[ed2k] Segle XX

Moderadors: arakelov, Petiso, Nava

Avatar de l’usuari

Autor del tema
Nava
Entrades: 573
Membre des de: dv. oct. 06, 2006 14:36
Ubicació: Baix Llobregat
Status: Desconnectat

[ed2k] Segle XX

#1

Entrada Autor: Nava » dl. oct. 16, 2006 10:11

Imatge
"Segle XX" és un espai de documentals de producció aliena, que repassa i aprofundeix en els aspectes més diversos de la història de la passada centúria: les crisis polítiques i els conflictes bèl·lics, però també les transformacions socials i culturals; els grans protagonistes individuals, però també les vivències de la gent i els canvis de la vida quotidiana.

I això ho fa a través d'una selecció dels millors materials recents disponibles en el mercat internacional, ja siguin de procedència britànica o nord-americana, francesa o alemanya...

Presenta i dirigeix l'historiador J. B. Culla.

Documentals Docucat
Stalingrat 2ª part el kessel
Stalingrat 3ª part el desenllaç
El tercer reich en color 1ª part
El tercer reich en color 2ª part
El color de la guerra 1ª part difícils de provocar
El color de la guerra 2ª part els fronts de batalla
El color de la guerra 3ª part la furia del día D
El color de la guerra 4ª part la victoria del pacífic
El proces de Nuremberg 1ª part
El proces de Nuremberg 2ª part
El turmentador de jueus Julius Streicher
Els motins de Au Chemins des Dames
Rommel 1ª part el guerrer
Rommel 2ª part el perdedor
Rommel 3ª part el conspirador
La televisió nazi
Reporters de la primera guerra mundial
Vietnam les dues guerres. La guerra americana
Vietnam les guerres 1ª part
Vietnam les guerres 2ª part

Documentals capturats per AriBen Canaan
L'imperi britànic en color 1ª part
L'imperi britànic en color 2ª part
L'imperi britànic en color 3ª part
La Guerra Japonesa en Color Part I
La Guerra Japonesa en Color Part II
La segoa guerra mundial en color.El dia D
Adolf Eichmann, Jo no era Antisemita Part I
Adolf Eichmann, No m'arrepenteixo de res Part II
El vagabund i el dictador
Germanes de resistència
Ceaucescu, la follia del poder
Richard Nixon Part I
Richard Nixon Part II
Els Mahals, Voluntaris per Israel
Les Regles del Joc: El Pacte de l'Atlàntic Part I
Les Regles del Joc: Estrella Negra Part II
Les Regles del Joc: Cambodja Part III
Les Tres Vides d'Edvard Shevernadze
Hitler, Himmler i la Fi del Reich
François Mitterrand
Els Khmers Rojos Part I: Poder i Terror
Els Khmers Rojos Part II: La Història de Pol Pot
El Somni de l'ós (Un circ a l'URSS comunista)
El pont aeri sobre Berlín
EL conill de la lluna (Camps de Concentració de Japonesos als EEUU)
East Side Story (Musicals al Bloc Oriental)
Alger 1940-1943
Alger, la ciutat de tots els complots
Ben Barkha, l'equació marroquina part I
Lucino Visconti
Robert Kennedy
Tito Camarada Mariscal
L'ultim dia de Salvador Allende
Ben Barkha, l'equació marroquina part II
Els Nazis: Un avís de la història.01.L'arribada al poder
Els Nazis: Un avís de la història.02.Caos i consentiment
Els Nazis: Un avís de la història.03.La guerra equivocada
Els Nazis: Un avís de la història.04.L'ocupació de Polònia
Els Nazis: Un avís de la història.05.Camí a Treblinka
Els Nazis: Un avís de la història.06.Lluitant fins a la fí
El final del Tunel. La caiguda de Saigon
El Peronisme
El Proceso
La guerra de les Malvines
L'assassinat de Massud
L'atemptat dels JJOO de Munic
Nelson Mandela
Operació: La lluna
Stalin i la traïció de Leningrad
Truman (part 1)
Truman (part 2)
Truman (part 3)
Truman (part 4)
Vespes i Bruixes
Nava l’ha editat per darrera vegada el dia: dg. des. 16, 2007 13:09, en total s’ha editat 38 vegades.



Avatar de l’usuari

Autor del tema
Nava
Entrades: 573
Membre des de: dv. oct. 06, 2006 14:36
Ubicació: Baix Llobregat
Status: Desconnectat

Més Segle XX

#2

Entrada Autor: Nava » dl. oct. 16, 2006 10:34

Documentals capturats per en Drax:

L'encarregat de Hitler

Entre els jerarques del règim nazi, el que presenta un perfil més borrós
és tal vegada Martin Bormann. Precisar aquest perfil, analitzar la seva personalitat i el seu paper històric és l'objectiu del documental britànic que els presentem aquesta setmana; produït l'any 2001, compta entre altres amb els valuosos punts de vista d'autors com el britànic Hugh Trevor-Roper o l'alemanya Gita Sereny, i amb el testimoni de Martin Bormann fill, el primogènit de qui va ser la mà dreta de Hitler durant la guerra. Nascut el 1900 en un medi social molt modest, soldatderereguarda en la Primera Guerra Mundial, activista d'extrema dreta després del 1918, Martin Bormann és un home insignificant que no s'adhereix al moviment nazi fins el 1927 però, des d'aleshores, ascendeix ràpidament en la burocràcia del partit. Un cop assolit el poder, i com a segon de Rudolf Hess, Bormann té ocasió de mostrar el seu talent d'administrador dinàmic i eficient, esdevé el gestor dels interessos financers del Führer i l'executor dels desitjos personals o polítics d'aquest, des de la construcció del Berghof (la residència de muntanya de Hitler) fins a la recerca d'una "solució definitiva del problema jueu". El 1939 ja forma part, amb Himmler, Goebbels, Hess o Goering, del cercle íntim del dictador. El maig de 1941, l'estrafolària fugida de Rudolf Hess cap a la Gran Bretanya dóna a la carrera de Bormann un impuls definitiu. Nomenat cap de la Cancelleria del partit -és a dir, secretari d'organització- i, des del 1943, secretari personal de Hitler, el nostre personatge d'avui es converteix en el guardià dels contactes entre el Führer i la resta del món, i a la vegada en el sentinella de la puresa ideològica nazi, en aguda confrontació amb les esglésies cristianes alemanyes. Bormann, general de les SS i comandant el cap de la Volksturm, la milícia civil que havia de defensar el Reich contra els invasors soviètics, resta al búnker de Berlín fent costat al Führer, que el nomena successor seu en el lideratge del partit nazi abans de suïcidar-se. Aleshores, el 2 de maig de 1945, després d'haver encès la pira funerària de Hitler, el fidel Bormann desapareix. Una tenaç llegenda dirà que ha aconseguit abandonar l'Alemanya vençuda i refugiar-se a l'Amèrica del Sud; tan és així, que el tribunal de Nuremberg el jutja en rebel·lia i el condemna a mort per crims de guerra i crims contra la humanitat. Avui sabem, però, que no hi va haver cap fugida; que, el mateix 2 de maig de 1945, encerclat pels russos quan intentava sortir de Berlín en flames, Martin Bormann es va suïcidar amb cianur, fidel també en això a l'exemple de l'amo a qui havia servit amb tant de zel.


Presos del Silencio

Aquesta setmana, a "Segle XX", els presentem, naturalment en versió original, un documental andalús coproduït per Canal Sur l'any 2004 que porta per títol "Presos del silencio". Es tracta d'un viatge colpidor a la repressió de la postguerra civil a Andalusia i Extremadura, viatge que té com a vehicle el testimoni despullat, sense afegits ni comentaris, d'un grapat de víctimes; ja siguin víctimes directes, és a dir presos polítics, o víctimes indirectes, com eren les seves dones i fills o filles.
A partir de l'1 d'abril del 1939 -el Día de la Victoria de Franco- tot Espanya es va convertir en una immensa presó o en una enorme caserna. Una presó literal per a més de 200.000 persones recloses en tota mena de recintes penitenciaris, i una presó metafòrica per a milions de vençuts, consagrats des d'aquell dia a callar i sobreviure. A Andalusia, on la lluita de classes dels anys republicans havia tingut una gran virulència i on, a la fi de la guerra, no havia existit una frontera francesa a través de la qual fugir, la massa de militants llibertaris, socialistes o comunistes detinguts, jutjats i condemnats era enorme, superior a la capacitat de gestió penitenciària del règim franquista i a l'eficàcia liquidadora dels piquets d'execució.
És precisament per descongestionar les presons saturades que, al setembre de 1939, es crea el Servicio de Colonias Penitenciarias Militarizadas. El seu propòsit era "utilizar las aptitudes de los penados, con el fin de aprovecharlas en su propio beneficio moral y material y en el del Estado, aplicándolas a la ejecución de obras de utilidad nacional". De fet, i sota la fórmula de la "Redención de Penas por el Trabajo", es tractava d'explotar econòmicament els presoners "rojos" prenent-los l'únic bé que encara posseïen: la seva força de treball.
Les obres públiques realitzades pels presos republicans es van estendre per tota la Península, amb un valor econòmic d'uns 2.000 milions de pessetes del 1958. La més famosa va ser el Valle de los Caídos, però tal vegada la més llarga i important -i l'objecte central del documental d'avui- va ser el Canal del Bajo Guadalquivir, una obra hidràulica de 158 quilòmetres que no es va acabar fins al 1962 i havia de regar 80.000 hectàrees. Hi van treballar en condicions quasi d'esclavatge fins a 10.000 presoners polítics, a alguns dels quals, i també a familiars seus, escoltarem ara mateix donar testimoni sobre la misèria, la humiliació i el terror d'aquells anys negres, però també sobre el coratge i la dignitat amb què algunes persones els van saber afrontar. En resum: contra la desmemòria i el revisionisme històric, contra els que pinten el franquisme de color de rosa, heus aquí un bocí de la veritat sobre aquell règim nefast.


El Bombardeig Aliat a l'Alemanya Nazi

Generalment la història, almenys en un primer temps, la escriuen els vencedors. Per això, i per la magnitud dels crims del Tercer Reich, és lògic que, durant les dècades posteriors a 1945, l'atenció de la recerca històrica sobre la Segona Guerra Mundial estigués adreçada a estudiar els estralls de la invasió i l'ocupació nazi a la resta d'Europa, els camps de concentració i d'extermini hitlerians, el seu aparell repressiu i policíac, etcètera.
Tanmateix, d'un temps ençà els alemanys semblen voler alleugerir el seu complex de culpa i gosen recordar que en aquella guerra, a més de botxins, ells també van ser víctimes. És així com s'ha començat a escriure, per exemple, sobre la violació massiva de dones alemanyes per part de l'exèrcit soviètic, o sobre els bombardejos aeris aliats contra les ciutats del Reich.
Pel que fa a aquest darrer tema, un llibre ha estat clau a l'hora de plantejar-lo i de suscitar el debat: es tracta de Der Brand, L'incendi, de l'historiador Jörg Friedrich, publicat en alemany el 2002 i traduït al castellà per Taurus l'any següent. Doncs bé, sobre la base d'aquest llibre i també el 2003, la productora alemanya Spiegel TV va elaborar el doble documental que els oferim a partir d'avui, un treball on les opinions de Friedrich es veuen completades o contrastades amb les d'altres estudiosos, d'aviadors dels dos bàndols i de civils víctimes dels bombardejos, i tenen el suport d'imatges potentíssimes, moltes d'elles en color.


