TotsRucs

Vides truncades, històries d'impunitat
"Vides truncades, històries d'impunitat", un documental de Josep Morell i Jordi Vilar, se centra en alguns casos d'excessos policials que, amb el pas del temps, lluny de resoldre's, han prescrit o han estat silenciats. Moltes de les denúncies per maltractament i tortura contra els cossos policials no s'investiguen, fet que ha comportat fins a nou condemnes del Tribunal Europeu de Drets Humans per falta d'investigació. Des del 1971 els excessos policials a Catalunya s'han cobrat 42 vides. "Vides truncades, històries d'impunitat" és un viatge al passat, però també al present, a través del recorregut per cinc històries d'abusos, males actuacions, tortures per part dels cossos de seguretat a ciutadans a Catalunya o "gallet fàcil". El documental arrenca amb el cas de Juan Andrés Benítez, mort al barri del Raval de Barcelona l'any 2013 durant una reducció que li van practicar els Mossos d'Esquadra. Després, el documental aborda diversos casos del passat: el de Cipriano Martos, un militant del PCE m-l i el FRAP. Va morir el 1973, dies després de ser torturat i d'ingerir un còctel Molotov quan estava detingut a la caserna de la Guàrdia Civil de Reus; el de Jonathan Carrillo, a qui un mastegot i una caiguda presumptament per part de la Policia Municipal de Terrassa, l'any 2009, portarà conseqüències fatals; el de José Luis Herrero, mort el 1974 per l'actuació negligent d'un agent de policia, i el de Pedro Álvarez, un noi assassinat a sang freda el desembre del 1992 a l'Hospitalet per un desconegut, presumptament un policia nacional de paisà. Aquest cas no s'ha resolt mai i segurament acabarà prescrivint. El documental compta amb el testimoni de persones implicades en cadascun dels casos, entre familiars, advocats, periodistes i autors de llibres que els han investigat: Miquel Sellarès, creador de l'Escola de Policia de Mollet; Ariadna Ribas, coordinadora d'Amnistia Internacional; Roger Mateos, periodista i autor del llibre "Caso Cipriano Martos"; David Fernández, periodista i exmembre de la comissió de seguretat del Parlament de Catalunya; David Ballester, historiador i autor del llibre "Vides truncades", i Jorge del Cura, portaveu de la Coordinadora para la Prevención de la Tortura. Aquestes cinc morts qüestionen els mecanismes de transparència dels cossos i forces de seguretat quan es cometen errors. Quins haurien de ser, llavors, els protocols d'actuació, d'investigació d'aquests tipus de casos i l'ètica policial perquè no hi hagi més vides truncades?
La mirada del silenci
La primera vegada que Joshua Oppenheimer va visitar Indonèsia va ser el 2001. Hi va realitzar un documental sobre la lluita dels treballadors de la palma d'oli per organitzar un sindicat després de la caiguda de la dictadura de Suharto. Malgrat les deplorables condicions en què treballaven, tenien por d'organitzar-lo, i fins i tot de parlar-ne. Els seus pares i avis, que havien tingut un sindicat fins al 1965, van ser acusats de comunistes. Els van enviar a camps de concentració, explotats com a esclaus i, finalment, assassinats per l'exèrcit i els esquadrons de la mort. Entre 1965 i 1966, l'exèrcit de Suharto va exterminar més d'un milió de suposats comunistes. L'any 2001, els assassins no només havien quedat impunes del genocidi, sinó que encara ostentaven el poder, des de la vil·la de la plantació fins al Parlament. Els supervivents vivien amb la por d'una nova massacre, però van demanar al realitzador nord-americà que tornés a Indonèsia per explicar les raons de la seva por, del que sentien en viure envoltats i governats pels homes que van assassinar els seus éssers estimats. En tornar el 2003, els supervivents li parlaven sovint al realitzador de Ramli. Tothom coneixia la seva història perquè l'havien assassinat davant de testimonis i n'havien deixat el cos a menys de tres quilòmetres de casa dels seus pares. Oppenheimer va conèixer la seva família, els pares i els germans. La seva mare, Rohani, havia tingut després el fill menor, Adi, per superar la pèrdua i poder seguir vivint. Adi, oculista de professió, no tenia por i exigia respostes de la repressió i la violència que havia viscut la seva família. Oppenheimer i ell van començar a gravar entrevistes a supervivents. Van ser ells els que van demanar al realitzador que filmés els culpables perquè expliquessin com havien matat els seus familiars. Així ho va fer i els va gravar gravar durant dos anys i en va dedicar després cinc més al rodatge de "The act of killing". Els assassins, lluny de penedir-se dels seus actes, havien construït un règim terrorista basat en la celebració del genocidi i n'estaven ben orgullosos. Per això, pel director, el documental "The act of killing" desemmascara un règim fundat en el terror. Joshua Oppenheimer va arribar a entrevistar els assassins de Ramli. D'aquesta manera, Adi, que sovint li demanava visionar el material, va conèixer amb la seva família els detalls de la seva mort. El 2012, Joshua Oppenheimer va filmar "La mirada del silencio", quan tenia "The act of killing" muntada però encara no s'havia estrenat, ja que després no seria segur filmar a Indonèsia. En aquesta ocasió, Adi va decidir que volia conèixer els homes implicats en la mort del seu germà. A Indonèsia, que una víctima s'enfronti a un criminal és una cosa inconcebible. Aquest és el punt de partida de "La mirada del silencio".

