugui fer feines esporàdiques a través d'una aplicació. Tots formen part d'aquest nou mercat laboral en què llibertat i flexibilitat es repeteixen com un mantra i en què un algoritme és qui mana.
1 La gig economy, serveis sota demanda
"Hi ha una equivocació molt gran, i és pensar que aquests models de treball van un pas al davant de la llei, com si fossin tan innovadors que la llei no s'hagués pogut adaptar a ells". Núria Soto, exrepartidora de la plataforma Deliveroo
"El fet que visquis en una ciutat on pots guanyar-te uns 300 o 400 euros extra amb un horari totalment flexible, sense caps i a través de la teva aplicació, és bo per a la societat". Òscar Pierre, CEO i cofundador de Glovo
Aquest any se n'ha parlat molt, de plataformes i condicions laborals, perquè les dues grans plataformes de repartiment a domicili, Glovo i Deliveroo, han hagut de defensar-se als jutjats contra la Tresoreria de la Seguretat Social, que en diverses actes d'inspecció havia dictaminat que els repartidors havien de ser assalariats i no autònoms. Hem volgut analitzar de primera mà les condicions de feina d'aquests treballadors i per això un equip del "30 minuts" ha passat hores amb ells, al carrer, durant les hores anomenades d'"alta demanda", esperant les comandes davant els restaurants. A un costat, els llatinoamericans; a l'altre, els pakistanesos. Molts acaben d'arribar a Catalunya. Entrevistem també per recollir el seu punt de vista Òscar Pierre, CEO i cofundador de Glovo, i Román Gil, advocat de Deliveroo.
2 El microtreball
"Els microtreballadors som una gran massa de gent invisible. Som completament invisibles. És per això que és tan important que parlem als mitjans, que expliquem el que fem. I quan siguem una mica més visibles tindrem força per negociar les nostres regles". Julie, microtreballadora
El "30 minuts" també entrevista gent que treballa a les plataformes de microtasques (com ara Clickworker, Spare5, Appen, Lionbridge o Amazon Mechanical Turk), un fenomen procedent dels Estats Units que s'expandeix per tot el món. Transcripcions, gravacions per a sistemes de reconeixement de veu, identificar objectes dins una imatge, moderació de continguts a xarxes socials, analitzar resultats dels buscadors... Les grans empreses tecnològiques divideixen la feina en petites tasques i contacten en segons amb milions de treballadors a tot el món que les executen des de casa, a tant la tasca. Intervenen en el programa el sociòleg Antonio Casilly, coautor d'un exhaustiu estudi sobre el microtreball a França, i Mary Gray, investigadora de Microsoft Research i autora del llibre "Ghost work" ("Treball fantasma"), sobre els microtreballadors als Estats Units.
3 Cap a un món de freelance?
Finalment, en el reportatge s'analitza com aquesta plataformatització de l'economia arriba també a la part alta de la piràmide. Qualsevol empresa pot contractar, a través de plataformes freelance, experts a l'altra punta del món. L'externalització d'un departament sencer a través d'una plataforma és cada cop més senzilla. I el mar de fons és un augment creixent a tot el món dels treballadors independents. Ens ajuden a treure'n l'entrellat Anna Ginés, professora de Dret del Treball d'ESADE, Luz Rodríguez, professora de Dret del Treball de l'UCLM i autora de l'estudi "Plataformes digitals i mercat de treball", i Lucía Velasco, economista especialitzada en tecnologia que ha format part del grup d'experts que analitza l'impacte de la digitalització en el mercat laboral per a la Comissió Europea.
Hi ha un consens entre els experts que s'ha acabat la feina fixa per a tota la vida. Anem cap a feines flexibles amb ingressos intermitents, amb conseqüències imprevisibles per a l'estat del benestar.
Un reportatge d'Esther Llauradó i Marc Rodríguez Puig
Muntatge: Carles Señalada / Imatge: Òscar Roger / Producció: Carles Fernández.
