El programa és una finestra oberta a les millors produccions del gènere que ens permeten reflexionar sobre els grans reptes de la societat actual. És el primer espai d'aquesta mena que fa una televisió pública en la seva primera cadena. En el programa també s'emeten algunes de les pel·lícules documentals que pel seu valor artístic o per la seves revelacions han causat polèmica o admiració en l'àmbit internacional.
"Sense Ficció" també té un espai d'entrevistes en què Joan Salvat conversa amb persones vinculades al Documental que s'ofereix posteriorment, o amb especialistes i testimonis coneixedors del tema.
Capturador: r5004
Suplents: naroatna, Petiso
Dades tècniques:
Vídeo: Xvid 704x384 50-60% del test de compressibilitat (aproximadament)
Àudio: Mp3 Estèreo Abr 128 Kbps / Mp3 Mono Abr 96 kbps
9x01 - Sexe, maraques i chihuahues - Varicel·la català - audiodescripció
Més informació:
“Sense ficció” estrena la temporada amb una pel·lícula documental i un webdoc sobre el músic Xavier Cugat: “Sexe, maraques i chihuahues” és una coproducció de Televisió de Catalunya amb Minimal Films i TVE dirigida per Diego Mas Trelles, que anirà acompanyada de “Sexe, maraques i chihuahues. La increïble vida de Xavier Cugat”, un recorregut interactiu per la seva prolífica vida. A continuació, s'emetrà “Varicel·la”, una producció de Sant & Usant dirigida per Victor Kossakovsky, la història de dues germanes russes que comparteixen el somni de convertir-se en ballarines solistes.
“SEXE, MARAQUES I CHIHUAHUES”
Xavier Cugat va tenir una vida de cinema i va ser una personatge omnipresent. Celebritat de Hollywood, envoltat d’estrelles, fama, diners i dones maques, va participar en nombroses pel·lícules i com a músic va ser molt prolífic, amb una discografia gairebé inabastable. Es va prodigar a la televisió i les seves fotos i caricatures apareixien sovint en diaris i revistes. Al cinema, no només hi va posar la banda sonora amb les seves orquestres, sinó que també hi va aparèixer com a actor i, fins i tot, com a director. Al seu innegable talent musical com a arranjador i director d’orquestra cal afegir-hi la seva capacitat com a caçatalents, tant de músics que incorporava a les seves orquestres com amb les figures femenines -ballarines i cantants- que situava al centre de l’escenari per atraure la càmera i captar els primers plans en les pel·lícules. Es va casar diverses vegades, va ser el primer a fer-ho en el Caesar’s Palace de Las Vegas i se li atribueixen nombroses relacions. Seductor i manipulador, sempre s’ha dit que la màfia li va arreglar els papers de dues menors amb qui es va casar. Va popularitzar la música llatinoamericana prefigurant una idea modèlica i una manera de tocar-la -brillant, acolorida, alegre, festiva, rítmica i sensual- que es convertiria en un arquetipus. Aquesta versió hollywoodiana va ser criticada per infidel a les seves arrels i a la complexitat de les seves fonts sonores, però la seva influència perdura encara avui en els èxits de la música popular anomenada llatina. I va obrir el camí a Esquivel, Pérez Prado, Celia Cruz i Fania All Stars, Tito Puente, Gloria Stefan, JLO i a la Shakira de Mambo Bambo Mix. Cugat –com Dalí- és un personatge warholià ‘avant la lettre’, que va convertir la seva imatge en una marca que va saber vendre amb gran èxit al son de les maraques amb concerts, gales, discos i el seu propi marxandatge: pipes, camises, restaurants, caricatures, serigrafies, torrons amb gust a papaia o mango i gossets chihuahua.
Documental interactiu
El webdoc “Sexe, maraques i chihuahues. La increïble vida de Xavier Cugat” proposa un recorregut interactiu per la prolífica vida del polifacètic músic a partir dels seus amors i ritmes caribenys. S’hi podrà navegar de tres maneres diferents: descobrint les etapes seqüencials de la seva vida, a partir de les notes musicals que conformen la seva partitura personal --i que ens situen en anys significatius-- i explorant cada bloc relacionat amb un dels seus grans amors. Des de l’etapa d’infantesa fins a Rita Montaner i els ritmes cubans; des de Carmen Castillo fins a Lorraine Allen o als seus amors més profunds --Abbe Lane i Charo Baeza-- fins a l'epíleg final, el documental web és una invitació a fer un apassionant viatge pel segle XX a través de fotografies, vídeos, pel·lícules, dibuixos, caricatures, anècdotes i sobretot música, un segle que va iniciar i gaudir Xavier Cugat des del seu naixement, l'1 de gener de 1900.
El webdoc estarà publicat al portal tv3.cat el mateix dimarts 20, quan s’emeti el documental “Sexe, maraques i chihuahues” al programa “Sense ficció”.
Festivals
• Festival de Màlaga 2016, “Secció especial documental”.
• DocsBarcelona 2016.
• 56th Krakow Film Festival “DocfilmMusic” 2016, (Polonia).
• DocumentaMadrid 2016.
“VARICEL·LA”
“Varicel·la” (“Varicella”) retrata la tendra relació de confiança entre dues germanes que comparteixen un somni: convertir-se en ballarina solista. Nastya té 12 anys i Polina en té 7 i estan estudiant en una de les acadèmies de ballet més prestigioses de Rússia després d’haver estat seleccionades entre 5.500 nens de tot el país. Per tal de fer realitat el seu somni, practiquen intensament a l’acadèmia durant sis hores cada dia de la setmana. Al final de cada curs, han de passar un dur examen per demostrar que han desenvolupat les habilitats necessàries per continuar estudiant a l’acadèmia. Només uns quants estudiants –el més brillants- es convertiran en solistes un dia. Nastya i Polina ho saben, però afrontant els seus reptes juntes es troben amb la confiança i el poder per seguir endavant, superant les seves pors. I tot i que practiquen molt, la tècnica no és tot el que es necessita per convertir-se en una gran ballarina. En paraules de Nastya: “Has de ballar amb l’ànima oberta”. “Però com puc obrir la meva ànima?”, es pregunta Polina.
“SEXE, MARAQUES I CHIHUAHUES”
Xavier Cugat va tenir una vida de cinema i va ser una personatge omnipresent. Celebritat de Hollywood, envoltat d’estrelles, fama, diners i dones maques, va participar en nombroses pel·lícules i com a músic va ser molt prolífic, amb una discografia gairebé inabastable. Es va prodigar a la televisió i les seves fotos i caricatures apareixien sovint en diaris i revistes. Al cinema, no només hi va posar la banda sonora amb les seves orquestres, sinó que també hi va aparèixer com a actor i, fins i tot, com a director. Al seu innegable talent musical com a arranjador i director d’orquestra cal afegir-hi la seva capacitat com a caçatalents, tant de músics que incorporava a les seves orquestres com amb les figures femenines -ballarines i cantants- que situava al centre de l’escenari per atraure la càmera i captar els primers plans en les pel·lícules. Es va casar diverses vegades, va ser el primer a fer-ho en el Caesar’s Palace de Las Vegas i se li atribueixen nombroses relacions. Seductor i manipulador, sempre s’ha dit que la màfia li va arreglar els papers de dues menors amb qui es va casar. Va popularitzar la música llatinoamericana prefigurant una idea modèlica i una manera de tocar-la -brillant, acolorida, alegre, festiva, rítmica i sensual- que es convertiria en un arquetipus. Aquesta versió hollywoodiana va ser criticada per infidel a les seves arrels i a la complexitat de les seves fonts sonores, però la seva influència perdura encara avui en els èxits de la música popular anomenada llatina. I va obrir el camí a Esquivel, Pérez Prado, Celia Cruz i Fania All Stars, Tito Puente, Gloria Stefan, JLO i a la Shakira de Mambo Bambo Mix. Cugat –com Dalí- és un personatge warholià ‘avant la lettre’, que va convertir la seva imatge en una marca que va saber vendre amb gran èxit al son de les maraques amb concerts, gales, discos i el seu propi marxandatge: pipes, camises, restaurants, caricatures, serigrafies, torrons amb gust a papaia o mango i gossets chihuahua.
Documental interactiu
El webdoc “Sexe, maraques i chihuahues. La increïble vida de Xavier Cugat” proposa un recorregut interactiu per la prolífica vida del polifacètic músic a partir dels seus amors i ritmes caribenys. S’hi podrà navegar de tres maneres diferents: descobrint les etapes seqüencials de la seva vida, a partir de les notes musicals que conformen la seva partitura personal --i que ens situen en anys significatius-- i explorant cada bloc relacionat amb un dels seus grans amors. Des de l’etapa d’infantesa fins a Rita Montaner i els ritmes cubans; des de Carmen Castillo fins a Lorraine Allen o als seus amors més profunds --Abbe Lane i Charo Baeza-- fins a l'epíleg final, el documental web és una invitació a fer un apassionant viatge pel segle XX a través de fotografies, vídeos, pel·lícules, dibuixos, caricatures, anècdotes i sobretot música, un segle que va iniciar i gaudir Xavier Cugat des del seu naixement, l'1 de gener de 1900.
El webdoc estarà publicat al portal tv3.cat el mateix dimarts 20, quan s’emeti el documental “Sexe, maraques i chihuahues” al programa “Sense ficció”.
Festivals
• Festival de Màlaga 2016, “Secció especial documental”.
• DocsBarcelona 2016.
• 56th Krakow Film Festival “DocfilmMusic” 2016, (Polonia).
• DocumentaMadrid 2016.
“VARICEL·LA”
“Varicel·la” (“Varicella”) retrata la tendra relació de confiança entre dues germanes que comparteixen un somni: convertir-se en ballarina solista. Nastya té 12 anys i Polina en té 7 i estan estudiant en una de les acadèmies de ballet més prestigioses de Rússia després d’haver estat seleccionades entre 5.500 nens de tot el país. Per tal de fer realitat el seu somni, practiquen intensament a l’acadèmia durant sis hores cada dia de la setmana. Al final de cada curs, han de passar un dur examen per demostrar que han desenvolupat les habilitats necessàries per continuar estudiant a l’acadèmia. Només uns quants estudiants –el més brillants- es convertiran en solistes un dia. Nastya i Polina ho saben, però afrontant els seus reptes juntes es troben amb la confiança i el poder per seguir endavant, superant les seves pors. I tot i que practiquen molt, la tècnica no és tot el que es necessita per convertir-se en una gran ballarina. En paraules de Nastya: “Has de ballar amb l’ànima oberta”. “Però com puc obrir la meva ànima?”, es pregunta Polina.
Més informació:
"Sense ficció" estrena “Tarradellas, l’home que ho guardava tot”, una producció de TV3 amb la col·laboració d’Optim TV Audiovisual dirigida per Enric Canals, i “Síria: una història d’amor”, una producció de 10Ft Films Production dirigida per Sean McAllister i guardonada amb el Gran Premi del Jurat al Sheffield Doc/Fest 2015.
