30 minuts
Temporada 2018-2019
DVBrip català
Temporada 2018-2019
DVBrip català
...
A banda de seguir posant l'accent en les temàtiques socials, econòmiques i polítiques que preocupen els ciutadans, aquesta temporada el programa vol ser molt més present en els fets, alguns d'excepcionals, que s'han viscut i es viuran a Catalunya, i donar una resposta als grans temes de l'actualitat catalana i de la resta del món.
En paral·lel als temes més vinculats a l'actualitat, des del "30 minuts" seguirem treballant en reportatges que analitzaran en profunditat els grans reptes de la humanitat (els efectes del canvi climàtic, les desigualtats econòmiques i socials, els conflictes violents i les seves conseqüències...) i en treballs d'investigació periodística que aportin la màxima informació sobre els episodis més foscos viscuts els últims temps.
I volem fer-ho amb tots vosaltres, per això us convidem a seguir-nos, cada diumenge, al "30 minuts".
Carles Solà
director "30 minuts"
A banda de seguir posant l'accent en les temàtiques socials, econòmiques i polítiques que preocupen els ciutadans, aquesta temporada el programa vol ser molt més present en els fets, alguns d'excepcionals, que s'han viscut i es viuran a Catalunya, i donar una resposta als grans temes de l'actualitat catalana i de la resta del món.
En paral·lel als temes més vinculats a l'actualitat, des del "30 minuts" seguirem treballant en reportatges que analitzaran en profunditat els grans reptes de la humanitat (els efectes del canvi climàtic, les desigualtats econòmiques i socials, els conflictes violents i les seves conseqüències...) i en treballs d'investigació periodística que aportin la màxima informació sobre els episodis més foscos viscuts els últims temps.
I volem fer-ho amb tots vosaltres, per això us convidem a seguir-nos, cada diumenge, al "30 minuts".
Carles Solà
director "30 minuts"
Capturador principal: naroatna
Suplents r5004
Dades tècniques
Durada: 30 minuts aprox.
Mida: 300 MB
Vídeo: XviD, 1296 kbps, 704x396,
Àudio: MP3, 128 kbps, 48000Hz, estèreo
E-links:
30 minuts (2018.09.09) Mar de dolor, mar d'esperança (WEBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
El reportatge narra, en primera persona, l'odissea que la Manal Bashir i els seus fills van viure per escapar d'una mort segura a Síria i buscar refugi a Europa.
Més informació
El reportatge "Mar de dolor, mar d'esperança", narra, en primera persona, l'odissea que Manal Bashir i els seus fills van viure per escapar d'una mort segura a Síria i buscar refugi a Europa.
La Manal va haver de fugir del seu país per les amenaces de mort que rebia per part de membres d'ISIS. En marxar va salvar la vida, però va haver de deixar sols els seus tres fills: la Sara, la Joudi i el Karam, de només 8 anys.
El seu periple per diferents països va acabar a Dinamarca, on va començar per a la Manal una cursa d'obstacles de mesos per aconseguir que fos reconeguda com a exiliada política, una condició que li hauria de donar dret a reagrupar la família.
Al final d'aquest primer intent, només va aconseguir la protecció temporal, però mentrestant, i sempre a través del telèfon, veia com cada dia que passava els seus fills estaven més en perill, i com també havien començat a rebre les mateixes amenaces que ella havia viscut.
En veure que les vides dels seus fills perillaven, va decidir que marxessin i intentessin arribar a Europa, com fos, una travessia per mar que, com els passa a milers de refugiats, se sap com comença, però no com acaba.
Aquest reportatge, que ha comptat amb el suport de l'ACNUR, està dedicat a les famílies dels refugiats que tracten de tornar-se a reunir en una Europa cada cop més restrictiva que força moltes persones a arriscar les vides per unes rutes del tot insegures.
Un reportatge de:
Estephan Wagner i Marianne Hougen-Moraga
Imatge: Simon Plum
Produït per Magic Hour Films
La Manal va haver de fugir del seu país per les amenaces de mort que rebia per part de membres d'ISIS. En marxar va salvar la vida, però va haver de deixar sols els seus tres fills: la Sara, la Joudi i el Karam, de només 8 anys.
El seu periple per diferents països va acabar a Dinamarca, on va començar per a la Manal una cursa d'obstacles de mesos per aconseguir que fos reconeguda com a exiliada política, una condició que li hauria de donar dret a reagrupar la família.
Al final d'aquest primer intent, només va aconseguir la protecció temporal, però mentrestant, i sempre a través del telèfon, veia com cada dia que passava els seus fills estaven més en perill, i com també havien començat a rebre les mateixes amenaces que ella havia viscut.
En veure que les vides dels seus fills perillaven, va decidir que marxessin i intentessin arribar a Europa, com fos, una travessia per mar que, com els passa a milers de refugiats, se sap com comença, però no com acaba.
Aquest reportatge, que ha comptat amb el suport de l'ACNUR, està dedicat a les famílies dels refugiats que tracten de tornar-se a reunir en una Europa cada cop més restrictiva que força moltes persones a arriscar les vides per unes rutes del tot insegures.
Un reportatge de:
Estephan Wagner i Marianne Hougen-Moraga
Imatge: Simon Plum
Produït per Magic Hour Films
Gràcies r5004 per la captura!! 
30 minuts' repassa l'estat de Rodalies una dècada després de la gran crisi i aborda les possibilitats d'un canvi de gestió en un futur proper.
El reportatge repassa l'estat de Rodalies una dècada després de la gran crisi i aborda les possibilitats d'un canvi de gestió en un futur proper.
Més informació
"Propera parada, Rodalies" és un reportatge sobre l'estat actual de la xarxa de Rodalies, incloent-hi també els trens de mitja distància, i les perspectives de millora en un futur immediat, just quan es compleix una dècada de la gran crisi que va afectar el sistema a finals del 2007, arran d'un esvoranc a l'estació de Bellvitge que va col·lapsar la xarxa.
El reportatge, produït per Clack i dirigit per Joan Salicrú, certifica l'existència de seixanta afectacions horàries en un dia feiner qualsevol a la xarxa, si bé detalla que el gruix dels problemes tenen lloc a les línies de fora de Barcelona, especialment a l'R3 (Vic) i l'R16 (Ebre).
En aquest sentit i davant les reiterades queixes dels usuaris, "Propera parada, Rodalies" explora la possibilitat que una companyia diferent a Renfe es faci càrrec del servei tenint en compte que la competència correspon a l'administració catalana des del traspàs efectuat l'1 de gener del 2010.
De fet, el programa certifica la inexistència d'un contracte programa entre Generalitat i Renfe que reguli la relació entre administració i empresa concessionària, de manera que des de fa set anys no hi ha cap cobertura legal clara a l'operació de l'empresa estatal a Catalunya. També s'explica que, malgrat la capacitat de multar inclosa en el traspàs, en aquest període cap dels 176 expedients oberts per la Generalitat a Renfe ha derivat finalment en una multa que hagi estat cobrada.
"Propera parada, Rodalies" repassa l'evolució de la xarxa a Catalunya en els darrers quaranta anys, en els quals només s'ha construït el ramal a l'actual T2 (1975) i s'ha convertit en ús per a passatgers un tram d'una antiga línia de mercaderies, les actuals R7 i R8 (2005). En aquest sentit, se subratlla que, durant el mateix període, Madrid va procedir a una gran modernització de la seva xarxa, amb 65,2 nous quilòmetres.
Precisament també en l'àmbit de la inversió, el programa reconstrueix l'esforç inversor fet per l'estat espanyol i aclareix que, si bé la percepció ciutadana és que s'ha invertit poc en ferrocarril a Catalunya en les darreres dècades, les dades aportades per la Cambra de Comerç confirmen que en els darrers 30 anys la inversió ferroviària global a Catalunya està per sobre del pes de la població catalana respecte a l'espanyola (16%) i s'apropa a l'aportació de Catalunya al PIB espanyol (19% el 2017). El gruix de la inversió ferroviària, això sí, hauria estat per a l'AVE, un servei que usen un 10 per cent dels usuaris de Rodalies de Catalunya.
Altres aspectes que es mencionen en el documental són el gran nombre d'usuaris que fan servir el servei sense pagar-lo, així com els episodis d'inseguretat i violència que es generen dalt dels combois, com sovint s'esdevé en els darrers serveis dels divendres i els dissabtes a la línia R1 (l'Hospitalet i Mataró), en l'anomenat "tren del botellón".
El programa posa èmfasi també en la necessitat de millorar la xarxa actual degut a la previsió de l'increment d'usuaris -algunes veus afirmen que es podria arribar a doblar- arran, entre altres factors, de la disminució d'entre un 10 i un 15% del parc mòbil de vehicles quan la zona de baixes emissions promoguda per l'Àrea Metropolitana de Barcelona es posi definitivament en funcionament, el 2020.
"Propera parada, Rodalies" apunta les novetats que podria significar la perspectiva de la liberalització del servei ferroviari que la Unió Europea obliga a tenir operativa als països membres a partir de 2020 i que, a Catalunya, podria suposar una millora del servei sobretot en l'àmbit dels trens regionals.
El reportatge atorga un gran protagonisme a les experiències diàries d'usuaris de l'R3, l'R12 i l'R16, un maquinista i una revisora de Renfe i un responsable tècnic d'aquesta companyia, i explica així mateix com funcionen el sistema de comandament de Rodalies a l'estació de França i el centre d'informació a Clot-Aragó.
Finalment, es visita Munic, tercera ciutat alemanya, un ecosistema de mobilitat que els experts consideren semblant al de Barcelona i on s'apunten solucions de millora del transport públic amb el ferrocarril com a element central.
En el programa, hi intervenen els exconsellers Pere Macias, Santi Vila i Joaquim Nadal, i l'actual titular Damià Calvet, enginyers com Jordi Julià, activistes com Ricard Riol, president de la Plataforma de Promoció del Transport Públic, i Manel Larrosa, de la plataforma Fem Vallès, o José Bravo, d'UGT Catalunya.
Un reportatge de
Joan Salicrú
Guió
Joan Salicrú i David Casals
Muntatge
Sergi Martí
Realització
Marc Barceló
Producció Clack
Anna Fernàndez
Producció TV3
Carles Fernández.
El reportatge, produït per Clack i dirigit per Joan Salicrú, certifica l'existència de seixanta afectacions horàries en un dia feiner qualsevol a la xarxa, si bé detalla que el gruix dels problemes tenen lloc a les línies de fora de Barcelona, especialment a l'R3 (Vic) i l'R16 (Ebre).
En aquest sentit i davant les reiterades queixes dels usuaris, "Propera parada, Rodalies" explora la possibilitat que una companyia diferent a Renfe es faci càrrec del servei tenint en compte que la competència correspon a l'administració catalana des del traspàs efectuat l'1 de gener del 2010.
De fet, el programa certifica la inexistència d'un contracte programa entre Generalitat i Renfe que reguli la relació entre administració i empresa concessionària, de manera que des de fa set anys no hi ha cap cobertura legal clara a l'operació de l'empresa estatal a Catalunya. També s'explica que, malgrat la capacitat de multar inclosa en el traspàs, en aquest període cap dels 176 expedients oberts per la Generalitat a Renfe ha derivat finalment en una multa que hagi estat cobrada.
"Propera parada, Rodalies" repassa l'evolució de la xarxa a Catalunya en els darrers quaranta anys, en els quals només s'ha construït el ramal a l'actual T2 (1975) i s'ha convertit en ús per a passatgers un tram d'una antiga línia de mercaderies, les actuals R7 i R8 (2005). En aquest sentit, se subratlla que, durant el mateix període, Madrid va procedir a una gran modernització de la seva xarxa, amb 65,2 nous quilòmetres.
