El quart i últim capítol de la sèrie documental francesa que hem dedicat a la figura història de Mao Zedong porta per títol "Mao no és mort", i abasta el període comprès entre 1970 i 2006. És a dir, que no només explica els darrers anys de la vida del Gran Timoner, sinó que també analitza el seu llegat a la Xina d'avui.
Si, en el terreny de la política exterior, la primera meitat dels anys 70 van veure la Xina Roja distanciar-se profundament de Moscou fins arribar a les escaramusses frontereres, i reconciliar-se amb els Estats Units d'Amèrica, la política interna també va ser l'escenari d'importants convulsions i cops d'efecte: l'eliminació del mariscal Lin Piao sota els cops del grup ultraesquerranista de la "primera dama", Jiang Qing; la rehabilitació i nova caiguda en desgràcia del moderat Deng Xiaoping; la mort per causes naturals del popular Chu En lai; o la designació, com a successor preconitzat de Mao, de Hua Kuo Feng.
Amb tot, la mort de Mao Zedong el 9 de setembre de 1976 va anar seguida d'una aspra lluita pel poder, una lluita de persones, de faccions i d'idees que es va resoldre gradualment amb la derrota de la vídua Jiang Qing i de l'anomenada "banda dels quatre", i amb el triomf dins del Partit Comunista de la línia més pragmàtica i menys maoísta representada per Deng Xiaoping, que va orientar la República Popular de la Xina cap a l'economia de mercat i el desenvolupament capitalista.
En aquestes condicions, ¿quina és l'herència de Mao Zedong en la Xina emergent de principis del segle XXI? D'una banda, és el llegat terrible dels 38 milions de morts de fam per culpa del Gran Salt Endavant, dels entre 6 i 10 milions d'executats, dels 50 milions de presoners o deportats polítics al llarg de tres dècades. A canvi d'aquest preu brutal, Mao va liquidar la Xina tradicional i va fer entrar l'immens país en la modernitat. Per tant, la frenètica transformació econòmico-social xinesa d'avui és, d'alguna manera, filla de Mao, no hauria estat possible sense ell. Però, a la vegada, la despolitització, el consumisme, l'afany d'enriquir-se, el retorn als valors de Confuci, la penetració cultural estrangera que caracteritzen la Xina d'avui topen frontalment amb els objectius revolucionaris de Mao.
Vet aquí, doncs, la paradoxa: els nous mandataris xinesos no han renegat de Mao; al contrari, l'invoquen com un déu tutel·lar, però com un déu mut; com un nom, com una efigie que cal respectar, mentre les seves dèries ideològiques i les seves fantasies econòmiques són pietosament arxivades a les golfes de la història.