"Sense Ficció" és un programa dirigit i presentat per en Joan Salvat que té com a principal objectiu emetre els millors documentals que es fan arreu del món, i també els documentals de producció pròpia que han marcat estil a TV3.
El programa és una finestra oberta a les millors produccions del gènere que ens permeten reflexionar sobre els grans reptes de la societat actual. És el primer espai d'aquesta mena que fa una televisió pública en la seva primera cadena. En el programa també s'emeten algunes de les pel·lícules documentals que pel seu valor artístic o per la seves revelacions han causat polèmica o admiració en l'àmbit internacional.
"Sense Ficció" també té un espai d'entrevistes en què Joan Salvat conversa amb persones vinculades al Documental que s'ofereix posteriorment, o amb especialistes i testimonis coneixedors del tema.
L'11 de setembre del 2001, a centenars de persones se'ls va posar a prova el seu seny, coratge i coneixements. Des d'alts càrrecs polítics fins a homes i dones anònims, aquest documental narra les difícils decisions que van haver de prendre totes aquestes persones en qüestió de segons.
Poques vegades es dóna la paraula a les persones que han d'afrontar un problema de salut mental. Això és el que fa "Balls robats". Deixar que parlin amb veu pròpia i que ens expliquin com senten i com viuen l'itinerari gairebé universal pel qual passa una persona que ha de conviure amb una problèmàtica d'aquest tipus, sigui quina sigui la patologia.
El desemparament quan arriben els primers símptomes, el no comprendre què està passant, el diagnòstic, la medicació, la relació amb el metge, l'impacte de l'hospitalització psiquiàtrica, l'estigma social... són alguns dels aspectes que els protagonistes de "Balls robats" aborden amb valentia i sinceritat poc habituals.
El 30 de juliol de 2011, el Bulli -guanyador durant cinc edicions del guardó a millor restaurant del món- va tancar les seves portes per convertir-se, el 2014, en Fundació. El seu xef, Ferran Adrià, va servir un últim i espectacular sopar, acompanyat dels qui avui són els millors xefs del món i que en els darrers anys han passat a elBulli; René Redzepi (Noma), Joan Roca (El Celler de Can Roca), Andoni Luis Aduriz (Mugaritz), Grand Achat (Alinea), Massimo Bottura (Osteria Francescana) i José Andrés (Think Food Group).
El blog del Sense Ficció ha escrit:Després de la Conferència de Pau celebrada aquesta setmana al País Basc, hem cregut convenient reemetre aquest documental que vam estrenar el mes de febrer passat. “Pluja seca” revela la influència de mediadors internacionals en la construcció d’una nova oportunitat de pau al País Basc.
Tomás Alcoverro porta 40 anys cobrint l'Orient Mitjà per al diari "La Vanguardia". S'ha convertit en el degà dels mitjans espanyols en aquesta part del planeta. El documental, rodat a Beirut i a El Caire, és un relat sobre l'experiència vital i professional d'aquest veterà periodista que analitza, des de la seva llarga trajectòria, les actuals revoltes àrabs, l'evolució del periodisme (del tèlex al Facebook) i la distància que separa l'Orient de l'Occident.
Sense ficció presenta un documental que es basa en la gravació d’una càmera de vigilància de la presó de Guantánamo que enregistra la trobada entre un equip d’agents canadencs i un jove detingut allà. El vídeo secret, de set hores de durada, va fer-se públic pels tribunals canadencs i és el punt de partida d’aquest documental, que revela la intensitat dramàtica, el joc del gat i la rata, d’un interrogatori que va durar quatre dies. Mantenint l’estil d’una pantalla de vigilància, el documental analitza els aspectes polítics, legals i científics d’un diàleg d’elevada càrrega emocional amb el jove Omar Khadr, de nacionalitat canadenca i el presoner més jove detingut sense càrrecs pel govern dels Estats Units.
L'escriptor Lluís Permanyer ens acompanya en un recorregut únic i irrepetible. Ens endinsa en els secrets i misteris de la Rambla com a escenari del teatre de la complexa i variada història de Barcelona. Descobrim una Rambla inèdita. Amb Ventura Pons, Joan Gaspart, Nazario i altres personatges que han viscut aquest carrer, l'escriptor ens porta a reconèixer la força del patrimoni immaterial que reflecteix l'ànima ciutadana a través de: la vida, la mort, la guerra, la diversió, el sexe i l'urbanisme.