Precisament també en l'àmbit de la inversió, el programa reconstrueix l'esforç inversor fet per l'estat espanyol i aclareix que, si bé la percepció ciutadana és que s'ha invertit poc en ferrocarril a Catalunya en les darreres dècades, les dades aportades per la Cambra de Comerç confirmen que en els darrers 30 anys la inversió ferroviària global a Catalunya està per sobre del pes de la població catalana respecte a l'espanyola (16%) i s'apropa a l'aportació de Catalunya al PIB espanyol (19% el 2017). El gruix de la inversió ferroviària, això sí, hauria estat per a l'AVE, un servei que usen un 10 per cent dels usuaris de Rodalies de Catalunya.
Altres aspectes que es mencionen en el documental són el gran nombre d'usuaris que fan servir el servei sense pagar-lo, així com els episodis d'inseguretat i violència que es generen dalt dels combois, com sovint s'esdevé en els darrers serveis dels divendres i els dissabtes a la línia R1 (l'Hospitalet i Mataró), en l'anomenat "tren del botellón".
El programa posa èmfasi també en la necessitat de millorar la xarxa actual degut a la previsió de l'increment d'usuaris -algunes veus afirmen que es podria arribar a doblar- arran, entre altres factors, de la disminució d'entre un 10 i un 15% del parc mòbil de vehicles quan la zona de baixes emissions promoguda per l'Àrea Metropolitana de Barcelona es posi definitivament en funcionament, el 2020.
"Propera parada, Rodalies" apunta les novetats que podria significar la perspectiva de la liberalització del servei ferroviari que la Unió Europea obliga a tenir operativa als països membres a partir de 2020 i que, a Catalunya, podria suposar una millora del servei sobretot en l'àmbit dels trens regionals.
El reportatge atorga un gran protagonisme a les experiències diàries d'usuaris de l'R3, l'R12 i l'R16, un maquinista i una revisora de Renfe i un responsable tècnic d'aquesta companyia, i explica així mateix com funcionen el sistema de comandament de Rodalies a l'estació de França i el centre d'informació a Clot-Aragó.
Finalment, es visita Munic, tercera ciutat alemanya, un ecosistema de mobilitat que els experts consideren semblant al de Barcelona i on s'apunten solucions de millora del transport públic amb el ferrocarril com a element central.
En el programa, hi intervenen els exconsellers Pere Macias, Santi Vila i Joaquim Nadal, i l'actual titular Damià Calvet, enginyers com Jordi Julià, activistes com Ricard Riol, president de la Plataforma de Promoció del Transport Públic, i Manel Larrosa, de la plataforma Fem Vallès, o José Bravo, d'UGT Catalunya.
Un reportatge de
Joan Salicrú
Guió
Joan Salicrú i David Casals
Muntatge
Sergi Martí
Realització
Marc Barceló
Producció Clack
Anna Fernàndez
Producció TV3
Carles Fernández.
La cara oculta de la producció del fruit de moda: l'alvocat.
Més informació
L'alvocat és un fruit que té una gran quantitat de vitamines i minerals, és ric en àcids grassos insaturats i en potassi i ple d'antioxidants. L'alvocat ja és considerat l'aliment de les mil virtuts.
Fins fa poc era només una fruita exòtica consumida en esdeveniments especials, però en els últims anys s'ha convertit en un producte líder de la cuina contemporània i que podem trobar tot l'any als mercats.
Però per fer possible el seu consum massiu tot l'any ha calgut un augment de la producció que ha comportat la desforestació de les zones de conreu, una sobreexplotació de l'aigua de les zones cultivades i els efectes nocius per als humans que es deriven de la seva sobreproducció i que són cada vegada més preocupants.
L'alvocat es cultiva en països com els Estats Units, Indonèsia, Xile i el Perú, però, amb l'augment de la demanda a escala mundial, Mèxic s'ha convertit en el primer exportador d'alvocat, amb més del 50% de la producció mundial. Els diners que representa aquest gran mercat han atret els càrtels del narcotràfic i el crim organitzat, cosa que ha obligat els productors a crear una milícia d'autodefensa que en alguns estats, com Michoacán i Jalisco, ha acabat amb una guerra oberta.
La pregunta que es fa el reportatge és si l'èxit d'aquest fruit, que ja anomenen "or verd", no acabarà sent la seva principal desgràcia.
Un reportatge de: Anne-Fleur Delaistre
Imatge: Victor Peressetchensky-Kevin Vincent-Julien Voigt
Produït per Label News.
Fins fa poc era només una fruita exòtica consumida en esdeveniments especials, però en els últims anys s'ha convertit en un producte líder de la cuina contemporània i que podem trobar tot l'any als mercats.
Però per fer possible el seu consum massiu tot l'any ha calgut un augment de la producció que ha comportat la desforestació de les zones de conreu, una sobreexplotació de l'aigua de les zones cultivades i els efectes nocius per als humans que es deriven de la seva sobreproducció i que són cada vegada més preocupants.
L'alvocat es cultiva en països com els Estats Units, Indonèsia, Xile i el Perú, però, amb l'augment de la demanda a escala mundial, Mèxic s'ha convertit en el primer exportador d'alvocat, amb més del 50% de la producció mundial. Els diners que representa aquest gran mercat han atret els càrtels del narcotràfic i el crim organitzat, cosa que ha obligat els productors a crear una milícia d'autodefensa que en alguns estats, com Michoacán i Jalisco, ha acabat amb una guerra oberta.
La pregunta que es fa el reportatge és si l'èxit d'aquest fruit, que ja anomenen "or verd", no acabarà sent la seva principal desgràcia.
Un reportatge de: Anne-Fleur Delaistre
Imatge: Victor Peressetchensky-Kevin Vincent-Julien Voigt
Produït per Label News.
Ha passat un any de l'1 d'octubre. En aquest temps, els fets i la història s'han precipitat .
Més informació
L'1-O serà un dia més d'un llarg procés o tindrà un capítol a part en la història del país?
Ha passat un any de l'1 d'octubre. En aquest temps, els fets i la història s'han precipitat. Però... hi haurà una generació marcada per l'1 d'octubre? Quin pes tindrà l'1 d'octubre amb el pas dels anys? Serà un dia més d'un llarg procés o tindrà un capítol a part en la història del país? El diumenge 30 de setembre el "30 Minuts" emet el reportatge "Marcats per l'1 d'octubre".
"A Sant Carles de la Ràpita, encara hem d'entendre el que ens va passar". Pocs minuts després de les 9 del matí, van arribar 10 furgonetes de la Guàrdia Civil. Hi va haver 84 ferits. El "30 Minuts" ha parlat amb els veïns, ha reconstruït els moments que s'hi van viure, d'una tensió i violència molt grans, i ha recollit les seves reflexions. Un any després, segueixen buscant-hi una explicació.
El reportatge s'endinsa en cinc poblacions que van quedar marcades per l'1 d'octubre: Sant Carles de la Ràpita, Sant Julià de Ramis, Aiguaviva, Vila-rodona, i l'escola Ramon Llull de Barcelona. Cinc situacions extremes explicades pels veïns i veïnes que ho van viure en primera persona, amb imatges dels seus mòbils. Ara en volen parlar.
L'equip del "30 Minuts" també ha entrevistat l'expresident de la Generalitat Carles Puigdemont; l'exministre d'Exteriors del govern del PP José Manuel García- Margallo, i un representant de la policia espanyola. Recull també les reflexions, des de la presó, en unes cartes manuscrites per al reportatge, de Jordi Cuixart, Jordi Sànchez i Oriol Junqueras.
Què en pensa, el número dos de la Comissió de Venècia, del referèndum? Va ser homologable, legal? Des d'Estrasburg, respon aquestes qüestions al "30 Minuts" i també les responen diversos corresponsals internacionals que van viure en primera persona aquell 1-O i que n'interpreten el significat i la transcendència futura.
Un reportatge de: Genís Cormand / Sara Segarra
Imatge: David Bou
Muntatge: Carles Señalada
Producció: Sandra Rierola
Ha passat un any de l'1 d'octubre. En aquest temps, els fets i la història s'han precipitat. Però... hi haurà una generació marcada per l'1 d'octubre? Quin pes tindrà l'1 d'octubre amb el pas dels anys? Serà un dia més d'un llarg procés o tindrà un capítol a part en la història del país? El diumenge 30 de setembre el "30 Minuts" emet el reportatge "Marcats per l'1 d'octubre".
"A Sant Carles de la Ràpita, encara hem d'entendre el que ens va passar". Pocs minuts després de les 9 del matí, van arribar 10 furgonetes de la Guàrdia Civil. Hi va haver 84 ferits. El "30 Minuts" ha parlat amb els veïns, ha reconstruït els moments que s'hi van viure, d'una tensió i violència molt grans, i ha recollit les seves reflexions. Un any després, segueixen buscant-hi una explicació.
El reportatge s'endinsa en cinc poblacions que van quedar marcades per l'1 d'octubre: Sant Carles de la Ràpita, Sant Julià de Ramis, Aiguaviva, Vila-rodona, i l'escola Ramon Llull de Barcelona. Cinc situacions extremes explicades pels veïns i veïnes que ho van viure en primera persona, amb imatges dels seus mòbils. Ara en volen parlar.
L'equip del "30 Minuts" també ha entrevistat l'expresident de la Generalitat Carles Puigdemont; l'exministre d'Exteriors del govern del PP José Manuel García- Margallo, i un representant de la policia espanyola. Recull també les reflexions, des de la presó, en unes cartes manuscrites per al reportatge, de Jordi Cuixart, Jordi Sànchez i Oriol Junqueras.
Què en pensa, el número dos de la Comissió de Venècia, del referèndum? Va ser homologable, legal? Des d'Estrasburg, respon aquestes qüestions al "30 Minuts" i també les responen diversos corresponsals internacionals que van viure en primera persona aquell 1-O i que n'interpreten el significat i la transcendència futura.
Un reportatge de: Genís Cormand / Sara Segarra
Imatge: David Bou
Muntatge: Carles Señalada
Producció: Sandra Rierola
Catalunya està vivint una mena de revolució de la cervesa artesana, semblant a la que es va viure als Estats Units a partir dels anys 80.
Més informació
Un centenar de noves fàbriques de cervesa artesana han nascut a Catalunya, algunes ja exporten gairebé la meitat de la seva producció.
Les restes de la primera cervesa europea s'han trobat a Catalunya. Avui, aquesta beguda torna a escriure un altre capítol de la seva història, al nostre país. Un episodi que, d'alguna manera, ja havíem viscut. Però estem en plena revolució de la cervesa artesana o, simplement, s'han posat els fonaments perquè es produeixi? El centenar de noves fàbriques de cervesa artesana han arribat per quedar-se o desapareixeran com ho van fer les que hi havia a finals del s. XIX, ofegades per l'aplicació d'economies d'escala de les grans marques? Davant del fenomen de la cervesa artesana, com reaccionen les famílies propietàries de les grans cerveseres que fins ara dominaven el mercat per complet?
Aquestes són algunes de les preguntes que mirarem de respondre el diumenge 14 d'octubre en el reportatge "Cervesa artesana: ReEvolució" que emetrà el "30 minuts".
Als Estats Units la revolució de la "craft beer" va començar als anys 80 i avui encara s'obren quatre cerveseries noves cada dia. Ens ho explica Ken Grossman, fundador de la mítica Sierra Nevada. Un altre observador del panorama cerveser mundial, l'escriptor Stephen Beaumont, apunta que Catalunya lidera el moviment cerveser a l'estat espanyol.
