La Brianna Price és una DJ canadenca, coneguda artísticament com a B. Traits. En el reportatge de la BBC "Són segures les meves drogues?", la Brianna s'endinsa en el món de les persones usuàries de drogues, però també de qui les fabrica i distribueix, a la Gran Bretanya.
Ella va ser consumidora de drogues fins que la seva parella va estar a punt de morir per consumir cocaïna adulterada amb un desparasitador per a animals. La Gran Bretanya és, de tot Europa, on més drogues de les conegudes com a "noves substàncies psicotròpiques" (NPS) es venen.
Es comercialitzen sobretot per internet, de manera legal, però també en botigues especialitzades, i sempre amb l'etiqueta "No apte per al consum humà", però el problema és que qui les compra, ho fa sense saber ni el que contenen ni les conseqüències físiques i psíquiques que pot tenir el seu consum.
L'extensió i les conseqüències del consum de drogues adulterades i d'NPSs que ens mostra el "30 minuts" d'aquest diumenge també és habitual a Catalunya, on Energy Control, un projecte de l'Associació ABD, es dedica des de fa més de 20 anys a analitzar, al moment, tota mena de drogues que es consumeixen a les portes de locals de lleure. Els últims anys, aquesta entitat ha detectat un augment d'NPSs i ha activat diverses alertes entre els consumidors i les administracions, sobretot de l'àmbit sanitari.
Energy Control va analitzar l'any passat a Catalunya un total de 2.610 mostres, de les quals 109 eren noves drogues psicotròpiques. En el conjunt d'Espanya es van analitzar 4.237 mostres, de les quals 220 eren NPSs. Això vol dir que, d'aquests nous tipus de substàncies, la meitat es van detectar a Catalunya. Això va comportar un total de 38 alertes al Sistema Espanyol d'Alerta Primerenca (SEAT), 14 de Catalunya.
Tot i que la demanda de drogues sintètiques encara és baixa en el nostre entorn, aquestes substàncies s'utilitzen per adulterar drogues convencionals i el seu consum ha tingut com a conseqüència un seguit d'intoxicacions greus i, a vegades, morts.
"No hi ha batec" són les duríssimes paraules que han hagut de sentir molts pares. Cada any moren 2.500 nadons a l'estat, 6 cada dia. La pèrdua d'un fill durant la gestació, o poc temps després de néixer, encara és un tema tabú i poc comprès per la societat.
Com es pot rebre la mort quan s'espera la vida? El "30 minuts" "Sense batec" posa llum a una realitat que viu en silenci. Explica amb moltes històries un dol poc reconegut i compartit: el dol perinatal.
Jo estic trista perquè he perdut algú. Encara que els meus amics, la meva família, no l'hagueu conegut, era el nostre fill." Clàudia Cedó, dramaturga.
La Clàudia va haver de parir el seu fill mort als cinc mesos de gestació. D'aquesta situació límit que li va posar la vida, en va sortir la delicada obra de teatre "Una gossa en un descampat".
Tu la imatge que tens sempre és que dones a llum i el primer que sents és el teu fill plorar. Ella no va plorar mai. Ploràvem nosaltres. Mari Checa.
La Mari i l'Òscar estan de 39 setmanes. Aquest segon embaràs el viuen amb moltíssima por. Fa 14 mesos van perdre la seva primera filla, la Valèria. L'equip del "30 minuts" els ha pogut acompanyar en aquesta recta final.
"Sense batec" també ensenya l'altra cara d'aquest dol, la dels professionals que conviuen cada dia amb la mort d'aquests nadons i que han hagut de formar-se i aprendre a acompanyar aquestes famílies.
A això veritablement no t'hi acostumes mai. No pots pensar: mira, avui hem tingut un altre mort... A veure demà què ens tocarà. Però tampoc ho pots viure com si fossin fills teus.
Som conscients que històricament ho hauríem pogut fer molt millor. Hi ha famílies que han sortit d'aquí i d'altres hospitals molt més desemparades del que hi havien entrat. Cèsar Ruiz, cap de Neonatologia de l'Hospital Universitari de la Vall d'Hebron.
Hem fet guàrdia amb els professionals que s'hi dediquen i hem entrat a l'UCI de neonats de l'Hospital Universitari de la Vall d'Hebron a conèixer de primera mà com treballen aquests casos.
Sabem acompanyar aquestes persones? La societat sap donar espai i temps a aquestes pèrdues?
