[ed2k] 30 minuts (Temp. 2016-2017) Nous !!

Moderadors: arakelov, Petiso, Nava

Avatar de l’usuari

Autor del tema
naroatna
Entrades: 19494
Membre des de: ds. des. 30, 2006 23:43
Ubicació: Figueres - Alt Empordà
Status: Desconnectat

[ed2k] 30 minuts (Temp. 2016-2017) Nous !!

#1

Entrada Autor: naroatna » dj. des. 08, 2016 0:25

30 minuts
Temporada 2016-2017
DVBrip català
30 Minuts és un programa que ha estat capaç de subtratllar de manera especial la història de Televisió de Catalunya i la percepció de la societat civil del país en aquest últim quart de segle.

30 Minuts ens ha explicat i ens explica el món que ens envolta, des de la realitat més pròxima a la més llunyana, viatjant també a la història necessària, procurant treballar sempre amb rigor i profunditat. I amb la vocació de fer-lo més entenedor. Des d’aquell món que ja es preparava, l’any 1984 (data de la posada en marxa del programa), per enderrocar cinc anys més tard el mur de Berlín i superar la dramàtica divisió dels blocs, fins al d’ara, el del segle XXI, ple d’incerteses sobre els models tradicionals d’entendre i de gestionar el planeta des de tots els àmbits. Des de la Catalunya i l’Espanya dels primers passos d’autogovern i de la consolidació democràtica a l’actual recerca del dibuix d’uns perfils més definits de projecció cap al futur.

30 Minuts vol seguir sent fidel a la interpretació i al reflex de les nostres societats, atent, com sempre, a les noves realitats i als discursos televisius que ens permetin explicar-les millor a cada moment. Al bell mig d’una revolució tecnològica històrica que gira al voltant de la comunicació humana, s’imposen nous interrogants, noves lectures i nous mètodes i plataformes de relat.

La careta del programa, nou referent d’una evolució entesa des de la coherència i la fidelitat als nostres senyals d’identitat, és tota una declaració de principis: l’obertura de finestres i d’espais a tot allò susceptible de ser explicat, mostrat. La figura de l’home despullat que s’interrogava sobre una realitat que es projectava sobre el seu cos deixa pas a la ciutat del món, de la vida, on la condició humana tracta d’adaptar-se al naixement d’una nova era marcada pel canvi de segle. 30 Minuts vol ser allà per explicar-ho.
Imatge
Capturador principal: naroatna
Suplents: Petiso, r5004

Dades tècniques
Durada: 30 minuts aprox.
Mida: 300 MB
Vídeo: XviD, 1296 kbps, 704x396,
Àudio: MP3, 128 kbps, 48000Hz, estèreo


E-links:

30 minuts (2016.09.18) Una altra escola (DVBrip català per r5004)(TotsRucs.cat).avi
Analitzem la profunda revolució educativa que hi ha en marxa en algunes de les nostres escoles i que es vol estendre a tot el país on es qüestiona els mètodes d'ensenyament, d'aprenentatge, i fins i tot de distribució d'espais.
[hide]Una escola pública de Ripollet, un col.legi dels Jesuïtes a Raimat, un institut públic de Terrassa i un centre concertat de Barcelona. Quatre centres i un objectiu: la renovació pedagògica.

Una escola pública de Ripollet amb un projecte educatiu basat en la confiança absoluta en el desig i la capacitat del nen per aprendre mitjançant el joc espontani.

Un col·legi dels Jesuïtes a Raimat, Lleida, que ha començat a renovar gradualment i profundament algunes aules, en què l'alumne passa a ser el centre del procés d'aprendre, fent i no escoltant.

Un institut públic de Terrassa qualificat d'alta complexitat per un entorn social de pobresa i immigració i que aplica metodologies avançades perquè els adolescents siguin agents actius en el barri.

I un centre concertat del districte de Sarrià-Sant Gervasi de Barcelona, un referent mundial per la renovació del seu sistema pedagògic des de fa vint anys a partir de les múltiples intel·ligències dels alumnes.

Aquests són els protagonistes del reportatge "Una altra escola". Centres innovadors amb bases pedagògiques diverses, però que tenen en comú trencar la concepció tradicional de l'escola com a transmissora de coneixements que es memoritzen i es reprodueixen. En canvi, la nova missió és desenvolupar competències per a la vida, un objectiu previst en les lleis d'educació, però que es desnaturalitza en els programes encaixonats en les velles assignatures. "Els fets s'han de memoritzar, els conceptes s'han d'entendre, les habilitats s'han de practicar i les actituds i els valors s'han de viure; i, per tant, les estratègies d'aprenentatge per a cada un d'aquests temes ha de ser diferent", diu Eduard Vallory, director del projecte "Escola Nova 21".

Aquest projecte intenta, per primera vegada, aglutinar iniciatives fins ara disperses perquè siguin la llavor d'un canvi profund de tot el sistema educatiu. L'impulsen el Centre UNESCO, la Fundació Bofill, la Universitat Oberta de Catalunya i La Caixa. S'ha batejat amb el nom d'"Escola Nova 21", recordant el moviment escolar que van desenvolupar les institucions catalanes (Mancomunitat, Diputació i Ajuntament de Barcelona, Generalitat republicana...) fa un segle i que va truncar la dictadura franquista.