Hem seguit Beaumont i alguns dels millors escriptors i periodistes cervesers del món mentre visitaven microcerveseries de tot Catalunya i maridaven amb cervesa plats de cuina catalana als millors restaurants del país. Aquest grup d'experts han estat convidats per l'Agència de Turisme de la Generalitat amb l'objectiu de promocionar el turisme cerveser català a tot el món.
El bon moment que viu la cervesa artesana es demostra en el fet que algunes marques catalanes ja exporten gairebé la meitat de la seva producció a l'estranger. "Podem mirar als ulls qualsevol altre cerveser d'arreu del món", explica Aran Leon, cerveser de La Pirata, a qui hem acompanyat a la Berlin Beer Week. És un dels festivals més importants d'Alemanya, però encara té menys repercussió que el Barcelona Beer Festival, que enguany ha rebut 33.000 visitants.
L'equip del "30 minuts" ha entrevistat Jordi Roca, el pastisser del Celler de Can Roca. Aquest restaurant compta amb una carta amb una setantena de cerveses de tot el món, una de les quals és una col·laboració entre el Celler i Ales Agullons, una microcerveseria del Penedès. Allí Carles Rodríguez deixa la cervesa fermentant i envellint en botes en contacte amb llevats naturals. Aquesta fermentació espontània és la mateixa amb què es va produir la primera cervesa europea fa 6.400 anys. Se'n van trobar les restes a la cova de Can Sadurní, a Begues, des d'on ens en parla Pablo Martínez, arqueòleg director del CIPAG.
També es visita, a vista de dron, un dels pocs camps de llúpol, un component bàsic de la cervesa artesana, que hi ha a Catalunya. Pertany a Lo Vilot, una de les poques marques d'Europa de "cercle tancat". A més de fer cervesa ecològica, té per objectiu produir el 100% dels ingredients. Tenir llúpols i maltes catalanes és algun dels reptes que es planteja el sector artesà català per fer una cervesa cada cop més autòctona.
Un reportatge de: Miquel Piris, Txus Muñoz i Jordi Zorrilla
Imatge: Txus Navarro, Oscar Roger
Producció: Jessica Montaner
Les restes de la primera cervesa europea s'han trobat a Catalunya. Avui, aquesta beguda torna a escriure un altre capítol de la seva història, al nostre país. Un episodi que, d'alguna manera, ja havíem viscut. Però estem en plena revolució de la cervesa artesana o, simplement, s'han posat els fonaments perquè es produeixi? El centenar de noves fàbriques de cervesa artesana han arribat per quedar-se o desapareixeran com ho van fer les que hi havia a finals del s. XIX, ofegades per l'aplicació d'economies d'escala de les grans marques? Davant del fenomen de la cervesa artesana, com reaccionen les famílies propietàries de les grans cerveseres que fins ara dominaven el mercat per complet?
Aquestes són algunes de les preguntes que mirarem de respondre el diumenge 14 d'octubre en el reportatge "Cervesa artesana: ReEvolució" que emetrà el "30 minuts".
Als Estats Units la revolució de la "craft beer" va començar als anys 80 i avui encara s'obren quatre cerveseries noves cada dia. Ens ho explica Ken Grossman, fundador de la mítica Sierra Nevada. Un altre observador del panorama cerveser mundial, l'escriptor Stephen Beaumont, apunta que Catalunya lidera el moviment cerveser a l'estat espanyol.
Hem seguit Beaumont i alguns dels millors escriptors i periodistes cervesers del món mentre visitaven microcerveseries de tot Catalunya i maridaven amb cervesa plats de cuina catalana als millors restaurants del país. Aquest grup d'experts han estat convidats per l'Agència de Turisme de la Generalitat amb l'objectiu de promocionar el turisme cerveser català a tot el món.
El bon moment que viu la cervesa artesana es demostra en el fet que algunes marques catalanes ja exporten gairebé la meitat de la seva producció a l'estranger. "Podem mirar als ulls qualsevol altre cerveser d'arreu del món", explica Aran Leon, cerveser de La Pirata, a qui hem acompanyat a la Berlin Beer Week. És un dels festivals més importants d'Alemanya, però encara té menys repercussió que el Barcelona Beer Festival, que enguany ha rebut 33.000 visitants.
L'equip del "30 minuts" ha entrevistat Jordi Roca, el pastisser del Celler de Can Roca. Aquest restaurant compta amb una carta amb una setantena de cerveses de tot el món, una de les quals és una col·laboració entre el Celler i Ales Agullons, una microcerveseria del Penedès. Allí Carles Rodríguez deixa la cervesa fermentant i envellint en botes en contacte amb llevats naturals. Aquesta fermentació espontània és la mateixa amb què es va produir la primera cervesa europea fa 6.400 anys. Se'n van trobar les restes a la cova de Can Sadurní, a Begues, des d'on ens en parla Pablo Martínez, arqueòleg director del CIPAG.
També es visita, a vista de dron, un dels pocs camps de llúpol, un component bàsic de la cervesa artesana, que hi ha a Catalunya. Pertany a Lo Vilot, una de les poques marques d'Europa de "cercle tancat". A més de fer cervesa ecològica, té per objectiu produir el 100% dels ingredients. Tenir llúpols i maltes catalanes és algun dels reptes que es planteja el sector artesà català per fer una cervesa cada cop més autòctona.
Un reportatge de: Miquel Piris, Txus Muñoz i Jordi Zorrilla
Imatge: Txus Navarro, Oscar Roger
Producció: Jessica Montaner
La creixent militarització de les policies nord-americanes està tenint uns efectes devastadors sobre la població que diu que protegeix.
Més informació
Als Estats Units d'Amèrica cada cop és més habitual veure la policia patrullant amb uniformes militars, dins de vehicles blindats i helicòpters de combat, i portant armament de guerra. "Témer la policia", un reportatge que analitza la militarització de la policia nord-americana.
Un programa del Departament de Defensa, el 1033, permet que el Pentàgon faciliti, pràcticament de franc, un munt de material en desús a unes 8.000 unitats policials de les 18.000 que hi ha arreu del país. Traduït en diners, vol dir 6.000 milions de dòlars cedits en material militar a la policia. La creixent militarització de les policies nord-americanes està tenint uns efectes devastadors sobre la població que diuen que protegeixen i cada dia estan socialment més qüestionades. L'any 2017, mil persones van morir per trets de la policia, un 20% més que la mitjana d'un país europeu, i només en 13 casos s'ha obert una investigació judicial.
La legislació nord-americana autoritza els policies a disparar en el cas que se sentin amenaçats i en algunes formacions s'inculca als agents la idea que, si cal, han de disparar a matar per protegir-se.
El període de formació d'aquests agents és només de 7 mesos, molts menys que a la majoria de països europeus, i el resultat de tota aquesta dinàmica és tan pervers que, a vegades, el simple gest de treure's la cartera de la butxaca del darrere et pot costar la vida.
Un reportatge de Sébastien Gilles
Imatge: Jean-Pierre Guillerez
Una producció de: Les Films de l'Odyssée
Un programa del Departament de Defensa, el 1033, permet que el Pentàgon faciliti, pràcticament de franc, un munt de material en desús a unes 8.000 unitats policials de les 18.000 que hi ha arreu del país. Traduït en diners, vol dir 6.000 milions de dòlars cedits en material militar a la policia. La creixent militarització de les policies nord-americanes està tenint uns efectes devastadors sobre la població que diuen que protegeixen i cada dia estan socialment més qüestionades. L'any 2017, mil persones van morir per trets de la policia, un 20% més que la mitjana d'un país europeu, i només en 13 casos s'ha obert una investigació judicial.
La legislació nord-americana autoritza els policies a disparar en el cas que se sentin amenaçats i en algunes formacions s'inculca als agents la idea que, si cal, han de disparar a matar per protegir-se.
El període de formació d'aquests agents és només de 7 mesos, molts menys que a la majoria de països europeus, i el resultat de tota aquesta dinàmica és tan pervers que, a vegades, el simple gest de treure's la cartera de la butxaca del darrere et pot costar la vida.
Un reportatge de Sébastien Gilles
Imatge: Jean-Pierre Guillerez
Una producció de: Les Films de l'Odyssée
Al Mediterrani es calcula que hi ha surant unes dues mil tones de partícules de plàstic. Els estudis científics fa temps que han demostrat que aquestes substàncies són a la cadena tròfica i afecten la nostre salut.
Més informació
A la costa de Barcelona, els pescadors ja no hi feinegen perquè se'ls omplen les xarxes de plàstics i tovalloletes.
Vivim a l'era del plàstic. Sense aquest material, el nostre entorn difícilment seria imaginable. Però també n'estem abusant. "30 minuts" aborda aquesta problemàtica amb el reportatge "Plastificats". Només cal visitar un supermercat per detectar desenes de productes plastificats innecessàriament. "Em preocupa moltíssim, per mi, pels meus fills", explica Ricard, un ciutadà que ha organitzat el primer "plastic attack" a Catalunya, davant d'un supermercat, mentre convida els compradors a abandonar els plàstics innecessaris a la porta de l'establiment.
Un gran problema del plàstic és que es degrada molt lentament. Una ampolla es calcula que triga més de 400 anys a descompondre's. Per al Mediterrani, les conseqüències es tradueixen en forma de petites partícules, invisibles a simple vista, que suren a l'aigua. Segons els científics, entre 1.000 i 3.000 tones de plàstic. La major part hi ha arribat des de terra, transportada per rius i rieres. Els pescadors troben els trossos més grans, que els omplen les xarxes. "Aquí davant ja no treballa cap barca", confessen els arrossegadors de Barcelona, que eviten feinejar a la zona entre el Llobregat i el Besòs perquè se'ls omplen les xarxes de plàstics i tovalloletes.
Com arriba tot aquest plàstic al medi ambient? Funcionen, la recollida i el reciclatge? Ecoembes, l'empresa que gestiona els envasos en nom de les marques de begudes, d'alimentació i de les grans superfícies, afirma que les taxes de recollida són bones. Només cal visitar, però, un abocador per veure plàstics per tot arreu. Grups ecologistes i empreses del sector del reciclatge fa anys que demanen un sistema que fomenti la devolució i la reutilització dels envasos, a canvi d'un dipòsit. Seria la manera de fer reciclar els qui no ho fan. La proposta xoca, però, frontalment amb els envasadors, que consideren suficient el sistema actual.
Els qui també detecten la contaminació pels plàstics són els científics. La meitat de les gambes que es pesquen davant de Barcelona tenen fibres de plàstic a l'estómac. "S'estan incrementant els microplàstics al medi. Si continua, això podria tenir un impacte en la salut dels animals", diu la directora del Grup de Salut en Animals Aquàtics de la UAB, Maite Carrassón. L'epidemiòleg Miquel Porta hi afegeix: "Tot el que hi ha al medi ho trobem a l'interior de les persones. I, de plàstics, en trobem al cos de tothom, a la sang i a l'orina. Que no ens sorprengui si la gent té malalties inesperades."
Un reportatge de: Jordi Regàs, Joan Albert Lluch
Muntatge: Carles Señalada
Producció: Jessica Montaner
Vivim a l'era del plàstic. Sense aquest material, el nostre entorn difícilment seria imaginable. Però també n'estem abusant. "30 minuts" aborda aquesta problemàtica amb el reportatge "Plastificats". Només cal visitar un supermercat per detectar desenes de productes plastificats innecessàriament. "Em preocupa moltíssim, per mi, pels meus fills", explica Ricard, un ciutadà que ha organitzat el primer "plastic attack" a Catalunya, davant d'un supermercat, mentre convida els compradors a abandonar els plàstics innecessaris a la porta de l'establiment.
