“Sense ficció” presenta un documental que narra el malson que viu un jove, Paco Larrañaga, acusat i condemnat, juntament amb sis persones més, pel segrest, violació i mort de dues noies a Cebú, una illa de Filipines, l'any 1997. Tant la investigació policial com el judici i les apel•lacions posteriors mostren nombrosos errors i arbitrarietats fruit d'un sistema policial i judicial ineficaç o, fins i tot, corrupte. Els familiars de Larrañaga, però, fan tot el que es pot fer per aconseguir que revoquin la seva condemna. “Rendeix-te demà” és un documental que exposa, de manera fascinant i kafkiana, un món de corrupció i injustícia. Quan Paco Larrañaga, un jove de 19 anys fill de pare basc i mare filipina, és acusat d'un assassinat brutal, tot el sistema judicial de Filipines és qüestionat. Aquest suposat crim, l'única prova del qual és la desaparició de dues noies joves, incrimina un home innocent –que serà condemnat a cadena perpètua primer, a pena de mort més tard i, una altra vegada, a cadena perpètua quan s’aboleix la pena capital al país, l’any 2006– i enfronta dues famílies afligides que personifiquen les profundes diferències de la societat i, per extensió, de tot el país. Finalment, la pressió popular de la ciutadania espanyola i de la comunitat internacional –juntament amb les peticions d’alguns líders polítics– va aconseguir el trasllat de Paco Larrañaga, materialitzat l’any sota el mandat de José Luis Rodríguez Zapatero l’any 2009, de les Filipines a una presó espanyola, a Martutene, Guipúscoa. Avui, Paco encara continua a la presó, complint una condemna de 40 anys en règim de segon grau per un delicte que no va cometre. Només li queda l’esperança d’un indult sol•licitat pel govern a les Filipines.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Sabem que prop de 6 milions de jueus van morir durant l’holocaust. També que des de França se’n van deportar 76.000, entre els quals 11.000 infants. Però ignorem encara el nombre de jueus que van aconseguir fugir travessant els Pirineus. Aquest documental comença quan els alemanys controlen la frontera francoespanyola i ens mostra com les successives expedicions d’homes, dones, infants i vells jueus (més de 5.000) aconsegueixen travessar les altes muntanyes pirinenques de l’Arieja i de Lleida amb l’objectiu d’arribar a Barcelona. Punt de partida d’un nou viatge cap a Palestina, Amèrica o Àfrica del Nord. La vall d’Aran, els dos Pallars i l’Alt Urgell i Lleida són l’escenari dels seus patiments i els passadors catalans, els seus àngels de llum, però també de tenebra. Com s’organitzen les expedicions, com es financen? Un documental amb entrevistes a testimonis que en van ser els actors en primera persona, i amb reconstruccions dels fets dels jueus i dels seus passadors, tots supervivents dels perills de les muntanyes de nit i boira. L’endemà de la desfeta francesa davant dels alemanys, es crea a Tolosa l’organització clandestina Armée Jueva, que signa un acord amb la resistència francesa, que els proporcionarà guies armats, i amb el JOINT nord-americà, que els proveirà dels fons necessaris. L’organització combat els nazis i lluita per la creació d’un estat jueu. De seguida organitza la travessa dels Pirineus per a una multitud de perseguits. La base de recepció de les expedicions és a Catalunya, gràcies als germans Sequerra, els enviats del JOINT americà. Però qui els ajuda a les muntanyes? Els republicans catalans i espanyols refugiats a França, combatents ara a la resistència francesa, i gent de les poblacions de tots dos costats de la frontera. Mentrestant, l’administració espanyola va dictant diferents mesures per impedir o endegar el flux, que els mateixos nazis diuen que és més gran que el dels combatents de la División Azul que Franco ha enviat a Hitler per combatre el comunisme soviètic.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
