[ed2k] 30 minuts (Temp. 2019-2020) Nous !!

Moderadors: arakelov, Petiso, Nava

Avatar de l’usuari

dcop
Entrades: 372
Membre des de: dt. des. 07, 2010 16:38
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] 30 minuts (Temp. 2019-2020) Nous !!

#31

Entrada Autor: dcop » dl. maig 18, 2020 16:38

Moltíssimes gràcies :!: :!: :!:

Baixant :!:



Avatar de l’usuari

Autor del tema
naroatna
Entrades: 20288
Membre des de: ds. des. 30, 2006 23:43
Ubicació: Figueres - Alt Empordà
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] 30 minuts (Temp. 2019-2020) Nous !!

#32

Entrada Autor: naroatna » dg. jul. 05, 2020 17:30

I doncs ens posem al dia, i novament disculpes pel retard. :roll: :wink:


30 minuts (2020.06.14) Hospital sense fronteres (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi

L'hospital de Cerdanya, el primer transfronterer d'Europa, va ser dissenyat i està gestionat alhora per dos països amb llengües, cultures i models sanitaris diferents. Ara , a la lluita contra la Covid 19, s'han unit forces.
Més informació
Era el somni llargament anhelat d'una comarca pirinenca. I finalment, el setembre del 2014, es va fer realitat. L'Hospital de Cerdanya, el primer centre de salut transfronterer d'Europa, és únic al món perquè va ser dissenyat i està gestionat alhora per dos països amb llengües, cultures i models sanitaris diferents.

Malgrat la seva divisió entre França i Espanya fa 360 anys, la Cerdanya sempre ha mantingut la seva unitat. En part per la seva peculiar orografia i, en part, pels lligams familiars, les comunitats de les dues bandes de la frontera han tirat endavant projectes culturals, econòmics i ambientals en benefici de tot el territori. Però cap de tan ambiciós, amb tanta dimensió social i tan complex com l'hospital transfronterer.

"Obrir un hospital ja és difícil. Si hi sumem les dificultats d'un projecte transfronterer, pioner, doncs encara més", explica Xavier Caralt, director d'Infermeria d'aquest hospital, i Miquel Barceló, cap d'Urgències, afegeix: "Fer un hospital transfronterer és molt complicat. És molt complicat a nivell de legislació. És a dir, aquí estem en sòl espanyol, amb legislació espanyola, i això crea molts problemes".

La seva posada en marxa va ser possible per la pressió del territori, per l'ajut de 31 milions d'euros de la Unió Europea per construir-lo i per l'esforç de consens i de dotació econòmica anual entre la Generalitat de Catalunya i el govern francès.

Però si, amb només sis anys d'història, l'hospital ja és un model de cooperació per a tot Europa, segons remarquen a Brussel·les, és gràcies a la imaginació per superar obstacles i a l'esperit de col·laboració dels seus 250 treballadors transfronterers.

Pel director general de Política Regional i de Política Urbana de la Comissió Europea, Pascal Boijmans, "aquest projecte de la Cerdanya és un molt bon exemple de com les administracions espanyola i francesa han sumat forces per fer que la salut fos accessible a tots els ciutadans que viuen en aquella zona".

L'hospital atén els 30.000 habitants que resideixen tot l'any entre la Baixa i l'Alta Cerdanya i el Capcir. Però també s'ocupa de les 150 mil persones que a l'estiu i a l'hivern hi arriben en riuada per gaudir de la seva àmplia oferta turística. Tot un desafiament per a un petit hospital comarcal. Com s'ho fan?

La necessitat uneix forces i la lluita contra la Covid ho ha fet palès en aquest laboratori de la integració europea. L'hospital, governat conjuntament pel Departament de Salut de la Generalitat i l'Agència Regional de Salut de la regió d'Occitània, ha pogut afrontar la pandèmia amb els recursos de les dues administracions i ha difuminat les diferències per poder atendre tots els pacients, al marge de la seva nacionalitat, i per protegir els seus professionals.

L'Hospital de Cerdanya, però, afronta altres reptes complicats de cara al futur. Com el de mantenir equilibrat un pressupost que avui està dotat en el 60 per cent per Catalunya i en el 40 per cent per França, però que aviat s'haurà de sostenir per l'activitat que generin els pacients de cada banda. Sense oblidar que, sis anys després de posar-se en marxa, encara hi ha diferències salarials entre treballadors que fan la mateixa feina, o que és molt difícil atraure nous professionals sanitaris, sobretot francesos, que vulguin treballar en un hospital aïllat, d'alta muntanya i, a més, transfronterer.

