T'has descuidat d'afegir aquest últim 30 minuts al post principal.
Gràcies per publicar-los!
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
T'has descuidat d'afegir aquest últim 30 minuts al post principal.
Gràcies per publicar-los!
Ains em vaig oblidar de dir que continuàvem al segon post, que en el primer ja no mi quedava prou espai. Gràcies per avisar i per descomptat per les teves tantes suplències (i la teva santa paciència quan em retardo massa).
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
La repressió als uigurs, la minoria musulmana a la Xina, a "30 minuts"
La Xina està creant la presó més gran del món. Es calcula que més d'un milió de persones de la província de Xinjiang, una àmplia zona de deserts i muntanyes de l'antiga Ruta de la Seda, ha estat detinguda i reclosa en centres d'internament i presons d'aquesta regió. Són ciutadans xinesos de l'ètnia uigur, una minoria musulmana d'origen turc als quals el govern xinès vol afeblir la seva fe en l'islam a base d'una reeducació forçada.
Una altra de les formes que el govern xinès té per aconseguir el seu objectiu és separar els fills de les seves famílies. Això ja ha passat a prop de mig milió de nens que han estat reclosos en internats, segons un document de planificació publicat en una web del govern, i el Partit Comunista Xinès s'ha fixat l'objectiu de tenir en funcionament una o dues d'aquestes escoles a cadascun dels municipis de més de 800 habitants de Xinjiang a finals de l'any vinent.
Els mitjans i els documents oficials descriuen l'educació com un component clau de la campanya del president Xi Jinping per eliminar la violència extremista a Xinjiang. La idea és utilitzar els internats com a incubadores d'una nova generació d'uigurs seculars, més lleials tant al partit com a la nació xinesa. Per dur a terme aquesta assimilació cultural, les autoritats de Xinjiang han reclutat desenes de milers de professors de tota la Xina, sovint de l'ètnia majoritària han, i també destacats educadors uigurs han estat empresonats.
Enclaustrats en un entorn gairebé militar i immersos en una cultura desconeguda, als nens dels internats només se'ls permet visitar les famílies cada una o dues setmanes, una restricció destinada a "trencar l'impacte sobre els nens de l'atmosfera religiosa de casa seva", en paraules del document de planificació.
La reportera Sophie McNeill, del programa Four Corners del canal públic australià ABC, ha investigat a fons aquest pla del govern xinès i ha trobat proves inquietants de com la Xina ha anat construint, en els darrers anys, la presó més gran del món. Però el pla no acaba amb els ciutadans uigurs internats. Els que encara estan a casa seva, són objecte d'un exhaustiu seguiment fent servir tecnologia punta, eines de vigilància massiva i intel·ligència artificial per controlar tota una població. Hi ha controls cada 200 metres on s'identifica les persones i es revisa els seus telèfons intel·ligents, asseguren alguns testimonis uigurs que han fugit del país, sobretot a Austràlia.
El reportatge recull alguns d'aquests testimonis i fa l'anàlisi d'imatges de satèl·lit i documents oficials descoberts en línia, que demostrarien el que està passant a Xinjiang. La investigació conclou que hi ha proves que els detinguts són obligats a treballar en fàbriques amb fortes implicacions d'empreses estrangeres que fan negocis a la regió, i això les convertiria en còmplices dels abusos dels drets humans que es produeixen a Xinjiang.
L'agreujament de la situació a la regió ha fet que els uigurs que viuen fora de la Xina hagin posat el crit al cel. Si fins ara s'havien mantingut quiets i callats per por de provocar les autoritats i que això perjudiqués els seus familiars, avui, amb desesperació, trenquen el seu silenci per dir al món tot el que els passa.
Cada dia s'envien més de 7.000 milions d'emojis. Instagram, per exemple, diu que més de la meitat dels missatges que els usuaris pengen a la seva plataforma fan servir, exclusivament, emojis. I sobretot els més joves. El 72% d'troben més fàcil expressar els seus sentiments amb emoticones que amb paraules. Actualment el teclat d'emojis consta de 3.000 icones. Però, n'hi ha prou?