El cas de Mikhail Khodorkovski exemplifica el que ha passat a Rússia des de la fi del comunisme. Al documental “La Rússia de Khodorkovski” analitzem el cas d’aquest magnat rus, que es va enriquir amb la “perestroika”, que després Putin va fer empresonar i que, segons Anna Politovskaia, està cridat a ser el Mandela rus que reconvertirà el país.
Llibert Ferri, el periodista de TVC que va narrar la caiguda de l’URSS, ha tornat a Moscou per dirigir aquest documental. La seva experiència i coneixement de la temàtica li ha permès entrar en contacte amb fonts de primera mà sobre el cas, entre les quals destaca la funcionària que va destapar el cas de la manipulació governamental en el judici a Khodorkovski.
Un documental que ens permet veure l’evolució de la vida a Catalunya a travès d’un seguit de persones entrevistades cada set anys. Una reflexió sobre el pas del temps, els canvis en la vida i en les perspectives del futur. Un treball que ens retrata el camí que va dels somnis de l'adoslescència a la realitat de les persones madures. Un documental únic i irrepetible.
“Generació D” són un grup de joves que van néixer durant els últims mesos del franquisme. Els hem anomenat així perquè són la primera generació que ha crescut en democràcia. La primera vegada que van sortir a la televisió era l'any 1989, tenien entre 15 i 17 anys. Després d'aquell primer contacte, diferents equips de TV3 hem seguit la trajectòria d'aquest grup fins al dia d'avui.
Formen part d'una generació única i per aquest motiu volem saber com viuen i com veuen la vida. I, sobretot, com canvia la seva perspectiva i la seva visió amb el pas el temps. Els hem entrevistat cada set anys. Primer quan tenien quinze anys, després als vint-i-pocs, més tard als 30 i ara, quan ratllen la quarantena, els hem anat a trobar una vegada més. Com els ha anat la vida? Han canviat molt? Pensen gaire diferent? Ja saben què volen ser quan siguin grans? Ja saben qui són?
El 2010, cinc anys després de la mort de Victòria dels Àngels, un equip del programa "Sense ficció" va tenir accés a una part de l'arxiu personal de la soprano barcelonina. Gràcies a la Fundació Victòria dels Àngels, que ho havia guardat en un magatzem durant aquest temps, s'havia conservat una miscel·lània de fotografies, de manuscrits i de records de la cantant. Mentre que les partitures, els vestits d'escena i l'arxiu gràfic eren sota custòdia de les institucions, aquest material, d'un valor més anecdòtic i sentimental que no pas documental, havia passat desapercebut.
L'increïble èxit del model de trasplantaments d'Espanya, creat en hospitals de Catalunya, és ara una referència a països de tot el món. Aquest documental descobreix el secret de l'èxit , un secret més humà que tècnic, un coneixement fet a base d'anys de lluita i experiència que ara s'exporta al món. Amb rodatges que s'han fet durant sis mesos a l'Hospital Clínic de Barcelona i a hospitals de països tan diferents com Alemanya i l'Iran, la història se centra en el treball del Dr. Martí Manyalich, assessor de trasplantaments català.
El documental analitza aquesta transformació viscuda per Òmnium al llarg dels seus 50 anays d'història i entrevista una trentena de protagonistes perquè opinin sobre aquesta evolució. Entre altres veus hi ha la de la presidenta de l'entitat Muriel Casals, el president de la Generalitat, Jordi Pujol, però també les de Pep Guardiola, Joaquim Nadal, Lluís Llach, Salvador Cardús, Raimon, Elisenda Paluzié, Josep Maria Espinàs, Albert Balcells, Martí Boada, Xavier Sardà, Toni Soler i Empar Moliner.
El retrat d'una orquestra simfònica que lluita contra l'adversitat a la capital del Congo. Dos-cents músics estan tocant l'"Oda a l'alegria", de la Novena de Beethoven. Quan falten pocs compassos per començar l'últim moviment, es produeix un tall de corrent. Problemes com aquest són els més petits que pot tenir l'única orquestra simfònica que hi ha al Congo.
