036 La foto estripada. Crònica d'una emigració clandestina
D'un temps ençà, quan parlem de migracions, ho fem des de la perspectiva d'una societat receptora, d'un país al qual arriben milers i milers de persones cercant feina i oportunitats. Però, fa menys de mig segle, era just al revés: Catalunya, Espanya, tota la península Ibèrica eren terres d'emigrants, exportadores de mà d'obra a països més rics. És prou coneguda l'emigració econòmica catalana i espanyola cap a Alemanya, Suïssa i altres països europeus durant la dècada de 1960. Avui, els volem explicar una història paral·lela en el temps i encara més dramàtica en les circumstàncies: la història de l'emigració portuguesa cap a França, narrada a través d'un documental francobelgaportuguès del 2001.
Portugal ha estat secularment un país d'emigrants, encaminats des del segle XIX cap al Brasil, els Estats Units i el continent americà en general. A partir del 1960, però, el corrent s'accelera i canvia de direcció; ara, el destí preferent és l'Europa occidental, sobretot França, i els motors del fenomen són molt senzills: la misèria profunda a les zones rurals del Portugal salazarista -que té la taxa de creixement vegetatiu més alta d'Europa- i la forta demanda de treballadors als països industrialitzats, de natalitat ja molt baixa. És així com, segons diferents càlculs, més d'un milió i mig de portuguesos marxen a l'Europa rica entre 1960 i 1974, la gran majoria a França, però també a Alemanya, Gran Bretanya, Bèlgica, etcètera.
Pel règim de Salazar, però, emigrar és afeblir l'empenta demogràfica de la nació, és trair els somnis imperials; a més, entre Portugal i l'Europa rica hi ha Espanya. De manera que una gran part de l'emigració portuguesa -força més de la meitat- es fa clandestinament, sense passaport, en viatges esgotadors de dies o setmanes a través de la Península, creuant a peu els Pirineus i esquivant la Guàrdia Civil. És el cas, per exemple, dels 110.000 joves pròfugs del servei militar a les colònies revoltades, però també de molts adults, homes o dones que arriben a França com a il·legals i que trigaran anys a ser regularitzats.
La integració dins la societat francesa serà complicada i desigual, feta de treball molt dur i de llargues estades en barris de barraques, mentre l'economia portuguesa es beneficia de les divises que els emigrants envien i la dictadura acaba descobrint en l'emigració una vàlvula de seguretat de les tensions socials. Després, quan el 1974 la democràcia torni a Portugal i la crisi del petroli colpegi els països més desenvolupats, aquest corrent humà s'estroncarà, i començaran fins i tot els retorns de les persones més grans, dels que mai no han arribat a dominar la llengua de Molière. Els néts d'aquests, en canvi, són ja francesos que no han arribat a aprendre mai la llengua de Camões.
036 La foto estripada. Crònica d'una emigració clandestina
Moderadors: arakelov, Petiso, Nava
-
Autor del tema - Entrades: 10696
- Membre des de: ds. feb. 17, 2007 16:37
- Ubicació: Sant Martí (BCN)
- Status: Desconnectat
036 La foto estripada. Crònica d'una emigració clandestina
Why you think the net was born? Porn! Porn! Porn!