[ed2k] Sense Ficció - 8ª temporada (2015-2016)

Documentals

Moderadors: arakelov, Petiso, Nava

Avatar de l’usuari

Autor del tema
r5004
Entrades: 13344
Membre des de: dc. nov. 01, 2006 8:08
Status: Desconnectat

[ed2k] Sense Ficció - 8ª temporada (2015-2016)

#1

Entrada Autor: r5004 » dj. set. 10, 2015 20:14

"Sense Ficció" és un programa dirigit i presentat per en Joan Salvat que té com a principal objectiu emetre els millors documentals que es fan arreu del món, i també els documentals de producció pròpia que han marcat estil a TV3.
El programa és una finestra oberta a les millors produccions del gènere que ens permeten reflexionar sobre els grans reptes de la societat actual. És el primer espai d'aquesta mena que fa una televisió pública en la seva primera cadena. En el programa també s'emeten algunes de les pel·lícules documentals que pel seu valor artístic o per la seves revelacions han causat polèmica o admiració en l'àmbit internacional.
"Sense Ficció" també té un espai d'entrevistes en què Joan Salvat conversa amb persones vinculades al Documental que s'ofereix posteriorment, o amb especialistes i testimonis coneixedors del tema.

Capturador: r5004
Suplents: naroatna, Petiso

Dades tècniques:
Vídeo:
Xvid 704x??? 50-60% del test de compressibilitat (aproximadament)
Àudio: Mp3 Estèreo Abr 128 Kbps / Mp3 Mono Abr 96 kbps

8x01 - L'hospital que mira al mar 16:9 | català
Més informació:
De ser l’Hospital dels Infecciosos, passant per ser considerat l’Hospital dels Pobres –quan la ciutat de Barcelona va patir una epidèmia de tifus el 1914– i més endavant l’Hospital Olímpic –durant els Jocs Olímpics de 1992–, l’Hospital del Mar ha fet cent anys. La transformació deixa enrere la història d’un hospital nascut per cobrir les necessitats sanitàries de la població més exposada a les epidèmies que assolaven els barris més pobres, els que sorgien i es poblaven més a prop del port: la Barceloneta, Ciutat Vella, el Barri Xino… Una de les causes que es construís a la part baixa de la ciutat era perquè es volia que tractés sense demora els infectats que arribaven per mar provinents de latituds on les epidèmies estaven a l’ordre del dia. En l’esmentada epidèmia de tifus del 1914, van emmalaltir 24.742 persones i hi hagué 2.267 defuncions. Llavors les autoritats de Barcelona prenen consciència que el problema de les epidèmies no és una qüestió mèdica puntual i decideixen convertir uns barracons habilitats a la zona del Camp de Tir de la Barceloneta i de l’antic pavelló de l’Exposició Universal de 1888 en un hospital permanent. El doten de places, disposen que hi hagi un cos mèdic fix i en nomenen un director. Naixia l’Hospital dels Infecciosos, ja amb la voluntat de tractament i de recerca permanent sobre les epidèmies. Va ser aquesta situació la que el va convertir, durant la Guerra Civil, en objectiu dels bombardeigs del creuer “Canarias”. Les autoritats republicanes van traslladar els malalts a l’edifici de l’Hotel Florida, a tocar del Tibidabo. En acabar la guerra, els metges van ser sotmesos a un procés de depuració política. Avui parlem d’un gran Parc de Salut que busca l’excel·lència en la recerca biomèdica, l’ensenyament i l’assistència sanitària més puntera, i el documental “L'hospital que mira al mar” té com a objectiu mostrar el salt qualitatiu que hi ha darrere de l’evolució històrica del centre. Ressalta la tasca dels homes i dones que el van potenciar –metges, infermeres, tècnics, gestors, etc.-, els esforços dels qui operaren la seva transformació i les vivències dels qui en foren pacients o gestors, així com dels estudiosos de la seva evolució.
8x02 - La Panadella, històries de la carretera 16:9 | català
Més informació:
El nom “La Panadella” és dels que desfermen una onada de records. Els que es van originar quan tot el transport cap a l’interior i al nord de la Península, tant de passatgers com de mercaderies, anava per carretera i parava de manera gairebé obligatòria en aquella àrea de servei i de repòs que era universalment coneguda. Nucli situat a la Nacional II a mig camí entre Igualada i Cervera o entre Lleida i els Pirineus i Barcelona, el parador era un oasi de serveis, el lloc on generacions de camioners, autocaristes, comerciants i viatgers de tota mena s’aturaven a omplir el dipòsit, descansar, passar la nit, fer una timba de cartes o gaudir dels millors plaers culinaris del moment. Però el temps no ha passat debades i el que era una petita població separada de Montmaneu (l’Anoia) amb una activitat diària de milers de viatgers és avui un lloc en decadència. Els automòbils corren més, les mecàniques són més segures i una part del transport, sobretot el de viatgers, ha passat als trens i als avions. I per si tot això no fos prou, la inauguració del traçat definitiu de la Nacional II amb format d’autovia i allunyat del parador –mentre que abans passava pel mig– ha afectat de manera significativa la vida de La Panadella. Això fa que aquell parador sigui ara una mena de museu viu del que van ser els anys d’esplendor, els que van discórrer entre el “boom” del “desarrollismo” i el tombant de segle. De tres hostals, només en queden dos; l’església va tancar per falta de feligresos “domingueros” i els locals guarden un aire del passat escrit a les parets i en la decoració de les instal·lacions. Encara s’hi aturen viatgers, però res no és el que era. Només l’esforç dels que hi treballen i l’ànim de les tres famílies propietàries fa que l’activitat continuï en un entorn advers, amb un augment de la competència a les àrees de servei de la mateixa carretera o per culpa de la crisi mundial, que ha arrasat el teixit empresarial de les comarques veïnes, en especial el tèxtil d’Igualada i els prefabricats per a la construcció de Santa Coloma de Queralt, autèntics motors del territori. “La Panadella, històries de la carretera”, un documental produït per Televisió de Catalunya i dirigit per Josep Rovira, és un viatge físic al parador que ens mostra les entranyes de les instal·lacions com mai fins ara s’havien pogut visitar, però alhora és també, tal com indica el títol, un viatge per la memòria de tots aquells que feien cada dia aquesta carretera en les èpoques glorioses. Perquè, sovint, la història d’un país està escrita en les coses més petites, en un tros d’asfalt vell abandonat o en un parador on la decoració i l’atmosfera et transporten al passat i a la gent que el va viure.
8x03 - Plaça de Catalunya, èxit o fracàs? 16:9 | català
Més informació:
A “Plaça de Catalunya, èxit o fracàs?”, el cronista barceloní Lluís Permanyer ens descobreix que la plaça més bulliciosa i concorreguda de Barcelona és un espai que no havia d’existir i ens trasllada al naixement accidentat de la plaça i a la seva atropellada i desordenada evolució. I ens mostra com, paradoxalment, l’indret ha estat al llarg de la seva història un espai de trobada, d’esdeveniments i de revoltes que han arribat fins als nostres dies. El documental presenta la plaça, al cor de Barcelona, com el resultat d’un pecat original de l’arquitecte Ildefons Cerdà, que la va projectar com una illa més de l’Eixample, la número 39, una idea molt allunyada de la plaça desitjada pel poble. Permanyer ens mostra com, abans de ser inaugurada el 1902, els barcelonins, i no pas els urbanistes, ja havien decidit de manera intuïtiva que aquell espai buit, fruit de l’enderrocament de les muralles, havia de ser una plaça. Durant decennis es va omplir d’atraccions, hotels i cafès únics que li van aportar un batec excepcional: Circ Alegria, Panorama Waterloo, el museu d’armes Estruch, l’impressionant i desaparegut Hotel Colón, així com les terrasses que es van instal·lar al perímetre exterior. Un conjunt de decisions agosarades i no planificades van acabar convertint-la, per a molts, en un símbol de fracàs i frustració. Permanyer ens fa la radiografia d’una plaça que mai no ha arribat a ser allò que havia de ser, un gran espai amb un gran edifici en un entorn de categoria, però que ha acabat convertint-se en el centre neuràlgic de la ciutat.
8x04 - Els oblidats de la Línia Maginot 16:9 | català
Més informació:
Entre 8.000 i 9.000 catalans van participar en la construcció de l’anomenada Línia Maginot, un mur defensiu pensat per protegir França d’una invasió alemanya abans de la Segona Guerra Mundial. Aquests catalans formaven part del contingent de gairebé 60.000 exiliats republicans que van ingressar voluntaris a les CTE (Compagnies de Travailleurs Étrangers), unitats integrades a l’exèrcit francès, per escapar de les condicions de misèria i insalubritat dels camps de concentració del sud de França, on els van tancar després de travessar la frontera fugint de les tropes de Franco. “Els oblidats de la Línia Maginot” recull entrevistes a Francisco Aura, Eduardo Escot, Esteban Pérez i Ramiro Santisteban, quatre supervivents d’aquestes companyies –el total de supervivents no passa de la dotzena–, i el testimoni de diversos familiars de refugiats que van viure també aquell episodi de la Segona Guerra Mundial. En l’actualitat, la Línia Maginot conserva nombrosos forts subterranis en perfecte estat i és un element turístic de primer ordre. Diversos forts han estat museïtzats per tal que el visitant es faci una idea de la magnitud d’una de les obres d’enginyeria militar més importants del segle XX.
8x05 - Alertadors contra la corrupció - El visionari 16:9 | català - vo
Més informació:
Ciutadans responsables o herois de temps moderns? O avui una cosa és sinònim de l'altra?
Tothom parla de lluita contra la corrupció i l'evasió fiscal i en favor de la transparència. Però què passa quan algú alerta sobre alguna cosa que no va bé en l'empresa o en l'administració on treballa? I què passa sobretot quan l'alerta afecta, per exemple, un gegant de la banca suïssa? Què passa quan es denuncia un sistema d'evasió fiscal a escala global? Aquests són els eixos del documental "Alertadors contra la corrupció", una producció pròpia de Televisió de Catalunya dirigida per Montserrat Besses i Pere López. Per primer cop s'explica al nostre país la història del terrabastall que afecta el gegant bancari UBS (Unió de Bancs Suïssos), considerat el primer banc del món en gestió de patrimoni. Els alertadors actuen sense premeditació, però directament, contra la corrupció, contra el frau, contra l'evasió fiscal. Fer-ho no formava part dels seus plans. Només han fet bé la seva feina, han complert amb el seu deure de ciutadans i han reaccionant defensant l'interès general per davant d'interessos personals. A partir d'aquí, i malgrat tots els discursos políticament correctes, han de fer front a una maquinària que se'ls gira en contra: assetjament, acomiadaments, processos judicials. Alguns els qualifiquen d'herois dels temps moderns, però ells ho rebutgen. Insisteixen que només han fet bé la seva feina. La realitat mostra que queden en una situació d'extrema vulnerabilitat i indefensió. En molts països es demana un estatut que els protegeixi. El documental "Alertadors contra la corrupció" evoca el "cas Palau" i el "cas hotel del Palau", uns afers significatius al nostre país. Però també, i sobretot, posa l'accent en els alertadors del món de les finances i recull diferents testimonis de casos que han traspassat fronteres. UBS es presenta com el líder mundial en gestió de patrimoni. El 2009 la cap de Màrqueting i Relacions Públiques d'UBS a París, Stéphanie Gibaud, va denunciar el banc per evasió fiscal en grup organitzat i per blanqueig. Ella posava al descobert quins eren els mecanismes que el banc utilitzava per facilitar l'evasió fiscal de grans fortunes franceses. Un sistema aplicable, en principi, a tots els països on UBS era present. Quines haurien estat les pràctiques d'UBS a Catalunya? El testimoni d'un exauditor intern del banc, Nicolas Forissier, també ha estat definitiu. Ell va fer constar en els seus informes que els comptes no quadraven. Havia constatat una doble comptabilitat. El van incitar a canviar el contingut del seu treball i s'hi va negar. En va patir les conseqüències. El "cas UBS" no arrenca a partir de dades robades o venudes. Arrenca amb Stéphanie Gibaud, és a dir, a partir d'algú que no coneixia res del món de les finances, sinó que es movia en l'ambient glamurós i selecte dels esdeveniments que el banc oferia als seus clients: tornejos de tenis, de golf, regates, concerts privats, grans premis de Fórmula 1, etc. El procés penal a França contra UBS encara està obert. Les investigacions continuen i, de moment, UBS ja ha hagut de pagar una caució rècord de més de mil milions d’euros. El documental explica com va començar, el 2008, als Estats Units, el terrabastall que afecta UBS i que aleshores ja revelava un sistema d'evasió generalitzat. Però els països tenen legislacions diferents i a Espanya no existeixen textos que de manera explicita tipifiquin com a delicte certes praxis. Això fa que la feina dels tècnics d'Hisenda, aquí, resulti particularment complicada. Als alertadors sovint els hi canvia la vida. És per això que el documental també es fixa en les conseqüències de l'alerta. Avisar la jerarquia es gira contra l'alertador la majoria de vegades. L'adversari és poderós, el treballador o la treballadora es queden aïllats i han de fer front a tota una maquinària laboral i judicial. Això suposa esgotament psicològic i moltes despeses. El testimoni de Joan Llinares, que va ser nomenat director del Palau de la Música (2009-2010) en substitució de Fèlix Millet, és particularment significatiu sobre com es poden rebre pressions i intimidacions quan es tracta de fer que surtin a la llum totes les pràctiques il·legals. La vida de Stéphanie Gibaud, va quedar trasbalsada a partir del moment en què es va negar a seguir unes ordres que per ella eren sospitoses. El mateix li va passar a Nicolas Forissier. A part del perjudici moral, queda l'econòmic i aquí sorgeix el debat: gràcies a la seva alerta, algunes persones han fet que l'estat recuperi grans quantitats de diners, però elles segueixen sense feina i sense recursos. Cal compensar-les? Davant l'augment de casos de corrupció que surten a la llum i davant de la creixent desconfiança de la ciutadania envers els poders públics, aquí, com en altres llocs, s'ha aprovat una Llei de Transparència, que va entrar en vigor l'1 de juliol. La pregunta que sorgeix és si els textos legals actuals són o seran suficients. Itziar González, exregidora de Ciutat Vella que va rebre amenaces de mort en revelar el que considerava irregularitats en la construcció d'un hotel de luxe al costat del Palau de la Música, considera que cal treballar des de la ciutadania per millorar aquest text. Un text que no preveu res per protegir els alertadors quan ells, precisament, amb la seva acció contribueixen a la transparència. Però si per un costat es treballa a favor de la transparència, per l'altre es legisla el secret. A Brussel·les, es prepara una directiva de la Comissió sobre el "secret de negocis". Un text que suposa que el secret comercial és més important que el dret a saber de la ciutadania. Alertadors i periodistes poden tenir una nova mordassa. I la transparència, un mur infranquejable. Quan un ciutadà és testimoni d'irregularitats, frau o corrupció, ha de trobar la manera de canalitzar la informació de què disposa. Cal que res no se li giri en contra i que, eventualment, el cas pugui ser investigat. El ciutadà es pot adreçar a activistes, a fiscalia, a mitjans de comunicació, etc. Diferents experiències aquí i a l'estranger s'han posat en marxa a través de bústies segures i anònimes on tothom pot enregistrar la seva alerta. "Alertadors contra la corrupció" es fixa en com treballa un grup d'activistes, Xnet, que ja han tret a la llum el "cas Rato" i les targetes opaques de Bankia i altres afers a partir de fonts anònimes. També explica una experiència francòfona que aplega una inèdita col·laboració de mitjans de comunicació públics i privats per investigar casos de corrupció, frau o disfuncions sobre les quals els ciutadans vulguin alertar, tot mantenint la protecció de la seva identitat. Diferents testimonis, al llarg de tot el documental, expliquen experiències viscudes i aposten per una nova aliança entre mitjans de comunicació i alertadors per fer que la transparència sigui un fet i que el dret a saber dels ciutadans, es practiqui amb normalitat.

"EL VISIONARI"
És possible que un ordinador pugui predir l’economia mundial? Durant la dècada dels vuitanta, el consultor de finances Martin Armstrong va dissenyar un model de predicció basat en el número pi amb què va predir la data exacta del "crash" d’octubre de 1987, la desaparició del mercat alcista del Japó de 1990, el punt d’inflexió per als EUA i els mercats europeus del juliol de 1998 i la caiguda de l’índex Nikkei del 1989. Armstrong havia analitzat els mercats financers; estudiat els cicles econòmics, les crisis bancàries i els sistemes monetaris globals; visitat biblioteques per recollir dades històriques –preus de l’or, tipus de canvi, etc.-, i combinat xifres i dates. I dividint el lapse de temps entre la Rye House Plot del 1683 i l’any del pànic dels banquers el 1907 (224 anys) pel nombre de caigudes dels mercats durant aquest període (26), va obtenir una mitjana de 8,6 anys. És a dir, l’economia mundial semblava basada en aquest cicle de 8,6 anys. Multiplicant el cicle per sis s’obté la xifra de 51,6 anys, que coincideix amb el Divendres Negre de 1869, el pànic dels productes bàsics el 1920 i la Segona i Tercera Guerres Púniques. Armstrong va comprovar que 8,6 anys equival a 3.141 dies -el màgic número pi multiplicat per mil- i es va convèncer d’una cosa: hi ha una geometria de temps. Potser no és capaç d’explicar-ne el per què, però enmig del caos que ens envolta hi ha un cert ordre. I així es va convertir en un dels analistes de mercat més rics de Wall Street i va ser nomenat economista de la dècada i gestor de fons de l’any el 1998. La seva reputació mundial va fer que els banquers més poderosos de Nova York el convidessin a formar part del seu grup per manipular les tendències dels mercats. No obstant això, Armstrong es van negar a participar del joc i va advertir als seus clients que “el club” estava manipulant els mercats de divises i de la plata. Ràpidament es va trobar amb una colla d’enemics molt poderosos: els bancs d’inversió de Nova York, els gestors de fons de cobertura, Salomon Brothers i Goldman Sachs. El 1999 l’FBI va entrar a casa seva per requisar-li els ordinadors i va ser acusat d’haver estafat 3.000 milions de dòlars. Va ser empresonat durant set anys per desacatament al tribunal. Després d’un temps en règim d’aïllament i d’amenaces contra la seva mare, va signar una confessió parcial i va ser condemnat a quatre anys més. L’any 2014, en plena crisi financera mundial, Armstrong és alliberat i tres mesos després comença una nova vida amb una Conferència Econòmica Mundial, a Filadèlfia, a la qual assisteixen 350 persones. I com si no hagués passat res, fa una primera aproximació a la solució de la crisi financera mundial, que compara amb la caiguda de l’Imperi Romà. Les seves prediccions indiquen que l’1 d’octubre del 2015 comença una crisi del deute que trasbalsarà l’economia mundial. Es complirà el pronòstic? El documental "El visionari" ("The forecaster"), que va formar part de la programació del DocsBarcelona 2015 i ha estat el Documental del Mes del setembre, retrata un home que torna a la seva vida després d’onze anys de presó. El segueix en el retrobament amb els seus antics socis de l’empresa Princeton Economics i en l’esmentada conferència pública de Filadèlfia davant de persones que han viatjat des de tot el món, pagant grans quantitats per escoltar-lo. La pel·lícula és també la voluntat de demostrar la seva innocència i de posar de manifest el gran poder dels bancs de Nova York.
8x06 - Filosofia a la presó - Madame Barcelona. Un recorregut per l'Arc del Teatre 16:9 | català
Més informació:
El programa "Sense ficció" emet una doble sessió amb l'estrena de dues coproduccions de Televisió de Catalunya (TVC): d'una banda, "Filosofia a la presó", coproduïda amb Media 3.14, diririda per Gilbert Arroyo i Marc Parramon i guardonada amb el premi millor documental de la secció Doc.España en l'última edició de la Semana Internacional de Cine de Valladolid, Seminci; i de l'altra, “Madame Barcelona. Un recorregut per l’Arc del Teatre”, coproduït amb Karavan Films i dirigit per Marc Petitpierre.