Amb els emojis mostrem la nostra alegria o tristesa o si estem sorpresos o enfadats, però també ens abracem, ens fem petons i somriem o plorem digitalment. Estem davant del veritable llenguatge corporal de l'era digital, una nova manera d'expressar-nos que decideixen a Califòrnia un grup d'enginyers informàtics majoritàriament homes, blancs i nord-americans.
Pot semblar que la construcció d'aquest llenguatge és innocent, fins i tot banal, però darrere de les emoticones hi ha tot un món que pràcticament ningú coneix.
D'on venen els emojis? Qui decideix quins símbols farem servir universalment? El que fem servir ara només és el principi d'una nova forma de comunicació?
El Consorci Unicode existeix des de començaments dels anys 90 i és qui controla les emoticones que fem servir. Son ells els que decideixen quins emojis es poden fer servir a gairebé totes les plataformes per a mòbils i per a ordinadors. Són 20 els membres que formen el comitè i que actuen com a tribunal suprem de la comunicació digital, perquè són aquest grup de persones els que, amb les seves deliberacions, dictaminen quines icones s'afegiran als nostres teclats.
Per exemple: quants colors de pell han d'aparèixer als emojis de persones? La menstruació tindrà una icona pròpia? Catalunya, Bretanya, el Tibet o el Kurdistan es mereixen tenir la seva bandera en el món de les emoticones? Perquè les banderes són un dels temes més complicats. Anglaterra, Escòcia, Gal·les tenen la seva emoticona però al comitè els resulta molt difícil decidir-se cada cop que se n'han d'afegir d'altres, perquè diuen que "les banderes s'identifiquen molt amb la identitat pròpia, amb la identitat política". "Al món hi ha molts moviments de tota mena que tenen una bandera pròpia. Per això les banderes tenen moltes connotacions, i nosaltres volem anar amb molt de compte a l'hora de representar això perquè és un tema explosiu", afegeixen.
Des que el comitè d'emojis va començar a treballar, es va fixar com a objectiu aconseguir una representació de la societat millor i més variada, i per això va afegir més professions en femení, més colors de pell, un emoji del hijab o un emoji amb la bandera de l'arc de Sant Martí, símbol de la comunitat LGTBI.
El consell directiu d'Unicode està format per membres que representen les grans empreses tecnològiques, com ara Apple, Google, Intel, Huawei, Facebook o Microsoft. Aquestes empreses, que normalment es fan la competència, es reuneixen al voltant d'una taula amb una missió: procurar que tots els dispositius del món es puguin comunicar entre ells amb codis acordats per tothom. I això també inclou les emoticones. Els representants d'aquestes empreses es deuen als accionistes, però també tenen el deure de facilitar la comunicació entre els usuaris de les seves xarxes i evitar la censura.
Per ser membre d'Unicode amb dret a vot s'han de pagar 80.000 dòlars a l'any, però hi ha una escletxa que permet que qualsevol persona en pugui ser membre sense vot per 75 dòlars. Això dona dret a assistir a les reunions i poder participar en els debats amb no més d'una vintena de persones. És en aquest comitè que es decideixen les noves emoticones que farem servir a partir d'ara.
S'estima que cada dia enviem més de 7.000 milions d'emojis i Unicode només afegeix una seixantena d'emojis nous cada any. Quan ha afegit un emoji, ja no s'elimina mai més. Hi ha molts grups que lluiten per ser reconeguts al món dels emojis i això fa que hi hagi molts lobbys d'emoticones arreu del món. Un dels més potents és el de l'emoji del vi blanc, a qui no els agrada que només hi hagi un emoji del vi negre. A Unicode es pregunten si hi ha prou bevedors de vi blanc per dedicar-hi una emoticona o si no hi ha gaire gent que en reclami una amb la bandera transgènere, per exemple. Això fa que ens haguem de preguntar quin futur ens espera després dels emojis o bé si prevaldran les decisions d'Unicode o el codi que acabem determinant els usuaris.