“TARRADELLAS, L'HOME QUE HO GUARDAVA TOT”
“Tarradellas, l’home que ho guardava tot” fa un recorregut per la vida de Josep Tarradellas a través de la vasta documentació sobre el president de la Generalitat que es conserva a l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, al monestir de Poblet. Una part del contingut del documental es basa en aspectes fins ara inèdits de la vida i fets polítics en què va intervenir Tarradellas, procedents de documents protegits durant un període de quinze anys posteriors a la seva mort. L’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià acull tota la documentació que Tarradellas va anar recopilant durant els vint-i-tres anys que el president va ser a l’exili i fins a la seva mort, a Barcelona, el 1988. L’Arxiu, que va ser constituït el 1981 i que des d’aleshores ha incrementat els seus fons amb més de seixanta donacions, és una eina essencial per conèixer la vida i la trajectòria personal i política de Tarradellas i ha esdevingut imprescindible per a l’estudi de la Guerra Civil a Catalunya, la violència del període revolucionari encetat el juliol de 1936, l’exili català que segueix a la pèrdua de la guerra i la transició a Catalunya. El títol del documental fa referència a la passió del president exiliat per guardar tots els papers que arribaven a les seves mans. El treball recull els punts de vista dels historiadors Joan Esculies, Carles Santacana i Josep Lluís Martín Ramos sobre els fets documentats a l’arxiu, així com les opinions de col·laboradors de Tarradellas en diferents etapes –Montserrat Catalán i Josep Fornas- i de polítics que van tenir-hi relacions estretes, com Josep Maria Bricall, o polèmiques, com Jordi Pujol. També hi intervé Josep Tarradellas i Macià, fill del president, que ens en dóna una visió més personal i familiar.
“SÍRIA: UNA HISTÒRIA D'AMOR”
Filmat durant cinc anys, el “Síria: una història d’amor” (“A syrian love story”) descriu una increïble odissea cap a la llibertat política a Occident. Per a Raghda i Amer és un viatge d’esperança, somnis i desesperació per a la revolució, la seva terra i entre ells. Amer (45 anys) va conèixer Raghda (40 anys) en una cel·la de la presó de Síria fa quinze anys. Durant mesos es van comunicar a través d’un petit forat que havien fet secretament a la paret que els separava. Es van enamorar i quan van ser alliberats es van casar i van formar una família. El documental explica la commovedora història d’una família destrossada per la tirànica dictadura de Bashar al-Assad. La filmació va començar a Síria el 2009, abans de l’onada de revolucions i canvis en el món àrab; en aquell moment, Raghda era presonera política i Amer tenia cura dels seus fills petits en l’aleshores pròsper barri de Yarmuk Camp, a Damasc, els habitants del qual avui moren de fam a causa del règim d’Al-Assad. Bob i Kakà, de 4 i 14 anys, han passat tota la seva vida veient com els seus pares anaven a la presó per les seves idees polítiques. Aquest retrat íntim de la família ens ajuda a entendre per què la gent mor literalment per un canvi en el món àrab. No obstant això, quan Raghda és alliberada, el director del documental Sean McAllister és arrestat i la pressió política sobre els activistes s’intensifica. La família fuig al Líban i d’allà a França, on se’ls dóna asil polític a la tranquil·la ciutat d’Albi (prop de Tolosa de Llenguadoc), des d’on veuen la revolució de lluny, esperant la caiguda d’Al-Assad. L’exili, però, accentua el patiment de Raghda; la distància del seu país se li fa insuportable i intenta suïcidar-se. La situació erosiona la relació de la parella i els condueix cap a una situació delicada en què han d’escollir entre l’amor, la revolució i la família.
“TARRADELLAS, L'HOME QUE HO GUARDAVA TOT”
“Tarradellas, l’home que ho guardava tot” fa un recorregut per la vida de Josep Tarradellas a través de la vasta documentació sobre el president de la Generalitat que es conserva a l’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià, al monestir de Poblet. Una part del contingut del documental es basa en aspectes fins ara inèdits de la vida i fets polítics en què va intervenir Tarradellas, procedents de documents protegits durant un període de quinze anys posteriors a la seva mort. L’Arxiu Montserrat Tarradellas i Macià acull tota la documentació que Tarradellas va anar recopilant durant els vint-i-tres anys que el president va ser a l’exili i fins a la seva mort, a Barcelona, el 1988. L’Arxiu, que va ser constituït el 1981 i que des d’aleshores ha incrementat els seus fons amb més de seixanta donacions, és una eina essencial per conèixer la vida i la trajectòria personal i política de Tarradellas i ha esdevingut imprescindible per a l’estudi de la Guerra Civil a Catalunya, la violència del període revolucionari encetat el juliol de 1936, l’exili català que segueix a la pèrdua de la guerra i la transició a Catalunya. El títol del documental fa referència a la passió del president exiliat per guardar tots els papers que arribaven a les seves mans. El treball recull els punts de vista dels historiadors Joan Esculies, Carles Santacana i Josep Lluís Martín Ramos sobre els fets documentats a l’arxiu, així com les opinions de col·laboradors de Tarradellas en diferents etapes –Montserrat Catalán i Josep Fornas- i de polítics que van tenir-hi relacions estretes, com Josep Maria Bricall, o polèmiques, com Jordi Pujol. També hi intervé Josep Tarradellas i Macià, fill del president, que ens en dóna una visió més personal i familiar.
“SÍRIA: UNA HISTÒRIA D'AMOR”
Filmat durant cinc anys, el “Síria: una història d’amor” (“A syrian love story”) descriu una increïble odissea cap a la llibertat política a Occident. Per a Raghda i Amer és un viatge d’esperança, somnis i desesperació per a la revolució, la seva terra i entre ells. Amer (45 anys) va conèixer Raghda (40 anys) en una cel·la de la presó de Síria fa quinze anys. Durant mesos es van comunicar a través d’un petit forat que havien fet secretament a la paret que els separava. Es van enamorar i quan van ser alliberats es van casar i van formar una família. El documental explica la commovedora història d’una família destrossada per la tirànica dictadura de Bashar al-Assad. La filmació va començar a Síria el 2009, abans de l’onada de revolucions i canvis en el món àrab; en aquell moment, Raghda era presonera política i Amer tenia cura dels seus fills petits en l’aleshores pròsper barri de Yarmuk Camp, a Damasc, els habitants del qual avui moren de fam a causa del règim d’Al-Assad. Bob i Kakà, de 4 i 14 anys, han passat tota la seva vida veient com els seus pares anaven a la presó per les seves idees polítiques. Aquest retrat íntim de la família ens ajuda a entendre per què la gent mor literalment per un canvi en el món àrab. No obstant això, quan Raghda és alliberada, el director del documental Sean McAllister és arrestat i la pressió política sobre els activistes s’intensifica. La família fuig al Líban i d’allà a França, on se’ls dóna asil polític a la tranquil·la ciutat d’Albi (prop de Tolosa de Llenguadoc), des d’on veuen la revolució de lluny, esperant la caiguda d’Al-Assad. L’exili, però, accentua el patiment de Raghda; la distància del seu país se li fa insuportable i intenta suïcidar-se. La situació erosiona la relació de la parella i els condueix cap a una situació delicada en què han d’escollir entre l’amor, la revolució i la família.
Més informació:
El programa “Sense ficció” estrena dimarts dues apassionants aventures en què la natura i algunes espècies en extinció en són els principals protagonistes: “El viatge de l’Unai”, la història d’un nen de deu anys i la seva família en un viatge extraordinari que abasta els cinc continents i que inclou, entre d'altres llocs, les muntanyes Rocalloses del Canadà. Aquest és el l'espai natural en què té lloc “Falsos enemics: la guerra contra els llops”, la croada personal del naturalista Kevin van Tighem per salvar els llops i els ecosistemes en perill d’extinció als dos costats de la cadena muntanyosa de l'oest de l'Amèrica del Nord. El primer és una coproducció de TVC i OHM Productions dirigida per Andoni Canela i el segon és una producció de Pyramid Productions dirigida per Geordie Day.
“EL VIATGE DE L'UNAI”
Aproximació a la natura del planeta a través de les aventures d’un nen de 10 anys, l’Unai, i la seva família. Les peripècies i les emocions d’aquest nen converteixen el viatge en una experiència singular, que té la natura com a eix principal. L’Unai, que viatja amb tota la família --el pare, la mare i la germana de 4 anys-- durant quinze mesos seguits, descobreix els valors de la naturalesa a través de la feina del pare, fotògraf professional de natura i medi ambient, que fa la volta al món tot intentant mostrar la bellesa de la vida salvatge i la necessitat de preservar-la. El repte de trobar set animals emblemàtics i amenaçats i de poder fotografiar-los es converteix en el fil conductor del viatge del nen i la seva família per tot el món (Europa, Amèrica del Nord, Amèrica del Sud, l’Antàrtida, Austràlia, Àsia i Àfrica). Llops, elefants, pumes, bisons, pingüins, calaus i cocodrils són els animals protagonistes d’un viatge apassionant per tots els continents. El procés de descoberta de l’Unai, a través de l’observació, l’anàlisi, l’estudi i el gaudi de la natura, permet a l’espectador conèixer i acostar-se a entorns naturals de tot el planeta d’una manera més espontània, apassionant i colpidora. La interacció de l’Unai --i dels pares i la germana-- amb la natura provoca experiències úniques i molt emotives, que generen una reflexió sobre la necessitat de conservar la vida salvatge i també desperten l’interès i l’afecte cap a un entorn natural més immediat. La natura, a més, es presenta com un marc fonamental en el creixement ric i feliç dels nens protagonistes. Això es percep en totes les activitats quotidianes d’aquests infants: el joc, el desenvolupament de la imaginació i la creativitat i l’aprenentatge constant són presents a tot el documental.
“FALSOS ENEMICS: LA GUERRA CONTRA ELS LLOPS”
El naturalista Kevin van Tighem fa una croada personal per salvar els llops i els ecosistemes en perill d’extinció als dos costats de les Muntanyes Rocalloses del Canadà. El documental “Falsos enemics: la guerra contra els llops” (“Unnatural enemies: wolves”) el segueix en les seves investigacions sobre els llops, parlant amb els ramaders, reunint-se amb els ecologistes i els funcionaris del govern i intervenint en fòrums públics. Després de quaranta anys investigant, Van Tighem és un dels principals experts i activistes en la protecció dels llops a l’oest del Canadà i té la certesa que els llops continuaran tornant als parcs de Kananaskis Country fins que s’extingeixin. Malauradament, avui aquesta és una possibilitat real. Una costeruda batalla contra totes les parts implicades, ramaders, govern i, fins i tot, ecologistes. Els ramaders diuen que els atacs de llops famolencs al bestiar en les terres de pastura els costa milers de dòlars cada any i pressionen les autoritats perquè regulin el sacrifici de llops per minvar-ne el volum dels grups. De la seva banda, els ecologistes també s’oposen a qualsevol sacrifici, cosa que Van Tighem considera poc intuïtiu perquè una vegada que els llops comencen a caçar bestiar pot tenir un efecte de contagi entre grups de llops perquè es tracta de preses fàcils. Van Tighem suggereix una solució diferent, mitjançant un control mesurat del govern: reemborsar els ramaders pel bestiar que es mengen els llops, matar només els llops que mengen bestiar i prohibir la caça i la matança de llops per part dels ciutadans. Fins ara ha estat impossible aconseguir que els governants engeguin cap campanya per salvar els llops. El govern no respon i la major part de la població tenen por; no volen llops prop de parcs, càmpings, estacions d’esquí, i encara menys prop de cases, granges i ranxos. I hi ha un problema afegit: els llops no voten.
