[ed2k] Sense Ficció - 9ª temporada (2016-2017)

Documentals

Moderadors: arakelov, Petiso, Nava

Avatar de l’usuari

Autor del tema
r5004
Entrades: 13346
Membre des de: dc. nov. 01, 2006 8:08
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] Sense Ficció - 9ª temporada (2016-2017)

#16

Entrada Autor: r5004 » dv. des. 23, 2016 19:41

Un altre:

9x08 - La Sénia, el paradís perdut - Dorotea de Chopitea, una senyora de Barcelona català
Més informació:
"Sense ficció" estrena “La Sénia, el paradís perdut”, un documental produït per Televisió de Catalunya amb la col·laboració de The End Produccions Audiovisuals i dirigit per Xavier Llopart. Retrat de l’actual crisi econòmica mitjançant l’observació d’un microcosmos de 6.000 habitants, que fa 10 anys era “la Meca del moble” i que viu avui amb virulència les conseqüències del tancament de bona part de les seves empreses i botigues: l’atur ha arribat al 37% de la població. A continuació, s'emet el documental “Dorotea de Chopitea, una senyora de Barcelona”, una producció de Media 3.14 amb la col·laboració de l’Obra Social “la Caixa” dirigida per Jordi Dorca, sobre la impulsora de l’obra social més important del segle dinou a Barcelona, coneguda com la ‘Mare dels pobres’, amb motiu del segon centenari del seu naixement.

“LA SÉNIA, EL PARADÍS PERDUT”
La Sénia va ser el paradís fins a l’any 2007. Amagat en un racó del Montsià --s’hi accedeix per una estreta carretera comarcal-- aquest poble era el clúster més important del moble domèstic de Catalunya i d’Espanya. Donava feina directa a 1.800 persones i facturava més de 200.000.000 d'euros l'any. Durant els anys de bonança econòmica (1998-2007), en el poble hi havia 30 empreses que es dedicaven a produir mobles. L’empresa més grossa era Antaix, amb una plantilla de 500 treballadors. Va arribar a facturar 60 milions d’euros. Avui està tancada. Un dels seus socis, Roberto Martí, ha tornat a obrir, quatre anys després de tancar, les portes de la seva empresa per explicar-nos “que dolorós que és caure a l’infern”. A banda de les empreses, hi havia 41 botigues que venien mobles a clients particulars. Botigues que eren, en realitat, naus industrials d’entre 1.000 i 3.000 metres quadrats. Avui en queden només 14 d’obertes. Toni Estallé porta anys remant per no tancar l’única botiga oberta que li queda: “Vaig arribar a tenir cinc botigues. Hi ha nits fosques”. Altres empresaris de La Sénia ho han perdut tot. José Alberto Cid va veure com els bancs es quedaven les seves naus, les seves finques i la casa on vivia. En els moments més difícils, ha anat a Càritas a demanar ajuda: “No s’ha de tenir vergonya ni per fer negocis ni per anar a Càritas”. “La Sénia, el paradís perdut” és un documental coral on empresaris, botiguers i treballadors expliquen sense embuts i fent autocrítica com era la seva vida abans de la crisis i com és ara. L’empresari Manel Vinyals assegura que “aquest documental el feu perquè La Sénia ha caigut de molt alt. Si en teníem 100, ara en tenim 20”. Maria José Santiago, que treballa actualment en un supermercat, viu la crisis amb valentia. Abans arribava a final de mes perfectament bé; ara, amb la crisi, “a mi no m’han caigut els anells per anar a netejar cases”. El protagonistes del documental són persones que estimen el seu poble, que han viscut o viuen prop de l’infern sense perdre l’esperança.

“DOROTEA DE CHOPITEA, UNA SENYORA DE BARCELONA”
El 2016 s’ha complert el segon centenari del naixement de Dorotea de Chopitea (1816-1891), que va tirar endavant un projecte d’acció social per lluitar contra la misèria de les persones més vulnerables de la Barcelona de la segona meitat del segle XIX, al que va dedicar tota la seva fortuna personal i que és considerat l’obra social més important de la seva època. Chopitea, nascuda a Santiago de Xile el 4 de juny de 1816 en una família aristòcrata d’origen basc, tenia una visió social molt moderna per a la seva època. Va crear una extensa xarxa de caràcter catòlic de suport als més desfavorits per la revolució industrial que vivia la ciutat, que va triplicar la població en pocs anys: hospitals --alguns d’ells, infantils--, col·legis, tallers professionals per ensenyar un ofici als joves i ‘salas de asilo’, considerades les primeres ‘guarderies’ de l’estat, on les mares treballadores podien deixar-hi els fills petits. L’anomenada ‘Mare dels pobres’, amb una visió moderna de l’obra social, volia que els desafavorits disposessin d’eines per guanyar-se la vida diferents de l’almoina. Més enllà de la profunda religiositat que la va guiar, l’acció de Chopitea es caracteritza per l’eficàcia gestora i per la utilitat pràctica dels equipaments que va fundar. El seu caràcter pioner marca el camí de les obres socials posteriors. Va arribar a Barcelona amb tres anys i als setze es va casar amb Josep Maria Serra, català nascut també a Xile i que seria un dels fundadors del Banc de Barcelona. Mare de sis filles, les bullangues i la crema de convents de 1835 la van convèncer de la necessitat de treballar en favor dels marginats i dedicar els seus diners a l’educació dels fills de la incipient classe obrera. Una de les seves frases més conegudes és: “Si no pensem en reformar la joventut obrera, no podem esperar res d’aquesta societat”. En el documental, presentat per la periodista Agnès Marquès, hi intervenen els periodistes Enric Calpena i Lluís Permanyer; els historiadors Dani Cortijo, Mercè Tatjer, Roser Nicolau i Carles Sudrià; els sacerdots José Arlegui i Nicolás Echave, i l‘arquebisbe de Barcelona, Juan José Omella, per explicar diferents vessants de la personalitat i l’obra de Dorotea de Chopitea.