Un reportatge de: Mea Dols de Jong
Imatge: Joost van Herwijnen
Una producció de VPRO
Doncs gravo via IPTV perquè no em queda cap altre remei ja que a casa des de fa un temps no rebem prou bona senyal de TV3 per TDT, i però sí que puc continuar gravant via IPTV del Movistar+ contractat, i ho faig amb el programa que val per ambdues maneres: https://www.dvbviewer.com/en/index.php
A Catalunya, les projeccions assenyalen que, el 2050, un 35% de la població superarà els 65 anys, el doble que ara. Serà la conseqüència de l'arribada dels "baby boomers" a dalt de tot de la piràmide d'edat.
Un percentatge que tensionarà l'estat del benestar i farà augmentar les situacions de solitud no volguda que, en el cas de la gent gran, han esdevingut una veritable epidèmia social.
El debat sobre aquest escenari nou és urgent, però tant les administracions com la societat, que estigmatitza l'envelliment, el continuen ajornant.
Natàlia Antúnez té 93 anys i és mestra de gimnàstica. Martí Teixidor en té 89 i no supera una profunda sensació de solitud després d'haver perdut la seva parella. Mercè Mas, amb 83, continua lluitant activament perquè es garanteixin els drets de la gent gran. I Paquita Tello, de 94 anys, té una demència profunda i viu en una residència pública.
Són quatre exemples d'històries de vida i, també, d'envelliments diferents.
Totes demostren que no parlem d'una etapa homogènia i que el poder adquisitiu i, de forma determinant, la salut, la condicionen.
L'esperança de vida, que cada dècada és dos anys i mig més elevada, és un èxit social i científic, però també està provocant canvis en aquesta vellesa, amb moltes més dependències. L'augment de les malalties de llarga durada, com les demències, ha fet créixer la percepció que la gent gran és un col·lectiu només consumidor de recursos assistencials. I ha agreujat el que es coneix com a edatisme, una discriminació gairebé invisible, però molt habitual.
A falta de resposta de l'administració, la societat ja duu a la pràctica nous models. És el cas de les fórmules alternatives noves a l'aïllament social, com el cohabitatge sènior, en què grups de persones planifiquen el seu envelliment comú. El reportatge s'hi acosta a través de l'experiència del grup Walden XXI que, imitant un model d'èxit a molts països del nord d'Europa, prepara una convivència conjunta en un antic hotel que han comprat a Sant Feliu de Guíxols, al Baix Empordà.
30 minuts (2020.02.23) Justícia per als rohingyes (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi Fa tres anys, l'estiu del 2017, l'exèrcit birmà va destruir de manera sistemàtica uns 500 pobles de l'estat de Rakhine. Tota la població va fugir travessant boscos i turons amb el que havien pogut salvar de les flames. Els que s'escapaven d'aquesta destrucció eren rohingyes d'aquest estat de Birmània, musulmans que fa segles que hi viuen, però que són considerats indesitjables en un país de majoria budista.
Més informació
La repressió de l'exèrcit i la policia birmanes va provocar milers de morts a Rakhine i van fugir de Birmània, travessant el riu que fa frontera amb Bangladesh. En un primer moment, més de 700.000 rohingyes van fugir buscant refugi. En aquella ràtzia van matar 22.000 persones i en van obligar a fugir més d'un milió sense que ningú els digués res. I van fer servir els mitjans de comunicació local per convèncer el poble birmà que res de tot allò no va passar, que els rohingyes es van cremar ells mateixos les cases i van fugir perquè volien. Però testimonis d'aquells fets i moltes proves inesborrables apunten que es va tractar d'una neteja ètnica en tota regla.
Hi ha un home que va tenir un paper destacat a l'hora d'anar creant un clima contra els rohingyes. És el monjo budista U Wirathu, que, poc després de sortir de la presó, l'any 2012, va fer una campanya arreu del país per convèncer els més pobres dels perills que representa l'islam.