“EL VIATGE DE L'UNAI”
Aproximació a la natura del planeta a través de les aventures d’un nen de 10 anys, l’Unai, i la seva família. Les peripècies i les emocions d’aquest nen converteixen el viatge en una experiència singular, que té la natura com a eix principal. L’Unai, que viatja amb tota la família --el pare, la mare i la germana de 4 anys-- durant quinze mesos seguits, descobreix els valors de la naturalesa a través de la feina del pare, fotògraf professional de natura i medi ambient, que fa la volta al món tot intentant mostrar la bellesa de la vida salvatge i la necessitat de preservar-la. El repte de trobar set animals emblemàtics i amenaçats i de poder fotografiar-los es converteix en el fil conductor del viatge del nen i la seva família per tot el món (Europa, Amèrica del Nord, Amèrica del Sud, l’Antàrtida, Austràlia, Àsia i Àfrica). Llops, elefants, pumes, bisons, pingüins, calaus i cocodrils són els animals protagonistes d’un viatge apassionant per tots els continents. El procés de descoberta de l’Unai, a través de l’observació, l’anàlisi, l’estudi i el gaudi de la natura, permet a l’espectador conèixer i acostar-se a entorns naturals de tot el planeta d’una manera més espontània, apassionant i colpidora. La interacció de l’Unai --i dels pares i la germana-- amb la natura provoca experiències úniques i molt emotives, que generen una reflexió sobre la necessitat de conservar la vida salvatge i també desperten l’interès i l’afecte cap a un entorn natural més immediat. La natura, a més, es presenta com un marc fonamental en el creixement ric i feliç dels nens protagonistes. Això es percep en totes les activitats quotidianes d’aquests infants: el joc, el desenvolupament de la imaginació i la creativitat i l’aprenentatge constant són presents a tot el documental.
“FALSOS ENEMICS: LA GUERRA CONTRA ELS LLOPS”
El naturalista Kevin van Tighem fa una croada personal per salvar els llops i els ecosistemes en perill d’extinció als dos costats de les Muntanyes Rocalloses del Canadà. El documental “Falsos enemics: la guerra contra els llops” (“Unnatural enemies: wolves”) el segueix en les seves investigacions sobre els llops, parlant amb els ramaders, reunint-se amb els ecologistes i els funcionaris del govern i intervenint en fòrums públics. Després de quaranta anys investigant, Van Tighem és un dels principals experts i activistes en la protecció dels llops a l’oest del Canadà i té la certesa que els llops continuaran tornant als parcs de Kananaskis Country fins que s’extingeixin. Malauradament, avui aquesta és una possibilitat real. Una costeruda batalla contra totes les parts implicades, ramaders, govern i, fins i tot, ecologistes. Els ramaders diuen que els atacs de llops famolencs al bestiar en les terres de pastura els costa milers de dòlars cada any i pressionen les autoritats perquè regulin el sacrifici de llops per minvar-ne el volum dels grups. De la seva banda, els ecologistes també s’oposen a qualsevol sacrifici, cosa que Van Tighem considera poc intuïtiu perquè una vegada que els llops comencen a caçar bestiar pot tenir un efecte de contagi entre grups de llops perquè es tracta de preses fàcils. Van Tighem suggereix una solució diferent, mitjançant un control mesurat del govern: reemborsar els ramaders pel bestiar que es mengen els llops, matar només els llops que mengen bestiar i prohibir la caça i la matança de llops per part dels ciutadans. Fins ara ha estat impossible aconseguir que els governants engeguin cap campanya per salvar els llops. El govern no respon i la major part de la població tenen por; no volen llops prop de parcs, càmpings, estacions d’esquí, i encara menys prop de cases, granges i ranxos. I hi ha un problema afegit: els llops no voten.
Més informació:
El documental “L’elecció 2016” (“The choise 2016”) investiga què ha modelat els candidats Hillary Clinton i Donald Trump , d’on vénen, com es mouen i per què ambicionen una de les feines més difícils que es poden imaginar. Fa una biografia exhaustiva en què va entreteixint els dos personatges a base d’entrevistes amb aquelles persones que els coneixen més bé: amics, parents, assessors, adversaris, escriptors i periodistes i polítics amb una llarga trajectòria professional. El que emergeix d’aquest treball produït per la PBS i dirigit pel veterà documentalista del programa “Frontline”, Michael Kirk --director d’un dels equips d’investigació més aplaudits del periodisme televisiu nord-americà--, és un ventall molt ben documentat de les vides dels dos candidats. És un exercici de periodisme fiable fet en el mateix moment en què els votants eren bombardejats amb històries partidistes contradictòries sobre cadascun d’ells. “Tant Clinton com Trump han estat figures públiques durant la major part de la seva vida. De fet, han estat actius en la vida pública a través de la televisió durant dècades”, diu Kirk. “Però hem fet les dues biografies televisives més ambicioses que s’han fet d’aquests candidats, anant més enllà dels titulars que han generat i dels personatges que han creat, per explorar allò que els ha convertit en el que són, com a persones i com a polítics”. Des de la seva infància, el seu pas per la universitat, les seves convulses carreres, “L’elecció 2016” investiga els principals moments formatius en la vida de Donald Trump, que ha desafiat constantment l’‘establishment’, i de Hillary Clinton, que s’ha convertit en la primera dona candidata a la presidència. “Els dos candidats tenen alts índexs d’antipatia i l’amarga divisió del país fa que sigui molt difícil per a la gent entendre que els altres puguin donar suport a l’altre candidat”, diu Kirk. Després de veure “L’elecció 2016” i deixant de banda les lleialtats respectives, es té un coneixement més profund de l’oposició entre ells i de com i per què tant Trump com Hillary han arribat fins a aquí.
Més informació:
"Sense ficció" emet dos excel·lents documentals sobre el jihadisme i els seus atemptats al cor d'Europa: “Atacs a París: estat d’emergència”, una producció de Siècle Productions dirigida per Antoine Vitkine i Bruno Dive, i “Dins d’Estat Islàmic”, una producció de Hope Productions Company / Dream Fight dirigida per Matías Basso. Els dos treballs tenen un insòlit punt de connexió periodístic: estan fets des de dins. En el primer, les tres principals autoritats de l'Estat francès analitzen els atemptats de París i com es gestionen moments tan tràgics entre els bastidors del poder; en el segon, Jürgen Todenhöfer, únic reporter occidental que ha entrat en el territori d’Estat Islàmic i n’ha sortit viu, explica la seva experiència.
“ATACS A PARÍS: ESTAT D’EMERGÈNCIA”
Durant quatre dies, els que van transcórrer entre la matança de “Charlie Hebdo”, el matí del 7 de gener del 2015, i la sagnant presa d’ostatges al supermercat jueu Hypercacher, l’11 de gener, França va viure una situació de grans manifestacions de suport als valors republicans francesos, que deixarà una marca en la història. El documental “Atacs a París: estat d’emergència” (“Attentats: au coeur du pouvoir”) explica la tràgica història que hi ha darrere d’aquesta posada en escena anant al lloc on es van prendre les decisions, per entendre i explicar l’actuació del president francès, dels seus principals ministres i dels caps de la policia durant aquells terribles moments. “Atacs a París: estat d’emergència” explica la història des de tres angles decisius: el president francès, François Hollande, a l’Elisi; el primer ministre, Manuel Valls, a Matignon, i el ministre de l’Interior, Bernard Cazeneuve, al comandament de les forces de seguretat i dels serveis secrets. Els testimonis posen en relleu la presa de decisions crucials en aquelles hores tan transcendentals. Finalment, el documental mira d’extreure una lliçó dels esdeveniments, tràgics en un primer moment --7 i 9 de gener-- i commovedors després –10 i 11 de gener--: realment, tindran un impacte a llarg termini en el país? Han permès que François Hollande jugui el seu rol presidencial? L’equip Valls-Hollande està més unit del que es creia abans del que es va viure en aquells moments de gran pressió?
“DINS D’ESTAT ISLÀMIC”
Passaríeu deu dies dins de l’Estat Islàmic? El periodista alemany Jürgen Todenhöfer aprofita una oportunitat única per posar al descobert la visió apocalíptica del món d’Estat Islàmic (EI) i per documentar la vida quotidiana a les ciutats que controla. Troba una població terroritzada i sotmesa per decapitacions diàries, esclavització i tortura, i una organització indestructible pel que fa al compromís amb la seva missió divina: difondre la por i la violència arreu del món a qualsevol cost. “Nosaltres diem que no tenim fronteres, només línies de front”, comenta somrient Abu Qatadah al-Irhabi a Jürgen Todenhöfer, i afegeix que “un dia anirem a la conquesta d’Europa! Nosaltres no només volem fer-ho, ho farem, n’estem convençuts”. Sentir això d’un company alemany trasbalsa el Jürgen: “Jo no estava només sorprès, estava molt trist perquè coneixia molt bé l’Abu Qatadah, sabia com era quan era jove i era completament diferent”. Jürgen aconsegueix un accés sense precedents a EI. Amb la garantia de seguretat del propagandista alemany d’IS Abu Qatadah, Jürgen i el seu fill entren en el territori del califat per conèixer millor les seves ambicions i les condicions de vida dins del seu territori. És el primer periodista occidental d’entrar a l’EI i sortir-ne viu; guiat per Abu Qatadah i sota el control d’un sinistre conductor emmascarat, que sospita que es pot tractar del conegut terrorista britànic Jihadi John. En una mesquita a Mossul, Jürgen s’enfronta a la realitat dels objectius de l’EI en forma de sermó que suplica: “Oh, Al•là, mata tots els infidels i no en deixis cap”. I se sorprèn pel fervorós suport i admiració davant d’aquest missatge mortífer. Fora de càmera, un combatent de primera línia diu a Jürgen: “Tens la garantia que aquí, a l’EI, sobreviuràs. Però tornaràs a Alemanya. Vindrem a Alemanya, et buscarem, et trobarem i et matarem”. Marcat per aquests fets, el Jürgen demana consell a l’erudit islàmic de renom Sheikh Hamza Yusuf sobre com derrotar EI. El documental “Dins d’Estat Islàmic” (“Inside IS”) revela els somnis terrorífics d’EI sobre la dominació del món i la despietada crueltat que pateixen les persones que viuen dins de les seves fronteres.
“ATACS A PARÍS: ESTAT D’EMERGÈNCIA”
Durant quatre dies, els que van transcórrer entre la matança de “Charlie Hebdo”, el matí del 7 de gener del 2015, i la sagnant presa d’ostatges al supermercat jueu Hypercacher, l’11 de gener, França va viure una situació de grans manifestacions de suport als valors republicans francesos, que deixarà una marca en la història. El documental “Atacs a París: estat d’emergència” (“Attentats: au coeur du pouvoir”) explica la tràgica història que hi ha darrere d’aquesta posada en escena anant al lloc on es van prendre les decisions, per entendre i explicar l’actuació del president francès, dels seus principals ministres i dels caps de la policia durant aquells terribles moments. “Atacs a París: estat d’emergència” explica la història des de tres angles decisius: el president francès, François Hollande, a l’Elisi; el primer ministre, Manuel Valls, a Matignon, i el ministre de l’Interior, Bernard Cazeneuve, al comandament de les forces de seguretat i dels serveis secrets. Els testimonis posen en relleu la presa de decisions crucials en aquelles hores tan transcendentals. Finalment, el documental mira d’extreure una lliçó dels esdeveniments, tràgics en un primer moment --7 i 9 de gener-- i commovedors després –10 i 11 de gener--: realment, tindran un impacte a llarg termini en el país? Han permès que François Hollande jugui el seu rol presidencial? L’equip Valls-Hollande està més unit del que es creia abans del que es va viure en aquells moments de gran pressió?