"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Imatge

Avatar de l’usuari

Autor del tema
r5004
Entrades: 13346
Membre des de: dc. nov. 01, 2006 8:08
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] Sense Ficció - 9ª temporada (2016-2017)

#17

Entrada Autor: r5004 » dg. gen. 01, 2017 18:47

Més:

9x09 - El viatge de la Jane català - anglès
Més informació:
“Sense ficció” fa una doble sessió amb l'emissió de dos excel·lents documentals sobre la interacció de l'ésser humà amb la natura. Primer, l'estrena “El viatge de la Jane”, una producció de Neis Film CC Medien Sphinx Media dirigida per Lorenz Knauer, que fa un recorregut per la increïble història de la primatòloga Jane Goodall, una de les dones més fascinants del nostre temps, que va rebre el Premi Internacional Catalunya 2015. I a continuació s'emet “Perseguint el gel”, una producció de Submarine Deluxe dirigida per Jeff Orlowski, que mostra l'apassionat compromís del fotògraf naturalista James Balog, obsedit per mostrar al món la prova més evident del canvi climàtic: el desglaç de l'Àrtic. Un film guanyador de l’Emmy 2014 al Millor Programa de Natura en categoria Documental.

“EL VIATGE DE LA JANE”
Fa gairebé vint-i-cinc anys, la Dra. Jane Goodall, una prestigiosa primatòloga i naturalista que ara té 76 anys, va renunciar a la seva carrera científica per dedicar el seu temps i les seves energies a una missió: salvar el nostre planeta. Mentre aquesta carismàtica dona ens mostra la seva vida, la podem veure a l’Àfrica amb els estimats ximpanzés. També en els seus viatges al voltant del món, dedicats a divulgar un missatge d’esperança per a les generacions futures: des de fa més de vint anys, viatja 300 dies a l’any fent conferències, escrivint llibres i fent actes amb la seva organització per a joves Roots & Shoots (Arrels i Brots), amb presència en més de 120 països. Des de la seva ciutat, Bournemouth (comtat de Dorset, Anglaterra), viatgem amb ella al Parc Nacional de Gombe, a la vora del llac Tanganica (Tanzània), la seva segona llar. Aquí és on fa més de mig segle va començar les seves revolucionàries investigacions i on ella torna cada any per gaudir de la companyia dels ximpanzés que l’han fet mundialment famosa. L’acompanyem en el seu viatge a través de diversos continents per conèixer el seu apassionant passat. “El viatge de la Jane” (“Jane’s journey”) és un retrat de l’ésser humà que hi ha darrere del personatge i inclou tributs i comentaris de persones molt properes a ella, així com material privat enregistrat en 8mm en els seus anys a Gombe. És la història d’una dona excepcional, una de les més fascinants del nostre temps. Amb un ritme pausat i una càmera que passa gairebé desapercebuda, aquest documental ens mostra la carismàtica i expressiva Jane Goodall com mai no l’havíem vist abans. Les converses íntimes de Goodall es barregen amb un fantàstic material fílmic d’ella amb els seus ximpanzés i amb els testimonis dels seus fills, dels seus col·legues i, fins i tot, d’algunes estrelles de Hollywood. És la pel·lícula definitiva sobre l’apassionada conservacionista!

En aquest Sense Ficció també hi havia el documental "Perseguint el gel", que he tallat perquè ja el teníem.
http://forum.totsrucs.cat/viewtopic.php ... 15#p153115
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Imatge

Avatar de l’usuari

Autor del tema
r5004
Entrades: 13346
Membre des de: dc. nov. 01, 2006 8:08
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] Sense Ficció - 9ª temporada (2016-2017)

#18

Entrada Autor: r5004 » dj. gen. 05, 2017 19:55

Un altre:

9x10 - Priorat - Obecanje. La promesa català - francès
Més informació:
“Sense ficció” estrena dos documentals apassionants relacionats amb el món del vi: “Priorat” i “Obecanje. La promesa”. Dos somnis: un fet realitat i un que tot just és una promesa. El primer, “Priorat”, una producció de Lastor Media i Un Capricho de Producciones en coproducció amb Televisió de Catalunya i dirigida per David Fernández de Castro, és la història recent d'una comarca vitivinícola que en trenta anys ha viscut una autèntica revolució i dels qui l'han fet possible. El segon, “Obecanje. La promesa”, una producció d’Optimistic Film i SEE dirigida Zeljko Mirkovic, és el somni d'una parella de francesos que vol recuperar la glòria vinícola perduda de Rogljevo, un poble remot al nord de Sèrbia.

“PRIORAT”
El documental és l’èpica història dels que ja són popularment coneguts com els “Cinc Magnífics” -René Barbier, Daphne Glorian-Solomon, Álvaro Palacios, Josep Lluís Pérez i Carles Pastrana, que, a principis dels anys vuitanta, van revolucionar el vi català-, i també de la gent de la comarca vitivinícola al sud de Catalunya que avui dia compta amb més de cent cellers i amb vins que són referència obligada en les cartes dels restaurants més exclusius. No obstant això, fa tot just trenta anys, el Priorat tenia tan sols quatre cellers que embotellaven vi i es produïa, majoritàriament, vi a granel. Nou segles de tradició vinícola estaven a punt d’extingir-se i era una de les comarques més deprimides de Catalunya. Com ha estat possible una transformació tan radical? La transformació es va fer amb l’arribada, a finals dels setanta, d’un petit grup de joves somiadors. El seu talent i perseverança, combinats amb l’ofici dels vilatans en l’art de fer vi, van aconseguir transformar una regió en declivi en un cas d’èxit.