Cada any, al Japó, unes 30.000 persones moren soles a casa seva, un fenomen cada dia més freqüent en aquell i en molts altres països, també al nostre.
Més informació
Per considerar que es tracta d'una "mort solitària", nom amb què són conegudes, s'han de donar quatre condicions: la persona ha d'haver mort en un pis, ningú ha d'haver pogut preveure'n la mort ni haver-la presenciat, i no pot ser un suïcidi. No es tracta només de gent gran que s'ha anat quedant sola en una societat cada vegada més envellida. Les estadístiques diuen que els casos de morts solitàries comencen a partir dels 20 anys i es disparen quan les persones arriben als 50 o 60 anys. El "30 minuts" "Morir en solitud" ho analitza.
Per què es donen tants casos d'aquests tipus de morts?
Els experts afirmen que els japonesos estan perdent el contacte amb els familiars i amb la gent que els envolta. Durant els anys de vida laboral, les persones que viuen soles estan en contacte amb els companys de feina, però un cop es jubilen, ningú del seu entorn familiar es preocupa per elles i tampoc coneixen els veïns. Això fa que, quan hi ha una mort, no es detecti, de vegades, fins uns mesos després que s'hagi produït. I el que és més greu: ningú els ha trobat a faltar ni els reclama.
Yashuhiro Yuki, autor del llibre "La realitat de la mort solitària", ens diu: "Després de la guerra, el Japó va viure un gran creixement econòmic. Els japonesos volíem ser rics i ho vam aconseguir. La gent que ara té uns 45 anys va néixer en una època en què la vida era fàcil i segurament tothom va ser fill únic i va tenir una habitació per a ell. Per això avui dia no hi ha tantes oportunitats de construir relacions i de comunicar-se amb els altres, fins i tot en el si de la unitat familiar. Cada vegada hi ha més gent d'aquesta generació individualista que s'acosta als 60 anys. Com que no dominen gaire l'art de crear relacions, cada vegada hi haurà més morts solitàries".
"La posició econòmica no és el que provoca la mort solitària, Yashuhiro Yuki, autor del llibre "La realitat de la mort solitària"
Si això continua com diu el professor Yuki, es calcula que d'aquí a quinze anys, al Japó, els casos de morts solitàries podrien arribar als 100.000 anuals. El "30 minuts" "Morir en solitud" s'acosta a alguns d'aquests casos a través de ToDo, una empresa que es dedica a netejar i buidar els pisos on algú ha mort sol. Un dels treballadors d'aquesta empresa reconeix que de vegades no és un tema de diners, i descriu que una de les persones mortes en solitud "tenia molts diners". "En un dipòsit a termini fix hi tenia 120.000 dòlars. Els parents no van voler venir ni van voler avisar la policia. Jo estava preocupat. Em preocupava que el difunt no tingués ningú que es cuidés de la seva tomba. En el pitjor dels casos, l'Ajuntament se n'hauria fet càrrec, però hauria sigut molt trist. Per sort, vam trobar els parents. En un altre cas, el difunt no tenia diners i havia perdut tot el contacte amb la família. Això em fa constatar que la posició econòmica no és el que provoca la mort solitària. El que compta és la falta de comunicació."
Al reportatge "Morir en solitud" veiem com en la societat japonesa, però també en molts altres països, la gent gran, sobretot els homes, tendeixen a l'aïllament. Es queden sols, emmalalteixen i moren sense demanar ajuda, i això passa cada vegada més sovint sense que ningú hi posi remei.
Un reportatge de Shiori Ito i Nick Ahlmark
Una producció de Storytime Films
Per què es donen tants casos d'aquests tipus de morts?
Els experts afirmen que els japonesos estan perdent el contacte amb els familiars i amb la gent que els envolta. Durant els anys de vida laboral, les persones que viuen soles estan en contacte amb els companys de feina, però un cop es jubilen, ningú del seu entorn familiar es preocupa per elles i tampoc coneixen els veïns. Això fa que, quan hi ha una mort, no es detecti, de vegades, fins uns mesos després que s'hagi produït. I el que és més greu: ningú els ha trobat a faltar ni els reclama.