“DINS D’ESTAT ISLÀMIC”
Passaríeu deu dies dins de l’Estat Islàmic? El periodista alemany Jürgen Todenhöfer aprofita una oportunitat única per posar al descobert la visió apocalíptica del món d’Estat Islàmic (EI) i per documentar la vida quotidiana a les ciutats que controla. Troba una població terroritzada i sotmesa per decapitacions diàries, esclavització i tortura, i una organització indestructible pel que fa al compromís amb la seva missió divina: difondre la por i la violència arreu del món a qualsevol cost. “Nosaltres diem que no tenim fronteres, només línies de front”, comenta somrient Abu Qatadah al-Irhabi a Jürgen Todenhöfer, i afegeix que “un dia anirem a la conquesta d’Europa! Nosaltres no només volem fer-ho, ho farem, n’estem convençuts”. Sentir això d’un company alemany trasbalsa el Jürgen: “Jo no estava només sorprès, estava molt trist perquè coneixia molt bé l’Abu Qatadah, sabia com era quan era jove i era completament diferent”. Jürgen aconsegueix un accés sense precedents a EI. Amb la garantia de seguretat del propagandista alemany d’IS Abu Qatadah, Jürgen i el seu fill entren en el territori del califat per conèixer millor les seves ambicions i les condicions de vida dins del seu territori. És el primer periodista occidental d’entrar a l’EI i sortir-ne viu; guiat per Abu Qatadah i sota el control d’un sinistre conductor emmascarat, que sospita que es pot tractar del conegut terrorista britànic Jihadi John. En una mesquita a Mossul, Jürgen s’enfronta a la realitat dels objectius de l’EI en forma de sermó que suplica: “Oh, Al•là, mata tots els infidels i no en deixis cap”. I se sorprèn pel fervorós suport i admiració davant d’aquest missatge mortífer. Fora de càmera, un combatent de primera línia diu a Jürgen: “Tens la garantia que aquí, a l’EI, sobreviuràs. Però tornaràs a Alemanya. Vindrem a Alemanya, et buscarem, et trobarem i et matarem”. Marcat per aquests fets, el Jürgen demana consell a l’erudit islàmic de renom Sheikh Hamza Yusuf sobre com derrotar EI. El documental “Dins d’Estat Islàmic” (“Inside IS”) revela els somnis terrorífics d’EI sobre la dominació del món i la despietada crueltat que pateixen les persones que viuen dins de les seves fronteres.
Més informació:
“Sense ficció” estrena “Jo també vull sexe!”, un documental de producció pròpia de Televisió de Catalunya dirigit per Montse Armengou i Ricard Belis, sobre les primeres fornades de ‘sex assistents’ a casa nostra i la possibilitat de què persones amb diversitat funcional o intel·lectual visquin amb plenitud els seus drets sexuals. A continuació, el programa emet el documental “Estima’m”, una història d’homes solitaris que busquen amor a través de la moderna indústria de “sol·licitud de nòvia per correu” a Ucraïna. És una producció de Powershot Productions dirigida per Jonathon Narducci.
“JO TAMBÉ VULL SEXE!”
El Jesús ha descobert el sexe, gràcies a l’assistència sexual. Afectat per una malformació congènita i per les seqüeles de la poliomielitis, el seu cos ha quedat al marge del que es considera un “cos desitjable”. En altres casos, com el del Xavi, un accident l’ha deixat en una situació en què no pot ni accedir al seu propi cos. Algunes famílies es veuen amb el dilema d’haver de masturbar els seus fills. La reclamació per poder viure amb plenitud els drets sexuals de les persones amb diversitat funcional o intel·lectual arriba ara amb força a Espanya. Sovint es viuen situacions tan denigrants com que el sexe estigui prohibit a les residències on viuen –sota amenaça d‘expulsió- o que les famílies vegin els afectats com nens eterns i asexuats. Han estat precisament molts cuidadors, sensibles a les necessitats d’aquests col·lectius, els que han nodrit les primeres fornades de “sex assistents” a casa nostra. Aquesta figura ja existeix a altres països, subvencionada fins i tot per l’estat, i es va fer famosa a partir de la pel·lícula Las sesiones. A Catalunya s’han engegat experiències pioneres a l’estat espanyol. L’assistent sexual és una persona que facilita l’accés al sexe a les persones amb dificultats. Pot ajudar l’afectat que obtingui el seu propi plaer o acompanyar una parella amb dificultats motores. O també pot ser la persona que practica el sexe amb l’afectat. Quina és la barrera amb les relacions personals? L’assistent sexual no és una parella sentimental -tot i que n’han sortit algunes-. En què es diferencia amb la prostitució especialitzada? De fet, algunes professionals del sexe i alguns bordells han adaptat els seus locals perquè ni les barreres arquitectòniques ni les seves prostitutes hi posin cap impediment. Assistents sexuals i usuaris ens ho expliquen en aquest documental colpidor, emotiu, vital i que vol trencar tabús a cara descoberta. Davant dels que s’escandalitzen amb aquestes iniciatives i les consideren amorals, els afectats plantegen dilemes com qui els pot impedir l’accés al sexe. Per molts, l’assistent sexual serà l’única manera per no morir sense haver tingut mai una experiència sexual, ni tan sols d’autosatisfacció, perquè la malaltia els impedeix fins i tot l’accés als racons més íntims del seu cos.
“ESTIMA’M”
“Estima’m” (“Love me”) és una història d’homes solitaris que busquen amor a través de la moderna indústria de “sol·licitud de nòvia per correu” a Ucraïna. El documental segueix el procés complet de la recerca d’una parella en un país estranger, mostrant les expectatives de totes dues parts, l’home occidental i la dona ucraïnesa. Des d’Ucraïna fins als Estats Units, l’actuació de cada personatge es basa en l’anhel i la necessitat de trobar alguna cosa més. Mentrestant, els estereotips, els mites i les realitats que giren al voltant d’aquesta indústria es van entrellaçant. És possible que dues persones realment trobin l’amor i la companyia a través de mitjancers matrimonials internacionals? O és la indústria de la “nòvia per correu” només un engany dissenyat per aprofitar-se de la desesperació de la gent? El propòsit principal del documental és participar d’aquest viatge èpic amb aquests homes i dones reals i per mostrar unes històries molt més profundes i humanes del que pensem i que molt sovint ens passen per alt. “Estima’m” parla, en definitiva, de la gent que busca matrimoni i companyia d’una manera poc convencional. I fent el seguiment de les jornades d’intermediació de diversos individus, aquesta història documenta els desitjos i les esperances i els èxits i el fracàs de les històries digitals internacionals.
“JO TAMBÉ VULL SEXE!”
El Jesús ha descobert el sexe, gràcies a l’assistència sexual. Afectat per una malformació congènita i per les seqüeles de la poliomielitis, el seu cos ha quedat al marge del que es considera un “cos desitjable”. En altres casos, com el del Xavi, un accident l’ha deixat en una situació en què no pot ni accedir al seu propi cos. Algunes famílies es veuen amb el dilema d’haver de masturbar els seus fills. La reclamació per poder viure amb plenitud els drets sexuals de les persones amb diversitat funcional o intel·lectual arriba ara amb força a Espanya. Sovint es viuen situacions tan denigrants com que el sexe estigui prohibit a les residències on viuen –sota amenaça d‘expulsió- o que les famílies vegin els afectats com nens eterns i asexuats. Han estat precisament molts cuidadors, sensibles a les necessitats d’aquests col·lectius, els que han nodrit les primeres fornades de “sex assistents” a casa nostra. Aquesta figura ja existeix a altres països, subvencionada fins i tot per l’estat, i es va fer famosa a partir de la pel·lícula Las sesiones. A Catalunya s’han engegat experiències pioneres a l’estat espanyol. L’assistent sexual és una persona que facilita l’accés al sexe a les persones amb dificultats. Pot ajudar l’afectat que obtingui el seu propi plaer o acompanyar una parella amb dificultats motores. O també pot ser la persona que practica el sexe amb l’afectat. Quina és la barrera amb les relacions personals? L’assistent sexual no és una parella sentimental -tot i que n’han sortit algunes-. En què es diferencia amb la prostitució especialitzada? De fet, algunes professionals del sexe i alguns bordells han adaptat els seus locals perquè ni les barreres arquitectòniques ni les seves prostitutes hi posin cap impediment. Assistents sexuals i usuaris ens ho expliquen en aquest documental colpidor, emotiu, vital i que vol trencar tabús a cara descoberta. Davant dels que s’escandalitzen amb aquestes iniciatives i les consideren amorals, els afectats plantegen dilemes com qui els pot impedir l’accés al sexe. Per molts, l’assistent sexual serà l’única manera per no morir sense haver tingut mai una experiència sexual, ni tan sols d’autosatisfacció, perquè la malaltia els impedeix fins i tot l’accés als racons més íntims del seu cos.
“ESTIMA’M”
“Estima’m” (“Love me”) és una història d’homes solitaris que busquen amor a través de la moderna indústria de “sol·licitud de nòvia per correu” a Ucraïna. El documental segueix el procés complet de la recerca d’una parella en un país estranger, mostrant les expectatives de totes dues parts, l’home occidental i la dona ucraïnesa. Des d’Ucraïna fins als Estats Units, l’actuació de cada personatge es basa en l’anhel i la necessitat de trobar alguna cosa més. Mentrestant, els estereotips, els mites i les realitats que giren al voltant d’aquesta indústria es van entrellaçant. És possible que dues persones realment trobin l’amor i la companyia a través de mitjancers matrimonials internacionals? O és la indústria de la “nòvia per correu” només un engany dissenyat per aprofitar-se de la desesperació de la gent? El propòsit principal del documental és participar d’aquest viatge èpic amb aquests homes i dones reals i per mostrar unes històries molt més profundes i humanes del que pensem i que molt sovint ens passen per alt. “Estima’m” parla, en definitiva, de la gent que busca matrimoni i companyia d’una manera poc convencional. I fent el seguiment de les jornades d’intermediació de diversos individus, aquesta història documenta els desitjos i les esperances i els èxits i el fracàs de les històries digitals internacionals.
Més informació:
En la setmana de la 25a edició de La Marató de TV3 i Catalunya Ràdio, dedicada aquest any a l'ictus i a les lesions medul·lars i cerebrals traumàtiques el programa “Sense ficció” es pregunta què fa que un programa de televisió perduri durant 25 anys i s'hagi esdevingut la festa anual de la solidaritat catalana. I la resposta és “Maratonians”, un documental produït per Televisió de Catalunya i dirigit per Marta Arrufat i David Burillo.
“MARATONIANS”
“La Marató” és més que un programa de televisió. Fa anys que ha traspassat les fronteres del mitjà per convertir-se en un fenomen social. El documental “Maratonians” retrata “La Marató” a través de sis testimonis que han estat, en algun moment de la història, protagonistes del programa. Els hem retrobat en les seves vides i convivint amb les seves malalties. “La Marató” els ha marcat i ens expliquen per què. Han viscut el programa des de dins, han vist com creixen els marcadors i, sobretot, han rebut l’empatia i la solidaritat de la gent. Avui, la seva esperança segueix posada en la recerca i, de fet, tots se n’han beneficiat d’alguna manera. Quan van participar a “La Marató” sabien que la investigació potser no arribaria a temps per curar-los, però, igual que fan ells, el programa també mira cap al futur, per tal que les pròximes generacions tinguin un tractament per a aquelles malalties que avui són encara incurables. “La Marató” és també divulgació, recerca, emoció i està plena de música, d’humor i de situacions singulars que només es donen en un programa tan excepcional com aquest. Alguns dels presentadors que han conduït el programa i alguns dels artistes que hi han col·laborat al llarg dels seus vint-i-cinc anys completen el ventall de veus que expliquen per què és única, “La Marató” de TV3 i Catalunya Ràdio. El 19 de desembre del 1992 Àngels Barceló començava la primera Marató de la història de la televisió. TV3 va ser pionera a l’estat espanyol a l’hora de fer un programa com aquest. Aleshores, va ser un repte de més de sis hores de programa per recollir diners per lluitar contra la leucèmia. Avui, el programa té una durada aproximada de quinze hores, l’acompanya també la ràdio, té un disc i un llibre propis i hi han col·laborat de manera desinteressada artistes d’arreu del món. El programa ha desbordat totes les expectatives inicials per convertint-se en la festa anual de la solidaritat catalana, en què cada any un milió de persones es mobilitzen per recaptar diners i lluitar contra una malaltia des de la recerca. Un projecte solidari sense precedents. I tot i que l’objectiu és ajudar la ciència, el que la sustenta són les emocions i l’empatia de tota una societat que se l’ha feta seva.