"FILOSOFIA A LA PRESÓ"
Cada divendres, durant onze setmanes, set interns del Centre Penitenciari Lledoners (Sant Joan de Vilatorrada, el Bages) i set estudiants de Dret d’Esade participen en una sessió de diàleg socràtic de dues hores. La iniciativa és de Sira Abenoza, filòsofa i professora d’RSC (Responsabilitat Social Corporativa) i d’Ètica d’Esade, que proposa als catorze participants dialogar sobre els grans temes de la vida: la felicitat, l’amor, la por, la justícia, el sentit de la vida o la veritat. Tot i que cada sessió té com a punt de partida la filosofia, l’experiència vital dels participants pren ben aviat el protagonisme i es crea un espai de comunicació únic que permet aprofundir en el coneixement mutu i que enriqueix el debat públic sobre el delicte, els seus desencadenants, la reparació dels danys i la reinserció dels presos. El documental "Filosofia a la presó" recull aquest viatge basat en la paraula i en l’expressió sincera dels participants. És el testimoni de l’efecte transformador que té oferir un espai i un temps a dos col·lectius contrastats que parlen sense limitacions: d’una banda, els estudiants, joves i la seva majoria procedents de famílies benestants, que tenen l’oportunitat de descobrir tot allò que aprenen als llibres a través de l’experiència directa; i de l’altra, els interns, d’edats i trajectòries molt diverses, que gaudeixen d’un espai de llibertat per dir obertament què pensen i què senten. A través d’aquest diàleg descobrim com evoluciona l’actitud de cada participant, des de les reticències i els prejudicis inicials fins a la comprensió i l’acceptació que la realitat és complexa i no es pot reduir a estereotips. "Filosofia a la presó", és el retrat sense màscares d’aquesta aposta immersiva liderada per Sira Abenoza per generar espais de diàleg que ens permetin escoltar les veus oblidades de la societat i superar els prejudicis sobre els quals anem construint les nostres vides. I també és el retrat de dos col•lectius valents que accepten trencar la seva bombolla i entendre les raons de l’altre.

"MADAME BARCELONA. UN RECORREGUT PER L'ARC DEL TEATRE"
"Madame Barcelona. Un recorregut per l’Arc del Teatre" fa un viatge pel passat i el present d’un dels principals carrers de l’antic barri xino de Barcelona. És un documental homenatge a un carrer viu, ple d’experiències i anècdotes, que engloba una sèrie de locals molt especials. El nom del carrer prové de l’històric Teatre Principal, que és a tocar, i perquè l’últim dels arcs que en decoren la façana cobreix també l’entrada al carrer. Antigament, durant el dia s’hi muntava un mercat a l’aire lliure, però quan els veïns dormien, l’Arc del Teatre es convertia en un dels carrers més luxuriosos d’Europa. Durant molts anys va acollir el Madame Petit, el bordell més famós de la ciutat. També hi havia bars de cites, com el Kentucky, que avui és un dels bars més concorreguts del Raval i que porta aquest nom en honor als marines americans que el freqüentaven els anys 60; el Kiosko la Cazalla, el bar minúscul amb més de 100 anys d’existència o el Villa Rosa, el famós cafè on Carmen Amaya va començar a ballar i que fa alguns anys va ser rebatejat com Moog, un dels locals amb més prestigi de la nit underground barcelonina. Actualment l’Arc del Teatre està en una fase de decadència -potser sempre ho ha estat- i els problemes de pobresa extrema i delinqüència del passat encara ressonen en les parets dels seus edificis. Tradició i modernitat, en una sempiterna convivència, són i seran el cavall de Troia de l’Arc del Teatre, i també són i seran, sens dubte, allò que el fa alhora interessant i atractiu.
8x07 - Messi - La casa on visc 16:9 | català
Més informació:
El programa "Sense ficció" emet una doble sessió amb l'estrena de la pel·lícula "Messi", dirigida per Álex de la Iglesia i produïda per Mediapro, i "La casa on visc", una coproducció de Charlotte Streeet Films i Edgwewood Way amb BBC/ITVS/ZDF dirigida per Eugene Jarecki.

"MESSI"
No n'hi ha prou d'afirmar el valor dels seus èxits, s'ha d'esbrinar què és el que ha fet de Lionel Messi un futbolista únic, amb una de les trajectòries més aclaparadores de la història del futbol mundial. Tot passa perquè alguna cosa, o algú, ho ha provocat. Donar resposta a això era l'objectiu del director Álex de la Iglesia quan va començar "Messi". I la resposta -o les respostes- és en aquesta singular pel·lícula, a través de les opinions de grans llegendes del futbol com són César Luis Menotti, Diego Armando Maradona, Jorge Valdano o Johan Cruyff i de les persones que l'han acompanyat al llarg de la seva trajectòria; a través d’imatges d'arxiu i d'entrevistes i filmacions inèdites i a través de la recreació dels moments més importants de la seva vida. Moments com la infància i l'adolescència del jugador, per exemple, que ens ajuden a entendre la seva manera de "celebrar" els gols, per la relació tan especial que tenia amb la seva àvia o la tenacitat i determinació que van portar un nen de Rosario fins a l'elit del futbol mundial. Rodada a Buenos Aires, Rosario i Barcelona, la pel·lícula ha suposat també una gran tasca d'investigació per recuperar imatges, entrevistes i gravacions des de que el protagonista tenia poc més de 4 anys. Imatges que s'integren perfectament en el relat i que amb l'ajuda de la ficció ens endinsen en el món d’aquest "rosarino" que als 26 anys ha aconseguit allò que la seva àvia li va pronosticar un dia: ser el millor jugador del món. Reunits en un sopar, els seus professors, entrenadors, amics d'infantesa, companys del Barça, periodistes, escriptors i personatges que fan part de la història del futbol van desgranant i analitzant la personalitat de Messi dins i fora del camp i repassant els passatges i moments més significatius de la seva vida: un nen enganxat a una pilota; la decisió de deixar Rosario per anar a Barcelona; l'allunyament de la seva família; el paper que han tingut en la seva carrera personatges com Ronaldinho, Frank Rijkaard, Carles Reixach o Pep Guardiola; el seu primer gol al Camp Nou; la nit de Stamford Bridge; els seus vincles amb l'Argentina i amb Rosario i, finalment, el dubte de si és millor que Maradona. Un dubte que Cruyff resol amb la seva particular filosofia: "Gràcies a Déu que Messi existeix. Fixa't que si no fos així, encara hauríem de parlar de Maradona, que és absurd. Per tant, no s'ha de comparar, s'ha de gaudir". "Messi" va fer part de la selecció oficial en el Festival de Venècia 2014 i té dotze candidatures a la 30a edició dels Premis Goya que es lliuraran el 2016: pel·lícula, direcció, guió original, música original, direcció de fotografia, disseny de vestuari, efectes especials, direcció de producció, muntatge, direcció artística, so i pel·lícula documental.

"LA CASA ON VISC"
Durant els últims quaranta anys, la guerra contra les drogues als Estats Units (EUA) ha costat més d’1 bilió de dòlars i ha comportat més de 45 milions de detencions. Amb un 5% de la població mundial, els EUA tenen gairebé el 25% d’empresonaments de tot el món. Els individus negres representen el 13% de la població dels EUA i el 14% dels consumidors de drogues, però són el 37% de les persones detingudes per delictes de drogues i el 56% dels empresonats per aquests mateixos delictes. Mentre els EUA segueixen embolicats en conflictes a l’estranger, una guerra menys visible té lloc a l’interior del país, amb un cost interminable de vides, amb la destrucció de les famílies i causant danys incalculables a les futures generacions de nord-americans. Aquesta guerra de més de quaranta anys contra les drogues és responsable de més de 45 milions d’arrestos, i converteix els EUA en la presó més gran del món i esguerra les comunitats pobres del país i de l’estranger. Malgrat tot això, les drogues són avui més barates, més pures i més accessibles que mai. Enregistrat en més de vint estats, “The House i Live in” conté històries molt punyents que tenen lloc en tots els nivells de la guerra dels EUA contra la droga. Des del camell fins a l’afligida mare, passant per l’oficial de narcòtics, el senador i el reclús davant del jutge federal, el documental ofereix una acurada mirada a la guerra més llarga dels EUA, un retrat definitiu que posa el descobert també les profundes implicacions en matèria de drets humans. Sense deixar de reconèixer la gravetat del consum de drogues en tant que afer de salut pública, la pel·lícula investiga els tràgics errors i deficiències d’haver-lo tractat massa sovint com una qüestió d’aplicació de la llei i la creació d’una vasta maquinària que s’alimenta en gran mesura dels pobres d’Amèrica, especialment les comunitats minoritàries. Més enllà d’una simple política equivocada, aquest treball examina com la corrupció política i econòmica han alimentat la guerra durant quaranta anys, tot i l’evidència persistent dels seus fracassos morals, econòmics i pràctics.
8x08 - El pati del darrere - 2100, com serà el clima? 16:9 | català - francès
Més informació:
“Sense ficció” estrena els documentals “El pati del darrere”, produït per Televisió de Catalunya amb la col·laboració d’Al Pati Produccions i dirigit per Isabel Fernández, que ens mostra el Baix Llobregat com no l'hem vist mai de la mà d'alguns dels seus veïns més destacats i compromesos, i “2100, com serà el clima?”, produït per AB Productions i Docland Yard amb la col·laboració d’ICI Explora i dirigit per Blandine Josselin, en què els principals climatòlegs i centres de recerca mundial auguren la desaparició de més del 10% de les espècies si la temperatura augmenta 4,8°C i el nivell del mar puja un metre. Aquest últim s'estrena amb motiu de la Cimera de París sobre el canvi climàtic, que tindrà lloc del 30 de novembre a l'11 de desembre, i forma part de la programació especial de TV3 relacionada amb aquest transcendental esdeveniment que aplegarà a la capital francesa representants de 195 estats.

“EL PATI DEL DARRERE”
El Baix Llobregat és una comarca que ha viscut un creixement desmesurat en els últims 50 anys. El veïnatge amb Barcelona l’ha convertit en una galeria de serveis per a la gran ciutat. Però sota les infraestructures de comunicació que tallen el seu paisatge hi ha un dels sòls agraris més fèrtils de Catalunya, un delta que és un punt estratègic dins de la ruta que fan els ocells migratoris per la Mediterrània occidental i un riu, el Llobregat, que és el responsable de tot això, i al voltant del qual s’articula el territori. També hi ha un fort sentiment d’orgull que els habitants del Baix Llobregat senten per la seva comarca i per una identitat que han forjat en la lluita constant per no ser absorbits i esborrats per la gran ciutat que tenen al costat. És el pati del darrere de Barcelona, un territori en risc constant, a causa de l’especulació immobiliària, que pot ser estratègic per al futur i la sostenibilitat de tots. El documental “El pati del darrere” és el retrat del paisatge, de la gent i de la història d’una de les zones més transformades de Catalunya i alhora del pulmó verd de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). És el retrat de la zona amb més acumulació d’infraestructures del país i alhora l’horta que produeix el 15% dels aliments que es mengen a la ciutat. És el retrat d’un territori amenaçat constantment per les requalificacions i les modificacions territorials i amb constants plans de desenvolupament (l’‘outlet’ de Viladecans, el Golf d’Aena per completar les instal·lacions de l’aeroport, Eurovegas...). Es tracta d’una comarca poc coneguda i habitualment menystinguda, però que és fonamental per garantir l’equilibri i la sostenibilitat de la vida dels gairebé cinc milions de persones que transiten diàriament per l’AMB.

“2100, COM SERÀ EL CLIMA?”
Durant milions d’anys, la Terra ha perpetuat la seva dansa al voltant del sol. Un ballet immutable sota la influència d’una maquinària complexa: el clima. Entre els períodes de glaceres i d’escalfaments, les seves fluctuacions regulars han anat modelant els nostres paisatges. Però la humanitat ha aturat aquesta implacable mecànica i avui s’enfronta a un inexorable augment de les temperatures mitjanes. Des del gel marí de l’Àrtic fins al cor de l’Amazones, des dels deserts africans fins a les illes tropicals, des de les zones més remotes fins al centre de les grans metròpolis... Davant d’aquest escalfament sense precedents, cap regió queda fora de perill. Si les temperatures pugessin 4,8°C, el nivell del mar augmentaria fins a 1 metre, amenaçaria milions de persones i provocaria la desaparició de més del 10% de les espècies. Les prediccions dels climatòlegs per al 2100 fan borronar. Fins a on la Terra del 2100 s’assemblarà a la que coneixem avui? Fins a on es pot degradar el nostre planeta? Com s’hi adaptarà? Som tots iguals davant de l’amenaça climàtica? Atesa l’extrema complexitat del problema, els científics han engegat impressionants projectes de treball per quantificar i cartografiar els impactes del canvi climàtic. Grans ordinadors per calcular el temps futur a la planta de perforació del fons dels oceans per aprendre d’esclafaments anteriors, hivernacles gegants per posar a prova la creixent resistència a les missions polars per avaluar la sensibilitat dels casquets polars... Al camp i als laboratoris, científics de tot el món han començat una carrera contrarellotge amb un objectiu: entendre les conseqüències del canvi climàtic per predir millor el futur del planeta... i de la humanitat. El documental “2100, com serà el clima?” (“Climate change in the 22nd century”) segueix aquests experts en una investigació transcendental.
8x09 - Benvinguts al poble - Ajoblanco, crònica en roig i negre 16:9 | català
Més informació:
"Sense ficció" emet una doble sessió amb els documentals "Benvinguts al poble", una producció de Televisió de Catalunya en col·laboració amb Gestmusic dirigida per Núria Fonollà, i "Ajoblanco, crònica en roig i negre", una coproducció de TVC, Lastor Media i TVE dirigida per David Fernández de Castro.

"BENVINGUTS AL POBLE"
Prat de Comte és el municipi més petit de la Terra Alta, amb menys de dos-cents habitants, que viu un perill real de despoblament. És per això que l'Ajuntament ha fet una crida buscant famílies amb fills que s'hi vulguin establir i evitar el tancament de l'escola rural. Quina és la situació actual del poble? Quins són els motius del seu despoblament? Quines solucions han posat en marxa per aturar aquesta situació crítica? Quina ha estat la resposta a la crida de l'Ajuntament? El documental "Benvinguts al poble" mostra la situació que viu la localitat i dóna resposta a aquests interrogants. Veurem el doble efecte que va tenir la crida de l'Ajuntament. Mentre que algunes famílies de Prat de Comte que escolaritzaven els fills fora els han tornat ha matricular a l'escola rural, altres veïns no veuen amb bons ulls els "avantatges" que dóna el consistori als nouvinguts. De moment, els deu alumnes preinscrits han permès l'arrencada del curs escolar 2015-2016 i garantir la continuïtat del centre. D'altra banda, coneixerem també les històries d'algunes de les persones i famílies que s'han instal·lat al poble per fer-se càrrec de la gestió de l'agrobotiga o la destil·leria d'aiguardent i els motius d'unes altres que s'hi van mostrar interessades al principi i que finalment no ho han fet. "Benvinguts al poble" és un viatge al dia a dia d'un poble petit i una reflexió sobre l'envelliment de la població, la falta de perspectives dels joves, la idealització de la vida rural, l'adaptació dels nouvinguts o els problemes de convivència en una comunitat molt petita, entre d'altres aspectes.

"AJOBLANCO, CRÒNICA EN ROIG I NEGRE"
Quan l'any 1974 van fundar la revista "Ajoblanco", els seus creadors volien fugir de tot tipus d'autoritarisme. Identificats amb els ideals llibertaris, sense proposar-s'ho, van posar d'acord franquistes i... Partit Comunista! Aquells joves eren una clara amenaça per al sistema: s'inspiraven en models diferents, com la nova esquerra californiana i, a més, eren uns frívols que parlaven d'ecologia o urbanisme humanista. Malgrat tot, "Ajoblanco" va connectar amb un públic radicalment jove i famolenc d'informació diferent, i van marcar una dècada de periodisme contracultural fins al seu tancament l'any 1980. Posteriorment, entre 1987 i 1999, viuria una segona existència, encara que ja amb un plantejament diferent. El documental "Ajoblanco, crònica en roig i negre" pretén parlar d'un dels períodes més apassionants de la història moderna d'aquest país: la Transició i el posterior desencís que van sentir aquells que apostaven per la seva transformació radical. I alhora, fer un retrat de les convulsions que es van viure en les disciplines més variades: política (comunistes versus anarquistes), cultura (historiografia oficial versus contracultura) o social (lluita obrera clàssica versus nous models productius i ecològics). "Ajoblanco" hi va ser i a tot arreu van aflorar les nombroses contradiccions de voler mantenir la seva independència i al mateix temps transformar el sistema.
8x10 - A vint passos de la fama - El cor 16:9 | català - anglès
Més informació:
"Sense ficció" emet dues històries carregades d'emocions protagonitzades per coristes. Una doble sessió que comença amb l'estrena de "A 20 passos de la fama", una producció de Tremolo Productions dirigida per Morgan Neville i que va rebre l'Oscar a la Millor Pel·lícula Documental el 2014, i continua amb "El cor", una coproducció de Setmàgic Audiovisual i Televisió de Catalunya dirigida per Marc Juan.