El Bombardeig Aliat a l'Alemanya Nazi 2a Part

Val a dir que, descomptats els embrionaris assajos de la Primera Guerra Mundial i abans dels atacs aeris nazis sobre Varsòvia i Rotterdam, el 1939-40, hi ha un precedent fonamental en la pràctica del bombardeig de ciutats que el documental no esmenta, i és la guerra civil espanyola. N'hi ha prou de recordar els noms de Gernika, de Granollers o de Barcelona i de saber quina era la nacionalitat dels avions que les van atacar el 1937 i el 1938 per adonar-se que l'assalt de la Luftwaffe contra Anglaterra, el blitz que va fer 30.000 morts civils en sis mesos de 1940 i 1941, no va ser ni una improvisació ni el fruit d'un rampell de Hitler. Sí que va ser, però, un fracàs, a partir del qual la Royal Air Force va poder preparar a consciència la seva rèplica: una campanya sistemàtica de bombardejos estratègics sobre les ciutats, les indústries i les comunicacions d'Alemanya. A partir del 1942, quantitats cada cop més nombroses de bombarders Lancaster britànics i, aviat, de B-17 o Fortaleses Volants nord-americanes, els primers de nit i els segons de dia, van sotmetre els nuclis urbans alemanys a un càstig ininterromput. L'objectiu ja no era aquesta fàbrica o aquella refineria; l'objectiu era la moral, la voluntat de resistència dels súbdits de Hitler.

Imatge
La Vida Darrera Del Mur. Amor Fraternal 1a Part

Fa un parell o tres d'anys que va triomfar a les pantalles de mig món -també a les nostres- el film alemany Good bye, Lenin, del director Wolfgang Becker, que feia una evocació en clau de comèdia i amb un punt de nostàlgia sobre la República Democràtica Alemanya i el seu poc gloriós final. Doncs bé, a 'SEGLE XX' els proposem a partir d'avui un exercici que recorda aquella guardonada pel·lícula; els convidem a veure una sèrie documental alemanya en quatre capítols, produïda l'any 2004 i que porta per títol La vida darrere el Mur. Sobre la base de testimonis i històries personals, s'hi reconstrueix la vida social, l'existència quotidiana a l'Alemanya comunista durant les quatre dècades en què aquell sistema va subsistir. Nascuda el 7 d'octubre del 1949 per transformació de l'antiga Zona d'Ocupació Soviètica d'Alemanya, l'RDA s'autodefinia com un Estat alemany abanderat de la pau i l'amistat entre els pobles, un règim d'obrers i camperols on el patriotisme socialista anava del bracet amb l'internacionalisme proletari. En plena Guerra Freda, però, i situada en la primera línia de fricció entre els dos blocs, l'Alemanya Oriental de Walter Ulbricht era un protectorat soviètic econòmicament saquejat per Moscou a títol de reparacions de guerra. Així, malgrat les consignes de "construcció planificada del socialisme", la penúria material i la sobreexplotació laboral van fer esclatar la revolta popular a Berlín i a províncies, el juny de 1953. Els tancs soviètics la van esclafar, però el règim havia captat el missatge i, tot mantenint el rigor ideològic, afavorí la distensió social: durant la segona meitat dels cinquantes el nivell de vida i el consum van pujar, va néixer el "Trabant", el cotxe utilitari que esdevindria el símbol del país, i el racionament va desaparèixer el 1958. És clar que tot això era molt poc si es comparava amb el simultani "miracle econòmic" de l'Alemanya Occidental; per aquest motiu, cada any, centenars de milers d'alemanys orientals "votaven amb els peus" i fugien cap a l'Oest capitalista: el 1959, en deu anys de vida, l'RDA havia perdut així 2,7 dels seus 19 milions d'habitants inicials. Aquesta sagnia demogràfica i, per tant, també econòmica, es va agreujar a partir del 1958 amb milers de pagesos contraris a la col·lectivització forçosa de l'agricultura. A sobre, el 1959-60, una frenada brusca del creixement econòmic esperonava l'emigració, que es feia a través de Berlín perquè les altres fronteres interalemanyes ja estaven tancades des del 1952. Acorralat, el règim comunista no va trobar més remei que la reclusió física dels seus súbdits: el Mur de Berlin, aixecat el 13 d'agost del 1961, era a la vegada una mesura de força i una confessió de debilitat.

Imatge
La Vida Darrera del MurUn Mur fet de Pedra 2a Part

La República Democràtica Alemanya -el funcionament quotidià de la qual ens dóna a conèixer la sèrie La vida darrere el Mur- no només representava un nou model polític i econòmic, sinó també noves pràctiques socials i noves pautes morals; al capdevall, l'objectiu del sistema era no res menys que modificar la naturalesa humana i construir el "nou home socialista". Aquestes ambicions passaven, com en tots els règims totalitaris, per l'enquadrament i l'endoctrinament de la infantesa i la joventut: nens i nenes entre els 6 i els 14 anys formaven part del "movimient dels pioners", i a partir dels 14 gairebé tots s'afiliaven a la Joventut Alemanya Lliure, força auxiliar del governant Partit Socialista Unificat. A més, i des del 1955, es va introduir la cerimònia de la Jugendweihe o "iniciació de la joventut", un ritual per jurar fidelitat a l'RDA que pretenia suplantar la confirmació protestant. El juliol de 1958, Walter Ulbricht dictava els "deu manaments de l'ètica socialista", alguns dels quals dèien: "estimaràs la pàtria dels obrers i dels pagesos", "portaràs una vida sana i honesta" o "et comprometràs a favor de la solidaritat internacional de la classe obrera i de la construcció del socialisme". Posseïda d'una fe fanàtica en la ciència, la tecnologia i el progrés, i servida per una policia política implacable -la famosa Stasi-, l'Alemanya Oriental presentava encara, als anys 60, una fesomia força grisa. És cert que l'erecció del Mur de Berlin el 1961 va transformar l'hemorràgia de fugides cap a l'Oest en un petit i arriscadíssim degoteig, i que això va donar al règim una estabilitat desconeguda fins aleshores. Tanmateix, la consigna llançada el 1963 de "construcció integral del socialisme" no va impedir, després del 1965, noves crisis econòmiques i penúries de proveïment, degudes en bona part a la por dels jerarques comunistes que una excessiva flexibilitat els fes perdre el control de la situació. En efecte, tot i la indiscutible consolidació internacional del règim, els governants de Berlín Est resten durant aquesta època obsessionats pel temor al contagi capitalista, a la contaminació de les modes i els valors de l'Oest (des de la Coca-Cola a la música beat), que s'infiltren per les ondes de ràdio i televisió i, sobretot, a través d'aquell formidable aparador que és el Berlín Occidental. Tret del 10 ó 15 per cent dels alemanys orientals que militen al partit comunista, la resta de la població, sense estar seduïda pel règim, s'hi resigna, s'hi acomoda, i confia que el fet de viure en l'Estat industrial més modern del bloc soviètic els acabi reportant algun benefici.