"A tots els que treballem aquí a l'hospital de la part francesa, de la part catalana..., a tots els que som aquí, el que ens agradaria és tenir un conveni únic, un conveni transfronterer per tenir igualtat de sou i els mateixos drets per fer la mateixa feina", explica Véronique Guitard, administrativa de l'Hospital de Cerdanya, i afegeix: "Si han fet aquest hospital únic al món, transfronterer, que facin un conveni únic al món, transfronterer".

La Unió Europea coneix aquestes dificultats i es mira l'Hospital de Cerdanya amb respecte i admiració. Però, fa prou per ajudar-lo a superar aquests obstacles?

Un reportatge de Francesc Romero Truñó i Víctor Díaz Solé
Imatge i muntatge: Òscar Roger
Producció: Sandra Rierola.

30 minuts (2020.06.21) Vull escollir-lo jo (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi

El 30 minuts s'endinsa en una de les formes més desconegudes i soterrades de la violència masclista: els matrimonis forçosos. I ho fa a partir del testimoni d'una generació de noies nascudes o educades a Catalunya.
Més informació
La Binta Jallow, la Maria Sirajul, la Maria Sey o la Sukhneet Kaur s'han assegut per primer cop davant d'una càmera per explicar que van ser obligades a casar-se amb un home que no coneixien, o que les van coaccionar perquè ho fessin. I va passar aquí, al costat de casa. Totes han nascut a Catalunya o hi van arribar de petites. I ens han dit coses com aquestes:

Sukhneet Kaur
Ells volien el casament a canvi de diners, que va ser un compromís a canvi de papers. Ell volia papers, ells volien calés, i a mi em varen com mig vendre.

Binta Jallow
Aquella mateixa nit doncs has de mantenir relacions amb aquest home encara que tu… tu no ho vulguis. Pràcticament és com una violació.

Les entrevistes han estat un moment dur per a les noies, en què han recordat la por del viatge al país d'origen, haver de mantenir relacions sexuals sense voler-ho o trobar-se amb la pràctica de la poligàmia. Algunes van acabar marxant de casa i trencant definitivament amb les seves famílies. S'han enfrontat amb el rebuig de les persones que més estimen i a pressions de tota mena. Han viscut en una muntanya russa emocional i s'han sentit culpables tota la vida.

Altres han aconseguit recuperar la relació i començar a treballar en l'única manera realista d'acabar amb aquestes pràctiques: un canvi des de dins. Perquè malgrat que moltes associacions de dones d'origen immigrant estan alçant la seva veu contra les violències masclistes dins les seves comunitats, el matrimoni forçós encara és una pràctica acceptada o almenys tolerada. Noies especialment, i en alguns casos també nois, reben pressions més o menys subtils, fins a arribar a la coacció física, perquè acabin donant el consentiment. La línia que separa el matrimoni concertat del forçat és molt fina i es posa a prova quan la filla no accepta el cònjuge escollit pels seus pares.

El matrimoni forçat està molt estès a l'Àfrica i l'Àsia i els moviments migratoris l'han portat fins a Europa. No és fàcil de detectar: poques noies denuncien la situació, moltes no en són conscients o no s'atreveixen a enfrontar-se a la família. Però hi ha una generació de noies nascudes o educades aquí que s'han fet grans i lluiten en contra d'unes pràctiques contràries als drets humans i al marc legal vigent a Catalunya. La llei catalana 5/2008 del dret de les dones a erradicar la violència masclista va ser pionera a l'hora de recollir els matrimonis forçosos com un tipus de violència masclista en l'àmbit sociocomunitari. Tot just abans del confinament, la Generalitat va presentar un protocol que ha de prevenir i detectar aquests casos i intervenir-hi, per posar fi a la solitud amb què aquestes noies han hagut de fer el seu camí.

Un reportatge de:
Esther Llauradó i Boada
Joan Carles Calvera

Imatge:
David Bou

Producció:
Sandra Rierol.a

30 minuts (2020.06.28) Moure'ns, el nou repte (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi

Serà només públic el transport que ve? I si és privat, serà elèctric? Aquest és el dilema que es plantegen moltes ciutats europees i el coronavirus ha accelerat el canvi.
Més informació
Ha arribat el moment de comprar-se un vehicle elèctric? Els senyals que arriben del govern així ho indiquen. Rebaixa de l'IVA i subvencions generoses intenten fer aquest relleu el més atractiu possible. Els ecologistes diuen que no: l'opció no és comprar-se un altre cotxe, l'opció és renunciar-hi i moure's de forma sostenible, a peu, en bicicleta o en transport públic. Però, amb el retorn de la "normalitat", els carrers han recuperat el trànsit i els embussos. La Covid-19 deu haver estat un miratge o alguna cosa està canviant? Moure'ns, el nou repte.