S'han triat 26 escoles com a protagonistes del projecte, perquè n'ajudin dues-centes més a renovar les seves pràctiques pedagògiques i la formació del seu professorat. No és fàcil: cal transformar les concepcions, les metodologies, els espais i els rols del mestre i de l'alumne. "Nosaltres estem ensenyant d'una manera que no hem après. A mi no em van ensenyar així", diu un professor de Terrassa. I la directora afegeix: "Estem lluitant, de vegades, contra un tsunami: ens envien el professorat que no necessitem, ens envien les taules que no necessitem, els espais... Ha de canviar tot el món educatiu." "Les escoles i les persones que volen fer les coses diferents, de vegades, són qüestionades abans que comencin a fer el primer pas. Som conscients que som un col·lectiu encara minoritari i que som molt mirats amb lupa i molt qüestionats", assegura la directora de Ripollet.

"Escola Nova 21" té una durada prevista de tres anys. Després, la pilota quedarà a la teulada de la Generalitat. "No aspirem a menys del que té el sistema públic d'educació de Finlàndia, on hi ha escoles públiques autònomes, amb projectes educatius propis, amb capacitat de seleccionar el professorat sobre la base d'aquest projecte educatiu. I en un marc en què tot infant té garantit que, vagi on vagi, podrà tenir un aprenentatge rellevant i amb sentit", diu Vallory.

Un reportatge de: Ramon Anglès - Sara Segarra
Imatge: Carles de la Encarnación
Imatge addicional: Enric Miró - Txus Navarro
Producció: Jessica Montaner
Muntatge: Moisès Casanovas
Muntatge musical: David Bustamante
Postproducció de so: Enric Casanovas[/hide]
Imatge
30 minuts (2016.10.02) 100.000 anys (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
100.000 anys, aquest és el temps que s'hauran de guardar els residus radioactius que generen les centrals nuclears, perquè deixin de ser perillosos.
[hide]Viuries al costat d'un cementiri nuclear? Un poble de la Manxa han dit que sí. Però han de passar 100.00 anys perquè els residus radioactius deixin de ser perillosos. Aquest és el temps que s'hauran de guardar els residus radioactius que generen les centrals nuclears, perquè deixin de ser perillosos.

Un reportatge de: Jordi Regàs, Víctor Díaz
Imatge i muntatge: Txus Navarro
Producció: Jessica Montaner[/hide]
Imatge
30 minuts (2016.10.09) Els somiadors (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Des de fa dos anys, cada mes detenen més de 5.000 nens i adolescents als Estats Units. Els nord-americans en diuen els "dreamers", els somiadors.
Imatge
30 minuts (2016.10.16) Alep assetjats (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Un grup de càmeres i periodistes sirians assetjats a Alep relaten el dia a dia de l'infern que es viu a la segona ciutat més important de Síria
Imatge
30 minuts (2016.10.23) Gibraltar ¿España¿ No, Thanks! (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Gibraltar no volia el Brexit de cap de les maneres. Ara a Espanya se li ha presentat l'ocasió que estava esperant des de feia 300 anys: ha proposat que si Gibraltar no vol sortir de la Unió europea, haurà de ser espanyol.
Imatge
30 minuts (2016.10.30) L'Infiltrat (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Un document excepcional: el relat d'un periodista que s'infiltra en una cèl·lula jihadista que vol atemptar a França.
Imatge
30 minuts (2016.11.06) Israel els homes de negre (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
La societat laica israeliana i les seves institucions democràtiques, sota l'amenaça de l'enorme poder i influència creixent dels ultraortodoxos.
Imatge
30 minuts (2016.11.13) M'atreuen els nens (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Una reflexió sobre els abusos sexuals a menors a través del testimoni de víctimes, pedòfils i pederastes. Es pot fer alguna cosa per evitar que els potencials abusadors portin a terme el seu delicte?
Imatge
30 minuts (2016.11.20) Benvinguts a Territori Trump (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
El triomf de Donald Trump ha trasbalsat Amèrica i el món. Com ha estat possible? Quina és la seva gent?
Imatge
30 minuts (2016.11.27) Fills retornables (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Als EUA, nens candidats a ser adoptats desfilen en una passarel·la davant els possibles pares: l'extrem d'un malson.
Més informació
"Primer veureu l'Alisha. L'Alisha és una noia molt especial i molt tendra que busca una família definitiva. Després, la Leia. Li agradaria una família tradicional, amb pare i mare, o bé una dona soltera". La presentadora de l'acte, com si mostrés l'oferta d'un producte qualsevol, va fent la descripció, remarcant aficions i desitjos dels nens i nenes candidats a ser adoptats mentre els menors van desfilant per una passarel·la. Els possibles pares van contemplant el "gènere" per decidir per quin menor opten. El tindran a prova unes quantes setmanes, i l'adoptaran o el rebutjaran. Aquest acte difícil de creure té lloc anualment a l'església evangèlica Diakon, al poble de Topton, Pennsilvània. És el cas més extrem del caòtic sistema d'adopcions i readopcions als Estats Units.

Així comença el reportatge "Fills retornables", que denuncia el sistema que es coneix amb el nom de "rehoming". Als Estats Units, es pot adoptar una criatura i després posar un anunci a internet per renunciar-hi. A la xarxa hi han miler de fotos. Són les cares d'un autèntic malson. Una quarta part de les criatures adoptades acaben abandonades pels seus nous pares. Cada any hi ha 25.000 d'aquests casos. Són els "fills retornables".