"A 20 PASSOS DE LA FAMA"
Milions de persones en coneixen les veus, però ningú en coneix els noms. “A 20 passos de la fama” (“20 feet from stardom”) és un homenatge i una reflexió sobre els conflictes, els sacrificis i els triomfs dels coristes que acompanyen els cantants que tots coneixem, i que han contribuït a donar-los el so que els ha fet famosos. Amb entrevistes a llegendes com Bruce Springsteen, Stevie Wonder, Mick Jagger i Sting, se’ns presenten uns cantants de primera que han optat per ser la segona veu. Són artistes amb molt de talent que abasten una àmplia gama d’estils, gèneres i èpoques de la música popular, però cadascú amb una fascinant història particular a l’ombra de la fama. Amb imatges d’arxiu inèdites i una banda sonora incomparable, la pel·lícula segueix darrere de l’escenari estrelles com Darlene Love, Judith Hill, Merry Clayton, Lisa Fischer, Tata Vega i Jo Lawry, entre moltes altres. Darlene Love és coneguda també per la seva carrera com a actriu –en el paper de l’esposa de Danny Glover a la sèrie “Arma letal”- i per aparèixer, cada Nadal, al programa “The Late Show”, de David Letterman. Lisa Fischer, per la seva banda, diu, sobre el seu paper de corista: “Rebutjo la idea que per excel·lir d’alguna manera en la feina no n’hi ha prou d’aspirar a més, que hi ha d’haver alguna cosa més. M’encanta donar suport a altres artistes”. I afegeix: “Algunes persones farien qualsevol cosa per ser famoses. Jo només vull cantar”.

"EL COR"
The Gospel Viu Choir –Gospel Viu, com en diuen els seus membres- és la formació gospel de referència de Catalunya. Tenen un tarannà com a grup que els fa especials, que els converteix en alguna cosa més que una formació musical. El documental “El cor” és el testimoni privilegiat i pròxim dels cinc anys d’aproximació que ha viscut el director Marc Juan i dels mesos de convivència amb el grup, que permet captar tota la màgia que desprenen els seus concerts, els assaigs –“la catarsi dels dimarts”, com en diu un dels seus membres- i les vides d’alguns cantaires pels quals la música té un sentit molt especial. “El cor” és un mosaic de vides unides per la música enèrgica i vitalista del millor gospel de casa nostra. Assistim a una descàrrega d’adrenalina i energia en estat pur. Un cant a la vida ple de la màgia que desprèn el grup. El documental traspua tota l’emotivitat i tot el poder terapèutic de la música i mostra com aquesta pot arribar a canviar la vida de la gent. “El gospel és absoluta llibertat”, “el gospel no es canta amb la veu, sinó amb el cor”, “la música m’ha canviat la vida” o “la música ajuda a expressar allò inexplicable”, vet aquí quatre botons de mostra d’allò que senten els integrants del grup i que palesen que estem davant d’una poderosa experiència vital.
8x11 - Barça Dreams 16:9 | català
Més informació:
“Barça Dreams” és el documental més complet que s’ha fet mai sobre la història del FC Barcelona, un dels clubs de futbol més reconeguts del planeta; lloat pels seus mites i llegendes, com ara el millor futbolista de tots els temps: Leo Messi; el prestigiós entrenador Pep Guardiola; o l’home que va revolucionar aquest esport amb una visió innovadora, Johan Cruyff. La pel·lícula narra el llarg camí cap al reconeixement i l’èxit que el club assoleix amb la generació de Leo Messi, Xavi Hernández i Andrés Iniesta; tots ells formats a l’extraordinària escola de La Masia. Alhora, descobreix els secrets d’un club de futbol poderós que desperta admiració a tot el món i que està estretament lligat a la identitat catalana, fent realitat el lema “Barça, més que un club”. És un autèntic viatge emocional a l’ànima del club que Joan Gamper, esportista indiscutible, va fundar fa més de cent anys per reviure els somnis i les ambicions d’una llarga llista de futbolistes que han buscat la glòria en un dels clubs de futbol més admirats dels darrers temps.
8x12 - La cançó censurada - L'Ovidi, el making of de la pel·lícula que mai no es va fer 16:9 | català
Més informació:
El "Sense ficció" emet el dimarts 19 de gener emet una doble sessió que té com a protagonistes alguns dels protagonistes més rellevants de la Cançó catalana. D'una banda, "La cançó censurada", una investigació dirigida per Lluís Danés i produïda per Televisió de Catalunya (TVC) amb la col·laboració de Batabat i el suport de la Fundació Catalunya, que desvetlla documents inèdits relacionats amb algunes de les més de 400 cançons en català que van patir la censura franquista entre els anys 1962 i 1977 i que entrevista, a més dels artistes censurats, alguns dels seus censors. De l'altra, "L'Ovidi, el making of de la pel·lícula que mai no es va fer", un documental dirigit per Vicent Tamarit i produït per Diagonal TV, en coproducció amb TVC i Aire de Cinema amb la col·laboració de la Universitat de València-TAU, en què l'actor Eduard Fernández i l'actriu i directora Rosana Pastor ens acosten a la figura de l'actor i cantant d'Alcoi.

"LA CANÇÓ CENSURADA"
A partir de la dècada del 1960, quan baixa una mica la brutal repressió política i cultural que el franquisme ha executat des de finals de la guerra civil, a Catalunya sorgeixen diverses iniciatives per recuperar la llengua i la cultura. El que es coneix com la Nova Cançó és segurament la més popular. De seguida es converteix en un fenomen de masses, per motius que van molt més enllà dels purament musicals. Les lletres de les cançons són sovint reivindicatives i els concerts es converteixen en manifestacions polítiques per plantar cara al franquisme. Davant d'aquesta realitat, el règim franquista s'hi oposa amb un instrument contundent: la censura. El documental "La cançó censurada" compta amb el testimoni de quatre noms destacats de la cançó catalana: Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Raimon i Quico Pi de la Serra. Tots ells expliquen el record que tenen de com actuava la censura amb les seves cançons o els trucs que feien per sortejar-la i rememoren tota mena d’anècdotes i situacions que van patir en primera persona, entre les quals hi ha les detencions a comissaria, les pressions de tot tipus o el segrest dels seus discos. Una altra de les aportacions del documental és el testimoni de persones que treballaven com a censors de les cançons interpretades pels cantants catalans. Eren els funcionaris del Ministerio de Información y Turismo encarregats d’autoritzar o denegar les lletres que els cantants i les discogràfiques els presentaven. També es compta amb la participació d'un alt càrrec franquista com Rodolfo Martín Villa i d'un policia que durant anys va assistir a diversos concerts per fer els informes que explicaven si el cantant s'havia ajustat a les directrius autoritzades o si les havia transgredit i si, per tant, havia de ser detingut, multat o amonestat. Igualment, el documental compta amb el testimoni del productor discogràfic Claudi Martí i dels promotors Joan Moles i Núria Batalla, que van viure també en primera persona aquells anys en què tota activitat artística havia de passar per censura. Un dels grans al·licients de "La cançó censurada" és que presenta en exclusiva nombrosa documentació fins ara inèdita. Si fins ara se sabia que la Nova Cançó havia sofert censura, ara en tenim les proves documentals, que expliciten el "modus operandi" sistemàtic del règim. Els arxius consultats són nombrosos: Archivo General de la Administración, Arxiu de la Corona d'Aragó, Archivo General del Ministerio del Interior i Archivo Histórico Nacional, Arxiu del Govern Civil de Barcelona i de Girona, o la Biblioteca Nacional de Catalunya. Aquesta recerca permet mostrar, per primera vegada, llistats de cançons prohibides, informes dels censors sobre les lletres de les cançons, qui eren els principals censors, documents per autoritzar o denegar la celebració de concerts, fitxes policials dels expedients dels cantautors o informes detallats sobre els concerts, entre d’altres. Tot aquest material que el documental treu a la llum era desconegut, fins i tot, pels mateixos artistes, que en suposaven l’existència per raons òbvies però que mai no el van tenir a l’abast. En aquest sentit, a més, la investigació ofereix documents tan destacats com una carta que la mare de Lluís Llach va enviar a l'aleshores governador civil de Barcelona, Rodolfo Martín Villa, queixant-se que haguessin multat el seu fill. Martín Villa recorda aquesta carta, que el mateix Llach descobreix en el documental. A banda de tot aquest valuosa documentació inèdita i del testimoni dels protagonistes d’aquells moments, "La cançó censurada" ofereix nombrós material d'arxiu com ara imatges d'actuacions musicals, portades de discos censurats, fotografies o els papers originals amb les traduccions de les lletres que els cantants feien per presentar a la censura. "La cançó censurada" té com a fil conductor i com a narrador Roger Mas, un cantant amb un estil musical i un discurs narratiu que enllacen amb els cantants que l'han precedit i que fan que sigui vist com l'hereu natural de la generació de cantautors catalans que va patir la censura durant el franquisme. Mas ofereix també una versió personal de diverses cançons emblemàtiques de la Nova Cançó, entre les quals hi ha "L’estaca", de Lluís Llach; "Diguem no", de Raimon, o "Conillet de vellut", de Joan Manuel Serrat.

“L'OVIDI, EL MAKING OF DE LA PEL·LÍCULA QUE MAI NO ES VA FER”
Un relat documental, proper, que ens descobreix el cantant, actor i poeta alcoià Ovidi Montllor des del punt de vista de l'actor Eduard Fernández i l'actiru i directora Rosana Pastor, que s'estan preparant per fer un film sobre la seva vida. Durant el procés, conversaran amb persones importants per a l'Ovidi, entre els quals destaquen el pintor Toni Miró, els guitarristes Toti Soler i Toni Xuclà, l'actriu Marta Molins, i les filles del cantant, Helena i Jana. Aquest camí durà l'Eduard Fernández i la Rosana Pastor a conèixer l'Ovidi més enllà del personatge públic, l’Ovidi com a home.
8x13 - To Kyma. Rescat al mar Egeu - Descodificant Estat Islàmic 16:9 | català
Més informació:
"Sense ficció" estrena dimarts dos documentals vinculats a la guerra de Síria que ens situen en dos escenaris del conflicte tant estretament vinculats entre sí com ho poden ser els seus efectes i les seves causes. D'una banda, “To Kyma. Rescat al mar Egeu”, una producció de La Kaseta Ideas Factory en coproducció amb TVC dirigida per David Fontseca i Arantza Díez, filmat en el cor mateix del drama dels milers i milers de persones que arriben a l'illa grega de Lesbos, fugint desesperadament de la guerra. De l'altra, “Descodificant Estat Islàmic”, una producció de GA&A Productions dirigida per Riccardo Mazzon, Graziella Giangiulio i Antonio Albanese, que ens endinsa en la reeixida estratègia comunicativa i propagandística del jihadisme. Dos treballs colpidors per veure de primera mà dos dels vessants més horrorosos d'una tragèdia humanitària que truca impotent i amb tota la seva contundència a les portes d'una Europa que sovint no sembla tenir respostes.

“TO KYMA. RESCAT AL MAR EGEU”
Rodat entre la tardor i l’hivern del 2015, aquest documental narra la proesa d’un equip de socorristes catalans que s’han instal·lat a l’illa grega de Lesbos amb un únic objectiu: salvar vides al mar Egeu. Famílies senceres, amb nadons i avis, es juguen la vida diàriament per arribar a Europa fugint de la barbàrie de Síria, l’Iraq o l’Afganistan. Ho fan creuant els deu quilòmetres de mar que separen la costa turca de l’illa de Lesbos en precàries llanxes pneumàtiques o en vells vaixells de fusta en desús després d’haver pagat una fortuna als traficants. Les màfies turques han convertit l’èxode humanitari més gran des de la Segona Guerra Mundial en una indústria milionària davant la inoperància d’Europa. En un sol dia poden desembarcar a Lesbos fins a 8.000 persones. Durant tot el 2015, 800.000 persones han creuat l’Egeu. Òscar Camps, fil conductor del documental, és l’alma mater de Proactiva Open Arms, la petita ONG que obre els braços als refugiats. Els socorristes, coneguts ja a tot el món gràcies a la seva vocació, al seu altruisme i la seva professionalitat, cobreixen diàriament els 17 quilòmetres de costa més perillosos de l’illa, allà on les roques i la mala mar poden engolir, en minuts, les vides dels refugiats que creuen el mar amb armilles salvavides falses o amb flotadors i sense cap coneixement nàutic. Alguns, fins i tot, no han vist mai el mar abans. Equipats únicament amb aletes i vestits de neoprè, aquests socorristes es llencen diàriament a l’aigua per salvar vides, però la seva ferma determinació i la seva professionalitat supleixen la falta de recursos. L’auster hostal del nord de Lesbos on dormen, To Kyma –que significa “l’onada”– s’ha convertit en el cor de Lesbos. Des d’aquí surten cada dia a recórrer la costa amb els seus prismàtics i aquí, des que hi són ells, és on s’ha format una petita família que aplega periodistes i voluntaris vinguts d’arreu del món per fer front al drama dels refugiats. Els socorristes s’han guanyat el respecte de tothom, també dels guardacostes grecs i de la policia europea de fronteres, Frontex. Ells també saben que aquests socorristes són grans herois en una petita illa. Han commogut molta gent i han remogut consciències. I no en marxaran fins que Europa no garanteixi un passatge segur per als milers de persones que es juguen la vida fugint de la guerra i que no tenen res més a perdre que això, la seva pròpia vida.

“DESCODIFICANT ESTAT ISLÀMIC”
Cadascuna de les accions terrorífiques de l’Estat Islàmic (EI) s’acompanya d’una acurada posada en escena de vídeos amb el propòsit de terroritzar les audiències occidentals dels informatius occidentals i inflamar els musulmans. Abans de ser una màquina de guerra, EI és una enorme maquinària de propaganda que dóna feina a més de 100 tècnics occidentals, amb 40 programadors i empreses de producció professional. I cal tenir en compte que allò que arriba a les nostres pantalles és només una petita part dels centenars de clips publicats diàriament a la xarxa. Durant dos anys, set especialistes en diferents disciplines -estratègies militars, finances i tecnologies de la informació –han escanejat el laberint de la Xarxa, supervisat més de 5.000 xarxes socials de comptes de seguidors d’EI a tot el món i han descarregat i analitzat hores de continguts. Ha inventat EI un nou “format”? No exactament. La seva mortífera “programació” està feta de codis de comunicació, normes i formats ja inventats i provats pel seu gran enemic: Occident. “Descodificant Estat Islàmic” (“Descoding ISIS”) és el resultat d’aquest treball. I allò que ens revela el documental és una organització tan coneixedora dels mitjans de comunicació com sanguinària.

:arrow: :arrow: Continua al següent missatge
r5004 l’ha editat per darrera vegada el dia: dc. feb. 03, 2016 20:28, en total s’ha editat 13 vegades.


"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Imatge

Avatar de l’usuari

Autor del tema
r5004
Entrades: 13344
Membre des de: dc. nov. 01, 2006 8:08
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] Sense Ficció - 8ª temporada (2015-2016)

#2

Entrada Autor: r5004 » dj. set. 10, 2015 20:14

8x14 - La Granja del pas - Paco Candel, l'altre català 16:9 | català
Més informació:
"Sense ficció" estrena "La Granja del pas" i "Paco Candel, l'altre català", dues coproduccions de Televisió de Catalunya.

“LA GRANJA DEL PAS”
La precarietat econòmica ens sacseja cada dia, però la fredor de les xifres no pot explicar, ni remotament, el patiment que estan suportant les persones que es troben en aquesta situació i, el que és més important encara, la transformació que en molts casos experimenten. El documental “La Granja del pas”, dirigit per la directora i actriu Sílvia Munt i guanyador del Primer premi de la secció "Tiempo de Historia" en l'última edició del Seminci de Valladolid, ens mostra una realitat d’on sorgeixen les preguntes més essencials, les profundes contradiccions d’una societat al límit de les seves forces, la necessitat de replantejar-se el futur i l’intens desig d’alliberar-se. La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), associació i moviment ciutadà pel dret a l’habitatge digne sorgit el febrer del 2009, té a Sabadell el seu lloc de reunió en l’anomenada Granja del pas, una antiga masia recuperada per a la ciutat. Des d’aleshores, s’hi han reunit setmanalment centenars de persones per trobar solucions als seus problemes. “La Granja del pas” és el fruit d’un any de convivència amb aquestes persones; una pel·lícula centrada en històries humanes. Sense veu en off, aquest és el relat emotiu i contundent d’una veritat que s’explica per si sola, de manera senzilla, honesta i directa. El dolorós camí, les experiències, les pors, però també l’alegria de tornar a creure en les pròpies forces dels autèntics rostres de la crisis.