Un gran problema del plàstic és que es degrada molt lentament. Una ampolla es calcula que triga més de 400 anys a descompondre's. Per al Mediterrani, les conseqüències es tradueixen en forma de petites partícules, invisibles a simple vista, que suren a l'aigua. Segons els científics, entre 1.000 i 3.000 tones de plàstic. La major part hi ha arribat des de terra, transportada per rius i rieres. Els pescadors troben els trossos més grans, que els omplen les xarxes. "Aquí davant ja no treballa cap barca", confessen els arrossegadors de Barcelona, que eviten feinejar a la zona entre el Llobregat i el Besòs perquè se'ls omplen les xarxes de plàstics i tovalloletes.
Com arriba tot aquest plàstic al medi ambient? Funcionen, la recollida i el reciclatge? Ecoembes, l'empresa que gestiona els envasos en nom de les marques de begudes, d'alimentació i de les grans superfícies, afirma que les taxes de recollida són bones. Només cal visitar, però, un abocador per veure plàstics per tot arreu. Grups ecologistes i empreses del sector del reciclatge fa anys que demanen un sistema que fomenti la devolució i la reutilització dels envasos, a canvi d'un dipòsit. Seria la manera de fer reciclar els qui no ho fan. La proposta xoca, però, frontalment amb els envasadors, que consideren suficient el sistema actual.
Els qui també detecten la contaminació pels plàstics són els científics. La meitat de les gambes que es pesquen davant de Barcelona tenen fibres de plàstic a l'estómac. "S'estan incrementant els microplàstics al medi. Si continua, això podria tenir un impacte en la salut dels animals", diu la directora del Grup de Salut en Animals Aquàtics de la UAB, Maite Carrassón. L'epidemiòleg Miquel Porta hi afegeix: "Tot el que hi ha al medi ho trobem a l'interior de les persones. I, de plàstics, en trobem al cos de tothom, a la sang i a l'orina. Que no ens sorprengui si la gent té malalties inesperades."
Un reportatge de: Jordi Regàs, Joan Albert Lluch
Muntatge: Carles Señalada
Producció: Jessica Montaner
El futur d'Irlanda del Nord i la possibilitat que torni a haver-hi una frontera dura amb la República d'Irlanda és el principal escull a les negociacions entre la Gran Bretanya i la Unió Europea per fer efectiu el Brexit.
Més informació
El futur d'Irlanda del Nord i la possibilitat que hi torni a haver una frontera dura amb la República d'Irlanda ja és el principal escull que s'alça per acordar la sortida de la Gran Bretanya de la Unió Europea, el Brexit.
Cadascuna de les propostes que ha anat presentant el govern britànic ha topat amb la negativa de Brussel·les, que proposa que en el cas de no arribar a un acord, Irlanda del Nord continuï, en el futur, integrada al mercat únic europeu amb el trasllat de la frontera al mar d'Irlanda, una proposta inacceptable per al govern britànic, que diu que posa en qüestió la unitat interna del seu mercat i que representaria una reacció irada i probablement violenta dels sectors més radicals de l'unionisme de l'Ulster.
El reportatge "Brexit, l'última frontera" és un retrat del posicionament de les comunitats catòlica i protestant, en els dies en què, aquests últims, celebren les tradicionals marxes dels unionistes d'Orange, commemorant la batalla del 1690 en què el príncep Guillem d'Orange va guanyar el rei catòlic Jaume II d'Irlanda. Pels republicans, les fogueres i les marxes de cada juliol són una provocació que anys enrere acabaven en violència i ferits de tots dos bàndols.
La guerra civil no declarada que es va viure entre els anys 60 i fins a l'Acord de Divendres Sant, firmat el 1998, va causar 3.000 morts, la meitat víctimes civils. La memòria d'aquells anys pesa en les dues comunitats, i més en els que van perdre familiars en atemptats de l'IRA o dels grups paramilitars unionistes i la RUC, la policia britànic de l'Ulster. Les dues comunitats viuen, amb alguna excepció, l'una d'esquena a l'altra, però en pau. Ara, però, amb les negociacions del Brexit, han tornat a emergir els debats i la por que hi torni a haver violència al carrer, ja que la comunitat catòlica, majoritàriament partidària de la reunificació d'Irlanda i els protestants, partidaris de continuar formant part de la Gran Bretanya, veuen en la solució que s'adopti, finalment, la possibilitat de veure afavorits els interessos d'una part contra l'altra.
Un reportatge de Christian Frey
Imatge: Robert Engelke-Philip Koepsell
Una producció de Spiegel TV / Arte
Cadascuna de les propostes que ha anat presentant el govern britànic ha topat amb la negativa de Brussel·les, que proposa que en el cas de no arribar a un acord, Irlanda del Nord continuï, en el futur, integrada al mercat únic europeu amb el trasllat de la frontera al mar d'Irlanda, una proposta inacceptable per al govern britànic, que diu que posa en qüestió la unitat interna del seu mercat i que representaria una reacció irada i probablement violenta dels sectors més radicals de l'unionisme de l'Ulster.
El reportatge "Brexit, l'última frontera" és un retrat del posicionament de les comunitats catòlica i protestant, en els dies en què, aquests últims, celebren les tradicionals marxes dels unionistes d'Orange, commemorant la batalla del 1690 en què el príncep Guillem d'Orange va guanyar el rei catòlic Jaume II d'Irlanda. Pels republicans, les fogueres i les marxes de cada juliol són una provocació que anys enrere acabaven en violència i ferits de tots dos bàndols.
La guerra civil no declarada que es va viure entre els anys 60 i fins a l'Acord de Divendres Sant, firmat el 1998, va causar 3.000 morts, la meitat víctimes civils. La memòria d'aquells anys pesa en les dues comunitats, i més en els que van perdre familiars en atemptats de l'IRA o dels grups paramilitars unionistes i la RUC, la policia britànic de l'Ulster. Les dues comunitats viuen, amb alguna excepció, l'una d'esquena a l'altra, però en pau. Ara, però, amb les negociacions del Brexit, han tornat a emergir els debats i la por que hi torni a haver violència al carrer, ja que la comunitat catòlica, majoritàriament partidària de la reunificació d'Irlanda i els protestants, partidaris de continuar formant part de la Gran Bretanya, veuen en la solució que s'adopti, finalment, la possibilitat de veure afavorits els interessos d'una part contra l'altra.
Un reportatge de Christian Frey
Imatge: Robert Engelke-Philip Koepsell
Una producció de Spiegel TV / Arte
El gran augment d'arribades de menors estrangers no acompanyats ha tornat a posar-los en el centre del debat tensionant el sistema de protecció i posant en alerta tots els agents implicats.
Més informació
"30 minuts" estrena la producció "Menors lluny de casa", el primer reportatge en profunditat sobre els menors migrants que arriben sols a Catalunya que els mostra en el seu dia a dia, a cara descoberta, i recull les veus dels agents implicats: administracions, educadors, entitats, sindicats, advocats, metges forenses i Mossos d'Esquadra.
"Menors lluny de casa" descobreix el cas d'un jove que ha quedat fora del sistema tot i tenir passaport de menor, presenta el testimoni d'un menor que va estar tancat a les garjoles de la Ciutat de la Justícia mentre esperava plaça en un centre i entra en dels centres d'emergència oberts en 24 hores per treure els nens de les comissaries. També acompanya un dels molts joves que quan fan 18 anys són expulsats del sistema i viuen al carrer.
En els primers deu mesos del 2018 van arribar a Catalunya 2.964 menors no acompanyats, una xifra que duplicava la de tot el 2017. La Direcció General d'Atenció a la Infància reconeix que ens trobem en una situació d'emergència. El "30 minuts" visibilitza aquesta emergència entrant en un dels centres oberts en 24 hores per treure els nens de les comissaries, parlant amb delegats sindicals que descriuen la sobreocupació als centres d'acollida, on poden conviure joves amb matalassos a terra i nadons; i casos de centres que han tingut brots de tuberculosi.
La producció "Menors lluny de casa" recull els testimonis d'alguns d'aquests joves que parlen per primera vegada a cara descoberta de la seva vida, els seus somnis i el periple que han viscut per arribar fins aquí. El reportatge retrata, també, el recorregut que fan aquests joves un cop arriben a casa nostra i les dificultats que tenen per consolidar el seu projecte migratori.
El reportatge acosta l'espectador a la realitat d'un jove que, com molts d'altres, va passar fins a tres nits tancat en una de les garjoles per a detinguts de la Ciutat de la Justícia, un fet habitual fins al 2017. L'increment en l'arribada de menors va desbordar les cel·les i es va traslladar el nois a la sala d'espera de la Fiscalia de Menors. Un dels educadors d'aquest espai denuncia que alguns d'aquests joves havien passat sis dies sense poder dormir perquè es va prohibir que es donessin matalassos. Els últims mesos s'ha vist com els menors també han hagut de dormir a les comissaries de la policia, i per primera vegada el portaveu dels Mossos d'Esquadra dona la seva visió sobre aquesta situació.
Però no tots els joves entren al sistema de protecció. El reportatge descobreix les proves d'edat que pateixen aquests menors, molt criticades per entitats, el síndic de greuges i les Nacions Unides, i parla també amb aquells que les apliquen, com l'Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya. El "30" fa un seguiment de les proves d'edat a l'Hospital Clínic, on es fan habitualment, amb un d'aquests joves, que finalment va quedar expulsat del sistema de protecció tot i tenir un passaport que l'acredita com a menor.
"Menors lluny de casa" dona veu també als educadors socials, que no acostumen a parlar per por de les represàlies a la feina. Parlen sense embuts sobre la seva feina i sobre com la viuen com a professionals però també com a persones.
Els educadors socials qualifiquen la situació d'insostenible i el síndic de greuges ha emès diversos informes qüestionant alguns aspectes de l'acollida, demanant canvis estructurals en el sistema protector i denunciant les proves d'edat que se'ls practiquen. Els sindicats de Mossos alerten que les comissaries no són l'espai per a aquests menors i l'obertura de centres d'emergència ha generat inquietud entre els ajuntaments i alguns veïns i tensions entre departaments de la Generalitat de Catalunya.
Una situació d'alta complexitat que el reportatge "Menors lluny de casa" aborda des de les múltiples veus implicades en l'acollida i posant al centre les vivències personals dels mateixos menors.
Un reportatge de Josep París / Ajudant de direcció: Lisi Andrés / Imatge: Aïda Torrent
Un reportatge de Televisió de Catalunya amb la col·laboració de Camille Zonca
"Menors lluny de casa" descobreix el cas d'un jove que ha quedat fora del sistema tot i tenir passaport de menor, presenta el testimoni d'un menor que va estar tancat a les garjoles de la Ciutat de la Justícia mentre esperava plaça en un centre i entra en dels centres d'emergència oberts en 24 hores per treure els nens de les comissaries. També acompanya un dels molts joves que quan fan 18 anys són expulsats del sistema i viuen al carrer.
En els primers deu mesos del 2018 van arribar a Catalunya 2.964 menors no acompanyats, una xifra que duplicava la de tot el 2017. La Direcció General d'Atenció a la Infància reconeix que ens trobem en una situació d'emergència. El "30 minuts" visibilitza aquesta emergència entrant en un dels centres oberts en 24 hores per treure els nens de les comissaries, parlant amb delegats sindicals que descriuen la sobreocupació als centres d'acollida, on poden conviure joves amb matalassos a terra i nadons; i casos de centres que han tingut brots de tuberculosi.