Al costat de les adopcions ordenades, legals, té lloc un autèntic "mercat de segona mà" dels nens i nenes que, per una o per una altra raó han estat rebutjats pels primers pares adoptius. Molts menors, a través dels anys, van desfilant de casa en casa, de pares i mares a nous pares i mares, sovint amb experiències vitals terrorífiques. Cap institució controla aquest "mercat". Està permès. De mitjana, cada dia apareixen tres anuncis nous de nens a la recerca de pares.

Coneixerem el cas del Frank, de 14 anys, que viu en un centre de menors des que els seus pares biològics el van abandonar quan tenia vuit anys. Una parella el va adoptar durant quatre anys, després se'n van cansar. Des de fa dos anys, busca una família. I el cas de Nita, cinc vegades readoptada a través d'internet. I el de la Megan, una dona acostumada a adoptar per internet i que, després, es va dedicar a fer d'intermediària entre l'oferta i la demanda de nens i nenes amb un resultat catastròfic.
Imatge
30 minuts (2016.12.04) Franco i Fidel, una amistat incòmoda (segon capítol adaptat)(DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Amb motiu de la mort de Fidel Castro i del final de les cerimònies d'homenatge al líder cubà a Santiago de Cuba, diumenge dia 4 de desembre, 30 Minuts torna a emetre el reportatge d'investigació pròpia "Franco i Fidel, una amistat incòmoda".
Més informació
La indignació de Washington per aquesta amistat va estar a punt de fer que els Estats Units retiressin l'ajuda econòmica que donaven a Espanya a canvi de les bases militars. En aquella època, vaixells espanyols van ser atacats per grups anticastristes -que rebien el suport de la CIA- per haver gosat trencar l'embargament decretat pels Estats Units contra Cuba. Tres mariners espanyols van morir en aquests atacs. Però res va impedir que Franco mantingués la relació amb Cuba. Ni tan sols quan l'ambaixador espanyol, al principi de la Revolució cubana, va increpar Fidel Castro en un programa de televisió en directe. "Todo menos romper con Cuba", diuen que va dir Franco. I així va ser fins a la seva mort. I a l'Havana, precisament, es van decretar tres dies de dol quan el dictador va traspassar.

El gener de 1959, un grup de rebels barbuts feia la seva entrada triomfal a l'Havana. Després de dos anys de lluita guerrillera a Sierra Maestra, els guerrillers havien derrocat la dictadura del general Fulgencio Batista. Acabava de néixer un mite, la Revolució cubana, i els seus protagonistes, Fidel Castro i el Che Guevara, es transformarien en icones de les esquerres de tot el món. Aquell mateix any, però mesos mes tard, els Estats Units avalaven internacionalment una dictadura que, vint anys abans, havia aconseguit el poder en guanyar la guerra civil i que es mantenia gràcies a una brutal repressió: la dictadura del general Franco. A canvi del permís per instal·lar bases militars a Espanya ¿eren els temps de la guerra freda-, els Estats Units s'havien convertit en el principal aliat del règim franquista, aliança beneïda per la visita del president Eisenhower a Madrid. Durant tot el temps que va durar aquesta relació, és a dir, fins a la mort del dictador, els diferents governs nord-americans no van fer el mínim esforç per intentar portar el règim de Franco cap a la democràcia; els Estats Units no es van sumar mai a les protestes internacionals contra la dictadura franquista ni tan sols quan el règim executava presos polítics. Únicament hi havia una cosa de Franco que treia de polleguera els Estats Units i que va estar a punt de fer perdre a Espanya l'ajuda econòmica americana: la extraordinària relació que el règim franquista mantenia amb la Cuba de Fidel Castro.

Franco simpatitzava amb els rebels cubans des d'abans que arribessin al poder: l'ambaixada franquista a l'Havana va aconseguir salvar de la presó, i fins i tot de la mort, molts revolucionaris cubans que lluitaven contra la dictadura de Fulgencio Batista. Al gener de 1959, en una època en què a Espanya es reprimia amb contundència qualsevol mena de manifestació política, els exiliats cubans van celebrar al parc del Retiro de Madrid l'èxit de la Revolució cubana amb el beneplàcit de les autoritats franquistes.

Per aquesta edició especial de 30 Minuts, un equip del programa ha investigat i recollit històries molt poc conegudes d'aquesta sorprenent relació d'Espanya, Cuba i els Estats Units.

A través de la veu de testimonis presencials i del material audiovisual de l'època veurem l'enfrontament entre Fidel Castro i l'ambaixador espanyol davant de les càmeres de la televisió al principi de la Revolució cubana; sabrem què va fer el Che Guevara a Madrid; descobrirem per què la Cuba revolucionària no va reconèixer el govern republicà espanyol a l'exili; coneixerem les pressions dels Estats Units per forçar el trencament espanyol amb Cuba; reviurem l'atac anticastrista contra el vaixell "Sierra Aranzazu" i els intents de la CIA per tapar l'afer; coneixerem les peculiars relacions entre els serveis secrets franquistes i els nord-americans; descobrirem un intent de mediació espanyola entre Cuba i els Estats Units i sabrem, en definitiva, per què Franco admirava Fidel i per què a l'Havana es va decretar dol oficial el dia que Franco va morir.

