[ed2k] Sense Ficció - 10ª temporada (2017-2018)

[Suzume]

Moltes gràcies

[r5004]

Més:

10x24 - Desemparats. El dolor - Qualsevol cosa abans que una puta

Més informació:

"DESEMPARATS. EL DOLOR"
El primer documental del “Sense ficció” es fixa en aquells casos en què el sistema ha fallat i, per tant, ha provocat una terrible i innecessària situació de trencament familiar. En el primer capítol, el dolor d’aquestes famílies n’és el protagonista. Un dolor provocat per errades dels serveis mèdics, per les presses dels serveis socials, per les pors mediàtiques del sistema... Pares que no poden recuperar els seus fills fins passats molts anys i que, mentrestant, han d’acceptar un règim de visites escàs i vigilat. Alguns no els recuperen mai. L’administració, per protegir els menors, ha teixit una sèrie de protocols que s’han de complir. La roda, quan s’engega, costa molt d’aturar.
“QUALSEVOL COSA ABANS QUE UNA PUTA”
L’11 de juliol del 2013, Eva-Marree Kullander va morir assassinada pel seu excompany, Joel Kabagambe, a la seu dels serveis socials de Västeras, a Suècia. Tenia 27 anys i era mare de dos nens. El seu malson havia començat l’any 2009, quan es va quedar embarassada del segon. Arran de patir diversos episodis de violència masclista exercida per la seva parella, va demanar ajuda als serveis socials, on la van animar a deixar-lo. Pocs mesos després del naixement de la segona criatura, la seva situació econòmica era tan crítica que va decidir treballar com a noia de companyia a Estocolm amb el pseudònim de “Petit Jasmine”. Només van ser dues setmanes, cinc clients, però l’estigma social va marcar la resta de la seva vida. Per entendre la seva història, cal contextualitzar-la en el seu marc social i jurídic. El 1999, Suècia va ser el primer país al món a adoptar una llei que criminalitzava els clients. A la pràctica no se n’ha empresonat mai cap, però la situació de les prostitutes ha empitjorat, tot i que la seva activitat ja no és il·legal. La llei les considera víctimes de la violència sexual, tant si se’n consideren com si no. Es fa tot el possible perquè abandonin la prostitució i se les desacredita sistemàticament si no segueixen aquest rol o si no se’n penedeixen. En assabentar-se que l’Eva-Marree Kullander havia exercit com a prostituta, els serveis socials van decidir treure-li la custòdia dels fills. Es van presentar a casa seva amb la policia i, sense cap explicació, li van prendre els nens. La custòdia va passar a mans de l’exparella, tot i els seus antecedents per violència. Durant anys, l’Eva-Marree va lluitar per tots els mitjans amb l’administració i la justícia per recuperar els fills, sense èxit. Tot i que va aconseguir una sentència judicial que li concedia el dret de visitar els fills, l’exparella va anul·lar sistemàticament les visites el dia abans durant tres anys.

[r5004]

Més:

10x25 - Desemparats. L'abús - Desemparats. El debat

Més informació:

"DESEMPARATS. L'ABÚS"
"Sense ficció" estrena la segona part del treball d'investigació "Desemparats", que es iniciar amb el capítol "Desemparats. El dolor". En alguns casos la situació de sobreocupació i barreja de menors de diferents edats i problemàtiques fa que el centre de menors es converteixi en un malson, pitjor que el lloc d’on s’ha volgut rescatar el menor. Nois i noies que han viscut en centres de menors comparteixen a “Sense ficció” les seves experiències, abusos, intimidacions, pors i, també, l’alliberament de la sortida o l’escapada d’aquell lloc que els angoixava. L’execució dels protocols de desemparament fa créixer el nombre de menors susceptibles d’haver d’ingressar en un centre d’acollida o protecció. Això suposa unes necessitats en infraestructures que les fundacions del Tercer Sector estan disposades a assumir. Algunes fundacions, que són entitats sense ànim de lucre, creen Societats Limitades que sí que treuen beneficis de la seva vinculació amb el tercer sector. És ètic fer negoci amb els desemparats?
"DESEMPARATS. EL DEBAT"
Després del documental “Desemparats. L’abús”, el programa “Sense ficció” continuarà amb un debat sobre el sistema de protecció de menors conduït per Albert Elfa i Montse Armengou. Hi participaran Georgina Oliva, directora general de la DGAIA, Direcció General d'Atenció a la Infància i l'Adolescència; Pilar Núñez, en representació de FEDAIA, Federació d'Entitats d'Atenció i d'Educació a la Infància i a l'Adolescència; Paco Cárdenas, president d’APRODEME, Associació per la Defensa del Menor; Conchita Peña, degana del Col·legi de Treball Social de Catalunya; David Rodríguez, educador social i membre CGT i el psiquiatre i psicòleg Juan Luis Linares, director de l’Escola de Teràpia Familiar de l’Hospital Sant Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona.

