Durant un any i mig Bèlgica ha funcionat amb un govern en funcions. Aquest petit país del cor d'Europa acull les institucions europees i l'OTAN. No només les acull, sinó que en va ser membre fundador. Contrasta aquesta funció representativa d'una Europa unida -teòricament, unida- amb una Bèlgica federal -oficialment, federal i unida- que no sap o no pot integrar les regions que la formen. De fet, el contenciós entre Flandes i Valònia és un exponent del problema que hi ha a la Unió Europea entre el nord i el sud. El mateix problema que hi ha entre Catalunya i Espanya. Bèlgica va néixer com a país independent el 1830. I, en els últims trenta anys, ha passat de ser un país centralista a un país federal. La transformació d'un model a l'altre ha necessitat reformar la Constitució cinc vegades. I ara s'han posat d'acord per redactar-ne la sisena. El documental fa una aproximació a la realitat institucional, social, cultural i econòmica de les regions que integren Bèlgica: Valònia, Flandes, Brussel·les i la comunitat germanòfona. Una Bèlgica que parla tres llengües: neerlandès, francès i alemany. Un país on cada comunitat lingüística viu d'esquena a l'altra.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Per molts, vivim el període democràtic més llarg i sòlid de la història de l’estat espanyol i la monarquia de Joan Carles I ha estat decisiva per consolidar-lo. El compromís del rei amb la democràcia i el seu paper clau en episodis com el 23-F han fet de la monarquia una institució ben valorada, per molts inqüestionable i fins no fa gaire intocable. Del regnat de Joan Carles s’ha dit que era una “república coronada”, una manera d’expressar el suport que el monarca ha rebut de partits tradicionalment republicans, com el Partit Comunista i el PSOE. Un ampli espectre polític, que va de la dreta a l’esquerra, passant per una part del nacionalisme català, considera que la monarquia és garantia d’estabilitat i continuïtat. O dit d’una altra manera, prefereixen un rei neutral i sense poders que un president de la república vinculat a un partit.
r5004 l’ha editat per darrera vegada el dia: dj. feb. 16, 2012 21:28, en total s’ha editat 1 vegada.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Gràcies pels documentals!!!! Sobretot aquest últim, que tant ha costat que l'emetessin... i mira que finalment no ha resultat el revulsiu que m'esperava (tal com l'havien pintat...). De totes formes és molt recomanable!
La conjuntura econòmica actual fa possible el retorn d'algunes fàbriques a Catalunya, un fenomen impensable fa molt pocs anys després de dècades de deslocalitzacions. Som davant un fenomen nou que porta esperança i optimisme per al teixit industrial de Catalunya.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
A Broadway Danny Rose, de Woody Allen, un grup de d’amics del món de l’espectacle rememoren, al voltant d’una taula, la vida i miracles d’un company de professió ja desaparegut.
Aquest és també el punt de partida del nostre documental sobre PEPE RUBIANES: el 12 de gener de 2010, en un pis del passeig de Gràcia, un grup d’amics que el van conèixer millor que ningú, i que s’autodenominen “les viudes de Rubianes”, es troben (com acostumen a fer de tant en tant) per sopar i recordar com era Pepe, la seva insòlita personalitat, els bons (i mals) moments compartits, les anècdotes, els trets que millor defineixen el còmic mes polèmic i inclassificable d’aquest país.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Els seus cognoms evoquen l’horror: Himmler, Frank, Göring, Hess... “Els fills de Hitler” és un documental sobre els descendents dels personatges més poderosos del règim nazi: homes i dones que van rebre un llegat que els relaciona inesborrablement amb una de les abominacions més greus que s’han comès en la història. Com van viure de petits el fet de portar un cognom que feia venir al cap immediatament imatges del genocidi? I una altra pregunta que va més enllà: com podem viure amb el pes dels crims dels nostres avantpassats?