Un dol requereix un temps. Pensem que donem més temps per a un permís de matrimoni que per a un funeral. Begoña Roman, professora Filosofia de la UB
Diuen els experts que guardar un record en forma de fotografia del fill que has perdut pot ajudar i molt en el procés de dol. Acompanyarem la Norma Grau a fer una sessió de fotos molt especial.
Llavors quan tu dius que fas fotos a famílies en dol en homenatge als seus nadons morts, la gent no sé què s'imagina, però s'imagina coses molt rares que no ho són en absolut. Norma Grau, fotògrafa del dol.
I què passa si la pèrdua és durant els tres primers mesos de gestació? El "no passa res", "ja en tindreu un altre", "sou joves" són expressions que sempre acompanyen aquests moments. La Paula Bonet, autora i pintora, ens deixarà veure què s'amaga en el seu relat "Roedores, cuerpo de embarazada sin embrión".
Jo vaig tenir la pèrdua als tres mesos, i se suposa que allà encara no havia passat gairebé res, no? Però a mi sí que m'havia passat. Tu ja.. t'estàs comprant roba per d'aquí tres mesos quan tinguis aquella panxa que tens tantes ganes de tindre, no?
Tots han volgut compartir la seva intimitat perquè cap altre pare o mare hagi de viure aquest dolor en el silenci.
El reportatge "Mar de dolor, mar d'esperança", narra, en primera persona, l'odissea que Manal Bashir i els seus fills van viure per escapar d'una mort segura a Síria i buscar refugi a Europa.
La Manal va haver de fugir del seu país per les amenaces de mort que rebia per part de membres d'ISIS. En marxar va salvar la vida, però va haver de deixar sols els seus tres fills: la Sara, la Joudi i el Karam, de només 8 anys.
El seu periple per diferents països va acabar a Dinamarca, on va començar per a la Manal una cursa d'obstacles de mesos per aconseguir que fos reconeguda com a exiliada política, una condició que li hauria de donar dret a reagrupar la família.
Al final d'aquest primer intent, només va aconseguir la protecció temporal, però mentrestant, i sempre a través del telèfon, veia com cada dia que passava els seus fills estaven més en perill, i com també havien començat a rebre les mateixes amenaces que ella havia viscut.
En veure que les vides dels seus fills perillaven, va decidir que marxessin i intentessin arribar a Europa, com fos, una travessia per mar que, com els passa a milers de refugiats, se sap com comença, però no com acaba.
Aquest reportatge, que ha comptat amb el suport de l'ACNUR, està dedicat a les famílies dels refugiats que tracten de tornar-se a reunir en una Europa cada cop més restrictiva que força moltes persones a arriscar les vides per unes rutes del tot insegures.
El 5 de gener passat, la Rahaf Mohammed al Qunun, una noia saudita de 18 anys, va fer escala a Bangkok, en un avió procedent de Kuwait i amb destinació a Melbourne.
Però no era una viatgera qualsevol. La Rahaf s'havia escapat de la seva família mentre estaven de vacances i intentava arribar a Austràlia amb un visat de turista, per demanar-hi asil.
A l'aeroport, un representant de l'ambaixada saudita la va localitzar i li va prendre el passaport. Les autoritats tailandeses la van allotjar en una habitació d'un hotel al mateix aeroport per retornar-la a Kuwait amb el mateix vol, però ella es va atrinxerar i va convertir l'habitació en un refugi, i des d'allà va enviar missatges a les xarxes demanant auxili.
Activistes pels drets de les dones i periodistes s'assabenten del seu cas, i Sophie McNeill, reportera del programa "Four Corners" del canal australià ABC, decideix volar cap a Bangkok per cobrir aquest cas i l'acompanya a l'habitació fins que hi intervé l'ACNUR.
És allotjada a l'ambaixada d'Austràlia, però davant la lentitud a respondre a la seva sol·licitud d'asil, és el Canadà que li ofereix un visat.
Un cop al Canadà, la Rahaf és presentada com a resident, i en les seves primeres declaracions diu: "La llibertat és el més important que pot tenir una persona".
En els últims anys, ja són més de 80 les dones saudites que han demanat protecció internacional a Austràlia. Però, de què s'escapen aquestes dones?
A l'Aràbia Saudita totes les dones viuen sota la tutela d'un home, ja sigui el pare, el marit o un parent. Necessiten permís per sortir, viatjar, treballar, formar-se i, per descomptat, per casar-se.