[r5004]

Un altre:

10x26 - Refugiats: Un negoci a l'alça

Més informació:

Per a la gran majoria de nosaltres, els camps de refugiats responen a les necessitats d’una situació d’emergència. Però, de fet, la realitat d’aquests camps és ben diferent. El fet que s’hagin multiplicat arreu del món és una demostració clara que una situació considerada “excepcional” és, en la pràctica, un sistema durador, lucratiu i de llarg recorregut. És un autèntic mercat, en què els estats, les organitzacions internacionals i els inversors miren de sortir-hi tots guanyant. Arreu del món, 12 milions de persones viuen en camps de refugiats. Més de 60 milions transiten per un camp o un altre. Sota diverses formes, actualment els camps són habituals gairebé a tot arreu. Qui els erigeix? Amb quina legitimitat? Qui se’n beneficia? Com és que els camps proliferen i per què es mantenen? Suposen l’única solució a una política migratòria que sembla molt difícil de definir? A través d’una minuciosa recerca dins d’aquest món invisible, el documental llança una altra mirada a la migració contemporània. Descriu i revela els mecanismes que s’amaguen darrere un fenomen de gran abast: la “campificació” del món. Empesos per les guerres i les catàstrofes, desatesos per estats que no volen acollir-los, vint milions d’exiliats troben refugi als camps de refugiats. Camps de refugiats, centres de retenció, campaments d’espera... pensats com una solució humanitària d’urgència, aquests llocs d’aïllament es cronifiquen arreu del planeta. Considerats com a beneficiaris d’ajuda, els refugiats queden sotmesos a una nova llei: la del mercat. Ara les empreses privades ja són presents als camps. Confrontades amb un esclat de necessitats, els organismes humanitaris de l’ONU que gestionen els camps (l’Alt Comissariat per als Refugiats –ACNUR, en anglès UNHCR–, el Programa Alimentari Mundial...) opten per les empreses privades pensant que seran més innovadores i més barates, i que proporcionaran serveis més dignes als refugiats. Des de petites i mitjanes empreses fins a multinacionals, des de bancs fins a grups de seguretat privada, aquestes empreses penetren, així, dins un nou sector d’activitat. Un mercat d’un gran potencial, si comptem que el volum econòmic mundial del sector humanitari s’estima en uns 20.000 milions d’euros anuals. Als camps, el sector privat aixeca ciutats de barracons; empreses de tecnologia punta serveixen sistemes biomètrics per identificar els refugiats; les grans marques de distribució hi inauguren supermercats. Els seus productes, serveis i tecnologia hi troben oportunitats a gran escala. Els interessos d’aquestes empreses sempre s’admeten obertament? Els refugiats són un sector nou de consumidors? Poblacions de prova per a productes nous? Com és que l’economia de mercat s’introdueix en aquestes zones conflictives del món? Territori d’interessos econòmics, els camps de refugiats també són escenaris de mercantilització política, utilitzats a plaer per països rics que prefereixen no acollir aquestes poblacions poc atractives. En les negociacions internacionals, s’hi decideix el preu dels camps i de les crisis migratòries. L’acord firmat entre la Unió Europea i Turquia, que adjudica al govern turc la gestió dels migrants arribats al seu territori, n’és la il·lustració perfecta. El documental posa el focus en els camps de refugiats més grans d’Europa (Calais; Moria, a l’illa grega de Lesbos; Elbeyli, a Turquia), però també a Jordània (Zaatari) i a Kènia, a Dadaab, el camp de refugiats més antic del món. El film es fica entre les bambolines d’aquest mercat emergent, una cara amagada de la vida dels camps i de les crisis migratòries. “Refugiats: un negoci a l’alça” també revela els mecanismes profunds que actuen al voltant dels camps. Des dels interessos econòmics fins a la instrumentalització política, en què els estats negocien el preu d’aquestes poblacions poc desitjades, amb la finalitat de relegar-les més fàcilment a aquests indrets de vida paral·lela.