“OBECANJE. LA PROMESA”
Rogljevo és un poble remot al nord de Sèrbia que antigament havia produït vins molt coneguts i ben valorats. De sobte, succeeix un fet inesperat. Una família francesa s’ha traslladat en un lloc pobre i abandonat pels joves, moguts per la convicció que han trobat una de les terres vinateres més bones d’Europa per al cultiu de la vinya i l’elaboració de vi. Però al poble només hi troben persones grans, desconfiades i amb vells hàbits, i la seva presència desperta tant esperances com reticències entre els habitants de Rogljevo i aviat el xoc de cultures i de maneres de fer posen en perill l’objectiu comú de francesos i serbis de revifar la tradició vinícola d’aquest petit racó de Sèrbia. Podrà aquesta parella apassionada dels vins acomplir el seu desig i la seva promesa? Podrà Rogljevo viure de nou del seu vi? De tornada a França els espera un nou repte: com poden persuadir els sommeliers que es pot elaborar un vi superior en una regió desconeguda i problemàtica? Poden tenir alguna esperança de refer una vida en un vell poblet?
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Imatge

Avatar de l’usuari

Autor del tema
r5004
Entrades: 13346
Membre des de: dc. nov. 01, 2006 8:08
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] Sense Ficció - 9ª temporada (2016-2017)

#19

Entrada Autor: r5004 » ds. gen. 14, 2017 18:46

Ara, el Sense Ficció amb nova imatge:

9x11 - Els espies no són el que eren - Un bon americà català - anglès
Més informació:
“Sense ficció” estrena dues produccions centrades en un dels temes més transcendentals que té la nostra societat damunt de la taula en aquests moments: la seguretat. D'una banda, la producció pròpia de Televisió de Catalunya dirigida per Montserrat Besses “Els espies no són el que eren”, una aproximació al món dels Serveis d’Intel·ligència. A partir del cicle d’atemptats jihadistes a Europa que va començar ara fa dos anys amb la matança al setmanari “Charlie Hebdo” i al supermercat Hyper Cacher, a París, el documental fa una radiografia dels fets que permet comprovar les dificultats que tenen aquests Serveis per adaptar-se a un nou tipus d’amenaça. A continuació, s'emet “Un bon americà”, una producció de Blue+Green Communication dirigida per Friedrich Moser, sobre els costos dels errors comesos pels sistemes de seguretat per motius econòmics i el preu que hem de pagar pel nostre dret com a ciutadans a ser protegits.

“ELS ESPIES NO SÓN EL QUE EREN”
Cada vegada que hi ha un atemptat jihadista sentim parlar dels Serveis d’Intel·ligència. Però se saben poques coses d’aquests Serveis, del seu funcionament, del seu paper, del que fan, de què poden fer i de què no poden fer. Arran dels atemptats s’obren debats sobre la cooperació entre els Serveis de diferents països. Fins i tot s’arriba a dir que caldria una CIA europea, sense saber si aquest seria el model de referència o si seria simplement irrealitzable. El documental s’endinsa en aquest món dels Serveis d’Intel·ligència de la mà d’exdirectius i de personalitats vinculades a aquest món així com d’especialistes de diferents països, fent una anàlisi d’aquest cicle infernal que va començar ara fa dos anys. I també detalla, a partir de les investigacions fetes a França i Bèlgica i dels informes de la Comissió d’Investigació parlamentària francesa, els itineraris que van seguir els jihadistes per preparar els diferents atemptats en aquests països. És així com es fan evidents els “forats a la raqueta”, que es com anomenen els francesos els punts febles dels sistemes de seguretat i d’intel·ligència. Forats pels quals entren en acció els autors dels atemptats. El relat dels fets és paral·lel a les reflexions dels especialistes sobre com funcionen els Serveis d’Intel·ligència i com haurien de funcionar, sobre quin és el seu present i quin ha de ser el seu futur. I la primera missió d'aquests Serveis és: anticipar les amenaces. Treballar, entre altres coses, per impedir que atemptats com els recents no tornin a passar. Què fa que, malgrat poders especials i eines d’investigació particulars, els atemptats puguin tenir èxit? Els Serveis d’Intel·ligència no van ser concebuts per a aquest tipus de risc. L’adaptació al jihadisme és difícil, lenta i costosa. S’han hagut de revisar mètodes de treball, protocols i organització. I, sobretot, augmentar la coordinació al si de cada país entre tots els que fan intel·ligència d’una o altra manera. La intel·ligència a Espanya, per exemple, és competència del CNI, el Centre Nacional d’Intel·ligència. Però els Serveis d’Informació dels cossos de seguretat, sigui Policia Nacional, Guàrdia Civil o Mossos d’Esquadra, també fan un cert tipus d’intel·ligència necessària per a la seva feina. La coordinació entre tots els que maneguen aquests temes ha esdevingut essencial a tot el continent per aconseguir una eficàcia real. Els Serveis d’Intel·ligència, però, són molt gelosos de la seva sobirania i de la informació que tenen. “Compartir informació” és una expressió que aprenen a força de traumatismes i obligats per les circumstàncies. Només compartint bases de dades i experiències, poden afrontar aquest nou tipus de risc que afecta ara la població civil. La cooperació es complica encara més si es té en compte que cada país té les tasques d’intel·ligència organitzades a la seva manera, amb nombre de Serveis diferents, amb poders i atribucions diferents, amb legislacions i controls parlamentaris diferents. Fugint d’estereotips, “Els espies no són el que eren” aborda un tema complicat però essencial en la mesura que afecta la seguretat de tots plegats.