Imatge
La Vida Darrera del Mur. El Miracle Econòmic 3a Part

El tercer capítol de la sèrie La vida darrere el mur ens explica la petita història de la República Democràtica Alemanya durant allò que va ser la seva dècada daurada, els anys 70. Iniciat amb la jubilació de Walter Ulbrich i l'arribada al poder suprem d'Erich Honecker el juny de 1971, aquell període és el de la plena normalització internacional de l'RDA: després del reconeixement recíproc entre els dos Estats alemanys, tots dos ingressen a l'ONU el 1973, i Berlín Oriental estableix tot seguit relacions diplomàtiques amb els principals països del món. En l'àmbit esportiu els seus equips olímpics -reconeguts des del 1968- guanyen centenars de medalles, avui sabem que moltes d'elles gràcies a la pràctica sistemàtica del dopatge. De portes endins l'RDA -que ha esdevingut, segons les dades oficials, la novena potència industrial del món i l'economia més moderna del bloc de l'Est- coneix en aquests anys una mena de versió comunista de l'Estat del benestar: vacances massives en hotels i residències de la costa del Bàltic, motorització gràcies als modestos i cobejats utilitaris Trabant, increment dels salaris, de les llars d'infants, de les hores i les activitats de lleure...; i també, almenys fins al 1976, una certa liberalització cultural. Tanmateix, la nacionalització brutal -i per exigències ideològiques- de més d'11.000 petites i mitjanes empreses privades a partir del 1972 fa caure la producció de béns de consum molt per sota de la demanda, i l'impacte de la crisi petroliera de 1973 torna a precipitar la vida quotidiana dels alemanys de l'est en un abisme de complicacions. És cert que els aliments bàsics estan subvencionats en un 80 % del seu preu i que els lloguers són molt baixos, però l'oferta de productes és insegura i poc variada, els habitatges escassegen i estan mal conservats, l'intercanvi i el mercat negre proliferen, les trampes, els suborns i totes les formes d'economia submergida es multipliquen, els centres de les ciutats es degraden i la contaminació mediambiental creix sense control. Tot i que les disfuncions del model econòmic són cada cop més evidents -el col·lapse energètic de l'hivern de 1979 n'és una bona prova-, a les autoritats comunistes les horroritza qualsevol reforma que pugui inflamar la protesta popular, i les obsessiona la por al contagi de la República Federal, tan atractiva en la seva prosperitat. Així, quan l'octubre de 1979 la República Democràtica Alemanya celebra amb gran pompa els primers 30 anys de vida, sota el triomfalisme dels discursos, les consignes i les desfilades ja s'hi amaguen la fragilitat econòmica i l'artificialitat d'aquell model polític i social.

Imatge
Dien Bien Phu: l'informe secret

Dien Bien Phu: l'informe secret, va ser produït l'any 2004 amb motiu del cinquantè aniversari de la que ha estat la pitjor derrota militar francesa durant la segona meitat del segle XX. Aquell desastre va donar lloc a una investigació oficial i les seves conclusions, inèdites fins ara i enriquides amb abundants testimonis de combatents, periodistes i polítics de l'època, permeten una reconstrucció tan rigorosa com colpidora de la cèlebre batalla. Dien Bien Phu representa la culminació i el colofó d'una guerra de nou anys entre el poder colonial francès i el nacional-comunisme vietnamita. Una guerra en la que, a mitjan 1953, França ja ha perdut el control de gairebé tota la Indoxina del nord mentre les autoritats de París, conscients de la impossibilitat de la victòria, comencen a cercar una sortida diplomàtica honorable. Així les coses, el vèrtex militar francès a la zona -els generals Henri Navarre i René Cogny- decideix el 20 de novembre de 1953 establir una gran posició fortificada a la vall de Dien Bien Phu, a les profunditats muntanyoses del Tonkin. S'hi aplegaran uns 15.000 homes de 17 nacionalitats diferents, amb el doble propòsit de protegir Laos contra la infiltració comunista i, tal vegada, d'atraure els esmunyedissos combatents del Vietminh i esclafar-los en una gran batalla convencional. La tria de Dien Bien Phu, però, està plena de riscos: la posició, situada a 300 quilòmetres de Hanoi i sense enllaç terrestre amb la capital vietnamita, depèn tan sols d'un fràgil pont aeri; aquesta limitació logística, a més, impedeix disposar de formigó per construir fortificacions resistents a l'artilleria enemiga. Mentre el comandament francès subestima la mobilitat i la potència de foc del Vietminh, aquest, a les ordres del general Giap, concentra en poques setmanes més de 50.000 efectius que, el 13 de març de 1954, passen a l'atac; el seu objectiu és obtenir una victòria militar i psicològica que aplani el camí de la negociació política. Inferiors en una proporció de 3 a 1, els francesos perden tot seguit la pista d'aterratge que els connectava amb l'exterior, resten a la mercè dels problemàtics llançaments en paracaigudes i suporten gairebé dos mesos d'asfíxia gradual abans de veure's obligats, el 7 de maig, a la rendició. A banda d'uns 2.000 desertors entre les tropes indígenes, han tingut 3.000 morts i 10.000 presoners, la meitat dels quals no sobreviurà a la captivitat. Després de Dien Bien Phu, la guerra d'Indoxina dura encara tres mesos, però ja està sentenciada. A la metròpoli, l'opinió pública vol la pau, i el nou govern de Pierre Mendès-France la rubrica a Ginebra aquell 20 de juliol. Pels vietnamites, en canvi, serà tan sols una treva abans d'entrar, la dècada següent, en un nou conflicte a la vegada civil i internacional.

