El ‘vintage’ d’Adolfo Domínguez
NAJAT El Hachmi
Aquesta temporada es porta el vintage. Sí, sobretot pel que fa als drets dels treballadors. Ni rebaixats ni a 2x1 ni d’outlet. Vintage com d’abans de la revolució industrial. L’Adolfo Domínguez, sense anar més lluny, aquesta setmana ha gosat sortir de l’armari dels empresaris amb vocació d’explotadors encorsetats pels discursos políticament correctes. Per alguna mena de masoquisme empresarial ha protagonitzat un harakiri mediàtic que li costarà uns quants clients. En la seva intervenció en el Forum Europa Tribuna Galicia de dimecres passat va demanar l’acomiadament lliure, sense traves administratives i altres romanços per fer que la gent «es guanyi el seu lloc de treball». Es queixa l’admirat sastre dels paràsits de l’Estat del benestar que passen un any de vacances amb l’excusa de patir una depressió. ¡Quin morro! ¿Solucions que proposa? Que el treballador pugui ser acomiadat a la mínima, així vetllarà per conservar la seva feina i la farà amb molta il·lusió. Jo li recomanaria que anés encara més lluny, que es miri Els deu manaments, on descobrirà que un encarregat dotat d’un bon fuet pot fer créixer la producció de forma exponencial. ¿O com es pensa que van construir les piràmides? Allò sí que era eficiència. També pot fer com a altres latituds i instaurar les jornades de 10, 12 i 14 hores, amb matalassos al costat de les màquines per no fer perdre temps a les noies o fins i tot posar-los bolquers perquè no hagin d’anar al lavabo.
Si amb això no guanya prou, que es compri un vaixell, l’ompli de nens i els porti a aigües internacionals. Els nens són barats de mantenir i segur que no es queixen tant com aquests adults ganduls que resulta que reclamen el dret de saber fins quan tenen o no tenen feina. És clar que aquestes idees que jo li estic regalant generosament per augmentar els seus guanys potser no les podria aplicar a l’Estat espanyol on el Govern encara té la barra de perpetuar la dictadura del proletariat consentit. Amoïnada per si aquest article li fos del tot inútil he corregut a regirar les etiquetes de la botiga AD de la cantonada: uf, quin alleujament, en cap d’elles hi he llegit: «Made in Spain».