TotsRucs

Nou de cada deu llengües que hi ha al món estan, segons els lingüistes, amenaçades i poden desaparèixer durant aquest segle. El procés pot tenir moltes causes, però el detonant sempre és el mateix: una generació de parlants decideix no transmetre-la als fills. La sentència de mort, en aquest punt, ja està signada.

El català corre el perill d'arribar a aquest estadi? La pregunta no té una resposta unànime per part dels filòlegs, però en el que coincideixen és en l'aparició d'alguns símptomes preocupants.

D'entrada, la fase terminal ja es viu als extrems del domini lingüístic: a bona part de la Catalunya Nord i al sud del País Valencià. En només cent anys s'ha esborrat el català de pobles i ciutats que havien arribat a ser monolingües en aquesta llengua.

A les comarques catalanes, en canvi, les xifres globals del català es mantenen: poc més d'un terç de la població l'usa habitualment i gairebé tothom l'entén. A més, els pares la segueixen transmetent als seus fills i hi ha nouvinguts que s'hi identifiquen.

Però hi ha indicadors que apunten a la decadència. El primer: tot i que l'escola blinda la llengua amb la immersió, el català és residual en l'oci dels nens i els adolescents. Això es veu als patis de les escoles, on l'alternança de llengua és contínua, però també en la transformació del món audiovisual. Els més joves han deixat de consumir els mitjans tradicionals i els continguts que busquen a la xarxa es fan sobretot en castellà i anglès. El segon: els catalanoparlants renuncien a la seva llengua en qualsevol situació de conflicte i molt sovint quan es relacionen amb immigrants. I això passa en un territori que ha rebut gairebé dos milions de persones en l'última dècada. Finalment, els continus litigis i bloquejos de l'estat espanyol i el menysteniment de l'estat francès fan difícil que es pugui garantir per llei la supervivència del català. Uns conflictes que tenen el màxim exponent en el món de la justícia.

A "Llenguaferits" recollim les visions de filòlegs com Maria Carme Junyent, Pau Vidal, Francesc Xavier Vila o Neus Nogué; i demanem quina relació tenen amb la llengua a autorscom Albert Sánchez Piñol i Víctor Amela, a músics com Lildami i David Carabén, als youtubers Pol Gisé i Juliana Canet, i a activistes com Àlex Hinojo. I sobretot sentirem parlants. Alguns són nouvinguts que han decidit aprendre la llengua i d'altres són l'última baula, els darrers parlants en zones on s'ha esborrat qualsevol petjada de català.

Un reportatge de Mariona Bassa i Víctor Díaz

Imatge i muntatge: Txus Navarro

Producció: Jèssica Montaner

Els nous caps de clan són joves adolescents que volen agafar les regnes de la màfia. Aquests "capos" joves són un nou tipus de "padrins" que no passen dels 30 anys i que no respecten cap de les regles i codis de la màfia de sempre. Els joves mafiosos han descavalcat els antics "capos" i han imposat la seva pròpia llei.

A aquesta nova màfia, que omple Itàlia de terror, li ha sortit un enemic a Nàpols. Són I Falchi (Els Falcons). Aquesta brigada d'elit de la policia napolitana els persegueix i sovint aconsegueix apartar-los de la circulació durant un temps, però són substituïts per d'altres de més joves. Els agents d'I Falchi han d'afrontar una violència mai vista abans, que fins i tot sorprèn els vells camorristes quan surten de les presons després d'haver complert condemnes de fins a vint anys.

Actualment, a Nàpols hi actuen més de cent clans, el triple que quan va començar el segle, i pràcticament tots estan dirigits per aquests joves "capos". Aquesta ciutat es disputa amb Milà la capitalitat de la màfia jove. A la capital del nord hi actua la 'Ndrangheta, la màfia que va néixer a Calàbria i que ha trobat en la segona ciutat del país un lloc ideal on anar de festa, fer ostentació del seu poder i on hi ha bancs de negocis ideals per blanquejar els diners que guanyen amb la importació de gairebé tota la cocaïna que es consumeix a Europa.

Però, a diferència del que passa a Nàpols, on els joves "capos" es maten entre ells i provoquen víctimes entre la població que no tenen res a veure amb la seva guerra, els mafiosos de Milà no hi volen que corri la sang per poder prosperar sense fer soroll.

El reportatge "La màfia jove" visita la presó de Nisida, on una seixantena d'aquests joves mafiosos, menors d'edat, parlen sense embuts de l'admiració que tenen per la barbàrie que es viu als carrers de Nàpols. Aquesta devoció per la violència sense sentit no fa fàcil la seva reinserció. De fet, la reincidència d'aquests menors delinqüents és de més del 80%. De moment, Itàlia no ha trobat cap fórmula per fer front al nou fenomen de la màfia jove.

Un reportatge de Raphaël Tresanini i Nicolas Dumond

Producció: KM

Els operadors turístics de Txernòbil esperen que més de 100.000 persones visitin aquest lloc durant el 2019. Ara mateix, una excursió a Txernòbil, 3 nits en un hotel de 4 estrelles i un tour pels voltants de la central nuclear i les ciutats més properes, surt per uns 260 euros.
Turistes de tot el món venen, des de fa uns anys, a fer un recorregut per aquest entorn fantasma i d'aquesta manera veuen, de ben a prop, les conseqüències d'un accident nuclear. Els turoperadors afirmen que la zona s'ha netejat a fons en les últimes dècades, de manera que una estada breu no suposa cap risc, però algunes zones que es visiten encara estan molt contaminades.