La producció "Menors lluny de casa" recull els testimonis d'alguns d'aquests joves que parlen per primera vegada a cara descoberta de la seva vida, els seus somnis i el periple que han viscut per arribar fins aquí. El reportatge retrata, també, el recorregut que fan aquests joves un cop arriben a casa nostra i les dificultats que tenen per consolidar el seu projecte migratori.
El reportatge acosta l'espectador a la realitat d'un jove que, com molts d'altres, va passar fins a tres nits tancat en una de les garjoles per a detinguts de la Ciutat de la Justícia, un fet habitual fins al 2017. L'increment en l'arribada de menors va desbordar les cel·les i es va traslladar el nois a la sala d'espera de la Fiscalia de Menors. Un dels educadors d'aquest espai denuncia que alguns d'aquests joves havien passat sis dies sense poder dormir perquè es va prohibir que es donessin matalassos. Els últims mesos s'ha vist com els menors també han hagut de dormir a les comissaries de la policia, i per primera vegada el portaveu dels Mossos d'Esquadra dona la seva visió sobre aquesta situació.
Però no tots els joves entren al sistema de protecció. El reportatge descobreix les proves d'edat que pateixen aquests menors, molt criticades per entitats, el síndic de greuges i les Nacions Unides, i parla també amb aquells que les apliquen, com l'Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya. El "30" fa un seguiment de les proves d'edat a l'Hospital Clínic, on es fan habitualment, amb un d'aquests joves, que finalment va quedar expulsat del sistema de protecció tot i tenir un passaport que l'acredita com a menor.
"Menors lluny de casa" dona veu també als educadors socials, que no acostumen a parlar per por de les represàlies a la feina. Parlen sense embuts sobre la seva feina i sobre com la viuen com a professionals però també com a persones.
Els educadors socials qualifiquen la situació d'insostenible i el síndic de greuges ha emès diversos informes qüestionant alguns aspectes de l'acollida, demanant canvis estructurals en el sistema protector i denunciant les proves d'edat que se'ls practiquen. Els sindicats de Mossos alerten que les comissaries no són l'espai per a aquests menors i l'obertura de centres d'emergència ha generat inquietud entre els ajuntaments i alguns veïns i tensions entre departaments de la Generalitat de Catalunya.
Una situació d'alta complexitat que el reportatge "Menors lluny de casa" aborda des de les múltiples veus implicades en l'acollida i posant al centre les vivències personals dels mateixos menors.
Un reportatge de Josep París / Ajudant de direcció: Lisi Andrés / Imatge: Aïda Torrent
Un reportatge de Televisió de Catalunya amb la col·laboració de Camille Zonca
El cas de l'Institut Palau de Sant Andreu de la Barca ha trasbalsat la vida d'un dels centres de secundària de referència al Baix Llobregat i la seva ona expansiva ha posat sota sospita bona part de la comunitat educativa catalana.
Més informació
El cas de l'Institut El Palau de Sant Andreu de la Barca ha trasbalsat la vida d'un dels centres de secundària de referència al Baix Llobregat i la seva ona expansiva ha posat sota sospita bona part de la comunitat educativa catalana. Un any després dels fets que van donar peu al conflicte, s'ha de decidir si s'arxiva o s'obre el judici d'un episodi que reuneix unes quantes de les màximes contradiccions que es van viure en el referèndum de l'1 d'octubre.
Una contradicció que va fer que, en el mateix centre, aquell dia coincidissin pares d'alumnes que defensaven les urnes i pares d'altres alumnes que se les emportaven i impedien les votacions. Aquests últims són agents de la caserna de la Guàrdia Civil més gran que hi ha a Catalunya, que és a una cantonada de l'institut.
L'endemà, el 2 d'octubre, allò que havia passat es va tractar en algunes aules d'El Palau. L'informe que n'ha fet la direcció i que ha aprovat el consell escolar diu que, en algunes classes, hi va haver tensió, però que els professors van evitar que hi hagués baralles entre els nois. Algunes famílies de la caserna van entendre, en canvi, que s'havia humiliat els seus fills i van portar el cas a la fiscalia. L'organisme va trigar sis mesos a formalitzar una acusació per suposats delictes d'odi contra nou mestres. El jutjat d'instrucció de Martorell n'ha seguit investigant quatre. I els altres cinc estan pendents d'un recurs.
La majoria de famílies de l'Institut El Palau es van informar de la polèmica sobre el que havia passat a les aules pels grans titulars d'alguns diaris de l'endemà, que ho van encabir dins del sac del suposat adoctrinament practicat a les aules catalanes. Durant el curs passat, el govern espanyol va posar a disposició de les famílies formularis i bústies per recollir denúncies a mestres i a escoles, i va enviar requeriments al Departament d'Ensenyament. Actualment, els dossiers de queixa són al calaix de la ministra socialista Isabel Celáa, que n'ha denunciat la falta de rigor. Hi ha formacions, però, que segueixen demanant una recentralització de les competències en matèria d'ensenyament i una fiscalització més gran dels llibres de text. Només un de cada tres mestres n'utilitza i l'equip docent els tria entre dotzenes de models, però hi ha qui els relaciona directament amb el creixement de l'independentisme.
Els fets han distorsionat el curs a l'Institut El Palau amb una sobreexposició mediàtica, sobretot dels mestres denunciats. Gairebé tots han abandonat el centre. Tant ells com la resta del claustre han vist molt qüestionada la seva feina. I han evitat l'entrada de l'actualitat i de qualsevol conflicte a l'aula.
Més enllà de Sant Andreu de la Barca o de la Seu d'Urgell, on s'ha arxivat una altra denúncia pel tractament de l'1 d'octubre a classe, a la resta d'escoles catalanes també ha planat aquesta sospita. Molts mestres expliquen al reportatge que han dubtat, per primera vegada, d'aspectes tan senzills com la selecció de colors, de músiques, la llengua parlada a les reunions, els projectes que es tractaven... I sovint no ha estat perquè cap autoritat els qüestionés res, sinó per un mecanisme, de vegades inconscient, d'autocensura.
El setge a l'ensenyament també s'ha filtrat últimament en les polítiques de formacions d'extrema dreta. Partits com l'AFD d'Alemanya o el Partit Social Liberal de Jaïr Bolsonaro al Brasil han animat famílies i alumnes a delatar els mestres dissidents.
El reportatge "Educar sota sospita" dona veu a alguns protagonistes dels casos que s'han judicialitzat, a famílies acusades i a les comunitats educatives en què han passat els fets. I a altres veus del món de la docència que n'analitzen les repercussions. N'hi ha que no hi poden aparèixer, perquè el seu cas continua als tribunals. D'altres han declinat d'aparèixer-hi per por de rebre alguna represàlia.
Un reportatge de: Mariona Bassa i Víctor Díaz
Imatge i muntatge: Txus Navarro
Producció: Sandra Rierola.
Una contradicció que va fer que, en el mateix centre, aquell dia coincidissin pares d'alumnes que defensaven les urnes i pares d'altres alumnes que se les emportaven i impedien les votacions. Aquests últims són agents de la caserna de la Guàrdia Civil més gran que hi ha a Catalunya, que és a una cantonada de l'institut.
L'endemà, el 2 d'octubre, allò que havia passat es va tractar en algunes aules d'El Palau. L'informe que n'ha fet la direcció i que ha aprovat el consell escolar diu que, en algunes classes, hi va haver tensió, però que els professors van evitar que hi hagués baralles entre els nois. Algunes famílies de la caserna van entendre, en canvi, que s'havia humiliat els seus fills i van portar el cas a la fiscalia. L'organisme va trigar sis mesos a formalitzar una acusació per suposats delictes d'odi contra nou mestres. El jutjat d'instrucció de Martorell n'ha seguit investigant quatre. I els altres cinc estan pendents d'un recurs.
La majoria de famílies de l'Institut El Palau es van informar de la polèmica sobre el que havia passat a les aules pels grans titulars d'alguns diaris de l'endemà, que ho van encabir dins del sac del suposat adoctrinament practicat a les aules catalanes. Durant el curs passat, el govern espanyol va posar a disposició de les famílies formularis i bústies per recollir denúncies a mestres i a escoles, i va enviar requeriments al Departament d'Ensenyament. Actualment, els dossiers de queixa són al calaix de la ministra socialista Isabel Celáa, que n'ha denunciat la falta de rigor. Hi ha formacions, però, que segueixen demanant una recentralització de les competències en matèria d'ensenyament i una fiscalització més gran dels llibres de text. Només un de cada tres mestres n'utilitza i l'equip docent els tria entre dotzenes de models, però hi ha qui els relaciona directament amb el creixement de l'independentisme.
Els fets han distorsionat el curs a l'Institut El Palau amb una sobreexposició mediàtica, sobretot dels mestres denunciats. Gairebé tots han abandonat el centre. Tant ells com la resta del claustre han vist molt qüestionada la seva feina. I han evitat l'entrada de l'actualitat i de qualsevol conflicte a l'aula.
Més enllà de Sant Andreu de la Barca o de la Seu d'Urgell, on s'ha arxivat una altra denúncia pel tractament de l'1 d'octubre a classe, a la resta d'escoles catalanes també ha planat aquesta sospita. Molts mestres expliquen al reportatge que han dubtat, per primera vegada, d'aspectes tan senzills com la selecció de colors, de músiques, la llengua parlada a les reunions, els projectes que es tractaven... I sovint no ha estat perquè cap autoritat els qüestionés res, sinó per un mecanisme, de vegades inconscient, d'autocensura.
El setge a l'ensenyament també s'ha filtrat últimament en les polítiques de formacions d'extrema dreta. Partits com l'AFD d'Alemanya o el Partit Social Liberal de Jaïr Bolsonaro al Brasil han animat famílies i alumnes a delatar els mestres dissidents.
El reportatge "Educar sota sospita" dona veu a alguns protagonistes dels casos que s'han judicialitzat, a famílies acusades i a les comunitats educatives en què han passat els fets. I a altres veus del món de la docència que n'analitzen les repercussions. N'hi ha que no hi poden aparèixer, perquè el seu cas continua als tribunals. D'altres han declinat d'aparèixer-hi per por de rebre alguna represàlia.
Un reportatge de: Mariona Bassa i Víctor Díaz
Imatge i muntatge: Txus Navarro
Producció: Sandra Rierola.
Saúl Luciano ha denunciat una companyia alemanya de contribuir, amb les emissions de CO2 de les seves centrals tèrmiques, al desgel de dues glaceres que podrien inundar la ciutat on viu. La decisió dels tribunals alemanys, que han acceptat la demanda, podria ser un precedent de cara a futures demandes per accions que afavoreixen l'escalfament global.
Més informació
Saúl Luciano és un agricultor i guia de muntanya de Huaraz, als Andes peruans. Fins fa tres anys, amb prou feines havia sortit mai de la seva ciutat, però hi va haver un fet que el va empènyer a travessar l'Atlàntic i plantar-se a Alemanya: el desgel de dues glaceres s'ha convertit en una amenaça per a la seva família, la seva casa i les tres hectàrees on cultiva patates, blat de moro i blat. I la causa d'aquest desgel té a veure amb l'escalfament global produït per les emissions de CO2 a l'atmosfera. Segons un treball de la Universitat de Texas que es va divulgar fa quatre anys, coincidint amb la cimera del clima que es va fer a Lima, el volum del llac Palcacocha, que és a 20 quilòmetres de Huaraz, s'ha multiplicat per trenta els últims 40 anys. I la causa d'aquesta crescuda és l'acceleració del desgel de les dues glaceres entre els cims de l'Alpamayo, el Chopicalqui i el Huascarán, a la serralada Blanca.