“UN BON AMERICÀ”
En Bill Binney és un criptògraf que treballava per l’Agència de Seguretat Nacional (NSA) des del 1997 com a director tècnic i analista de dades. Va ser el creador de Thin Thread, un sofisticat programa de recopilació de dades capaç d’aportar pistes sobre activitats terroristes. La clau de Thin Thread era que, a diferència del sistema utilitzat pel govern nord-americà, integrava mesures de seguretat que evitaven els mètodes massius i indiscriminats de vigilància, denunciats anys més tard per Edward Snowden. Per què es va suprimir aquest programa? Qui hi havia darrere? El final de la Guerra Freda va canviar el tauler de joc: el gran enemic dels Estats Units passava a ser el terrorisme internacional. Amb l’auge de les noves tecnologies, l’obsessió dels serveis secrets era la recopilació de dades per tal de detectar i controlar les activitats de possibles terroristes, dins i fora les seves fronteres. El programa Thin Thread era capaç d’interceptar qualsevol senyal electrònic, filtrar-lo per objectius i oferir-ne els resultats sense envair la privacitat dels ciutadans. Aparentment el sistema era perfecte, però tenia un problema: era massa barat. Interessos particulars de persones del govern i càrrecs directius de la NSA van afavorir els serveis d’una empresa privada que es vanagloriava de tenir un programa capaç de recopilar moltes més dades. Tres setmanes més tard tenien lloc els atemptats al World Trade Center de Nova York. A partir d’aleshores les agències d’intel·ligència de desenes de països modifiquen el focus d’actuació i passen de vigilar els enemics militars a vigilar els seus ciutadans en nom de “la seguretat”. La història de Bill Binney va més enllà de l’11-S i d’allò que l’hauria pogut evitar. Els recents atemptats terroristes en ciutats europees posen de relleu la perillositat de la vigilància massiva. No només suposa un abús contra el dret a la llibertat en democràcia, sinó que l’acumulació innecessària de dades ha convertit els serveis d’intel·ligència en lents i inefectius davant les amenaces a temps real. Tot plegat emboirat pel secretisme d’uns organismes que permeten i alimenten un sistema de blanqueig de capitals per a determinades empreses amb bones relacions polítiques. “Un bon americà” (“A good american”) és, en primer lloc, una pel·lícula sobre la moral. Ens parla de la seguretat invisible als ulls del ciutadà. Però què passa si aquest aparell comet errors per motius econòmics? Quin preu hem de pagar pel nostre dret com a ciutadans a ser protegits? En quin moment decidim reduir la nostra llibertat per sentir-nos més segurs?
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Imatge


Suzume
Entrades: 213
Membre des de: dt. jul. 01, 2008 21:29
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] Sense Ficció - 9ª temporada (2016-2017)

#20

Entrada Autor: Suzume » dg. gen. 15, 2017 11:46

Moltes gràcies :D

Avatar de l’usuari

Autor del tema
r5004
Entrades: 13346
Membre des de: dc. nov. 01, 2006 8:08
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] Sense Ficció - 9ª temporada (2016-2017)

#21

Entrada Autor: r5004 » dj. gen. 19, 2017 19:41

Més:

9x12 - La Casa Blanca: La història portes endins català - anglès
Més informació:
La Casa Blanca. Probablement l’edifici més famós del món, un símbol de la democràcia, la història nacional compartida i la llar de la persona més poderosa del planeta. El lloc on el president traça el curs del país i on la primera família nord-americana és el centre d’atenció. És la llar, l’oficina i un museu. És un búnquer en temps de guerra, el teló de fons de les accions de comandament o de les visites d’estat i el cor del cos polític nord-americà. L’edifici ha de menester una plantilla de més de cent persones per fer-ne el manteniment, i la seva col·lecció d’antiguitats i pintures la converteix en un aparador per a l’art i el disseny. “La Casa Blanca: la història portes endins” (“Inside the White House”) és un recorregut de dues hores per conèixer els qui s’encarreguen que tot funcioni sense problemes, donant suport al president i protegint la privacitat de la primera família. A través dels records de treballadors, historiadors i periodistes que la coneixen bé, veurem quina ha estat l’evolució de l’il·lustre edifici al llarg de dos-cents anys, canviant amb els corrents de la història i amb els gustos dels seus ocupants. En l’epicentre de la política global, al cor de la capital del país, la història de la Casa Blanca simbolitza la història dels Estats Units.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Imatge


Suzume
Entrades: 213
Membre des de: dt. jul. 01, 2008 21:29
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] Sense Ficció - 9ª temporada (2016-2017)

#22

Entrada Autor: Suzume » dv. gen. 20, 2017 7:58

Moltes gràcies :D

Avatar de l’usuari

Autor del tema
r5004
Entrades: 13346
Membre des de: dc. nov. 01, 2006 8:08
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] Sense Ficció - 9ª temporada (2016-2017)

#23

Entrada Autor: r5004 » dj. gen. 26, 2017 20:31

Un altre:

9x13 - Mediació - La noia que no es volia morir català - danès
Més informació:
“Sense ficció” estrena la producció pròpia de TV3 dirigida per Josep Rovira “Mediació”, una nova manera de resoldre els conflictes entre dues parts enfrontades. Un mètode que serveix tant en baralles veïnals com en discussions derivades de divorcis mal resolts o bé en litigis entre societats mercantils. Cada cop s'opta més per buscar un bon acord que una mala sentència, que sempre tardarà molt més a arribar, que només resoldrà una part de la disputa i que haurà tingut un cost molt més elevat. I després, s’emet “La noia que no es volia morir” (“Pigen der ikke ville dø”), una producció de la DR, la televisió pública danesa, que va fer revisar els protocols de donació d’òrgans arran del cas de la Corina. Contra tot pronòstic mèdic, va sobreviure després d’un accident de cotxe després que la seva família va donar el consentiment per a la donació dels seus òrgans.