Alguns dels testimonis que apareixen en aquest reportatge són: Manuel Fraga Iribarne, que va ser ministre de Franco els anys 60; el general Manuel Fernández Monzón, membre del departament de contraespionatge dels serveis secrets franquistes; l'ambaixador Nuño Aguirre de Cárcer, director general d'Amèrica del Nord del Ministeri d'Afers Exteriors espanyol a l'època; el també ambaixador George W. Landau, director d'afers d'Espanya i Portugal del Departament d'Estat nord-americà els anys 60; Eloy Gutiérrez Menoyo, excomandament de la Revolució cubana, i Félix Rodríguez Medigutía, l'exmembre de la CIA que va participar en la detenció i mort del Che Guevara i que va formar part de diversos grups anticastristes.
Imatge
30 minuts (2016.12.11) Torna la bici (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
A les grans ciutats, un vell nou element ha complicat la mobilitat: torna la bicicleta. Havia quedat relegada a l'oci i ara reclama el seu lloc com a transport urbà. L'alarma per la contaminació i l'irremeiable congestió de trànsit ha empès els ajuntaments a potenciar-la. I una preocupació més gran per formes de vida més saludables està fent que augmenti el nombre d'usuaris.
Més informació
A Barcelona, els últims 10 anys s'han multiplicat per quatre els desplaçaments en bicicleta. Una gran densitat de població, carrils bici insuficients -molts de doble direcció-, bicicletes per les voreres i el desconeixement de les normes per part d'uns i altres ha fet créixer una sensació de perill. Els quatre accidents mortals d'aquest any -2 vianants i 2 ciclistes- han contribuït a aquesta percepció.
.
És un moment de transició que el reportatge "Torna la bici" retrata. Parlem amb ciutadans que es desplacen cada dia en bicicleta a la feina i amb vianants i conductors que es consideren agreujats, amb veïns afectats per la implantació de la xarxa de carrils bici i amb usuaris d'aquests carrils que ara poden circular amb més seguretat.

Hem anat també a buscar un model que funciona, el de Copenhaguen, no per comparar-nos, sinó per buscar-hi claus. Fa unes dècades, la ciutat va posar la bicicleta com a primera prioritat de les seves polítiques i ha aconseguit que gairebé la meitat de la població es desplaci a la feina o als estudis en aquest mitjà.

Urbanistes i tècnics en mobilitat de tot el món aposten cada cop més per restringir l'accés del cotxe a centres urbans i fomentar la bicicleta. Torna la bici.
Imatge
30 minuts (2017.01.08) Testimonis de càrrec (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Arribarà el dia en què seran jutjats els crims contra la humanitat a Síria. Ja s'estan recollint les proves.
Més informació
En silenci, discretament, darrera dels estralls de les bombes i del patiment immens de la població civil a Síria, ciutadans que sovint es juguen la vida recullen proves de crims contra la humanitat per portar-los, algun dia, davant el Tribunal Penal Internacional o una cort internacional que els pugui jutjar. No importa qui els hagi comès, l'exèrcit d'Al-Assad, els seus aliats, les milícies integristes d'Al Nusra, l'ISIS (Estat Islàmic)...Es denunciarà cada crim, cada violació dels drets humans, un cop s'hagin recollit les proves adequadament i que puguin ser acceptades per un tribunal independent.

És a Antioquia, a Turquia, on està situat el nervi central de la recollida de proves. Ha estat un llarg camí gens fàcil. Moltes de les proves que espontàniament van anar recollint diversos ciutadans, sobretot gràfiques, no serveixen de molt. És una feina que s'ha de fer metòdicament, aportant dades, mesures, rastres, material...,tot allò que sigui inqüestionable en mans de la justícia.

Ibrahim va fer l'abril del 2013 una investigació sobre l'ús d'armes químiques per part de l'exèrcit d'Al Assad. Es tractava de demostrar el que l'administració d'Obama esperava teòricament: la vulneració de la "línia vermella" que donaria pas a un atac de càstig contra el règim de Damasc.

Ake Sellstrom, representant de les Nacions Unides encarregat del cas, va recollir les proves d'Ibrahim però "per desgràcia, no podíem agafar tot el treball que va aportar i incloure'l a l'informe tal com estava. No es podia demostrar la traçabilitat total. Això vol dir que ell va documentar aquell cas, però no podia certificar totes les etapes de la recollida de proves, des del primer moment fins que ens les va confiar."

A partir d'aquella frustració, diverses ONG occidentals van fer una formació a diversos ciutadans sirians, com l'Ibrahim, perquè fossin els seus ulls i les seves orelles sobre el terreny i transformar aquells ciutadans activistes en autèntics investigadors professionals i neutrals per recollir les proves segons els estàndars de la justícia internacional. Abdelkader, un advocat que opera des de la ciutat de Gaziantep, ha creat un institut dedicat a la recopilació i la documentació de violació dels drets humans, siguin quin siguin els culpables.

