036 La foto estripada. Crònica d'una emigració clandestina

Moderadors: arakelov, Petiso, Nava

Respon
Avatar de l’usuari

Autor del tema
arakelov
Entrades: 10548
Membre des de: ds. feb. 17, 2007 16:37
Ubicació: Sant Martí (BCN)
Status: Desconnectat

036 La foto estripada. Crònica d'una emigració clandestina

#1

Entrada Autor: arakelov » dl. maig 19, 2008 23:37

036 La foto estripada. Crònica d'una emigració clandestina Imatge

D'un temps ençà, quan parlem de migracions, ho fem des de la perspectiva d'una societat receptora, d'un país al qual arriben milers i milers de persones cercant feina i oportunitats. Però, fa menys de mig segle, era just al revés: Catalunya, Espanya, tota la península Ibèrica eren terres d'emigrants, exportadores de mà d'obra a països més rics. És prou coneguda l'emigració econòmica catalana i espanyola cap a Alemanya, Suïssa i altres països europeus durant la dècada de 1960. Avui, els volem explicar una història paral·lela en el temps i encara més dramàtica en les circumstàncies: la història de l'emigració portuguesa cap a França, narrada a través d'un documental francobelgaportuguès del 2001.

Portugal ha estat secularment un país d'emigrants, encaminats des del segle XIX cap al Brasil, els Estats Units i el continent americà en general. A partir del 1960, però, el corrent s'accelera i canvia de direcció; ara, el destí preferent és l'Europa occidental, sobretot França, i els motors del fenomen són molt senzills: la misèria profunda a les zones rurals del Portugal salazarista -que té la taxa de creixement vegetatiu més alta d'Europa- i la forta demanda de treballadors als països industrialitzats, de natalitat ja molt baixa. És així com, segons diferents càlculs, més d'un milió i mig de portuguesos marxen a l'Europa rica entre 1960 i 1974, la gran majoria a França, però també a Alemanya, Gran Bretanya, Bèlgica, etcètera.

Pel règim de Salazar, però, emigrar és afeblir l'empenta demogràfica de la nació, és trair els somnis imperials; a més, entre Portugal i l'Europa rica hi ha Espanya. De manera que una gran part de l'emigració portuguesa -força més de la meitat- es fa clandestinament, sense passaport, en viatges esgotadors de dies o setmanes a través de la Península, creuant a peu els Pirineus i esquivant la Guàrdia Civil. És el cas, per exemple, dels 110.000 joves pròfugs del servei militar a les colònies revoltades, però també de molts adults, homes o dones que arriben a França com a il·legals i que trigaran anys a ser regularitzats.

La integració dins la societat francesa serà complicada i desigual, feta de treball molt dur i de llargues estades en barris de barraques, mentre l'economia portuguesa es beneficia de les divises que els emigrants envien i la dictadura acaba descobrint en l'emigració una vàlvula de seguretat de les tensions socials. Després, quan el 1974 la democràcia torni a Portugal i la crisi del petroli colpegi els països més desenvolupats, aquest corrent humà s'estroncarà, i començaran fins i tot els retorns de les persones més grans, dels que mai no han arribat a dominar la llengua de Molière. Els néts d'aquests, en canvi, són ja francesos que no han arribat a aprendre mai la llengua de Camões.


Why you think the net was born? Porn! Porn! Porn!

Respon