El Sudan del Sud es va independitzar el juliol del 2011, després d'haver viscut 50 anys de guerra civil entre els musulmans del nord i els cristians del sud. Tot i que encara perviu la violència en la memòria de les víctimes – al Sud els morts per la guerra ronden els 2 milions- la nova nació pretén aconseguir un lloc dins de l’àmbit esportiu, concretament del futbol, formant el “primer equip nacional”. L'home encarregat de fer aquesta tasca és el serbi Zoran Djordjevic, un entrenador veterà, dinàmic i emotiu, però també irascible i, en certa manera, ambiciós per tirar endavant en l’àmbit futbolístic. El documental segueix l’equip durant tot el primer any, des de la formació, i mostra aspectes com la recerca de jugadors o la compra d’una mascota, l’ovella “Champion”, tot passant pels primers partits internacionals. L'estil agressiu, fins i tot dictatorial, del Zoran, que creu fermament en la seva feina, provoca un xoc entre tarannàs, que desencadena en un seguit de conflictes amb la federació de futbol i també amb els polítics locals i regionals. Mentre l'eufòria de la independència s’apaga, l’equip viurà lluites internes, malària – fins i tot la mort - i la crisi econòmica, que també afecta el nou estat, dependent del petroli. El resultat és un treball d’una comicitat fosca; un retrat agredolç i també molt original del naixement d’una nació i dels obstacles a vèncer. Entre aquests, la corrupció governamental que colpeja tot Àfrica.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
"El lladre de 750 milions de dòlars Dirigit per Marc H. Simon, explica la història d'un dels més grans criminals financers de l'última dècada; un home d'èxit engolit per la cobdícia. "Quanta gent pot assegurar que no faria mai el que vaig fer jo, si en tingués l'oportunitat i pensés que no l'han d'enxampar?" (Marc Dreier) Marc Dreier està passant el "purgatori" de l'arrest domiciliari en un apartament de l'Upper Est Side novaiorquès, on ha estat confinat per un tribunal a l'espera de la sentència definitiva. Tot just uns dies abans que Bernard Madoff acaparés titulars com el més gran estafador piramidal de la història dels EUA, Marc Dreier, un prominent advocat de Manhattan, va ser detingut per orquestrar un esquema de frau massiu que va implicar centenars de milions de dòlars provinents de fons de cobertura, els coneguts com "hedge funds". El documental entreteixeix la lluita interior de Dreier per preparar-se per a la possibilitat de cadena perpètua, i ho fa amb continus flashbacks que expliquen el seu camí audaç cap a la destrucció. Destruït per la seva pròpia arrogància, Dreier intenta justificar el seu tràgic desenllaç. Amb un accés sense precedents, el documental deixa al descobert una ment mestra de l'engany criminal a escala financera. "El lladre de 750 milions de dòlars" és una tragèdia moderna d'ambició fins a les últimes conseqüències. És el relat convincent d'una persona audaç que viu un fulminant descens cap a la delinqüència de coll blanc i la destrucció. Durant seixanta dies - des del dia que es declara culpable fins al dia és condemnat - aquest pare de dos fills divorciat reflexiona sobre les decisions que l'han conduït cap als seus actes, i sobre la possibilitat de la cadena perpètua. Sobre la base d'entrevistes sinceres i íntimes amb Dreier, el documental es complementa amb imatges d'arxiu personal del protagonista i amb recreacions animades de les seqüències dels actes criminals. El documental se sustenta també en el suspens que provoca el compte enrere per al dia del judici. Marc Dreier va tenir un èxit prematur. A l'institut de Long Island on anava el van nomenar, l'any 1968, com el que tenia "més probabilitats de tenir èxit." Graduat amb honors a Yale, després va anar a l'Escola de Dret de Harvard. Després, va convertir-se ràpidament en soci d'un dels bufets d'advocats més prestigiosos de Manhattan. Però tot i els èxits evidents, Dreier se sentia insatisfet i amb la necessitat de ser adorat públicament. Dreier va establir el seu propi bufet d'advocats el 1996 i l'empresa va tenir un creixement moderat, però no va assolir l'èxit cobejat per ell. El 2002 Dreier va començar a executar un frau piramidal per obtenir capital a curt termini que el conduiria, segons ell, a la prominència nacional en el seu àmbit. Des de llavors i fins al 2008, la farsa de Dreier va finançar el seu ampul·lós estil de vida, cada vegada més extravagant, amb iots, obres d'art, múltiples propietats i esdeveniments de celebritats finançats per la firma de Dreier. No obstant això, l'onada de crims de coll blanc no va poder sostenir la contracció del crèdit provocada pel col·lapse financer del país. Després d'uns quants actes desesperats, dignes d'una pel·lícula de Hollywood, Dreier va ser detingut al desembre del 2008. El documental dóna, a partir del relat personal de Dreier, una mica més de llum sobre la cultura de la cobdícia que ha impregnat el panorama empresarial actual. "El lladre de 750 milions de dòlars" és el retrat d'un home que va aconseguir el prestigi anhelat, però que ho va fer entrant per la porta dels més grans criminals financers de l'última dècada.