Si, la setmana passada, els vàrem oferir uns retrats en paral·lel del dictador espanyol Francisco Franco i del portuguès Oliveira Salazar, ara volem aprofundir una mica més en la història recent dels veïns peninsulars, tan desconeguda entre nosaltres. Dèiem, fa vuit dies, que les guerres colonials havien corcat el règim salazarista. Doncs bé, un documental de l'any 2000 ens explicarà avui la més dramàtica d'aquelles guerres: la que té per escenari la Guinea Portuguesa. Ho farà amb l'ajut de testimonis molt colpidors d'excombatents blancs i negres, de mutilats, d'antics oficials com António Ramalho Eanes i Otelo Saraiva de Carvalho, o del germà del carismàtic líder africà Amílcar Cabral.
Últim gran imperi colonial clàssic del segle XX, l'imperi portuguès s'extén el 1960 sobre 2.108.000 quilòmetres quadrats, i és 23 vegades més gran que la metròpoli. Amb un paternalisme que va contra el corrent de la història, Lisboa anomena les colònies "províncies ultramarines" i les considera part substantiva i irrenunciable de la pàtria "pluricontinental i multirracial".
D'aquest conjunt, la Guinea n'és una peça petita (36.000 quilòmetres quadrats), pobra i amb escassa presència de colons blancs. El 1956, sota la inspiració d'un dels pocs guineans amb estudis universitaris, l'enginyer agrònom Amílcar Cabral, s'ha creat el Partit Africà per a la Independència de Guinea i Cap Verd, que el gener de 1963 desencadena la lluita armada i, en tres o quatre anys, posa en greus dificultats les tropes portugueses, 25.000 homes el 1967.
Aleshores, el 1968, Salazar envia a Bissau el general António de Spínola com a governador de Guinea. Aquest, amb el propòsit de guanyar temps per a una solució negociada, desplega una hàbil política de promoció socioeconòmica dels nadius, d'acció psicològica que contrarresti la propaganda guerrillera i de cops militars contundents tant dins com fora de les fronteres guineanes. Això restaura l'equilibri de forces entre els dos bàndols, però Lisboa avorta les converses entre Spínola i Cabral i, el gener de 1973, orquestra l'assassinat del líder independentista. El salazarisme pòstum de Marcello Caetano creu que pot tolerar una derrota militar, mai una cessió política.
Quan, des del març de 1973, els míssils soviètics SAM-7 de la guerrilla liquiden la superioritat aèria portuguesa i la moral de l'exèrcit colonial, tant Spínola com els oficials joves comprenen que només un canvi de règim a Lisboa posarà fi a aquell malson. És doncs de Guinea més que de cap altra colònia d'on sorgeix l'impuls per a la Revolució dels Clavells de 1974.