[ed2k] Segle XX temporada 2013...

Moderadors: arakelov, Petiso, Nava

Avatar de l’usuari

Autor del tema
lopere
Entrades: 3200
Membre des de: ds. ago. 14, 2010 14:38
Ubicació: Vallès Occidental
Status: Desconnectat

[ed2k] Segle XX temporada 2013...

#1

Entrada Autor: lopere » dt. gen. 15, 2013 23:55

Segle XX temporada 2013...
(DVBrip català-anglès x lopere) (TotsRucs.cat)
Imatge


Dades tècniques
Durada: 56 min. Mida: 625 MB
Vídeo: DVBrip, 704x400, XviD, 1334 kbps, Qf: 0,190 – 65% Test compressibilitat,
Audio 1: DVBrip, mp3, 128 kbps, 44,1 kHz, Cbr, Estèreo, (català)
Audio 2: DVBrip, mp3, 96 kbps, 44,1 kHz, Cbr, Mono, (anglès)

Segle XX - On és Hitler?
[hide]On és Hitler? Des del 1945, les especulacions, els rumors, les teories i les llegendes sobre la supervivència d'Adolf Hitler i la seva fugida del Berlín en ruïnes han fet córrer rius de tinta i han embadalit tots els partidaris de la interpretació esotèrica o conspirativa de la història. Articles, llibres i, darrerament, pàgines web, han situat el Führer nazi amagat sota els gels de l'Antàrtida, o protegit per Perón a la Patagònia argentina després de passar per l'Espanya de Franco, o acollit per Stroessner al Paraguai, o camuflat com a monjo en un monestir budista del Tibet.

Avui, a 'SEGLE XX', un documental alemany del 2010 que porta per títol On és Hitler? i que compta amb la col•laboració del prestigiós historiador britànic Anthony Beevor dóna una resposta categòrica a totes aquelles elucubracions. Hitler es va suïcidar el 30 d'abril de 1945, però el fet que les seves restes mig carbonitzades caiguessin en mans de l'Exèrcit Roig tres dies després, i la política obscurantista de Stalin sobre el tema han alimentat dècades de fabulació. En efecte, tot i que els soviètics havien localitzat i identificat sense marge d'error els ossos de Hitler i d'Eva Braun mal enterrats al pati de la Cancelleria, el règim de Stalin va decidir no donar-ne informació i mantenir els dubtes sobre la mort del dictador nazi, com un arma de propaganda en el context de la Guerra Freda.

Si Moscou, des del 1947, acusava els governs occidentals de redimir el nazisme alemany per utilitzar-lo contra l'URSS, la insinuació que Washington i Londres podien haver amagat una "fugida" de Hitler cap a Sudamèrica resultava d'allò més coherent amb la propaganda soviètica. De fet, mentre a l'Alemanya federal proliferaven els imitadors i els pretesos parents o fills naturals del Führer, el destí legal del seu patrimoni va portar la justícia bavaresa a obrir un procés per tal de certificar-ne la mort. Va ser una investigació llarga i minuciosa, amb testimonis directes dels fets del 30 d'abril de 1945 al búnquer de Berlín, que desembocà el 1956 en una declaració oficial de defunció.

Catorze anys després, el 1970, els soviètics desenterraven les restes d'Adolf i Eva de la base militar on les havien sepultat, a Magdeburg, a l'Alemanya Oriental, i les destruïen completament excepte alguna peça òssia que va ser enviada a Moscou. Caldria la caiguda de la Unió Soviètica i l'obertura parcial dels arxius del KGB per a què, el 1992, resultés confirmat allò que tots els historiadors solvents havien cregut. Això, és clar, no ha desanimat la imaginació dels mitòmans...[/hide]Segle XX - Les ruïnes del millor i del pitjor
[hide]Les ruines del millor i del pitjor Un documental nord-americà del 2008 que, en la versió original, té com a narrador l'actor Peter Coyote, ens farà conèixer avui el que ha estat considerat un dels desastres d'origen natural més importants en la història dels Estats Units: el terratrèmol de San Francisco del 1906.

A principis del segle XX, amb més de 400.000 habitants, San Francisco era la novena ciutat dels Estats Units, però la primera de la costa oest, "el París del Pacífic"; una metròpolis nova i fulgurant, rica i multiètnica, el símbol del dinamisme americà que havia digerit la Febre de l'Or i completat la conquesta de l'Oest. Era la ciutat que havia catapultat a la fama escriptors com Mark Twain o Jack London. Una ciutat capaç de contractar el tenor més famós i més car del món, Enrico Caruso, per a què hi cantés el Don José de Carmen al Grand Opera House la nit del 17 d'abril de 1906.

A les 5 i 12 minuts de la matinada següent, un terratrèmol de 7,8 graus en l'escala de Richter, amb una durada de 53 segons, va sacsejar bona part de Califòrnia al llarg de la falla de San Andrés, afectant especialment San Francisco. En les hores següents, desenes d'incendis provocats pel trencament de les conduccions de gas es van extendre per la ciutat, i l'ús massiu de la dinamita per part de l'exèrcit federal amb la intenció de crear tallafocs va donar al desastre unes dimensions dantesques. Després de quatre dies i quatre nits de cremar sense aturador, els bombers, els voluntaris, les forces navals i els canvis en la direcció del vent van aconseguir que els focs s'extinguissin.

El balanç de la catàstrofe havia de ser per força espectacular: gairebé 3.500 morts i 300.000 persones sense llar, perquè el sisme i sobretot el foc havien destruït 29.000 edificis, més de 500 illes de cases, el 86 % de la trama urbana de la ciutat.

