De contraban de tabac entre Andorra i Espanya se n’ha fet tota la vida. Però avui les regles del joc entre contrabandistes i forces de seguretat són unes altres. La tecnologia permet veure coses que abans era impossible i aconseguir proves inculpatòries que detallen la freqüència del delicte o la identitat dels implicats. Si hi afegim que el contraban al Pirineu no distingeix entre ideologies polítiques ni classes socials, ni entre ciutadans de carrer, expolítics o membres dels cossos de seguretat, les imatges obtingudes són, a vegades, sorprenents. Corria el mes de juny del 2012 quan un grup de persones que formaven part d’una de les colles que es dediquen al contraban freqüentaven un garatge tancat en els soterranis d’un edifici de la Seu d’Urgell, traginant caixes de tabac que provenia d’Andorra. Ells no sabien que una càmera amagada pels Mossos d’Esquadra els vigilava i enregistrava tots els seus moviments, però el que tampoc no s’esperaven els policies era la identitat de tots els que hi participaven. La sorpresa va ser majúscula quan van veure que entre aquells delinqüents que acabarien detinguts setmanes més tard hi havia un guàrdia civil amb comandament a la Duana de la Farga de Moles i, a més a més, qui havia estat alcalde per Esquerra Republicana de la Seu d’Urgell i, pocs mesos abans, conseller de Governació de la Generalitat. La notícia es va estendre com una taca d’oli, va provocar reaccions diverses arreu de les valls pirinenques i va arribar, com poques vegades passa, a la resta del país. El contraban de tabac tornava a ocupar les primeres pàgines dels mitjans, i mentre que la majoria dels habitants de la zona ho relativitzava, molts catalans que havien estat afectats per les retallades de sou i també dels serveis públics prenien consciència per primera vegada de l’efecte negatiu que té sobre la hisenda pública la quantitat d’impostos que es deixen de pagar a causa del contraban de tabac. En el documental, les càmeres de TV3 han seguit els diferents protagonistes, han participat en les batudes nocturnes que fa la Guàrdia Civil per les muntanyes de l’Alt Urgell i han acompanyant els Mossos d’Esquadra entrant de matinada a diversos domicilis per fer-hi escorcolls i detenir sospitosos de contraban. També s’han filmat les compareixences judicials dels detinguts, que gairebé sempre es neguen a reconèixer el delicte. I, alhora, també se segueix un grup de fardellers que baixen amb les caixes de tabac a l’esquena i es mostra les dures condicions en què fan el recorregut, de nit i pels difícils corriols que solquen les muntanyes. “Contraban” entrevista els alcaldes de les poblacions més pròximes a la frontera; els responsables policials de les diverses forces que controlen el contraban de tabac a la duana o a les carreteres i pistes adjacents; la jutgessa i el fiscal de la Seu que van intervenir en la detenció i escorcoll de l’anomenat periodísticament “cas Ausàs”; advocats defensors i diversos protagonistes del negoci opac del tabac que no passa per la duana. El treball mostra com, en aquella zona fronterera, les dues realitats –seguretat i contrabandistes– conviuen amb una certa harmonia. Hi ha una raó històrica que ho justifica. Abans era una feina ben vista, que fins i tot es registrava com a ofici en els documents nacionals d’identitat. Una aurèola que sembla que encara perdura i que justificaria, d’alguna manera, la tolerància actual. Però tot canvia i, mentre que per a la gent d’aquelles valls continua sent un negoci de subsistència, que permet arrodonir el sou i arribar a finals de mes en una de les comarques més pobres del país, per a la resta de ciutadans, especialment en plena crisi econòmica, aquesta activitat no és més que una altra manera d’evadir impostos i de manipular diner fàcil, que molt sovint alimenta altres delictes o organitzacions ben estructurades i, encara més, molt ben finançades.