El blog del Sense Ficció ha escrit:Després de guanyar al Festival Memorimage el premi Memorial com a millor pel•lícula que aborda el tema de la recuperació de la memòria històrica i la lluita pels valors democràtics i els drets humans, a Sense ficció tornem a emetre "Jesús Monzón, el líder oblidat per la història"
El 7 d’agost de 1974 un jove francès anomenat Philippe Petit va començar a caminar per un cable penjat il•legalment entre les Torres Bessones de Nova York, els edificis més alts del món en aquell moment. Després de caminar un hora pel cable per passar d’una torre a l’altra, va ser detingut, examinat psicològicament i empresonat abans que l’alliberessin. La gesta de Philippe Petit, coneguda com “el crim artístic del segle”, el va convertir en una celebritat mediàtica.
Miguel Núñez sabia que el final era a prop. Després de tota una vida perseguint utopies, va lliurar al seu últim combat, el de la mort digna, amb el mateix fervor revolucionari amb què es va enfrontar al franquisme i a les dictadures centreamericanes. Aquesta és la història d'un "heroi del nostre temps", com el va definir Manuel Vázquez Montalbán. És la vida d'un home que va estar 14 anys a les presons de Franco, que va ser torturat diverses vegades i que es va jugar la vida en reiterades ocasions pels seus somnis universals de justícia social.
La Maria viu amb la seva mare, la May, a Canàries, a 3.000 quilòmetres de Barcelona, on viu el Miguel Gallardo. A vegades, el Miguel i la María se'n van junts de vacances a passar una setmana a un resort del sud de Gran Canària, un escenari una mica inhabitual que no sol acollir entre els seus hostes a un pare sol amb una filla de catorze anys que pateix autisme. Aquesta és la història d'un d'aquells viatges, i sobretot, un relat original i ple d'humor, ironia i sinceritat sobre com es conviu amb una discapacitat.
Durant un any i mig Bèlgica ha funcionat amb un govern en funcions. Aquest petit país del cor d'Europa acull les institucions europees i l'OTAN. No només les acull, sinó que en va ser membre fundador. Contrasta aquesta funció representativa d'una Europa unida -teòricament, unida- amb una Bèlgica federal -oficialment, federal i unida- que no sap o no pot integrar les regions que la formen. De fet, el contenciós entre Flandes i Valònia és un exponent del problema que hi ha a la Unió Europea entre el nord i el sud. El mateix problema que hi ha entre Catalunya i Espanya. Bèlgica va néixer com a país independent el 1830. I, en els últims trenta anys, ha passat de ser un país centralista a un país federal. La transformació d'un model a l'altre ha necessitat reformar la Constitució cinc vegades. I ara s'han posat d'acord per redactar-ne la sisena. El documental fa una aproximació a la realitat institucional, social, cultural i econòmica de les regions que integren Bèlgica: Valònia, Flandes, Brussel·les i la comunitat germanòfona. Una Bèlgica que parla tres llengües: neerlandès, francès i alemany. Un país on cada comunitat lingüística viu d'esquena a l'altra.
Per molts, vivim el període democràtic més llarg i sòlid de la història de l’estat espanyol i la monarquia de Joan Carles I ha estat decisiva per consolidar-lo. El compromís del rei amb la democràcia i el seu paper clau en episodis com el 23-F han fet de la monarquia una institució ben valorada, per molts inqüestionable i fins no fa gaire intocable. Del regnat de Joan Carles s’ha dit que era una “república coronada”, una manera d’expressar el suport que el monarca ha rebut de partits tradicionalment republicans, com el Partit Comunista i el PSOE. Un ampli espectre polític, que va de la dreta a l’esquerra, passant per una part del nacionalisme català, considera que la monarquia és garantia d’estabilitat i continuïtat. O dit d’una altra manera, prefereixen un rei neutral i sense poders que un president de la república vinculat a un partit.
La conjuntura econòmica actual fa possible el retorn d'algunes fàbriques a Catalunya, un fenomen impensable fa molt pocs anys després de dècades de deslocalitzacions. Som davant un fenomen nou que porta esperança i optimisme per al teixit industrial de Catalunya.
A Broadway Danny Rose, de Woody Allen, un grup de d’amics del món de l’espectacle rememoren, al voltant d’una taula, la vida i miracles d’un company de professió ja desaparegut.