“MARATONIANS”
“La Marató” és més que un programa de televisió. Fa anys que ha traspassat les fronteres del mitjà per convertir-se en un fenomen social. El documental “Maratonians” retrata “La Marató” a través de sis testimonis que han estat, en algun moment de la història, protagonistes del programa. Els hem retrobat en les seves vides i convivint amb les seves malalties. “La Marató” els ha marcat i ens expliquen per què. Han viscut el programa des de dins, han vist com creixen els marcadors i, sobretot, han rebut l’empatia i la solidaritat de la gent. Avui, la seva esperança segueix posada en la recerca i, de fet, tots se n’han beneficiat d’alguna manera. Quan van participar a “La Marató” sabien que la investigació potser no arribaria a temps per curar-los, però, igual que fan ells, el programa també mira cap al futur, per tal que les pròximes generacions tinguin un tractament per a aquelles malalties que avui són encara incurables. “La Marató” és també divulgació, recerca, emoció i està plena de música, d’humor i de situacions singulars que només es donen en un programa tan excepcional com aquest. Alguns dels presentadors que han conduït el programa i alguns dels artistes que hi han col·laborat al llarg dels seus vint-i-cinc anys completen el ventall de veus que expliquen per què és única, “La Marató” de TV3 i Catalunya Ràdio. El 19 de desembre del 1992 Àngels Barceló començava la primera Marató de la història de la televisió. TV3 va ser pionera a l’estat espanyol a l’hora de fer un programa com aquest. Aleshores, va ser un repte de més de sis hores de programa per recollir diners per lluitar contra la leucèmia. Avui, el programa té una durada aproximada de quinze hores, l’acompanya també la ràdio, té un disc i un llibre propis i hi han col·laborat de manera desinteressada artistes d’arreu del món. El programa ha desbordat totes les expectatives inicials per convertint-se en la festa anual de la solidaritat catalana, en què cada any un milió de persones es mobilitzen per recaptar diners i lluitar contra una malaltia des de la recerca. Un projecte solidari sense precedents. I tot i que l’objectiu és ajudar la ciència, el que la sustenta són les emocions i l’empatia de tota una societat que se l’ha feta seva.
Més informació:
"Sense ficció" estrena “La Sénia, el paradís perdut”, un documental produït per Televisió de Catalunya amb la col·laboració de The End Produccions Audiovisuals i dirigit per Xavier Llopart. Retrat de l’actual crisi econòmica mitjançant l’observació d’un microcosmos de 6.000 habitants, que fa 10 anys era “la Meca del moble” i que viu avui amb virulència les conseqüències del tancament de bona part de les seves empreses i botigues: l’atur ha arribat al 37% de la població. A continuació, s'emet el documental “Dorotea de Chopitea, una senyora de Barcelona”, una producció de Media 3.14 amb la col·laboració de l’Obra Social “la Caixa” dirigida per Jordi Dorca, sobre la impulsora de l’obra social més important del segle dinou a Barcelona, coneguda com la ‘Mare dels pobres’, amb motiu del segon centenari del seu naixement.
“LA SÉNIA, EL PARADÍS PERDUT”
La Sénia va ser el paradís fins a l’any 2007. Amagat en un racó del Montsià --s’hi accedeix per una estreta carretera comarcal-- aquest poble era el clúster més important del moble domèstic de Catalunya i d’Espanya. Donava feina directa a 1.800 persones i facturava més de 200.000.000 d'euros l'any. Durant els anys de bonança econòmica (1998-2007), en el poble hi havia 30 empreses que es dedicaven a produir mobles. L’empresa més grossa era Antaix, amb una plantilla de 500 treballadors. Va arribar a facturar 60 milions d’euros. Avui està tancada. Un dels seus socis, Roberto Martí, ha tornat a obrir, quatre anys després de tancar, les portes de la seva empresa per explicar-nos “que dolorós que és caure a l’infern”. A banda de les empreses, hi havia 41 botigues que venien mobles a clients particulars. Botigues que eren, en realitat, naus industrials d’entre 1.000 i 3.000 metres quadrats. Avui en queden només 14 d’obertes. Toni Estallé porta anys remant per no tancar l’única botiga oberta que li queda: “Vaig arribar a tenir cinc botigues. Hi ha nits fosques”. Altres empresaris de La Sénia ho han perdut tot. José Alberto Cid va veure com els bancs es quedaven les seves naus, les seves finques i la casa on vivia. En els moments més difícils, ha anat a Càritas a demanar ajuda: “No s’ha de tenir vergonya ni per fer negocis ni per anar a Càritas”. “La Sénia, el paradís perdut” és un documental coral on empresaris, botiguers i treballadors expliquen sense embuts i fent autocrítica com era la seva vida abans de la crisis i com és ara. L’empresari Manel Vinyals assegura que “aquest documental el feu perquè La Sénia ha caigut de molt alt. Si en teníem 100, ara en tenim 20”. Maria José Santiago, que treballa actualment en un supermercat, viu la crisis amb valentia. Abans arribava a final de mes perfectament bé; ara, amb la crisi, “a mi no m’han caigut els anells per anar a netejar cases”. El protagonistes del documental són persones que estimen el seu poble, que han viscut o viuen prop de l’infern sense perdre l’esperança.
“DOROTEA DE CHOPITEA, UNA SENYORA DE BARCELONA”
El 2016 s’ha complert el segon centenari del naixement de Dorotea de Chopitea (1816-1891), que va tirar endavant un projecte d’acció social per lluitar contra la misèria de les persones més vulnerables de la Barcelona de la segona meitat del segle XIX, al que va dedicar tota la seva fortuna personal i que és considerat l’obra social més important de la seva època. Chopitea, nascuda a Santiago de Xile el 4 de juny de 1816 en una família aristòcrata d’origen basc, tenia una visió social molt moderna per a la seva època. Va crear una extensa xarxa de caràcter catòlic de suport als més desfavorits per la revolució industrial que vivia la ciutat, que va triplicar la població en pocs anys: hospitals --alguns d’ells, infantils--, col·legis, tallers professionals per ensenyar un ofici als joves i ‘salas de asilo’, considerades les primeres ‘guarderies’ de l’estat, on les mares treballadores podien deixar-hi els fills petits. L’anomenada ‘Mare dels pobres’, amb una visió moderna de l’obra social, volia que els desafavorits disposessin d’eines per guanyar-se la vida diferents de l’almoina. Més enllà de la profunda religiositat que la va guiar, l’acció de Chopitea es caracteritza per l’eficàcia gestora i per la utilitat pràctica dels equipaments que va fundar. El seu caràcter pioner marca el camí de les obres socials posteriors. Va arribar a Barcelona amb tres anys i als setze es va casar amb Josep Maria Serra, català nascut també a Xile i que seria un dels fundadors del Banc de Barcelona. Mare de sis filles, les bullangues i la crema de convents de 1835 la van convèncer de la necessitat de treballar en favor dels marginats i dedicar els seus diners a l’educació dels fills de la incipient classe obrera. Una de les seves frases més conegudes és: “Si no pensem en reformar la joventut obrera, no podem esperar res d’aquesta societat”. En el documental, presentat per la periodista Agnès Marquès, hi intervenen els periodistes Enric Calpena i Lluís Permanyer; els historiadors Dani Cortijo, Mercè Tatjer, Roser Nicolau i Carles Sudrià; els sacerdots José Arlegui i Nicolás Echave, i l‘arquebisbe de Barcelona, Juan José Omella, per explicar diferents vessants de la personalitat i l’obra de Dorotea de Chopitea.
“LA SÉNIA, EL PARADÍS PERDUT”
La Sénia va ser el paradís fins a l’any 2007. Amagat en un racó del Montsià --s’hi accedeix per una estreta carretera comarcal-- aquest poble era el clúster més important del moble domèstic de Catalunya i d’Espanya. Donava feina directa a 1.800 persones i facturava més de 200.000.000 d'euros l'any. Durant els anys de bonança econòmica (1998-2007), en el poble hi havia 30 empreses que es dedicaven a produir mobles. L’empresa més grossa era Antaix, amb una plantilla de 500 treballadors. Va arribar a facturar 60 milions d’euros. Avui està tancada. Un dels seus socis, Roberto Martí, ha tornat a obrir, quatre anys després de tancar, les portes de la seva empresa per explicar-nos “que dolorós que és caure a l’infern”. A banda de les empreses, hi havia 41 botigues que venien mobles a clients particulars. Botigues que eren, en realitat, naus industrials d’entre 1.000 i 3.000 metres quadrats. Avui en queden només 14 d’obertes. Toni Estallé porta anys remant per no tancar l’única botiga oberta que li queda: “Vaig arribar a tenir cinc botigues. Hi ha nits fosques”. Altres empresaris de La Sénia ho han perdut tot. José Alberto Cid va veure com els bancs es quedaven les seves naus, les seves finques i la casa on vivia. En els moments més difícils, ha anat a Càritas a demanar ajuda: “No s’ha de tenir vergonya ni per fer negocis ni per anar a Càritas”. “La Sénia, el paradís perdut” és un documental coral on empresaris, botiguers i treballadors expliquen sense embuts i fent autocrítica com era la seva vida abans de la crisis i com és ara. L’empresari Manel Vinyals assegura que “aquest documental el feu perquè La Sénia ha caigut de molt alt. Si en teníem 100, ara en tenim 20”. Maria José Santiago, que treballa actualment en un supermercat, viu la crisis amb valentia. Abans arribava a final de mes perfectament bé; ara, amb la crisi, “a mi no m’han caigut els anells per anar a netejar cases”. El protagonistes del documental són persones que estimen el seu poble, que han viscut o viuen prop de l’infern sense perdre l’esperança.
“DOROTEA DE CHOPITEA, UNA SENYORA DE BARCELONA”
El 2016 s’ha complert el segon centenari del naixement de Dorotea de Chopitea (1816-1891), que va tirar endavant un projecte d’acció social per lluitar contra la misèria de les persones més vulnerables de la Barcelona de la segona meitat del segle XIX, al que va dedicar tota la seva fortuna personal i que és considerat l’obra social més important de la seva època. Chopitea, nascuda a Santiago de Xile el 4 de juny de 1816 en una família aristòcrata d’origen basc, tenia una visió social molt moderna per a la seva època. Va crear una extensa xarxa de caràcter catòlic de suport als més desfavorits per la revolució industrial que vivia la ciutat, que va triplicar la població en pocs anys: hospitals --alguns d’ells, infantils--, col·legis, tallers professionals per ensenyar un ofici als joves i ‘salas de asilo’, considerades les primeres ‘guarderies’ de l’estat, on les mares treballadores podien deixar-hi els fills petits. L’anomenada ‘Mare dels pobres’, amb una visió moderna de l’obra social, volia que els desafavorits disposessin d’eines per guanyar-se la vida diferents de l’almoina. Més enllà de la profunda religiositat que la va guiar, l’acció de Chopitea es caracteritza per l’eficàcia gestora i per la utilitat pràctica dels equipaments que va fundar. El seu caràcter pioner marca el camí de les obres socials posteriors. Va arribar a Barcelona amb tres anys i als setze es va casar amb Josep Maria Serra, català nascut també a Xile i que seria un dels fundadors del Banc de Barcelona. Mare de sis filles, les bullangues i la crema de convents de 1835 la van convèncer de la necessitat de treballar en favor dels marginats i dedicar els seus diners a l’educació dels fills de la incipient classe obrera. Una de les seves frases més conegudes és: “Si no pensem en reformar la joventut obrera, no podem esperar res d’aquesta societat”. En el documental, presentat per la periodista Agnès Marquès, hi intervenen els periodistes Enric Calpena i Lluís Permanyer; els historiadors Dani Cortijo, Mercè Tatjer, Roser Nicolau i Carles Sudrià; els sacerdots José Arlegui i Nicolás Echave, i l‘arquebisbe de Barcelona, Juan José Omella, per explicar diferents vessants de la personalitat i l’obra de Dorotea de Chopitea.