La mobilitat elèctrica està de moda. La gasolina i encara més el dièsel semblen condemnats. Exempcions d'impostos, aparcament gratuït, recàrregues de franc i ajudes per a la compra empenyen a fer una transició cap al motor elèctric, el "zero emissions", que tot i això encara aixeca dubtes. El vehicle elèctric és car, l'autonomia és reduïda i falten més punts de càrrega. Els defensors del cotxe elèctric responen destacant-ne l'estalvi en combustible, que no contamina i el confort de conduir un motor elèctric, silenciós i sense vibracions. "Qui prova una de les nostres motos no torna enrere", afirma el director de Silence, el fabricant català de motos elèctriques, líder en vendes a Espanya, mentre convida a foragitar el motor de combustió de les ciutats.

Els ecologistes, en canvi, posen en dubte aquesta sostenibilitat i les emissions zero. Si s'analitza el CO2 que es produeix per fabricar un vehicle elèctric i es compara amb un de combustió, aquest últim hi surt guanyant de forma clara. Podria recórrer 50.000 km i només llavors hauria emès el CO2 de fabricar un cotxe elèctric. Una petjada ecològica per a un vehicle d'ús particular que molt sovint només transportarà una sola persona. Tot un exemple d'insostenibilitat. Les crítiques, però, van molt més enllà, amb l'ull posat en el canvi climàtic. Cal reduir la mobilitat de tots aquells mitjans que siguin sostenibles al 100%, i això, a més d'un canvi radical d'estil de vida, vol dir anar a peu, en bicicleta o en transport públic. Un transport públic que ha quedat ferit, davant de la por dels passatgers d'encomanar-se el virus, un transport públic que, d'altra banda, tothom reconeix que és l'única opció per garantir la mobilitat.

Com s'entreveu que seran les ciutats del futur? Quin model de mobilitat hi haurà? Aconseguirà, el transport públic, garantir el dret a la mobilitat amb prou agilitat, també a l'àrea metropolitana i als municipis dels voltants? S'invertiran els diners que necessita aquest transport públic de qualitat? Catalunya pot disposar de prou fonts d'energies renovables com per fer possible una electrificació del parc mòbil? I fins a quin punt són sostenibles els molins de vent i les plaques fotovoltaiques? N'hi haurà per a tots? La mobilitat que vindrà és, sense cap mena de dubte, un dels reptes majúsculs dels pròxims anys.

Un reportatge de: Jordi Regàs i Carles Señalada / Imatge: Bernat Suñé i Carles Señalada / Producció: Jèssica Montaner.
Imatge

Moltes gràcies!

Avatar de l’usuari

dcop
Entrades: 372
Membre des de: dt. des. 07, 2010 16:38
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] 30 minuts (Temp. 2019-2020) Nous !!

#33

Entrada Autor: dcop » dg. jul. 05, 2020 18:19

Moltíssimes gràcies per aquests tres nous :!: :!: :!:

Avatar de l’usuari

Autor del tema
naroatna
Entrades: 20288
Membre des de: ds. des. 30, 2006 23:43
Ubicació: Figueres - Alt Empordà
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] 30 minuts (Temp. 2019-2020) Nous !!

#34

Entrada Autor: naroatna » dv. jul. 17, 2020 16:15

Més (afegits ara ja en el tercer post):


30 minuts (2020.07.05) Despoblats (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi

El 30 minuts és testimoni del procés inexorable de despoblament de les zones rurals de la Catalunya interior analitzant els cas de 3 pobles: Prat de Comte (Terra Alta), La Febró (Baix Camp) i Guimerà (Urgell).
Més informació
Eren les nou del matí de l'11 d'abril del 2019 quan uns policies britànics van entrar, amb una autorització judicial, a l'ambaixada de l'Equador a Londres. La seva missió era treure Julian Assange d'aquella ambaixada, on el fundador de Wikileaks s'havia refugiat el juny del 2012. Havia passat 2.487 dies en territori equatorià, a l'interior d'aquesta seu.

Tot havia començat dos anys abans, l'agost del 2010, quan Julian Assange era a Suècia, on va ser acusat de dos delictes de violació i d'agressió sexual.

Aquests càrrecs es van fer públics poc després que Assange va pronunciar una conferència de premsa a Estocolm per respondre a un telegrama que el Pentàgon acabava d'enviar a Wikileaks, que havia filtrat milers de documents que provaven tortures sistemàtiques dels Estats Units als empresonats de Guantánamo, l'assassinat de civils i periodistes iraquians com si fossin personatges de videojocs, i informes militars sobre les guerres de l'Iraq i de l'Afganistan que revelaven múltiples vulneracions dels drets humans amb abusos, tortures, segrestos i desaparicions. Wikileaks també feia públics els telegrames de les relacions diplomàtiques entre els Estats Units i el món, com ara les que tenia amb Bashar al-Assad i el seu règim corrupte.