Aquest és també el punt de partida del nostre documental sobre PEPE RUBIANES: el 12 de gener de 2010, en un pis del passeig de Gràcia, un grup d’amics que el van conèixer millor que ningú, i que s’autodenominen “les viudes de Rubianes”, es troben (com acostumen a fer de tant en tant) per sopar i recordar com era Pepe, la seva insòlita personalitat, els bons (i mals) moments compartits, les anècdotes, els trets que millor defineixen el còmic mes polèmic i inclassificable d’aquest país.
Els seus cognoms evoquen l’horror: Himmler, Frank, Göring, Hess... “Els fills de Hitler” és un documental sobre els descendents dels personatges més poderosos del règim nazi: homes i dones que van rebre un llegat que els relaciona inesborrablement amb una de les abominacions més greus que s’han comès en la història. Com van viure de petits el fet de portar un cognom que feia venir al cap immediatament imatges del genocidi? I una altra pregunta que va més enllà: com podem viure amb el pes dels crims dels nostres avantpassats?
Aquesta és la història d’alguns d’ells, de com des de petits s’han enfrontat als cognoms que evocaven directament els camps de concentració, el genocidi, la Gestapo, els camps d’extermini. Alguns s’han instal•lat a terres llunyanes, intentant posar quilòmetres entre ells mateixos i els fets que van protagonitzar els seus pares o familiars; d’altres han intentat oblidar els fets.
El blog del Sense Ficció ha escrit:Aquesta setmana reemetem "La Ciutat de la Justícia", una immersió a la vida de les principals instal·lacions judicials de Catalunya per tal d’entendre el funcionament quotidià d’aquesta institució i poder mostrar, de manera entenedora, la complexitat del funcionament judicial i veure quins canvis ha comportat la nova infraestructura. L’equip del documental ha estat el primer a tenir entrada a instal•lacions de la Ciutat de la Justícia on no s’hi havia enregistrat mai, entre les quals destaca tota la part de calabossos que hi ha als soterranis dels edificis.
Aquest documental és un retrat de la vida a l’església del Sant Sepulcre, al centre de Jerusalem. Sis confessions cristianes diferents comparteixen el mateix temple i això origina conflictes i discussions. Una visió de tot el que passa a l’interior de l’església.
El germà Jay , un jove franciscà, ha entrat a viure fa poc en el pis compartit més insòlit del món. És l’església del Sant Sepulcre, que es troba al centre de Jerusalem i és el cor de la cristiandat. Sota el seu sostre hi viuen a tocar sis confessions cristianes. Els conflictes que hi ha en aquest col•lectiu multicultural posen a prova durament la bonhomia del jove franciscà.
D’una banda, el germà Samuel, prior de la comunitat armènia, defensa la posició dels seus germans en la jerarquia amb murrieria i passió. De l’altra, el patriarca Teòfil III està satisfet: els seus monjos ortodoxos grecs governen la casa com si no hi hagués ningú més. Abdillakr Joudeh i Wajeeh Nusseibeh tanquen la porta al matí i a la nit. Ells no volen saber res d’aquests embolics: són musulmans. Això sí, discuteixen contínuament sobre quina feina és més noble: agafar la clau o bé fer-la girar dins del pany.
Un documental que ens descobreix un pioner. Ron Galella va ser un dels primers fotògrafs nord-americans dedicat a perseguir les estrelles. Un dels primers paparazzis. Moltes de les seves fotos s’han convertit en molt famoses. Aquesta es la seva vida i la descripció de les seves estratègies per obtenir fotografies dels famosos en la intimitat.
Aquest documental és un retrat de Luis Moreno Ocampo, el fiscal en cap del Tribunal Penal Internacional de la Haia. Durant els anys vuitanta va actuar de fiscal en el judici contra els caps de la junta militar Argentina. Barry Stevens, el director del documental, va començar a seguir el recorregut de Moreno a partir del 2009, quan ja feia cinc anys que exercia el càrrec i va poder celebrar el seu primer judici. El cas que es jutjava era el del congolès Thomas Lubanga, acusat de crims de guerra.
El treball mostra els problemes d’un fiscal que no té el suport d’un cos policial propi i analitza la polèmica història del TPI, que arrenca amb els judicis celebrats a Nuremberg al final de la Segona Guerra Mundial.