“PACO CANDEL, L'ALTRE CATALÀ”
El documental “Paco Candel, l’altre català” aprofundeix en la trajectòria vital i cultural de l’autor d’“Els altres catalans”, la seva obra més coneguda i de la qual el 2015 se’n va celebrar el cinquantenari de la primera edició, amb milers d’exemplars venuts. Candel hi retratava amb precisió la realitat dels centenars de milers de persones d’arreu de l’estat espanyol que van arribar a Catalunya a mitjan segle XX i de la societat que els acollia. La seva obra és, doncs, fonamental per entendre i conèixer els protagonistes de la història recent de Catalunya i de la seva transformació. Hi ha qui diu que Candel ha estat un dels deu catalans més destacats del segle XX. Sigui com sigui, és indiscutible que va ser clau perquè la gent que ja era al territori i la gent que va venir de fora arribessin al convenciment que –per dir-ho amb paraules del mateix Candel–, “formaven un sol poble”. I que aquesta realitat era la garantia d’un “futur millor”. “Els altres catalans” treia a la llum una realitat que quedava marginada a l’extraradi de Barcelona, a les barraques de Montjuïc i als barris perifèrics que creixien com l’escuma amb l’arribada d’immigrants. L’obra denunciava les ínfimes condicions i sense cap servei mínim en què vivien. Una descripció del món dels immigrants a Catalunya que Rafael Hinojosa –qui va ser diputat de CiU al Congrés i al Parlament de Catalunya- qualifica en el documental d’“insuperable” i d’“obra mestra”. Gràcies a Paco Candel, el cineasta Llorenç Soler va poder filmar els documentals “Será tu tierra” (1965) i “El largo viaje hacia la ira” (1969), unes imatges úniques que recullen aquelles condicions de vida. Candel li va facilitar l’accés per poder filmar situacions molt íntimes de les famílies que vivien a les barraques, cosa que Soler reconeix en el documental que no hauria aconseguit sense ell. Amb el temps, les imatges que va recollir s’han convertit en les imatges d’arxiu de referència que es fan servir per documentar aquella realitat. D’aquesta manera, Candel ha estat clau per a la memòria històrica, tant escrita com visual, de la immigració a Catalunya.
8x15 - Suñol, un crit valent - Feliç mil aniversari 16:9 | català
Més informació:
El "Sense ficció" estrena dues produccions catalanes: “Suñol, un crit valent”, produït pel FC Barcelona amb la col•laboració de Minoria Absoluta i dirigit per Francesc Escribano, sobre el president republicà del Barça assassinat pels feixistes, i “Feliç mil aniversari!”, produït per DDM Visual amb la col•laboració de Televisió de Catalunya i dirigit per Pere Solés Bahí i David Gimbernat, sobre els mil anys de vida monàstica al monestir gironí de Sant Daniel .

“SUÑOL, UN CRIT VALENT”
“Suñol, un crit valent” és un retrat precís i vibrant de la figura i l’obra d’un personatge excepcional: Josep Suñol i Garriga, empresari, polític, periodista i president del Futbol Club Barcelona. També és el retrat d’un temps i d’un país. La Catalunya dels anys vint i trenta. Un país i una època que, entre moltes altres coses, van ser decisius per donar forma i sentit a moltes de les estructures i les institucions de la Catalunya moderna. Un bon exemple d’això és el Barça. És justament en aquesta època i és gràcies a la feina i la visió de figures com Josep Suñol que el Barça va saber convertir-se en una institució capaç d’esdevenir tot un símbol de Catalunya. Aquest documental és el retrat d’un vida excepcional i és també el relat d’una mort terriblement injusta. Josep Suñol, com a diputat a les Corts Espanyoles i com a president del Barça, en una visita que va fer a les tropes republicanes que estaven defensant Madrid va ser detingut i afusellat de manera sumaríssima. La força de la seva vida i la tragèdia de la seva mort haurien d’haver justificat que formés part l’imaginari català i barcelonista per sempre. Incomprensiblement, la figura de Josep Suñol va ser pràcticament esborrada per la dictadura i no ha estat fins fa poc temps que, gràcies a la iniciativa del Barça, se n’ha començat a recuperar la memòria. “Suñol, un crit valent” té com a principal objectiu fer justícia a la figura i a l’obra de Josep Suñol. La manera de fer-ho, original i innovadora, és a través del seguiment del treball que fa un actor, Pere Arquillué, que ha rebut l’encàrrec de posar-se a la pell de Josep Suñol. A través de les converses amb diferents experts i de la seva tasca de documentació, anirem coneixent el personatge que, de mica en mica i a través d’un acurat exercici d’interpretació, va prenent forma en el cos i en l’ànima d’Arquillué.

“FELIÇ MIL ANIVERSARI!”
El 15 de juny del 2013 es van iniciar els actes de celebració del primer mil•lenni del monestir de Sant Daniel, situat molt a prop del centre de la ciutat de Girona; uns actes que duraran fins al 2018, quan es commemoraran els mil anys de l’acta de dotació del monestir. Mil anys de presència continuada de la comunitat de monges benedictines a la vall, que comencen cada dia, a l’alba, amb les paraules: “Obriu-me els llavis, Senyor, i proclamaré la vostra lloança”. Les set monges que avui integren la comunitat basen la seva vida monàstica en la pregària, la vida comunitària i el treball, alhora que afronten el segon mil•lenni, segons les paraules de la seva priora administrativa, Maria Assumpció Pifarré, “amb voluntat d’obertura, i en aquest sentit les noves tecnologies posen al nostre abast un seguit d’eines que ens faciliten la difusió del significat espiritual, històric i artístic del monestir”. El documental “Feliç mil aniversari!”, rodat íntegrament al monestir de Sant Daniel, s’endinsa en el més profund de les motivacions i la vida íntima de les monges d’un convent en ple segle XXI, alhora que explica la història mil•lenària d’un monestir que tot i haver obert les portes a la revolució informàtica, ha conservat les essències primordials. Aquesta és una aposta per una forma de convivència que pot semblar poc habitual, però que vista de prop ens descobreix una comunitat que no es mostra gaire diferent a la resta de la societat, amb els seus dubtes, les seves certeses i amb les seves pors, enveges, il•lusions, projectes, decepcions i alegries. El 2015 la comunitat de monges benedictines del monestir de Sant Daniel, entitat fundada l’any 1017 per la comtessa Ermessenda de Carcassona, esposa del comte Ramon Borrell, ha estat distingida amb la Creu de Sant Jordi.
8x16 - Marihuana, entre el verí i el fàrmac - Fukushima, una història nuclear 16:9 | català - anglès
Més informació:
“Marihuana, entre el verí i el fàrmac” i “Fukushima, una història nuclear” són les dues estrenes del programa “Sense ficció”. La primera és una producció de Televisió de Catalunya amb la col·laboració de Produccions El Videocassette i dirigida per Jaume Ginestà sobre el lent camí del consum terapèutic del cànnabis, tipificat encara com a droga perillosa. La segona, una producció de Teatro Primo Studio–Film Beyond dirigida per Matteo Gagliardi, és un viatge de quatre anys a la triple tragèdia que va afectar el Japó l’11 de març del 2011 protagonitzat per Pio d’Emilia, reporter italià de Sky News.

"MARIHUANA, ENTRE EL VERÍ I EL FÀRMAC"
La marihuana continua sent oficialment una droga perillosa, però el seu consum terapèutic és normalitza a Catalunya i la recerca avança lentament en els usos mèdics del cànnabis. “El descobridor dels cannabinoides, Raphael Mechoulam, sempre diu que el CBD és una mena de molècula màgica, perquè no sabem ben bé com funciona, però sí que sabem que és un antioxidant molt, molt potent, i un antiinflamatori molt, molt potent”. José Antonio Martínez Orgado utilitza aquest compost des de fa deu anys en la seva recerca d’una cura per a les lesions dels nadons que pateixen asfíxia en el part. Hi ha arribat molt a prop, però encara està esperant els permisos per poder fer un assaig clínic amb pacients humans. CBD són les sigles de cannabidiol, el segon compost més abundant de la planta del cànnabis. Aquesta “molècula màgica” és també la responsable que la Pili Rico faci tres mesos que no tingui convulsions. Una cosa inimaginable per als seus pares, després d’anys i anys de tractament amb medicaments diversos per a l’epilèpsia severa que té. La Pili, que ara té 10 anys, participa en un estudi pioner a Barcelona d’aquest nou medicament. Pioner perquè els assajos amb fàrmacs del cànnabis que arriben a la fase de prova amb humans es poden comptar amb els dits d’una mà. El documental “Marihuana, entre el verí i el fàrmac” repassa les investigacions científiques punteres que s’estan fent a l’estat espanyol amb cannabinoides. A Madrid, per exemple, els compostos de la planta han demostrat que tenen un efecte antitumoral en el càncer de mama. I a Barcelona s’han demostrat eficaços en la lluita contra l’Alzheimer. Però totes aquestes investigacions topen sempre amb la mateixa paret: no aconsegueixen arribar als assajos clínics amb humans, l’última fase abans de convertir-se en fàrmac. A l’etern problema econòmic s’hi afegeix un altre obstacle: la marihuana continua sent, oficialment, una droga perillosa, i el seu ús està restringit pels convenis internacionals. I, mentrestant, què poden fer, els malalts? Manuel Guzmán, un dels referents mundials en la investigació amb cannabinoides, ho té clar: agafar dreceres. “Marihuana, entre el verí i el fàrmac” es fixa també en algunes de les persones que han agafat la “drecera” i consumeixen la planta de diverses maneres per pal·liar algunes de les seves malalties: esclerosi múltiple, els efectes secundaris de la quimioteràpia del càncer, fibromiàlgia... La proliferació dels clubs cannàbics ha fet més fàcil l’obtenció de l’herba a aquests consumidors terapèutics. Però els clubs funcionen en el límit de la legalitat i sovint són assetjats per la policia i la justícia, que en clausura els locals o els arrenca les collites. El documental també s’acosta a l’altra cara de la moneda: els problemes d’addicció que pot comportar el consum abusiu de la marihuana, i incorpora el testimoni de dos joves que han fet un tractament de deshabituació i també l’opinió de diversos professionals que tracten amb persones que tenen aquest problema.

“FUKUSHIMA, UNA HISTÒRIA NUCLEAR”
“Fukushima, una història nuclear” (“Fukushima, a nuclear story”) és un llarg viatge de quatre anys a la triple tragèdia que va afectar el Japó l’11 de març del 2011 protagonitzat per Pio d’Emilia, reporter italià de Sky News que ha viscut al Japó durant més de trenta anys. Pio era a Tòquio el dia del terratrèmol –seguit del tsunami- i va transmetre en directe el desastre des del seu inici. Quan es va assabentar de l‘apagada de la central nuclear de Fukushima Daiichi, va voler saber de primera mà què estava passant exactament. Després d’intentar contactar amb el primer ministre Naoto Kan, vell amic seu, Pio va parlar amb la seva dona Nobuko i va decidir quedar-se. Mentre que la majoria dels periodistes estrangers abandonaven el territori i continuaven “informant” de la tragèdia des de l’estranger, Pio va intentar arribar a Fukushima. Va travessar tots els municipis afectats pel tsunami i va entrar il•legalment en la “zona d’exclusió” decretada pel govern nipó i va arribar fins a la porta de la central nuclear. Ho va explicar en directe amb el seu iPhone. Per entrar-hi va haver d’esperar fins al juny del 2013, quan Tepco, l’operador de la planta nuclear, va permetre a un primer grup de periodistes estrangers visitar les instal·lacions i va poder copsar, entre altres coses, la tensió en què vivien treballadors i funcionaris. Això va donar a Pio, que parla japonès amb fluïdesa, l’oportunitat de parlar amb alguns dels treballadors, inclosos els anomenats “gitanos nuclears”, persones contractades per fer les feines més perilloses i contaminants, arriscant les seves pròpies vides per diners, mentre que són estafats pels subcontractistes de la “jakuza”. En la seva recerca per treure l’entrellat del desastre nuclear de Fukushima, Pio va acumular més de 300 hores de material que conté imatges impactants i entrevistes amb la població i les autoritats locals i amb els funcionaris, centrades tant en els anomenats “efectes col·laterals” socials com en les posteriors decisions preses pel govern i per la comunitat nuclear. Una entrevista exclusiva amb el primer ministre Naoto Kan sobre què va passar a Fukushima desvela, finalment, que Tòquio –i probablement el Japó- es va salvar d’una catàstrofe per casualitat. El documental fa servir també el manga com un homenatge a aquest art tradicional japonès i com a eina per ajudar els espectadors a seguir l’explicació del dia a dia dels esdeveniments viscuts a Fukushima Daiichi. I la mirada a la història “nuclear” japonesa de la postguerra serveix per explicar la paradoxa de com un país colpejat per les dues primeres bombes atòmiques ha esdevingut un dels principals patrocinadors de l’energia nuclear per a ús civil.
8x17 - Turisme de safari: Pagar per matar - Game over 16:9 | català
Més informació:
"Sense ficció" estrena dues històries radicalment diferents amb un únic nexe en comú: l'ús de les armes. D'una banda, “Turisme de safari: pagar per matar”, és una producció de Magneto Presse amb la col·laboració de Canal + i Planete+ Crime Investigation dirigida per Olivia Mokiejewski, centrada en el negoci turístic muntat al voltant de la mort d'animals salvatges. De l'altra, “Game over”, una coproducció de Gaia Audiovisuals, Promarfi Futuro 2010, Dirk Manthey Films, Loto Films, Televisió de Catalunya i TVE dirigida per Alba Sotorra i guardonada amb el Premi Gaudí al Millor Documental 2016. És la història de Djalal, un noi català obsessionat amb els jocs de guerra, que acabarà convertint-se en youtuber d'èxit i anant a lluitar al front afganès com a franctirador.

“TURISME DE SAFARI: PAGAR PER MATAR”
Quan el rei Joan Carles I va pagar un preu estimat en uns 60.000 dòlars per matar un elefant a Botswana, va causar un gran escàndol polític i social. El tiroteig del lleó Cecil va provocar titulars a tot el món. Però, tot i la indignació mundial, centenars de persones arriben cada any a Sud-àfrica per matar animals salvatges. “Turisme de safari: pagar per matar” (“Safari tourism: paying to kill”) investiga la indústria del turisme de safari. Per 15.000 euros es pot disparar a un lleó. El preu per matar un rinoceront és de 80.000 euros. A vegades fins i tot es pot triar la mida i el color de l’animal. En aquest país, on el 80% de la fauna viu en territoris que són propietat privada, els animals pertanyen als agricultors que els crien especialment per a la caça. És el cas de Jeff Rand, el guia de caça de Joan Carles I, que afirma: “El que va fer va ser totalment legal. Va ser una gran cacera”. I per aquells que no volen viatjar a Àfrica per matar una zebra, ara els animals són enviats a Texas perquè puguin ser tirotejats allà.

“GAME OVER”
Fins a on pot arribar un somni? I quan el somni acabi, estaràs preparat per trobar el teu lloc al món real? Djalal estava obsessionat amb els jocs de guerra abans de començar a caminar. Criat com a fill únic d’una família catalana de classe mitjana, els seus pares li van permetre tots els capricis. Tenia tot tipus d’armes de joguina per jugar a fer el soldat i, a mesura que creixia, els seus jocs es van fer més i més sofisticats. Va començar a gravar-se a ell mateix en vídeo, recreant operacions militars, i a pujar els seus vídeos a Youtube, creant una identitat cibernètica, Lord_Sex, amb milers de seguidors. Portant aquest somni a l’extrem, va anar al front afganès com a franctirador. Però la guerra no és tan emocionant com sembla a les pel·lícules. Djalal torna a casa dels seus pares desencantat, per adonar-se que tot ha canviat. La crisi econòmica ha colpejat la família i es veu obligat a prendre decisions. El joc ha acabat i Djalal haurà de trobar el seu propi lloc en el món real.
8x18 - Pilots - Bicicletes vs. cotxes 16:9 | català - anglès
Més informació:
“Sense ficció” estrena dos documentals relacionats amb la mobilitat, un dels grans valors de l'era moderna. D'una banda, “Pilots”, una producció pròpia de Televisió de Catalunya dirigida per Josep Rovira, en què quinze aviadors confessen a càmera les emocions que viuen i els pensaments que tenen mentre transporten vides humanes a bord de costosíssims aparells d’una punta a l’altra del planeta. I a continuació s'emet "Bicicletes vs. cotxes", una producció de WG Film en coproducció amb STV & Film i Skane dirigit Fredrik Gertten, sobre la bicicleta com a poderosa eina per al canvi que té davant a la poderosissíma indústria automobilística.

“PILOTS”
Dos pilots caminen per les enormes pistes buides d’un aeroport. Repassen la llista de comprovacions prèvia a cada vol i requereixen per ràdio a la torre de control les dades atmosfèriques de l’àrea. A continuació, sol·liciten permís per accedir a la pista de rodatge 13, pocs segons més tard marxen a peu cap a la capçalera de la pista i demanen l’últim vistiplau abans de començar l’enlairament. Són dos pilots sense res més. No guien cap avió ni controlen cap comandament amb les seves mans; sols, van gairebé despullats metafòricament de tot artifici que no siguin les seves pròpies paraules. A “Pilots” quinze aviadors confessen a càmera les emocions que viuen i els pensaments que tenen mentre transporten vides humanes a bord de costosíssims aparells d’una punta a l’altra del planeta. Protagonistes en centenars de pel·lícules que els ha atorgat una certa aurèola de personatges famosos, unes vegades, i de malaurats titulars de premsa, unes altres, els pilots són l’objectiu de les mirades dels passatgers quan pugen o baixen dels avions o quan se’ls veu passejar per les terminals dels aeroports, amb les seves gorres de plat i els seus uniformes impecables. Per preparar el documental, un equip del programa “Sense ficció” ha acompanyat aquests aviadors durant cinc setmanes, des de les hores prèvies als vols fins a les llargues estones que romanen a la cabina quan l’avió navega en altitud de creuer, moment en què la tensió baixa i les converses són més disteses i propícies per l’aparició de temes personals, en un clima d’intimitat. I és que les cabines dels avions són, com diu un dels protagonistes del documental amb moltes hores de vol, una mena de confessionari, el lloc on es parla de tot, des de temes d’actualitat, de la família, es fan acudits, es comenta la por dels passatgers a les turbulències, dels accidents, de l’albirament d’ovnis o del menjar. Tot plegat, barrejat amb els reptes de la feina i la curta esperança de vida que tenen els pilots exposats a llargues jornades laborals, a canvis atmosfèrics, a altes radiacions, a pujades d’adrenalina i a l’alta responsabilitat de portar vides humanes i avions que valen xifres multimilionàries. Així mateix, també se n’han acompanyat alguns en els seus moments d’esbarjo, pescant truites en un riu de Girona o fent un ralli de precisió a l’aeroport de la Cerdanya amb una avioneta esportiva d’un sol motor. “Pilots” és un documental que segueix la línia d’altres treballs del programa “Sense ficció” com “Forenses” i “16Jutges”, que eren una introspecció en el perfil humà dels professionals de la medicina legal i la dels jutges. En aquest cas, s’acompanyen diversos pilots veterans en vols intercontinentals, de mitjà recorregut per Europa i de caire domèstic, a més dels vols d’aprenentatge que fan uns alumnes de l’escola universitària de pilots de la Universitat Rovira i Virgili de Reus. I tot això gràcies a la col·laboració de diverses companyies espanyoles i internacionals i en les cabines dels més moderns aparells de l’aviació comercial. Un dels protagonistes del documental explica que des dels atemptats de les Torres Bessones de Nova York la feina dels pilots es desenvolupa darrere d’una porta tancada que els aïlla dels passatgers, que desconeixen què hi fan i com es comporten.
Quan es compleix el primer aniversari de l’incident de l’avió de Germanwings, en què un dels pilots de l’aeronau va provocar amb una acció suïcida el xoc de l’aparell contra les muntanyes dels Alps, aquest documental aportar una mica més de llum sobre la feina i la manera de ser d’unes persones que cada dia transporten de manera segura centenars de milers de vides humanes d’una punta a l’altra del món.