Alguns d'aquells refugiats romandrien en camps de tendes i barracons durant dos anys, fins al 1908, pesi a la solidaritat de la resta del país i de l'estranger, i al ràpid esforç de reconstrucció que la societat californiana va posar en marxa. En aquell moment, hom calculà el valor dels danys en uns 400 milions de dòlars, que equivaldrien a gairebé 9.000 milions actuals, un cost comparable al de l'huracà Katrina el 2005. Per a les companyies d'assegurances, l'impacte del terratrèmol de San Francisco només es pot equiparar al dels atacs terroristes de l'11 de setembre de 2001 a Nova York.[/hide]Segle XX - Crònica del Tercer Reich, 1a part
[hide]Crònica del Tercer Reich, 1
Arribats al govern aprofitant les febleses de la democràcia de Weimar, explotant l'impacte de la crisi econòmica mundial, beneficiant-se de la ceguesa de les esquerres i de l'autosuficiència de les dretes, els nazis de Hitler no van desaprofitar l'ocasió que se'ls presentava l'hivern de 1933. En pocs mesos, i a través d'una paradoxalment anomenada "revolució legal", van liquidar el sistema parlamentari, van suprimir els partits, els sindicats, els diaris i les associacions hostils, van sotmetre les esglésies, van substituir el federalisme per una rigorosa centralització, van instaurar un estat d'excepció permanent.

A principis del 1934, havien desplegat un règim totalitari de partit únic aparentment irrevocable. A partir d'aleshores, es va entrar en la fase de consolidació i perfeccionament de la dictadura. La Nit dels Ganivets Llargs del juny de 1934 significà la fi de l'autonomia del Partit Nazi i, al mateix temps, la instauració de l'assassinat com una eina de la política d'Estat. La mort del mariscal Hindenburg va permetre a Hitler acumular un poder absolut i ser objecte d'una lleialtat i una glorificació pseudo-religioses, però també intensificar la seducció i la nazificació de les Forces Armades. I la promulgació, el setembre de 1935, de les Lleis de Nuremberg va formalitzar l'exclusió dels jueus alemanys de la comunitat nacional.

Paral•lelament, el nazisme donava, encara amb cautela, els seus primers passos en política exterior: la reincorporació al Reich de la regió del Sarre, el restabliment del servei militar obligatori i la reactivació de la indústria d'armament, contra les clàusules del tractat de Versalles. Dos anys i mig després del seu triomf, la fórmula de l'Alemanya nazi estava clara: opressió cap endins, i expansió cap enfora.[/hide]Segle XX - Crònica del Tercer Reich, 2a part
[hide]Crònica del Tercer Reich, 2
El segon dels quatre capítols de la sèrie documental alemanya Crònica del Tercer Reich, comprèn el trienni de 1936 a 1939.

Podriem dir que l'any 1936, el dels Jocs Olímpics d'hivern a Garmisch i d'estiu a Berlín, és aquell en què el règim nazi assoleix la seva imatge més amable i la màxima respectabilitat internacional: Adolf Hitler sembla haver tret Alemanya de la crisi econòmica i social per catapultar-la de nou al rang de gran potència, al lideratge tecnològic i a l'èxit esportiu. Però darrere d'aquests triomfs hi ha l'endeutament massiu del Reich i l'expropiació dels patrimonis dels jueus, mentre la política exterior dibuixada pel Führer una dècada abans en el llibre Mein Kampf comença a fer-se realitat.

Tenint com a aperitiu la remilitarització de Renània el març de 1936, i després d'haver constatat la manca de reacció de França i Gran Bretanya, la diplomàcia nazi es mostra cada cop més agosarada. Aquell agost, mentre a Berlín es reparteixen medalles d'or, plata i bronze, Hitler brinda un suport crucial a l'aixecament dels militars espanyols contra la República.

La guerra d'Espanya serà per al Tercer Reich un immens camp d'entrenament bèl•lic, una ocasió per afeblir les democràcies i una oportunitat de reforçar els interessos comuns amb la Itàlia feixista. A l'alçada de 1937, mentre el primer ministre britànic Neville Chamberlain persisteix en el miratge d'amansir Hitler a base de concessions, l'ordre europeu establert el 1919 a la conferència de Versalles ja s'ha esfondrat.

Després de cinc anys de preparació, Hitler creu doncs que el 1938 és la data per començar l'expansió territorial, la construcció de la Gran Alemanya. El primer pas serà l'Anschluss, la incorporació d'Àustria al Reich el març de 1938 enmig de l'entusiasme de la gran majoria dels austríacs. Sis mesos més tard és el torn de reivindicar els Sudets, les regions txeques de població germanòfona, que França i Gran Bretanya cedirà.[/hide]Segle XX - Crònica del Tercer Reich, 3a part
[hide]Crònica del Tercer Reich, 3
La sèrie alemanya Crònica del Tercer Reich arriba al seu tercer capítol, i amb ell a l'inici de la Segona Guerra Mundial. Després que el pacte germano-soviètic del 23 d'agost de 1939 hagués donat a Hitler la seguretat momentània de no haver de lliurar una gran guerra en dos fronts, l'agressió contra Polònia tenia llum verda, i es va posar en marxa l'1 de setembre, provocant al cap de dos dies la bel•ligerància de França i Gran Bretanya.

Per al Führer, es tractava -podriem dir- de la represa del conflicte bèl•lic de 1914-18, a la recerca d'un resultat que fes justícia a Alemanya. Al mateix temps, la guerra era la recepta òptima per desviar les tensions i les contradiccions internes del règim nazi cap a l'exterior, cohesionant al màxim la comunitat nacional. Simultàniament, la guerra desfermava la dinàmica assassina del règim. En un context de violència a gran escala, de sacrificis col•lectius i d'unanimitats patriòtiques, tot estava justificat: l'eliminació sistemàtica de malalts i de deficients físics o mentals dins mateix d'Alemanya, el tracte brutal a les poblacions civils de la Polònia conquerida, l'inici de la cacera en ghettos i de la liquidació de jueus a l'est.

La primavera del 1940, gràcies a una aviació moderníssima i a un ús revolucionari dels blindats, les forces armades del Tercer Reich conquerien en un parell de mesos gairebé tota l'Europa occidental, des de Noruega fins al golf de Biscaia, i començaven a practicar l'espoli sistemàtic dels països ocupats, un saqueig monetari, de mercaderies i de força de treball que seria la base de l'economia alemanya fins al 1945.

El juny de 1940, no en termes de domini territorial, però sí en la correlació de forces amb l'enemic -que és tan sols la Gran Bretanya- Hitler es troba al cim del seu poder. Tanmateix, la tossuderia britànica a no acceptar la derrota, els deliris racistes, l'obsessió ideològica per acabar amb el bolxevisme i la voluntat de donar al poble alemany un immens espai de domini imperial a l'est, tots aquests factors empenyen Hitler, el juny de 1941, a envair la Unió Soviètica amb un excés de confiança que resultarà suïcida.

