TotsRucs

L’Inge Wegge -25 anys- i el Jørn Ranum -22 anys- van passar nou llargs, freds i foscos mesos d’hivern noruec en una aïllada i deshabitada badia d’una remota illa àrtica de la costa del nord de Noruega. Davant no hi havia res més que el vast oceà Atlàntic. Allà, van construir una cabana de fusta flotant i d’altres materials de rebuig que va arribar a la riba i no van menjar res més que menjar gratis, caducat, que d’una altra manera les botigues haurien llençat. Van ser nou mesos sense electricitat ni telèfons mòbils ni internet. Una forma de vida molt diferent, amb temps per pensar i per fer les coses d’una manera que l’atrafegada vida urbana no sol permetre. Els nois van portar amb ells el seu sentit de l’humor i dos elements de gran importància: les seves taules de surf -potser la motivació més gran d’aquesta aventura àrtica. Perquè l’allunyada badia amaga un secret molt ben guardat: algunes de les millors onades del món per fer surf.

En Joan Pahisa té 28 anys i una gran passió, el bàsquet. No seria res extraordinari si no fos per un detall: fa exactament un metre d’alçada. La vida d’en Joan no ha estat fàcil, però l'esport l'ha ajudat a tirar endavant. L’estiu del 2013 va participar en els World Dwarf Games a Michigan, als Estats Units, una competició semblant als Jocs Olímpics que se celebra cada quatre anys, exclusiva per a gent de talla baixa. Als Jocs, en Joan va ser l'únic representant d'Espanya, ja que no va trobar ningú que l'acompanyés; és per aquesta raó que s'ha especialitzat en el tenis taula, un esport individual. El seu viatge ens ensenyarà com es veu el món des d'un metre d'alçada. No es tracta només d'esport, es tracta de la vida mateixa. De com l'ha viscut i la viu en Joan i de com la societat el tracta. Pel Joan, que té 28 anys, no hi ha límits ni fronteres. Ell és enginyer informàtic, però vol ser escriptor. I tot i fer un metre escàs d’alçada, res no pot evitar tampoc que aquest esportista inquiet practiqui moltes disciplines: des del tenis taula, la seva especialitat, fins al bàsquet, la seva aspiració. El documental segueix el Joan mentre es prepara per anar a uns Mundials de “gent de talla baixa”, els World Dwarf Games, a Michigan (EUA), el 2013. Ell és l’únic representant de l’estat espanyol. Però aquest fet no li impedirà formar un equip integrat per altres europeus per poder competir en esports col·lectius, l’altra gran passió del Joan. Així, en Joan viatjarà 7.000 km per sentir-se com a casa. I també per complir els seus somnis: ser campió del món de tenis taula i, per sobre de tot, jugar a bàsquet una vegada més, probablement la darrera. El mateix Joan ha reconegut en alguna intervenció que la seva no és una història de superació perquè sempre ha viscut així. Per tant, el documental d’avui és el relat, l’evidència, que la “diferència” radica, bàsicament, en els ulls de qui mira.

Catalunya és un país de boscos. El cinquanta per cent del territori està cobert de boscos i això ens situa entre els països amb més superfície forestal, per damunt de països centreeuropeus com França, Àustria o Itàlia, i a la mateixa alçada de països com Finlàndia o Suècia. Tenim un espai forestal cada vegada més gran, però alhora també cada vegada més ruïnós. En deu anys s’hi ha acumulat un cinquanta per cent més de combustible, que s’incrementa a un ritme de més de tres milions de tones anuals. Avui només gestionem un deu per cent d’aquesta superfície forestal i les prediccions sobre el canvi climàtic no conviden precisament a pensar que el bosc català estigui bé. En aquests moments, és obvi que els boscos catalans són un risc quan reben l’impacte d’una pertorbació. Però el bosc per si sol no és cap risc. El risc és la població que ha crescut al seu entorn i que fins i tot s’hi ha ficat a dins. De la mateixa manera, el foc forestal és un fenomen natural. El que no és natural és la seva recurrència en períodes tan curts de temps. És a dir, que es cremi un bosc mediterrani una vegada cada cinquanta o cent anys forma part del procés lògic de les coses. Actualment, aquests boscos en estat ruïnós i sotmesos a aquesta gran pressió s’incendien un cop cada tres o quatre anys.