“BICICLETES VS. COTXES”
El món està immers en una gran crisi global que tard o d’hora s’haurà d’afrontar: el canvi climàtic, l’esgotament dels recursos fòssils i la contaminació urbana i dels oceans. La bicicleta s’erigeix com una poderosa eina per al canvi, però la indústria automobilística inverteix milions de dòlars cada any per afavorir els seus negocis. “Bicicletes vs. Cotxes” (“Bikes vs. Cars”) ens presenta diversos activistes i pensadors que lluiten per aconseguir ciutats més sostenibles. Es neguen a deixar d’anar amb bicicleta, tot i l’augment del nombre de morts en accidents de trànsit.
8x19 - Pastilla busca malaltia - Gabo. La creació de Gabriel García Márquez 16:9 | català
Més informació:
“Sense ficció” estrena “Pastilla busca malaltia” i “Gabo. La creació de Gabriel García Márquez”. “Pastilla busca malaltia” és una producció pròpia de Televisió de Catalunya (TVC) dirigida per Montse Armengou i Ricard Belis, sobre l’ús i l’abús dels medicaments que es pregunta, entre d’altres coses, si estem més malalts que empastillats o què apareix abans, la pastilla o la malaltia. De la seva banda, “Gabo. La creació de Gabriel García Márquez” és una producció de JWP, Horne Productions i Ronachan Films amb la col·laboració de TVC, Discovery, Caracol TV, Canal+ i Gebrüder Beetz dirigida per Justin Webster, sobre l’increïble poder de la imaginació i que va ser finalista en els Premis Gaudí 2016.

“PASTILLA BUSCA MALALTIA”
L’indubtable benefici que han tingut els medicaments en l’allargament i la qualitat de vida de la població conviu amb un increment desmesurat del consum de fàrmacs, fins a l’extrem que als països rics les malalties causades per medicaments són la tercera causa de mort després de l’infart i el càncer. Algunes patologies semblen haver augmentat de manera espectacular. I de la mà de les malalties, augmenta el consum de medicaments: Espanya és el segon país del món on es prenen més antidepressius. Cal medicar tant? És necessari prendre una pastilla per afrontar processos naturals de la vida com els fogots de la menopausa o la tristesa per la mort d’un familiar? Cal realment tenir el colesterol per sota de 200 o el problema és que si pugem l’índex es deixen de vendre milions de pastilles a tot el món? Qui no coneix avui un nen amb TDAH? “Pastilla busca malaltia” intenta donar resposta a aquets interrogants, entre d’altres. I les respostes ofereixen un ampli ventall de responsabilitats compartides. La indústria farmacèutica és el gran beneficiari d’aquest consum desaforat. L’anomenat “disease mongering” –qualificat per alguns com el lucratiu negoci de la promoció de malalties– fa que s’hagi ampliat el ventall de malalties i dels seus corresponents remeis. El màrqueting farmacèutic suposa una de les partides de despesa més grans de les companyies, sovint superior al d’investigació i recerca, i amb agressives campanyes es captiven a metges i opinió pública de la necessitat d’un medicament. Malgrat que continuen apareixent fàrmacs que suposen la curació de malalties com l’hepatitis C, moltes vegades es recicla un vell medicament i se li busquen noves indicacions. O es retiren productes que ja han perdut la patent i se substitueixen per d’altres amb pocs canvis sobre l’original però molt més cars. Completen el panorama assajos clínics cada vegada més curts i amb menys persones, conflictes d’interessos entre la indústria i alts càrrecs dels organismes reguladors de salut pública, suborns a metges i a publicacions científiques, ocultació de dades sobre els efectes adversos d’alguns medicaments, simples símptomes que s’eleven a la categoria de malaltia que cal medicar, sovint per a tota la vida... Alguns d’aquests comportaments han tingut ja les seves conseqüències. El 2013 GlaxoSmithKline va pagar una multa de 2.400 milions d’euros –la més alta de la història contra una farmacèutica– per ocultar els greus efectes secundaris que causava el Paxil, un antidepressiu que va causar moltes morts entre adolescents. Aquestes mesures han satisfet els laboratoris que treballen de manera seriosa i compromesa i que han elaborat codis deontològics que impedeixin aquestes pràctiques. Molts metges també entonen el “mea culpa” per fer prescripcions amb una lleugeresa que sovint està lligada a la falta de temps en les visites per analitzar de manera més profunda els malestars. Alguns facultatius creuen haver col·laborat en una “pastillodependència” que posa en perill la sostenibilitat dels sistemes sanitaris en medicalitzar fenòmens de la vida quotidiana. I per últim el consumidor, que busca en els medicaments la pastilla màgica d’una existència eterna i sense complicacions, un concepte incompatible amb la vida mateixa. El documental compta amb la participació d’experts de renom internacional. Alguns d’ells, com Marcia Angell (exdirectora de la revista “New England Journal of Medicine”) o Allan Frances (exdirector del DSM, l’organisme de referència que defineix les malalties psiquiàtriques) coneixen la indústria des de dins i han decidit denunciar els seus abusos. Aquest nou treball d’investigació de Montse Armengou i Ricard Belis analitza alguns medicaments que han causat estralls entre els consumidors. Els afectats acusen les farmacèutiques d’haver amagat els efectes secundaris d’uns productes que els han causat seqüeles irreversibles o fins i tot la mort, com és el cas de l’Agreal, el Paxil o el Propecia. Tots ells s’han venut a Espanya i alguns encara es comercialitzen.

“GABO. LA CREACIÓ DE GABRIEL GARCÍA MÁRQUEZ”
¿Com va poder un nen d’un poble perdut de la costa colombiana guanyar els cors de milions de persones, des dels més pobres fins als líders polítics més poderosos? I com va aconseguir canviar la nostra percepció de la realitat a través de les seves obres? La resposta està en la increïble història de Gabriel García Márquez, guanyador del Premi Nobel de Literatura l’any 1982 i autor de l’aclamada i mundialment coneguda obra mestra “Cien años de soledad”. “Gabo. La creació de Gabriel García Márquez” és una pel·lícula sobre l’increïble poder de la imaginació, que segueix els fils entreteixits de la vida i de les obres de l’escriptor colombià amb la tensió narrativa d’una investigació.
8x20 - Joana Biarnés, una entre tots - El bon fill 16:9 | català - anglès - audiodescripció
Més informació:
"Sense ficció" estrena dos grans documentals sobre dues històries personals que atrapen: “Joana Biarnés, una entre tots” és una coproducció de REC videoproduccions amb Televisió de Catalunya i TVE dirigida per Òscar Moreno i Jordi Rovira, i “El bon fill”, una producció de Berkovitz Films i Laughing Buddha Films dirigida per Shirley Berkovitz, sobre la increïble història d’Or, un noi israelià de 22 anys decideix complir el seu somni a qualsevol preu.

“JOANA BIARNÉS, UNA ENTRE TOTS”
Va estar-se tres hores a la suite dels Beatles, va enganyar el director Roman Polanski adoptant una identitat falsa, va ser la fotògrafa personal de Raphael, va escollir el vestit de Massiel per al Festival d’Eurovisió i es va ruboritzar quan Clint Eastwood va besar-la als llavis. Amiga íntima de Xavier Cugat, Joan Manuel Serrat, la duquessa d’Alba, Salvador Dalí, Fernando Rey, el “Cordobés”, Lola Flores... “Joana Biarnés. Una entre tots” és la desconeguda història de la primera fotoperiodista espanyola. Una pionera que va superar els prejudicis d’una època –els anys 50 i 60– per triomfar en una professió dominada per homes al llarg de trenta anys de carrera, en què va immortalitzar també personatges històrics com Jackie Kennedy, Orson Welles, Rudolf Nureyev, Audrey Hepburn i Charlie Rivel, entre molts altres. Una dona que hauria pogut convertir-se en una llegenda i va desaparèixer. Fins avui. L’any 1985, desencisada per la deriva sensacionalista del fotoperiodisme, Joana Biarnés va penjar la càmera per obrir, amb el seu marit, Ca Na Joana, un restaurant a l’illa d’Eivissa que es va convertir en un referent gastronòmic a l’illa. El documental recorre la trajectòria d’aquesta pionera, narrada en primera persona, i compta amb la participació de Joan Manuel Serrat, Juan Mari Arzak, Raphael, Ramon Masats i Gervasio Sánchez, entre altres. En els darrers mesos, Biarnés s’ha vist immersa en un progressiu reconeixement de la seva figura i obra, tot i l’oblit en què havia caigut arran de les dues dècades apartada de la fotografia. El film ha estat guardonat amb el Premi Especial de la secció “Afirmando los derechos de la mujer” en la passada edició del Festival de Màlaga. El 4 de novembre de 2015, “Joana Biarnés. Una entre tots” va inaugurar la desena edició del Memorimage – Festival Internacional de Cinema de Reus, on va rebre els següents guardons: Ciutat de Reus a la millor pel·lícula de la Secció Oficial; Premi Cinema-Rescat al millor treball documental i recerca; Premi del públic a la millor pel·lícula de la Secció Oficial, i Premi MemoriJove a la millor pel·lícula de la secció MemoriJove, atorgat pel públic adolescent assistent al festival.

“EL BON FILL”
L’Or, un noi israelià de 22 anys, viu “a l’armari”. Viu amb els seus pares conservadors en un petit barri i somia amb el dia en què canviarà de gènere per poder viure com una dona. Incapaç de compartir aquest dramàtic descobriment amb els seus pares per por del rebuig o del repudi, traçarà una sèrie d’enganys per finançar en secret la seva cirurgia de reassignació de gènere a Tailàndia. Després d’enganyar els pares perquè li donin tots els seus estalvis, i sense dir-los ni una sola paraula sobre l’operació, l’Or volarà a Tailàndia. I allà, sol i lluny de casa, se sotmetrà a un seguit de procediments quirúrgics perillosos que inclouen implants mamaris i la cirurgia de feminització facial. Quan desperta de les operacions, totalment embenada i amb un dolor insuportable, ella anhela de sobte l’abraçada amorosa dels seus pares alhora que tem que mai més no els podrà tenir. En les setmanes posteriors a l’operació, durant la seva lenta i dolorosa recuperació, l’Or coneixerà altres dones transsexuals de tot el món que han arribat a Tailàndia per sotmetre’s també a aquests procediments. Animada per aquestes experiències, decideix compartir la seva pròpia història per primera vegada. Després d’un mes a Tailàndia, l’Or -completament transformada en una dona- se sent finalment llesta per anar a casa i enfrontar-se a la seva família. El retorn d’Or a Israel l’obliga -a ella i al seu entorn- a afrontar una nova realitat, molt complicada i totalment inesperada. Serà acceptada de nou pels seus pares? Podrà assumir la responsabilitat de les seves accions? “El bon fill” (“The good son”), que va inaugurar el festival Docsbarcelona 2014, és un llargmetratge documental que explora fins a quin punt ens veiem obligats a comprometre la nostra moral, els nostres éssers estimats i tot el que ens és familiar per convertir-nos completament en nosaltres mateixos. Rodada en estil de vídeo vérité i vídeo diari, la filmació exposa la implacable necessitat humana de ser estimats pel que realment som.
8x21 - Xirinacs, a contracorrent - Papers de Panamà: el cop del segle 16:9 | català - francès
Més informació:
"Sense ficció" estrena “Xirinacs, a contracorrent”, una producció de Zeba Produccions amb coproducció de TV3 dirigida per Sergi Sala i Sergi Guix, sobre el polític pacifista, doctor en Filosofia i sacerdot Lluís Maria Xirinacs, i “Papers de Panamà: el cop del segle”, una producció de Premières Lignes, sobre la filtració més gran de la història: 11,5 milions d’arxius secrets mostren el món més secret de les finances “offshore”.

“XIRINACS, A CONTRACORRENT”
Durant els darrers anys del franquisme, Lluís Maria Xirinacs va ser aplaudit per la majoria dels antifranquistes catalans. La seva constància i les seves formes no-violentes de lluita i desobediència el van portar a ser un dels personatges públics més coneguts del país. La seva fermesa i els seus anhels de llibertat es van mantenir durant la Transició, a diferència de molts altres companys antifranquistes que, amb la mort de Franco i l’entrada de la democràcia, van donar per bona la llibertat per la qual havien lluitat fins aleshores. Va ser llavors quan el seu reconeixement públic va començar a davallar i, molts dels que l’havien aplaudit, se’n van allunyar. Ara, amb la perspectiva del temps, i immersos en el procés sobiranista, són diverses les veus que reclamen un reconeixement social, públic i institucional del qui va ser un visionari i un ideòleg d’aquest procés que viu avui Catalunya. El documental “Xirinacs, a contracorrent” es pregunta si aquest polític pacifista, doctor en Filosofia i sacerdot, mereix el reconeixement de personatge destacat de la història recent del país o bé es tracta d’una figura pública que, com ho van ser moltes altres, ha estat mitificat en excés i situat en una posició que no és la que li pertoca.

“PAPERS DE PANAMÀ: EL COP DEL SEGLE”
Sota el paraigua del Consorci Internacional de Periodistes d’Investigació (ICIJ), 378 periodistes d’investigació de tot el món han treballat en els arxius filtrats a porta tancada. El 3 d’abril del 2016, en representació de 109 organitzacions de mitjans de comunicació, es van fer públics els anomenats “papers de Panamà”, que mostren com líders polítics, homes de negocis, celebritats, estrelles de l’esport i, fins i tot, delinqüents utilitzen empreses fictícies per ocultar els seus actius, i priven les hisendes nacionals respectives d’uns ingressos fiscals que els són molt necessaris. L’escala és global i les quantitats, vertiginoses. A França, Premières Lignes i “Le Monde” han investigat els arxius i han descobert l’ocultació de milers de milions d’euros a través de mecanismes d’evasió d’impostos i de blanqueig de diners molt sofisticats. De Panamà a Suïssa, dels Estats Units a Luxemburg, les investigacions recorren els camins seguits per aquesta gegantina trama d’encobriment de l’evasió fiscal. “Papers de Panamà: el cop del segle” (“Paradis fiscaux: la casse du siècle”) és una investigació del cor de l’escàndol fiscal global més gran de la història, realitzada per Benoît Adalid i Edouard Perrin, de Premières Lignes, en col·laboració amb alguns dels grans mitjans de comunicació internacionals, entre ells el “Süddeutsche Zeitung”, “Le Monde”, la BBC, “The Guardian”, etc.
8x22 - Com canviar el món 16:9 | català - anglès
Més informació:
“Com canviar el món” (“How to change the world”) narra les aventures d’un eclèctic grup de joves pioners -periodistes hippies canadencs, fotògrafs, músics, científics i insubmisos nord-americans- que es van proposar aturar les proves nuclears impulsades pel president Richard Nixon a Amchitka (Alaska) i van acabar creant un moviment ecologista mundial. Greenpeace va ser fundada per un grup d’amics molt unit i apassionat, forjat a principis dels anys setanta a Vancouver. Junts van crear una nova forma d’activisme ambiental que combinava gestos simbòlics molt agosarats i difusió en mitjans de comunicació de tot el món: la col·locació d’una petita embarcació de goma entre els vaixells arponers i les balenes, el bloqueig de vaixells trencagel amb els seus propis cossos o la polvorització de les pells de cries de foca amb tint de color per treure’ls tot el valor en el mercat de la pell. El col·lectiu va tenir una visió profètica del poder dels mitjans, coneixedors que l’arribada de la comunicació de masses significava que la imatge s’havia de convertir en una eina més eficaç per al canvi que una vaga o una manifestació. Però l’estiu de 1977, Greenpeace Vancouver va demandar Greenpeace San Francisco i l’organització era víctima de les seves pròpies arrels anàrquiques, acumulant grans deutes i protagonitzant freqüents lluites internes. “Com canviar el món” es basa en entrevistes amb els actors clau de la història de Greenpeace i en imatges d’arxiu inèdites, que ens acosten a aquests personatges extraordinaris i al seu món, intens i sovint excèntric i perillós. D’alguna manera, el grup ha transcendit les contradiccions dels seus membres per dur a terme algunes de les protestes ambientals més valentes i importants de la història. El documental abasta el període comprès entre la primera expedició per entrar a la zona de l’assaig nuclear, el 1971, i les primeres campanyes de salvament de balenes i foques, i acaba el 1979, quan, víctimes del seu propi èxit, els fundadors van deixar el seu paper central per crear Greenpeace Internacional. En el cor del treball, hi ha Bob Hunter, un periodista carismàtic que d’alguna manera va unir “els místics i els mecànics” en un grup amb un sol propòsit, sovint pagant un alt cost personal. “Com canviar el món” és un retrat íntim dels membres originals del grup i d’un activisme idealista versus el pragmatisme, dels principis versus el compromís, que estaven d’acord que un grapat de persones podia canviar el món, però que no sempre es posaven d’acord sobre com fer-ho.
8x23 - El jardí de les flors del presseguer. Els xiquets de Hangzhou 16:9 | català
Més informació:
Qian Anhua és un empresari milionari de la nova Xina. Filòsof, poeta, músic, agosarat, extravagant, poc ortodox i amb una obsessió: que els treballadors de la seva fàbrica siguin feliços. Inverteix molts diners en el benestar dels seus obrers. Ara Qian ha trobat una cosa extraordinària per oferir-los: una vella tradició provinent del sud d’Europa, concretament de Catalunya. Fa mil cinc-cents anys, el gran poeta Tao Yian Ming va escriure el poema “El jardí de les flors del presseguer”. Durant segles, la gent ha buscat on era aquest lloc màgic, sense èxit. Ara l’hem trobat. En una vila al costat de la ciutat de Deqing, a la província de Zhejiang, hi ha una fàbrica tèxtil amb dues mil persones que hi treballen i hi viuen, un món aparentment ideal creat per aquest home, anomenat Qian Anhua. Un dia, Qian va descobrir els castells de Catalunya, i de seguida en va captar la filosofia. Era just el que necessitava per enfortir els valors i els lligams entre els seus treballadors. Amb els millors mestres, els millors músics i els millors vestits, va importar aquesta pràctica. La va copiar amb precisió, al mil·límetre. Així van néixer els Xiquets de Hangzhou, la primera colla castellera de tota l’Àsia. Sota la tutela de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, amb qui estan agermanats, han après molt ràpid. I s’estan preparant per al seu primer gran repte: la participació en l’exhibició més important del món que es fa cada dos anys a Tarragona, la Biennal de Castells. Seria la primera vegada en què una colla de fora del país hi participa. Per aconseguir arribar a aquesta competició, hauran de fer un 8, tot un rècord per a una colla no catalana. “El jardí de les flors del presseguer. Els Xiquets de Hangzhou” fa un retrat d’una fàbrica diferent, una fàbrica que podria ser la més feliç del món i en la qual la cultura castellera hi té un paper fonamental. I a la manera de conte xinès, s’endinsa durant sis mesos en l’interior d’una colònia tèxtil amb un funcionament que fuig de qualsevol tòpic.
8x24 - On acaben els camins - La brigada dels menors de Niça 16:9 | català - francès
Més informació:
"Sense ficció" estrena dues històries protagonitzades per autèntics herois quotidians: “On acaben els camins” i “La brigada dels menors de Niça”. El primer és una producció de Broadcaster en coproducció amb Televisió de Catalunya i Televisión Española i la col·laboració de l’Obra Social Fundació “La Caixa”, dirigida per Noemí Cuní, que narra la trajectòria de l’Oriol Mitjà, un jove metge català que decideix deixar la seva carrera a Barcelona i anar a Lihir, una illa remota de Papua Nova Guinea, a eradicar el pian, una malaltia que afecta més de 40 milions de persones al món. D'altra banda, “La brigada dels menors de Niça”, una producció de Giraf Prod dirigida per Stéphane Surace i Julien Negui, és el retrat íntim d’una particular brigada de policia a la Riviera francesa dedicada a la complexa tasca de la protecció dels menors.