En tot cas, la guerra racial des del Bàltic fins al Mar Negre crea el context per a l'assassinat massiu i sistemàtic dels jueus d'Europa, mentre l'atac japonès al Pearl Harbour i l'entrada en la guerra dels Estats Units d'Amèrica donen al conflicte una dimensió planetària i estableixen una nova balança industrial en la que al Reich alemany li resultarà cada cop més difícil imposar-se.[/hide]Segle XX - Crònica del Tercer Reich, 4a part
[hide]Crònica del Tercer Reich, 4
El quart i últim capítol de la sèrie documental Crònica del Tercer Reich, cobreix el període 1942-1945.

Un cop dissipat el miratge d'una desfeta soviètica abans de l'hivern de 1942, després que l'anhel de conquerir el petroli del Caucas hagués arrossegat la Wehrmacht a la ratera de Stalingrad i que els exèrcits italo-alemanys fossin també derrotats al nord d'Àfrica, a mitjan 1943, amb les tropes nord-americanes ja desplegades a la riba sud del Mediterrani, una victòria final del Tercer Reich resultava objectivament impossible. Aquell estiu, la caiguda de Mussolini i el canvi de bàndol d'Itàlia ho acabaven de confirmar.

Tanmateix, ni aquest seguit de males notícies, ni els bombardejos cada cop més intensos que la rereguarda alemanya sofria per part dels anglo-americans no van esquerdar el front intern, l'adhesió almenys passiva de la immensa majoria dels ciutadans del Reich al règim nazi. Alguns autors han parlat d'"apatia lleial", altres d'un "conformisme paralitzant". El fet és que la societat alemanya, mimada pel seu govern en termes de proveïment gràcies al saqueig dels jueus i dels països ocupats, va mantenir l'adhesió al Führer i l'obediència bàsica al sistema fins al final, i no pas principalment per simple temor a la repressió.

De qualsevol manera, el curs de les operacions militars era cada cop més desastrós per molt que la propaganda de Goebbels s'esforcés a ocultar-ho. L'exaltació del "geni del Führer", de la seva intuïció clarivident, havia convertit mariscals i generals en simples auxiliars d'un Hitler cada cop més llunàtic, més presoner de les seves obsessions, els seus deliris i les seves paranoïes.

Quan l'èxit del desembarcament aliat a Normandia va iniciar el compte enrere de la desfeta final del Reich, un grup d'oficials van voler donar a Alemanya una sortida digna mitjançant l'eliminació del dictador. El fracàs del complot de juliol de 1944 significà la fi de l'única oposició que hauria pogut enderrocar el règim. Només restava ja la resistència a ultrança, esperonada per la por a la venjança dels vencedors i concebuda per Hitler com una mena d'immolació col•lectiva: ja que el poble alemany no havia estat capaç de guanyar la guerra, no era digne de sobreviure.

En efecte, sis milions i mig d'alemanys no van sobreviure a l'apocalipsi que ells mateixos havien desfermat. Als altres els costaria moltes dècades redimir-se de la responsabilitat col•lectiva per totes les atrocitats que el Tercer Reich havia comès en nom seu.[/hide]Segle XX - Raoul Wallenberg 1a part
[hide]Sens dubte, es tracta del nom més cèlebre dins la curta llista de diplomàtics que, a l'Europa nazi, van arriscar-se a salvar jueus de l'extermini. Parlem de Raoul Wallenberg, a la figura del qual està dedicat el doble documental alemany que us presentem.[/hide]Segle XX - Raoul Wallenberg 2a part
[hide]Segona part del documental alemany dedicat a Raoul Wallenberg, sens dubte, el nom més cèlebre dins la curta llista de diplomàtics que, a l'Europa nazi, van arriscar-se a salvar jueus de l'extermini.[/hide]Segle XX - Ells eren les brigades roges, 1a part. El vot no paga, agafem el fusell!
[hide]Un doble documental de producció francesa datat el 2011 ens permet a partir d'avui, a "Segle XX", reconstruir l'episodi més dramàtic de la història d'Itàlia des del final de la Segona Guerra Mundial: el segrest i l'assassinat d'Aldo Moro; i fer-ho d'una manera excepcional: a través dels testimonis de quatre dels deu terroristes que van fer aquella acció. El títol de la minisèrie és "Ells eren les Brigades Roges".

L'origen d'aquesta organització cal situar-lo en l'onada d'esquerranisme que des del 1968-69 va sacsejar no només moltes universitats europees, sinó també la nodrida classe obrera de Milà o de Torí, i que va desbordar els sindicats establerts i el poderosíssim Partit Comunista Italià. És aquesta barreja de sindicalisme exasperat i contestació estudiantil la que va portar unes desenes de joves universitaris, obrers i pagesos de procedència tant comunista com catòlica a crear el 1969 el grup Sinistra Proletaria i després, la tardor del 1970, a constituir les Brigades Roges. El seu propòsit era reprendre el combat insurreccional abandonat pel PCI el 1945 i crear un Partit Comunista Combatent que donés suport armat a les lluites obreres, des de la convicció que hi havia les condicions per engegar a Itàlia un procés revolucionari.

La primera etapa d'activitat de les Brigades, fins al 1974, es pot definir com de propaganda armada. Havent comprovat que el gros de la classe treballadora no els seguia, els brigadistes es van autoerigir en una avantguarda revolucionària professionalitzada, gairebé sacerdotal, que atacava quadres i dirigents d'empresa (va començar cremant-los els cotxes i va acabar amb segrestos llampec) a fi d'intimidar-los i amb l'esperança de guanyar-se així la simpatia de la classe obrera. El segrest del cap de personal de la FIAT a Torí o el d'un magistrat de Gènova l'abril de 1974 van ser la culminació d'aquesta fase. Alhora, les elucubracions teòriques de les Brigades Roges també esdevenien més radicals.[/hide]Segle XX - Ells eren les brigades roges, 2a part. La revolució no és una festa de societat[hide]Ells eren les Brigades Roges (2) Completem avui l'emissió del doble documental francès titulat "Ells eren les Brigades Roges". Aquesta organització va causar els primers morts -dos militants del neofeixista Movimento Sociale Italiano- al juny de 1974 a Pàdua. Tres mesos després, dos dels seus màxims dirigents (Renato Curcio i Alberto Franceschini) eren detinguts, cosa que afavorí la transformació de les BR en un exèrcit guerriller sota el lideratge del més militarista Mario Moretti.