La ciutat de Cleveland va presentar una demanda contra 21 bancs de Wall Street, que consideren responsables dels embargaments immobiliaris que han arruïnat a molts veïns de la ciutat. Era l’11 de gener del 2008. La ciutat els feia responsables de la devastació que havia assolat els ciutadans. La demanda va ser presentada per Josh Cohen i els seus socis, advocats que representaven l’Ajuntament de Cleveland. Però els bancs de Wall Street van intentar impedir la celebració d’un judici costés el que costés, que van contractar tot una legió d’advocats per evitar el judici i per evitar un jurat popular a la sala. Davant la perspectiva que el judici no es fes mai, el director del documental, Jean Stéphane Bron, va decidir promoure un “judici simulat”, una reconstrucció del cas, en què tot és real.
El documental és aquesta reconstrucció en què tot és real, fins i tot els participants i els testimonis: Jutge, advocats, els membres del jurat i les persones que presenten les declaracions, parlen, expliquen, reflexionen sobre el cas. Hi trobarem, el policia que ha d’executar els desnonaments, el funcionari municipal que ha de gastar els diners de la ciutat per evitar la ruïna de les cases abandonades, o els diferents estaments judicials, com els membres del tribunal o els advocats.
La vigília del dia internacional del treball, Sense ficció presenta “El llegat de Sísif”, un treball que explica l’origen del debat sobre la “cultura de l’esforç” a Catalunya quan, en un moment de forta crisi econòmica, se’n reclama el retorn per poder afrontar la recuperació. Al mateix temps, el documental també ha viatjat al Japó per constatar que no som únics en aquest debat i per demostrar que el valor de l’esforç també ha estat qüestionat en una societat on, durant segles, ha estat el seu pal de paller. Serà potser que la globalització ens està igualant en valors? Què ha quedat de l’heroi mitològic Sísif, metàfora del sacrifici i el treball etern, repetitiu i absurd? Hem renunciat a ser hereus del seu llegat?
Sense ficció estrena l’aclamat “The Cove”, un documental que explica, en forma de “thriller” d’acció i aventura, com un equip d’activistes, documentalistes, experts en efectes especials i submarinistes, s’enrolen en una missió clandestina per destapar com en un indret costaner del Japó es du a terme una matança sense precedents: anualment, centenars de dofins són aniquilats per un grup de pescadors japonesos.
Oscar al Millor Documental el 2010
Premiat als Festivals de cinema de Sundance, Toronto, Tòquio, Amsterdam, Estocolm i Sydney.
Premi del Públic en 8 festivals.
Philippe Druillet, artista polifacètic francès que va revolucionar el món del còmic els anys 70, d’una energia devastadora, d’esquerres i sense pèls a la llengua, es disposa a conèixer el passat del seu pare, mort quan ell era petit. Li ha costat anys decidir-se a fer aquest pas. Ho fa, diu, perquè la gent que hi ha patit tingui dret a la informació que se li deu.
Semblem abocats a un discurs de no futur que impregna la nostra perspectiva vital. És aquesta la realitat? És l'única realitat? No. Hi ha una altra realitat: la d'aquella gent que decideix dedicar el seu temps als altres: els voluntaris.
Què mengem amb el que mengem? És segur el que arriba a la nostra taula? Quina quantitat de productes químics, metalls pesants, antibiòtics o additius que podrien ser perjudicials per a la salut ingerim amb la nostra dieta?
El documental "El cine de Paco ", que es presenta, ha tingut accés a una part de les imatges descartades del NO-DO on es veuen seqüències inèdites de Franco pescant o jugant a golf, que es van censurar en el seu moment perquè no donaven una bona imatge del "caudillo". Com molta gent recorda, en els noticiaris editats, quan Franco jugava a golf li entraven totes les pilotes i cobrava uns peixos formidables, però, com es veurà, la realitat era tota una altra.
La presó Model ha crescut envoltada de polèmica: pel fet d’ocupar una de les cruïlles més cèntriques de l’Eixample barceloní; per la saturació de les seves cel•les; per la constant demanda de la necessitat de remodelar-la i, finalment, pel seu possible tancament i la construcció d’una nova Model a la Zona Franca projecte que, ara com ara, està aturat i deixa el futur de la presó en interrogant.
A “Històries de la Model”, presos de totes les èpoques, des de principis del segle XX fins avui mateix, rememoren les seves experiències a la presó barcelonina i, alhora, ressusciten una part de la crònica històrica del nostre país.