Yashuhiro Yuki, autor del llibre "La realitat de la mort solitària", ens diu: "Després de la guerra, el Japó va viure un gran creixement econòmic. Els japonesos volíem ser rics i ho vam aconseguir. La gent que ara té uns 45 anys va néixer en una època en què la vida era fàcil i segurament tothom va ser fill únic i va tenir una habitació per a ell. Per això avui dia no hi ha tantes oportunitats de construir relacions i de comunicar-se amb els altres, fins i tot en el si de la unitat familiar. Cada vegada hi ha més gent d'aquesta generació individualista que s'acosta als 60 anys. Com que no dominen gaire l'art de crear relacions, cada vegada hi haurà més morts solitàries".
"La posició econòmica no és el que provoca la mort solitària, Yashuhiro Yuki, autor del llibre "La realitat de la mort solitària"
Si això continua com diu el professor Yuki, es calcula que d'aquí a quinze anys, al Japó, els casos de morts solitàries podrien arribar als 100.000 anuals. El "30 minuts" "Morir en solitud" s'acosta a alguns d'aquests casos a través de ToDo, una empresa que es dedica a netejar i buidar els pisos on algú ha mort sol. Un dels treballadors d'aquesta empresa reconeix que de vegades no és un tema de diners, i descriu que una de les persones mortes en solitud "tenia molts diners". "En un dipòsit a termini fix hi tenia 120.000 dòlars. Els parents no van voler venir ni van voler avisar la policia. Jo estava preocupat. Em preocupava que el difunt no tingués ningú que es cuidés de la seva tomba. En el pitjor dels casos, l'Ajuntament se n'hauria fet càrrec, però hauria sigut molt trist. Per sort, vam trobar els parents. En un altre cas, el difunt no tenia diners i havia perdut tot el contacte amb la família. Això em fa constatar que la posició econòmica no és el que provoca la mort solitària. El que compta és la falta de comunicació."
Al reportatge "Morir en solitud" veiem com en la societat japonesa, però també en molts altres països, la gent gran, sobretot els homes, tendeixen a l'aïllament. Es queden sols, emmalalteixen i moren sense demanar ajuda, i això passa cada vegada més sovint sense que ningú hi posi remei.
Un reportatge de Shiori Ito i Nick Ahlmark
Una producció de Storytime Films
El conflicte de l'os aquests últims dos anys ha pres més força que mai. En el punt de mira dels pagesos hi ha dos ossos: Goiat i Cachou.. Un conflicte que semblava superat ha tornat.
Més informació
El conflicte de l'os aquests últims dos anys ha pres més força que mai. En el punt de mira hi ha dos ossos: Goiat i Cachou
Tots dos han atacat cavalls de forma reiterada, un comportament anormal. Per això l'administració es planteja retirar-los i això inclou la possibilitat de matar-los. Diuen que posen en perill el projecte de reintroducció, engegat el 1996. Mentrestant, la població d'ossos continua creixent i recupera els seus territoris: ja són 50 els que viuen al Pirineu. Un conflicte que semblava superat ha tornat: Goiat va matar 9 cavalls el 2018; Cachou, el 2019, en porta 5.
"Tinc la sensació que hem tirat vint anys enrere, no, en aquest tema", reconeix Marc Alonso, un dels pioners en la defensa de l'os al Pirineu i director de la casa de l'os bru al poble d'Isil, al Pallars, davant del rebrot de la polèmica.
Fins ara, els ossos atacaven cabres i ovelles, però els ramats cada cop s'han protegit millor. A les nits, els animals es tanquen, s'ha recuperat la figura del pastor i les baixes han caigut en picat. Gràcies a mesures com aquestes, que paga l'administració, aquest any, al Pallars, per exemple, l'os només ha mort 3 ovelles. Però evitar els atacs a vaques o cavalls, que continuen pasturant sense cap vigilància, és molt més complicat. De fet, els ramaders diuen que és impossible i que, si no es fa fora l'os, la ramaderia d'alta muntanya haurà de plegar.