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Big data, el rastre informàtic que deixen les nostres dades a la xarxa, s’ha convertit en el Gran Germà de l’era digital. Càmeres de videovigilància, targetes de crèdit, ordinadors, telèfons geolocalitzats... Milers de milions de ciutadans hiperconnectats que van deixant fins als mínims detalls de la seva vida personal emmagatzemats en els gegantescos servidors del núvol. “Si no reaccionem als perills que amaga aquest sistema de vigilància global, el nostre futur pot ser una gran presó digital”, assegura Marc Rotenberg, president de la fundació EPIC. Accessible a les agències de seguretat dels estats i als serveis d’anàlisi de les empreses privades que dominen internet, la nostra intimitat ha deixat de ser un espai privat. Mario Costeza va trigar sis anys a aconseguir que Google retirés una dada personal que no era certa. “La nostra sentència del Tribunal Europeu de Justícia permetrà el dret a l’oblit de centenars de milers de ciutadans”. A partir dels atemptats de l’11 de setembre a Nova York, el 70% de les comunicacions telefòniques i per correu electrònic del planeta són controlades i enregistrades pels sistemes d’escolta de l’Agència Nacional de Seguretat (NSA), l’agència secreta nord-americana que controla les comunicacions. Thomas Drake, exanalista de la NSA, manté que “en una societat de la vigilància com la que vivim tots som sospitosos per definició”. En aquest món estretament vigilat, fins a on estan amenaçats la nostra vida privada i el nostre drets a la llibertat individual? Trenta anys després de “1984”, la fantasia visionària de George Orwell s’ha vist superada per la realitat. I la societat de la vigilància té tots els ciutadans sota control.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
La Barceloneta. Un barri popular de poc més d’un quilòmetre quadrat, situat al costat de la platja, on hi viuen 16.000 persones i que atreu gent d’arreu del món. Paradigma dels canvis que experimenta la ciutat de Barcelona. Aquest documental és una calidoscopi de mirades creuades, que ens descobreix el caràcter d’un barri en plena transformació i ens dóna les claus per comprendre’n la personalitat. Darrere de la façana del “barri de moda” i “alegre”, hi trobem una població orgullosa del seu entorn i de les pròpies arrels, i alhora preocupada pel seu barri. En tan poc espai, hi ha diverses barcelonetes superposades: la dels pescadors, la dels obrers, la dels treballadors del port, la del turisme... Entre totes, configuren una barriada complexa, que intentem descobrir a través d’alguns del seus habitants. El creixement dels últims anys i el turisme han fet canviar moltes coses, però la Barceloneta continua sent un lloc amb fesomia pròpia i amb una ànima irreductible. Malgrat les transformacions inevitables, conserva el perfil d’una personalitat molt forta i ha sabut mantenir un teixit social cohesionat i una marcada identitat marítima. La Barceloneta d’avui ha d’afrontar un seguit de reptes i contradiccions, com l’explosió del turisme, els problemes amb els apartaments turístics, el mòbing relacionat amb l’especulació immobiliària, la massificació, la transformació del port vell, la marina de luxe, la crisi de la pesca, el creixement portuari, etc., que amenacen una vida tradicional que encara conserva la seva mesura humana.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Aquesta història arrenca a la vora del mar. Comença a la Mediterrània (Maó, Menorca) i continua a l’Atlàntic (Rota, Cadis), on Joan Manuel Serrat i Joaquín Sabina escriuen a quatre mans les cançons de “La orquesta del Titanic”, el disc de la seva segona i última gira conjunta per terres americanes. La pel·lícula es remunta algunes dècades enrere, quan els dos artistes van descobrir aquell continent, amb el qual mantenen una llarga història d’amor. Serrat viatja per Amèrica llatina des de fa 45 anys. Va estar exiliat a Mèxic quan la dictadura franquista va ordenar la seva persecució. A l’Argentina i a Xile segueix ben viu el record del compromís del “Nano” contra els règims militars que el van declarar persona no grata. Sabina va arribar més tard a Amèrica. La seva poesia i la seva actitud “canalla” sedueixen un públic que abasta diverses generacions. A l’Argentina, canta amb la força d’un roquer i el sentiment d’un cantant de tangos. A Mèxic, els “mariachis” i les orquestres de poble entonen la cançó “Y nos dieron las 10” sense saber que la va escriure Sabina. “Serrat i Sabina. El símbol i el ‘cuate’” és un viatge de dos artistes diferents i còmplices a través d’un continent que ha viscut grans canvis i on han arrelat de manera profunda. Serrat és el símbol de tota una generació, que el venera com a referent. Sabina és una altra cosa. És el “cuate”, aquesta paraula tan mexicana que descriu l’amic, el col·lega, el còmplice.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