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Catalunya és un país divers, també en les confessions que practiquen els seus ciutadans en un context de llibertat religiosa i estructures institucionals laiques. L’Església catòlica conviu en aquests moments amb altres esglésies amb les quals comparteix valors, realitats i identitats. Una societat cohesionada és una societat que coneix la realitat que l’envolta. Sense coneixement no hi pot haver acceptació sòlida i assumida per tothom. Les religions són un patrimoni individual de cada creient, però la suma constitueix una comunitat que sí que té incidència col•lectiva. “Déu, amb accent” és una aproximació a un món allunyat per a molts, i molt pròxim per a altres. Però mereixedors, uns i altres de respecte i reconeixement.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
A la primavera del 2005, el fotògraf naturalista James Balog se’n va a l'Àrtic per un projecte de National Geographic: obtenir les imatges que expliquin la història del canvi climàtic a la Terra. Però, tot i la base científica, Balog sempre ha estat un escèptic sobre aquesta qüestió. Aquest primer viatge al nord li farà obrir els ulls i li provocarà un repte personal: instal·lar 25 càmeres, que facin una foto cada hora durant 3 anys, amb la finalitat d’explicar, d’una manera espectacular, com el canvi climàtic està afectant algunes de les geleres més antigues del Planeta. "Perseguint el gel" és la història de la missió d'un home per canviar el rumb de la història mitjançant la recopilació d'evidències innegables que el nostre planeta està canviant. Pocs mesos després d’un primer viatge a Islàndia, Balog concebrà l'expedició més audaç de la seva vida: l'Extreme Ice Survey. Amb el suport d’una banda de joves aventurers, Balog comença a repartir una sèrie de càmeres fotogràfiques arreu de l’Àrtic per, mitjançant la tècnica del time lapse capturar un registre regular dels canvis de les glaceres durant uns quants anys. A mesura que el debat agafa força i, fins i tot, polaritza societats com la nord-americana, i la intensitat dels desastres naturals és cada cop més elevada, Balog es troba al límit de les seves forces. Lluitant contra la tecnologia - no provada en condicions sota zero –Balog necessitarà anys per veure els fruits del seu treball. Finalment, els seus vídeos espectaculars comprimiran anys en qüestió de segons, i mostraran en moviment antigues geleres que estan desapareixent a un ritme extremadament veloç. En definitiva, aquest documental és el retrat d’un home, d’un fotògraf, que vol donar l’evidència, i també l’esperança, que vivim en un planeta sobrealimentat de diòxid de carboni.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
The Gospel Viu Choir –Gospel Viu, com en diuen els seus membres- és la formació gospel de referència de Catalunya. Tenen un tarannà com a grup que els fa especials, que els converteix en alguna cosa més que una formació musical. El documental “El cor” és el testimoni privilegiat i pròxim dels cinc anys d’aproximació que ha viscut el director Marc Juan i dels mesos de convivència amb el grup, que permet captar tota la màgia que desprenen els seus concerts, els assaigs –“la catarsi dels dimarts”, com en diu un dels seus membres- i les vides d’alguns cantaires pels quals la música té un sentit molt especial. “El cor” és un mosaic de vides unides per la música enèrgica i vitalista del millor gospel de casa nostra. Assistim a una descàrrega d’adrenalina i energia en estat pur. Un cant a la vida ple de la màgia que desprèn el grup. El documental traspua tota l’emotivitat i tot el poder terapèutic de la música i mostra com aquesta pot arribar a canviar la vida de la gent. “El gospel és absoluta llibertat”, “el gospel no es canta amb la veu, sinó amb el cor”, “la música m’ha canviat la vida” o “la música ajuda a expressar allò inexplicable”, vet aquí quatre botons de mostra d’allò que senten els integrants del grup i que palesen que estem davant d’una poderosa experiència vital.