A França, a l'Arieja, al vessant nord del Pirineu, la situació és encara més delicada. Els ramaders no apliquen mesures de protecció i aquest any ja han mort més de 1.000 ovelles. Un videocomunicat d'un grup d'encaputxats anònims, en nom de pastors i pagesos, amenaçava de reobrir la caça de l'os i animava a desobeir les autoritats. Al juliol, van cremar un cotxe oficial a uns agents rurals que visitaven la zona.
És possible conviure amb l'os? Al Cantàbric, els ossos multipliquen per 7 els que hi ha al Pirineu: n'hi ha 350. I el conflicte és pràcticament inexistent. Com que l'os mai va desaparèixer, a cap ramader se li passa pel cap deixar anar el bestiar sol per la muntanya. A més a més, en algunes zones han convertit l'os en reclam turístic. Gràcies a l'os i al turisme de natura, la temporada turística s'ha allargat i els hotels i restaurants s'omplen com mai.
Fa prou l'administració en aquest conflicte? Tenen motius els ramaders per estar emprenyats? Com és que un conflicte que semblava superat, torna un cop i un altre? Té solució? A aquestes i altres preguntes, el "30 minuts" "Territori os" intentarà donar-los resposta.
Un reportatge de: Jordi Regàs i Víctor Díaz
Imatge i muntatge: Txus Navarro / Producció: Jessica Montaner
Tots dos han atacat cavalls de forma reiterada, un comportament anormal. Per això l'administració es planteja retirar-los i això inclou la possibilitat de matar-los. Diuen que posen en perill el projecte de reintroducció, engegat el 1996. Mentrestant, la població d'ossos continua creixent i recupera els seus territoris: ja són 50 els que viuen al Pirineu. Un conflicte que semblava superat ha tornat: Goiat va matar 9 cavalls el 2018; Cachou, el 2019, en porta 5.
"Tinc la sensació que hem tirat vint anys enrere, no, en aquest tema", reconeix Marc Alonso, un dels pioners en la defensa de l'os al Pirineu i director de la casa de l'os bru al poble d'Isil, al Pallars, davant del rebrot de la polèmica.
Fins ara, els ossos atacaven cabres i ovelles, però els ramats cada cop s'han protegit millor. A les nits, els animals es tanquen, s'ha recuperat la figura del pastor i les baixes han caigut en picat. Gràcies a mesures com aquestes, que paga l'administració, aquest any, al Pallars, per exemple, l'os només ha mort 3 ovelles. Però evitar els atacs a vaques o cavalls, que continuen pasturant sense cap vigilància, és molt més complicat. De fet, els ramaders diuen que és impossible i que, si no es fa fora l'os, la ramaderia d'alta muntanya haurà de plegar.
A França, a l'Arieja, al vessant nord del Pirineu, la situació és encara més delicada. Els ramaders no apliquen mesures de protecció i aquest any ja han mort més de 1.000 ovelles. Un videocomunicat d'un grup d'encaputxats anònims, en nom de pastors i pagesos, amenaçava de reobrir la caça de l'os i animava a desobeir les autoritats. Al juliol, van cremar un cotxe oficial a uns agents rurals que visitaven la zona.
És possible conviure amb l'os? Al Cantàbric, els ossos multipliquen per 7 els que hi ha al Pirineu: n'hi ha 350. I el conflicte és pràcticament inexistent. Com que l'os mai va desaparèixer, a cap ramader se li passa pel cap deixar anar el bestiar sol per la muntanya. A més a més, en algunes zones han convertit l'os en reclam turístic. Gràcies a l'os i al turisme de natura, la temporada turística s'ha allargat i els hotels i restaurants s'omplen com mai.
Fa prou l'administració en aquest conflicte? Tenen motius els ramaders per estar emprenyats? Com és que un conflicte que semblava superat, torna un cop i un altre? Té solució? A aquestes i altres preguntes, el "30 minuts" "Territori os" intentarà donar-los resposta.