A la tardor del 2008, un empleat de banca anomenat Hervé Falciani va robar al banc HSBC Private Bank de Ginebra. Però no va robar diners, sinó una cosa molt més important: dades de clients. D’aquesta manera, va precipitar el final del secret bancari a Suïssa, un final que té conseqüències arreu del món. El viatge de Falciani comença l’any 2006 a Ginebra. L’oficina tècnica de l’HSBC Private Bank és al carrer de Lausanne, en un centre comercial situat a prop de l’estació de tren de Cornavin. Falciani està assegut davant de la pantalla del seu ordinador. És un home de més de trenta anys amb la mirada seductora i un pentinat immaculat. Fa cinc anys que treballa a l’HSBC. Va començar a Mònaco, on aquest francès havia viscut de petit entre iots, casinos i famosos i on va passar de crupier de casino a expert en seguretat de les tecnologies de la informació: de la taula de joc a l’HSBC. Ara treballa al cor del banc, on convergeixen totes les dades de l’empresa. Una de les primeres feines que té Falciani al banc és crear un directori on el banc pugui emmagatzemar la informació sobre els seus clients. Això li fa conèixer una xarxa de dades bancàries extremament compromeses. Després ha de transferir les dades dels clients a un altre sistema informàtic. D’aquesta manera, pot accedir a dades encriptades i és testimoni de com l’HSCB fa servir aquella xarxa per ajudar alguns clients a amagar els seus diners i a esborrar el rastre de l’ocultació del seu patrimoni. Falciani veu amb els seus propis ulls proves de casos d’evasió fiscal que pugen a milers de milions d’euros.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
El ximpanzé Nim va néixer al Centre de Primats d'Oklahoma i, en la dècada dels 70, es va convertir en el centre d’un experiment que va tenir com a objectiu provar què passaria si un mico era criat i alimentat com un ésser humà. Es tracta d’un viatge extraordinari i de l’impacte inesborrable que va causar el Nim a la gent que el va conèixer, a més de la biografia increïble d’un animal a qui van tractar de convertir en humà. “Projecte Nim” explica el projecte de recerca que es va dur a terme per determinar si un primat criat en contacte directe amb els humans era capaç de desenvolupar i utilitzar el llenguatge de signes dels sords i, d’aquesta manera, comunicar-se amb les persones. Seguint la vida del protagonista de l’experiment, Nim Chimsky -batejat així en homenatge al lingüista Noam Chomsky-, el documental planteja les dificultats i incerteses científiques i ètiques d’aquest tipus d’investigació amb primats.
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Cada any, els països desenvolupats produeixen fins a 50 milions de tones de residus electrònics: ordinadors, televisors, telèfons mòbils, electrodomèstics, etc. El 75% d’aquests residus desapareix dels circuits oficials de reciclatge i bona part s’exporta il·legalment a l’Índia, la Xina o l’Àfrica. L’abocament i el reciclatge il·legal de residus electrònics és un negoci multimilionari que contamina el medi ambient i perjudica la vida de les persones que es veuen obligades a conviure-hi. “La tragèdia electrònica” és un treball d’investigació exhaustiu que ens porta per Europa, la Xina, l’Àfrica i els Estats Units (EUA) i que ens mostra: un sistema europeu de reciclatge que és un colador del qual s’aprofiten tèrbols negociants, a causa de la falta de control, la cobdícia i la corrupció; unes autoritats portuàries europees i asiàtiques que estan perdent la batalla contra el volum gegantí de residus electrònics que travessen els mars diàriament; uns EUA que són els més grans exportadors mundials de residus, i una Xina amb ciutats senceres literalment inundades pels nostres residus electrònics. Tones i tones de residus que es reciclen sense cap respecte pel medi ambient ni cap projecció de futur i que, en alguns casos, comencen a generar riscos molt greus per a la nostra seguretat, com per exemple l’aparició de microprocessadors reciclats i danyats en equips electrònics que controlen aspectes decisius de la nostra vida, com ara el transport públic o la medicina electrònica.
Gràcies Petiso per la captura!!