Començà aleshores la lluita contra els "servidors de l'Estat" i els seus "còmplices", lluita que va experimentar un salt qualitatiu amb l'assassinat del fiscal general de Gènova al juny de 1976, del director del diari torinès La Stampa aquell novembre, del degà del col·legi d'advocats de Torí l'abril següent, etcètera. En aquesta ofensiva, les víctimes més afortunades només eren "gambizzate" (és a dir, que rebien uns trets a les cames): per exemple, el periodista Indro Montanelli. Moltes altres (magistrats, funcionaris de presons, policies) rebien els trets al cap. Com ha succeït amb altres grups terroristes, per a les Brigate Rosse matar havia esdevingut la principal forma d'existir.

Dins d'aquesta dinàmica d'escalada, capturar Aldo Moro, president de la Democràcia Cristiana, expresident de govern, símbol de la "contrarevolució imperialista", esdevenia el màxim desafiament a aquell Estat que els brigadistes volien destruir. El segrest, amb l'assassinat dels cinc policies d'escorta, va tenir lloc el 16 de març de 1978 a Roma, sense que la condemna massiva de partits i sindicats afectés en res les fanàtiques conviccions dels terroristes. Sotmès ràpidament a un "procés popular" i condemnat a mort, van començar aleshores gairebé dos mesos en què Moro va escriure 86 cartes intentant salvar la vida; en què la classe política italiana quasi en bloc rebutjà qualsevol negociació; en què els segrestadors explotaren el dramatisme del cas -fins i tot el Papa Pau VI els suplicà clemència- i volgueren fer recaure la responsabilitat de la sort de Moro en les institucions.

Fins que, al matí del 9 de maig, assassinaren fredament el seu ostatge i abandonaren el cadàver dins un cotxe al centre de Roma. Si, per a la Democràcia Cristiana en crisi, Aldo Moro esdevingué un màrtir legitimador, per a les Brigades Roges aquell crim va resultar fatal, ja que va engegar una dinàmica d'implosió que desintegraria el grup després d'haver perpetrat 86 assassinats entre 1974 i 1988. Impressiona constatar, però, que tants anys després els supervivents no mostrin símptomes de penediment i segueixin captius de la seva lògica delirant sobre "el procés revolucionari" i "la conquesta del poder".[/hide]Segle XX - La tempesta que va arrasar Mèxic - 1a part. El tigre alliberat[hide]"La tempesta que va arrasar Mèxic" és el títol d'un doble documental de la televisió pública nord-americana a través del qual mirarem d'explicar, el desenvolupament i les conseqüències de la Revolució Mexicana, aquella llarga i confusa convulsió iniciada el 1910, mitificada pel cinema, per la literatura i fins i tot pels corridos, que va causar un milió de morts i que va marcar la història del país fins avui mateix.[/hide]Segle XX - La tempesta que va arrasar Mèxic - 2a part. El llegat[hide]La segona meitat del documental nord-americà La tempesta que va arrasar Mèxic ens permetrà conèixer millor el desenllaç i el llegat d'aquella Revolució Mexicana que, iniciada el 1910, barrejava en el seu balanç progressos legislatius indubtables, però també un caos de guerrilles i exèrcits rebels (entre 1916 i 1920 en van actuar almenys catorze), mentre el president Venustiano Carranza intentava sense èxit pacificar el país.

Aquella revolució, per altra banda, va mostrar una aguda tendència a devorar els seus fills. A banda de Francisco Ignacio Madero, assassinat el 1913 com ja vàrem veure a la 1a part, Emiliano Zapata ho va ser el 1919; l'instigador d'aquesta mort, el president Carranza, va caure sota les bales el 1920; el mític Francisco -Pancho- Villa va ser víctima d'una emboscada el 1923; i el president Álvaro Obregón va ser abatut el 1928.

Al mateix temps, l'anomenada Guerra Cristera del 1926-29, entre l'exèrcit federal i guerrilles catòliques contràries a la política anticlerical del règim, va causar uns 250.000 morts. A aquelles alçades, en efecte, la revolució ja s'havia convertit en un règim: el 1929 es va crear el Partido Nacional Revolucionario que, rebatejat després com a Partido de la Revolución Mexicana i, el 1946, com a Partido Revolucionario Institucional, PRI, governaria Mèxic sense disputa durant 70 anys, esdevingut un veritable partit-Estat.

Abans, però, el sistema va tenir la sort de conèixer, entre 1934 i 1940, la presidència del general Lázaro Cárdenas, un líder polític que es va guanyar la legitimitat popular amb les seves reformes agrària i laboral, amb la nacionalització del petroli mexicà, amb aquella política exterior progressista, antifeixista i humanitària que el portà a donar suport a la República Espanyola i, després, a obrir de bat a bat les portes de Mèxic a desenes de milers de republicans catalans i espanyols exiliats el 1939.

Amb tot, les rendes del llegat de Lázaro Cárdenas es van anar esgotant durant les dècades següents, mentre el règim del PRI es dretanitzava, adoptava un caràcter autoritari i repressiu, s'identificava amb un sindicalisme manipulador i corrupte i practicava el frau electoral sistemàtic.

Tots aquests factors van conduir a la derrota electoral de l'any 2000, i a les dues presidències successives dels conservadors Vicente Fox i Felipe Calderón. Tanmateix, el profund arrelament del PRI, la força que li dóna encara presentar-se com l'hereu de la revolució de 1910, li van permetre guanyar les eleccions del 2012 i recuperar recentment la presidència de la República en la persona d'Enrique Peña Nieto.[/hide]Segle XX - Les noies de les ruïnes[hide]A través d'un documental francès del 2009, proposem un tema que, després d'haver estat tabú durant dècades, incomoda encara avui la societat alemanya, i també la memòria oficial russa sobre la Segona Guerra Mundial. El tema és la sort que van córrer les dones berlineses en el curs de la conquesta soviètica de la capital del Reich, la primavera del 1945; una sort reconstruïda a través de dietaris femenins de l'època, i també dels testimonis colpidors que ofereixen, davant la càmera, un grapat de supervivents d'aquells dies convulsos.