Més informació:
“Sense ficció” fa una doble sessió amb l'emissió de dos excel·lents documentals sobre la interacció de l'ésser humà amb la natura. Primer, l'estrena “El viatge de la Jane”, una producció de Neis Film CC Medien Sphinx Media dirigida per Lorenz Knauer, que fa un recorregut per la increïble història de la primatòloga Jane Goodall, una de les dones més fascinants del nostre temps, que va rebre el Premi Internacional Catalunya 2015. I a continuació s'emet “Perseguint el gel”, una producció de Submarine Deluxe dirigida per Jeff Orlowski, que mostra l'apassionat compromís del fotògraf naturalista James Balog, obsedit per mostrar al món la prova més evident del canvi climàtic: el desglaç de l'Àrtic. Un film guanyador de l’Emmy 2014 al Millor Programa de Natura en categoria Documental.
“EL VIATGE DE LA JANE”
Fa gairebé vint-i-cinc anys, la Dra. Jane Goodall, una prestigiosa primatòloga i naturalista que ara té 76 anys, va renunciar a la seva carrera científica per dedicar el seu temps i les seves energies a una missió: salvar el nostre planeta. Mentre aquesta carismàtica dona ens mostra la seva vida, la podem veure a l’Àfrica amb els estimats ximpanzés. També en els seus viatges al voltant del món, dedicats a divulgar un missatge d’esperança per a les generacions futures: des de fa més de vint anys, viatja 300 dies a l’any fent conferències, escrivint llibres i fent actes amb la seva organització per a joves Roots & Shoots (Arrels i Brots), amb presència en més de 120 països. Des de la seva ciutat, Bournemouth (comtat de Dorset, Anglaterra), viatgem amb ella al Parc Nacional de Gombe, a la vora del llac Tanganica (Tanzània), la seva segona llar. Aquí és on fa més de mig segle va començar les seves revolucionàries investigacions i on ella torna cada any per gaudir de la companyia dels ximpanzés que l’han fet mundialment famosa. L’acompanyem en el seu viatge a través de diversos continents per conèixer el seu apassionant passat. “El viatge de la Jane” (“Jane’s journey”) és un retrat de l’ésser humà que hi ha darrere del personatge i inclou tributs i comentaris de persones molt properes a ella, així com material privat enregistrat en 8mm en els seus anys a Gombe. És la història d’una dona excepcional, una de les més fascinants del nostre temps. Amb un ritme pausat i una càmera que passa gairebé desapercebuda, aquest documental ens mostra la carismàtica i expressiva Jane Goodall com mai no l’havíem vist abans. Les converses íntimes de Goodall es barregen amb un fantàstic material fílmic d’ella amb els seus ximpanzés i amb els testimonis dels seus fills, dels seus col·legues i, fins i tot, d’algunes estrelles de Hollywood. És la pel·lícula definitiva sobre l’apassionada conservacionista!
“EL VIATGE DE LA JANE”
Fa gairebé vint-i-cinc anys, la Dra. Jane Goodall, una prestigiosa primatòloga i naturalista que ara té 76 anys, va renunciar a la seva carrera científica per dedicar el seu temps i les seves energies a una missió: salvar el nostre planeta. Mentre aquesta carismàtica dona ens mostra la seva vida, la podem veure a l’Àfrica amb els estimats ximpanzés. També en els seus viatges al voltant del món, dedicats a divulgar un missatge d’esperança per a les generacions futures: des de fa més de vint anys, viatja 300 dies a l’any fent conferències, escrivint llibres i fent actes amb la seva organització per a joves Roots & Shoots (Arrels i Brots), amb presència en més de 120 països. Des de la seva ciutat, Bournemouth (comtat de Dorset, Anglaterra), viatgem amb ella al Parc Nacional de Gombe, a la vora del llac Tanganica (Tanzània), la seva segona llar. Aquí és on fa més de mig segle va començar les seves revolucionàries investigacions i on ella torna cada any per gaudir de la companyia dels ximpanzés que l’han fet mundialment famosa. L’acompanyem en el seu viatge a través de diversos continents per conèixer el seu apassionant passat. “El viatge de la Jane” (“Jane’s journey”) és un retrat de l’ésser humà que hi ha darrere del personatge i inclou tributs i comentaris de persones molt properes a ella, així com material privat enregistrat en 8mm en els seus anys a Gombe. És la història d’una dona excepcional, una de les més fascinants del nostre temps. Amb un ritme pausat i una càmera que passa gairebé desapercebuda, aquest documental ens mostra la carismàtica i expressiva Jane Goodall com mai no l’havíem vist abans. Les converses íntimes de Goodall es barregen amb un fantàstic material fílmic d’ella amb els seus ximpanzés i amb els testimonis dels seus fills, dels seus col·legues i, fins i tot, d’algunes estrelles de Hollywood. És la pel·lícula definitiva sobre l’apassionada conservacionista!
Més informació:
“Sense ficció” estrena dos documentals apassionants relacionats amb el món del vi: “Priorat” i “Obecanje. La promesa”. Dos somnis: un fet realitat i un que tot just és una promesa. El primer, “Priorat”, una producció de Lastor Media i Un Capricho de Producciones en coproducció amb Televisió de Catalunya i dirigida per David Fernández de Castro, és la història recent d'una comarca vitivinícola que en trenta anys ha viscut una autèntica revolució i dels qui l'han fet possible. El segon, “Obecanje. La promesa”, una producció d’Optimistic Film i SEE dirigida Zeljko Mirkovic, és el somni d'una parella de francesos que vol recuperar la glòria vinícola perduda de Rogljevo, un poble remot al nord de Sèrbia.
“PRIORAT”
El documental és l’èpica història dels que ja són popularment coneguts com els “Cinc Magnífics” -René Barbier, Daphne Glorian-Solomon, Álvaro Palacios, Josep Lluís Pérez i Carles Pastrana, que, a principis dels anys vuitanta, van revolucionar el vi català-, i també de la gent de la comarca vitivinícola al sud de Catalunya que avui dia compta amb més de cent cellers i amb vins que són referència obligada en les cartes dels restaurants més exclusius. No obstant això, fa tot just trenta anys, el Priorat tenia tan sols quatre cellers que embotellaven vi i es produïa, majoritàriament, vi a granel. Nou segles de tradició vinícola estaven a punt d’extingir-se i era una de les comarques més deprimides de Catalunya. Com ha estat possible una transformació tan radical? La transformació es va fer amb l’arribada, a finals dels setanta, d’un petit grup de joves somiadors. El seu talent i perseverança, combinats amb l’ofici dels vilatans en l’art de fer vi, van aconseguir transformar una regió en declivi en un cas d’èxit.
“OBECANJE. LA PROMESA”
Rogljevo és un poble remot al nord de Sèrbia que antigament havia produït vins molt coneguts i ben valorats. De sobte, succeeix un fet inesperat. Una família francesa s’ha traslladat en un lloc pobre i abandonat pels joves, moguts per la convicció que han trobat una de les terres vinateres més bones d’Europa per al cultiu de la vinya i l’elaboració de vi. Però al poble només hi troben persones grans, desconfiades i amb vells hàbits, i la seva presència desperta tant esperances com reticències entre els habitants de Rogljevo i aviat el xoc de cultures i de maneres de fer posen en perill l’objectiu comú de francesos i serbis de revifar la tradició vinícola d’aquest petit racó de Sèrbia. Podrà aquesta parella apassionada dels vins acomplir el seu desig i la seva promesa? Podrà Rogljevo viure de nou del seu vi? De tornada a França els espera un nou repte: com poden persuadir els sommeliers que es pot elaborar un vi superior en una regió desconeguda i problemàtica? Poden tenir alguna esperança de refer una vida en un vell poblet?
“PRIORAT”
El documental és l’èpica història dels que ja són popularment coneguts com els “Cinc Magnífics” -René Barbier, Daphne Glorian-Solomon, Álvaro Palacios, Josep Lluís Pérez i Carles Pastrana, que, a principis dels anys vuitanta, van revolucionar el vi català-, i també de la gent de la comarca vitivinícola al sud de Catalunya que avui dia compta amb més de cent cellers i amb vins que són referència obligada en les cartes dels restaurants més exclusius. No obstant això, fa tot just trenta anys, el Priorat tenia tan sols quatre cellers que embotellaven vi i es produïa, majoritàriament, vi a granel. Nou segles de tradició vinícola estaven a punt d’extingir-se i era una de les comarques més deprimides de Catalunya. Com ha estat possible una transformació tan radical? La transformació es va fer amb l’arribada, a finals dels setanta, d’un petit grup de joves somiadors. El seu talent i perseverança, combinats amb l’ofici dels vilatans en l’art de fer vi, van aconseguir transformar una regió en declivi en un cas d’èxit.
“OBECANJE. LA PROMESA”
Rogljevo és un poble remot al nord de Sèrbia que antigament havia produït vins molt coneguts i ben valorats. De sobte, succeeix un fet inesperat. Una família francesa s’ha traslladat en un lloc pobre i abandonat pels joves, moguts per la convicció que han trobat una de les terres vinateres més bones d’Europa per al cultiu de la vinya i l’elaboració de vi. Però al poble només hi troben persones grans, desconfiades i amb vells hàbits, i la seva presència desperta tant esperances com reticències entre els habitants de Rogljevo i aviat el xoc de cultures i de maneres de fer posen en perill l’objectiu comú de francesos i serbis de revifar la tradició vinícola d’aquest petit racó de Sèrbia. Podrà aquesta parella apassionada dels vins acomplir el seu desig i la seva promesa? Podrà Rogljevo viure de nou del seu vi? De tornada a França els espera un nou repte: com poden persuadir els sommeliers que es pot elaborar un vi superior en una regió desconeguda i problemàtica? Poden tenir alguna esperança de refer una vida en un vell poblet?
Més informació:
“Sense ficció” estrena dues produccions centrades en un dels temes més transcendentals que té la nostra societat damunt de la taula en aquests moments: la seguretat. D'una banda, la producció pròpia de Televisió de Catalunya dirigida per Montserrat Besses “Els espies no són el que eren”, una aproximació al món dels Serveis d’Intel·ligència. A partir del cicle d’atemptats jihadistes a Europa que va començar ara fa dos anys amb la matança al setmanari “Charlie Hebdo” i al supermercat Hyper Cacher, a París, el documental fa una radiografia dels fets que permet comprovar les dificultats que tenen aquests Serveis per adaptar-se a un nou tipus d’amenaça. A continuació, s'emet “Un bon americà”, una producció de Blue+Green Communication dirigida per Friedrich Moser, sobre els costos dels errors comesos pels sistemes de seguretat per motius econòmics i el preu que hem de pagar pel nostre dret com a ciutadans a ser protegits.