“ON ACABEN ELS CAMINS”
A l’illa de Lihir, es troba amb una malaltia i que fins llavors no coneixia: el pian. Aquesta malaltia, que es transmet per contacte directe, pell amb pell, i que afecta sobretot els nens de les poblacions més pobres, causa úlceres a la pell i pot provocar greus deformacions als ossos. El pian és endèmic en moltes regions de l’Àfrica, del sud-est asiàtic, de Sud-amèrica i en algunes zones del Pacífic. Després de tres anys d’intenses investigacions, el doctor Mitjà i el seu equip han demostrat que la malaltia es pot curar amb una sola pastilla d’un antibiòtic comú a Occident: l’azitromicina. Aquest medicament és eficaç, econòmic i fàcil de transportar a aquelles zones on és difícil d’arribar-hi. L’Organització Mundial de la Salut, en assabentar-se del descobriment, ha posat en marxa una estratègia que estableix com a objectiu l’eradicació del pian l’any 2020. Per aconseguir aquesta fita serà necessari que l’Oriol Mitjà i el seu equip continuïn amb el projecte del programa pilot del tractament a Papua Nova Guinea, però, també, aconseguir suficients antibiòtics per tractar tota la població afectada. En cas que tinguin èxit, el Pian passarà a ser la primera malaltia eradicada mitjançant l’ús d’antibiòtics, i la segona, després de la verola, eradicada arreu del món.

“LA BRIGADA DELS MENORS DE NIÇA”
“La brigada dels menors de Niça” (“Brigade des miners de Nice”) són sis mesos d’immersió al cor de la brigada de menors de Niça, que atén cada any més de 700 casos de violació, setge o abús de nens, segrestos per part de pares, prostitució infantil, etc. Entre investigacions, detencions i interrogatoris, el documental ofereix un retrat íntim d’aquesta brigada de la policia tan particular. Viuen amb una obsessió: ser forts per seguir encertant-la i no donar-se mai per vençuts, davant de casos emocionalment molt difícils. Són agents que s’assemblen molt als herois de la pel·lícula francesa “Polisse”, dirigida per Maïwen i estrenada el 2010 al Festival de Canes. Però això no és una ficció... Per primera vegada, aquests homes i dones han accedit a obrir les portes a un treball periodístic. Veurem el desmantellament d’una xarxa de pornografia infantil, la retirada de la custòdia dels fills a una mare que no se’n pot fer càrrec, la resolució de casos complexos d’assetjament sexual, l’obtenció d’una confessió d’un sospitós en un cas de segrest d’adolescents... Operacions, totes elles, delicades i psicològicament esgotadores, en què la majoria dels agents de policia fan alhora de pares. A la brigada, cadascú té un paper ben definit. La líder és la Manu, capità de la policia i mare de família. El més antic és el Mitch, conegut pels seus interrogatoris durs. També hi ha la Corinne, anomenat “Coco”, el somriure de la brigada, però sobretot una investigadora excepcional. Pel que fa al Micka, és la força tranquil·la, sempre escoltant les víctimes. Seguim la vida diària d’aquests investigadors durant sis mesos.
8x25 - English academy. Una història d'amor... contrariat - 5 dies per ballar 16:9 | català - anglès
Més informació:
L'educació és un compromís per a qui l'imparteix i per a qui la rep. Aquesta setmana "Sense ficció" estrena dos documentals sobre dos grans reptes dins el camp de l'aprenentatge personal: “English academy. Una història d’amor... contrariat”, una producció de Televisió de Catalunya amb la col·laboració de JW Productions dirigida per Kristina Rodemann, i “5 dies per ballar”, una producció de SUICAfilm i REC Grabateka Estudioa dirigida per Rafa Molés i Pepe Andreu. Aprendre anglès i aprendre a ballar. Les pors i la màgia d'enfrontar-se als propis límits afloren en dues històries plenes de tensió i d'alliberament personal.

“ENGLISH ACADEMY. UNA HISTÒRIA D’AMOR... CONTRARIAT”
Fins on estaríeu disposats a arribar per poder parlar anglès perfectament? Fins on arribaria la vostra passió per la llengua de Shakespeare? A què renunciaríeu per poder dominar els famosos ‘phrasal verbs’ amb destresa? La classe d’en Chris, un veterà professor d’anglès amb un gran sentit de l’humor ‘british’, sap bé el compromís que comporta aprendre l’idioma. Aquest grup de joves s’enfrontarà en unes setmanes al temut examen de l’Advanced, requisit ‘sine qua non’ per aconseguir feina (o preservar-la) en un context de crisi estructural com la que vivim. Per a la Mariona, la Marta, l’Eloi, la Maria i en Pablo, el títol de Cambridge és, a més, una oportunitat única que els permetrà accedir als seus somnis. A “English academy” acompanyem aquests joves durant l’aventura d’aprendre anglès, guiats pel simpàtic i irònic Chris, que s’encarrega de punxar, encoratjar i fer broma per descarregar tensions. Presenciem la química especial que es forja entre persones dispars que persegueixen un objectiu comú, celebrant els seus èxits, simpatitzant amb els seus fracassos i rient amb alguns xocs culturals inevitables. Els seus companys de viatge, a través de l’arxiu històric, són famosos que han hagut d’enfrontar-se al mateix repte, com el dictador Franco, els polítics Jesús Gil, Ana Botella, José María Aznar o Pablo Iglesias, l’actriu Penélope Cruz i el futbolista Gerard Piqué. Teixint escenes observacionals íntimes amb un divertidíssim arxiu històric, “English academy” és un retrat, en clau de comèdia romàntica, de la nostra relació amb l’anglès.

“5 DIES PER BALLAR”
Una parella de ballarins apareix un matí a l’aula d’un institut del País Basc. És dilluns i els ballarins anuncien a un grup d’adolescents que tenen cinc dies per pujar a un escenari i ballar. Una setmana per canviar les coses; un petit termini per a un gran repte: moure les persones quan el món les paralitza. La dansa obliga aquests joves a trencar els seus rols just en el moment de les seves vides en què aquests rols socials s’estan forjant. El líder deixa de ser el més admirat, el tímid fa un pas endavant… Ballar els obliga a tocar-se. Es comuniquen, s’igualen. Algun altre no s’alliberarà fins a l’últim instant. Wilfried van Poppel i Amaya Lubeigt són els coreògrafs. Ell, holandès; ella, basca. La dansa és el llenguatge comú. Tant és el lloc. Cinc dies, una classe d’adolescents, un microcosmos on succeeix un petit ‘big bang’. Això és “5 dies per ballar” (“5 days to dance”).
Rafa Molés i Pepe Andreu, directors
Rafa Molés Vilar és periodista i guionista. El 2012, va rebre el premi de Periodista de l’Any en la III edició dels Premis de Periodisme del País Valencià. És creador de l’equip de recerca de RTVV i autor de 18 documentals televisius.
Pepe Andreu Ibarra és un productor llicenciat en Ciències de la Informació, Imatge Visual i Auditiva. Té quinze anys d'experiència com a productor televisiu, director de documentals i reporter d’informatius.
8x26 - Freightened. El preu real del transport marítim 16:9 | català
Més informació:
Les companyies de transport marítim més gran tenen ingressos comparables als d’empreses com Microsoft i els vaixells són una baula vital en la cadena de subministrament de la societat moderna. El 90% dels productes que consumim a Occident es fabriquen a l’estranger i ens arriben per vaixell. La indústria del transport marítim és la peça clau en l’economia mundial i constitueix la base del nostre model de civilització; sense ella, seria impossible complir amb les creixents demandes de 7.000 milions d’humans. No obstant això, el funcionament i les normes d’aquest negoci segueixen sent, en gran mesura, desconegudes per a molts, malgrat que els costos ocults que se’n deriven ens afectin a tots. A causa de la seva grandària, els vaixells de càrrega ja no caben als ports tradicionals de les ciutats i s’han traslladat fora de la vista del públic, darrere de barreres i punts de control. “Freightened. El preu real del transport marítim” respon a preguntes com: Qui mou els fils d’aquest negoci de milers de milions de dòlars? En quina mesura controla aquesta indústria els nostres responsables polítics? Com afecta aquesta indústria el medi ambient per sobre i sota dels nivells del mar? I com és la vida per als mariners moderns? Portant-nos en un viatge a través de mars i oceans, el documental revela totes les cares del transport marítim a escala mundial i para atenció en les conseqüències d’una indústria del tot desconeguda. És l’últim treball d’investigació de la productora catalana Polar Star Films, que anteriorment ha produït treballs com “La llista de Falciani” (2015) i “Google i el cervell mundial” (2013), dirigides per Ben Lewis, tots dos estrenats a TV3 en el programa “Sense ficció”. En aquesta ocasió, escriu i dirigeix el film Denis Delestrac, director de “Sand Wars” (“La guerra de la sorra”), film guardonat amb 15 premis, i “Banking Nature” (“Finançant la natura”), amb 8 premis. Totes dues produccions s’han estrenat al 33 en el programa “60 minuts”. “Freightened. El preu real del transport marítim” és una audaç investigació internacional que va ser estrenada a la televisió el passat mes de febrer als canals France 5 (França) i RTS (Suïssa) i el 30 de març a Das Erste (Alemanya). L’estrena en el terreny dels festivals internacionals va tenir lloc l’abril en el Green Film Festival de San Francisco (EUA) i ha estat present també en l’última edició del DocsBarcelona. Recentment, ha rebut el premi Deauville Golden Green Award en la categoria de Transport i ecomobilitat.
8x27 - Ciutat salvatge 16:9 | català
Més informació:
Senglars regirant contenidors, gavines ocupant terrats amb agressivitat o cotorres sorolloses causant molèsties. A Barcelona, això no són fets singulars ni extraordinaris. El documental “Ciutat salvatge” explica un fenomen sense precedents que viuen moltes de les grans metròpolis del planeta: després de segles d’ocupació humana, ara són els animals els qui envaeixen la ciutat. “Ciutat salvatge” presenta una situació difícilment reversible i alhora destaca el paper que poden tenir les ciutats com a acollidores d’espècies que progressen millor en un entorn urbà que en el seu propi medi natural. En són bons exemples molts ocells migratoris i una espècie crítica per a la continuïtat de la vida a la terra: les abelles. Els senglars més pròxims a Barcelona ja no busquen menjar al bosc sinó als contenidors; alguns arriben fins i tot a intimidar persones amb la bossa de la compra. El gavià argentat, una gavina de grans dimensions, fa els nius en uns penya-segats alternatius: els terrats. La cotorra argentina es multiplica exponencialment en una ciutat que no li és pròpia, però on troba persones que li ofereixen alimentació. En poc més d’una dècada, els animals salvatges han evolucionat com mai no ho havien fet fins ara. I no només passa a Barcelona; la majoria de ciutats del món tenen les seves bèsties: guineus a Londres, coiots a Chicago, lleopards a Bombai o pumes a Los Angeles. Científics de tot el món troben a la ciutat un autèntic laboratori per estudiar aquesta imprevista i accelerada evolució de les espècies. Alhora, alguns dels experts més reconeguts expliquen els motius d’aquest canvi, l’abast de la relació entre animals i persones a la ciutat i la manera com el món urbà pot afrontar la nova situació. Uns i altres reconeixen que una de les maneres d’afrontar el nou repte passa per reconèixer que ens trobem amb un fet inevitable i irreversible i que la ciutat ja és, a hores d’ara, un refugi per a moltes espècies que progressen més a la ciutat que al camp o al bosc. Una convivència que comporta, d’altra banda, seriosos reptes com la transmissió de malalties entre espècies animals i, fins i tot, a les persones. Les ciutats continuaran creixent, guanyant espai, acollint nous habitants, tant humans com animals. Com poden trobar les ciutats del futur un encaix ambiental per als animals que les habiten? És possible que animals i persones es beneficiïn mútuament d’aquesta nova relació? Amb “Ciutat salvatge” comença el debat.


:arrow: :arrow: Continua al següent missatge
r5004 l’ha editat per darrera vegada el dia: dj. jul. 21, 2016 17:17, en total s’ha editat 15 vegades.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Imatge

Avatar de l’usuari

Autor del tema
r5004
Entrades: 13344
Membre des de: dc. nov. 01, 2006 8:08
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] Sense Ficció - 8ª temporada (2015-2016)

#3

Entrada Autor: r5004 » dc. set. 23, 2015 19:37

8x28 - 112 casaments 16:9 | català - anglès
Més informació:
Doug Block, un realitzador de documentals que fa vint anys que es dedica a enregistrar casaments a temps parcial per complementar els seus ingressos, i a qui les parelles contracten pel toc íntim dels seus documentals, s’ha trobat sovint allà, dret, a escasses passes de dues persones que, tot i que són dos estranys virtuals per a ell, es prometen amor etern i fidelitat mútua públicament. Algunes setmanes més tard d’aquella data en què les parelles van viure un fort sentiment d’unió i la sensació d’un vincle molt especial, ell les havia visitat per lliurar-los els vídeos... I no tornar-los a veure mai més. Al llarg dels anys, el fotògraf s’ha preguntat moltes vegades què va ser d’aquelles parelles amb qui va compartir aquella experiència emocional. Es correspon la vida matrimonial amb el que havien imaginat que seria? Com han fet front als inevitables alts i baixos del matrimoni al cap dels anys? Després de vint anys i de 112 casaments gravats, Block localitza alguns dels protagonistes dels casaments més memorables que recorda per obtenir una resposta de primera mà a tots aquests interrogants. El documental “112 casaments” (“112 weddings”) combina el viatge entusiasta al dia dels casaments amb entrevistes molt sinceres per explorar temes com l’amor etern i el compromís matrimonial.
r5004 l’ha editat per darrera vegada el dia: dj. jul. 21, 2016 17:16, en total s’ha editat 1 vegada.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Imatge

Avatar de l’usuari

Autor del tema
r5004
Entrades: 13344
Membre des de: dc. nov. 01, 2006 8:08
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] Sense Ficció - 8ª temporada (2015-2016)

#4

Entrada Autor: r5004 » dj. oct. 08, 2015 17:34

Sessió doble:

