Gent del Barri
On és el Poblenou? Fa només 30 anys aquest barri era un autèntic desconegut, oblidat entre fàbriques en ruïnes i camions de transport. Expliquem aquests canvis sota el so d'enderrocaments, grues i excavadores. Les Olimpíades primer, i l'arribada del 22@ després, el van posar en el punt de mira de les noves empreses tecnològiques i dels fons d'inversió. Una oportunitat que està canviant la imatge del barri: ha recuperat la platja, s'ha desviat la línia ferroviària i s'han obert nous carrers. Noves famílies s'han instal·lat al barri i el turisme l'ha començat a descobrir. Antigues naus, solars abandonats i casetes de planta i pis s'estan substituint per grans hotels o edificis d'oficines de 10, 11, 12 plantes i en només 5 anys es preveu que arribaran a 25.000 persones treballant al barri. Està preparat el Poblenou per rebre tanta gent? Però, al mateix temps, han arribat els fons voltor, que arraconen, desplacen i foragiten els veïns de tota la vida. Contractes que no es renoven, edificis que és declaren en ruïnes, lloguers desorbitats, petits passatges que s'enderroquen i els seus veïns han de marxar amb ridícules indemnitzacions.
Urbanització al límit
L'habitatge assequible s'està convertint en un dels principals problemes de moltes ciutats. Els habitatges escassegen en metròpolis en expansió, com ara Munic, Londres i San Francisco, fruit de dos processos simultanis: d'una banda, l'augment de la urbanització; de l'altra, l'explotació dels preus de l'immoble. Des de la crisi financera del 2008, la gent rica considera l'habitatge com a principal inversió sòlida. A Londres i San Francisco, l'elit financera internacional ha comprat barris sencers, cosa que ha comportat l'aparició d'una competència ferotge que afecta especialment la classe mitjana, la qual sovint no pot pagar els preus del mercat, però alhora tampoc pot accedir als pisos subvencionats perquè guanya massa. El resultat és que la classe mitjana es veu desplaçada cap als marges o fora de les ciutats. Malgrat tot, cada cop s'hi resisteix més: s'estan creant moviments cívics a Munic que fan campanya contra l'augment constant dels preus de l'habitatge. A qui pertany, la ciutat?
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
"La batalla de Notre-Dame" recull els episodis menys coneguts d'una lluita excepcional per salvar tot el que es pogués de la catedral de Notre-Dame de París.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
L'any 1975, durant els caòtics darrers dies de la guerra del Vietnam, mentre l'exèrcit del Vietnam del Nord s'acostava a Saigon, la resistència del Vietnam del Sud s'anava quedant sense recursos i els diplomàtics i militars dels Estats Units veien com s'acostava el moment de la retirada. Les vides de milers de vietnamites del sud corrien un greu perill, ja que els que quedessin al país i haguessin col·laborat amb els americans s'enfrontaven a l'empresonament en camps de concentració o fins i tot a la mort. En aquest documental trobem testimonis tant vietnamites com americans que ens expliquen com es van dur a terme diversos intents desesperats i més o menys clandestins d'evacuació de la població local.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Seguiment de l'assaig clínic pioner que s'ha posat en marxa a l'Hospital Germans Trias i Pujol) dirigit pel Dr Oriol Mitjà. L'equip del documental ha obtingut un accés exclusiu als equips que lidera i coordina.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
El 2012 Julie Keith, una dona de Damascus, Oregon, va obrir una caixa de decoracions de Halloween que havia comprat en uns grans magatzems. A dins, ficada entre dues làpides de porexpan, hi va trobar una nota d'un home injustament empresonat en un dels camps de treball més famosos de la Xina on demanava ajuda. Aleshores no s'hauria imaginat mai que acabaria provocant el tancament de l'inhumà sistema de camps de treball xinès. La seva història es converteix en viral i l'autor de la carta, Sun Yi, un antic presoner xinès que havia passat dos anys i mig a la presó per les seves creences espirituals, pateix per la seva vida i per la seguretat de la seva família. Determinat a continuar denunciant la injustícia que es viu a la Xina, decideix fer un documental per explicar el seu cas. "Carta de Masanjia" ens permet conèixer una mica per dins el terrorífic estat policial xinès a través de la lent d'un presoner de consciència que reviu el seu tortuós passat i que és perseguit per les autoritats. Seguint aquest autèntic heroi modern que no s'atura fins a treure la veritat a la llum, aquest emocionant documental revela el que passa quan un grup de bons ciutadans s'enfronta a un règim totalitari.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Un equip de persones posa en marxa una plataforma digital destinada a recollir històries d'autogravació de ciutadans i professionals d'arreu del món amb la intenció de contribuir a explicar l'impacte del Coronavirus.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Fruit de la incertesa que es va generar en declarar-se el confinament que paralitzaria el país a mitjans de març, va néixer el documental "El virus al teatre", un documental d'urgència fet per un equip del programa "Sense ficció", realitzat per David Burillo i dirigit per Josep Rovira, a la recerca d'idees positives per a un moment d'emergència social. Era el moment ideal per fer més real que mai allò que el teatre és un mirall de la vida, el lloc on la societat pot mirar-se i reflexionar sobre les realitats més profundes de l'ésser humà i a vegades sobre els seus sentiments més dolorosos. I per això es va creure oportú escoltar la veu d'actors i actrius, directors i dramaturgs, silenciada per les restriccions imposades, per trobar respostes a la gravetat del moment que es vivia.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
El documental és un retrat íntim i alhora un homenatge a Pere Pubill Calaf, "Peret" per al món sencer, el rei de la rumba catalana per a la història. Amb la complicitat dels seus nets i d'amics com el Petitet, Justo Molinero i fins i tot el seu sastre favorit del barri de Sant Antoni, el documental relata molt de prop la "vida de pel·lícula" de Peret a base de xerrades casolanes, sobretaules al bar utilitzant material d'arxiu i dramatitzacions. Dels corrals de Mataró ("on només hi havia rates i fam") al carrer de la Cera del Raval; dels anys de joventut entre prostitutes, partides de cartes i venda ambulant als bolos per als turistes de Calella; de la invenció d'una nova i engrescada rumba gitana inspirada en Pérez Prado i Elvis (molt diferent de la rumba flamenca que feien els altres) a la campanada amb el "Borriquito" i les gires internacionals amb els seus fidels "palmeros", el Toni i el Huesos; de l'actuació forçosa a Eurovisió al seu llarg retir per convertir-se en pastor evangèlic i el seu sonat retorn juntament amb Los Amaya i Los Chipén. Déu, la família i la rumba són el triumvirat que presideix una pel·lícula que no esquiva explicar l'amargor amb què Peret va viure l'absurda polèmica per la paternitat de la rumba catalana, amb la qual alguns van voler enfrontar-lo amb El Pescaílla. Ni deixa de descriure una personalitat complexa, fruit de la tensió entre món gitano i món paio, entre pobresa i riquesa, entre veritat i picaresca. 50 anys després de l'èxit de "Borriquito", els nets del mestre protagonitzen un retrat íntim de la família de Peret, amb Andreu Buenafuente com a narrador.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Deu anys després de l'incendi mortal d'Horta de Sant Joan (Terra Alta), on van perdre la vida cinc bombers de la Generalitat, els focs forestals han evolucionat en dimensió i virulència.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