“MEDIACIÓ”
Què és exactament la mediació i com es fa? Qui participa en una mediació entre les parts enfrontades? Quin acostuma a ser el resultat? Aquests són alguns dels interrogants que respon el documental “Mediació”, la singularitat del qual consisteix en què els rodatges no són simulacions, sinó que assisteix en directe a la dinàmica de les reunions que han tingut lloc dins de les sales de mediació. Aquest és un fet insòlit, tenint en compte que les mediacions es regeixen pel principi de confidencialitat i que fins ara mai no s’havien ofert imatges reals dels processos, que sovint van des de les baralles inicials fins a la solució final pactada. Des del cas de dues veïnes d’una escala de la població de Salt, al Gironès, que han portat la seva convivència al límit --creuant-se diverses denúncies difícils de tramitar perquè no es tracta de fets tipificats com a delictius-, fins a una mediació penal als Jutjats de Sabadell ordenada per un jutge per un cas de violència masclista, passant per una parella que acudeix als professionals de Khimera, gabinet especialitzat en mediació, per mirar de donar solució a un problema no resolt en el moment del divorci sobre la custòdia dels fills. En tots els casos, la tècnica aplicada és la mateixa: aconseguir que les parts trobin una solució que sigui la seva i la millor per a ells, sense imposar cap solució aliena per màgica que sembli als ulls del mediador. “Mediació” ofereix també una visió més creativa de la mediació, gràcies als rodatges fets al Teatre Lliure de l’obra “En veu baixa”, l’escenificació descarnada d’una mediació entre un exterrorista de l’IRA i el fill d’una víctima seva. L’obra, que es va estrenar el 2016 a l’Espai Lliure de Montjuïc amb direcció de Ferran Madico, va rebre els premis Writers Guild Award al millor text teatral, el Fringe First Award i l’Stage Award al el Festival d’Edimburg del 2013. També dins de l’àmbit de la dramatúrgia, el documental assisteix a uns exercicis de mediació preventiva portats a terme pels alumnes de l’Institut Cristòfol Colom, del barri del Bon Pastor de Barcelona, en els quals els membres de la companyia la Xixa Teatre posen en situació els adolescents davant de problemes habituals, com la violència de gènere o el racisme, i els fan buscar respostes col·lectives noves. Una de les condicions essencials de tota la mediació és la imparcialitat. En aquest sentit, “Mediació” mostra un cas exemplar de mediació duta a terme en una comissaria de la Policia Municipal de Girona, que és l’encarregada de gestionar els casos de mediació en aquesta ciutat, adoptant un paper ben diferent del que seria habitual si actuessin només com a agents uniformats. Malgrat tots aquests exemples positius i la bona publicitat que envolta la mediació, a Catalunya no acaba de funcionar de manera òptima. El documental ho reflecteix fent una breu visita a la seu del Centre de Justícia Alternativa del Tribunal Superior de Ciutat de Mèxic. Malgrat la fama del país, la comparació és paradigmàtica: la mediació està reconeguda en la Constitució Política dels Estats Units Mexicans i integrada dins de l’estructura judicial, i ocupa un edifici íntegrament dedicat a la mediació a la mateixa Ciutat de la Justícia de la capital federal. De fet, és el mètode preferit per la societat mexicana per la seva solvència, rapidesa i estalvi de despeses. La mediació fa servir un símil per diferenciar-se de la justícia, agafant com a metàfora un iceberg i explicant que mentre la llei només mira la part que sobresurt dels conflictes, la mediació n’observa la profunditat i els orígens. Aquest és també l’objectiu del documental, viure des de dins diversos exemples paradigmàtics de mediació i no quedar-se en les definicions tècniques i l’opinió dels experts.

"LA NOIA QUE NO ES VOLIA MORIR"
“La noia que no es volia morir” (“Pigen der ikke ville dø”) és la sensacional història de Carina Melchior, una noia danesa de 19 anys que es va estavellar amb el cotxe dels pares, i tant ells com els metges estaven convençuts que no sobreviuria. Però Corina enganya les prediccions mèdiques i es desperta de sobte en un llit d’hospital després que la seva família ja hagi acceptat la donació dels seus òrgans. El documental segueix el seu cas des d’aquell moment i acompanya la Carina en la rehabilitació intensiva al Hammel Neurocenter, lluitant per recuperar la vida i l’ús de les extremitats. I, un cop més, la Carina sorprèn tothom. Estem davant d’un destacable treball periodístic de la DR, la televisió pública danesa, que analitza a fons les avaluacions i tractaments mèdics i la difícil opció crítica a què s’enfronta una família que ha de decidir sobre la vida de la seva filla. Però, sobretot, és la sorprenent història d’una noia que va desafiar tots els pronòstics i que va sobreviure. Quan “La noia que no es volia morir” es va estrenar a la DR1, va ser vist per 1.411.000 espectadors (58% de quota de pantalla), i es va convertir en el documental més vist a la televisió danesa des de 1995. El pic màxim d’audiència va arribar a 1.700.000 espectadors (quota del 66%). El documental es va convertir immediatament en “tema popular”, i el cas ha suscitat un debat públic a Dinamarca sobre les donacions i els tractaments al final de la vida. Sobre la base del treball periodístic, el ministre danès de Salut ha exigit noves directrius per a la donació d'òrgans, i la Societat Danesa de Neurocirurgia s’ha vist empesa a avaluar si els protocols que regeixen els tractaments al final de la vida són prou bons.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Imatge


amg951
Entrades: 49
Membre des de: dv. juny 27, 2008 12:22
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] Sense Ficció - 9ª temporada (2016-2017)

#24

Entrada Autor: amg951 » ds. gen. 28, 2017 10:29

Gràcies!

Avatar de l’usuari

Autor del tema
r5004
Entrades: 13346
Membre des de: dc. nov. 01, 2006 8:08
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] Sense Ficció - 9ª temporada (2016-2017)

#25

Entrada Autor: r5004 » dv. feb. 03, 2017 20:34

Més:

9x14 - Santuaris de l’antifranquisme - Quilapayún, más allá de la canción català
Més informació:
“Sense ficció” estrena dues produccions que tenen com a eix comú la lluita social en el segle XX. D’una banda, “Santuaris de l’antifranquisme” se centra en les monges i capellans que van lluitar contra la dictadura franquista a Catalunya i, de l’altra, “Quilapayún, más allá de la canción”, en els músics que van formar part d’un extraordinari moviment a Xile els anys seixanta que proclamava un canvi urgent a l’Amèrica Llatina.