Va atiar l'odi contra els rohingyes, que durant la Segona Guerra Mundial es van posar a favor dels anglesos. Aquest fet, molts budistes birmans no els l'han perdonat mai. Va fer servir la seva popularitat i el suport dels militars per fer prohibir els matrimonis entre budistes i musulmans, però la seva intenció última era l'expulsió dels rohingyes de Birmània. I l'odi que va escampar va passar de les paraules als fets. Empesos per monjos radicals i protegits per la policia, alguns budistes van atacar pobles musulmans. Va ser el primer acte d'una tragèdia que va durar cinc anys. El juny del 2012, 120.000 musulmans rohingyes van ser expulsats dels seus pobles i obligats a anar cap als camps i, de mica en mica, els rohingyes van anar perdent els últims drets que els quedaven. No podien estudiar, ni rebre atenció mèdica, ni tan sols desplaçar-se. La reacció va ser el naixement d'un moviment armat, l'ARSA, l'Exèrcit de Salvació Rohingya d'Arakan. L'estiu del 2017, l'ARSA va atacar unes comissaries de la policia birmana, i allò va fer saltar el polvorí. La repressió massiva que es va desencadenar contra la minoria rohingya va fer que l'exèrcit birmà fos acusat de crims contra la humanitat.
La justícia internacional encara no ho ha determinat, però nombrosos especialistes i diplomàtics defensen que es tracta d'això. Els rohingyes que es van escapar a Bangladesh, on hi ha el camp de refugiats més gran del món, expliquen la mateixa història, amb la mateixa violència i els mateixos mètodes, aplicats amb tota la cruesa imaginable en un poble: Tulla Toli, que s'ha convertit en sinònim de crim contra la humanitat. Els supervivents d'aquest poble són el testimoni viu del que hi va passar. Homes i dones separats, infants massacrats, violacions sistemàtiques... un "modus operandi" es va repetir a la majoria de pobles.
La imatge de la Premi Nobel, ministra i consellera d'estat de Birmània, Aung San Suu Kyi, ha quedat tacada per la crisi dels rohingyes, per negar els crims que cometia l'exèrcit birmà i mirar cap a un altre costat. Ara, davant la pressió internacional, Birmània diu que està disposada a rebre'ls de nou al seu territori i es preveu que centenars de milers de rohingyes tornin a entrar al país, però quin futur els espera als rohingyes? Poden quedar-se a viure a Bangladesh i integrar-se a la seva societat? Què significa això per a la seva cultura? Si no se'ls donen garanties que estaran segurs, sense el reconeixement de la seva identitat, no volen tornar a la seva terra. El Tribunal de la Haia ha ordenat a Birmània que protegeixi els rohingyes i la comunitat internacional multiplica les denúncies dels crims que s'han comès contra ells, però la justícia va més lenta del que molts voldrien i cada dia que no fa res, el món permet que continuï el genocidi dels rohingyes. Una de les minories més perseguides del món espera que se li faci justícia.
Un reportatge de Gwenlaouen Le Gouilm / Imatge: Gwenlaouen Le Gouil iChristophe Barreyre
Una coproducció de Nova Production-TV Presse Productions-ARTE G.E.I.E
Austràlia ha viscut un final de primavera i un estiu negres. Aquesta temporada han cremat 12 milions d'hectàrees, han mort com a mínim mil milions d'animals d'espècies autòctones i 33 persones i han quedat destruïdes més de 3.000 cases.
Els testimonis d'aquests enormes incendis han estat bombers, policies i els ciutadans que han hagut d'abandonar els llocs on vivien, alguns dels quals ho han perdut tot. Els vídeos que van gravar van astorar el país i sorprendre el món sencer: imatges dels incendis més grans que s'havien vist mai i que els qui els van patir en primera persona no oblidaran i esperen no tornar a viure mai més.
Els que els van gravar expliquen com van acabar les seves històries. Són experiències increïbles de supervivència, valentia i desgavell.
Són vídeos que van gravar els bombers des de les cabines dels camions mentre travessaven un veritable infern, i també les famílies que es van haver de refugiar a les platges a mesura que les flames s'acostaven cada cop més, històries terrorífiques i impressionants, viscudes des de primera línia.