La seva anada a Alemanya el 2015, acompanyat pels activistes de l'ONG Germanwatch, va ser per denunciar l'empresa elèctrica RWE, al·legant que les emissions de CO2 de les seves centrals tèrmiques poden produir el col·lapse de les dues glaceres, amb el perill d'allaus i la inundació de la ciutat de Huaraz i el seu entorn. És la lluita de David contra Goliat, que posa cara i veu als milions de persones anònimes del món sencer que ja pateixen els efectes del canvi climàtic. És el crit contra la injustícia que, pel Saúl, representa que paguin les conseqüències de l'escalfament global els que menys han contribuït a provocar-lo.
Segons la revista científica "Canvi climàtic", basant-se en un estudi de l'any 2013, RWE és un dels contaminadors més grans globalment i, per tant, un dels principals responsables del retrocés de les glaceres andines. Concretament, l'estudi estimava que l'elèctrica alemanya era la responsable del 0,47% de totes les emissions de gasos que provoquen l'efecte hivernacle.
El reportatge "La glacera de Saúl" explica la lluita de Saúl Luciano per aconseguir que RWE pagui el 0,47% de les obres de drenatge de l'estany que recull l'aigua de les glaceres i de modernització de la presa per impedir que el desglaç acabi en un desastre. Es tracta de només 20.000 euros, una quantitat insignificant per a una empresa que factura uns 33 milions d'euros anuals i que defensa que ha invertit milions d'euros en millores, però establiria un precedent molt interessant de cara a futures demandes per haver contribuït a l'escalfament global.
El Tribunal Regional de Hamm ha admès a tràmit la demanda i ara mateix s'està a l'espera que els experts seleccionats pel mateix tribunal determinin si l'activitat de l'empresa està produint el desglaç de la glacera de Saúl.
El cas de les glaceres dels Andes és un dels exemples del que pot representar l'escalfament global del planeta. La 24a Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, que es fa a Katowice, a Polònia, del 3 al 14 de desembre, debatrà la limitació de la pujada de temperatures a 1,5 graus centígrads, un fet que requeriria "canvis sense precedents" a tots nivells. Al ritme actual, la barrera d'1,5 graus es podria superar entre el 2030 i el 2052, i impedir-ho comportaria fer canvis ràpids, d'abast mundial i sense precedents, des del consum d'energia fins a la planificació urbana, i unes retallades d'emissions molt més dràstiques. Si no és així, els efectes sobre els ecosistemes i la vida a la Terra seran catastròfics.
Un reportatge de: Christian Jentzsch
Imatge: Harald Schmuck, Paul Faltz, André Wawro
Una producció de: Facts & Pictures Media
La seva anada a Alemanya el 2015, acompanyat pels activistes de l'ONG Germanwatch, va ser per denunciar l'empresa elèctrica RWE, al·legant que les emissions de CO2 de les seves centrals tèrmiques poden produir el col·lapse de les dues glaceres, amb el perill d'allaus i la inundació de la ciutat de Huaraz i el seu entorn. És la lluita de David contra Goliat, que posa cara i veu als milions de persones anònimes del món sencer que ja pateixen els efectes del canvi climàtic. És el crit contra la injustícia que, pel Saúl, representa que paguin les conseqüències de l'escalfament global els que menys han contribuït a provocar-lo.
Segons la revista científica "Canvi climàtic", basant-se en un estudi de l'any 2013, RWE és un dels contaminadors més grans globalment i, per tant, un dels principals responsables del retrocés de les glaceres andines. Concretament, l'estudi estimava que l'elèctrica alemanya era la responsable del 0,47% de totes les emissions de gasos que provoquen l'efecte hivernacle.
El reportatge "La glacera de Saúl" explica la lluita de Saúl Luciano per aconseguir que RWE pagui el 0,47% de les obres de drenatge de l'estany que recull l'aigua de les glaceres i de modernització de la presa per impedir que el desglaç acabi en un desastre. Es tracta de només 20.000 euros, una quantitat insignificant per a una empresa que factura uns 33 milions d'euros anuals i que defensa que ha invertit milions d'euros en millores, però establiria un precedent molt interessant de cara a futures demandes per haver contribuït a l'escalfament global.
El Tribunal Regional de Hamm ha admès a tràmit la demanda i ara mateix s'està a l'espera que els experts seleccionats pel mateix tribunal determinin si l'activitat de l'empresa està produint el desglaç de la glacera de Saúl.
El cas de les glaceres dels Andes és un dels exemples del que pot representar l'escalfament global del planeta. La 24a Conferència de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic, que es fa a Katowice, a Polònia, del 3 al 14 de desembre, debatrà la limitació de la pujada de temperatures a 1,5 graus centígrads, un fet que requeriria "canvis sense precedents" a tots nivells. Al ritme actual, la barrera d'1,5 graus es podria superar entre el 2030 i el 2052, i impedir-ho comportaria fer canvis ràpids, d'abast mundial i sense precedents, des del consum d'energia fins a la planificació urbana, i unes retallades d'emissions molt més dràstiques. Si no és així, els efectes sobre els ecosistemes i la vida a la Terra seran catastròfics.
Un reportatge de: Christian Jentzsch
Imatge: Harald Schmuck, Paul Faltz, André Wawro
Una producció de: Facts & Pictures Media
L'interès per menjar sa, de manera més sostenible i conscient ha sobrepassat els cercles de consumidors alternatius i ha arribat a les lleixes dels supermercats.
Més informació
L'interès per menjar sa, de manera més sostenible i conscient ha sobrepassat els cercles de consumidors alternatius i ha arribat a les lleixes dels supermercats. "Proximitat", "KM0", "de pagès", "origen" són paraules cada cop més presents als llocs de venda. És un canvi de tendència? Realment es prioritza l'alimentació més pròxima, de produccions locals? Reflecteix la realitat del consum o és just al contrari?
"Aquest interès pels productes de proximitat diu Toni Massanés, de la Fundació Alícia- és la reacció davant l'evidència que cada cop en mengem menys, de productes de proximitat. Cada cop mengem més coses de més lluny."
I això es pot veure als súpers i també en cadenes de botigues que fan servir de reclam els productes de proximitat, però omplen els expositors de fruites i verdures de fora. "De pagès, de proximitat, saludable, natural, tot això no té cap regulació. És un efecte purament de màrqueting", diu Nathalie Parès, consultora en polítiques alimentàries.
Si mirem les dades, en realitat cada cop s'importen més aliments frescos, fins al punt que només un 15% del que ven Mercabarna és conreat a Catalunya. I no es tracta només de productes exòtics, com l'alvocat o la pinya. Avui, per exemple, 9 de cada 10 patates venen de fora, quan abans hi havia grans zones productores, com Osona o Prades.
L'horta de Barcelona ja no és el delta del Llobregat o el Maresme, la major part de les verdures arriben de Múrcia i Andalusia. Però cada cop són més habituals les de la resta d'Europa, d'Àfrica i Amèrica. Mentrestant, el 70% de la fruita de les comarques de Lleida es destina a l'exportació.
Això fa Catalunya més vulnerable? Quins efectes té sobre l'agricultura catalana? Quedaran pagesos?
Què ha passat perquè s'hagi passat de ser autosuficients als anys 80 del segle passat a dependre totalment de l'exterior? És la globalització? Quina responsabilitat tenen l'agricultor, el venedor i el consumidor?
Al reportatge de "30 minuts" apareixen conreus d'Almeria i Catalunya, grans distribuïdors i grans superfícies comercials, que ajudaran a respondre aquestes preguntes.
Un reportatge d'Ignasi Gallart i Sara Segarra
Imatge i muntatge: Òscar Roger
Producció: Jessica Montaner
"Aquest interès pels productes de proximitat diu Toni Massanés, de la Fundació Alícia- és la reacció davant l'evidència que cada cop en mengem menys, de productes de proximitat. Cada cop mengem més coses de més lluny."
I això es pot veure als súpers i també en cadenes de botigues que fan servir de reclam els productes de proximitat, però omplen els expositors de fruites i verdures de fora. "De pagès, de proximitat, saludable, natural, tot això no té cap regulació. És un efecte purament de màrqueting", diu Nathalie Parès, consultora en polítiques alimentàries.
Si mirem les dades, en realitat cada cop s'importen més aliments frescos, fins al punt que només un 15% del que ven Mercabarna és conreat a Catalunya. I no es tracta només de productes exòtics, com l'alvocat o la pinya. Avui, per exemple, 9 de cada 10 patates venen de fora, quan abans hi havia grans zones productores, com Osona o Prades.
L'horta de Barcelona ja no és el delta del Llobregat o el Maresme, la major part de les verdures arriben de Múrcia i Andalusia. Però cada cop són més habituals les de la resta d'Europa, d'Àfrica i Amèrica. Mentrestant, el 70% de la fruita de les comarques de Lleida es destina a l'exportació.
Això fa Catalunya més vulnerable? Quins efectes té sobre l'agricultura catalana? Quedaran pagesos?
Què ha passat perquè s'hagi passat de ser autosuficients als anys 80 del segle passat a dependre totalment de l'exterior? És la globalització? Quina responsabilitat tenen l'agricultor, el venedor i el consumidor?
Al reportatge de "30 minuts" apareixen conreus d'Almeria i Catalunya, grans distribuïdors i grans superfícies comercials, que ajudaran a respondre aquestes preguntes.
Un reportatge d'Ignasi Gallart i Sara Segarra
Imatge i muntatge: Òscar Roger
Producció: Jessica Montaner
Salvini, símbol del creixent moviment d'extrema dreta populista i xenòfob europeu, ha creat una coalició que s'està convertint en la punta de llança per assaltar i reformar des de dins les institucions europees.
Més informació
Salvini, la ultradreta que ve a Europa
Si es fa efectiva l'estratègia de Salvini, l'aliança dels ultres podria aconseguir una posició privilegiada de cara a influir en les polítiques del Parlament Europeu en la pròxima legislatura.
Fa mesos que Matteo Salvini, vicepresident i ministre de l'Interior d'Itàlia des de fa mig any, està dissenyant una aliança europea de partits de l'extrema dreta xenòfoba i populista. Es tracta d'un acord que vincula formacions polítiques d'una gran diversitat ideològica, però que tenen en comú el seu discurs antiimmigració i l'oposició a les institucions europees. Aquest front comú de la ultradreta europea es prepara per assaltar el Parlament Europeu, com a primer pas per reformar l'Europa comunitària i "retornar als estats la seva sobirania", segons les seves pròpies paraules.
La primera reunió que va fer Salvini amb aquest objectiu va ser amb Viktor Orbán, primer ministre d'Hongria, l'agost passat. En l'horitzó de la trobada hi havia les eleccions europees del 26 de maig i la voluntat d'unir esforços per imposar una línia dura antiimmigració a la Unió Europea. Orbán diu que Salvini és el seu "heroi i company de destí". El líder del Grup de Visegrad (la unió que la República Txeca, Polònia, Eslovàquia i Hongria van impulsar per a la integració europea) veu Salvini com l'abanderat de la lluita contra l'arribada d'immigració irregular, i per això es mostra favorable a la creació d'una aliança dels partits contraris a la unió i que volen poder afrontar des dels seus estats les lluites contra la globalització, la immigració irregular i la pobresa, i buidar la Unió de capacitat de decisió en aquests temes.
La segona cita de Salvini va ser amb Marine Le Pen, líder de l'Agrupació Nacional Francesa, l'antic Front Nacional, que va mostrar la seva total sintonia amb el plantejament de l'exdirigent de la Lliga Nord.