SANTUARIS DE L’ANTIFRANQUISME
“Santuaris de l’antifranquisme” recupera per a la memòria col·lectiva un capítol de la història de Catalunya: la història de les monges i els capellans que van contribuir decisivament a fer que l’oposició al franquisme es pogués organitzar, d’una banda, i dels que van lluitar directament contra la dictadura, sobretot, des de les organitzacions comunistes, de l’altra. La investigació, que compta amb el testimoni d’alguns dels principals protagonistes, com és el cas del desaparegut mossèn Lluís Hernández, exalcalde de Santa Coloma, a qui va fer la darrera entrevista. Aquests religiosos van obrir les portes de les seves parròquies, convents i monestirs per donar refugi a persones perseguides per la policia franquista; van permetre que els partits i sindicats prohibits per la dictadura es reunissin clandestinament, i també van emparar artistes i intel·lectuals proscrits per defensar la cultura catalana. Hi va haver sacerdots que van sortir al carrer desafiant a la dictadura, com la famosa manifestació de capellans de 1966 de la qual el documental presenta fotografies i documents inèdits. En una època en que a Espanya no hi havia ni drets humans ni civils, aquests religiosos van aprofitar els privilegis que tenia l’església catòlica i els van posar al servei de tots aquells que se la jugaven per la llibertat i la democràcia. El documental posa cara i ulls a monges i capellans, explica què els va portar a actuar contra el franquisme i en favor dels drets nacionals de Catalunya i quin preu van haver de pagar. Una mostra de com va repercutir en la nostra història recent el Concili Vaticà II, del qual el 2012 es van complir 50 anys.

QUILAPAYÚN, MÁS ALLÁ DE LA CANCIÓN
Vestits amb rigorosos ponxos negres, les solemnes siluetes dels músics de Quilapayún formen part del poderós moviment musical en el Xile dels anys seixanta. Milers de persones cantaven les seves cançons, amb el puny alçat, convençudes d’un canvi inevitable i urgent a l’Amèrica Llatina. Amb figures com Víctor Jara en el seu origen o Violeta Parra en la inspiració, les seves imponents veus van recórrer el continent, en un procés social sense precedents. Quan el president xilè Salvador Allende els va enviar a Europa a expandir la bonança xilena, damunt d’un escenari, a París, l’11 de setembre de 1973, van saber que ja no podrien tornar al seu país. Amb tot, dècades d’exili, tragèdies i la gran desfeta d’un gran somni no van ser prou adversitat per acabar amb el seu cant. En cinquanta anys, Quilapayún no ha deixat mai de cantar; han editat més de trenta discos, hi han afegit els seus fills i avui aquests onze músics que viuen entre Xile i França segueixen en escena. No ho fan per nostàlgia. Igual com pensen els seus seguidors, ells també creuen que el món ha canviat, però que la revolució no ha acabat. El documental “Quilapayún, más allá de la canción”, filmat a França, l’Argentina i Xile, revisa la història d’un dels conjunts més important de l’Amèrica Llatina i mostra les vides actuals dels músics. Un relat coral amb material d’arxiu inèdit en forma de “road movie” que es desplaça en el temps al llarg mig segle. No només en el temps dels seus protagonistes, sinó en el de tota una generació que segueix somiant amb un altre món i que, malgrat el seu desencís, ha reinventat les seves conviccions. En definitiva, un prisma per mirar el món actual i preguntar-se si les lluites segueixen sent les mateixes avui que fa cinquanta anys. I que deixa la resposta sobre la vigència d’aquelles cançons i dels seus somnis actuals en la passió dels seus seguidors.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Imatge


Suzume
Entrades: 213
Membre des de: dt. jul. 01, 2008 21:29
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] Sense Ficció - 9ª temporada (2016-2017)

#26

Entrada Autor: Suzume » ds. feb. 04, 2017 9:24

Moltes gràcies :D

Avatar de l’usuari

Autor del tema
r5004
Entrades: 13346
Membre des de: dc. nov. 01, 2006 8:08
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] Sense Ficció - 9ª temporada (2016-2017)

#27

Entrada Autor: r5004 » dj. feb. 09, 2017 21:08

El d'aquesta setmana:

9x15 - No puc tornar a casa - Refugi Dresden català - alemany
Més informació:
“Sense ficció” se suma a la programació especial de la setmana dedicada als refugiats a TV3 i al 33 amb l’estrena de dues produccions. “No puc tornar a casa”, una producció de Televisió de Catalunya amb la col·laboració d’Ottokar, retrata quatre històries que exemplifiquen la política restrictiva del govern espanyol pel que fa la concessió de papers als sol·licitants d’asil. I després, “Refugi Dresden”, produït per DSS2016 (Sant Sebastià Capital Europea de la Cultura 2016) i Mediapro, posa el focus d’atenció sobre l’acollida dels refugiats a la ciutat alemanya de Dresden, una ciutat dividida, amb una història molt convulsa, on es va crear PEGIDA (Patriotes contra la Islamització d’Occident), una organització de caràcter hostil amb els refugiats.

NO PUC TORNAR A CASA
“No puc tornar a casa” és el viatge de les persones que busquen refugi polític a Espanya. I és alhora el retrat de la situació d’indefensió a què es veuen abocades, en molts casos, per la política restrictiva del govern espanyol cap als refugiats polítics. El documental indaga per què l’estat espanyol, un territori de la frontera sud d’Europa, se situa a la cua de la Unió Europea (UE) pel que fa a la concessió de papers als sol·licitants d’asil. Quatre històries diferents il·lustren aquesta realitat: el sirià Joan Babeli, el malinès Ali, el sirià Ahmad i el saharià Yarhah. Joan Babeli és funcionari de la Generalitat i viu a Catalunya des de l’any 1980. L’octubre de l’any passat, el seu germà Riad va fugir de la ciutat siriana d’Alep i el Joan va anar-lo a buscar a Àustria per portar-lo a Artés (el Bages). Després de viure-hi dos mesos, i davant de la impossibilitat de legalitzar la seva situació, el va portar a Alemanya. Allà, el Riad ja ha obtingut els papers i ha començat una nova vida. L’Ali Berthe viu des de fa tres anys a Santa Perpètua de Mogoda (el Vallès Occidental), en un centre d’acollida. Va fugir del seu país després de la mort del seu pare i del seu germà en el conflicte que afecta el nord del país. L’Ali està reconstruint la seva vida entre nosaltres, però cada sis mesos ha de renovar els papers de sol·licitant d’asil polític, sempre amb la incertesa que això representa. L’Ahmad Basal va néixer a Alep i el 2015 va travessar Europa durant un mes i mig, vestit de turista. Mentre els seus companys anaven a altres països, ell va anar a Salt (el Gironès). Una família d’origen sirià, els Waez, amb qui no té cap vincle familiar, l’han acollit per ajudar-lo a construir una nova vida i fer realitat el seu somni: obrir una pastisseria siriana a Girona. El Yarbah al-Monfoud va tenir nacionalitat espanyola fins a l’any 1975 pel fet d’haver nascut a l’excolònia del Sàhara Espanyol. És refugiat d’un país no reconegut per Espanya, per tant, il·legal i apàtrida. Ara torna a reclamar al govern de Madrid la nacionalitat espanyola, juntament amb 400 compatriotes seus, i està estudiant per guanyar-se la vida pels seus propis mitjans. Quatre històries amb un nexe d’unió: cap d’ells no pot tornar a casa seva. Les dades parlen per si mateixes, l’ACNUR (Agència de l’ONU per als Refugiats) ha alertat que la xifra de persones desplaçades al món a causa de conflictes bèl·lics s’acosta als 60 milions i que hi ha prop de 5 milions de sirians -una quarta part de la població- que han marxat del seu país per la situació de guerra. Mentrestant, les fronteres de la UE continuen tancades.