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Amb motiu del 40è aniversari de l’arribada de Johan Cruyff al Futbol Club Barcelona –va ser fitxat el 13 d’agost del 1973–, ell mateix i un seguit de personatges ajuden a perfilar el retrat d’un home que s’ha convertit en un mite i en una llegenda vida. Des de Marjolijn van der Meer, viuda d’Armand Carabén –el gerent del Barça que fitxa Cruyff i qui li explica la realitat social i política que hi ha darrere del “més que un club”–, fins al Vicente del Bosque, passant per Xavier Sala i Martín, Pep Guardiola, Xavi Hernández, Xavier Folch, Magda Oranich, Ferran Adrià, Josep Carreras o Jordi Cruyff, opinen sobre l’exjugador, exentrenador, exseleccionador, amic, pare, mestre, que aplica la seva particular filosofia de la vida a tots els temes tractats: el Barça, la política, la solidaritat, Catalunya i els catalans, el lideratge, etc., sense defugir en cap moment de fer-ho d’una manera totalment oberta i desinhibida. L’ídol mundial que va capgirar la història d’un club i, en certa manera, la mentalitat d’una societat, va arribar a un país en què hi havia una dictadura feixista des de feia quaranta anys. Venia amb un comportament de vida propi d’una democràcia a un país que volia recuperar la seva identitat i així va continuar actuant, com a jugador, primer, i com a entrenador, després. Va influir la gent, però també els mitjans de comunicació. “Ens ha ensenyat a guanyar”, diu Josep Carreras. I Guardiola anima a tothom a preguntar-se, una vegada i una altra, “quin és l’inici de tot el que tenim ara?”. El documental és el retrat d’un home que sempre ha dit què pensa i que sempre s’ha sentit lliure; en definitiva, d’un líder nat, d’un lliurepensador obsessionat per fer feliç la gent i que no pot deixar de “pensar social”, com diu ell mateix, en contraposició a l’individualisme.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Vestida de negre
“Vestida de negre” és un viatge i alhora un retrat personal de l’Afganistan de la mà de la periodista Mònica Bernabé, que ha viscut els últims vuit anys en aquest país. Hi va anar per primera vegada el 2001, quan els talibans eren al govern, i l’onada de solidaritat que desencadenar aquell viatge arreu de l’estat espanyol a propiciar la posada en marxa d’una ONG per a la defensa dels drets humans de les dones afganeses. La Mònica Bernabé és també una de les periodistes estrangeres que més temps ha passat de forma continuada a l’Afganistan, on treball com a “freelance” per al diari “El Mundo” i per diferents emissores de ràdio. Per passar desapercebuda entre la població afganesa, sempre va vestida de negre de cap a peus. Així ha viscut tots aquests anys en un país on la violència és sempre present i on l’any 2014 s’ha focalitzat en els estrangers i representants de les ONG, amb un balanç de sis periodistes assassinats. El documental “Vestida de negre” ens descobreix quina és la situació de les dones a l’Afganistan, com és la vida a la presó de dones de Kabul, com es treballa a l’hospital de la Creu Roja de Kandahar –capital del territori dominat pels talibans, al sud del país- i què són els anomenats “delictes morals”. També segueix la història dels traductors afganesos que van treballar per a l’exèrcit espanyol i que el govern espanyol va deixar abandonats a la seva sort. Tot sense deixar de banda l’espurna d’esperança que representa el futbol femení. Mònica Bernabé conclou, en el documental, que “l’Afganistan és un país en guerra i la religió és l’única cosa a què poden agafar-se els afganesos en un país que viu en conflicte permanent des de fa més de 30 anys”. No debades, l’OTAN ha anunciat que mantindrà al país uns 2.700 militars instructors, mentre que els Estats Units hi mantindrà desplegats al voltant de 9.800 soldats fins al 2024.