La "comunitat" en què els ultres volen que es converteixi la Unió Europea tindria competències en la protecció de les fronteres exteriors, però no per firmar acords comercials amb països tercers, per exemple. Salvini i Le Pen volen treballar plegats en la plataforma que anomenen Front de la Llibertat, que té per objectiu el control de les institucions comunitàries en els temes considerats més delicats.
Tots dos polítics se senten cridats a "donar sentit i ànima a un somni d'Europa que els buròcrates europeus han buidat" -en paraules del mateix Salvini. Defensen que no estan en contra d'Europa sinó de la UE, i se'n declaren "salvadors" enfront dels buròcrates.
A Salvini, l'última etapa de la "primavera europea" l'ha portat a Polònia, on s'ha reunit amb Jaroslaw Kaczynski, dirigent de Llei i Justícia, un partit ultraconservador que ja té una nodrida representació al Parlament Europeu.
Si es fa efectiva la suma d'aquest front tan heterogeni, posaria l'aliança dels ultres en una posició privilegiada de cara a influir en les polítiques que haurà d'afrontar el Parlament Europeu en la pròxima legislatura.
Un altre dels actors que volen tenir un paper rellevant en l'operació d'assalt dels ultres a les institucions europees és Steve Bannon, excap de campanya i artífex de la victòria de Donald Trump a les eleccions de fa dos anys.
Bannon veu Itàlia com el centre de l'univers polític i Salvini com el seu heroi. El club d'extrema dreta que impulsa amb el nom "The Movement" (El Moviment), s'ha fixat en el polític italià però també mira a Espanya, sobretot a Vox, però sense perdre de vista el PP de Casado.
El reportatge "Salvini: ultres a l'assalt d'Europa" ens acosta al personatge clau de l'estratègia de l'extrema dreta a la Unió Europea a través d'ell mateix i dels seus col·laboradors, però també dels adversaris polítics i socials, dins i fora d'Itàlia.
El "30 minuts" d'aquest diumenge repassa l'ascens de Salvini des del lideratge de la Lliga Nord, fa cinc anys, fins a convertir-se en la cara més visible i controvertida de la política italiana. Periodista de formació, els que el coneixen el defineixen com un comunicador hàbil, que a les xarxes socials és capaç de citar Mussolini, sense cap escrúpol, o defensar l'expulsió de mig milió de persones sense papers. Cada cop pren més força la idea que Salvini i la seva coalició s'estan convertint en la punta de llança per assaltar i reformar des de dins les institucions europees, amb les conseqüències que pot tenir l'aplicació de les idees que defensa la ultradreta europea. El primer assalt d'aquest combat ja té data: el 26 de maig del 2019.
Si es fa efectiva l'estratègia de Salvini, l'aliança dels ultres podria aconseguir una posició privilegiada de cara a influir en les polítiques del Parlament Europeu en la pròxima legislatura.
Fa mesos que Matteo Salvini, vicepresident i ministre de l'Interior d'Itàlia des de fa mig any, està dissenyant una aliança europea de partits de l'extrema dreta xenòfoba i populista. Es tracta d'un acord que vincula formacions polítiques d'una gran diversitat ideològica, però que tenen en comú el seu discurs antiimmigració i l'oposició a les institucions europees. Aquest front comú de la ultradreta europea es prepara per assaltar el Parlament Europeu, com a primer pas per reformar l'Europa comunitària i "retornar als estats la seva sobirania", segons les seves pròpies paraules.
La primera reunió que va fer Salvini amb aquest objectiu va ser amb Viktor Orbán, primer ministre d'Hongria, l'agost passat. En l'horitzó de la trobada hi havia les eleccions europees del 26 de maig i la voluntat d'unir esforços per imposar una línia dura antiimmigració a la Unió Europea. Orbán diu que Salvini és el seu "heroi i company de destí". El líder del Grup de Visegrad (la unió que la República Txeca, Polònia, Eslovàquia i Hongria van impulsar per a la integració europea) veu Salvini com l'abanderat de la lluita contra l'arribada d'immigració irregular, i per això es mostra favorable a la creació d'una aliança dels partits contraris a la unió i que volen poder afrontar des dels seus estats les lluites contra la globalització, la immigració irregular i la pobresa, i buidar la Unió de capacitat de decisió en aquests temes.
La segona cita de Salvini va ser amb Marine Le Pen, líder de l'Agrupació Nacional Francesa, l'antic Front Nacional, que va mostrar la seva total sintonia amb el plantejament de l'exdirigent de la Lliga Nord.
La "comunitat" en què els ultres volen que es converteixi la Unió Europea tindria competències en la protecció de les fronteres exteriors, però no per firmar acords comercials amb països tercers, per exemple. Salvini i Le Pen volen treballar plegats en la plataforma que anomenen Front de la Llibertat, que té per objectiu el control de les institucions comunitàries en els temes considerats més delicats.
Tots dos polítics se senten cridats a "donar sentit i ànima a un somni d'Europa que els buròcrates europeus han buidat" -en paraules del mateix Salvini. Defensen que no estan en contra d'Europa sinó de la UE, i se'n declaren "salvadors" enfront dels buròcrates.
A Salvini, l'última etapa de la "primavera europea" l'ha portat a Polònia, on s'ha reunit amb Jaroslaw Kaczynski, dirigent de Llei i Justícia, un partit ultraconservador que ja té una nodrida representació al Parlament Europeu.
Si es fa efectiva la suma d'aquest front tan heterogeni, posaria l'aliança dels ultres en una posició privilegiada de cara a influir en les polítiques que haurà d'afrontar el Parlament Europeu en la pròxima legislatura.
Un altre dels actors que volen tenir un paper rellevant en l'operació d'assalt dels ultres a les institucions europees és Steve Bannon, excap de campanya i artífex de la victòria de Donald Trump a les eleccions de fa dos anys.
Bannon veu Itàlia com el centre de l'univers polític i Salvini com el seu heroi. El club d'extrema dreta que impulsa amb el nom "The Movement" (El Moviment), s'ha fixat en el polític italià però també mira a Espanya, sobretot a Vox, però sense perdre de vista el PP de Casado.
El reportatge "Salvini: ultres a l'assalt d'Europa" ens acosta al personatge clau de l'estratègia de l'extrema dreta a la Unió Europea a través d'ell mateix i dels seus col·laboradors, però també dels adversaris polítics i socials, dins i fora d'Itàlia.
El "30 minuts" d'aquest diumenge repassa l'ascens de Salvini des del lideratge de la Lliga Nord, fa cinc anys, fins a convertir-se en la cara més visible i controvertida de la política italiana. Periodista de formació, els que el coneixen el defineixen com un comunicador hàbil, que a les xarxes socials és capaç de citar Mussolini, sense cap escrúpol, o defensar l'expulsió de mig milió de persones sense papers. Cada cop pren més força la idea que Salvini i la seva coalició s'estan convertint en la punta de llança per assaltar i reformar des de dins les institucions europees, amb les conseqüències que pot tenir l'aplicació de les idees que defensa la ultradreta europea. El primer assalt d'aquest combat ja té data: el 26 de maig del 2019.
Persones carregades de maletes voltant per Barcelona. No són turistes. Acaben d'arribar, han dormit al carrer o en una pensió d'emergència social. La primera parada és l'Oficina d'Estrangeria, on demanen protecció internacional.
Més informació
Són sol·licitants d'asil, però estan lluny de la imatge del refugiat sirià que hi ha en l'imaginari col·lectiu. Han arribat amb avió. Són majoritàriament veneçolans que fugen de la crisi humanitària, també colombians, hondurenys i salvadorenys que fugen de la violència, georgians que no se sap exactament de què fugen...
El 30 minuts "Sabem acollir?" explica la cara B de la realitat dels refugiats i d'un sistema d'acollida col·lapsat. Què passa quan els refugiats arriben? Amb quina realitat es troben?
Esperes de dos anys per saber si seran considerats refugiats o no. Setanta mil expedients al Ministeri de l'Interior pendents de resolució.
"La situación va a seguir siendo complicada." Estrella Rodríguez, dir. gen. d'Integració i Atenció Humanitària, Ministeri de Treball
Homes dormint al carrer, en cases ocupades o, en el millor dels casos després de mesos d'espera-, en albergs per a les persones sense sostre.
"Aquesta situació de persones benvingudes en situació de buscar refugi s'ha sumat a una realitat també creixent de sensellarisme a Barcelona." Míriam San José, educadora social Hospital de Campanya
Famílies que reben ajuda del programa de l'estat per a refugiats durant sis mesos, però amb serioses dificultats per aconseguir després trobar feina i pis, ser independents.
"Jamás he trabajado que no sea en negro. Jamás he tenido la oportunidad de un contrato." Martín, refugiat el Salvador.
"Una cosa és "volem acollir", ara veurem quina és la realitat." Ignasi Amat, coordinador Llar Sant Joan de Déu.
I persones que, dos anys després, quan tenen feina i són independents, se'ls denega la sol·licitud de protecció internacional i es queden en situació irregular.
"Me da verguenza ir al Ayuntamiento, a la Cruz Roja y pedir más ayuda. La gente va a decir: 'Ya te ayudamos un año, es tu problema si te han denegado.'" Olek, refugiat Ucraïna
Que una part important de la societat diu #volemacollir i exigeix a les administracions que ho facin, ha quedat clar en manifestacions, actes i fins i tot un concert multitudinari. Però ho sabem fer?
Un reportatge de: Esther Llauradó i Txus Muñoz
Imatge: David Bou
Producció: Sandra Rierola
Muntatge: Carles Señalada
El 30 minuts "Sabem acollir?" explica la cara B de la realitat dels refugiats i d'un sistema d'acollida col·lapsat. Què passa quan els refugiats arriben? Amb quina realitat es troben?
Esperes de dos anys per saber si seran considerats refugiats o no. Setanta mil expedients al Ministeri de l'Interior pendents de resolució.
"La situación va a seguir siendo complicada." Estrella Rodríguez, dir. gen. d'Integració i Atenció Humanitària, Ministeri de Treball
Homes dormint al carrer, en cases ocupades o, en el millor dels casos després de mesos d'espera-, en albergs per a les persones sense sostre.
"Aquesta situació de persones benvingudes en situació de buscar refugi s'ha sumat a una realitat també creixent de sensellarisme a Barcelona." Míriam San José, educadora social Hospital de Campanya
Famílies que reben ajuda del programa de l'estat per a refugiats durant sis mesos, però amb serioses dificultats per aconseguir després trobar feina i pis, ser independents.
"Jamás he trabajado que no sea en negro. Jamás he tenido la oportunidad de un contrato." Martín, refugiat el Salvador.
"Una cosa és "volem acollir", ara veurem quina és la realitat." Ignasi Amat, coordinador Llar Sant Joan de Déu.
I persones que, dos anys després, quan tenen feina i són independents, se'ls denega la sol·licitud de protecció internacional i es queden en situació irregular.
"Me da verguenza ir al Ayuntamiento, a la Cruz Roja y pedir más ayuda. La gente va a decir: 'Ya te ayudamos un año, es tu problema si te han denegado.'" Olek, refugiat Ucraïna
Que una part important de la societat diu #volemacollir i exigeix a les administracions que ho facin, ha quedat clar en manifestacions, actes i fins i tot un concert multitudinari. Però ho sabem fer?
Un reportatge de: Esther Llauradó i Txus Muñoz
Imatge: David Bou
Producció: Sandra Rierola
Muntatge: Carles Señalada
Una DJ canadenca s'endinsa en el món de les drogues a la Gran Bretanya: des de qui en consumeix, fins a qui les fabrica i distribueix.
