Segle XX (9-12-2008) El museu de Hitler. 2a part (2006)
TVRip català-alemany x lopere
El règim nazi va distingir diverses ciutats del seu imperi amb uns títols que en subratllaven l'especial vinculació amb el nacionalsocialisme. Així, Munic era la "capital del moviment"; i Nuremberg la "capital dels congressos del partit"; i Goslar la "capital dels camperols del Reich"; i Stuttgart la "capital dels alemanys de l'exterior"; i Frankfurt la "capital de l'artesania alemanya", etcètera. El 1938, després de l'annexió d'Àustria, la provinciana Linz, on Hitler havia passat la seva joventut, esdevingué "la ciutat del Führer". I aquest, pintor frustrat però convençut de posseir un gran talent artístic, va concebre la idea d'aixecar a Linz un immens museu que contingués la millor col·lecció mundial d'art germànic i les obres mestres de tot l'art europeu.
Decidit ja a desencadenar una guerra general i a conquerir militarment Europa, el dictador alemany encarregà al director de la Pinacoteca de Dresden, Hans Posse, la planificació del futur museu, la identificació i localització de les peces que l'haurien d'omplir, amb el benentès que, si es trobaven fora d'Alemanya, serien adquirides per la força de les armes. Aquesta "llista de Linz"' comprèn unes cinc mil obres, entre les quals quadres de Rembrandt, de Watteau, de Canaletto..., amb una inclinació pronunciada per les escenes bucòliques i el romanticisme alemany. Eren, en resum, els gustos del Führer i, per tant, l'art contemporani i "degenerat" no hi tenia cabuda.
Com és lògic, el projectat museu de Linz, la voluntat general dels nazis d'espoliar el patrimoni artístic europeu en benefici propi, fins i tot els afanys de col·leccionisme personal del mariscal Hermann Goering interaccionaven amb el desig de les autoritats culturals franceses, belgues o soviètiques de protegir els fons dels seus museus o catedrals. Per tant, el documental explica també, amb testimonis molt interessants, els esforços per evacuar i resguardar els tresors del Louvre o de l'Hermitage, i evoca el saqueig sistemàtic que els alemanys van portar a terme, sobretot a París, de marxants i col·leccionistes privats, especialment dels jueus que havien hagut de fugir a l'exili, o que prou feina tenien per escapolir-se de la deportació.
Des del 1943, el gir de 180 graus en el curs de la guerra va fer que la batalla incruenta pel patrimoni artístic europeu també canviés de sentit. Pels alemanys, la nova prioritat era emportar-se els milers d'obres d'art robades en els països ocupats cap al Reich, i posar-les a recer dels bombardejos en amagatalls segurs, sobretot en una mina de sal de la regió de Salzburg. Pels Aliats occidentals, i especialment pels nord-americans, es tractava de localitzar i recuperar tot l'art robat, i al mateix temps de protegir el patrimoni que restava in situ dels combats per l'alliberament d'Europa. Pels soviètics que avançaven des de l'Est, l'objectiu era capturar tota la riquesa artística alemanya que poguessin; com a compensació per les enormes destruccions perpetrades a Rússia, com a botí de guerra i també com a trofeu de la victòria sobre els invasor teutònics.
El desembarcament a Normandia del juny de 1944, doncs, va obrir un nou escenari en què, mentre oficials americans feien de detectius a la recerca d'obres d'art, els nazis en retirada acabaven de passar el rasclet, la resistència francesa procurava impedir els últims trasllats a Alemanya de quadres i escultures espoliats i, afortunadament, el governador militar de París, Von Choltitz, desobeïa l'ordre de Hitler de destruir els monuments de la capital francesa.
Després de la capitulació del Reich, el 8 de maig de 1945, les col·leccions públiques d'art que els nazis havien robat van ser en general recuperades. En canvi, moltes peces de propietaris privats, sobretot de famílies jueves exterminades, van restar als llimbs jurídics. Encara avui, només a França, els museus nacionals conserven dues mil obres provinents del saqueig hitlerià que no han pogut ser restituïdes als seus legítims propietaris. Finalment, i a tall d'anècdota, val la pena fer notar que la ciutat austríaca de Linz, la seu del museu d'art que Hitler somiava inaugurar abans del 1950, serà juntament amb la lituana Vílnius, capital europea de la cultura l'any 2009.
Segle XX (2-12-2008) El museu de Hitler. 1a part (2006) (TVRip català-alemany x lopere) (TotsRucs.cat)
Segle XX (9-12-2008) El museu de Hitler. 2a part (2006) (TVRip català-alemany x lopere) (TotsRucs.cat)
Dades tècniques 1a part
Durada: 54 min.
Mida: 551 MB
Vídeo: TVrip, 672x386, XviD, 1230 kbps, Qf: 0,190 – 59% Test compressibilitat,
Audio 1: TVrip, mp3, 96 kbps, 44,1 kHz, Cbr, Mono, (català)
Audio 2: TVrip, mp3, 96 kbps, 44,1 kHz, Cbr, Mono, (VO, alemany)
Dades tècniques 2a part
Durada: 54 min.
Mida: 555 MB
Vídeo: TVrip, 672x386, XviD, 1232 kbps, Qf: 0,190 – 63% Test compressibilitat,
Audio 1: TVrip, mp3, 96 kbps, 44,1 kHz, Cbr, Mono, (català)
Audio 2: TVrip, mp3, 96 kbps, 44,1 kHz, Cbr, Mono, (VO, alemany)