8x03 - Plaça de Catalunya, èxit o fracàs? 16:9 | català
Més informació:
A “Plaça de Catalunya, èxit o fracàs?”, el cronista barceloní Lluís Permanyer ens descobreix que la plaça més bulliciosa i concorreguda de Barcelona és un espai que no havia d’existir i ens trasllada al naixement accidentat de la plaça i a la seva atropellada i desordenada evolució. I ens mostra com, paradoxalment, l’indret ha estat al llarg de la seva història un espai de trobada, d’esdeveniments i de revoltes que han arribat fins als nostres dies. El documental presenta la plaça, al cor de Barcelona, com el resultat d’un pecat original de l’arquitecte Ildefons Cerdà, que la va projectar com una illa més de l’Eixample, la número 39, una idea molt allunyada de la plaça desitjada pel poble. Permanyer ens mostra com, abans de ser inaugurada el 1902, els barcelonins, i no pas els urbanistes, ja havien decidit de manera intuïtiva que aquell espai buit, fruit de l’enderrocament de les muralles, havia de ser una plaça. Durant decennis es va omplir d’atraccions, hotels i cafès únics que li van aportar un batec excepcional: Circ Alegria, Panorama Waterloo, el museu d’armes Estruch, l’impressionant i desaparegut Hotel Colón, així com les terrasses que es van instal·lar al perímetre exterior. Un conjunt de decisions agosarades i no planificades van acabar convertint-la, per a molts, en un símbol de fracàs i frustració. Permanyer ens fa la radiografia d’una plaça que mai no ha arribat a ser allò que havia de ser, un gran espai amb un gran edifici en un entorn de categoria, però que ha acabat convertint-se en el centre neuràlgic de la ciutat.
8x04 - Els oblidats de la Línia Maginot 16:9 | català
Més informació:
Entre 8.000 i 9.000 catalans van participar en la construcció de l’anomenada Línia Maginot, un mur defensiu pensat per protegir França d’una invasió alemanya abans de la Segona Guerra Mundial. Aquests catalans formaven part del contingent de gairebé 60.000 exiliats republicans que van ingressar voluntaris a les CTE (Compagnies de Travailleurs Étrangers), unitats integrades a l’exèrcit francès, per escapar de les condicions de misèria i insalubritat dels camps de concentració del sud de França, on els van tancar després de travessar la frontera fugint de les tropes de Franco. “Els oblidats de la Línia Maginot” recull entrevistes a Francisco Aura, Eduardo Escot, Esteban Pérez i Ramiro Santisteban, quatre supervivents d’aquestes companyies –el total de supervivents no passa de la dotzena–, i el testimoni de diversos familiars de refugiats que van viure també aquell episodi de la Segona Guerra Mundial. En l’actualitat, la Línia Maginot conserva nombrosos forts subterranis en perfecte estat i és un element turístic de primer ordre. Diversos forts han estat museïtzats per tal que el visitant es faci una idea de la magnitud d’una de les obres d’enginyeria militar més importants del segle XX.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Imatge


Suzume
Entrades: 213
Membre des de: dt. jul. 01, 2008 21:29
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] Sense Ficció - 8ª temporada (2015-2016)

#5

Entrada Autor: Suzume » dj. oct. 08, 2015 17:53

Moltes gràcies :D

Avatar de l’usuari

Autor del tema
r5004
Entrades: 13344
Membre des de: dc. nov. 01, 2006 8:08
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] Sense Ficció - 8ª temporada (2015-2016)

#6

Entrada Autor: r5004 » ds. oct. 31, 2015 9:08

Dos documentals en un Sense Ficció:

8x05 - Alertadors contra la corrupció - El visionari 16:9 | català - vo
Més informació:
Ciutadans responsables o herois de temps moderns? O avui una cosa és sinònim de l'altra?
Tothom parla de lluita contra la corrupció i l'evasió fiscal i en favor de la transparència. Però què passa quan algú alerta sobre alguna cosa que no va bé en l'empresa o en l'administració on treballa? I què passa sobretot quan l'alerta afecta, per exemple, un gegant de la banca suïssa? Què passa quan es denuncia un sistema d'evasió fiscal a escala global? Aquests són els eixos del documental "Alertadors contra la corrupció", una producció pròpia de Televisió de Catalunya dirigida per Montserrat Besses i Pere López. Per primer cop s'explica al nostre país la història del terrabastall que afecta el gegant bancari UBS (Unió de Bancs Suïssos), considerat el primer banc del món en gestió de patrimoni. Els alertadors actuen sense premeditació, però directament, contra la corrupció, contra el frau, contra l'evasió fiscal. Fer-ho no formava part dels seus plans. Només han fet bé la seva feina, han complert amb el seu deure de ciutadans i han reaccionant defensant l'interès general per davant d'interessos personals. A partir d'aquí, i malgrat tots els discursos políticament correctes, han de fer front a una maquinària que se'ls gira en contra: assetjament, acomiadaments, processos judicials. Alguns els qualifiquen d'herois dels temps moderns, però ells ho rebutgen. Insisteixen que només han fet bé la seva feina. La realitat mostra que queden en una situació d'extrema vulnerabilitat i indefensió. En molts països es demana un estatut que els protegeixi. El documental "Alertadors contra la corrupció" evoca el "cas Palau" i el "cas hotel del Palau", uns afers significatius al nostre país. Però també, i sobretot, posa l'accent en els alertadors del món de les finances i recull diferents testimonis de casos que han traspassat fronteres. UBS es presenta com el líder mundial en gestió de patrimoni. El 2009 la cap de Màrqueting i Relacions Públiques d'UBS a París, Stéphanie Gibaud, va denunciar el banc per evasió fiscal en grup organitzat i per blanqueig. Ella posava al descobert quins eren els mecanismes que el banc utilitzava per facilitar l'evasió fiscal de grans fortunes franceses. Un sistema aplicable, en principi, a tots els països on UBS era present. Quines haurien estat les pràctiques d'UBS a Catalunya? El testimoni d'un exauditor intern del banc, Nicolas Forissier, també ha estat definitiu. Ell va fer constar en els seus informes que els comptes no quadraven. Havia constatat una doble comptabilitat. El van incitar a canviar el contingut del seu treball i s'hi va negar. En va patir les conseqüències. El "cas UBS" no arrenca a partir de dades robades o venudes. Arrenca amb Stéphanie Gibaud, és a dir, a partir d'algú que no coneixia res del món de les finances, sinó que es movia en l'ambient glamurós i selecte dels esdeveniments que el banc oferia als seus clients: tornejos de tenis, de golf, regates, concerts privats, grans premis de Fórmula 1, etc. El procés penal a França contra UBS encara està obert. Les investigacions continuen i, de moment, UBS ja ha hagut de pagar una caució rècord de més de mil milions d’euros. El documental explica com va començar, el 2008, als Estats Units, el terrabastall que afecta UBS i que aleshores ja revelava un sistema d'evasió generalitzat. Però els països tenen legislacions diferents i a Espanya no existeixen textos que de manera explicita tipifiquin com a delicte certes praxis. Això fa que la feina dels tècnics d'Hisenda, aquí, resulti particularment complicada. Als alertadors sovint els hi canvia la vida. És per això que el documental també es fixa en les conseqüències de l'alerta. Avisar la jerarquia es gira contra l'alertador la majoria de vegades. L'adversari és poderós, el treballador o la treballadora es queden aïllats i han de fer front a tota una maquinària laboral i judicial. Això suposa esgotament psicològic i moltes despeses. El testimoni de Joan Llinares, que va ser nomenat director del Palau de la Música (2009-2010) en substitució de Fèlix Millet, és particularment significatiu sobre com es poden rebre pressions i intimidacions quan es tracta de fer que surtin a la llum totes les pràctiques il·legals. La vida de Stéphanie Gibaud, va quedar trasbalsada a partir del moment en què es va negar a seguir unes ordres que per ella eren sospitoses. El mateix li va passar a Nicolas Forissier. A part del perjudici moral, queda l'econòmic i aquí sorgeix el debat: gràcies a la seva alerta, algunes persones han fet que l'estat recuperi grans quantitats de diners, però elles segueixen sense feina i sense recursos. Cal compensar-les? Davant l'augment de casos de corrupció que surten a la llum i davant de la creixent desconfiança de la ciutadania envers els poders públics, aquí, com en altres llocs, s'ha aprovat una Llei de Transparència, que va entrar en vigor l'1 de juliol. La pregunta que sorgeix és si els textos legals actuals són o seran suficients. Itziar González, exregidora de Ciutat Vella que va rebre amenaces de mort en revelar el que considerava irregularitats en la construcció d'un hotel de luxe al costat del Palau de la Música, considera que cal treballar des de la ciutadania per millorar aquest text. Un text que no preveu res per protegir els alertadors quan ells, precisament, amb la seva acció contribueixen a la transparència. Però si per un costat es treballa a favor de la transparència, per l'altre es legisla el secret. A Brussel·les, es prepara una directiva de la Comissió sobre el "secret de negocis". Un text que suposa que el secret comercial és més important que el dret a saber de la ciutadania. Alertadors i periodistes poden tenir una nova mordassa. I la transparència, un mur infranquejable. Quan un ciutadà és testimoni d'irregularitats, frau o corrupció, ha de trobar la manera de canalitzar la informació de què disposa. Cal que res no se li giri en contra i que, eventualment, el cas pugui ser investigat. El ciutadà es pot adreçar a activistes, a fiscalia, a mitjans de comunicació, etc. Diferents experiències aquí i a l'estranger s'han posat en marxa a través de bústies segures i anònimes on tothom pot enregistrar la seva alerta. "Alertadors contra la corrupció" es fixa en com treballa un grup d'activistes, Xnet, que ja han tret a la llum el "cas Rato" i les targetes opaques de Bankia i altres afers a partir de fonts anònimes. També explica una experiència francòfona que aplega una inèdita col·laboració de mitjans de comunicació públics i privats per investigar casos de corrupció, frau o disfuncions sobre les quals els ciutadans vulguin alertar, tot mantenint la protecció de la seva identitat. Diferents testimonis, al llarg de tot el documental, expliquen experiències viscudes i aposten per una nova aliança entre mitjans de comunicació i alertadors per fer que la transparència sigui un fet i que el dret a saber dels ciutadans, es practiqui amb normalitat.

"EL VISIONARI"
És possible que un ordinador pugui predir l’economia mundial? Durant la dècada dels vuitanta, el consultor de finances Martin Armstrong va dissenyar un model de predicció basat en el número pi amb què va predir la data exacta del "crash" d’octubre de 1987, la desaparició del mercat alcista del Japó de 1990, el punt d’inflexió per als EUA i els mercats europeus del juliol de 1998 i la caiguda de l’índex Nikkei del 1989. Armstrong havia analitzat els mercats financers; estudiat els cicles econòmics, les crisis bancàries i els sistemes monetaris globals; visitat biblioteques per recollir dades històriques –preus de l’or, tipus de canvi, etc.-, i combinat xifres i dates. I dividint el lapse de temps entre la Rye House Plot del 1683 i l’any del pànic dels banquers el 1907 (224 anys) pel nombre de caigudes dels mercats durant aquest període (26), va obtenir una mitjana de 8,6 anys. És a dir, l’economia mundial semblava basada en aquest cicle de 8,6 anys. Multiplicant el cicle per sis s’obté la xifra de 51,6 anys, que coincideix amb el Divendres Negre de 1869, el pànic dels productes bàsics el 1920 i la Segona i Tercera Guerres Púniques. Armstrong va comprovar que 8,6 anys equival a 3.141 dies -el màgic número pi multiplicat per mil- i es va convèncer d’una cosa: hi ha una geometria de temps. Potser no és capaç d’explicar-ne el per què, però enmig del caos que ens envolta hi ha un cert ordre. I així es va convertir en un dels analistes de mercat més rics de Wall Street i va ser nomenat economista de la dècada i gestor de fons de l’any el 1998. La seva reputació mundial va fer que els banquers més poderosos de Nova York el convidessin a formar part del seu grup per manipular les tendències dels mercats. No obstant això, Armstrong es van negar a participar del joc i va advertir als seus clients que “el club” estava manipulant els mercats de divises i de la plata. Ràpidament es va trobar amb una colla d’enemics molt poderosos: els bancs d’inversió de Nova York, els gestors de fons de cobertura, Salomon Brothers i Goldman Sachs. El 1999 l’FBI va entrar a casa seva per requisar-li els ordinadors i va ser acusat d’haver estafat 3.000 milions de dòlars. Va ser empresonat durant set anys per desacatament al tribunal. Després d’un temps en règim d’aïllament i d’amenaces contra la seva mare, va signar una confessió parcial i va ser condemnat a quatre anys més. L’any 2014, en plena crisi financera mundial, Armstrong és alliberat i tres mesos després comença una nova vida amb una Conferència Econòmica Mundial, a Filadèlfia, a la qual assisteixen 350 persones. I com si no hagués passat res, fa una primera aproximació a la solució de la crisi financera mundial, que compara amb la caiguda de l’Imperi Romà. Les seves prediccions indiquen que l’1 d’octubre del 2015 comença una crisi del deute que trasbalsarà l’economia mundial. Es complirà el pronòstic? El documental "El visionari" ("The forecaster"), que va formar part de la programació del DocsBarcelona 2015 i ha estat el Documental del Mes del setembre, retrata un home que torna a la seva vida després d’onze anys de presó. El segueix en el retrobament amb els seus antics socis de l’empresa Princeton Economics i en l’esmentada conferència pública de Filadèlfia davant de persones que han viatjat des de tot el món, pagant grans quantitats per escoltar-lo. La pel·lícula és també la voluntat de demostrar la seva innocència i de posar de manifest el gran poder dels bancs de Nova York.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Imatge


Suzume
Entrades: 213
Membre des de: dt. jul. 01, 2008 21:29
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] Sense Ficció - 8ª temporada (2015-2016)

#7

Entrada Autor: Suzume » dv. nov. 06, 2015 7:47

Moltes gràcies :D

Avatar de l’usuari

Autor del tema
r5004
Entrades: 13344
Membre des de: dc. nov. 01, 2006 8:08
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] Sense Ficció - 8ª temporada (2015-2016)

#8

Entrada Autor: r5004 » dc. nov. 11, 2015 21:20

Un altre Sense Ficció 2 en 1:

8x06 - Filosofia a la presó - Madame Barcelona. Un recorregut per l'Arc del Teatre 16:9 | català
Més informació:
El programa "Sense ficció" emet una doble sessió amb l'estrena de dues coproduccions de Televisió de Catalunya (TVC): d'una banda, "Filosofia a la presó", coproduïda amb Media 3.14, diririda per Gilbert Arroyo i Marc Parramon i guardonada amb el premi millor documental de la secció Doc.España en l'última edició de la Semana Internacional de Cine de Valladolid, Seminci; i de l'altra, “Madame Barcelona. Un recorregut per l’Arc del Teatre”, coproduït amb Karavan Films i dirigit per Marc Petitpierre.

"FILOSOFIA A LA PRESÓ"
Cada divendres, durant onze setmanes, set interns del Centre Penitenciari Lledoners (Sant Joan de Vilatorrada, el Bages) i set estudiants de Dret d’Esade participen en una sessió de diàleg socràtic de dues hores. La iniciativa és de Sira Abenoza, filòsofa i professora d’RSC (Responsabilitat Social Corporativa) i d’Ètica d’Esade, que proposa als catorze participants dialogar sobre els grans temes de la vida: la felicitat, l’amor, la por, la justícia, el sentit de la vida o la veritat. Tot i que cada sessió té com a punt de partida la filosofia, l’experiència vital dels participants pren ben aviat el protagonisme i es crea un espai de comunicació únic que permet aprofundir en el coneixement mutu i que enriqueix el debat públic sobre el delicte, els seus desencadenants, la reparació dels danys i la reinserció dels presos. El documental "Filosofia a la presó" recull aquest viatge basat en la paraula i en l’expressió sincera dels participants. És el testimoni de l’efecte transformador que té oferir un espai i un temps a dos col·lectius contrastats que parlen sense limitacions: d’una banda, els estudiants, joves i la seva majoria procedents de famílies benestants, que tenen l’oportunitat de descobrir tot allò que aprenen als llibres a través de l’experiència directa; i de l’altra, els interns, d’edats i trajectòries molt diverses, que gaudeixen d’un espai de llibertat per dir obertament què pensen i què senten. A través d’aquest diàleg descobrim com evoluciona l’actitud de cada participant, des de les reticències i els prejudicis inicials fins a la comprensió i l’acceptació que la realitat és complexa i no es pot reduir a estereotips. "Filosofia a la presó", és el retrat sense màscares d’aquesta aposta immersiva liderada per Sira Abenoza per generar espais de diàleg que ens permetin escoltar les veus oblidades de la societat i superar els prejudicis sobre els quals anem construint les nostres vides. I també és el retrat de dos col•lectius valents que accepten trencar la seva bombolla i entendre les raons de l’altre.

"MADAME BARCELONA. UN RECORREGUT PER L'ARC DEL TEATRE"
"Madame Barcelona. Un recorregut per l’Arc del Teatre" fa un viatge pel passat i el present d’un dels principals carrers de l’antic barri xino de Barcelona. És un documental homenatge a un carrer viu, ple d’experiències i anècdotes, que engloba una sèrie de locals molt especials. El nom del carrer prové de l’històric Teatre Principal, que és a tocar, i perquè l’últim dels arcs que en decoren la façana cobreix també l’entrada al carrer. Antigament, durant el dia s’hi muntava un mercat a l’aire lliure, però quan els veïns dormien, l’Arc del Teatre es convertia en un dels carrers més luxuriosos d’Europa. Durant molts anys va acollir el Madame Petit, el bordell més famós de la ciutat. També hi havia bars de cites, com el Kentucky, que avui és un dels bars més concorreguts del Raval i que porta aquest nom en honor als marines americans que el freqüentaven els anys 60; el Kiosko la Cazalla, el bar minúscul amb més de 100 anys d’existència o el Villa Rosa, el famós cafè on Carmen Amaya va començar a ballar i que fa alguns anys va ser rebatejat com Moog, un dels locals amb més prestigi de la nit underground barcelonina. Actualment l’Arc del Teatre està en una fase de decadència -potser sempre ho ha estat- i els problemes de pobresa extrema i delinqüència del passat encara ressonen en les parets dels seus edificis. Tradició i modernitat, en una sempiterna convivència, són i seran el cavall de Troia de l’Arc del Teatre, i també són i seran, sens dubte, allò que el fa alhora interessant i atractiu.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Imatge

Avatar de l’usuari

Autor del tema
r5004
Entrades: 13344
Membre des de: dc. nov. 01, 2006 8:08
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] Sense Ficció - 8ª temporada (2015-2016)

#9

Entrada Autor: r5004 » dc. nov. 18, 2015 21:17

Més 2 en 1:

8x07 - Messi - La casa on visc 16:9 | català
Més informació:
El programa "Sense ficció" emet una doble sessió amb l'estrena de la pel·lícula "Messi", dirigida per Álex de la Iglesia i produïda per Mediapro, i "La casa on visc", una coproducció de Charlotte Streeet Films i Edgwewood Way amb BBC/ITVS/ZDF dirigida per Eugene Jarecki.