Cada any, els països desenvolupats produeixen fins a 50 milions de tones de residus electrònics: ordinadors, televisors, telèfons mòbils, electrodomèstics, etc. El 75% d’aquests residus desapareix dels circuits oficials de reciclatge i bona part s’exporta il·legalment a l’Índia, la Xina o l’Àfrica. L’abocament i el reciclatge il·legal de residus electrònics és un negoci multimilionari que contamina el medi ambient i perjudica la vida de les persones que es veuen obligades a conviure-hi. “La tragèdia electrònica” és un treball d’investigació exhaustiu que ens porta per Europa, la Xina, l’Àfrica i els Estats Units (EUA) i que ens mostra: un sistema europeu de reciclatge que és un colador del qual s’aprofiten tèrbols negociants, a causa de la falta de control, la cobdícia i la corrupció; unes autoritats portuàries europees i asiàtiques que estan perdent la batalla contra el volum gegantí de residus electrònics que travessen els mars diàriament; uns EUA que són els més grans exportadors mundials de residus, i una Xina amb ciutats senceres literalment inundades pels nostres residus electrònics. Tones i tones de residus que es reciclen sense cap respecte pel medi ambient ni cap projecció de futur i que, en alguns casos, comencen a generar riscos molt greus per a la nostra seguretat, com per exemple l’aparició de microprocessadors reciclats i danyats en equips electrònics que controlen aspectes decisius de la nostra vida, com ara el transport públic o la medicina electrònica.

Olof Palme va ser assassinat a trets per un desconegut una nit de febrer de 1986 als carrers d’Estocolm quan passejava en companyia de la seva dona després de sortir del cinema. En aquell moment, era el primer ministre del país. En una nit, Suècia es va transfigurar. Aquest documental és sobre la seva vida, el seu temps i sobre la Suècia que ell va crear; sobre un home que va alterar la història. La trajectòria vital d’Olof Palme va anar des dels ambients de la classe alta fins a liderar el Partit Socialdemòcrata de Suècia; va ser un nen amb molts privilegis, als quals va renunciar per crear la societat més igualitària del món. Va ser un home adorat i odiat. Cap altre polític, ni anterior ni posterior, s’assemblava a ell. No només era un tactista impulsat per la seva passió pel desenvolupament de la justícia social, sinó també un orador fogós que trobava inspiració en els clàssics de la literatura infantil. A través d’Olof Palme, un país menor com Suècia va tenir una gran influència en la política internacional. El jove Olof Palme era brillant, atractiu per a homes i dones. Ple d’entusiasme, va viatjar arreu el món, creant impressions i influint en la història. El món estava als seus peus. Les possibilitats, les visions, la voluntat de transformar... “Palme” és un viatge a través del temps, en imatges i experiències. En una entrevista mantinguda amb el periodista britànic David Frost, aquest li va preguntar: “Com li agradaria ser recordat per la gent? No sento que hagi de morir demà, ben segur que no serà així, però què li agradaria que digués el seu obituari?”. I Olof Palme va respondre: “Això mai no ho he pensat i espero no pensar-hi fins a l’últim alè. Jo crec que quan la gent comencen a pensar en els seus obituaris, comencen a tenir por, no gosen a fer coses i perden la seva vitalitat. Tenint en compte que som aquí, a la Terra, tractem de fer la vida el més digna possible. Aquesta és simplement la base de la meva ideologia política. Això és el que és la política”.