El reportatge "Testimonis de càrrec" ens mostra com fan la feina aquests ciutadans anònims. Un dels casos més esfereïdors és el basat en el testimoni de dos homes que van declarar que tenien 53.000 fotos d'11.000 cadàvers, més de la meitat dels quals eren presoners torturats fins a la mort pel règim. Les proves les va anar recollint un funcionari del propi règim d'Al-Assad. El cas va arribar a les Nacions Unides i era la base per una resolució de condemna del Consell de Seguretat de les nacions Unides. Però Rússia la va vetar.

Els activistes, però, no cauen el desànim definitiu: estan convençuts, com va passar amb l'Alemanya nazi, amb l'antiga Iugoslàvia, amb Bòsnia, amb Ruanda..., que algun dia els testimonis de càrrec seran definitius per condemnar els culpables.
Imatge
30 minuts (2017.01.15) La batalla per l'aigua (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
"L'aigua, si és un dret humà, no pot ser un negoci", afirmen els defensors de la gestió pública de l'aigua. Una demanda que xoca amb la realitat. Al 80% dels catalans els subministra l'aigua el grup privat Agbar o alguna de les seves filial.
Més informació
En moltes ciutats, com Barcelona o Terrassa, l'aigua ha estat sempre en mans d'una empresa privada. Però aquesta situació aviat podria canviar. Tots dos municipis s'han pronunciat a favor de recuperar la gestió. Està en joc un gran negoci del sector privat. Al juliol del 2016 el ple de l'Ajuntament de Terrassa es va pronunciar a favor de remunicipalitzar la gestió de l'aigua. Des de llavors, l'enfrontament entre la companyia, Mina de Terrassa i l'alcalde s'ha intensificat.. Mina de Terrassa, que també forma part del grup Agbar, defensa la seva gestió i proposa formar una empresa mixta amb l'ajuntament, sense concurs públic.

És el que van fer Agbar i l'Àrea Metropolitana de Barcelona al 2013, quan van formar una empresa mixta per gestionar l'aigua de Barcelona i els 22 municipis dels voltants. Una societat que un jutge acaba d'anul·lar, precisament perquè no hi va haver un concurs públic. El ple de l'Ajuntament de Barcelona decidia a finals de novembre avançar cap a la remunicipalització de l'aigua.

A Catalunya en els pròxims 4 anys s'acaben les concessions d'aigua en més d'una trentena de municipis. Els que rumien recuperar la gestió, s'emmirallen en casos com el de París o Grenoble, a França. A Grenoble, la multinacional Suez, propietària d'Agbar, va subornar l'alcalde a canvi d'un contracte per 25 anys. Un cop recuperat el control públic, la ciutat va abaixar el rebut de l'aigua un 20%. A París també van fer aquest pas al 2010 i els preus van baixar un 8%. A part de Terrassa, Barcelona, París o Grenoble, en el reportatge "La batalla per l'aigua" també es parla d'altres casos a Catalunya, com els de Collbató o Figaró-Montmany, pobles on ja han fet el pas que ara volen fer Barcelona o Terrassa. Tots ells han entrat d'una manera o una altra en una batalla amb les companyies de l'aigua, principalment als jutjats. Una batalla que a Catalunya tot just ha començat.

Un reportatge de Jordi Regàs i Sara Segarra
Imatge: Carles de la Encarnación
Muntatge: Carles Señalada
Producció: Sandra Rierola
Imatge
30 minuts (2017.02.05) Sixena, art de frontera (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
La disputa entre els governs d'Aragó i de Catalunya per les obres d'art allotjades en el passat en el monestir de Sixena.
Més informació
"Tornar els frescos a la seva antiga seu, des del punt de vista teòric, seria just. Però, ara, la història ha fet el seu camí i ja no tenen ni la mesura per tornar a les parets antigues. És una intervenció que seria molt nociva."

Així de contundent és Gianluigi Colalucci, la màxima autoritat del món en pintura mural, quan es refereix a la sentència d'un jutjat d'Osca que obliga a traslladar una de les joies de l'art romànic del MNAC, els frescos del monestir de Sixena, al seu lloc d'origen.

En aquest "30 minuts" hem parlat amb experts per mirar de saber si hi ha riscos en el cas que els murals es restitueixin a la sala capitular d'aquest temple situat als Monegres. Hem donat veu tant a la part catalana com a l'aragonesa per analitzar des de tots els punts de vista un conflicte en què s'ha barrejat art i política.

En el reportatge també tractem la reclamació del govern aragonès i l'Ajuntament de Vilanova de Sixena, de les peces d'art que van sortir del monestir i que ara són al Museu de Lleida. En aquest cas un altre jutge ha sentenciat que les obres s'han d'entregar als antics propietaris.

El president a Espanya del Consell Internacional de Museus (ICOM) i director del Museu de Lleó, Luis Grau, qüestiona el fet que un patrimoni que s'exposa en un museu públic pugui retornar a mans privades a través d'un procés judicial finançat amb fons públics.

Ens aporten també la seva visió conservadors i restauradors d'art com Alberto Velasco, del Museu de Lleida, o Guillermo Torres, de l'Escola de Conservació i Restauració de Béns Culturals d'Aragó. A més, hem entrevistat persones que han estat clau en aquest litigi, com l'alcalde de Vilanova de Sixena, Alfonso Salillas, i l'advocat d'aquest ajuntament, Jorge Español, o els directors del MNAC, Pepe Serra, i del Museu de Lleida, Josep Giralt.