Dones com la Rahaf o la Lina Ali Lasloom, que va fugar-se l'any 2017, fugen d'aquest control i dels maltractaments en l'àmbit familiar, però no totes ho aconsegueixen. La Lina va fugir però va ser retinguda a l'aeroport de Manila i uns familiars li van pegar i la van lligar i emmordassar per obligar-la a tornar contra la seva voluntat a l'Aràbia Saudita, on se li ha perdut la pista.
Les dones que no aconsegueixen l'asil i són deportades solen ser internades en un refugi per a dones, en realitat una presó de la qual no tornaran a sortir mai més i on conviuen amb altres dones maltractades o que han desobeït els seus tutors.
A l'Aràbia Saudita una dona no pot presentar una denúncia si no va acompanyada del seu tutor, que pot ser el seu mateix agressor.
Però, tot i això, les dones no callen, denuncien a les xarxes, protesten, desobeeixen la llei i van a la presó, i malgrat els riscos per a les seves vides, continuen fugint per viure.
Un reportatge de: Sophie Mcneill
Imatge: Louie Eroglu i John Mees
Una producció d'ABC Austràlia
Fins al 1998 no es va descobrir que el clítoris, l'òrgan estrella del plaer sexual de les dones, era el doble de llarg del que deien els manuals mèdics. L'oblit de la ciència no és casual. Perquè la sexualitat de les dones ha estat lligada durant segles només a la reproducció, i moltes se senten culpables, encara avui, d'exercir el seu dret al plaer. El tabú està tan arrelat que la imatge d'un grup de dones amb un mirall explorant-se per reconèixer-se els genitals encara ens sorprèn.
Al desconeixement anatòmic s'hi suma un imaginari ple d'estereotips que costa molt de desterrar: "Les dones són més emocionals"; "les nenes i les àvies no tenen sexualitat"; "les dones tenen orgasmes sobretot durant el coit"; "o s'és heterosexual o s'és lesbiana"...
L'escola és el lloc on s'haurien de desmuntar aquests tòpics, però les lleis d'educació de Catalunya i d'Espanya no inclouen l'obligació d'introduir aquesta matèria als currículums i, amb sort, els alumnes en reben un taller de dues hores al llarg de tota l'ESO. Una situació que és a anys llum dels països nòrdics, on des de mitjans del segle passat la sexualitat ha entrat amb normalitat a les aules. Enmig d'aquesta falta de respostes, molts adolescents àvids d'entrar en un món que els atrau hi accedeixen a través de models pornogràfics en què rarament la dona busca activament el seu plaer.
La xarxa sanitària és l'altre gran dèficit. Es calcula que, pel cap baix, una de cada cinc dones té en algun moment de la vida dolor durant les relacions sexuals. Un home amb una disfunció sexual es deriva a un andròleg o un uròleg; les dones només poden esperar que l'atzar les porti a la consulta d'un dels pocs ginecòlegs o psicòlegs formats en sexologia, en uns estudis que la carrera de Medicina no inclou.
Al reportatge fem un recorregut per aquests dèficits i pels motius que els han fet aparèixer. Ens hi ajuda el testimoni generós de moltes dones que ens parlen de sexe, masturbació, culpa i desig amb una franquesa molt poc habitual.
L'arribada massiva de capital estranger i el final de la crisi han reactivat el sector immobiliari a la Costa Brava, a primera línia de mar. Des de Llançà fins a Lloret, els projectes urbanístics sorgeixen com bolets a tocar d'espais naturals o en zones boscoses. Els veïns i els ecologistes de Girona s'han unit sota la plataforma, SOS Costa Brava. Volen preservar els últims paratges naturals de la Costa Brava.
Acusats d'afavorir els promotors i els constructors, els ajuntaments fan mans i mànigues per veure com solucionen una situació delicada. El sector immobiliari aporta diners i feina, però cada cop hi ha més gent enfadada, perquè abans tenien un bosc davant de casa i aviat no veuran res més que xalets. La legislació urbanística, però, no hi ajuda. Els plans urbanístics, aprovats als anys 80 i que molts municipis no han actualitzat, qualifiquen de sòl urbà zones boscoses o parcel·les a primera línia damunt dels penya-segats. Els promotors insisteixen que poden exercir els seus drets i els ajuntaments no gosen oposar-se als seus projectes, davant l'amenaça d'indemnitzacions milionàries.