Més informació
La Brianna Price és una DJ canadenca, coneguda artísticament com a B. Traits. En el reportatge de la BBC "Són segures les meves drogues?", la Brianna s'endinsa en el món de les persones usuàries de drogues, però també de qui les fabrica i distribueix, a la Gran Bretanya.
Ella va ser consumidora de drogues fins que la seva parella va estar a punt de morir per consumir cocaïna adulterada amb un desparasitador per a animals. La Gran Bretanya és, de tot Europa, on més drogues de les conegudes com a "noves substàncies psicotròpiques" (NPS) es venen.
Es comercialitzen sobretot per internet, de manera legal, però també en botigues especialitzades, i sempre amb l'etiqueta "No apte per al consum humà", però el problema és que qui les compra, ho fa sense saber ni el que contenen ni les conseqüències físiques i psíquiques que pot tenir el seu consum.
L'extensió i les conseqüències del consum de drogues adulterades i d'NPSs que ens mostra el "30 minuts" d'aquest diumenge també és habitual a Catalunya, on Energy Control, un projecte de l'Associació ABD, es dedica des de fa més de 20 anys a analitzar, al moment, tota mena de drogues que es consumeixen a les portes de locals de lleure. Els últims anys, aquesta entitat ha detectat un augment d'NPSs i ha activat diverses alertes entre els consumidors i les administracions, sobretot de l'àmbit sanitari.
Energy Control va analitzar l'any passat a Catalunya un total de 2.610 mostres, de les quals 109 eren noves drogues psicotròpiques. En el conjunt d'Espanya es van analitzar 4.237 mostres, de les quals 220 eren NPSs. Això vol dir que, d'aquests nous tipus de substàncies, la meitat es van detectar a Catalunya. Això va comportar un total de 38 alertes al Sistema Espanyol d'Alerta Primerenca (SEAT), 14 de Catalunya.
Tot i que la demanda de drogues sintètiques encara és baixa en el nostre entorn, aquestes substàncies s'utilitzen per adulterar drogues convencionals i el seu consum ha tingut com a conseqüència un seguit d'intoxicacions greus i, a vegades, morts.
Un reportatge de: B. Traits i Steph Atkinson
Imatge: Steph Atkinson
Una producció de: BBC
Ella va ser consumidora de drogues fins que la seva parella va estar a punt de morir per consumir cocaïna adulterada amb un desparasitador per a animals. La Gran Bretanya és, de tot Europa, on més drogues de les conegudes com a "noves substàncies psicotròpiques" (NPS) es venen.
Es comercialitzen sobretot per internet, de manera legal, però també en botigues especialitzades, i sempre amb l'etiqueta "No apte per al consum humà", però el problema és que qui les compra, ho fa sense saber ni el que contenen ni les conseqüències físiques i psíquiques que pot tenir el seu consum.
L'extensió i les conseqüències del consum de drogues adulterades i d'NPSs que ens mostra el "30 minuts" d'aquest diumenge també és habitual a Catalunya, on Energy Control, un projecte de l'Associació ABD, es dedica des de fa més de 20 anys a analitzar, al moment, tota mena de drogues que es consumeixen a les portes de locals de lleure. Els últims anys, aquesta entitat ha detectat un augment d'NPSs i ha activat diverses alertes entre els consumidors i les administracions, sobretot de l'àmbit sanitari.
Energy Control va analitzar l'any passat a Catalunya un total de 2.610 mostres, de les quals 109 eren noves drogues psicotròpiques. En el conjunt d'Espanya es van analitzar 4.237 mostres, de les quals 220 eren NPSs. Això vol dir que, d'aquests nous tipus de substàncies, la meitat es van detectar a Catalunya. Això va comportar un total de 38 alertes al Sistema Espanyol d'Alerta Primerenca (SEAT), 14 de Catalunya.
Tot i que la demanda de drogues sintètiques encara és baixa en el nostre entorn, aquestes substàncies s'utilitzen per adulterar drogues convencionals i el seu consum ha tingut com a conseqüència un seguit d'intoxicacions greus i, a vegades, morts.
Un reportatge de: B. Traits i Steph Atkinson
Imatge: Steph Atkinson
Una producció de: BBC
El reportatge posa llum a una realitat que viu en silenci. Explica de la mà de moltes històries un dol poc reconegut i compartit; el dol perinatal.
Més informació
"No hi ha batec" són les duríssimes paraules que han hagut de sentir molts pares. Cada any moren 2.500 nadons a l'estat, 6 cada dia. La pèrdua d'un fill durant la gestació, o poc temps després de néixer, encara és un tema tabú i poc comprès per la societat.
Com es pot rebre la mort quan s'espera la vida? El "30 minuts" "Sense batec" posa llum a una realitat que viu en silenci. Explica amb moltes històries un dol poc reconegut i compartit: el dol perinatal.
Jo estic trista perquè he perdut algú. Encara que els meus amics, la meva família, no l'hagueu conegut, era el nostre fill." Clàudia Cedó, dramaturga.
La Clàudia va haver de parir el seu fill mort als cinc mesos de gestació. D'aquesta situació límit que li va posar la vida, en va sortir la delicada obra de teatre "Una gossa en un descampat".
Tu la imatge que tens sempre és que dones a llum i el primer que sents és el teu fill plorar. Ella no va plorar mai. Ploràvem nosaltres. Mari Checa.
La Mari i l'Òscar estan de 39 setmanes. Aquest segon embaràs el viuen amb moltíssima por. Fa 14 mesos van perdre la seva primera filla, la Valèria. L'equip del "30 minuts" els ha pogut acompanyar en aquesta recta final.
"Sense batec" també ensenya l'altra cara d'aquest dol, la dels professionals que conviuen cada dia amb la mort d'aquests nadons i que han hagut de formar-se i aprendre a acompanyar aquestes famílies.
A això veritablement no t'hi acostumes mai. No pots pensar: mira, avui hem tingut un altre mort... A veure demà què ens tocarà. Però tampoc ho pots viure com si fossin fills teus.
Som conscients que històricament ho hauríem pogut fer molt millor. Hi ha famílies que han sortit d'aquí i d'altres hospitals molt més desemparades del que hi havien entrat. Cèsar Ruiz, cap de Neonatologia de l'Hospital Universitari de la Vall d'Hebron.
Hem fet guàrdia amb els professionals que s'hi dediquen i hem entrat a l'UCI de neonats de l'Hospital Universitari de la Vall d'Hebron a conèixer de primera mà com treballen aquests casos.
Sabem acompanyar aquestes persones? La societat sap donar espai i temps a aquestes pèrdues?
Un dol requereix un temps. Pensem que donem més temps per a un permís de matrimoni que per a un funeral. Begoña Roman, professora Filosofia de la UB
Diuen els experts que guardar un record en forma de fotografia del fill que has perdut pot ajudar i molt en el procés de dol. Acompanyarem la Norma Grau a fer una sessió de fotos molt especial.
Llavors quan tu dius que fas fotos a famílies en dol en homenatge als seus nadons morts, la gent no sé què s'imagina, però s'imagina coses molt rares que no ho són en absolut. Norma Grau, fotògrafa del dol.
I què passa si la pèrdua és durant els tres primers mesos de gestació? El "no passa res", "ja en tindreu un altre", "sou joves" són expressions que sempre acompanyen aquests moments. La Paula Bonet, autora i pintora, ens deixarà veure què s'amaga en el seu relat "Roedores, cuerpo de embarazada sin embrión".
Jo vaig tenir la pèrdua als tres mesos, i se suposa que allà encara no havia passat gairebé res, no? Però a mi sí que m'havia passat. Tu ja.. t'estàs comprant roba per d'aquí tres mesos quan tinguis aquella panxa que tens tantes ganes de tindre, no?
Tots han volgut compartir la seva intimitat perquè cap altre pare o mare hagi de viure aquest dolor en el silenci.
Un reportatge de: Irene Blay i Jordi Zorrilla
Imatge: Carlos Díaz
Producció: Jessica Muntaner
Muntatge: Carles Señalada
Com es pot rebre la mort quan s'espera la vida? El "30 minuts" "Sense batec" posa llum a una realitat que viu en silenci. Explica amb moltes històries un dol poc reconegut i compartit: el dol perinatal.
Jo estic trista perquè he perdut algú. Encara que els meus amics, la meva família, no l'hagueu conegut, era el nostre fill." Clàudia Cedó, dramaturga.
La Clàudia va haver de parir el seu fill mort als cinc mesos de gestació. D'aquesta situació límit que li va posar la vida, en va sortir la delicada obra de teatre "Una gossa en un descampat".
Tu la imatge que tens sempre és que dones a llum i el primer que sents és el teu fill plorar. Ella no va plorar mai. Ploràvem nosaltres. Mari Checa.
La Mari i l'Òscar estan de 39 setmanes. Aquest segon embaràs el viuen amb moltíssima por. Fa 14 mesos van perdre la seva primera filla, la Valèria. L'equip del "30 minuts" els ha pogut acompanyar en aquesta recta final.
"Sense batec" també ensenya l'altra cara d'aquest dol, la dels professionals que conviuen cada dia amb la mort d'aquests nadons i que han hagut de formar-se i aprendre a acompanyar aquestes famílies.
A això veritablement no t'hi acostumes mai. No pots pensar: mira, avui hem tingut un altre mort... A veure demà què ens tocarà. Però tampoc ho pots viure com si fossin fills teus.
Som conscients que històricament ho hauríem pogut fer molt millor. Hi ha famílies que han sortit d'aquí i d'altres hospitals molt més desemparades del que hi havien entrat. Cèsar Ruiz, cap de Neonatologia de l'Hospital Universitari de la Vall d'Hebron.
Hem fet guàrdia amb els professionals que s'hi dediquen i hem entrat a l'UCI de neonats de l'Hospital Universitari de la Vall d'Hebron a conèixer de primera mà com treballen aquests casos.
Sabem acompanyar aquestes persones? La societat sap donar espai i temps a aquestes pèrdues?
Un dol requereix un temps. Pensem que donem més temps per a un permís de matrimoni que per a un funeral. Begoña Roman, professora Filosofia de la UB
Diuen els experts que guardar un record en forma de fotografia del fill que has perdut pot ajudar i molt en el procés de dol. Acompanyarem la Norma Grau a fer una sessió de fotos molt especial.
Llavors quan tu dius que fas fotos a famílies en dol en homenatge als seus nadons morts, la gent no sé què s'imagina, però s'imagina coses molt rares que no ho són en absolut. Norma Grau, fotògrafa del dol.
I què passa si la pèrdua és durant els tres primers mesos de gestació? El "no passa res", "ja en tindreu un altre", "sou joves" són expressions que sempre acompanyen aquests moments. La Paula Bonet, autora i pintora, ens deixarà veure què s'amaga en el seu relat "Roedores, cuerpo de embarazada sin embrión".
Jo vaig tenir la pèrdua als tres mesos, i se suposa que allà encara no havia passat gairebé res, no? Però a mi sí que m'havia passat. Tu ja.. t'estàs comprant roba per d'aquí tres mesos quan tinguis aquella panxa que tens tantes ganes de tindre, no?
Tots han volgut compartir la seva intimitat perquè cap altre pare o mare hagi de viure aquest dolor en el silenci.
Un reportatge de: Irene Blay i Jordi Zorrilla
Imatge: Carlos Díaz
Producció: Jessica Muntaner
Muntatge: Carles Señalada
Els estava esperant amb ganes 