"Lo Vinater" és un dels episodis més desconeguts de la Primera Guerra Mundial. Si Espanya era neutral a la Primera Guerra Mundial, com s'explica que hi hagi davant de la costa catalana una cinquantena de vaixells enfonsats de la Primera Guerra Mundial? Són algunes de les preguntes que es va fer el submarinista Josep Maria Castellví. Com que no hi trobava resposta, va decidir estudiar història. Necessitava eines i coneixements que li permetessin descobrir tots aquells secrets amagats sota l'aigua, entendre allò que ningú li sabia explicar. Un objectiu al qual ha dedicat els últims vint anys de la seva vida, en què ha identificat una dotzena de vaixells enfonsats en aigües del delta de l'Ebre. La batalla naval entre els submarins alemanys i els vaixells mercants aliats, davant de la costa catalana, és un dels episodis més desconeguts de la Primera Guerra Mundial.

Ron Howard, director d'"Una ment meravellosa", "El codi Da Vinci" i "Apol·lo 13" i guanyador de dos Oscars, s'endinsa en els excepcionals anys de gira de The Beatles des de la perspectiva del grup i també dels fans. La pel·lícula s'ha rodat amb l'estreta col·laboració de Paul McCartney, Ringo Starr, Yoko Ono Lennon i Olivia Harrison, i compta amb material audiovisual exclusiu.

El març del 2007 es va aprovar la llei per la igualtat efectiva de dones i homes, segons la qual "el principi d'igualtat de tracte entre dones i homes suposa l'absència de qualsevol discriminació, directa o indirecta, per raó de sexe". D'això en fa 12 anys, i el "Sense ficció" es pregunta: com estem ara? Vivim ja en una igualtat real? El documental "De què es queixen les dones?", produït pel "Sense ficció" i dirigit per Laia Mestre i Mireia Pigrau, ho respon amb xifres objectives i també a través de casos particulars.

El documental recupera la memòria d'Anna Maria Martínez Sagi, la primera dona que va formar part de la junta directiva del FC Barcelona. Com era ser dona, esportista, catalanista, republicana i lesbiana als anys 30? Tot això i més va ser Anna Maria Martínez Sagi, la primera dona que va formar part de la junta directiva del FC Barcelona el 1934, quan tenia 27 anys. Encarnava un model de dona independent i moderna. Va ser esportista, poeta i periodista. La seva militància feminista i republicana li va costar enfrontaments i l'exili. Pionera fa gairebé un segle, ara seria considerada una dona del nostre temps. Aquest documental és el descobriment d'aquesta pionera desconeguda, una personalitat avançada al seu temps. Anna Maria Martínez Sagi va acceptar el càrrec a la junta del Barça amb la condició de poder millorar la situació de les dones a través de l'esport, especialment de les treballadores, molt castigades per l'ambient insà de les fàbriques. Va dimitir al cap d'un any, incompresa per un ambient masculí que no entenia la seva militància feminista. En el documental, l'actriu Anna Sahun es converteix en l'altra Anna, l'Anna Maria Martínez Sagi, una periodista brillant que no va dubtar a incorporar-se a la columna Durruti durant la Guerra Civil i a la resistència francesa contra els nazis. Però, al dolor de l'exili s'hi va afegir una relació amorosa amb una altra escriptora que la va ferir íntimament i per la incomprensió de l'època. Poetessa, pintora, decoradora, professora d'idiomes... Quan a finals dels 60 va tornar de França i dels Estats Units, va trobar una Catalunya a la qual no es va tornar a adaptar mai. El franquisme la tractava com un fantasma del passat, el testimoni d'una generació que havia volgut trencar motllos de classe i de gènere, una generació pionera en tantes coses, com "Sagi, una pionera del Barça". Aquest documental recupera la memòria d'una persona tan extraordinària com oblidada. Una dona que va lluitar per la seva independència en un moment històric excepcional, la Segona República. El caràcter, la determinació i una relació amorosa la van marcar tota la vida. En el documental, l'actriu Anna Sahun es fica en la pell d'Anna Maria Martínez Sagi. En ressegueix les passes i busca aquelles persones que la van conèixer, alhora que també busca estudiosos de la seva obra.