[r5004]

Més:

10x27 - Shootball - Pedofília a l'Església: El pes del silenci

Més informació:

Shootball
La confessió davant de càmera de Joaquín Benítez, autor d'abusos sexuals a alumnes quan era professor de l'Escola Maristes Sants - Les Corts i únic acusat pel cas Maristes que anirà a judici. Durant quaranta anys, en tres escoles maristes, es va violar menors que tenien entre 6 i 14 anys. 43 exalumnes van denunciar 12 professors o religiosos. El relat de les víctimes, les seves seqüeles, i la lluita d'un pare coratge en busca de justícia.
Pedofília a l'Església: El pes del silenci
La pedofília i els abusos sexuals a menors en el si de l'Església catòlica són una xacra per a aquesta institució. Aquest documental d'investigació posa de manifest que hi ha sacerdots condemnats per pedofília que encara estan en actiu, i que, malauradament, de vegades continuen estant en contacte amb menors. També denuncia el sistema que fan servir les altes jerarquies de l'Església per protegir i encobrir els sacerdots acusats de pedofília. Un escàndol que es va escampant com una taca d'oli i que esquitxa fins i tot el mateix papa Francesc.

[r5004]

El d'ahir:

10x28 - Imaginar un país. El Congrés de Cultura Catalana - L'Alguer: Un pentagrama com un carrer

Més informació:

Imaginar un país. El Congrés de Cultura Catalana
Després de quaranta anys de dictadura franquista, la societat civil catalana es mobilitza per pensar i dissenyar com hauria de ser el país en el nou marc democràtic. Així neix, a finals del 1975, el Congrés de Cultura Catalana. El documental "Imaginar un país. El Congrés de Cultura Catalana", dirigit per Marta Rovira i Martínez i coproduït per Televisió de Catalunya, mostra com el Congrés de Cultura Catalana va establir les bases de la recuperació de la llengua, la cultura i les institucions catalanes, en un procés històric de participació ciutadana. El Congrés va imaginar el país a través de 25 àmbits de debat, dels quals va sorgir un autèntic programa de govern que, en bona part, va ser aplicat per la Generalitat recuperada. Es van fer campanyes a favor del català com a llengua oficial, del català al carrer, de la conservació del patrimoni natural, a favor de les institucions pròpies i de la cultura tradicional. Del Congrés van sorgir moltes iniciatives, algunes de les quals encara estan vigents, com l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC), la Societat Catalana de Sociolingüística, la Societat Catalana d'Ordenació del Territori o la Unió de Pagesos de Mallorca, entre d'altres. Milers de persones es van reunir per discutir sobre com havia de ser el país en el nou marc democràtic, així com artistes i intel·lectuals destacats: Joan Miró, Antoni Tàpies, Joan Fuster, Jaume Fuster, Montserrat Roig, Muriel Casals, Isabel-Clara Simó, Maria Antònia Oliver... El documental combina imatges inèdites del Congrés amb entrevistes realitzades a personalitats del món polític, cultural i acadèmic dels Països Catalans que van tenir-hi un paper destacat. Entre d'altres, s'entrevista Joaquim Torra, Muriel Casals, Ferran Mascarell, Santiago Ramentol, Isidor Marí, Magda Oranich, Lluís Duran i Ramon Folch.

L'Alguer: Un pentagrama com un carrer
Pot, la música, salvar una llengua? Aquesta és la pregunta que ha servit de punt de partida del documental "L'Alguer: un pentagrama com un carrer", dirigit per Roger Cassany i produït per la Plataforma per la Llengua. La presència de la llengua catalana a la ciutat de l'Alguer ha disminuït de manera preocupant durant els últims cinquanta anys i la transmissió de pares a fills s'ha perdut gairebé per complet. Les cançons en són l'única excepció, l'únic àmbit en què els algueresos fan servir majoritàriament el català i, per tant, la gran esperança per revifar l'ús de la llengua a la ciutat. Amb el projecte musical "Mans, manetes", endegat per la Plataforma per la Llengua, un grup de nens algueresos, acompanyats per artistes de territoris de parla catalana, ho posen a prova.