El principal proveïdor de visites a Txernòbil és Serhij Myrnyj, un llicenciat en química que va ser el responsable de fer el seguiment de la radiació a la zona després de l'accident. Amb aquestes visites, Serhij intenta millorar la reputació de la regió i fomentar l'economia a través del turisme. S'ha proposat que Txernòbil sigui declarada Patrimoni de la Humanitat per la Unesco i això obri noves perspectives per a aquesta regió abandonada. La ciutat de Prípiat és a cinc quilòmetres de la planta nuclear de Txernòbil i, des de l'any 2011, quan es va obrir als turistes, el nombre de visitants no ha parat de créixer.

Per als turistes, la visita a aquest lloc tan restringit és una experiència única, però per a altres, que hi viuen des de fa anys, l'existència és dura. Un antic resident que va tornar a casa seva de manera il·legal un temps després de l'evacuació, diu que viure en aquesta zona contaminada és com ser un reclús.

Des de l'emissió de la sèrie d'HBO "Chernobyl", la regió on es va viure el pitjor accident nuclear de la història rep prop d'un 50% més de visites que fa un any. És un exemple més de com s'ha disparat l'interès pels llocs on hi ha hagut catàstrofes, accidents, atemptats... el que es coneix com "tanatoturisme" o turisme negre (dark tourism).

Un reportatge de Markus Augé
Imatge: Harry Schlund
Una producció de Florianfilm

El "30 minuts" acaba temporada amb una reflexió sobre el canvi climàtic i l'emergència climàtica en què ens trobem. "Canvi climàtic: l'empremta humana" és una aproximació a la idea que la intervenció humana sobre el planeta és tan decisiva com ho van ser els grans canvis geològics de la història de la Terra i que pot, fins i tot, ser més irreversible per a la continuïtat de la humanitat que els fenòmens geològics que han anat canviant el planeta.
Un grup de geòlegs es va inventar, fa uns anys, una paraula per definir l'era en què més impacte està tenint sobre la Terra i en el clima l'acció de l'home: l'antropocè.

Els científics que van batejar amb aquest neologisme la hipotètica era geològica que estem vivint, no es posen gaire d'acord a l'hora de fixar el seu inici. Uns afirmen que comença al segle XVII amb la Revolució Industrial i altres ho situen en l'explosió de la primera bomba atòmica, el 1945, a Nou Mèxic.

Aquesta "època de la humanitat" es caracteritza per ser el període més càlid que ha viscut el planeta des de fa, almenys, 5.000 anys.

Cap a la fi de l'última glaciació, en el període de l'holocè, també es va viure una època càlida força llarga, però després d'aquest període, les temperatures van anar baixant fins a tocar fons a la "petita era glacial", el període fred que va del segle XVII a començaments del XIX. La baixada global va ser d'1,3 graus. Els últims 200 anys, la temperatura del planeta ha augmentat de manera similar i la comunitat científica preveu que l'increment seguirà i pot superar un grau i mig i arribar fins i tot a dos graus d'augment global, i això, apunten, pot canviar el clima d'una manera dràstica i irreversible.

Que l'activitat humana genera efectes massius a nivell mundial és un fet constatat, malgrat els negacionistes climàtics, que atribueixen l'escalfament del planeta a un cicle natural més.

Aquests negacionistes, influents i amb el suport, ara mateix, dels governs d'algunes de les grans potències mundials (els EUA, la Xina, Rússia, el Brasil..), es mostren molt escèptics amb el mètode científic que vol provar el canvi climàtic amb fets objectivament verificables. Volen evitar, o si més no retardar, les accions acordades en les cimeres sobre canvi climàtic, creant dubtes o fent afirmacions que influeixin en l'opinió pública i, de retruc, en els governs que haurien d'implementar els acords.

Durant aquest antropocè hem vist i veurem l'extinció massiva d'espècies provocada per la nostra acció, i l'augment de malalties lligades a la contaminació de l'atmosfera i de les aigües i el sòl. Els efectes d'aquesta pujada de temperatura faran impossible qualsevol tipus de vida en alguns llocs del planeta, per desertització o per inundació, i això ja està provocant el desplaçament de poblacions cap a altres llocs: són els refugiats climàtics.

A la Terra hi vivim, ara mateix, 7.700 milions de persones, i aquesta explosió demogràfica no es preveu que s'aturi, com a mínim a curt i mitjà termini. Els gasos d'efecte hivernacle contribueixen a l'escalfament global, però també augmenten l'acidificació de l'atmosfera pel diòxid de carboni i, com a conseqüència, dels oceans: afecten de manera irreversible moltes espècies marines. Estem exposant la natura a un estrès en el mateix moment que n'augmentem la producció per abastir una població insaciable, i per fer-ho desforestem selves com les del Brasil i Indonèsia, els dos grans pulmons del planeta.

Perquè continuï sent possible la vida dels 9.000 milions de persones que serem d'aquí res, caldrà que, més aviat que tard, canviem radicalment les formes de producció agrícola i ramadera, que optem per una mobilitat diferent, menys contaminant, que deixem de fer servir combustibles fòssils i aprofitem les noves tecnologies que hem creat. En definitiva, que canviem radicalment i per sempre la nostra manera de viure i de consumir. No es tracta de salvar el medi natural com si fos una cosa aliena a nosaltres, perquè nosaltres també som medi natural.

Un reportatge d'Alexander Oey
Imatge, Maarten Kramer
Una producció de VPRO