L’huracà Katrina va ser un dels desastres naturals més televisats de la història dels Estats Units. En el transcurs de setanta-dues hores, una tempesta catastròfica va convertir-se en una inundació de grans dimensions que, al seu torn, va esdevenir una tragèdia humana apocalíptica que va sacsejar diversos Estats, el més devastat dels quals va ser Louisiana. Durant aquest temps, videoaficionats, equips de notícies, agències governamentals, turistes, caçadors de tempestes i molts altres testimonis van enregistrar les imatges i els sons que representaven l’avanç del caos. “Testimonis del Katrina” recull les seves gravacions i mostra, de primera mà, l’evolució de l’huracà i la tragèdia que va desencadenar al seu pas.
El documental “El futur era de tots” planteja dues trames que caminen en paral•lel. La primera, la més didàctica, explica com va néixer l’estat del benestar a Europa i com es gestionava en el present com a fórmula per garantir una certa igualtat d’oportunitats en un món on els més febles s’han de protegir de la cobdícia d’alguns. En aquest sentit, el documental referma el paper de les polítiques socials de l’Estat com a element cohesionador del sistema capitalista, que sovint no és eficaç a l’hora de redistribuir la riquesa. Aquest paper de l’estat del benestar, que mai no havien criticat ni les dretes ni les esquerres europees, sembla que ara no és compatible amb les polítiques d’austeritat que proclamen tots els polítics que comanden la vida política i econòmica: els líders europeus, el govern espanyol i el de la Generalitat.
La segona trama del documental, més pròpia del periodisme d’actualitat, segueix el dia a dia de diferents actors implicats en aquesta lluita per no deixar morir l’estat del benestar, per no permetre que la societat camini cap enrere i s’arribi a situacions similars a l’Europa dels anys trenta en què la desigualtat i les injustícies socials provocarien un malestar social de conseqüències imprevisibles.
La crisi econòmica ha provocat situacions mai vistes fins ara. Fills i néts que han d’anar a viure amb els avis. Jubilats que han d’estirar la seva pensió per mantenir tota la família. Gent gran, com els iaioflautes, que van lluitar per les llibertats democràtiques i que ara han hagut de tornar a sortir al carrer perquè no els hi prenguin tot allò que va costar tant de guanyar. Voluntaris que podrien estar còmodament jubilats i que ajuden gent que no pot menjar, perquè, ras i curt, s’han quedat sense dents per no poder pagar el dentista. O exdirectius que han baixat del pedestal de les grans empreses multinacionals on han treballat tota la vida i que ara ajuden petites empreses ofegades per la falta de crèdit.
Aquests són els avis contra la crisi. Entre ells tenen grans diferències, de recorregut vital, d’estatus econòmic o de pensament polític. Però tots ells comparteixen la rebel•lia de plantar cara a una crisi que ja no és només econòmica, sinó una crisi de valors i de confiança. Potser no som els seus néts, però ells són els nostres avis contra la crisi.
“Per un plat a taula” dóna nom a allò que s’han trobat els beneficiaris de les polítiques de lluita contra la pobresa del Brasil i Veneçuela: un plat a taula. Conscients que la dignitat de les persones comença per l’alimentació i l’habitatge, els aires de canvi polític que viuen des de fa uns anys la majoria de països llatinoamericans han transformat la vida de milions de persones. El documental ens explica com ha estat possible que 30 milions de brasilers hagin passat de ser pobres a ser classe mitjana, mentre que a Veneçuela, alguns plans estatals contra la pobresa han estat atacats pels opositors a Chávez per insuficients i populistes. Però, en qualsevol cas, són canvis sense retorn que representen un estímul per a tot un continent, el que té més desigualtats de tot el planeta. I un missatge d’esperança per a un món en crisi.
"Aigua, infern, cel" narra l’esforç i la transformació d’un grup d’esportistes d’elit que van passar de ser un equip sense gaires èxits internacionals a convertir-se en campions olímpics. L’equip és la selecció espanyola de waterpolo, capitanejada per Manel Estiarte. Una selecció formada per catalans i madrilenys que van haver d’adaptar els seus caràcters i formes de jugar per convertint-se en imbatibles dins de la piscina i en germans fora d'ella.
r5004 l’ha editat per darrera vegada el dia: dv. jul. 20, 2012 12:50, en total s’ha editat 42 vegades.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Poques vegades es dóna la paraula a les persones que han d'afrontar un problema de salut mental. Això és el que fa "Balls robats". Deixar que parlin amb veu pròpia i que ens expliquin com senten i com viuen l'itinerari gairebé universal pel qual passa una persona que ha de conviure amb una problèmàtica d'aquest tipus, sigui quina sigui la patologia.