Un conflicte que va més enllà d'una simple disputa per unes obres art. Santi Vila, conseller de Cultura, afirma que "és evident que si no hi hagués el context polític que estem vivint i una llarga tradició de catalanofòbia, segur que aquest judici no s'hauria fet mai."

Ens preguntem si realment un patrimoni que explica una història comuna de Catalunya i Aragó durant vuit segles ha acabat esdevenint una nova frontera.
Imatge
30 minuts (2017.02.19) Benvinguts al Canadà (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Mentre Europa s'enfronta amb una crisi migratòria sense precedents, el Canadà organitza el pont aeri més gran de la seva història.
Més informació
A excepció d'Alemanya, on la cancellera Angela Merkel comença a pagar políticament la seva generositat en l'acollida de l'èxode sirià, i Itàlia, sola davant l'arribada massiva de refugiats, la resta dels països europeus s'ha mostrat incapaç d'abordar la crisi humana generada pel conflicte sirià. S'imposa el tancament de fronteres, la falta de compliment dels compromisos adoptats, l'absència de solidaritat comunitària... La inexistència d'una política d'acollida clara obliga centenars de milers de persones a aventurar-se pel seu compte posant en risc la seva vida.

Enmig del gran desconcert europeu -Espanya, per exemple, només ha acollit uns 500 refugiats dels 17.680 a què es va comprometre-, el Canadà ha posat en marxa un model que ja ha permès l'arribada al país d'uns 35.000 sirians. El govern del jove primer ministre Justin Trudeau va decidir enviar uns 600 funcionaris als camps de refugiats massificats del Líban, Turquia i Jordània per organitzar l'acollida al Canadà. Això ha comportat per al país l'organització del pont aeri més gran de la seva història. Per als refugiats amb destinació al Canadà, s'ha acabat el malson d'haver de buscar una ruta extraordinàriament difícil i molt arriscada per mirar de començar una nova vida mentre duri el conflicte.

El model adoptat pel Canadà és el del patrocini, l'apadrinament privat. Heretat dels anys 70, aquest sistema autoritza els ciutadans canadencs a apadrinar ells mateixos els refugiats. Durant un any, sense ajudes socials, els padrins es comprometen a trobar l'allotjament per a la família, a inscriure els nens a l'escola i a subvencionar totes les necessitats familiars. Les iniciatives per acollir famílies sirianes s'han multiplicat per tot el país, la constitució del qual fa una referència explícita al reconeixement del multiculturalisme. L'actual campanya d'acollida va prendre una força inusitada quan la foto del petit Alan Kurdi -estès inert en una platja turca- va fer la volta al món. En plena campanya electoral, el govern conservador va negar l'asil a la família Kurdi. La societat civil canadenca es va mobilitzar i, finalment, la família va ser acollida. El triomfador de les eleccions, el liberal Justin Trudeau, va decidir simplificar els tràmits per a la concessió d'asil.

El reportatge "Benvinguts al Canadà" recull els casos d'Abdou, Raiss, Elada, Feras..., refugiats que han pogut refer la vida lluny de les bombes. Veurem de la mà dels ciutadans canadencs el seu sistema d'apadrinament, un model estudiat ja en altres països que, a Catalunya, vol posar en marxa la Generalitat amb el teixit del voluntariat. I assistim a la trobada, d'una intensa càrrega emocional, entre el primer ministre Trudeau i el refugiat sirià Vanig Garabedian a la ràdio pública canadenca just un any després que el polític el va acollir a l'aeroport de Toronto.
Imatge
30 minuts (2017.02.26) La gent és el negoci (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
L'economia compartida nascuda a Silicon Valley arriba a Europa. Plataformes com Uber i Airbnb trenquen motlles legals, laborals i econòmics.
Més informació
La principal companyia de transport urbà, Uber, no té vehicles propis. El seu negoci es fa a través de particulars que hi posen el seu vehicle i fan de xofers a hores lliures per guanyar diners. La principal companyia d'allotjaments turístics al món, Airbnb, no té habitacions pròpies. El seu negoci es basa en oferir pisos de particulars, que guanyen diners llogant-los per a estades de curta durada. Avui Uber és un gegant de 70.000 milions de dòlars que transporta 50 milions de passatgers a 80 països. Airbnb ofereix 3 milions d'allotjaments a 100 milions de clients.
ARUN SUNDARARAJAN, Universitat de Nova York "Aquesta és una nova forma de capitalisme, on les activitats que feien empreses o organitzacions ara s'han desplaçat cap a una massa de proveïdors particulars".

El reportatge de 30 MINUTS mostra com funcionen aquetes plataformes digitals basades en l'economia compartida que estan trencant els motlles legals, laborals i econòmics arreu del món. A diferència de companyies com Google o Facebook que han creat nous productes digitals, com cercadors o xarxes socials, el negoci de les plataformes d'economia compartida es centra en serveis tradicionals, fortament regulats amb llicències molt limitades.

Un equip de 30 MINUTS ha viatjat als Estats Units per conèixer de primera mà aquest fenomen que permet que milions de particulars ofereixin serveis i bens a altres particulars a través de plataformes d'economia col.laborativa. El sector del taxi, els treballs domèstics, el transport, l'allotjament turístic són alguns dels àmbits en què s'han creat les plataformes.