La majoria de brigades de bombers forestals sabien que tindrien una temporada molt dolenta, perquè l'ambient era cada vegada més sec i hi havia la consciència que a Austràlia hi havia una gran càrrega de combustible. Feia molts anys que no havien tingut cap foc important i esperaven que passés alguna cosa grossa. L'únic que no se sabia era on i quan.
Els primers focs van començar el 7 de setembre del 2019 i es van allargar fins al 3 de gener del 2020, i van recórrer i arrasar una superfície que és com 3 vegades i mitja la de Catalunya.
Al novembre es preveien unes condicions atmosfèriques desastroses a les zones més poblades de Nova Gal·les del Sud. Mai abans no hi havia hagut unes perspectives tan nefastes com aquelles, i al desembre nombrosos incendis forestals van cremar arreu de Nova Gal·les del Sud. El que més es temien els bombers davant d'aquest episodi de temperatures elevadíssimes es va fer realitat: del centenar d'incendis que van castigar grans extensions de Nova Gal·les del Sud, quatre van passar al nivell màxim d'alerta a causa de la situació meteorològica que es va viure aquells dies, amb temperatures que van superar ràpidament els 40 graus.
A mitjans de gener, les pluges van anar apagant els incendis que encara quedaven. Aquesta temporada d'incendis a Austràlia és la pitjor que s'ha registrat mai. Se l'ha qualificat d'apocalipsi, de malson i de porta de l'infern.
Amb l'acceleració del canvi climàtic, incendis com el d'Austràlia seran més freqüents arreu del planeta. Ho hem vist a l'Amazones i també més a prop, a Portugal, a Grècia i al nostre país mateix.
Els experts parlen d'incendis de sisena generació, que s'alimenten de canvis en les condicions dels boscos: humitats molt baixes i temperatures extremes, acompanyat tot plegat per una alta càrrega de combustible en unes masses forestals amb un sotabosc descontrolat.
Tot fa preveure que si no milloren les condicions i es fan treballs de prevenció molt més intensos sobre un territori cada dia més despoblat, ens acabarem trobant amb incendis que puguin arribar a arrasar centenars de milers d'hectàrees en zones impensables fins ara, com el massís del Montseny o els Pirineus.
Un reportatge de Sashka Koloff, Lauren Day i Sean Nicholls
Imatge: Ron Foley i Aaron Hollett
Una producció d'ABC Austràlia (Four Corners)
El programa 30 minuts emet el diumenge 8 de març, coincidint amb el Dia Internacional de les Dones, un reportatge sobre la lluita per la igualtat que milers de dones estan protagonitzant a la República Democràtica del Congo, un dels països del món on és més difícil ser dona. Situat al cor de l'Àfrica, arrossega una llarga història de violències i de pobresa extrema. Ara, les dones han alçat la veu i reivindiquen acabar amb un model social que no les té en compte.
El reportatge "Mama Congo. Dones al cor de l'Àfrica", realitzat per Lisi Andrés Palacios i Josep T. París Castro, ofereix un retrat de la situació actual de les dones a través de la mirada de deu activistes de gènere i de les veus d'una vintena de dones del país. Una mirada inèdita que centra el focus en l'empoderament i el lideratge que les dones del Congo estan duent a terme per aconseguir millorar les seves condicions de vida. Mama Congo viatja a la capital, Kinshasa, i al sud del país, un dels territoris més abandonats i on la situació és més complicada.
La falta de mitjans fa que les dones i les organitzacions hagin de pensar formes innovadores i enginyoses que els permetin desenvolupar la seva lluita. Cada matí, activistes pels drets de les dones surten arreu del país a recórrer els barris populars per fer sensibilització porta a porta. Parlen família per família sobre la perspectiva de gènere i la necessitat d'aplicar-la al centre de les famílies modificant el repartiment de tasques. A la majoria de llars del país són les dones i les nenes qui carreguen tot el pes del treball sense descans i això provoca moltes vegades que la seva salut es deteriori. El reportatge acompanya algunes d'aquestes activistes, com Mama Brigitte Bikuma i Mama Marie Paul Ngandu, de l'ONG Congolesa Étoile du Sud, en la seva tasca i parla amb algunes de les famílies que s'han acollit al projecte de les "comunitats de gènere" i han començat a generar canvis.