Aquesta és la història d’alguns d’ells, de com des de petits s’han enfrontat als cognoms que evocaven directament els camps de concentració, el genocidi, la Gestapo, els camps d’extermini. Alguns s’han instal•lat a terres llunyanes, intentant posar quilòmetres entre ells mateixos i els fets que van protagonitzar els seus pares o familiars; d’altres han intentat oblidar els fets.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Els seus cognoms evoquen l’horror: Himmler, Frank, Göring, Hess... “Els fills de Hitler” és un documental sobre els descendents dels personatges més poderosos del règim nazi: homes i dones que van rebre un llegat que els relaciona inesborrablement amb una de les abominacions més greus que s’han comès en la història. Com van viure de petits el fet de portar un cognom que feia venir al cap immediatament imatges del genocidi? I una altra pregunta que va més enllà: com podem viure amb el pes dels crims dels nostres avantpassats?
Aquesta és la història d’alguns d’ells, de com des de petits s’han enfrontat als cognoms que evocaven directament els camps de concentració, el genocidi, la Gestapo, els camps d’extermini. Alguns s’han instal•lat a terres llunyanes, intentant posar quilòmetres entre ells mateixos i els fets que van protagonitzar els seus pares o familiars; d’altres han intentat oblidar els fets.
Aquest m'interessa veure'l però a la vegada em fa cert respecte. Baixant...
There is only one god, and his name is Death. And there is only one thing we say to Death: “Not today.”
El blog del Sense Ficció ha escrit:Aquesta setmana reemetem "La Ciutat de la Justícia", una immersió a la vida de les principals instal·lacions judicials de Catalunya per tal d’entendre el funcionament quotidià d’aquesta institució i poder mostrar, de manera entenedora, la complexitat del funcionament judicial i veure quins canvis ha comportat la nova infraestructura. L’equip del documental ha estat el primer a tenir entrada a instal•lacions de la Ciutat de la Justícia on no s’hi havia enregistrat mai, entre les quals destaca tota la part de calabossos que hi ha als soterranis dels edificis.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Aquest documental és un retrat de la vida a l’església del Sant Sepulcre, al centre de Jerusalem. Sis confessions cristianes diferents comparteixen el mateix temple i això origina conflictes i discussions. Una visió de tot el que passa a l’interior de l’església.
El germà Jay , un jove franciscà, ha entrat a viure fa poc en el pis compartit més insòlit del món. És l’església del Sant Sepulcre, que es troba al centre de Jerusalem i és el cor de la cristiandat. Sota el seu sostre hi viuen a tocar sis confessions cristianes. Els conflictes que hi ha en aquest col•lectiu multicultural posen a prova durament la bonhomia del jove franciscà.
D’una banda, el germà Samuel, prior de la comunitat armènia, defensa la posició dels seus germans en la jerarquia amb murrieria i passió. De l’altra, el patriarca Teòfil III està satisfet: els seus monjos ortodoxos grecs governen la casa com si no hi hagués ningú més. Abdillakr Joudeh i Wajeeh Nusseibeh tanquen la porta al matí i a la nit. Ells no volen saber res d’aquests embolics: són musulmans. Això sí, discuteixen contínuament sobre quina feina és més noble: agafar la clau o bé fer-la girar dins del pany.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Un documental que ens descobreix un pioner. Ron Galella va ser un dels primers fotògrafs nord-americans dedicat a perseguir les estrelles. Un dels primers paparazzis. Moltes de les seves fotos s’han convertit en molt famoses. Aquesta es la seva vida i la descripció de les seves estratègies per obtenir fotografies dels famosos en la intimitat.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Aquest documental és un retrat de Luis Moreno Ocampo, el fiscal en cap del Tribunal Penal Internacional de la Haia. Durant els anys vuitanta va actuar de fiscal en el judici contra els caps de la junta militar Argentina. Barry Stevens, el director del documental, va començar a seguir el recorregut de Moreno a partir del 2009, quan ja feia cinc anys que exercia el càrrec i va poder celebrar el seu primer judici. El cas que es jutjava era el del congolès Thomas Lubanga, acusat de crims de guerra.
El treball mostra els problemes d’un fiscal que no té el suport d’un cos policial propi i analitza la polèmica història del TPI, que arrenca amb els judicis celebrats a Nuremberg al final de la Segona Guerra Mundial.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