Un reportatge de: Jordi Regàs i Víctor Díaz
Imatge i muntatge: Txus Navarro / Producció: Jessica Montaner
30 minuts (2019.12.22) Immortals¿ Versió ampliada (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Allargar la vida més enllà dels límits actuals és possible. Com? Fins quan es podrà viure? Aviat serem immortals? Serà només per a rics? Aquest reportatge és una ampliació del reportatge que ja es va emetre al 2018 (24-6-2018).
Més informació
Allargar la vida més enllà dels límits actuals és possible. Com? Fins quan es podrà viure? D'aquí 30 anys serem immortals, com ja anuncien alguns agosarats? Serà només per a rics?
Per primera vegada, els científics s'han plantejat alentir o aturar l'envelliment atacant-lo com si fos una malaltia. Un canvi de mentalitat que ja ha aconseguit èxits al laboratori, com ara allargar la vida dels ratolins un 40%. Cosa que equivaldria, per als humans, a viure fins als 120 anys. Aquest assaig aconseguit al Centre Nacional d'Investigacions Oncològiques de Madrid és només un dels molts experiments que apunten en aquesta direcció.
David Sinclair, Escola de Medicina de Harvard
"No és ridícul parlar de la font de la joventut. Ho estem fent. Ja hem descobert com alentir l'envelliment, com revertir l'envelliment en animals, i només és una qüestió de temps aconseguir aquestes medecines i demostrar que podem alentir i revertir l'envelliment en els humans."
Per fer-ho estan desxifrant per què el cos comença a deteriorar-se a partir dels 40 o 50 anys. És des d'aquest moment que apareixen càncers i altres malalties cardiovasculars i degeneratives associades a l'edat. La nova estratègia és posar-hi remei buscant una píndola que ens mantingui joves, per exemple.
Manuel Serrano, investigador ICREA de l'Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona
"No sé si el límit estarà en 120 o 140 anys, però que augmentarà, estic segur que sí."
Un equip de "30 minuts" ha accedit als laboratoris i ha entrevistat els investigadors més destacats del món, com María Blasco, del Centre Nacional d'Investigacions Científiques (CNIO); Manuel Serrano, de l'Institut de Recerca Biomèdica (IRB); Cynthia Kenyon, de California Life Corporation (CALICO), o David Sinclair, de l'Escola de Medicina de Harvard, entre d'altres.
El reportatge també recull les ànsies per mantenir-se jove i allargar la vida, un neguit que fa que algunes persones paguin 8.000 dòlars per una transfusió de sang de joves d'entre 17 i 25 anys. "30 minuts" ha visitat la clínica on es fa aquesta pràctica i n'ha parlat amb els responsables, molt criticats per basar-se en estudis científics encara prematurs.
La sang jove pot ser, però, un dels recursos per rejovenir-se. Això és el que s'està estudiant a la Universitat de Stanford i a l'empresa Alkahest, filial de Grífols, que busquen en el plasma la solució a malalties de l'envelliment com el Parkinson o l'Alzheimer.
Darrere la cursa per la longevitat hi ha grans inversors que aboquen milions en el que s'albira que serà un gran negoci. Alguns, a títol particular, impulsats també per la por de morir-se; d'altres són companyies tan importants com Google i les tecnològiques de Silicon Valley.
Tot plegat ha fet ressorgir el vell somni de la immortalitat en algunes persones. Fins i tot hi ha divulgadors, com José Luis Cordeiro, que fan conferències en què asseguren que d'aquí trenta anys s'aconseguirà "la mort de la mort". L'equip de "30 minuts" ha pogut entrevistar un jove que viu entre Palma i Barcelona i que ha criopreservat recentment el seu pare. El reportatge també viatja fins al centre més gran del món de criopreservació.
Un reportatge d'Ignasi Gallart i Txus Muñoz
Imatge i muntatge de Txus Navarro
Producció de Carles Fernández.