Davant de la possibilitat que fos detingut i empresonat, Assange va fugir de Suècia a Londres, on els magistrats anglesos van emetre una altra ordre de detenció contra ell i, per evitar-ho, es va refugiar a l'ambaixada de l'Equador, país que li va concedir asil polític.

Però el 2017, l'Equador va canviar de govern i el seu nou president, Lenín Moreno, va assenyalar Wikileaks d'estar al darrere de la publicació d'uns documents que l'acusaven, a ell i el seu cercle pròxim, de corrupció. Això, juntament amb el "comportament inadequat" d'Assange a l'interior de l'ambaixada i la intervenció "en els afers interns d'altres països" --referint-se al seu posicionament a favor del dret de Catalunya a l'autodeterminació i el paper que va tenir en el referèndum de l'1-O--, va ser el motiu que van adduir per tallar-li l'accés a internet i al telèfon.

A partir d'aquell moment, les pressions nord-americanes es van accentuar, sobretot perquè un any abans Assange havia filtrat a través de Wikileaks milers de correus electrònics interns sobre el Partit Demòcrata nord-americà que van influir en l'enfrontament electoral entre Clinton i Trump, i van acusar Assange de ser pro rus. Els Estats Units han presentat divuit càrrecs contra Julian Assange, entre els quals hi ha els de conspiració, pirateria informàtica i espionatge, que estan castigats amb una pena de 175 anys de presó.

Ja fa més d'un any que Julian Assange està tancat a la presó mentre al Tribunal de Westminster es fan les sessions de la vista per a l'extradició d'Assange als Estats Units. El reportatge "Assange, el gran perseguit" es pregunta si el fundador de Wikileaks és un espia o simplement un editor.

Al llarg dels 14 anys d'existència, Wikileaks ha publicat sempre les informacions que li fan arribar i que aquesta organització sense afany de lucre considera que són d'interès general. Fins ara, s'havia respectat la diferència entre l'espionatge i la publicació d'informació, però el cas de Julian Assange, l'home més perseguit del segle XXI, ho ha posat en qüestió.

Un reportatge de: M. Ladoux, E. Huver, S. Séga, S. Dridi, E. Samson, G. Peres

Producció: ARTE GEIE / SLUG NEWS - 2019

30 minuts (2020.07.12) Assange, el gran perseguit (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi

El periple de l'home més perseguit del segle XXI , des del 2010 a Suècia , quan va ser acusat de violació, fins a l'abril del 2019 , quan uns policies britànics va l'ambaixada de l'Equador a Londres.
Més informació
La crisi sanitària ha portat molts habitants de les ciutats a mirar cap al món rural, on la incidència de la Covid-19 ha estat molt inferior i el confinament, més suportable. S'ha començat a parlar de canviar la ciutat pel poble, on hi ha més qualitat de vida, però el moviment és en sentit contrari.
A Catalunya, el 90% de la població viu en zones urbanes de l'àrea metropolitana i de les comarques costaneres, i la resta, el 10% de la població, viu a la Catalunya interior. No hi ha una consciència general d'aquest despoblament rural perquè aquesta realitat no es veu a l'estiu o el cap de setmana, quan els municipis petits estan plens de gent.

Els canvis en l'agricultura, la manca d'inversions i la baixa natalitat són algunes de les raons que expliquen el despoblament. Però també les polítiques que han afavorit durant anys la concentració a les ciutats. "Això és el que fa competitiva aquesta societat, no una dispersió de la població al territori, -diu Joaquim Recaño, del Centre d'Estudis Demogràfics- sinó certament la concentració de talent, la concentració de població en aquest món global, on hi ha guanyadors i perdedors".

"Hi ha una retroalimentació d'inversions, però, és clar, les administracions també hi són per poder equilibrar i, sobretot, garantir els drets de la ciutadania, de la gent que habita el teu territori, si no, alguna cosa s'està fent malament, oi?", assegura Vicent Querol, sociòleg de la Universitat Jaume I.

"30 minuts" s'ha endinsat uns mesos en la vida de tres pobles per explicar el despoblament des de perspectives diferents. Prat de Comte (Terra Alta), un municipi que lluita des del 2015 per mantenir l'escola oberta fent crides perquè hi vagin a viure famílies. La Febró (Baix Camp), el poble més petit de la demarcació de Tarragona, sense cap servei, on ja només hi viuen una desena d'habitants permanents. I Guimerà (Urgell), un nucli medieval d'interès turístic que ha perdut 130 habitants des de l'any 2000, tot i tenir tots els serveis bàsics i estar ben comunicat.

Un reportatge d'Ignasi Gallart i Sara Segarra. Imatge, Txus Navarro. Producció, Jèssica Montaner.
Fins aviat!
Imatge

Moltes gràcies!

Respon