La meva vida com una pel·lícula
El documental "La meva vida com una pel·lícula" mostra el procés de creació i rodatge d'una pel·lícula de ficció professional rodada amb pacients reals i amb un guió basat en les seves pròpies experiències. De forma paral·lela, i a mesura que anem seguint l'evolució d'aquest complex procés, les pacients, el psicòleg, el director i els pares de les pacients exposen la seva opinió sobre aquesta vivència i com ha contribuït a ajudar les noies a sortir del pou en què es trobaven.
Més enllà dels límits
Aquest documental fa una mirada des de l'interior dels entrenaments i la vida de la gimnasta russa Margarita Mamun, que va ser medalla d'or de gimnàstica rítmica als Jocs Olímpics del 2016, entre altres. La duresa dels seus entrenaments i de la relació amb les seves entrenadores. Com la va afectar la malaltia terminal del seu pare durant els Jocs Olímpics i la seva vida privada.

Maternitat en "stand-by"
A través de testimonis molt íntims, el documental fa una anàlisi de la maternitat a Catalunya. Catalunya és en aquests moments un dels llocs d'Europa i del món on l'edat mitjana de la maternitat és més elevada: gairebé als 31 anys. I en paral·lel és un dels llocs d'Europa i del món on les mares tenen menys fills: 1,3, i l'anomenat recanvi generacional se situa en els 2,1 fills. Són dues tendències que han avançat de la mà en les últimes dècades i a les quals se suma ara una tercera dada: per primera vegada, una de cada quatre dones catalanes es quedarà sense tenir fills. A vegades perquè vol, però sovint perquè no pot. Ni amb reproducció assistida.
Singled (out) / solter(e)s
El documental explica la història de cinc dones independents a quatre punts del món: la Manu a Barcelona, la Jules a Melbourne, la Shu i la Yang a Xanghai i la Melek a Istanbul. En un món entès i concebut per estar en parella, totes elles viatgen per la vida solteres i al mateix temps miren d'esbrinar el paper que aquesta solteria juga a les seves vides. Juntament amb les veus de reconeguts experts en els àmbits de la sociologia, el dret i la demografia, la pel·lícula és un viatge al cor de la dona soltera en l'era de l'amor modern.

Un procés dins el Procés
"Un procés dins el Procés" dirigit per Gaspar Hernàndez, i produït per Incís Films mostra el procés psicològic i emocional que estan fent les famílies dels presos. És la primera vegada que en un documental les famílies expliquen des de la intimitat de casa seva les eines psicològiques que han adquirit durant els últims mesos per afrontar l'adversitat i ser més resilients.
La xifra negra
A través d'una trentena de casos paradigmàtics, el llargmetratge realitza una panoràmica de la vulneració dels drets humans per part de funcionaris públics a l'estat espanyol i analitza l'índex d'impunitat d'aquest tipus de delictes. Víctimes, advocats, jutges, policies, defensors dels drets humans i altres experts analitzen les causes i apunten possibles vies de superació d'una xacra que posa en dubte el nostre estat de dret. La pel·lícula compta amb la participació de Manuela Carmena, Joaquim Bosch i Rafael Ribó entre els personatges entrevistats, i amb actors com Willy Toledo, Isak Férriz i Gorka Lasaosa per a les reconstruccions de fets demostrats en seu judicial.

"La Chana" mostra la increïble força i perseverança d'una dona per sobreposar-se als desafiaments de la seva vida malgrat tots els pronòstics.