El documental fa un retrat íntim d'alguns dels rostres de la moda més famosos del segle XX i els entrevista. Amb converses amb supermodels com Carmen Dell'Orefice, Jerry Hall, China Machado, Christy Turlington o Isabella Rossellini, entre d'altres, el documental revela el paper que van tenir en la definició -i en la redefinició- del concepte de bellesa aquests últims anys. En definitiva, el documental traça el mapa de com el negoci de les models va anar canviant fins que s'ha estabilitzat durant dècades. Més madures i sàvies, les exmodels parlen obertament dels temors i dels reptes durant les seves carreres, cosa que no havien fet abans. Diverses models parlen de la sensació de llibertat, de la satisfacció i la longevitat que es deriven d'aprendre a envellir amb gràcia, ja sigui centrant-se en la família o en nous interessos i oportunitats de negoci.

Ser fill de mare soltera, pobre, amb pares a la presó per motius polítics o amb algun familiar malalt de tuberculosi era motiu suficient perquè un nen o una nena fos internat en un centre religiós o de l'Estat. La durada de l'estada era variable, però per a moltes criatures aquests centres es van convertir en autèntiques presons on van estar tancades des del naixement fins a la majoria d'edat. Pallisses, violacions, treball esclau i vexacions van convertir en un malson la infantesa i l'adolescència de milers de criatures, i no només durant els primers anys del franquisme. La transició va arribar tard a molts d'aquests internats i els abusos van continuar fins ben entrada la democràcia. El règim franquista va invertir pocs recursos en assistència però va explotar la beneficència amb finalitat propagandística donant la imatge d'una atenció exquisida a aquests nens. Però la realitat era ben diferent. Les criatures rebien caritat a canvi d'adoctrinament i sovint van patir uns maltractaments que excedien el que es pogués considerar normal per als càstigs de l'època. Els maltractaments no eren, per sort, una pràctica generalitzada però sí massa freqüent. Tampoc no tenien lloc exclusivament en centres religiosos, ja que moltes víctimes van patir els abusos en centres dependents de l'Estat. A les tensions morals i la hipocresia de l'època, s'hi afegia la impunitat d'abusar d'unes criatures que difícilment podien denunciar res. Les seqüeles dels abusos han perseguit tota la vida aquells nens. Ara, ja adults, han decidit obrir el quarto fosc de la memòria i denunciar uns fets que a altres països, com Irlanda, han merescut la condemna de l'Estat i de l'Església. La majoria dels protagonistes del nostre documental no confien en la justícia espanyola i per això s'han afegit a la querella argentina contra els crims del franquisme que ha obert a Buenos Aires la jutge María Servini de Cubria. Mentrestant, han confiat el seu relat al programa “Sense ficció”, en unes entrevistes que per a molts han estat la reparació que els neguen les institucions.

10.000 metres d’alçada, en un futur no gaire llunyà. Jane Monnetti, de vuit anys, seu a bord d’un avió que vola en direcció a Berlín, enmig d’una amenaçadora tempesta. A nivell de terra les coses tampoc no van gaire bé. La Unió Europea (UE) s’ha ensorrat i els països que col·laboraven feliços entre ells a principis del segle XXI han entrat en regressió i han passat a formar part de la col·lecció de les nacions estat díscoles i competidores d’abans de la formació de la UE. Espantada per les turbulències del vol, la Jane comença una conversa amb un arqueòleg anglès assegut al seu costat: Carlos Granda. L’arqueòleg està a punt de donar una conferència a la UE, una entitat de la qual no ha sentit parlar mai. A la maleta porta cinc objectes que evoquen cinc valors europeus perduts. Per distreure la Jane de la creixent tempesta, li explica cinc històries sobre què va ser la UE, per què les coses van anar tan malament i quines han estat les pèrdues des del seu ensorrament. Retrocedint al 2014 amb cinc històries de cinc llocs diferents -Regne Unit, Suècia, Alemanya, Espanya i Croàcia-, el documental crea un retrat coral del “somni europeu” i de com es podria haver perdut per sempre. Sobre la base de belles fotografies, d’entrevistes a experts, d’històries personals i de material d’arxiu, el film construeix una imatge única de l’Europa per la que val la pena lluitar i que ara es veu abocada a la desintegració, cas que les coses segueixen el curs actual. Els èxits positius d’una UE que ha creat prosperitat, estabilitat i un dels estats del benestar més avançats del món, alhora que ha previngut de guerres el continent, es posen de manifest alhora que sustenta la necessitat d’una reforma urgent i profunda de la UE. “La pel"·lícula de la gran catàstrofe europea” (“The Great European Disaster Movie”) és més que una pel·lícula política. Es tracta d’una peça de periodisme compromès amb arguments poderosos per mostrar com el desengany i la ira populars aboquen el continent perillosament a la seva desintegració. Subtil i enginyós, el documental reflexiona sobre la UE a través dels ulls dels actors més importants per al seu èxit: els mateixos europeus.