"MESSI"
No n'hi ha prou d'afirmar el valor dels seus èxits, s'ha d'esbrinar què és el que ha fet de Lionel Messi un futbolista únic, amb una de les trajectòries més aclaparadores de la història del futbol mundial. Tot passa perquè alguna cosa, o algú, ho ha provocat. Donar resposta a això era l'objectiu del director Álex de la Iglesia quan va començar "Messi". I la resposta -o les respostes- és en aquesta singular pel·lícula, a través de les opinions de grans llegendes del futbol com són César Luis Menotti, Diego Armando Maradona, Jorge Valdano o Johan Cruyff i de les persones que l'han acompanyat al llarg de la seva trajectòria; a través d’imatges d'arxiu i d'entrevistes i filmacions inèdites i a través de la recreació dels moments més importants de la seva vida. Moments com la infància i l'adolescència del jugador, per exemple, que ens ajuden a entendre la seva manera de "celebrar" els gols, per la relació tan especial que tenia amb la seva àvia o la tenacitat i determinació que van portar un nen de Rosario fins a l'elit del futbol mundial. Rodada a Buenos Aires, Rosario i Barcelona, la pel·lícula ha suposat també una gran tasca d'investigació per recuperar imatges, entrevistes i gravacions des de que el protagonista tenia poc més de 4 anys. Imatges que s'integren perfectament en el relat i que amb l'ajuda de la ficció ens endinsen en el món d’aquest "rosarino" que als 26 anys ha aconseguit allò que la seva àvia li va pronosticar un dia: ser el millor jugador del món. Reunits en un sopar, els seus professors, entrenadors, amics d'infantesa, companys del Barça, periodistes, escriptors i personatges que fan part de la història del futbol van desgranant i analitzant la personalitat de Messi dins i fora del camp i repassant els passatges i moments més significatius de la seva vida: un nen enganxat a una pilota; la decisió de deixar Rosario per anar a Barcelona; l'allunyament de la seva família; el paper que han tingut en la seva carrera personatges com Ronaldinho, Frank Rijkaard, Carles Reixach o Pep Guardiola; el seu primer gol al Camp Nou; la nit de Stamford Bridge; els seus vincles amb l'Argentina i amb Rosario i, finalment, el dubte de si és millor que Maradona. Un dubte que Cruyff resol amb la seva particular filosofia: "Gràcies a Déu que Messi existeix. Fixa't que si no fos així, encara hauríem de parlar de Maradona, que és absurd. Per tant, no s'ha de comparar, s'ha de gaudir". "Messi" va fer part de la selecció oficial en el Festival de Venècia 2014 i té dotze candidatures a la 30a edició dels Premis Goya que es lliuraran el 2016: pel·lícula, direcció, guió original, música original, direcció de fotografia, disseny de vestuari, efectes especials, direcció de producció, muntatge, direcció artística, so i pel·lícula documental.

"LA CASA ON VISC"
Durant els últims quaranta anys, la guerra contra les drogues als Estats Units (EUA) ha costat més d’1 bilió de dòlars i ha comportat més de 45 milions de detencions. Amb un 5% de la població mundial, els EUA tenen gairebé el 25% d’empresonaments de tot el món. Els individus negres representen el 13% de la població dels EUA i el 14% dels consumidors de drogues, però són el 37% de les persones detingudes per delictes de drogues i el 56% dels empresonats per aquests mateixos delictes. Mentre els EUA segueixen embolicats en conflictes a l’estranger, una guerra menys visible té lloc a l’interior del país, amb un cost interminable de vides, amb la destrucció de les famílies i causant danys incalculables a les futures generacions de nord-americans. Aquesta guerra de més de quaranta anys contra les drogues és responsable de més de 45 milions d’arrestos, i converteix els EUA en la presó més gran del món i esguerra les comunitats pobres del país i de l’estranger. Malgrat tot això, les drogues són avui més barates, més pures i més accessibles que mai. Enregistrat en més de vint estats, “The House i Live in” conté històries molt punyents que tenen lloc en tots els nivells de la guerra dels EUA contra la droga. Des del camell fins a l’afligida mare, passant per l’oficial de narcòtics, el senador i el reclús davant del jutge federal, el documental ofereix una acurada mirada a la guerra més llarga dels EUA, un retrat definitiu que posa el descobert també les profundes implicacions en matèria de drets humans. Sense deixar de reconèixer la gravetat del consum de drogues en tant que afer de salut pública, la pel·lícula investiga els tràgics errors i deficiències d’haver-lo tractat massa sovint com una qüestió d’aplicació de la llei i la creació d’una vasta maquinària que s’alimenta en gran mesura dels pobres d’Amèrica, especialment les comunitats minoritàries. Més enllà d’una simple política equivocada, aquest treball examina com la corrupció política i econòmica han alimentat la guerra durant quaranta anys, tot i l’evidència persistent dels seus fracassos morals, econòmics i pràctics.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Imatge

Avatar de l’usuari

Autor del tema
r5004
Entrades: 13344
Membre des de: dc. nov. 01, 2006 8:08
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] Sense Ficció - 8ª temporada (2015-2016)

#10

Entrada Autor: r5004 » dg. des. 06, 2015 13:38

Amb retard, un altre doble documental:

8x08 - El pati del darrere - 2100, com serà el clima? 16:9 | català - francès
Més informació:
“Sense ficció” estrena els documentals “El pati del darrere”, produït per Televisió de Catalunya amb la col·laboració d’Al Pati Produccions i dirigit per Isabel Fernández, que ens mostra el Baix Llobregat com no l'hem vist mai de la mà d'alguns dels seus veïns més destacats i compromesos, i “2100, com serà el clima?”, produït per AB Productions i Docland Yard amb la col·laboració d’ICI Explora i dirigit per Blandine Josselin, en què els principals climatòlegs i centres de recerca mundial auguren la desaparició de més del 10% de les espècies si la temperatura augmenta 4,8°C i el nivell del mar puja un metre. Aquest últim s'estrena amb motiu de la Cimera de París sobre el canvi climàtic, que tindrà lloc del 30 de novembre a l'11 de desembre, i forma part de la programació especial de TV3 relacionada amb aquest transcendental esdeveniment que aplegarà a la capital francesa representants de 195 estats.

“EL PATI DEL DARRERE”
El Baix Llobregat és una comarca que ha viscut un creixement desmesurat en els últims 50 anys. El veïnatge amb Barcelona l’ha convertit en una galeria de serveis per a la gran ciutat. Però sota les infraestructures de comunicació que tallen el seu paisatge hi ha un dels sòls agraris més fèrtils de Catalunya, un delta que és un punt estratègic dins de la ruta que fan els ocells migratoris per la Mediterrània occidental i un riu, el Llobregat, que és el responsable de tot això, i al voltant del qual s’articula el territori. També hi ha un fort sentiment d’orgull que els habitants del Baix Llobregat senten per la seva comarca i per una identitat que han forjat en la lluita constant per no ser absorbits i esborrats per la gran ciutat que tenen al costat. És el pati del darrere de Barcelona, un territori en risc constant, a causa de l’especulació immobiliària, que pot ser estratègic per al futur i la sostenibilitat de tots. El documental “El pati del darrere” és el retrat del paisatge, de la gent i de la història d’una de les zones més transformades de Catalunya i alhora del pulmó verd de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). És el retrat de la zona amb més acumulació d’infraestructures del país i alhora l’horta que produeix el 15% dels aliments que es mengen a la ciutat. És el retrat d’un territori amenaçat constantment per les requalificacions i les modificacions territorials i amb constants plans de desenvolupament (l’‘outlet’ de Viladecans, el Golf d’Aena per completar les instal·lacions de l’aeroport, Eurovegas...). Es tracta d’una comarca poc coneguda i habitualment menystinguda, però que és fonamental per garantir l’equilibri i la sostenibilitat de la vida dels gairebé cinc milions de persones que transiten diàriament per l’AMB.

“2100, COM SERÀ EL CLIMA?”
Durant milions d’anys, la Terra ha perpetuat la seva dansa al voltant del sol. Un ballet immutable sota la influència d’una maquinària complexa: el clima. Entre els períodes de glaceres i d’escalfaments, les seves fluctuacions regulars han anat modelant els nostres paisatges. Però la humanitat ha aturat aquesta implacable mecànica i avui s’enfronta a un inexorable augment de les temperatures mitjanes. Des del gel marí de l’Àrtic fins al cor de l’Amazones, des dels deserts africans fins a les illes tropicals, des de les zones més remotes fins al centre de les grans metròpolis... Davant d’aquest escalfament sense precedents, cap regió queda fora de perill. Si les temperatures pugessin 4,8°C, el nivell del mar augmentaria fins a 1 metre, amenaçaria milions de persones i provocaria la desaparició de més del 10% de les espècies. Les prediccions dels climatòlegs per al 2100 fan borronar. Fins a on la Terra del 2100 s’assemblarà a la que coneixem avui? Fins a on es pot degradar el nostre planeta? Com s’hi adaptarà? Som tots iguals davant de l’amenaça climàtica? Atesa l’extrema complexitat del problema, els científics han engegat impressionants projectes de treball per quantificar i cartografiar els impactes del canvi climàtic. Grans ordinadors per calcular el temps futur a la planta de perforació del fons dels oceans per aprendre d’esclafaments anteriors, hivernacles gegants per posar a prova la creixent resistència a les missions polars per avaluar la sensibilitat dels casquets polars... Al camp i als laboratoris, científics de tot el món han començat una carrera contrarellotge amb un objectiu: entendre les conseqüències del canvi climàtic per predir millor el futur del planeta... i de la humanitat. El documental “2100, com serà el clima?” (“Climate change in the 22nd century”) segueix aquests experts en una investigació transcendental.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Imatge

Avatar de l’usuari

papalapa
Entrades: 52
Membre des de: dg. set. 04, 2011 10:15
Ubicació: Can Fanga
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] Sense Ficció - 8ª temporada (2015-2016)

#11

Entrada Autor: papalapa » dg. des. 06, 2015 18:07

r5004 ha escrit: “EL PATI DEL DARRERE”
Gràcies per compartir però malgrat l'has pujat fa ben poc no hi ha ni una llavor per descarregar-lo :(

Salut!

Avatar de l’usuari

Autor del tema
r5004
Entrades: 13344
Membre des de: dc. nov. 01, 2006 8:08
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] Sense Ficció - 8ª temporada (2015-2016)

#12

Entrada Autor: r5004 » dg. des. 06, 2015 18:24

papalapa ha escrit:Gràcies per compartir però malgrat l'has pujat fa ben poc no hi ha ni una llavor per descarregar-lo :(

Salut!
Com a mínim has de tenir dues fonts!
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Imatge

Avatar de l’usuari

Autor del tema
r5004
Entrades: 13344
Membre des de: dc. nov. 01, 2006 8:08
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] Sense Ficció - 8ª temporada (2015-2016)

#13

Entrada Autor: r5004 » dc. des. 16, 2015 20:09

El doble Sense Ficció d'ahir:

8x09 - Benvinguts al poble - Ajoblanco, crònica en roig i negre 16:9 | català
Més informació:
"Sense ficció" emet una doble sessió amb els documentals "Benvinguts al poble", una producció de Televisió de Catalunya en col·laboració amb Gestmusic dirigida per Núria Fonollà, i "Ajoblanco, crònica en roig i negre", una coproducció de TVC, Lastor Media i TVE dirigida per David Fernández de Castro.

"BENVINGUTS AL POBLE"
Prat de Comte és el municipi més petit de la Terra Alta, amb menys de dos-cents habitants, que viu un perill real de despoblament. És per això que l'Ajuntament ha fet una crida buscant famílies amb fills que s'hi vulguin establir i evitar el tancament de l'escola rural. Quina és la situació actual del poble? Quins són els motius del seu despoblament? Quines solucions han posat en marxa per aturar aquesta situació crítica? Quina ha estat la resposta a la crida de l'Ajuntament? El documental "Benvinguts al poble" mostra la situació que viu la localitat i dóna resposta a aquests interrogants. Veurem el doble efecte que va tenir la crida de l'Ajuntament. Mentre que algunes famílies de Prat de Comte que escolaritzaven els fills fora els han tornat ha matricular a l'escola rural, altres veïns no veuen amb bons ulls els "avantatges" que dóna el consistori als nouvinguts. De moment, els deu alumnes preinscrits han permès l'arrencada del curs escolar 2015-2016 i garantir la continuïtat del centre. D'altra banda, coneixerem també les històries d'algunes de les persones i famílies que s'han instal·lat al poble per fer-se càrrec de la gestió de l'agrobotiga o la destil·leria d'aiguardent i els motius d'unes altres que s'hi van mostrar interessades al principi i que finalment no ho han fet. "Benvinguts al poble" és un viatge al dia a dia d'un poble petit i una reflexió sobre l'envelliment de la població, la falta de perspectives dels joves, la idealització de la vida rural, l'adaptació dels nouvinguts o els problemes de convivència en una comunitat molt petita, entre d'altres aspectes.

"AJOBLANCO, CRÒNICA EN ROIG I NEGRE"
Quan l'any 1974 van fundar la revista "Ajoblanco", els seus creadors volien fugir de tot tipus d'autoritarisme. Identificats amb els ideals llibertaris, sense proposar-s'ho, van posar d'acord franquistes i... Partit Comunista! Aquells joves eren una clara amenaça per al sistema: s'inspiraven en models diferents, com la nova esquerra californiana i, a més, eren uns frívols que parlaven d'ecologia o urbanisme humanista. Malgrat tot, "Ajoblanco" va connectar amb un públic radicalment jove i famolenc d'informació diferent, i van marcar una dècada de periodisme contracultural fins al seu tancament l'any 1980. Posteriorment, entre 1987 i 1999, viuria una segona existència, encara que ja amb un plantejament diferent. El documental "Ajoblanco, crònica en roig i negre" pretén parlar d'un dels períodes més apassionants de la història moderna d'aquest país: la Transició i el posterior desencís que van sentir aquells que apostaven per la seva transformació radical. I alhora, fer un retrat de les convulsions que es van viure en les disciplines més variades: política (comunistes versus anarquistes), cultura (historiografia oficial versus contracultura) o social (lluita obrera clàssica versus nous models productius i ecològics). "Ajoblanco" hi va ser i a tot arreu van aflorar les nombroses contradiccions de voler mantenir la seva independència i al mateix temps transformar el sistema.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Imatge

Avatar de l’usuari

Autor del tema
r5004
Entrades: 13344
Membre des de: dc. nov. 01, 2006 8:08
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] Sense Ficció - 8ª temporada (2015-2016)

#14

Entrada Autor: r5004 » dv. des. 25, 2015 12:22

Un altre Sense Ficció doble:

8x10 - A vint passos de la fama - El cor 16:9 | català - anglès
Més informació:
"Sense ficció" emet dues històries carregades d'emocions protagonitzades per coristes. Una doble sessió que comença amb l'estrena de "A 20 passos de la fama", una producció de Tremolo Productions dirigida per Morgan Neville i que va rebre l'Oscar a la Millor Pel·lícula Documental el 2014, i continua amb "El cor", una coproducció de Setmàgic Audiovisual i Televisió de Catalunya dirigida per Marc Juan.

"A 20 PASSOS DE LA FAMA"
Milions de persones en coneixen les veus, però ningú en coneix els noms. “A 20 passos de la fama” (“20 feet from stardom”) és un homenatge i una reflexió sobre els conflictes, els sacrificis i els triomfs dels coristes que acompanyen els cantants que tots coneixem, i que han contribuït a donar-los el so que els ha fet famosos. Amb entrevistes a llegendes com Bruce Springsteen, Stevie Wonder, Mick Jagger i Sting, se’ns presenten uns cantants de primera que han optat per ser la segona veu. Són artistes amb molt de talent que abasten una àmplia gama d’estils, gèneres i èpoques de la música popular, però cadascú amb una fascinant història particular a l’ombra de la fama. Amb imatges d’arxiu inèdites i una banda sonora incomparable, la pel·lícula segueix darrere de l’escenari estrelles com Darlene Love, Judith Hill, Merry Clayton, Lisa Fischer, Tata Vega i Jo Lawry, entre moltes altres. Darlene Love és coneguda també per la seva carrera com a actriu –en el paper de l’esposa de Danny Glover a la sèrie “Arma letal”- i per aparèixer, cada Nadal, al programa “The Late Show”, de David Letterman. Lisa Fischer, per la seva banda, diu, sobre el seu paper de corista: “Rebutjo la idea que per excel·lir d’alguna manera en la feina no n’hi ha prou d’aspirar a més, que hi ha d’haver alguna cosa més. M’encanta donar suport a altres artistes”. I afegeix: “Algunes persones farien qualsevol cosa per ser famoses. Jo només vull cantar”.

"EL COR"
The Gospel Viu Choir –Gospel Viu, com en diuen els seus membres- és la formació gospel de referència de Catalunya. Tenen un tarannà com a grup que els fa especials, que els converteix en alguna cosa més que una formació musical. El documental “El cor” és el testimoni privilegiat i pròxim dels cinc anys d’aproximació que ha viscut el director Marc Juan i dels mesos de convivència amb el grup, que permet captar tota la màgia que desprenen els seus concerts, els assaigs –“la catarsi dels dimarts”, com en diu un dels seus membres- i les vides d’alguns cantaires pels quals la música té un sentit molt especial. “El cor” és un mosaic de vides unides per la música enèrgica i vitalista del millor gospel de casa nostra. Assistim a una descàrrega d’adrenalina i energia en estat pur. Un cant a la vida ple de la màgia que desprèn el grup. El documental traspua tota l’emotivitat i tot el poder terapèutic de la música i mostra com aquesta pot arribar a canviar la vida de la gent. “El gospel és absoluta llibertat”, “el gospel no es canta amb la veu, sinó amb el cor”, “la música m’ha canviat la vida” o “la música ajuda a expressar allò inexplicable”, vet aquí quatre botons de mostra d’allò que senten els integrants del grup i que palesen que estem davant d’una poderosa experiència vital.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Imatge


Suzume
Entrades: 213
Membre des de: dt. jul. 01, 2008 21:29
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] Sense Ficció - 8ª temporada (2015-2016)

#15

Entrada Autor: Suzume » dc. gen. 06, 2016 8:11

Moltes gràcies pel 10è. :D

Respon