La llista
“La llista” és la història de Kirk Johnson, un jove nord-americà que lluita per salvar milers d’iraquians, les vides dels quals estan en perill perquè treballaven pels Estats Units (EUA) en la reconstrucció de l’Iraq. La de Kirk és la història d’un Oskar Schindler modern. Després de liderar equips de reconstrucció a Bagdad i Fallujah, Kirk torna a casa només per descobrir que molts dels seus antics col·legues iraquians estan sent assassinats, segrestats o forçats a l’exili per les milícies radicals. Frustrat per una burocràcia governamental estancada als EUA, que ha fallat a l’hora de protegir els seus “aliats iraquians”, Kirk comença la compilació d’una llista amb els seus noms i els ajuda a trobar refugi i una nova vida a Amèrica. Amb l’ajuda de centenars d’advocats, el seu projecte trenca el paradigma establert del dret dels refugiats, que per primera vegada reben assessorament legal. Al llarg de quatre anys, el documental dibuixa l’evolució de la missió humanitària de Kirk alhora que mostra les lluites personals de diversos dels iraquians de la “Llista de Kirk” que viuen en la clandestinitat en països que no els admeten. Yaghdan i Ibrahim, dos dels amics de Kirk i antics col·legues que van fugir de l’Iraq després de rebre amenaces de mort, estan entre els primers de diversos centenars d’iraquians que arriben als EUA. Amb Kirk viatjant per tot l’Orient Mitjà amb l’advocat de refugiats Chris Nugent, escoltem les veus d’altres iraquians vinculats als EUA que comparteixen històries punyents de sacrifici i traïció. Al final, Kirk ha ajudat més d’un miler d’“aliats iraquians” a aconseguir una vida segura, però encara en queden milers a la llista sense atenció per les limitacions de l’acció humanitària. Quantes persones pot salvar? On acaba el seu compromís amb el poble iraquià? Quan pot deixar enrere la guerra?