“ELS ESPIES NO SÓN EL QUE EREN”
Cada vegada que hi ha un atemptat jihadista sentim parlar dels Serveis d’Intel·ligència. Però se saben poques coses d’aquests Serveis, del seu funcionament, del seu paper, del que fan, de què poden fer i de què no poden fer. Arran dels atemptats s’obren debats sobre la cooperació entre els Serveis de diferents països. Fins i tot s’arriba a dir que caldria una CIA europea, sense saber si aquest seria el model de referència o si seria simplement irrealitzable. El documental s’endinsa en aquest món dels Serveis d’Intel·ligència de la mà d’exdirectius i de personalitats vinculades a aquest món així com d’especialistes de diferents països, fent una anàlisi d’aquest cicle infernal que va començar ara fa dos anys. I també detalla, a partir de les investigacions fetes a França i Bèlgica i dels informes de la Comissió d’Investigació parlamentària francesa, els itineraris que van seguir els jihadistes per preparar els diferents atemptats en aquests països. És així com es fan evidents els “forats a la raqueta”, que es com anomenen els francesos els punts febles dels sistemes de seguretat i d’intel·ligència. Forats pels quals entren en acció els autors dels atemptats. El relat dels fets és paral·lel a les reflexions dels especialistes sobre com funcionen els Serveis d’Intel·ligència i com haurien de funcionar, sobre quin és el seu present i quin ha de ser el seu futur. I la primera missió d'aquests Serveis és: anticipar les amenaces. Treballar, entre altres coses, per impedir que atemptats com els recents no tornin a passar. Què fa que, malgrat poders especials i eines d’investigació particulars, els atemptats puguin tenir èxit? Els Serveis d’Intel·ligència no van ser concebuts per a aquest tipus de risc. L’adaptació al jihadisme és difícil, lenta i costosa. S’han hagut de revisar mètodes de treball, protocols i organització. I, sobretot, augmentar la coordinació al si de cada país entre tots els que fan intel·ligència d’una o altra manera. La intel·ligència a Espanya, per exemple, és competència del CNI, el Centre Nacional d’Intel·ligència. Però els Serveis d’Informació dels cossos de seguretat, sigui Policia Nacional, Guàrdia Civil o Mossos d’Esquadra, també fan un cert tipus d’intel·ligència necessària per a la seva feina. La coordinació entre tots els que maneguen aquests temes ha esdevingut essencial a tot el continent per aconseguir una eficàcia real. Els Serveis d’Intel·ligència, però, són molt gelosos de la seva sobirania i de la informació que tenen. “Compartir informació” és una expressió que aprenen a força de traumatismes i obligats per les circumstàncies. Només compartint bases de dades i experiències, poden afrontar aquest nou tipus de risc que afecta ara la població civil. La cooperació es complica encara més si es té en compte que cada país té les tasques d’intel·ligència organitzades a la seva manera, amb nombre de Serveis diferents, amb poders i atribucions diferents, amb legislacions i controls parlamentaris diferents. Fugint d’estereotips, “Els espies no són el que eren” aborda un tema complicat però essencial en la mesura que afecta la seguretat de tots plegats.
“UN BON AMERICÀ”
En Bill Binney és un criptògraf que treballava per l’Agència de Seguretat Nacional (NSA) des del 1997 com a director tècnic i analista de dades. Va ser el creador de Thin Thread, un sofisticat programa de recopilació de dades capaç d’aportar pistes sobre activitats terroristes. La clau de Thin Thread era que, a diferència del sistema utilitzat pel govern nord-americà, integrava mesures de seguretat que evitaven els mètodes massius i indiscriminats de vigilància, denunciats anys més tard per Edward Snowden. Per què es va suprimir aquest programa? Qui hi havia darrere? El final de la Guerra Freda va canviar el tauler de joc: el gran enemic dels Estats Units passava a ser el terrorisme internacional. Amb l’auge de les noves tecnologies, l’obsessió dels serveis secrets era la recopilació de dades per tal de detectar i controlar les activitats de possibles terroristes, dins i fora les seves fronteres. El programa Thin Thread era capaç d’interceptar qualsevol senyal electrònic, filtrar-lo per objectius i oferir-ne els resultats sense envair la privacitat dels ciutadans. Aparentment el sistema era perfecte, però tenia un problema: era massa barat. Interessos particulars de persones del govern i càrrecs directius de la NSA van afavorir els serveis d’una empresa privada que es vanagloriava de tenir un programa capaç de recopilar moltes més dades. Tres setmanes més tard tenien lloc els atemptats al World Trade Center de Nova York. A partir d’aleshores les agències d’intel·ligència de desenes de països modifiquen el focus d’actuació i passen de vigilar els enemics militars a vigilar els seus ciutadans en nom de “la seguretat”. La història de Bill Binney va més enllà de l’11-S i d’allò que l’hauria pogut evitar. Els recents atemptats terroristes en ciutats europees posen de relleu la perillositat de la vigilància massiva. No només suposa un abús contra el dret a la llibertat en democràcia, sinó que l’acumulació innecessària de dades ha convertit els serveis d’intel·ligència en lents i inefectius davant les amenaces a temps real. Tot plegat emboirat pel secretisme d’uns organismes que permeten i alimenten un sistema de blanqueig de capitals per a determinades empreses amb bones relacions polítiques. “Un bon americà” (“A good american”) és, en primer lloc, una pel·lícula sobre la moral. Ens parla de la seguretat invisible als ulls del ciutadà. Però què passa si aquest aparell comet errors per motius econòmics? Quin preu hem de pagar pel nostre dret com a ciutadans a ser protegits? En quin moment decidim reduir la nostra llibertat per sentir-nos més segurs?
“ELS ESPIES NO SÓN EL QUE EREN”
Cada vegada que hi ha un atemptat jihadista sentim parlar dels Serveis d’Intel·ligència. Però se saben poques coses d’aquests Serveis, del seu funcionament, del seu paper, del que fan, de què poden fer i de què no poden fer. Arran dels atemptats s’obren debats sobre la cooperació entre els Serveis de diferents països. Fins i tot s’arriba a dir que caldria una CIA europea, sense saber si aquest seria el model de referència o si seria simplement irrealitzable. El documental s’endinsa en aquest món dels Serveis d’Intel·ligència de la mà d’exdirectius i de personalitats vinculades a aquest món així com d’especialistes de diferents països, fent una anàlisi d’aquest cicle infernal que va començar ara fa dos anys. I també detalla, a partir de les investigacions fetes a França i Bèlgica i dels informes de la Comissió d’Investigació parlamentària francesa, els itineraris que van seguir els jihadistes per preparar els diferents atemptats en aquests països. És així com es fan evidents els “forats a la raqueta”, que es com anomenen els francesos els punts febles dels sistemes de seguretat i d’intel·ligència. Forats pels quals entren en acció els autors dels atemptats. El relat dels fets és paral·lel a les reflexions dels especialistes sobre com funcionen els Serveis d’Intel·ligència i com haurien de funcionar, sobre quin és el seu present i quin ha de ser el seu futur. I la primera missió d'aquests Serveis és: anticipar les amenaces. Treballar, entre altres coses, per impedir que atemptats com els recents no tornin a passar. Què fa que, malgrat poders especials i eines d’investigació particulars, els atemptats puguin tenir èxit? Els Serveis d’Intel·ligència no van ser concebuts per a aquest tipus de risc. L’adaptació al jihadisme és difícil, lenta i costosa. S’han hagut de revisar mètodes de treball, protocols i organització. I, sobretot, augmentar la coordinació al si de cada país entre tots els que fan intel·ligència d’una o altra manera. La intel·ligència a Espanya, per exemple, és competència del CNI, el Centre Nacional d’Intel·ligència. Però els Serveis d’Informació dels cossos de seguretat, sigui Policia Nacional, Guàrdia Civil o Mossos d’Esquadra, també fan un cert tipus d’intel·ligència necessària per a la seva feina. La coordinació entre tots els que maneguen aquests temes ha esdevingut essencial a tot el continent per aconseguir una eficàcia real. Els Serveis d’Intel·ligència, però, són molt gelosos de la seva sobirania i de la informació que tenen. “Compartir informació” és una expressió que aprenen a força de traumatismes i obligats per les circumstàncies. Només compartint bases de dades i experiències, poden afrontar aquest nou tipus de risc que afecta ara la població civil. La cooperació es complica encara més si es té en compte que cada país té les tasques d’intel·ligència organitzades a la seva manera, amb nombre de Serveis diferents, amb poders i atribucions diferents, amb legislacions i controls parlamentaris diferents. Fugint d’estereotips, “Els espies no són el que eren” aborda un tema complicat però essencial en la mesura que afecta la seguretat de tots plegats.
“UN BON AMERICÀ”
En Bill Binney és un criptògraf que treballava per l’Agència de Seguretat Nacional (NSA) des del 1997 com a director tècnic i analista de dades. Va ser el creador de Thin Thread, un sofisticat programa de recopilació de dades capaç d’aportar pistes sobre activitats terroristes. La clau de Thin Thread era que, a diferència del sistema utilitzat pel govern nord-americà, integrava mesures de seguretat que evitaven els mètodes massius i indiscriminats de vigilància, denunciats anys més tard per Edward Snowden. Per què es va suprimir aquest programa? Qui hi havia darrere? El final de la Guerra Freda va canviar el tauler de joc: el gran enemic dels Estats Units passava a ser el terrorisme internacional. Amb l’auge de les noves tecnologies, l’obsessió dels serveis secrets era la recopilació de dades per tal de detectar i controlar les activitats de possibles terroristes, dins i fora les seves fronteres. El programa Thin Thread era capaç d’interceptar qualsevol senyal electrònic, filtrar-lo per objectius i oferir-ne els resultats sense envair la privacitat dels ciutadans. Aparentment el sistema era perfecte, però tenia un problema: era massa barat. Interessos particulars de persones del govern i càrrecs directius de la NSA van afavorir els serveis d’una empresa privada que es vanagloriava de tenir un programa capaç de recopilar moltes més dades. Tres setmanes més tard tenien lloc els atemptats al World Trade Center de Nova York. A partir d’aleshores les agències d’intel·ligència de desenes de països modifiquen el focus d’actuació i passen de vigilar els enemics militars a vigilar els seus ciutadans en nom de “la seguretat”. La història de Bill Binney va més enllà de l’11-S i d’allò que l’hauria pogut evitar. Els recents atemptats terroristes en ciutats europees posen de relleu la perillositat de la vigilància massiva. No només suposa un abús contra el dret a la llibertat en democràcia, sinó que l’acumulació innecessària de dades ha convertit els serveis d’intel·ligència en lents i inefectius davant les amenaces a temps real. Tot plegat emboirat pel secretisme d’uns organismes que permeten i alimenten un sistema de blanqueig de capitals per a determinades empreses amb bones relacions polítiques. “Un bon americà” (“A good american”) és, en primer lloc, una pel·lícula sobre la moral. Ens parla de la seguretat invisible als ulls del ciutadà. Però què passa si aquest aparell comet errors per motius econòmics? Quin preu hem de pagar pel nostre dret com a ciutadans a ser protegits? En quin moment decidim reduir la nostra llibertat per sentir-nos més segurs?
Més informació:
La Casa Blanca. Probablement l’edifici més famós del món, un símbol de la democràcia, la història nacional compartida i la llar de la persona més poderosa del planeta. El lloc on el president traça el curs del país i on la primera família nord-americana és el centre d’atenció. És la llar, l’oficina i un museu. És un búnquer en temps de guerra, el teló de fons de les accions de comandament o de les visites d’estat i el cor del cos polític nord-americà. L’edifici ha de menester una plantilla de més de cent persones per fer-ne el manteniment, i la seva col·lecció d’antiguitats i pintures la converteix en un aparador per a l’art i el disseny. “La Casa Blanca: la història portes endins” (“Inside the White House”) és un recorregut de dues hores per conèixer els qui s’encarreguen que tot funcioni sense problemes, donant suport al president i protegint la privacitat de la primera família. A través dels records de treballadors, historiadors i periodistes que la coneixen bé, veurem quina ha estat l’evolució de l’il·lustre edifici al llarg de dos-cents anys, canviant amb els corrents de la història i amb els gustos dels seus ocupants. En l’epicentre de la política global, al cor de la capital del país, la història de la Casa Blanca simbolitza la història dels Estats Units.