REFUGI DRESDEN
L’any 2015 Alemanya va ser l’únic país europeu que va exercir una política de portes obertes als refugiats que arribaven massivament fugint de països en guerra. Com a resultat, en un any Alemanya va acollir un milió de persones. El documental mostra l’impacte d’aquest fenomen a Dresden, una ciutat situada al focus mediàtic pel fet de ser el bressol i l’escenari de les manifestacions de PEGIDA (Patriotes contra la Islamització d’Occident), una organització obertament hostil amb els refugiats. “Refugi Dresden” mostra una ciutat dividida, amb una història molt convulsa, que influeix en la manera de posicionar-se davant l’arribada dels refugiats. Per a uns, el passat i les experiències pròpies els donen motius per involucrar-se en accions d’acollida, mentre que d’altres hi troben justificacions per rebutjar l’estranger. Nora Lang, supervivent del bombardeig durant la II Guerra Mundial que va reduir Dresden a cendres la nit del 13 de febrer del 1945, s’identifica amb les persones que han patit l’horror, que ho han perdut tot i sap que necessiten ajuda. D’altres, però, reaccionen amb por, hostilitat o violència davant l’arribada dels refugiats. Partint de les dades actuals, “Refugi Dresden” mostra que l’acollida de refugiats a Alemanya és una constant des del final de la II Guerra Mundial i que el desemparament viscut per les persones desplaçades és el mateix en totes les guerres.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Imatge

Avatar de l’usuari

Autor del tema
r5004
Entrades: 13346
Membre des de: dc. nov. 01, 2006 8:08
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] Sense Ficció - 9ª temporada (2016-2017)

#28

Entrada Autor: r5004 » dj. març 02, 2017 20:54

Més:

9x16 - La fi d'ETA - Els condemnats català - rus
Més informació:
“La fi d’ETA” detalla la història dels deu anys de negociacions secretes, des de dins, narrades pels protagonistes directes en primera persona, i posat en context des de fora, que van contribuir al cessament definitiu dels atemptats d’ETA. Amb direcció de Justin Webster i guió dels periodistes José María Izquierdo i Luis Aizpeolea, es va presentar a l’última edició del Festival de Sant Sebastià. A continuació, “Els condemnats” (“The condemned”) viatja fins al cor de Rússia. En un bosc més gran que Alemanya que arriba a 40 graus sota zero a l’hivern i que es troba a set hores en cotxe de la ciutat més propera, s’ubica Colònia Penal 56, una presó exclusiva per a assassins.

LA FI D’ETA
“La fi d’ETA” reconstrueix una dècada de converses que va culminar amb l’anunci d’ETA el 20 d’octubre del 2011 que cessava definitivament la seva activitat armada. El documental descobreix les trobades secretes a Espanya, Noruega i Suïssa, la intervenció del Centre Henry Dunant i els intents per fer fracassar les negociacions. Justin Webster, autor de "Garzón, judici al jutge" (2011) i "Demà moriré" (2013), “Gabo, la creació de Gabriel García Márquez” (2016), dirigeix el documental. En el guió, hi han treballat els periodistes José María Izquierdo i Luis R. Aizpeolea. És una producció de Quality Media i JWProductions, en coproducció amb Prisa Video, RTV Castilla la Mancha, IB3, RTPA, Baleuko Producciones, la participació d'ETB, Canal Sur, IB3 i amb la col·laboració de Televisió de Catalunya, el Govern Basc i el diari “El País”. “La fi d'ETA” va participar en la secció Zinemira de l’última edició del Festival de Cine de Sant Sebastià i es va estrenar als cinemes el 3 de febrer d’aquest any. “La fi d’ETA” comença al “caserío” Txillarre, d’Elgoibar (Guipúscoa). En un entorn de muntanyes amb boscos de faigs i roures, al voltant d’una taula, el “caserío” va ser el lloc de trobada de les conversacions entre el llavors president del Partit Socialista d'Euskadi, Jesús Eguiguren, i el líder de Batasuna, Arnaldo Otegi. Des del 2000 fins al 2004, tots dos polítics van mantenir un diàleg fruit de la seva iniciativa personal i al marge dels partits polítics que representaven. En aquella època, l’activitat d’ETA era molt forta: 25 morts només durant l’any 2000. El panorama canvia significativament quan José Luis Rodríguez Zapatero guanya les eleccions generals el març del 2004. Les reunions de Txillarre, fins llavors merament exploratòries, esdevenen alguna cosa més. Sota la direcció de qui després seria ministre de l’Interior i vicepresident del Govern, Alfredo Pérez Rubalcaba, s’oficialitzen els contactes amb l’aprovació de tots els grups parlamentaris i amb l’única oposició del Partit Popular que ja dirigia Mariano Rajoy. La pel·lícula detalla les trobades secretes a Suïssa i Noruega entre Jesús Eguiguren i l’etarra Josu Ternera, perseguit per la justícia, que van ser possibles gràcies a la mediació del Centre Henry Dunant, especialista en resolució de conflictes, amb seu a Ginebra, i del govern noruec. També es relaten les diferents fases, favorables i negatives, que es van alternar al llarg de les converses, amb més viatges a Suïssa i Noruega, i que van comptar amb la presència d’altres representants del govern i d’ETA, així com d’Arnaldo Otegi en representació de l’esquerra abertzale. La pel·lícula destaca també la mediació protagonitzada pel PNB, personalitzada en Josu Jon Imaz i Iñigo Urkullu. Però la incorporació a les negociacions de Francisco Javier López Peña, Thierry, representant del sector més dur d’ETA, arruïna tot el que fins llavors s’havia avançat. L’atemptat de la T-4 a Barajas, el desembre del 2006, obliga a un replantejament del procés. Les negociacions es tornen a trencar, fins que el govern accepta reiniciar-les a Ginebra, com a conseqüència de les peticions expresses de personalitats estrangeres, sobretot de Toni Blair. Però el govern de Zapatero decideix, sota la direcció del ministre de l’Interior, Alfredo Pérez Rubalcaba, incrementar encara més l’actuació de les forces de seguretat contra ETA, que mai havia abandonat. En poc temps cauen les cúpules directives de la banda. En paral·lel, les assemblees de les formacions abertzales van retirant el seu suport a les accions militars d’ETA, fins a concloure amb un comunicat en què crida a la direcció etarra a abandonar les armes. Finalment, la declaració al Palau d’Aiete, a Sant Sebastià, d’un grup de reconeguts polítics mundials, com Kofi Annan, Gerry Adams o Bernie Ahern, exprimer ministre d’Irlanda, es converteix en el preludi del comunicat definitiu d’ETA de l’octubre del 2011.