“La reina de Versalles” és un documental basat en els membres d'una família multimilionària i en els reptes financers que afronten arran de la crisi econòmica. Amb proporcions èpiques d’una tragèdia de Shakespeare, el documental segueix dos personatges únics, David i Jackie Siegel, a partir de les històries d'èxit dels quals es mostren les virtuts i els defectes innats de l’anomenat “somni americà”. “La reina de Versalles” comença mostrant la família triomfant, l’any 2007, a punt de construir la casa més gran dels Estats Units, un palau de més de 8.000 metres quadrats. Durant els dos anys següents, el seu imperi en expansió, impulsat per la bombolla immobiliària i l’abaratiment del diner, trontollarà a causa de la crisi econòmica. Aquest fet produirà importants canvis en l'estil de vida i en el caràcter dels protagonistes.

El somni és una singular pel·lícula de creació, que mostra el procés creatiu de més de 40 artistes internacionals que van participar en un sopar articulat com una òpera en dotze plats, amb les creacions gastronòmiques dels germans Roca, del restaurant El Celler de Can Roca. Una experiència visual que permet l'espectador conèixer l'actitud vital i els reptes que han dut els germans Roca a l'èxit. Imatge, matèria, música, sabor i olor conflueixen en aquest viatge amb convidats com Ferran Adrià, Zubin Mehta, Miquel Barceló, Freida Pinto, Sílvia Pérez Cruz i Harold McGee.

L’estiu de 2010, Dawn Brancheau, una reconeguda entrenadora del parc SeaWorld a Orlando (Florida, Estats Units), va morir atacada per l’orca Tilikum. No era la primera vegada que Tilikum matava algú al llarg de la seva vida en captivitat. “BlackFish” és un documental impactant, que conté entrevistes amb una gran càrrega emotiva i que explora l’extraordinària naturalesa d’aquestes criatures, el tracte que aquestes espècies reben en captiveri, la vida dels seus ensinistradors i les pressions que reben per part de la indústria dels parcs aquàtics. Malgrat que el discurs oficial assegura que aquests dramàtics fets són molt excepcionals, que aquestes bèsties viuen felices i que els ensinistradors estan segurs, la directora del film, Gabriela Cowperthwaite, es va preguntar “per què un animal extremadament intel·ligent ataca la seva entrenadora, la mà que li dóna de menjar?”. I va “intentar entendre aquest incident no com una activista sinó com una mare que porta els seus fills a veure els animals de SeaWorld i fins i tot com una documentalista que no pot deixar les coses així, sense intentar anar més enllà del que va succeir”. Aleshores, Gabriela va confegir un equip i aquí va començar un “viatge de sorpreses i descobriments”, feixug i difícil. “Durant dos anys vam ser bombardejats per fets terrorífics, informes d’autòpsies, entrevistats plorosos i animals infeliços. Però a mesura que avançava sabia que teníem l’oportunitat de treure l’entrellat d’algunes coses que havien quedat pendents d’aclarir al llarg del camí. I tot el que havíem de fer era contar la veritat”. “BlackFish” és una invitació a reflexionar sobre la relació que mantenim amb la naturalesa i en mostra les poques coses que els humans hem après encara d’espècies summament intel·ligents i sensibles.