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Ben aviat paraules com cel·luloide, fotograma, bobina o llauna, entre d’altres, passaran a la història. El cinema viu una revolució. En el termini d’un any es deixaran de distribuir pel·lícules en cinta de 35 mil·límetres perquè les còpies vindran en format digital. Aquest canvi obliga a comprar uns projectors molts costosos que alguns cinemes no han pogut assumir i s’han vist obligats a tancar. Aquesta transformació se suma al fet que la manera de veure cine també està canviant, l’aparició de nous suports tecnològics i de nous hàbits socials ha contribuït a disminuir el nombre d’espectadors. En els últims quatre anys, a Catalunya han baixat la persiana més de cent sales de cinema i, malgrat tot, que tanqui un cinema continua sent notícia. Les sales de cine formen part de l’imaginari col·lectiu, de la història personal de cadascú, perquè tothom alguna vegada ha anat al cinema. Qui no recorda una pel·lícula que el va marcar? Qui no té algun record especial i íntim vinculat a una sala de cinema? “L’últim fotograma” és un recorregut sentimental per les sales de cinema de Catalunya i un homenatge a la projecció de les pel·lícules en pantalla gran i amb públic. El documental dóna a conèixer històries excepcionals, sorprenents, irrepetibles i emotives de persones que han consagrat la seva vida a una sala de cinema. “Quien me iba a decir a mí que mi hijo le hablaría de tu a tu a Spielberg?”, es pregunta admirat Juan Antonio García, pare del director català Juan Antonio Bayona, que explica d’on ve la vocació del seu fill i els sacrificis que la família va haver de fer perquè pogués complir el seu somni de ser cineasta. Una vocació que va néixer a la mítica sala Urgell de Barcelona, avui tancada. Tan mítica com també ho era la sala de cinema de Mollerussa (el Pla d’Urgell). En veiem els últims minuts de vida acompanyats de Pere Aumedes, el propietari, i dels seus treballadors. Una última sessió que dóna pas al desmantellament, d’una banda, i a la segona oportunitat de què gaudirà el seu mobiliari, de l’altra. Però no tot són tancaments. “L’últim fotograma” també és testimoni de l’alegria que suposa recuperar un cinema. Després d’una llarga campanya de solidaritat entre els veïns del poble, l’Alhambra de la Garriga (el Vallès Oriental) torna a obrir, adaptat als nous temps. Un repte aconseguit sobretot gràcies a l’estima que tots els veïns tenen al seu gerent, Josep Maria Miró, una institució local. Una altra història de resistència és la del cinema de Tornabous (l’Urgell). Des de fa 70 anys, els veïns d’aquesta localitat de 600 habitants han pogut anar al cinema cada diumenge de l’any, gràcies a la família Flotats, que el mantenen intacte tal com el van inaugurar, amb les mateixes butaques, cadires, cortines, llums... Fins i tot el seu fundador, en Ramon Flotats, als seus 90 anys, encara entra a la taquilla per vendre entrades mentre que el seu fill Simó fa de projeccionista. Entrar al cinema de Tornabous és entrar en el túnel del temps. I viatjar en el temps, viure les emocions i recuperar l’espectacle és precisament l’objectiu de Phenomena, un dels esdeveniments cinematogràfics de més èxit dels últims anys a Barcelona i que torna a omplir sales de cine. Es tracta de recuperar els clàssics de les dècades dels vuitanta i noranta i l’estil de veure el cinema d’abans. Abans de cada sessió es projecta el Movirecord, la sintonia que més s’identifica amb el fet d’anar al cinema. El músic català Josep Llobell, que la va compondre fa 35 anys i que no ha cobrar mai drets d’autor, ens descobreix algunes curiositats sobre aquesta sintonia tan enganxosa. Javier Escarceller té 97 anys i ha passat tota una vida dedicada a l'exhibició; des de l’any 1951 projecta pel·lícules al cine de Caseres (la Terra Alta), una localitat de 300 habitants. Aquest cinema té el futur assegurat perquè el seu nebot Aleix ha agafat el relleu del negoci amb el mateix entusiasme i l’ha pogut adaptar als nous canvis tecnològics.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Si ens pregunten quants quilos de menjar es fan malbé en tota la cadena alimentària, des del camp o el mar fins a la nostra taula, passant pel supermercat, sabríem què dir? Tot i la fredor de les estadístiques, la xifra fa reflexionar: a cada català li correspondrien 100 quilos de menjar malbaratat per any, segons el càlcul de Paco Muñoz, tècnic de Medi Ambient de la UAB, una de les persones més especialitzades en aquest tema. Les xifres, a nivell global, corroboren la disfunció: dels 4.000 milions de tones d'aliments que generem al món, n’hi ha 1.300 que acaben allà on no haurien d’acabar: a les escombraries. De vegades s’assenyala només el consumidor –i la seva nevera– com a màxim responsable d’aquest malbaratament perquè és el punt més fàcil de detectar i de