La Generalitat, que és qui té la responsabilitat urbanística a Catalunya, acaba d'anunciar un pla de desclassificació dels sòls no sostenibles i promet que salvaguardarà els llocs més delicats. Quin preu té, però, un paratge natural? Està disposada l'administració a pagar per salvar un bosc o el vessant d'una vall? La resposta majoritàriament és negativa, excepte en casos molt excepcionals. El debat de les indemnitzacions és central en aquest tema, donat que hi ha hagut alguns casos en què requalificacions de terrenys no han tingut cost, això sí, després de llarguíssims processos judicials.
En el reportatge s'analitzen casos a Tossa de Mar, Begur i Cadaqués. Begur. per l'acumulació de casos, amb promocions que ja es construeixen a la platja de Sa Riera i el projecte de reprendre la cala d'Aiguafreda. A Tossa de Mar, la cala Morisca, un cas que s'engega als anys 90, al voltant de la darrera cala del municipi i que continua enfrontant els veïns amb l'Ajuntament. A Cadaqués, el turó de Sa Guarda, on el permís d'urbanitzar està atorgat i el govern es conformarà a debatre quin tipus de xalets es pretenen construir.
En el fons, el que es planteja en el reportatge és el debat entre els drets particulars i l'interès general. Què és més important i s'ha de preservar? Els darrers paratges d'un litoral com el de la Costa Brava, dels quals gaudeix tothom o s'ha de permetre que un particular hi construeixi una casa per gaudir de la vista, perquè va comprar el terreny? Estem encara a temps de salvar els paisatges de la Costa Brava? Tothom coincideix que probablement ha arribat una de les darreres oportunitats.
"30 minuts" estrena "Aïllament: la presó dins la presó", per donar a conèixer una realitat molt desconeguda del sistema penitenciari: els departaments especials de règim tancat. Les persones poden passar fins a 18 hores tancades a la seva cel·la en soledat.
Raquel E.F., una dona de 36 anys i mare de dos fills, es va treure la vida la matinada de l'11 d'abril del 2015 després de sis mesos confinada al departament especial de règim tancat (DERT) del Centre Penitenciari de Brians 1. Durant els seus últims mesos de vida, va donar múltiples senyals de voler-se suïcidar, però no es va activar cap protocol de prevenció. És a partir de la seva història, que es troba actualment judicialitzada i pendent de sentència, que ens endinsem en la realitat de les persones que, per una sanció o per estar classificats en primer grau penitenciari, han de viure aïllades de la resta, en soledat, en una cel·la durant 18 hores al dia. En aquest reportatge es recullen les veus d'ex-preses, familiars, funcionaris de presons, entitats de drets humans i de l'administració per entendre el dia a dia d'aquest règim de vida.
L'aïllament penitenciari té conseqüències psicològiques importants per a les persones que el viuen. Les regles mínimes de les Nacions Unides per al tractament de persones recluses, anomenades Regles Nelson Mandela, recomanen que l'aïllament no pot superar els 15 dies, ja que la literatura científica ha arribat al consens que més enllà d'aquest temps les conseqüències psicològiques són irreversibles. A l'estat espanyol, el reglament penitenciari estableix un límit de 14 dies per a les sancions d'aïllament, tot i que una mateixa persona pot encadenar diverses sancions, i en el cas de les persones que es troben en primer grau poden passar anys en règim tancat. És el cas de la Marcia i la Dolores, dues de les ex-preses que s'entrevisten en el documental.
Aquesta pràctica existeix als sistemes penitenciaris d'arreu del món, però a Catalunya, diverses entitats de Drets Humans estan plantejant que és prescindible. L'any 2016 el Parlament de Catalunya va aprovar la creació d'un grup de treball per debatre sobre la situació dels DERT a les presons catalanes i el Departament de Justícia va posar en marxa una auditoria d'aquests mòduls. Fruit d'aquest procés, la Generalitat va impulsar un pla de millora que ha reduït de 141 a 99 dies seguits el temps mitjà d'estada en primer grau, encara per sobre de la recomanació internacional de no superar els 15 dies, i de 21 a 18 les hores màximes de confinament en cel·la. Per la seva banda, sindicats de funcionaris de presons critiquen les dificultats i l'estrès que suposa treballar en aquests departaments especials.
Pel que fa a l'aplicació concreta d'aquest règim, entitats i ex-preses denuncien situacions de maltractaments i posen el focus sobretot en la presó de Brians 1. Un dels centres més antics de Catalunya, en què la Generalitat reconeix que són necessàries reformes i hi està treballant. És la presó catalana on més persones es treuen la vida, com va ser el cas de Raquel E.F. i també de Lewys Alfaro Orraca, la família del qual acompanyem en la seva recerca de respostes al llarg del documental.