TOM SLEE, expert món digital "Moltes de les companyies d'economia col.laborativa volen convèncer que el seu èxit és perquè la seva tecnologia és més eficient, perquè els seus algoritmes són més eficients, però si t'hi fixes estalvien diners en assegurances, en pagar la gent quan té vacances, estalvien diners de no obeir les regulacions. I això és una de les raons importants de la seva capacitat de creixement".
Precarietat laboral, competència deslleial o el.lusió d'impostos van units a l'economia col.laborativa, un fenomen que ja comença a tenir impacte a Catalunya. 30 MINUTS mostra alguns exemples de sectors catalans afectats per les plataformes digitals i investiga que s'amaga darrere els pisos d'Airbnb a Barcelona, la majoria il.legals. També analitza la possibilitat que Uber pugui començar a operar a Barcelona i casos com la demanda de la patronal d'autocars a la plataforma de cotxes compartits Blablacar.

Un reportatge de: Ignasi Gallart Cajo i Lluís Montserrat
Imatge: Enric Miró i Txus Navarro
Muntatge: Moisès Casanovas
Producció: Jessica Montaner
Imatge

30 minuts (2017.03.05) No recordo res (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
S'estén l'ús de substàncies químiques en l'abús sexual de les dones i en robatoris: se'n diu submissió química.
Més informació
"La submissió química és la utilització de substàncies per intentar d'alguna manera portar a terme una violació a partir d'anular el consentiment o anular d'alguna manera la voluntat d'aquella persona." És la definició d'un dels metges especialistes que apareixen en reportatge "No recordo res".

La preocupació de les instàncies policíaques i sanitàries sobre aquest fenomen criminal poc estudiat va en augment. Les dades són profundament preocupants: el 29% de les víctimes de violacions que atén l'Hospital Clínic de Barcelona, per exemple, són per submissió química. Però és que més del 85% - gairebé el 90% - dels casos no es denuncien: per por a la resposta de l'entorn, per por que l'entorn culpabilitzi les víctimes, per un sentiment de vergonya davant del que ha succeït.
El testimoni d'una de les víctimes que apareix en el reportatge i que ha volgut conservar l'anonimat - com la resta de dones abusades - és esfereïdor i paradigmàtic:

"Vaig quedar amb una amiga per sopar i després vam anar a fer una copa a una discoteca que estava força buida, era d'hora, i vam demanar una copa, ens vam posar a la barra. Jo perdo ja la noció de tot, em quedo... no recordo res de la discoteca, la meva sensació és de... negra, no acabo d'entendre gaire el que passa, i tinc flaixos, i el que tinc ja més clar és despertar-me a la casa d'un senyor amb un llit i ell tenia relacions sexuals amb mi. Jo no em podia moure, el veia, notava que em tocava, jo sabia que alguna cosa no funcionava, que aquella persona m'estava fent mal, però el teu cos no reacciona. I al dia següent em desperto molt desorientada i molt adolorida, molt. Tens por, no saps el que vols, no saps com sortir d'allà, és un horror."

Es parla de la "burundanga" com la substància química més utilitzada internacionalment per anular la voluntat d'una persona. Però, almenys a Catalunya i a Espanya, no és així. La resposta és molt més senzilla i preocupant: s'utilitzen productes farmacèutics que es comercialitzen habitualment i que, combinats, poden tenir els mateixos efectes. L'ambient nocturn de bars i discoteques és el preferit pels abusadors habitualment "de coll blanc". També es donen casos de robatoris i els prostíbuls han estat terreny abonat.

L'alcohol juga un paper determinant en l'abús de les dones. L' excés d'alcohol pot tenir efectes idèntics que els de determinades substàncies, com ara amnèsia o un estat de seminconsciència- i és sinònim, per a molts abusadors, de llum verda per a accedir al cos de les dones, independentment del seu consentiment

Moltes de les denúncies sobre submissió química acaben en un no-res. Sovint el cas es redueix, malauradament per a la víctima, en la paraula de l'agredida contra la paraula de l'agressor que sempre addueix que es va tractar de relacions sexuals consentides.

"No recordo res", amb el testimoni de les víctimes, Mossos, juristes, psicòlegs, advocades criminalistes i toxicòlegs, vol contribuir a la imprescindible prevenció, habitual a diversos països europeus, però gairebé inexistent a casa nostra.
Imatge
30 minuts (2017.03.12) Els expulsables (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Com és la dramàtica expulsió a la força d'un estranger sense papers? Som testimonis del procés en un CIE de França.
Més informació
Mentre a Espanya els Centres d'Internament d'Estrangers (CIE) els envolta l'hermetisme i el secretisme oficial, a França, per primera vegada, les càmeres han tingut accés al seu funcionament i a tot el dramàtic procés d'expulsió d'estrangers sense papers.

El reportatge "Els expulsables" ens mostra amb total cruesa la seqüència d'expulsió a la força. Ciutadans que no han pogut regularitzar legalment la seva estada en territori francès i que a pesar que, en molts casos, disposen d'un arrelament familiar evident són detinguts al carrer, internats com a "retinguts" en un centre d'internament i finalment portats a l'aeroport per tornar al seu país en un vol d'Air France. El mateix sistema que hi ha a Espanya i a d'altres països europeus. També a França, organitzacions de drets humans denuncien la situació de "presó administrativa" de molts ciutadans i la seva expulsió sense escrúpols.