[Suzume]

Moltes gràcies

[r5004]

Moltes gràcies

A tu per compartir-ho.
Més:

10x29 - Chuck Norris contra el comunisme

Més informació:

Els anys 80, a Romania milers de pel·lícules occidentals van travessar el teló d'acer i van obrir una finestra al món lliure a tots aquells que s'hi van atrevir a mirar. Un personatge que va muntar un mercat negre de cintes de vídeo i una valenta traductora van dur la màgia del cinema a les masses i van sembrar les llavors d'una revolució. La Romania comunista de la dècada del 1980 estava culturalment aïllada, ideològicament censurada; totes les imatges de la vida fora del teló d'acer es tallaven i la televisió es reduïa a un parell d'hores de butlletins de propaganda cada dia. Blocs de formigó, cues de racionament... La por aclaparadora de la vigilància de l'Estat havia impedit que les persones sortissin de la línia marcada. Però hi havia una finestra al món lliure disponible per a qualsevol que s'atrevís a mirar. A mitjans de la dècada dels 80, milers de pel·lícules de Hollywood van ser introduïdes de contraban al país a través d'una operació ben greixada que va arribar a milions de persones a tot Romania. Les pel·lícules van ser doblades per una valent traductora, una veu diferent que va captivar tot el país i es va convertir en un símbol de la llibertat. Les històries inesgotables d'herois d'acció com Chuck Norris i Jean-Claude Van Damme van entrar en la imaginació dels nens, però va ser el teló de fons el que fascinava el públic. Per primera vegada, la gent veia el que se'ls havia negat: supermercats plens d'aliments, luxes, les últimes modes, supercotxes i, sobretot, la llibertat.

[r5004]

Un altre:

10x30 - 20-S

Més informació:

Què va passar a la mobilització davant de la Conselleria d'Economia i Hisenda a Barcelona el 20 de setembre del 2017? El documental, dirigit per Jaume Roures, narra els fets que van passar en seus de la Generalitat i la mobilització popular davant de la conselleria d'Economia i Hisenda a Barcelona el 20 de setembre del 2017. "20-S" ofereix una visió inèdita dels fets que van passar a la conselleria d'Economia i Hisenda a Barcelona el 20 de setembre del 2017. El documental, produït per Mediapro, analitza i mostra amb imatges i testimonis el paper que van tenir Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, presidents aleshores de l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, durant una concentració que va durar més de 15 hores, així com l'actuació que van tenir els Mossos d'Esquadra durant tota la jornada. "20-S" és la reconstrucció minuciosa d'una jornada en què, en resposta a múltiples escorcolls en seus de la Generalitat i a la detenció de 14 alts càrrecs del govern, hi va haver una enorme mobilització popular i reivindicativa davant de la Conselleria d'Economia i Hisenda a Barcelona. El director i productor, Jaume Roures, ha avançat que les imatges podrien servir de prova per a la defensa de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, que fa més de vuit mesos que estan tancats a la presó de Soto del Real.

[Suzume]

Moltes gràcies

[Adrià05]

Gràcies pel 20-S!!

[r5004]

Moltes gràcies

Gràcies pel 20-S!!

A vosaltres per compartir-ho!

Aquest és un Sense Ficció doble, però li he tret el segon documental perquè ja el tenim (9x01).