posar en evidència. Però la responsabilitat és de tots –de tots– els que intervenen en la producció, distribució, compra i consum d’aliments. Una altra xifra dóna idea de la magnitud del problema: dels 14 milions de quilos recollits pel Banc dels Aliments de Barcelona en un any, n’hi ha 6 que provenen de la lluita contra el malbaratament. Més elements per a la reflexió: sabem sempre d’on vénen els aliments que consumim i el que això implica de malbaratament? Què hi ha al darrere, per exemple, d’una safata de mongetes verdes que ja vénen tallades de les puntes? Recordem quina és la temporada de les mongetes i dels tomàquets? La llei de l’oferta i la demanda, els preus als mercats centrals o el que paguen les cadenes de supermercats poden provocar que els pagesos es vegin obligats a llençar la producció dels seus camps o que no arribin ni a fer la collita. El costum de tots plegats de “menjar pels ulls” també implica que quantitats imponents d’aliments quedin descartats. I la llista podria continuar. “Sobreviure a la nevera” veu com “parlen” les escombraries i “escolta” el que diuen: segueix una anàlisi de residus orgànics que provenen de diferents supermercats. Un exercici sorprenent per la manera com es fa i pels resultats. Com que la nevera no només simbolitza la del consumidor, el documental va al camp, a la llotja del peix, a les instal·lacions on es fan els controls fronterers d’aliments que vénen de fora de la UE, a Mercabarna, a les cadenes de distribució, a la petita i la gran restauració: sabem poques coses del que passa en aquests indrets a l’hora de rebutjar menjar. Costa molt obtenir xifres: “Es cuida molt que no es vegi el que avergonyeix actualment, perquè el malbaratament, realment, és un fenomen que avergonyeix”, afirma Muñoz.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
“Sense ficció” estrena un documental sobre la cara fosca i les contradiccions de la Transició espanyola a través de la revisió de les investigacions dutes a terme durant aquella època pel periodista Xavier Vinader. Referent del periodisme d’investigació, Vinader va portar fins al límit el seu compromís periodístic, i va revelar qüestions molt incòmodes per a l’Estat i l’extrema dreta. Xavier Vinader va demostrar la connexió entre la policia i els grups d’extrema dreta que atemptaven contra l’esquerra, en especial contra militants del moviment independentista al País Basc. Va revelar les interioritats de la guerra bruta i va denunciar que l'Estat també matava. Per tot això, va ser el primer exiliat i el primer periodista de la democràcia espanyola empresonat per motius polítics. Aquest documental accedeix per primera vegada al sumari judicial del procés d'en Vinader i mostra documents inèdits de l'arxiu personal del periodista, especialment els materials que va obtenir del policia que es va infiltrar als grups feixistes del País Basc. Xavier Vinader va denunciar el terrorisme d'estat. I l'Estat el va fer servir de cap de turc per escarmentar el periodisme d’investigació. Quinze anys després que ell fos condemnat per denunciar l'embrió del terrorisme d'estat en democràcia, alts càrrecs de l'estat, com el llavors ministre de l’Interior, Jose Barrionuevo, o el secretari d’Estat, Rafael Vera, van anar a la presó per col·laboració amb el GAL. El procés a Xavier Vinader - un fre legal a la llibertat d’expressió - i el començament de la guerra bruta han quedat molt al marge de les versions consensuades de la “modèlica transició”, avui ja tan en evidència. A més del protagonista, s’entrevista el dirigent d’ETA Eugenio Etxebeste ”Antxón”; Tasio Erkizia, l’històric abertzale; l’advocat Txema Montero; els periodistes Rafa Cid i Pepe Díaz; i el fundador del diari “Liberation”, Frédéric Laurent, entre d’altres. També hi apareix el líder de Fuerza Nueva, Blas Piñar, en la que ha estat l’última entrevista de la seva vida gravada amb una càmera.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Cinc càmeres trencades per recollir el que passava al seu poble, Bil’in, a l'oest de Ramallah (Cisjordània). Emad Burnat compra la primera càmera domèstica, l’any 2005, per poder enregistrar l’evolució del seu fill acabat de néixer, Gibreel, i la del lloc on viuen. Cinc anys i cinc càmeres de vídeo seran les que necessitarà a partir de llavors per enregistrar també la història de la resistència del seu poble i de la violència infligida als seus habitants. Cinc càmeres que es voldran silenciar, que seran trencades en diferents moments, com també es trencaran les vides d’alguns dels vilatans de Bil’in, des que els israelians comencen a construir un mur que delimitarà el perímetre d’un assentament jueu gegant. Finalista als últims Oscars, acaba de guanyar un Emmy com a millor documental. La pel•lícula és fruit de la col•laboració entre el palestí Emad i el director israelià Guy Davidi.