Imatge
Hitler i el Clan Wagner

Un documental alemany del 2002 ens aproxima, a una faceta singular i poc coneguda del nazisme: la seva relació amb la descendència del compositor Richard Wagner i amb el wagnerianisme no només musical. El programa, farcit d'interessantíssimes imatges d'arxiu, compta a més amb una històrica entrevista rodada el 1975 amb la nora del músic i fervent admiradora de Hitler, Winifred Wagner, que va morir el 1980. Des de la seva primera adolescència a Linz, Adolf Hitler havia professat una admiració entusiasta per Richard Wagner, en qui veia el gegant artístic que ell, Hitler, hauria volgut ser. Per altra banda Wagner, antisemita notori i patriota alemany exacerbat, paladí de la raça ària i recuperador de la mitologia germànica dels Nibelungs i els Sigfrids fins a convertir-la en una mena de pseudoreligió, Wagner constituïa un precursor cultural del nazisme. No és per casualitat si, des de la fundació dels festivals d'òpera wagneriana el 1883, la petita ciutat bavaresa de Bayreuth havia esdevingut la meca del nacionalisme ètnic alemany. Hitler va acudir per primera vegada a Bayreut l'octubre de 1923 i hi va conèixer Winifred Wagner, la nora d'origen anglès del difunt compositor, que va restar enlluernada i platònicament enamorada del líder nazi. A partir de l'afecte personal i de l'afinitat política -tots plegats detestaven el règim democràtic de la República de Weimar-, el clan Wagner es va convertir en la família adoptiva de Hitler, i aquest en hoste freqüent de Haus Wahnfried, la mansió dels Wagner a Bayreuth, on el futur dictador trobava contactes socials, donacions econòmiques i respectabilitat. Amb l'arribada dels nazis al poder, el 1933, Bayreuth esdevé el "festival de Hitler" -que l'inaugura cada mes de juliol, envoltat de la seva cort- i al mateix temps l'aparador musical i cultural del Tercer Reich, un Reich del que Winifred Wagner, vídua des del 1930, és la musa oficial i la primera dama oficiosa. Al mateix temps, la música de Wagner es transforma en la banda sonora del règim: Els mestres cantaires inaugura els congressos del partit, i la Cavalcada de les walkíries il·lustra les victòries inicials de la Segona Guerra Mundial, i la marxa fúnebre d'El capvespre dels déus serveix per anunciar les derrotes. Des del 1939, un Hitler absorbit per la guerra es distancia dels Wagner, però els festivals de Bayreuth segueixen fent de vitrina propagandística del règim fins al juliol de 1944. Després de la derrota final, Winifred no renegarà mai de la seva filiació nacional-socialista, i en l'Europa de la postguerra -i aquí, a Catalunya- el wagnerianisme ha servit de bandera a més de quatre nostàlgics d'aquella ideologia perversa.

Imatge
El Procès d'Aushwitz a Frankfurt

Quan pensem en grans processos pels crims del nazisme, ens vénen al cap Nuremberg, o bé el judici contra Eichmann a Jerusalem. Avui, en canvi, els volem parlar d'un procés desconegut entre nosaltres, però que ha estat considerat el de més envergadura en la història alemanya de la postguerra i que va tenir, en el seu moment, una gran cobertura mediàtica internacional. El tema d'aquesta setmana, a 'SEGLE XX', és l'anomenat procés d'Auschwitz a Frankfurt. El 20 de desembre de 1963, a la sala del consell municipal de la ciutat de Frankfurt del Main, s'obria el procés contra 22 antic membres de l'SS, responsables entre 1940 i 1945 dels diversos serveis del complex exterminador d'Auschwitz-Birkenau, la més gran fàbrica de la mort del Tercer Reich. L'impulsor i instructor del sumari havia estat el fiscal general del land de Hesse, Fritz Bauer, i el president del tribunal era el jutge Hans Hofmeyer. Val a dir que, segons aquest magistrat, l'objectiu del procés era establir la culpabilitat criminal dels acusats, no analitzar-ne el context polític o històric. De fet, i d'acord amb la legislació alemanya, les acusacions eren per assassinat o complicitat en assassinat, no pas per genocidi o crims contra la humanitat. El primer comandant d'Auschwitz, Rudolf Höss, després de testificar a Nuremberg, havia estat jutjat i executat a Polònia el 1947. Ara, a Frankfurt, seien al banc dels acusats el comandant adjunt, Robert Mulka, i dues desenes de jerarques mitjans i tècnics (metges, químics...) del camp d'extermini. Vint anys després de la fi de la guerra, envellits i sense uniforme, semblaven homes corrents, petits burgesos inofensius. Però no ho eren, com van explicar centenars de testimonis, el colpidor relat original d'alguns dels quals podrem escoltar tot seguit. Sense mostrar cap remordiment, els antics nazis van al·legar al llarg de tot el judici ignorància, van negar qualsevol motivació criminal, van dir que havien servit a Auschwitz com a conseqüència d'un accident burocràtic. El veredicte, fet públic el 19 d'agost de 1965, va imposar 6 cadenes perpètues per assassinat, 11 condemnes a entre 9 i 14 anys de presó per complicitat, i va dictar també 3 absolucions. Més enllà del seu valor judicial, però, el procés d'Auschwitz a Frankfurt tenia també un contingut polític: es tractava de provar el caràcter democràtic de la República Federal d'Alemanya i, sobretot, d'educar, d'alliçonar el poble alemany sobre els efectes devastadors del règim de Hitler. Avui, quatre dècades després d'aquella sentència, esperem que aquest documental tingui també un valor didàctic, i ajudi a lluitar contra l'oblit o la tergiversació.