Un reportatge de Sònia Calvó Carrió i João França
Fotografia i Imatge: Lucía Venero, Roger Sabà, Xavier Artigas i Sílvia Blanco
Muntatge: Xavier Artigas
Producció "30 minuts": Carles Fernández
Una producció de Televisió de Catalunya amb la col·laboració de Metromuster.
Durant l'últim mes, el "30 minuts" ha viscut al costat d'algunes d'aquestes persones el camí embrollat cap a un Brexit indefinit. Catalans que van emigrar fa anys i se sentien part de la societat britànica. Amb l'infermer Joan Pons, ensenyem com el sistema de salut britànic depèn del personal del continent i, a través d'això, coneixem també els arguments dels habitants de Great Yarmouth, una de les poblacions que més va votar Brexit. A la City de Londres, la professional de les finances Ariadna Masó ens explica com el caos polític està condicionant les inversions. I amb el Jordi Llinares, un càrrec de l'Agència Europea del Medicament, som conscients de la primera gran conseqüència del Brexit: el trasllat de les oficines de l'agència a Amsterdam.
També anem a la costa d'Alacant, on trobem una colònia de pensionistes britànics que viuen la seva jubilació al sol. Seguim grups d'expatriats, enèrgics opositors a la sortida del seu país de la Unió Europea. I ens preguntem com està afectant la situació les empreses catalanes que exporten al Regne Unit, a través del president de la Cambra de Comerç Britànica, Christopher Dottie:
Yo creo que hay poca información sobre los motivos del voto. Yo creo que se ha comunicado como "Estos ingleses han hecho algo tonto y luego se darán cuenta" donde la realidad es que somos británicos y estamos perfectamente capacitados para pasar por el infierno 50 años en vez de tener la vergüenza de decir: "Lo siento, me he equivocado" .
Un reportatge de: Esther Llauradó i Marc Rodríguez Puig
Imatge: Carles de la Encarnación
Producció: Jessica Montaner
Muntatge: Martí Genís
Cuba viu, els últims anys, una febre que recorre l'illa: la recerca de wifi per poder parlar amb els familiars que viuen a l'estranger. El govern ha instal·lat alguns punts amb aquesta tecnologia, davant de les seus d'algunes institucions públiques i places i carrers principals de les ciutats.
Un d'aquests llocs és la popular plaça de l'església de San Antonio de los Baños, un exemple d'allò que viuen, diàriament, els cubans. Persones d'edats i condicions ben diverses, a peu dret o assegudes en diferents punts d'aquesta plaça, han de compartir les seves converses privades enmig de molta altra gent.
Aquesta situació pren una significació especial el 14 de febrer, per Sant Valentí, el dia dels enamorats i de l'amistat a Cuba. Aquell dia, aquests punts de connexió lliure s'omplen de persones que busquen wifi per fer una trucada a la parella o a algun familiar que és fora del país. Si no fos per aquest wifi obert, no podrien declarar el seu amor o l'enyor que senten, perquè les trucades internacionals a Cuba són de les més cares del món, i molt poca gent té accés a internet des de casa. Però aquesta falta d'intimitat, a la qual s'han hagut d'acostumar, els és ben igual si poden fer arribar el que senten per l'altre, el dia en què tothom vol estar ben connectat.
El reportatge "El dia dels connectats", amb guió de Carles Bosch, ha obtingut el premi del públic en l'última edició del Festival de Màlaga.
Un reportatge de Carles Bosch, Nabil Bellahsene, Elvira Gálvez, Sara Rancaño i José M. Restrepo.
Fotografia: Sofía Amadori
Una coproducció de l'Escola de Cine i TV de San Antonio de los Baños i Lastor Media.
Indonèsia és el primer productor mundial d'oli de palma. El consum mundial d'aquest oli és, actualment, de 62 milions de tones, i continua creixent sense aturador.
L'oli de palma és un greix barat, fabricat industrialment, que trobem en una gran varietat de productes alimentaris, de cosmètica, neteja i combustibles, i que va ser introduït massivament per tot el sud-est asiàtic i l'Amèrica del Sud des de començaments del segle XX.
Actualment trobem oli de palma per fregir o amanir, però sobretot és un dels components de margarines, menjars preparats, galetes i pastissos. També de cremes cosmètiques, sabons, gels de bany i pasta dentífrica. A més a més, s'usa en alimentació animal.