Després de dos anys de bombardejos aeris quotidians que havien deixat un milió de persones sense llar, de la fugida cap a l'oest de centenars de milers d'habitants, de mesos de penúria i setmanes de setge per part de l'Exèrcit Roig, el Berlín de l'abril de 1945 era un indret on la solidaritat, les normes cíviques i la moral convencional havien deixat d'existir ben abans de l'entrada de les tropes soviètiques. La irrupció d'aquestes, però, i la rendició de la ciutat el 2 de maig, van desfermar una onada de pillatge i violència per part dels conqueridors, gairebé sempre en estat d'embriaguesa.

Tota mena d'objectes de valor, però en especial rellotges i roba, van ser saquejats, i unes cent-deu mil dones de totes les edats van ser víctimes de violacions, sovint múltiples, per part dels membres de l'Exèrcit Roig. En aquestes agressions s'hi barrejaven la set de venjança dels soldats, sabedors de les atrocitats que els alemanys havien comès en territori soviètic, i un impuls atàvic, comú a totes les guerres, d'humiliar l'enemic vençut i subratllar la pròpia victòria. En tot cas, unes deu mil de les dones violades es van suicidar, i el 90 % dels embarassos resultants van acabar en avortament. Després, un cop passats els primers dies, moltes berlineses van travessar la tèrbola frontera que separa la violació de la prostitució en temps de guerra, a canvi de menjar i de protecció.

La moral quedava distorsionada per la necessitat de sobreviure en aquella ciutat gairebé buida d'homes alemanys (n'hi havia 11 milions que eren presoners de guerra), on desenes de milers de dones treballaven en el desenrunament (eren les anomenades Trümmerfrauen o 'dones de les ruïnes') a canvi d'un grapat de patates. I per fi, el 3 de juliol, va arribar a Berlín l'exèrcit dels Estats Units per iniciar l'ocupació quatripartida de la ciutat. Als soldats nord-americans, carregats de cigarrets, xocolata i conserves de tota mena, ja no els va caldre forçar ningú per obtenir companyia o favors sexuals.[/hide]Segle XX - L'últim complot de Stalin[hide]"L'últim complot de Stalin" és un esplèndid documental francès datat el 2009 que, amb el suport de testimonis molt valuosos, ens aproxima al tenebrós sistema que va governar la Unió Soviètica entre 1924 i 1953. En efecte, la història que presenta és incomprensible fora del context de l'estalinisme, una forma de poder basada en la sospita permanent, en la malfiança envers tot i tothom, en la convicció d'estar envoltats d'enemics ocults que calia desemmascarar i liquidar per mitjà de periòdiques purgues.

En l'origen d'allò que serà conegut com "l'afer dels metges", o "el complot de les bates blanques", hi ha almenys tres factors. D'una banda, la campanya antisemita i "anticosmopolita" desfermada per Stalin des del 1947, que culminà el 1952 amb l'afusellament dels 13 membres del Comitè Antifeixista Jueu, creat pel mateix Stalin durant la guerra. També, el recel del líder soviètic envers alguns dels seus col•laboradors més pròxims (Molotov, Mikoian, Voroshilov, Beria) i especialment envers uns serveis de seguretat que considerava ineficaços i sospitosos de traïció. En tercer lloc, les relacions amb l'estat d'Israel, a qui Stalin havia brindat un suport decisiu en el seu naixement el 1948, per sospitar al cap de pocs mesos sobre la doble lleialtat dels jueus soviètics, i veure'l després com un peó de l'imperialisme nord-americà en la fase àlgida de la Guerra Freda. Amb aquests vímets, i sempre per instigació de l'amo del Kremlin, a partir de la segona meitat del 1951 els serveis de seguretat van començar a fabricar el complot, a practicar detencions i tortures per obtenir "confessions" a mida, "confessions" al voltant de la tesi que Stalin formularia davant del Politburó l'1 de desembre de 1952: "tot jueu nacionalista és un enemic potencial a sou dels Estats Units. I entre els meus metges hi ha molts jueus sionistes".

El 13 de gener de 1953, la suposada conjura dels metges "burgesos i sionistes" del Kremlin per liquidar la jerarquia soviètica va esclatar en un article a "Pravda", mentre regnava a Moscou un clima de pogrom, corrien rumors de deportació massiva dels jueus soviètics i es trencaven les relacions diplomàtiques amb Israel. La mort de Stalin, aquell 5 de març, va tallar en sec la purga iniciada. La rapidesa (menys d'un mes) amb què els seus successors, i sobretot Beria, van alliberar i rehabilitar els detinguts, anunciant que tot el complot era fals, demostra que s'havia tractat de molt més que d'un rampell antisemita: Stalin, abans de desaparèixer, havia volgut suprimir la major part dels hereus potencials a fi de realçar pòstumament la seva pròpia grandesa.[/hide]Segle XX - Els ciutadans K[hide]A "Segle XX", els presentem un documental francès al qual esdeveniments posteriors a la seva elaboració han donat un interès i un valor afegits. Produït el 2007, porta per títol "Els Ciutadans K," i és un retrat de Jaroslaw i Lech Kaczynski, els dos germans bessons que, en aquell moment, eren el primer ministre i el president de la República de Polònia.

Nascuts a Varsòvia al juny de 1949, fills d'una família catòlica d'antics membres de la resistència patriòtica antinazi i anticomunista, van ser educats en aquest ambient i, tanmateix, el 1962 van protagonitzar un film infantil de producció oficial titulat "Els dos que van robar la lluna". Podríem dir que aquesta va ser la seva única connivència amb el règim comunista, perquè ja com a estudiants, després llicenciats i doctorats en Dret, es van enrolar en plataformes d'oposició a la dictadura: primer en el Comitè d'Autodefensa Obrera i, el 1980, en el sindicat lliure Solidarnosc.

