Un documental que ens permet veure l’evolució de la vida a Catalunya a travès d’un seguit de persones entrevistades cada set anys. Una reflexió sobre el pas del temps, els canvis en la vida i en les perspectives del futur. Un treball que ens retrata el camí que va dels somnis de l'adoslescència a la realitat de les persones madures. Un documental únic i irrepetible.
“Generació D” són un grup de joves que van néixer durant els últims mesos del franquisme. Els hem anomenat així perquè són la primera generació que ha crescut en democràcia. La primera vegada que van sortir a la televisió era l'any 1989, tenien entre 15 i 17 anys. Després d'aquell primer contacte, diferents equips de TV3 hem seguit la trajectòria d'aquest grup fins al dia d'avui.
Formen part d'una generació única i per aquest motiu volem saber com viuen i com veuen la vida. I, sobretot, com canvia la seva perspectiva i la seva visió amb el pas el temps. Els hem entrevistat cada set anys. Primer quan tenien quinze anys, després als vint-i-pocs, més tard als 30 i ara, quan ratllen la quarantena, els hem anat a trobar una vegada més. Com els ha anat la vida? Han canviat molt? Pensen gaire diferent? Ja saben què volen ser quan siguin grans? Ja saben qui són?
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
El 2010, cinc anys després de la mort de Victòria dels Àngels, un equip del programa "Sense ficció" va tenir accés a una part de l'arxiu personal de la soprano barcelonina. Gràcies a la Fundació Victòria dels Àngels, que ho havia guardat en un magatzem durant aquest temps, s'havia conservat una miscel·lània de fotografies, de manuscrits i de records de la cantant. Mentre que les partitures, els vestits d'escena i l'arxiu gràfic eren sota custòdia de les institucions, aquest material, d'un valor més anecdòtic i sentimental que no pas documental, havia passat desapercebut.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
L'increïble èxit del model de trasplantaments d'Espanya, creat en hospitals de Catalunya, és ara una referència a països de tot el món. Aquest documental descobreix el secret de l'èxit , un secret més humà que tècnic, un coneixement fet a base d'anys de lluita i experiència que ara s'exporta al món. Amb rodatges que s'han fet durant sis mesos a l'Hospital Clínic de Barcelona i a hospitals de països tan diferents com Alemanya i l'Iran, la història se centra en el treball del Dr. Martí Manyalich, assessor de trasplantaments català.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Esperant el de l'Omnium, que sense saber-ho tinc un primer pla en càmera lenta amb la meva xicota que ahir a casa ens van sortir els macarrons pel nas.
Txus ha escrit:Esperant el de l'Omnium, que sense saber-ho tinc un primer pla en càmera lenta amb la meva xicota que ahir a casa ens van sortir els macarrons pel nas.
El documental analitza aquesta transformació viscuda per Òmnium al llarg dels seus 50 anays d'història i entrevista una trentena de protagonistes perquè opinin sobre aquesta evolució. Entre altres veus hi ha la de la presidenta de l'entitat Muriel Casals, el president de la Generalitat, Jordi Pujol, però també les de Pep Guardiola, Joaquim Nadal, Lluís Llach, Salvador Cardús, Raimon, Elisenda Paluzié, Josep Maria Espinàs, Albert Balcells, Martí Boada, Xavier Sardà, Toni Soler i Empar Moliner.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
El retrat d'una orquestra simfònica que lluita contra l'adversitat a la capital del Congo. Dos-cents músics estan tocant l'"Oda a l'alegria", de la Novena de Beethoven. Quan falten pocs compassos per començar l'últim moviment, es produeix un tall de corrent. Problemes com aquest són els més petits que pot tenir l'única orquestra simfònica que hi ha al Congo.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
El blog del Sense Ficció ha escrit:Després de guanyar al Festival Memorimage el premi Memorial com a millor pel•lícula que aborda el tema de la recuperació de la memòria històrica i la lluita pels valors democràtics i els drets humans, a Sense ficció tornem a emetre "Jesús Monzón, el líder oblidat per la història"
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
El 7 d’agost de 1974 un jove francès anomenat Philippe Petit va començar a caminar per un cable penjat il•legalment entre les Torres Bessones de Nova York, els edificis més alts del món en aquell moment. Després de caminar un hora pel cable per passar d’una torre a l’altra, va ser detingut, examinat psicològicament i empresonat abans que l’alliberessin. La gesta de Philippe Petit, coneguda com “el crim artístic del segle”, el va convertir en una celebritat mediàtica.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Miguel Núñez sabia que el final era a prop. Després de tota una vida perseguint utopies, va lliurar al seu últim combat, el de la mort digna, amb el mateix fervor revolucionari amb què es va enfrontar al franquisme i a les dictadures centreamericanes. Aquesta és la història d'un "heroi del nostre temps", com el va definir Manuel Vázquez Montalbán. És la vida d'un home que va estar 14 anys a les presons de Franco, que va ser torturat diverses vegades i que es va jugar la vida en reiterades ocasions pels seus somnis universals de justícia social.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
La Maria viu amb la seva mare, la May, a Canàries, a 3.000 quilòmetres de Barcelona, on viu el Miguel Gallardo. A vegades, el Miguel i la María se'n van junts de vacances a passar una setmana a un resort del sud de Gran Canària, un escenari una mica inhabitual que no sol acollir entre els seus hostes a un pare sol amb una filla de catorze anys que pateix autisme. Aquesta és la història d'un d'aquells viatges, i sobretot, un relat original i ple d'humor, ironia i sinceritat sobre com es conviu amb una discapacitat.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