Aquesta multiplicitat d'usos ha convertit aquest oli en el segon amb més volum, només superat pel de soja.
La pressió dels mercats per aconseguir més producció, sobretot pels biocombustibles, ha fet que el monocultiu d'aquest tipus de palmera s'hagi multiplicat per quatre en pocs anys, i això ha estat letal per a l'entorn on es produeix massivament. Ara fa tres anys, a l'illa de Borneo, i també a Sumatra i Papua, es va viure un episodi de contaminació de l'aire que va superar en 3.000 vegades el límit considerat perillós per a la salut. La causa: els més de 3.000 incendis que van causar 9.000 morts. El motiu: la crema de selves tropicals per aconseguir terrenys per cultivar palmeres d'oli.
A Indonèsia s'han destruït amb aquesta intenció més de 2 milions i mig d'hectàrees de selva, una superfície de la mida de Bèlgica. Els boscos destruïts són uns dels hàbitats amb més biodiversitat de la Terra i on viuen moltes espècies singulars i en perill d'extinció. Però això no ha fet aturar l'expansió dels cultius de palmeres, i el PNUMA, el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient, ha previst que, si es continua amb el ritme actual de producció, podrien desaparèixer prop del 98% dels boscos de Borneo i de Sumatra d'aquí tres anys.
La desforestació, els conflictes sobre la propietat de les terres i les constants violacions dels drets humans són darrere de l'oli de palma, un cultiu que té un cost per al món cada dia més alt.
Una producció d'Indra Jati i Dandhy laksono
Versió anglesa: Global Film distribuïda per Journeyman.
Hi ha molta gent que busca solucions als seus problemes de salut més enllà de la medicina convencional confiant en les anomenades teràpies naturals, que en molts casos no tenen cap base científica.
El mateix sector de teràpies naturals calcula que un 40% de la població les ha fet servir. Són pràctiques que sovint no tenen cap aval científic, no està demostrat que curin i, en alguns casos, poden agreujar les malalties. Algunes prometen efectes miraculosos, d'altres asseguren que tenen arrels mil·lenàries o que són naturals. I n'hi ha que atribueixen a les emocions l'origen de les malalties.
El govern espanyol n'ha fet un primer llistat amb més de 130, més de la meitat de les quals les ha considerat pseudoteràpies. La resta encara estan en estudi. Són pràctiques que van des de l'acupuntura fins a les "teràpies" magnètiques, passant per l'homeopatia, la naturopatia o el ioga.
Des del sector, es reconeix que no hi ha cap garantia que aquests "terapeutes" tinguin prou formació en l'àmbit de la salut i es demana una regulació. Per als detractors no es pot admetre cap pràctica que no tingui aval científic.
En alguns hospitals de Catalunya s'estan introduint algunes d'aquestes pràctiques, com el reiki o l'acupuntura, perquè milloren el benestar dels pacients. És el que es coneix com a medicina integrativa, que aposta per unir teràpies i tractaments convencionals.
Mentrestant, hi ha els que ofereixen solucions miraculoses. "30 minuts" ha seguit dos dels fenòmens amb més seguidors a Catalunya: l'agricultor Josep Pàmies, sancionat diverses vegades per promoure la Solució Mineral Miraculosa, MMS, un desinfectant que diu que cura malalties tan diverses com el càncer, la malària o l'autisme, i Enric Corbera, creador de la bioneuroemoció, que vincula les malalties amb les emocions.
Un reportatge d'Ignasi Gallart i Joan Carles Calvera.
Imatge d'Ignasi Pastori, Òscar Roger, David Bou i Carles de la Encarnación.
Producció de Sandra Rierola.
Als EUA, des dels anys 60 fins a finals dels 90, en milers de comissaries de policia es va fer servir la tècnica Reid, un mètode d'interrogatori desenvolupat per John Reid, un policia a qui preocupava la falta de garanties dels detinguts, que firmaven les declaracions després d'haver estat sotmesos a tortures.
Però el resultat de l'aplicació del seu mètode no va suposar una millora de les condicions i dels drets dels detinguts. Això s'ha sabut perquè en els últims anys han aflorat prop d'un miler de casos d'autoinculpacions que van ser extretes després de dies d'uns interrogatoris en què els detinguts eren sotmesos a una forta pressió psicològica, en què els policies els deien mentides i feien servir proves falses o inexistents perquè acabessin reconeixent uns crims que no havien comès. Un estudi recent d'una xarxa d'advocats que actua contra els errors judicials demostra que un terç de les persones que van ser declarades innocents en els judicis s'havien declarat culpables en el seu pas per comissaria.