Per primera vegada, els científics s'han plantejat alentir o aturar l'envelliment atacant-lo com si fos una malaltia. Un canvi de mentalitat que ja ha aconseguit èxits al laboratori, com ara allargar la vida dels ratolins un 40%. Cosa que equivaldria, per als humans, a viure fins als 120 anys. Aquest assaig aconseguit al Centre Nacional d'Investigacions Oncològiques de Madrid és només un dels molts experiments que apunten en aquesta direcció.
David Sinclair, Escola de Medicina de Harvard
"No és ridícul parlar de la font de la joventut. Ho estem fent. Ja hem descobert com alentir l'envelliment, com revertir l'envelliment en animals, i només és una qüestió de temps aconseguir aquestes medecines i demostrar que podem alentir i revertir l'envelliment en els humans."
Per fer-ho estan desxifrant per què el cos comença a deteriorar-se a partir dels 40 o 50 anys. És des d'aquest moment que apareixen càncers i altres malalties cardiovasculars i degeneratives associades a l'edat. La nova estratègia és posar-hi remei buscant una píndola que ens mantingui joves, per exemple.
Manuel Serrano, investigador ICREA de l'Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona
"No sé si el límit estarà en 120 o 140 anys, però que augmentarà, estic segur que sí."
Un equip de "30 minuts" ha accedit als laboratoris i ha entrevistat els investigadors més destacats del món, com María Blasco, del Centre Nacional d'Investigacions Científiques (CNIO); Manuel Serrano, de l'Institut de Recerca Biomèdica (IRB); Cynthia Kenyon, de California Life Corporation (CALICO), o David Sinclair, de l'Escola de Medicina de Harvard, entre d'altres.
El reportatge també recull les ànsies per mantenir-se jove i allargar la vida, un neguit que fa que algunes persones paguin 8.000 dòlars per una transfusió de sang de joves d'entre 17 i 25 anys. "30 minuts" ha visitat la clínica on es fa aquesta pràctica i n'ha parlat amb els responsables, molt criticats per basar-se en estudis científics encara prematurs.
La sang jove pot ser, però, un dels recursos per rejovenir-se. Això és el que s'està estudiant a la Universitat de Stanford i a l'empresa Alkahest, filial de Grífols, que busquen en el plasma la solució a malalties de l'envelliment com el Parkinson o l'Alzheimer.
Darrere la cursa per la longevitat hi ha grans inversors que aboquen milions en el que s'albira que serà un gran negoci. Alguns, a títol particular, impulsats també per la por de morir-se; d'altres són companyies tan importants com Google i les tecnològiques de Silicon Valley.
Tot plegat ha fet ressorgir el vell somni de la immortalitat en algunes persones. Fins i tot hi ha divulgadors, com José Luis Cordeiro, que fan conferències en què asseguren que d'aquí trenta anys s'aconseguirà "la mort de la mort". L'equip de "30 minuts" ha pogut entrevistar un jove que viu entre Palma i Barcelona i que ha criopreservat recentment el seu pare. El reportatge també viatja fins al centre més gran del món de criopreservació.
Un reportatge d'Ignasi Gallart i Txus Muñoz
Imatge i muntatge de Txus Navarro
Producció de Carles Fernández.
El reportatge explica les causes i les conseqüències de l'acampada de 1994 a la Diagonal de Barcelona pel 0,7% i analitza l'actualitat de la cooperació internacional pel desenvolupament a Catalunya.
Més informació
El reportatge recorda l'acampada que fa 25 anys va omplir de tendes de campanya la Diagonal de Barcelona i diverses ciutats catalanes i espanyoles, i que reclamava que els governs espanyol i català complissin la resolució de l'ONU que, des de 1972, demanava que els països destinessin el 0,7% del seu producte interior brut a ajudar els països amb més necessitats.
D'on sorgeix la xifra del 0,7%? Per què es va convocar l'acampada? Qui hi va participar? Com era el dia a dia dels acampats? Com va acabar? Quines conseqüències va tenir? Són algunes de les preguntes que respon el reportatge, que també analitza en quin punt es troba la cooperació internacional al nostre país 25 anys després que més de 1.600 tendes s'instal·lessin a la Diagonal de Barcelona durant un mes i mig.