10x31 - L'home orquestra

Més informació:

Aquest treball evoca tota una generació de músics, la major part catalans, que durant la dècada dels anys 40 i 50 van deixar enrere la dictadura franquista i van decidir embarcar-se i anar a fer les Amèriques. El relat pren com a protagonista i fil conductor la figura dʼun dels darrers supervivents dʼaquella aventura: el multiinstrumentista Jesús Peyrón (Barcelona, 1930), que va adoptar el nom artístic de Jesús Moreno. Peyrón va ser un dels protagonistes destacats de lʼedat daurada de les grans orquestres de ball. Va saber construir-se una carrera excepcional, actuant als millors escenaris del món i acompanyant artistes dʼalçada com Frank Sinatra, Nat "King" Cole, Édith Piaf, Judy Garland, Benny Goodman, Benny Moré, Xavier Cugat i molts altres. Però en aquest treball també es recorda lʼèxit que van tenir formacions molt anomenades en el seu moment, com Los Chavales de España, o lʼorquestra Fatxendes de Sabadell, totes dues formades majoritàriament per músics catalans. És un dels capítols poc recordats de la història musical a Catalunya i que va fer història a Cuba durant la dècada dels 50, abans de lʼarribada de Fidel Castro. Peyrón va ser amic i company de promoció de músics com Tete Montoliu, Rudy Ventura o el cantant Josep Guardiola i des de fa uns anys resideix a Granollers (Vallès Oriental). Aquest documental és la seva història, explicada per ell mateix, i també un retrat de tota una generació de músics irrepetible. El treball inclou més dʼuna quinzena dʼentrevistes, imatges dʼarxiu, un important nombre de fotografies inèdites o poc vistes, i rescata algunes cançons originals dʼaquelles orquestres.

[r5004]

Més:

10x32 - Utopia iogurt

Més informació:

"Utopia iogurt", d'Anna Thomson Teixidor i David Baksh, tracta de la fàbrica de iogurts catalana La Fageda, on tots els treballadors són persones amb discapacitat intel·lectual o tenen malalties com l'esquizofrènia, la depressió o trastorns obsessius compulsius. Abans d'anar a La Fageda, alguns estaven internats en hospitals psiquiàtrics, molt medicats i sense fer cap activitat productiva. El fet que molts dels treballadors ara tinguin vides productives, aficions, amistats i que, fins i tot, alguns s'hagin casat és gràcies a la visió de futur d'un home: Cristóbal Colón. Era psicòleg a l'hospital psiquiàtric de Salt i li semblava que aquella manera de tractar les malalties mentals era incorrecta, així que va plegar. Sorprenentment, li van permetre que s'endugués un autobús amb pacients i, a partir d'aquell moment, va començar la utopia. La coproducció de TV3 "Utopia iogurt" és una producció de Massa d'Or Produccions, Ventós Films i Chimerica, amb el suport de Sundance, Open Society Foundations i Justfilms Foundation, amb la participació de Dipsalut i l'Ajuntament d'Olot, i amb la col·laboració de Toronto Hot Docs.

[r5004]

El d'ahir:

10x33 - 1968 en super-8

Més informació:

L'any 1968 s'havia generalitzat l'ús de les càmeres de cine de super-8, i això fa que abundin els testimonis cinematogràfics d'aquella època. En aquest episodi veurem imatges de fets tan importants de la dècada dels seixanta com la Primavera de Praga, la Guerra del Vietnam o l'assassinat del Robert Kennedy, acompanyades dels testmonis de persones que van viure aquells fets en directe. A finals dels anys seixanta, es van comercialitzar les càmeres de super-8 com a eina per poder filmar pel·lícules domèstiques. La gent filmava moments especials de la família, festes, vacances i també la vida quotidiana. Però l'any 1968, emblemàtic perquè es van desafiar els vells règims conservadors a Europa i Amèrica, aquelles càmeres van immortalitzar també moments que passarien a la història. Cinquanta anys després, el documental "1968 en super-8" ens porta als esdeveniments d'aquell any amb una perspectiva personal única, la de les històries de ciutadans que es van trobar en el lloc i moment adequats per filmar esdeveniments històrics, com l'entrada dels tancs soviètics a Praga, la matança d'estudiants a Mèxic o la de Man Lay a la guerra del Vietnam. "1968 en super-8" ("Trains, bombs and chicken soup") és el primer dels tres capítols de la sèrie documental "1968mm", dirigida pel reconegut documentalista anglès Jerry Rothwel. Anteriorment, el programa "Sense ficció" va emetre el seu treball "Com canviar el món", Premi Especial del Jurat i Premi Candescent en el Festival de Cinema de Sundace 2015.

[Suzume]

Moltes gràcies