El desemparament quan arriben els primers símptomes, el no comprendre què està passant, el diagnòstic, la medicació, la relació amb el metge, l'impacte de l'hospitalització psiquiàtrica, l'estigma social... són alguns dels aspectes que els protagonistes de "Balls robats" aborden amb valentia i sinceritat poc habituals.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
El 30 de juliol de 2011, el Bulli -guanyador durant cinc edicions del guardó a millor restaurant del món- va tancar les seves portes per convertir-se, el 2014, en Fundació. El seu xef, Ferran Adrià, va servir un últim i espectacular sopar, acompanyat dels qui avui són els millors xefs del món i que en els darrers anys han passat a elBulli; René Redzepi (Noma), Joan Roca (El Celler de Can Roca), Andoni Luis Aduriz (Mugaritz), Grand Achat (Alinea), Massimo Bottura (Osteria Francescana) i José Andrés (Think Food Group).
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
El blog del Sense Ficció ha escrit:Després de la Conferència de Pau celebrada aquesta setmana al País Basc, hem cregut convenient reemetre aquest documental que vam estrenar el mes de febrer passat. “Pluja seca” revela la influència de mediadors internacionals en la construcció d’una nova oportunitat de pau al País Basc.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Tomás Alcoverro porta 40 anys cobrint l'Orient Mitjà per al diari "La Vanguardia". S'ha convertit en el degà dels mitjans espanyols en aquesta part del planeta. El documental, rodat a Beirut i a El Caire, és un relat sobre l'experiència vital i professional d'aquest veterà periodista que analitza, des de la seva llarga trajectòria, les actuals revoltes àrabs, l'evolució del periodisme (del tèlex al Facebook) i la distància que separa l'Orient de l'Occident.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Sense ficció presenta un documental que es basa en la gravació d’una càmera de vigilància de la presó de Guantánamo que enregistra la trobada entre un equip d’agents canadencs i un jove detingut allà. El vídeo secret, de set hores de durada, va fer-se públic pels tribunals canadencs i és el punt de partida d’aquest documental, que revela la intensitat dramàtica, el joc del gat i la rata, d’un interrogatori que va durar quatre dies. Mantenint l’estil d’una pantalla de vigilància, el documental analitza els aspectes polítics, legals i científics d’un diàleg d’elevada càrrega emocional amb el jove Omar Khadr, de nacionalitat canadenca i el presoner més jove detingut sense càrrecs pel govern dels Estats Units.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
El blog del Sense Ficció ha escrit:Aquest dimecres reemetem el documental de Werner Herzog "Trobades a la fi del món".
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
L'escriptor Lluís Permanyer ens acompanya en un recorregut únic i irrepetible. Ens endinsa en els secrets i misteris de la Rambla com a escenari del teatre de la complexa i variada història de Barcelona. Descobrim una Rambla inèdita. Amb Ventura Pons, Joan Gaspart, Nazario i altres personatges que han viscut aquest carrer, l'escriptor ens porta a reconèixer la força del patrimoni immaterial que reflecteix l'ànima ciutadana a través de: la vida, la mort, la guerra, la diversió, el sexe i l'urbanisme.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
El cas de Mikhail Khodorkovski exemplifica el que ha passat a Rússia des de la fi del comunisme. Al documental “La Rússia de Khodorkovski” analitzem el cas d’aquest magnat rus, que es va enriquir amb la “perestroika”, que després Putin va fer empresonar i que, segons Anna Politovskaia, està cridat a ser el Mandela rus que reconvertirà el país.
Llibert Ferri, el periodista de TVC que va narrar la caiguda de l’URSS, ha tornat a Moscou per dirigir aquest documental. La seva experiència i coneixement de la temàtica li ha permès entrar en contacte amb fonts de primera mà sobre el cas, entre les quals destaca la funcionària que va destapar el cas de la manipulació governamental en el judici a Khodorkovski.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