Empresonats un any sota la llei marcial del general Jaruzelsky, el 1989 l'inici de la transició democràtica polonesa convertí els germans Kaczynski en senadors, i dos anys després en diputats. Membres del cos presidencial de Lech Walesa el 1991, l'afany dels bessons per depurar d'antics comunistes els aparells de l'Estat els portà a una ruptura total amb el premi Nobel i a una travessa pel desert polític que duraria fins a l'any 2000.

En aquesta darrera data, Lech Kaczynski va ser breument ministre, i el 2001 els dos germans van fundar la seva pròpia força política, el partit Dret i Justícia, de dreta catòlica, nacionalista i euroescèptica, que l'any següent catapultà Lech a l'alcaldia de Varsòvia. Gràcies a la popularitat guanyada en aquest càrrec, el 2005 es convertí en president de la República, mentre el seu partit era el més votat en les eleccions legislatives. Això últim va fer possible que, al juliol del 2006, Jaroslaw Kaczynski esdevingués primer ministre, donant lloc a una insòlita cohabitació institucional entre els dos bessons que duraria setze mesos, fins al novembre del 2007.

Derrotats en les immediates eleccions parlamentàries, Jaroslaw Kaczynski i el partit Dret i Justícia han restat des d'aleshores a l'oposició. El seu germà Lech, en canvi, va continuar com a polèmic i combatiu president de la República fins que, el 10 d'abril del 2010, un accident aeri li costà la vida a Smolensk, quan acudia amb gran part de la cúpula de l'Estat polonès a un acte d'homenatge a les víctimes de la matança de Katyn, el 1940. Des d'aleshores el germà supervivent, Jaroslaw, no ha parat d'intentar l'explotació política d'aquella tragèdia, ni d'insinuar una tèrbola conjura entre Rússia i els liberals polonesos per liquidar l'insubornable patriota que era Lech Kaczynski.[/hide]Segle XX - L'exèrcit roig -1- Les guerres civils[hide]Avui estrenem, a SEGLE XX, una producció francesa del 1999, un documental de factura clàssica enriquit amb excel•lents imatges d'arxiu i valuosos testimonis, que ens explicarà al llarg de tres capítols la història de l'Exèrcit Roig, i amb ella també una bona part de la història soviètica.

L'aparell militar de la Rússia tsarista, l'enorme exèrcit imperial, s'havia anat descomponent en el curs de la guerra mundial iniciada el 1914, i el març de 1917 va deixar de respondre a les ordres del poder polític, i es va fer possible així la revolució democràtica. Vuit mesos després, el novembre, els bolxevics en van tenir prou amb uns milers de guàrdies rojos per executar el seu cop d'Estat a Petrograd quasi sense resistència.

Però quan, al cap de poques setmanes, la resistència va sorgir a la perifèria de l'imperi en forma de guerra civil, el flamant poder soviètic va haver de crear, el gener de 1918, l'Exèrcit Roig dels Obrers i els Camperols, un exèrcit ideològic, inicialment de voluntaris, que ben aviat el comissari del poble per a la Guerra, Lev Trostki, va convertir en una potent màquina militar fonamentada en la lleva obligatòria i en la recuperació de milers d'oficials tsaristes, controlats -això sí- pels corresponents comissaris polítics. La primavera del 1919, els seus rengles ja aplegaven 1.800.000 homes.

Victoriós sobre els blancs en la guerra civil, però vençut pels polonesos quan intentava expandir la revolució cap al centre d'Europa, l'Exèrcit Roig va seguir sent una força ideològica, el braç armat de la dictadura bolxevic per esclafar els mariners de Kronstadt o els milers de revoltes camperoles contra la col•lectivització. Al mateix temps, aquest braç armat procurava modernitzar-se (durant els anys 20, en col•laboració secreta amb l'Alemanya de Weimar), es mecanitzava i instruïa les primeres forces paracaigudistes del món, mentre enginyers com Polikarpov o Tupolev dissenyaven avions tecnològicament avançats. A mitjan anys 30, l'Exèrcit Roig tenia al seu darrere un sòlid complex militar-industrial.

Tanmateix, la paranoia de Stalin va decapitar aquest brillant desenvolupament. Entre el juny de 1937 i el juliol de 1938, Tujachevski i quatre mariscals més, 200 generals i entre 20.000 i 30.000 oficials superiors de l'Exèrcit Roig, els de mentalitat més moderna, van ser executats perquè l'amo del Kremlin no hi confiava prou. A banda de la immensa pèrdua de talent professional, de capital humà, la purga estalinista va estendre per tot l'Exèrcit Roig una por paralitzadora de qualsevol iniciativa, de qualsevol innovació, de qualsevol idea pròpia. Per conservar la pell, els militars supervivents van entendre que calia obeir i callar. Una recepta suïcida de cara al futur immediat.[/hide]Segle XX - L'exèrcit roig -2- La guerra patriòtica[hide]La història de l'Exèrcit Roig, arriba en aquest segon capítol a un punt d'inflexió crucial, que és la invasió alemanya de la Unió Soviètica iniciada, sense prèvia declaració de guerra, el 22 de juny del 1941.
Fins aleshores, i des de la seva creació el 1918, l'Exèrcit Roig havia estat un exèrcit ideològic que només havia lliurat guerres ideològiques: la o les guerres civils per imposar el comunisme a aquells territoris o sectors socials de la Gran Rússia que hi eren refractaris; i les guerres contra Polònia el 1920 o contra Finlàndia el 1939, motivades pel desig d'exportar la fórmula comunista a aquests països. Va ser en la gegantina i terrible confrontació amb els invasors hitlerians que l'Exèrcit Roig esdevingué un exèrcit nacional, el braç armat de la pàtria russosoviètica en lluita per la supervivència.

Com és ben sabut, l'inici d'aquesta lluita va agafar l'Exèrcit Roig desprevingut i amb estratègies equivocades, sobretot per culpa de la ceguesa de Stalin, que n'havia liquidat els millors comandaments i s'obstinava a negar la imminència d'un atac alemany. Això explica que, en menys de tres mesos, les forces soviètiques tinguessin dos milions de baixes, i també el to del primer discurs de Stalin després de la invasió, el 3 de juliol de 1941: un to compungit i autojustificatori, ple de referències a la pàtria atacada per la perfídia alemanya i a la necessitat de defensar-la amb totes les forces, però sense cap al•lusió al Partit Comunista, ni a l'agricultura col•lectivitzada, ni a la dictadura del proletariat.