Imatge
El Miracle de Berna 1a Part

Per entendre el significat del "miracle de Berna" cal recordar que, a la fi de la Segona Guerra Mundial, Alemanya no era només un país vençut i en ruïnes; era, abans que res, un país condemnat, maleït, exclòs de la família de les nacions, un país-pària. En aquest sentit, potser la reconstrucció material va ser més fàcil que no l'expiació moral. De fet, si el 1950 la República Federal -creada tot just el setembre de 1949- encara tenia dèficit comercial i era receptora dels ajuts del pla Marshall, a partir d'aquella data el ritme anyal de creixement econòmic va assolir el 8,8 %, i el racionament alimentari va desaparèixer després de deu anys de vigència. En el terreny polític -i en l'esportiu-, les coses també començaven a canviar. El 1950, la nova Alemanya del canceller Adenauer va ser autoritzada a jugar el primer partit de futbol internacional des de la guerra, un matx contra Suïssa a Stuttgart. El 1951, la República Federal ingressava en el Consell d'Europa i començava a tenir relacions diplomàtiques pròpies. El 1952, signava l'acord de reparacions amb l'Estat d'Israel. Dins d'aquest context, la participació en la Copa del Món del juny-juliol de 1954 a la veïna Suïssa era una gran oportunitat no només de millorar la imatge internacional del país i desvincular-lo del passat nazi, sinó també de donar als ciutadans alemanys nous factors de cohesió sentimental i d'orgull col·lectiu.

Imatge
El miracle de Berna 2a Part

Amb un equip nacional amateur, que practicava un joc dur, molt físic, i un seleccionador carismàtic, Alemanya va tenir com a gran rival en aquell campionat la selecció hongaresa, el mític equip dels Kocsis, Puskas, etcètera, en aquells moments la primera potència futbolística d'Europa i potser del món. I val a dir que el primer assalt d'aquell duel, el partit Hongria-Alemanya de vuitens de final, va acabar amb una clamorosa victòria dels magiars, per 8 a 3. Així i tot, la selecció alemanya va poder passar a quarts, on eliminà Iugoslàvia per 2 a 0, i superar també a Àustria per un rotund 6 a 1 en semifinals. Si aquesta espectacular recuperació va ser deguda a alguna forma de dopatge és una hipòtesi que el documental apunta, però no confirma. Per arribar a la final, l'equip hongarès havia hagut de superar dos adversaris llatinoamericans molt durs -Brasil a quarts, i l'Uruguai a semifinals- en uns partits extremadament aspres que exigiren un enorme desgast físic i deixaren diversos lesionats. A sobre, el 4 de juliol de 1954, a Berna, la final es va jugar sota una intensa pluja que perjudicava el joc més tècnic dels magiars i afavoria la superioritat física dels alemanys. A pesar de tot, i mentre Alemanya sencera restava paralitzada, pendent de la ràdio, l'equip hongarès va confirmar la seva teòrica superioritat amb dos gols seguits. Després, van venir una remuntada èpica dels alemanys, una gran actuació del seu porter, Toni Turek, i un gol anul·lat a Hongria per discutible fora de joc. En definitiva: Alemanya 3 - Hongria 2. El país-pària, doncs, era de nou el primer del món en algun àmbit, tornava a poder-se enorgullir d'una victòria, però d'una victòria pacífica, esportiva, sense sang ni destrucció. Com testimonia l'excanceller Helmut Köhl, aquella tarda d'estiu del 1954 milions d'alemanys van pensar per primer cop en una dècada: 'ara, tornem a ser algú!'.

Imatge
La última reina de Hawai

És públic i notori entre nosaltres que el 1898, després d'una curta i victoriosa guerra contra Espanya, els Estats Units van convertir Puerto Rico, les Filipines i Cuba en les primeres fites del seu desplegament com a gran potència del segle XX. Pocs saben, en canvi, que per les mateixes dates i en forma paral·lela, l'incipient imperialisme de Washington es va apoderar d'un altre territori, d'un país sobirà i independent situat a milers de milles de les seves costes: l'arxipèlag de Hawaii. Això és el que volem explicar-los avui, a través d'un exòtic i interessantíssim documental nord-americà del 1997 que porta per títol L'última reina de Hawaii. "Descobertes" des de l'òptica europea pel navegant anglès James Cook el 1778, les illes Hawaii havien estat unificades a principis del segle XIX sota l'autoritat del rei Kamehameha I, anomenat "el Napoleó del Pacífic" i fundador d'un regne i d'una dinastia que governaria el país durant quasi una centúria. Aquest regne de Hawaii, reconegut per les grans potències el 1843, va rebre des del 1820 la decisiva influència de missioners evangèlics britànics i americans, i el 1840 es va dotar d'una Constitució moderna, amb Parlament bicameral, eleccions i llibertat religiosa. Tanmateix, aquesta ràpida modernització anava acompanyada del declivi demogràfic dels hawaians nadius, de la desintegració de la societat tradicional, de l'hegemonia creixent dels plantadors blancs de canya de sucre que importaven mà d'obra japonesa i xinesa, de la satel·lització econòmica i política de Hawaii a l'òrbita dels Estats Units. A la dècada de 1880, l'aleshores rei Kalakaua intenta una política més independent, nacionalista i filojaponesa, cosa que mobilitza els terratinents d'origen nord-americà. La crisi final, però, esclata el gener de 1893 quan, després de dos anys de regnat, la nova reina Liliuokalani -germana del monarca anterior- intenta recuperar el poder per als hawaians. La resposta de la comunitat blanca és un cop d'Estat, al qual Washington dóna suport amb una companyia de marines, que destitueix la reina i instaura una efímera República de Hawaii. L'objectiu dels plantadors és, naturalment, l'annexió als Estats Units, que el president McKinley accepta, per fi, l'agost del 1898, coincidint amb la derrota d'Espanya a Cuba. El juny del 1900, Hawaii esdevé un Territori de la Unió (un indret on s'estableix la importantíssima base naval de Pearl Harbor) i no assolirà la categoria d'Estat, de cinquantè Estat, fins al 1959. Pel que fa a l'ex-reina Liliuokalani, el Senat dels Estats Units la fa beneficiària d'una indemnització de 450.000 dòlars, i la sobirana destronada resta a Honolulu en una mena d'exili interior, dedicada a la poesia i a la música, fins a extingir-se el 1917, a l'edat de 79 anys.