“Cinc càmeres trencades” tracta sobre cinc càmeres de vídeo. La vida útil de cada càmera emmarca un capítol en la lluita del poble palestí de Bil'in –amb el suport d’activistes d'Israel i d’altres indrets– en contra de l'expansió dels assentaments israelians i l’avanç de la tanca de seguretat del país, que, en conjunt, pretenen destruir la major part de la terra conreada del poble. Les càmeres també capturen la creixent presa de consciència i la perplexitat d'un nen –el fill d’Emad Burnat– nascut en un món esquinçat per un conflicte que els adults amb prou feines poden comprendre. Burnat, quan va comprar la càmera per gravar el seu fill, poc podia preveure que, com a càmera aficionat, es convertiria en una font de materials que servirien com a proves davant els tribunals, agències de notícies, vídeos d'Internet i fins i tot altres documentals –que acabarien fent que, finalment, la seva pròpia pel•lícula documental fos nominada a l'Oscar. Per la seva tasca, Emad serà empresonat i perdrà bona part de les seves càmeres i una part dels seus amics i aliats en la lluita per la causa palestina i del seu poble.
Els jutges són més presents que mai en la vida pública del nostre país. Les seves investigacions i resolucions tenen un gran ressò en els mitjans de comunicació i se’n parla com si fossin protagonistes famosos de l’actualitat política diària. La feina dels jutges és pública i ben coneguda i allò que la gent molt sovint desconeix són les sensacions que viuen en el seu dia a dia, quan han d’enfrontar-se a la part més fosca i complexa de la condició humana. La seva és una professió com qualsevol altra, però tant els anys de preparació que requereix com la naturalesa conflictiva dels temes que aborden fa que s’esdevingui distant i envoltada d’un aire rigorós. La imparcialitat així ho demana i, amb tot, això no exclou que els jutges siguin persones normals i que interioritzin tot allò que veuen o escolten cada dia, en les sales de vistes o en les guàrdies dels jutjats de primera instància. El documental “16 jutges” s’endinsa en aquestes vivències conversant amb setze jutges, magistrats i magistrades que han accedit per una vegada a parlar de la seva faceta més humana: les idees, les pors o com afronten el repte diari de decidir sobre la vida o els béns dels altres. “16 jutges” és el testimoni de setze professionals que viuen i treballen a Catalunya, en llocs de màxima responsabilitat en grans ciutats o en petits jutjats de poble. Setze jutges que acompanyarem en el moment d’enviar a la presó a un delinqüent, en un desnonament d’habitatge, entrevistant menors conflictius o discutint sobre l’ús de la llengua i altres temes més polèmics, com la independència judicial.
Els amos de l’univers no són ni els polítics, ni els exèrcits, ni els governs. Els veritables amos de l’univers són els bancs d’inversions. Un poderós banquer alemany ens dóna una visió inquietant de les seves emocions, motivacions i prediccions, mentre ens revela un univers paral·lel d’ingressos desorbitats i pressió despietada. Descobrim un sistema que aïlla els banquers de la resta del món i els fa incapaços de reflexionar sobre la seva pròpia feina.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Aquest Sense Ficció ja el van emetre a la cinquena temporada (