En aquest sentit, la millor aliada de Stalin a l'hora d'esperonar la mobilització i la resistència dels pobles soviètics va ser la brutalitat nazi contra les poblacions civils dels territoris ocupats, que convertí la lluita contra la Wehrmacht en qüestió de vida o mort. Amb tot, Stalin va fer gestos concrets per desideologitzar l'Exèrcit Roig: l'octubre de 1942, per exemple, suprimí el cos de comissaris polítics que controlaven als oficials de carrera, i reforçà les prerrogatives i els privilegis d'aquests, que podien tornar a lluir xarreteres i galons daurats, i a rebre noves condecoracions sense cap connotació roja, com ara les ordres de Suvorov, de Kutuzov o d'Alexandre Nevski. El conflicte bèl•lic, que la propaganda batejà significativament com la Gran Guerra Patriòtica, va permetre també l'eclosió de nous talents militars que, esquivant la malfiança de Stalin, serien decisius per a la victòria final, com ara els generals Georgi Zhúkov, Konstantin Rokossovski, Ivan Koniev, Fiodor Tolbujin o Vassili Txuikov.[/hide]Segle XX - L'exèrcit roig -3- L'apropiació de la victòria[hide]Arribem avui, a SEGLE XX, al tercer i últim capítol de la sèrie documental francesa dedicada a la història de l'Exèrcit Roig, un capítol que porta per títol "L'apropiació de la victòria". El desenllaç de la batalla de Stalingrad, el gener de 1943, però encara més el de la batalla de Kursk, l'estiu següent, van capgirar definitivament el curs de la contesa germano-soviètica.

A partir d'aleshores, va ser un Exèrcit Roig modernitzat (en part, gràcies al material nord-americà), tècnicament i numèricament superior a la Wehrmacht i pletòric de moral, el que va prendre la iniciativa militar per no deixar-se-la arrabassar. I van arribar les victòries i els avenços cada cop més ràpids del 1944 i 1945 a través de Bielorrússia, Ucraïna i Polònia fins a arribar a territori alemany, al "cau de la bèstia feixista", com deia la propaganda soviètica.

Naturalment, la meta final era Berlín. Quan ja la sentien a l'abast de la mà, el millor cronista militar soviètic de la Segona Guerra Mundial, el gran Vasili Grossman, va escriure aquestes paraules emocionades: "M'agradaria cridar, cridar a tots els nostres germans, als nostres soldats que jauen sota la terra russa, ucraïnesa, bielorussa i polonesa, que dormen per sempre en els nostres camps de batalla: 'Camarades, podeu sentir-me? Ho hem aconseguit!'". Poques setmanes després, la bandera roja onejant al capdamunt del Reichstag va simbolitzar com cap altra imatge la magnitud del triomf.

En aquest punt, però, l'Exèrcit Roig va tornar a canviar de naturalesa i, d'exèrcit nacional russosoviètic, es convertí en instrument de l'expansió imperial de l'URSS. Sense els seus tancs i els seus milions de soldats, només frenats pel monopoli nord-americà de l'arma atòmica, el model polític i econòmic comunista no s'hauria implantat mai en tota l'Europa oriental. Així, els alliberadors es convertirien aviat en ocupants.

A l'interior de l'URSS, en tot cas, la victòria del 1945, exaltada pel seu cost immens en vides i sofriments, mitificada i sacralitzada a través d'un veritable culte patriòtic ple de commemoracions, monuments i homenatges als veterans, esdevingué una gran font de legitimació per al poder absolut de Stalin i per al règim en general. Encara avui, els nostàlgics i els hereus de la dictadura soviètica, entre els segons Vladímir Putin, subratllen que, amb tots els seus defectes, aquella aconseguí expulsar i esclafar l'invasor alemany.

El 1946, potser per preservar-ne la glòria, Stalin decretà que, en endavant, l'Exèrcit Roig passés a denominar-se Exèrcit Soviètic.[/hide]Segle XX - L'ombra de Dràcula. La veritable història de la revolució romanesa
[hide]En la caiguda dels règims comunistes de l'Europa oriental que es produí el 1989, l'únic capítol sagnant, amb un balanç de més de mil morts, va ser la revolució romanesa d'aquell desembre.

Doncs bé, el documental que els proposem avui a "Segle XX", titulat L'ombra de Dràcula, ens explica amb detall com es va desencadenar aquella revolució. El protagonista de la història és Laszlo Tökes, membre de la minoria hongaresa a Romania i pastor protestant d'aquesta comunitat, adscrit a una parròquia de la ciutat de Timisoara i compromès des de principis dels anys 80 en la crítica i la denúncia contra la dictadura de Ceaucescu.[/hide]
lopere l’ha editat per darrera vegada el dia: dl. feb. 23, 2015 15:51, en total s’ha editat 17 vegades.



Avatar de l’usuari

MetalHead
Entrades: 1799
Membre des de: dj. feb. 16, 2012 19:19
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] Segle XX - On és Hitler?

#2

Entrada Autor: MetalHead » dc. gen. 16, 2013 6:35

Interessant! Me'l baixo ^^
There is only one god, and his name is Death. And there is only one thing we say to Death: “Not today.”

Avatar de l’usuari

Autor del tema
lopere
Entrades: 3200
Membre des de: ds. ago. 14, 2010 14:38
Ubicació: Vallès Occidental
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] Segle XX temporada 2013...

#3

Entrada Autor: lopere » dg. gen. 20, 2013 12:58

lopere l’ha editat per darrera vegada el dia: dg. gen. 27, 2013 13:16, en total s’ha editat 1 vegada.


pocabroma
Entrades: 11
Membre des de: ds. set. 29, 2007 14:44
Ubicació: El Vallès Occidental
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] Segle XX temporada 2013...

#4

Entrada Autor: pocabroma » dj. gen. 24, 2013 14:51

Moltes gràcies lopere per la nova temporada de Segle XX.