La lluita per la salut al país de l'Ebola
El Congo és un dels països més rics en minerals, com el coltan i el cobalt, claus en la fabricació de mòbils i de les bateries del cotxe elèctric, però la majoria de la població és extremadament pobra i no té accés a la salut. Els barris populars estan superpoblats i completament abandonats pel govern. No tenen aigua ni electricitat, les malalties proliferen i les dones i els infants són qui més en pateixen les conseqüències. Al país mundialment famós per l'Ebola, les malalties que maten més gent són, en canvi, el paludisme, la sida i la tuberculosi. El paper de les dones és clau per millorar la salut de les famílies i les comunitats.
El reportatge s'endinsa al barri de Lubudi-Luka, un dels més perillosos de la capital, on ni la policia ni el personal sanitari s'atreveixen a entrar, per conèixer l'activista Mama Marthine Makaya, una infermera que gràcies a un petit consultori i a la formació que ha impartit a les veïnes del barri per fer de llevadores, ha canviat la vida de moltes dones. Abans, la majoria es veien obligades a parir a casa o al carrer perquè no tenien forma d'arribar a l'hospital i gairebé la meitat de les dones i els nens morien en el part. La tasca de Mama Marthine ha aconseguit reduir la taxa al 25%.
La República Democràtica del Congo té una de les taxes de mortalitat infantil i maternal més altes del món. Segons dades de Metges sense Fronteres, el país perd una mare cada 25 minuts i un 7% dels nens moren abans de complir un any. El reportatge visita una maternitat d'un barri popular de Kinshasa on el 80% de les dones no tenen recursos per fer-se ni una sola ecografia durant l'embaràs i arriben al moment del part amb moltes complicacions. A més, no poden disposar dels pocs diners que tenen sense l'autorització del marit, que és qui decideix sempre si cal o no gastar-los anant al metge. No és l'únic obstacle que han de vèncer. Moltes s'enfronten també als tabús que la comunitat, i especialment els seus marits, tenen amb la cesària, que en moltes ocasions pot salvar la seva vida i la dels nadons.
Una llei amb perspectiva de gènere per acabar amb la xacra de les violacions
La República Democràtica del Congo ostenta també el macabre títol de ser el líder mundial de les violacions. A l'est, on el conflicte armat continua obert, el cos de les dones s'ha convertit en arma de guerra, però la violència sexual s'estén per tot el país. Un gran nombre d'aquestes violacions les pateixen nenes i noies menors d'edat que es veuen obligades a donar a llum els nadons si es queden embarassades perquè l'avortament és il·legal. La situació és tan greu que s'ha creat una unitat especial de policia per atendre les víctimes de violència sexual.
"Mama Congo" viatja al sud del país, una de les zones més castigades per la violència contra les dones, per entrar en una d'aquestes comissaries i acompanyar la seva màxima responsable, la coronela Esther Kalumbu, en un dia de feina. El reportatge permet assistir a les primeres entrevistes de la coronela amb nenes de 13 i 17 anys que han patit una violació i que reuneixen totes les forces per denunciar-ho sabent que pot tenir conseqüències greus, com ara que la societat les aparti o que ningú es vulgui casar amb elles. Implicar els homes i la resta de la comunitat és essencial en la lluita contra la violència sexual i el país acaba d'aprovar la primera llei en matèria de violacions que incorpora la violència de gènere.
Al sud també coneixerem Mama Françoise Kat Kambol, la primera dona en 60 anys que forma part del consell d'administració de la Universitat de Lubumbashi, i és especialista en estudis de gènere.
Fartes d'aguantar la violència i que la comunitat internacional les victimitzi, les dones del Congo s'han organitzat per exigir formar part de la nova etapa que viu el país i no estan disposades a renunciar als seus drets.
Una producció de Lisi Andrés Palacios i Josep T. París Castro
naroatna