Més informació:
“Sense ficció” estrena la producció pròpia de TV3 dirigida per Josep Rovira “Mediació”, una nova manera de resoldre els conflictes entre dues parts enfrontades. Un mètode que serveix tant en baralles veïnals com en discussions derivades de divorcis mal resolts o bé en litigis entre societats mercantils. Cada cop s'opta més per buscar un bon acord que una mala sentència, que sempre tardarà molt més a arribar, que només resoldrà una part de la disputa i que haurà tingut un cost molt més elevat. I després, s’emet “La noia que no es volia morir” (“Pigen der ikke ville dø”), una producció de la DR, la televisió pública danesa, que va fer revisar els protocols de donació d’òrgans arran del cas de la Corina. Contra tot pronòstic mèdic, va sobreviure després d’un accident de cotxe després que la seva família va donar el consentiment per a la donació dels seus òrgans.
“MEDIACIÓ”
Què és exactament la mediació i com es fa? Qui participa en una mediació entre les parts enfrontades? Quin acostuma a ser el resultat? Aquests són alguns dels interrogants que respon el documental “Mediació”, la singularitat del qual consisteix en què els rodatges no són simulacions, sinó que assisteix en directe a la dinàmica de les reunions que han tingut lloc dins de les sales de mediació. Aquest és un fet insòlit, tenint en compte que les mediacions es regeixen pel principi de confidencialitat i que fins ara mai no s’havien ofert imatges reals dels processos, que sovint van des de les baralles inicials fins a la solució final pactada. Des del cas de dues veïnes d’una escala de la població de Salt, al Gironès, que han portat la seva convivència al límit --creuant-se diverses denúncies difícils de tramitar perquè no es tracta de fets tipificats com a delictius-, fins a una mediació penal als Jutjats de Sabadell ordenada per un jutge per un cas de violència masclista, passant per una parella que acudeix als professionals de Khimera, gabinet especialitzat en mediació, per mirar de donar solució a un problema no resolt en el moment del divorci sobre la custòdia dels fills. En tots els casos, la tècnica aplicada és la mateixa: aconseguir que les parts trobin una solució que sigui la seva i la millor per a ells, sense imposar cap solució aliena per màgica que sembli als ulls del mediador. “Mediació” ofereix també una visió més creativa de la mediació, gràcies als rodatges fets al Teatre Lliure de l’obra “En veu baixa”, l’escenificació descarnada d’una mediació entre un exterrorista de l’IRA i el fill d’una víctima seva. L’obra, que es va estrenar el 2016 a l’Espai Lliure de Montjuïc amb direcció de Ferran Madico, va rebre els premis Writers Guild Award al millor text teatral, el Fringe First Award i l’Stage Award al el Festival d’Edimburg del 2013. També dins de l’àmbit de la dramatúrgia, el documental assisteix a uns exercicis de mediació preventiva portats a terme pels alumnes de l’Institut Cristòfol Colom, del barri del Bon Pastor de Barcelona, en els quals els membres de la companyia la Xixa Teatre posen en situació els adolescents davant de problemes habituals, com la violència de gènere o el racisme, i els fan buscar respostes col·lectives noves. Una de les condicions essencials de tota la mediació és la imparcialitat. En aquest sentit, “Mediació” mostra un cas exemplar de mediació duta a terme en una comissaria de la Policia Municipal de Girona, que és l’encarregada de gestionar els casos de mediació en aquesta ciutat, adoptant un paper ben diferent del que seria habitual si actuessin només com a agents uniformats. Malgrat tots aquests exemples positius i la bona publicitat que envolta la mediació, a Catalunya no acaba de funcionar de manera òptima. El documental ho reflecteix fent una breu visita a la seu del Centre de Justícia Alternativa del Tribunal Superior de Ciutat de Mèxic. Malgrat la fama del país, la comparació és paradigmàtica: la mediació està reconeguda en la Constitució Política dels Estats Units Mexicans i integrada dins de l’estructura judicial, i ocupa un edifici íntegrament dedicat a la mediació a la mateixa Ciutat de la Justícia de la capital federal. De fet, és el mètode preferit per la societat mexicana per la seva solvència, rapidesa i estalvi de despeses. La mediació fa servir un símil per diferenciar-se de la justícia, agafant com a metàfora un iceberg i explicant que mentre la llei només mira la part que sobresurt dels conflictes, la mediació n’observa la profunditat i els orígens. Aquest és també l’objectiu del documental, viure des de dins diversos exemples paradigmàtics de mediació i no quedar-se en les definicions tècniques i l’opinió dels experts.
"LA NOIA QUE NO ES VOLIA MORIR"
“La noia que no es volia morir” (“Pigen der ikke ville dø”) és la sensacional història de Carina Melchior, una noia danesa de 19 anys que es va estavellar amb el cotxe dels pares, i tant ells com els metges estaven convençuts que no sobreviuria. Però Corina enganya les prediccions mèdiques i es desperta de sobte en un llit d’hospital després que la seva família ja hagi acceptat la donació dels seus òrgans. El documental segueix el seu cas des d’aquell moment i acompanya la Carina en la rehabilitació intensiva al Hammel Neurocenter, lluitant per recuperar la vida i l’ús de les extremitats. I, un cop més, la Carina sorprèn tothom. Estem davant d’un destacable treball periodístic de la DR, la televisió pública danesa, que analitza a fons les avaluacions i tractaments mèdics i la difícil opció crítica a què s’enfronta una família que ha de decidir sobre la vida de la seva filla. Però, sobretot, és la sorprenent història d’una noia que va desafiar tots els pronòstics i que va sobreviure. Quan “La noia que no es volia morir” es va estrenar a la DR1, va ser vist per 1.411.000 espectadors (58% de quota de pantalla), i es va convertir en el documental més vist a la televisió danesa des de 1995. El pic màxim d’audiència va arribar a 1.700.000 espectadors (quota del 66%). El documental es va convertir immediatament en “tema popular”, i el cas ha suscitat un debat públic a Dinamarca sobre les donacions i els tractaments al final de la vida. Sobre la base del treball periodístic, el ministre danès de Salut ha exigit noves directrius per a la donació d'òrgans, i la Societat Danesa de Neurocirurgia s’ha vist empesa a avaluar si els protocols que regeixen els tractaments al final de la vida són prou bons.
“MEDIACIÓ”
Què és exactament la mediació i com es fa? Qui participa en una mediació entre les parts enfrontades? Quin acostuma a ser el resultat? Aquests són alguns dels interrogants que respon el documental “Mediació”, la singularitat del qual consisteix en què els rodatges no són simulacions, sinó que assisteix en directe a la dinàmica de les reunions que han tingut lloc dins de les sales de mediació. Aquest és un fet insòlit, tenint en compte que les mediacions es regeixen pel principi de confidencialitat i que fins ara mai no s’havien ofert imatges reals dels processos, que sovint van des de les baralles inicials fins a la solució final pactada. Des del cas de dues veïnes d’una escala de la població de Salt, al Gironès, que han portat la seva convivència al límit --creuant-se diverses denúncies difícils de tramitar perquè no es tracta de fets tipificats com a delictius-, fins a una mediació penal als Jutjats de Sabadell ordenada per un jutge per un cas de violència masclista, passant per una parella que acudeix als professionals de Khimera, gabinet especialitzat en mediació, per mirar de donar solució a un problema no resolt en el moment del divorci sobre la custòdia dels fills. En tots els casos, la tècnica aplicada és la mateixa: aconseguir que les parts trobin una solució que sigui la seva i la millor per a ells, sense imposar cap solució aliena per màgica que sembli als ulls del mediador. “Mediació” ofereix també una visió més creativa de la mediació, gràcies als rodatges fets al Teatre Lliure de l’obra “En veu baixa”, l’escenificació descarnada d’una mediació entre un exterrorista de l’IRA i el fill d’una víctima seva. L’obra, que es va estrenar el 2016 a l’Espai Lliure de Montjuïc amb direcció de Ferran Madico, va rebre els premis Writers Guild Award al millor text teatral, el Fringe First Award i l’Stage Award al el Festival d’Edimburg del 2013. També dins de l’àmbit de la dramatúrgia, el documental assisteix a uns exercicis de mediació preventiva portats a terme pels alumnes de l’Institut Cristòfol Colom, del barri del Bon Pastor de Barcelona, en els quals els membres de la companyia la Xixa Teatre posen en situació els adolescents davant de problemes habituals, com la violència de gènere o el racisme, i els fan buscar respostes col·lectives noves. Una de les condicions essencials de tota la mediació és la imparcialitat. En aquest sentit, “Mediació” mostra un cas exemplar de mediació duta a terme en una comissaria de la Policia Municipal de Girona, que és l’encarregada de gestionar els casos de mediació en aquesta ciutat, adoptant un paper ben diferent del que seria habitual si actuessin només com a agents uniformats. Malgrat tots aquests exemples positius i la bona publicitat que envolta la mediació, a Catalunya no acaba de funcionar de manera òptima. El documental ho reflecteix fent una breu visita a la seu del Centre de Justícia Alternativa del Tribunal Superior de Ciutat de Mèxic. Malgrat la fama del país, la comparació és paradigmàtica: la mediació està reconeguda en la Constitució Política dels Estats Units Mexicans i integrada dins de l’estructura judicial, i ocupa un edifici íntegrament dedicat a la mediació a la mateixa Ciutat de la Justícia de la capital federal. De fet, és el mètode preferit per la societat mexicana per la seva solvència, rapidesa i estalvi de despeses. La mediació fa servir un símil per diferenciar-se de la justícia, agafant com a metàfora un iceberg i explicant que mentre la llei només mira la part que sobresurt dels conflictes, la mediació n’observa la profunditat i els orígens. Aquest és també l’objectiu del documental, viure des de dins diversos exemples paradigmàtics de mediació i no quedar-se en les definicions tècniques i l’opinió dels experts.
"LA NOIA QUE NO ES VOLIA MORIR"
“La noia que no es volia morir” (“Pigen der ikke ville dø”) és la sensacional història de Carina Melchior, una noia danesa de 19 anys que es va estavellar amb el cotxe dels pares, i tant ells com els metges estaven convençuts que no sobreviuria. Però Corina enganya les prediccions mèdiques i es desperta de sobte en un llit d’hospital després que la seva família ja hagi acceptat la donació dels seus òrgans. El documental segueix el seu cas des d’aquell moment i acompanya la Carina en la rehabilitació intensiva al Hammel Neurocenter, lluitant per recuperar la vida i l’ús de les extremitats. I, un cop més, la Carina sorprèn tothom. Estem davant d’un destacable treball periodístic de la DR, la televisió pública danesa, que analitza a fons les avaluacions i tractaments mèdics i la difícil opció crítica a què s’enfronta una família que ha de decidir sobre la vida de la seva filla. Però, sobretot, és la sorprenent història d’una noia que va desafiar tots els pronòstics i que va sobreviure. Quan “La noia que no es volia morir” es va estrenar a la DR1, va ser vist per 1.411.000 espectadors (58% de quota de pantalla), i es va convertir en el documental més vist a la televisió danesa des de 1995. El pic màxim d’audiència va arribar a 1.700.000 espectadors (quota del 66%). El documental es va convertir immediatament en “tema popular”, i el cas ha suscitat un debat públic a Dinamarca sobre les donacions i els tractaments al final de la vida. Sobre la base del treball periodístic, el ministre danès de Salut ha exigit noves directrius per a la donació d'òrgans, i la Societat Danesa de Neurocirurgia s’ha vist empesa a avaluar si els protocols que regeixen els tractaments al final de la vida són prou bons.
Continua al següent missatge