ELS CONDEMNATS
Amb un accés sense precedents, “Els condemnats” (“The condemned”) s’endinsa en una de les institucions més impenetrables i remotes de Rússia: Colònia Penal 56, una presó de màxima seguretat exclusiva per a assassins. Aquest és el destí per a alguns dels criminals més perillosos de Rússia. Hi estan confinats 260 homes que han matat en total gairebé 800 persones. Per primera vegada, un equip de rodatge aconsegueix l’accés per gravar en aquest centre penitenciari, situat al nord dels Urals, a 615 quilòmetres de Iekaterimburg, a l’aldea Lozvinski. Alguns reclusos havien estat al corredor de la mort, fins que el 1997 es va abolir la pena capital a Rússia. Actualment estan dividits en dos grups, els que tenen reduïda la pena de mort a 25 anys (els primers seran alliberats el 2017) i els que compliran cadena perpètua. El documental ofereix una visió única i sorprenent d’unes ments inescrutables en un entorn claustrofòbic i hostil. Els presos parlen dels seus crims, la vida i la mort, la redempció, la llibertat, les famílies, la bogeria i l'esperança. La pel·lícula segueix els seus dies interminables al llarg de diversos mesos per revelar el que passa quan un home està tancat en una cel·la diminuta, durant 23 hores, dia rere dia, per a tota la vida.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Imatge


Suzume
Entrades: 213
Membre des de: dt. jul. 01, 2008 21:29
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] Sense Ficció - 9ª temporada (2016-2017)

#29

Entrada Autor: Suzume » dv. març 03, 2017 7:58

Moltes gràcies :D

Avatar de l’usuari

Autor del tema
r5004
Entrades: 13346
Membre des de: dc. nov. 01, 2006 8:08
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] Sense Ficció - 9ª temporada (2016-2017)

#30

Entrada Autor: r5004 » dc. març 08, 2017 20:47

El d'ahir:

9x17 - Zara, la història de l'home més ric del món català - anglès
Més informació:
Amancio Ortega, fundador d'Inditex, va desbancar Bill Gates del número 1 de la llista Forbes dels homes més rics del món el setembre del 2016. El documental analitza la trajectòria d'aquest home de 80 anys i d'origen humil que, gràcies a la seva idea revolucionària de democratitzar la moda, va passar de no tenir res a convertir-se en l'home més ric del món. I estudia Zara, la joia de la corona del grup tèxtil, que també té una part fosca. La llista Forbes va estimar que la fortuna d’Amancio Ortega era de 78.600 milions de dòlars (69.860 milions d’euros) el setembre del 2016. La primera vegada que havia ocupat la primera posició de la llista Forbes havia estat un any abans, l’octubre del 2015. Com ha aconseguit Amancio Ortega arribar a ser l’home més ric del món? Els seus orígens són humils. Els seus pares es van instal·lar a la Corunya els anys 50. Fill de ferroviari, era el petit de quatre germans. A principis dels anys 60 deixa els estudis i aprèn l’ofici de confecció a La Maja, la botiga elegant de la Corunya. D’allà, va copiar el model d’una bata, d’un preu inaccessible per a la majoria de les dones gallegues, i la va vendre porta per porta més barata. Després de l’èxit de la iniciativa obre el primer taller, contracta personal i munta la primera fàbrica. El 1975 obre la seva primera botiga en ple centre de la Corunya. Li va posar el nom de Zara, en al·lusió a Zadar, el port de Croàcia, on havia anat de viatge de nuvis. La botiga encara existeix. Quaranta anys després, Zara, vaixell insígnia d'Inditex, s'ha convertit en un negoci d'àmbit mundial amb 2.000 punts de venda a tots els continents. Però els mètodes no han canviat. Alguns especialistes en moda afirmen que Zara copia grans marques de luxe i creacions d’altres, però la marca no s’ha pronunciat mai sobre aquestes acusacions de plagi. L’autenticitat dels dissenys, les condicions de treball de les persones que les confeccionen i el compromís amb el medi ambient són altres aspectes que el documental investiga d’aquest gegant del tèxtil.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Imatge

Respon