El reportatge "L'interrogatori" dona a conèixer un d'aquests casos, el de Lamarr Monson, un petit traficant de drogues de Detroit que el 1996 va ser acusat de la mort de Cristina Brown, una nena de 12 anys consumidora i que, com ell, venia drogues. Un cop detingut com a sospitós, a Lamarr el van convèncer de declarar-se culpable, després de dir-li que tenien un munt de proves contra ell, però, de fet, no hi havia res de res. Tot i això, el van jutjar i el van declarar culpable d'assassinat amb una única prova: la seva declaració. Va ser condemnat a 50 anys de presó. Això, el 1997, però el 2017, l'aparició d'un testimoni que va assegurar saber qui era el veritable assassí de Cristina i una nova investigació van obligar a revisar aquest cas i es va demostrar una mala praxi policial i els artificis que es van fer servir per provar la seva culpabilitat. En la nova vista que es va fer, el jutge el va deixar en llibertat després d'haver estat injustament vint anys a la presó. Aquest és només un dels molts casos que s'estan donant a conèixer públicament als Estats Units i que posen en qüestió actuacions policials que atempten contra els drets humans, i que han deixat un rastre de dolor i d'injustícia que cap indemnització podrà reparar mai.
Un reportatge de: Laurent Richard
Imatge: Mathias Denizo
Una producció de Premières Lignes
Jair Bolsonaro és un excapità i el primer militar que accedeix al poder després del cop d'estat que va fer l'exèrcit el 1964 i la dictadura que va imposar fins al 1985. Però com és que un polític que un any abans només aconseguia un 4% d'intenció de vot entre l'electorat brasiler ha arribat a la presidència del Brasil?
L'1 de gener d'aquest any, Jair Bolsonaro va ser nomenat president de la República Federal del Brasil. Arriba a la presidència d'aquest país després d'unes disputades eleccions amb el seu rival, Fernando Haddad, del Partit dels Treballadors. Bolsonaro va guanyar la segona volta amb més del 55% dels vots i una majoria parlamentària que li permet portar a terme totes les promeses que ha fet durant la campanya electoral.
Hi ha tres puntals que han fet possible la seva victòria: les esglésies evangèliques, l'exèrcit i els terratinents. Tres poders omnipresents que, des de l'ombra, confabulaven perquè hi hagués un canvi de timó en les polítiques socials que havien aplicat els governs de Lula da Silva i Dilma Rousseff.
Els militars i Bolsonaro no són una excepció, reivindiquen la dictadura com un període d'estabilitat i bonança econòmica i veuen en el nou president una garantia per l'ordre i la moral" que diuen que el Brasil ha perdut. L'exèrcit ja s'ha desplegat a les faveles de Rio per combatre en una "guerra sorda" que l'any passat va causar 64.000 morts. Els militars, alguns amb rang de ministre i amb un centenar de diputats electes, volen que s'aprovi una llei que permeti que si un agent de l'ordre mata un sospitós no sigui jutjat per això.
"El Brasil per damunt de tot i Déu per damunt de tots" és un principi amb què els militars coincideixen amb les esglésies evangèliques, l'altre pilar que aguanta el nou edifici institucional brasiler. Victòria en Crist, amb 12 milions de fidels i liderada pel pastor Silas Malafaia, és l'església evangèlica més conservadora del país, contrària a l'avortament, als matrimonis homosexuals i a la ideologia de gènere i que, en canvi defensa que a l'escola s'adoctrini a partir de les teories creacionistes.
Finalment, els grans propietaris van impulsar Bolsonaro al poder amb la intenció que s'aprovin lleis que permetin explotar l'Amazònia. El Brasil ha perdut en els últims 30 anys una quarta part de la superfície d'aquest pulmó del planeta i només el 2017 van ser assassinats més de dos-cents indígenes. Els productors de soja, cafè i de carn de boví volen que es legalitzi la desforestació i que s'acabi amb el moviment dels sense terra, 350.000 persones que ocupen terres abandonades per cultivar-hi i sobreviure a partir de les seves collites. L'oposició, minoritària en un Parlament dominat per l'extrema dreta, tem que s'obri un període fosc, amb vulneració dels drets humans, repressió i que es vulgui reinstaurar la dictadura per la porta del darrere.