"Objectiu 0,7%" explica també quines administracions públiques han arribat a dedicar aquesta xifra a la cooperació i quines s'han mantingut sempre en nivells molt més baixos. El reportatge també analitza errors i encerts comesos durant aquests 25 anys per les entitats cooperants, analitza les causes estructurals que provoquen la desigualtat entre països i planteja els reptes de futur de la cooperació internacional per al desenvolupament que es fa a Catalunya.
"Objectiu 0,7%" compta amb la participació de diferents testimonis que van participar a l'acampada de la Diagonal, com l'advocat i polític Jaume Asens; l'exdiputada al Parlament Gabriela Serra; l'activista Josep Maria Hosta; el president d'Intermon-Oxfam i professor d'Esade Ignasi Carreras; la vicepresidenta de Lafede.cat, Núria Iglesias, o l'economista Arcadi Oliveras. També hi participen activistes que van organitzar l'acampada que es va fer a Madrid. I també es recullen les opinions del president de la Generalitat quan es va organitzar l'acampada, Jordi Pujol; de l'actual conseller d'Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència de la Generalitat, Alfred Bosch; de la directora de l'Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament, Aina Calvo; del director del Fons Català de Cooperació per al Desenvolupament, David Minoves; de l'exalcalde d'Arbúcies Jaume Soler, un dels primers polítics que va impulsar a Catalunya la cooperació internacional, o del cantant Pemi Fortuny, que va deixar el grup Lax'n'Busto per anar a desenvolupar projectes de cooperació a Sierra Leone.
Direcció i guió: Jordi Portals / Realització: Benet Roman / Producció: Pau Riera.
Una producció de Som* i Fons Català de Cooperació al Desenvolupament.
D'on sorgeix la xifra del 0,7%? Per què es va convocar l'acampada? Qui hi va participar? Com era el dia a dia dels acampats? Com va acabar? Quines conseqüències va tenir? Són algunes de les preguntes que respon el reportatge, que també analitza en quin punt es troba la cooperació internacional al nostre país 25 anys després que més de 1.600 tendes s'instal·lessin a la Diagonal de Barcelona durant un mes i mig.
"Objectiu 0,7%" explica també quines administracions públiques han arribat a dedicar aquesta xifra a la cooperació i quines s'han mantingut sempre en nivells molt més baixos. El reportatge també analitza errors i encerts comesos durant aquests 25 anys per les entitats cooperants, analitza les causes estructurals que provoquen la desigualtat entre països i planteja els reptes de futur de la cooperació internacional per al desenvolupament que es fa a Catalunya.
"Objectiu 0,7%" compta amb la participació de diferents testimonis que van participar a l'acampada de la Diagonal, com l'advocat i polític Jaume Asens; l'exdiputada al Parlament Gabriela Serra; l'activista Josep Maria Hosta; el president d'Intermon-Oxfam i professor d'Esade Ignasi Carreras; la vicepresidenta de Lafede.cat, Núria Iglesias, o l'economista Arcadi Oliveras. També hi participen activistes que van organitzar l'acampada que es va fer a Madrid. I també es recullen les opinions del president de la Generalitat quan es va organitzar l'acampada, Jordi Pujol; de l'actual conseller d'Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència de la Generalitat, Alfred Bosch; de la directora de l'Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament, Aina Calvo; del director del Fons Català de Cooperació per al Desenvolupament, David Minoves; de l'exalcalde d'Arbúcies Jaume Soler, un dels primers polítics que va impulsar a Catalunya la cooperació internacional, o del cantant Pemi Fortuny, que va deixar el grup Lax'n'Busto per anar a desenvolupar projectes de cooperació a Sierra Leone.
Direcció i guió: Jordi Portals / Realització: Benet Roman / Producció: Pau Riera.
Una producció de Som* i Fons Català de Cooperació al Desenvolupament.
al segon post 