He vist que a rucatala.org també els estan compartint: http://www.rucatala.org/index.php?modul ... 1&pid=4128

No seria millor tenir una única versió compartida per tal de tenir més fonts?

Avatar de l’usuari

Autor del tema
lopere
Entrades: 3200
Membre des de: ds. ago. 14, 2010 14:38
Ubicació: Vallès Occidental
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] Segle XX temporada 2013...

#5

Entrada Autor: lopere » dv. gen. 25, 2013 13:12

pocabroma ha escrit:He vist que a rucatala.org també els estan compartint: http://www.rucatala.org/index.php?modul ... 1&pid=4128
És veritat, hi ha alguns videos que els tenim a TotsRucs i també a les webs germanes "rucatala" i "Comparteix". De tota manera si algun dels documentals que jo penjo et costa de baixar, m'ho fas saber (via Missatge Privat, em dius quin nom d'usuari tens a l'eMule i què és el que et vols baixar) i et donaré tota classe de prioritats.
pocabroma ha escrit:No seria millor tenir una única versió compartida per tal de tenir més fonts?
El que proposes esta bé, però a la pràctica és molt difícil, per no dir impossible. Pensa que un documental l'atrapem quan l'emeten, quasi sobre la marxa i no ens donaria temps de posar-nos d'acord a priori els de les tres webs per a veure qui el farà.

Dins de TotsRucs ens fem suplències, perquè si a algu se li fa malbé una gravació pot agafar la d'un altre, tot i així, de vegades pensant que l'altre ja el fa es pot quedar sense fer-lo ningú... :mrgreen: això dins de la pròpia web!! Imagina't si s'haguessin de coordinar totes tres, passar-se els enllaços, etc.

Gràcies per interessar-te en el que publico. Com que aquesta feina la fem de manera totalment desinteressada, la compensació és moral i t'agrada veure que hi ha gent que aprecia el que fas.

Salut! :D
lopere

Avatar de l’usuari

Autor del tema
lopere
Entrades: 3200
Membre des de: ds. ago. 14, 2010 14:38
Ubicació: Vallès Occidental
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] Segle XX temporada 2013...

#6

Entrada Autor: lopere » dg. gen. 27, 2013 13:15

Afegit el primer capítol d'una minisèrie de 4, titulada "Crònica del Tercer Reich"

Segle XX - Crònica del Tercer Reich, 1a part

Avatar de l’usuari

MetalHead
Entrades: 1799
Membre des de: dj. feb. 16, 2012 19:19
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] Segle XX temporada 2013...

#7

Entrada Autor: MetalHead » dl. gen. 28, 2013 4:11

Gràcies lopere, ja saps que m'encanta la temàtica de la segona guerra mundial ^^
There is only one god, and his name is Death. And there is only one thing we say to Death: “Not today.”

Avatar de l’usuari

lauriqui
Entrades: 909
Membre des de: ds. abr. 28, 2007 11:36
Ubicació: Maresme
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] Segle XX temporada 2013...

#8

Entrada Autor: lauriqui » dv. feb. 01, 2013 22:30

Avall que va! Moltes gràcies lopere!!!!
Imatge

Avatar de l’usuari

Autor del tema
lopere
Entrades: 3200
Membre des de: ds. ago. 14, 2010 14:38
Ubicació: Vallès Occidental
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] Segle XX temporada 2013...

#9

Entrada Autor: lopere » dg. feb. 03, 2013 9:54

Aquí teniu la segona part d'aquest interessant documental:

Segle XX - Crònica del Tercer Reich, 2a part

Avatar de l’usuari

Autor del tema
lopere
Entrades: 3200
Membre des de: ds. ago. 14, 2010 14:38
Ubicació: Vallès Occidental
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] Segle XX temporada 2013...

#10

Entrada Autor: lopere » dg. feb. 10, 2013 10:49

Afegida la tercera part d'aquest interessant documental:

Segle XX - Crònica del Tercer Reich, 3a part

Avatar de l’usuari

MetalHead
Entrades: 1799
Membre des de: dj. feb. 16, 2012 19:19
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] Segle XX temporada 2013...

#11

Entrada Autor: MetalHead » dg. feb. 10, 2013 17:47

lopere ha escrit:Afegida la tercera part d'aquest interessant documental:

Segle XX - Crònica del Tercer Reich, 3a part
Ahir a la nit ma mare em deia: "dígali a en lopere que estic esperant la tercera part".
Jajajajajajaja. A casa ja et coneixem com el noi dels documentals.

:P
There is only one god, and his name is Death. And there is only one thing we say to Death: “Not today.”

Avatar de l’usuari

Autor del tema
lopere
Entrades: 3200
Membre des de: ds. ago. 14, 2010 14:38
Ubicació: Vallès Occidental
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] Segle XX temporada 2013...

#12

Entrada Autor: lopere » dl. feb. 18, 2013 0:31

I amb la 4a part que poso avui, ja tenim la Crònica del tercer Reich completa. :roll:

Segle XX - Crònica del Tercer Reich, 4a part

Avatar de l’usuari

lauriqui
Entrades: 909
Membre des de: ds. abr. 28, 2007 11:36
Ubicació: Maresme
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] Segle XX temporada 2013...

#13

Entrada Autor: lauriqui » ds. feb. 23, 2013 23:55

Mil gràcies!!!! (o mil i una :P)
Imatge

Avatar de l’usuari

jordi61
Entrades: 16
Membre des de: dv. abr. 01, 2011 20:29
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] Segle XX temporada 2013...

#14

Entrada Autor: jordi61 » dg. feb. 24, 2013 12:19

Gràcies lopere.

Avatar de l’usuari

Autor del tema
lopere
Entrades: 3200
Membre des de: ds. ago. 14, 2010 14:38
Ubicació: Vallès Occidental
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] Segle XX temporada 2013...

#15

Entrada Autor: lopere » dl. feb. 25, 2013 13:47

Benvolguts seglevintaires :lol: : aquesta setmana us sortirà Segle XX per les orelles :mrgreen: , n'han fet tres!!!

Segle XX - Raoul Wallenberg 1a part
Segle XX - Raoul Wallenberg 2a part
Segle XX - Ells eren les brigades roges, 1a part. El vot no paga, agafem el fusell!

Respon