Imatge
Els supervivents 1a Part

El que els volem explicar avui no és ni nou ni agradable, sinó conegut i terrible, però constitueix un dels capítols fonamentals de la història del segle XX i és -o hauria de ser- una peça bàsica de la nostra consciència moral contemporània. Aquesta setmana i la que ve, els convidem a veure un doble documental francès, realitzat pel director Patrick Rotman l'any 2005 i que porta per títol Els supervivents. Amb el suport d'imatges conegudes i inèdites, en blanc i negre i en color, el programa aplega un feix de testimonis de jueus i també de resistents francesos no jueus deportats pels nazis als camps de la mort, que van aconseguir sobreviure i que relaten, amb una sobrietat extraordinària, les seves vivències dins de l'infern i a la sortida de l'infern.
Jueus de l'Europa oriental emigrats a França durant els anys 20 i 30 i als quals el règim de Vichy va privar dels drets de ciutadania, o bé militants de la resistència capturats pels alemanys al llarg de l'ocupació, la gran majoria dels homes i dones que ara podran sentir van ser deportats al camp de concentració d'Auschwitz-Birkenau, el cor del sistema exterminador concebut per Tercer Reich. Un cop allà, els seus records ens il·lustren sobre la ràpida presa de consciència de la sort que els esperava, sobre la immediata eliminació dels individus més febles (infants, vells, malalts, mares de família...), sobre l'operativa de l'assassinat de masses, sobre la gradual deshumanització dels presoners que quedaven vius, sobre els factors de supervivència (l'edat, l'estat de salut, l'atzar d'una feina menys esgotadora que d'altres, el manteniment d'algun vincle familiar...). Ens il·lustren sobre els mecanismes de la solidaritat, però també sobre la vigència de la llei de la selva.
Un dels aspectes de la follia assassina dels nazis que el documental posa més en relleu és la teva tenacitat, el seu esforç per acabar la feina, per continuar matant fins a l'últim dia. Quan, des de les acaballes del 1944, la derrota del Reich es va fer inexorable i les tropes soviètiques es van aproximar a Auschwitz, els sequaços de Hitler van desplegar mitjans humans i materials per endur-se els presoners que encara hi quedaven, per arrossegar-los a través d'Alemanya en les anomenades "marxes de la mort" fins a Buchenwald, Bergen-Belsen, Dachau o Ravensbrück, per poder-los seguir torturant i exterminant.
No hi va haver, en aquest terreny, cap deserció, cap oficial nazi que mostrés un penediment d'última hora o considerés que ja n'hi havia prou. Només l'arribada física de les tropes aliades als camps va parar la laboriositat criminal dels botxins. Encara no va acabar, però, amb les penalitats de les víctimes
.

Imatge
Els supervivents 2a Part

El segon capítol del documental francès "Els supervivents" recull, aquesta setmana, les experiències de víctimes del sistema de camps de concentració nazi en el moment de ser alliberades i repatriades.
L'abril del 1945, quan les tropes britàniques i nord-americanes es van endinsar en territori alemany i van topar amb els primers camps de la mort, la seva reacció va ser d'incredulitat, d'estupefacció, d'horror, i les imatges enregistrades aquells dies ho expliquen perfectament.
Per als presoners, la vivència de l'alliberament resultava agredolça, marcada per la feblesa física, pel dolor acumulat, per la pèrdua de tants parents o companys. Així i tot, els grups més polititzats van organitzar de seguida cerimònies de celebració a Dachau o a Mauthausen, cerimònies en què -com podran veure- la bandera de la República espanyola onejava com una més entre les dels països aliats.
Desbordades per la magnitud dels crims nazis i per la penosa situació dels supervivents, les autoritats aliades van reaccionar amb lentitud i sense gaire ordre. Mentre cineastes i fotògrafs, periodistes i polítics del món lliure acudien als camps a aixecar acta de l'horror, els deportats rebien una atenció desigual i emprenien, en condicions molt diverses, el retorn a casa. Els francesos van ser, en aquest sentit, uns privilegiats, perquè tenien un país i, gairebé sempre, una família per tornar-hi. Entre l'abril i el juliol del 1945 van ser repatriats a França uns 40.000 presoners dels camps de Hitler, entre ells 2.500 jueus.
Val a dir que, en aquell moment, la política oficial no feia distinció entre els jueus i les altres víctimes del nazisme, entre els deportats racials i els deportats polítics, de manera que la singularitat de l'Holocaust quedava diluïda.
Per damunt d'aquesta distinció, però, el conjunt dels retornats de l'infern van descobrir el mateix: que tot allò que havien viscut i sofert (els trens de la mort, les cambres de gas, els forns crematoris, els treballs forçats, etcètera), que tot allò era intransferible; que els altres, ni tan sols els familiars o amics, no ho volien sentir ni ho podien comprendre; que, quan intentaven explicar-ho, se'ls escoltava amb incredulitat i se'ls interrompia amb un "sí, durant la guerra, tots hem patit molt...".
Advertíem la setmana passada que aquest no és un documental lleuger ni agradable de veure, que conté imatges duríssimes i testimonis colpidors. Creiem, però, que emetre'l és un servei a la memòria històrica i un deure d'higiene democràtica davant de tots aquells que, encara avui, gosen negar l'Holocaust o absoldre el nazisme.