"Això era casa meva" és un reportatge fruit, entre altres coses, de l'amistat. Xavi Segura, realitzador audiovisual, i Gabriel Garroum, investigador doctoral en estudis de la guerra, són amics des de l'adolescència però mai havien treballat junts. Pel Gabriel, fill de mare catalana i pare sirià, l'inici de la guerra a Síria va comportar canvis vitals, noves pors i, sobretot, noves preguntes.
L'agost del 2018, després de més de set anys de guerra, en Gabriel aconsegueix tornar a Síria per documentar-se pels seus estudis doctorals i en Xavi decideix acompanyar-lo per fer, sobre el terreny, moltes de les preguntes sobre Síria que mai havia fet a en Gabriel.
Amb un equipament audiovisual i pressupost mínims, el reportatge explora les dues principals ciutats del país: Damasc, la capital, i Alep, la ciutat natal del seu pare. També entrellaça píndoles d'anàlisi sobre el com i el perquè de la guerra a aquestes dues ciutats, experiències de guerra a través dels testimonis dels habitants del país i dels membres de la seva família, i reflexions que ens serviran per descobrir com la violència i la destrucció material de l'espai transforma la identitat de les persones.
El reportatge, més enllà de voler esdevenir una intervenció analítica rellevant en el debat entorn la guerra de Síria, busca acostar el conflicte a l'espectador a través de dos canals principals: l'empatia i l'honestedat. A diferència de les tradicionals anàlisis de guerra de caràcter estratègic, sovint abstractes, despoblades i sense profunditat, "Això era casa meva" busca posar èmfasi en aspectes més íntims i emocionals que qualsevol guerra s'encarrega de trasbalsar.
La història personal d'en Gabriel, representada amb la seva voluntat de reconstruir la casa familiar del barri d'Al-Jdeideh d'Alep, es converteix en fil conductor del documental i permet obrir espais de reflexió entorn el futur de Síria: el retorn dels refugiats, la reconstrucció material del país i el seu futur polític. "Això era casa meva" és també, en última instància, un recordatori i un homenatge a un poble, el sirià, que ha conegut poca cosa més que sofriment els últims vuit anys.
El judici del procés arriba al final, després de 50 sessions al Tribunal Suprem. Coincidint amb el vist per a sentència, "30 minuts" emet aquest treball d'anàlisi gravat durant el judici als líders independentistes que se situa en els primers moments d'investigació per part de la Fiscalia de l'Audiència Nacional, l'any 2015, i avança fins al moment actual.
Una quinzena d'experts de diferents branques del dret aborden quines implicacions té el procés judicial, no només per als 12 processats, i quin camí pot seguir a partir d'ara. S'ha retorçat el dret en aquest judici? Què s'ha jutjat, al Tribunal Suprem? Quin ha estat el paper de la Fiscalia en tot el procés? I quines conseqüències tindria en cada cas una sentència condemnatòria o absolutòria?
El programa ha entrevistat Luis López Guerra, exvicepresident del Constitucional i exmagistrat al Tribunal d'Estrasburg; els catedràtics de Dret Penal Manuel Cancio i Enrique Gimbernat; l'advocada penalista Eva Labarta; els magistrats emèrits del Suprem Joaquín Giménez i José Antonio Martín Pallín; Iñaki Lasagabaster, catedràtic basc i observador al judici; la professora de Dret Constitucional Mar Aguilera, i Jordi Nieva, catedràtic de Dret Processal de la UB.
El reportatge també mira cap als tribunals internacionals, als quals alguns dels processats ja han recorregut. I les defenses no han amagat mai que hi aniran en cas de condemna. Jessica Simor, per exemple, és advocada britànica i representant de Forcadell davant d'Estrasburg. Simor diu que al Conveni de Drets Humans "no hi ha cap dret que inclogui l'autodeterminació explícitament, però el que sí que és clar és que no es pot prohibir debatre-ho i parlar-ne". El professor nord-americà Joseph Weiler, l'acadèmic italià Luigi Ferrajoli i la Premi Nobel Jody Williams són altres veus internacionals que també hem pogut entrevistar.
El judici quedarà aviat vist per a sentència, i aquest "30 minuts" serà una bona oportunitat per analitzar i revisitar moments dels cinc mesos que haurà durat.
Un reportatge d'Ariadna Oltra i Sara Segarra
Imatge: David Bou / Muntatge: Carles Señalada
Producció: Montse Datsira i Carles Fernàndez
Documentació: Teresa Ibars, Montse Bailac i Raquel Vizcaya.
naroatna