Avatar de l’usuari

citsan_tgn
Entrades: 16
Membre des de: dg. abr. 22, 2007 20:37
Status: Desconnectat

#3

Entrada Autor: citsan_tgn » dg. abr. 22, 2007 20:47

Hola, gràcies per aquests documentals del programa Segle XX. Ja els tinc tots descargats :D però me'n falta un que mai n'he trobat una font al emule, es tracta del documentral: Segle XX - La Segona Guerra Mundial en Color, El Dia D by AriBenCanaan.mpg

Algú el té? Si és així us agrairia que el posesiu en llançament un dia o dos com a molt al emule que aixi us l'agafaria(tinc obert l'emule les 24 hores).

Moltes Gràcies, Una Salutació


pau_c
Entrades: 3
Membre des de: dg. jul. 22, 2007 18:18
Status: Desconnectat

#4

Entrada Autor: pau_c » dt. ago. 14, 2007 0:36

moltes gràcies per aquesta recopilació!

m´agrada molt el programa

espero que encarar estiguin compartits! :D


Noín
Entrades: 22
Membre des de: dj. set. 13, 2007 21:45
Status: Desconnectat

#5

Entrada Autor: Noín » ds. set. 22, 2007 11:59

Perdoneu pero aquest projecte está estancat,no??

Es que continuen donant grans documentals de Segle XX i veig k no apareixen de nous

Salutacions

Avatar de l’usuari

Autor del tema
Nava
Entrades: 573
Membre des de: dv. oct. 06, 2006 14:36
Ubicació: Baix Llobregat
Status: Desconnectat

#6

Entrada Autor: Nava » ds. oct. 13, 2007 13:03

Iniciem el Projecte Segle XX a TotsRucs amb el documental "El malson de Verdun" :D
Imatge

Avatar de l’usuari

Autor del tema
Nava
Entrades: 573
Membre des de: dv. oct. 06, 2006 14:36
Ubicació: Baix Llobregat
Status: Desconnectat

#7

Entrada Autor: Nava » dl. oct. 15, 2007 13:14

Afegit el documental 002 "Leper i el gas infernal" :D
Imatge

Avatar de l’usuari

Autor del tema
Nava
Entrades: 573
Membre des de: dv. oct. 06, 2006 14:36
Ubicació: Baix Llobregat
Status: Desconnectat

#8

Entrada Autor: Nava » ds. oct. 20, 2007 11:36

Afegit el documental 004 "L'orquestra roja" 8)
Imatge

Avatar de l’usuari

Autor del tema
Nava
Entrades: 573
Membre des de: dv. oct. 06, 2006 14:36
Ubicació: Baix Llobregat
Status: Desconnectat

#9

Entrada Autor: Nava » dt. oct. 30, 2007 21:12

Afegit el documental 003 Seres extravagantes :wink:
Imatge

Avatar de l’usuari

Autor del tema
Nava
Entrades: 573
Membre des de: dv. oct. 06, 2006 14:36
Ubicació: Baix Llobregat
Status: Desconnectat

#10

Entrada Autor: Nava » dg. nov. 11, 2007 23:41

Afegit el documental 005 Anys de guerra. Guinea Portuguesa 1963-1974
Imatge

Avatar de l’usuari

Autor del tema
Nava
Entrades: 573
Membre des de: dv. oct. 06, 2006 14:36
Ubicació: Baix Llobregat
Status: Desconnectat

#11

Entrada Autor: Nava » dj. nov. 15, 2007 15:57

Afegits 14 documentals capturats per l'AriBenCanaan i que molt amablement m'ha passat :D
Imatge

Avatar de l’usuari

arakelov
Entrades: 10546
Membre des de: ds. feb. 17, 2007 16:37
Ubicació: Sant Martí (BCN)
Status: Desconnectat

#12

Entrada Autor: arakelov » dj. nov. 15, 2007 16:11

:shock: Caram amb l'AriBenCanaan :shock: Moltes gràcies!

Salut!
Why you think the net was born? Porn! Porn! Porn!


Noín
Entrades: 22
Membre des de: dj. set. 13, 2007 21:45
Status: Desconnectat

#13

Entrada Autor: Noín » ds. nov. 17, 2007 16:35

Excelent aportació!! ara ja nomes falten els que es van emetre a l'estiu em sembla

Avatar de l’usuari

Autor del tema
Nava
Entrades: 573
Membre des de: dv. oct. 06, 2006 14:36
Ubicació: Baix Llobregat
Status: Desconnectat

#14

Entrada Autor: Nava » dt. nov. 20, 2007 17:10

Afegit el documental 006 Mao, una història xinesa. Contra la marea :)
Imatge


arabella
Entrades: 1
Membre des de: dg. nov. 25, 2007 13:19
Status: Desconnectat

#15

Entrada Autor: arabella » dg. nov. 25, 2007 13:26

hola a tots,

sóc nova, m'he registrat pq m'agrada molt aquest lloc :D Estic molt contenta d'haver trobat tants programes de segle XX, perquè m'agrada molt. Només tinc una pregunta: per casualitat algú no té el documental de segle XX que es titulava Nicolas Winston, la força del bondat? és que em va agradar molt i no hi ha manera de trobar-lo :(

moltes gràcies per aquesta pàgina i endavant amb el projecte! ;)

arabella

Respon