Se segueix, entre altres, el cas especialment dramàtic de Moataz, un jove sudanès que fugint de la guerra al seu país aconsegueix arribar a França. Com que no va demanar l'asil perquè volia anar a viure amb el seu germà a Anglaterra, la seva situació d'absoluta precarietat legal a França el pot portar a ser retornat per la policia al seu país, on està directament amenaçat de mort.

I el cas de l'Alí, un jove tunisià arribat a França fa més de 5 anys, amb la seva parella embarassada del seu fill, que no pot superar la maquinària administrativa francesa contra els que no disposen de papers. Però quan al centre d'internament se li comunica el seu trasllat immediat a l'aeroport d'Orly es rebel·la enmig de la desesperació contra els agents que el custodien. No és un cas excepcional. Molts d'ells arriben a mutilar-se per evitar tornar al seu país. O mostren resistència física dins l'aparell fins que el pilot decideix no autoritzar el vol amb l'expulsat a dins.

La intervenció de jutges, advocats, agents i assistents d'entitats humanitàries completen el relat.

"Els expulsables" ens mostra allò que encara no hem pogut veure aquí: el polèmic procés d'allunyament a la força de persones que, per diferents raons, busquen a Europa la seva supervivència. Un mecanisme judicial i policíac implacable, amb unes conseqüències humanes sovint devastadores.
Imatge
30 minuts (2017.03.19) Armes a les aules (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Armes als Estats Units en mans de professors i d'estudiants per fer front a les constants massacres d'alumnes.
Més informació
La repetició de les massacres a les escoles i instituts dels Estats Units, causades majoritàriament per antics alumnes amb un profund sentiment de rancor o per estudiants frustrats que cursen estudis als centres atacats, ha conduït al paroxisme una part de la societat nord-americana. Els últims temps, molts estats del país han seguit l'exemple de Texas: l'any 2007, les autoritats locals van autoritzar els professors d'escoles i instituts a portar armes a l'interior dels centres educatius.

De fet, aquesta estratègia correspon fil per randa amb la filosofia de l'Associació Nacional del Rifle, el lobby més poderós del país: si l'atacant sap o comprova que hi ha armes "a l'altre costat" que disparin o puguin disparar bales en sentit contrari al de l'assaltant, disminuiran les massacres o no seran tan letals.

Els autors del reportatge "Armes a les aules" visiten un d'aquests estats, el d'Ohio, on els professors van armats. Assistim al curs d'aprenentatge dels ensenyants de l'escola Sidney de la mà d'un professional. Se simula l'acció d'un tirador que irromp a l'escola, les instal·lacions de la qual s'utilitzen com a escenari real, i els moviments que han de fer els professors per neutralitzar l'atac.

Seguim els pasos de Diane, una professora amb alumnes de 7 i 8 anys d'edat: "Tampoc soc bombera i, arribat el cas, tractaré de salvar per tots els mitjans els meus alumnes". A la seva escola, una quarentena de professors i de personal administratiu del centre segueixen l'entrenament.
L'agost de l'any passat, també l'estat de Texas va fer un altre pas endavant en la mateixa línia: va autoritzar els estudiants universitaris a portar armes a l'interior de les aules. Una decisió molt contestada per exemple al campus d'Austin, on l'equip de reporters segueix un dels estudiants que ha decidit portar a sobre, dins les classes, una pistola.

De moment, la gran majoria dels centre d'Ohio continuen prohibint les armes. El director d'una d'aquestes escoles, la de Madison, precisament escenari recent de l'atac amb pistola d'un dels seus alumnes, ho té molt clar: "No és normal que demani als meus professors que vagin armats. (...) Com reaccionarien els ciutadans si un dels professors mata un alumne?". Ell prefereix vies alternatives com blindar més el centre i establir més controls d'armes i vigilància.
En qualsevol cas, la consequència d'un drama, multiplicat per la falta de control de les armes als Estats Units, que afecta repetidament els centres d'enseyament. I, òbviament, molts altres escenaris i activitats del país.
Imatge
30 minuts (2017.03.26) Cicatrius obertes - Germanwings (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Dos anys després de la tragèdia de Germanwings, els familiars de les víctimes continuen mobilitzats. Què s'ha fet perquè no torni a passar una tragèdia similar?
Més informació
"30 Minuts" ha parlat amb alguns dels familiars de les víctimes, que ens expliquen en primera persona com van viure aquell moment, com el viuen ara i com treballen per intentar que un fet així no torni a passar. Parlem amb experts i amb el fiscal de Marsella en aquell moment, i també amb el cap de la investigació de l'Agència Francesa d'Accidents Aeris, que va estar sobre el terreny i que un any més tard va donar a conèixer l'informe.

Divendres, 24 de març, fa dos anys de la tragèdia de Germanwings, en què 149 persones van morir després que el copilot de l'avió decidís estavellar-se contra els Alps. 51 de les víctimes eren de nacionalitat espanyola, la majoria catalans, i 72, alemanys. La resta, de fins a 15 nacionalitats.

Un equip de TV3 que es va desplaçar al lloc de la tragèdia en el moment dels fets i que ha tornat en els homenatges que s'han fet al poble de Le Vernet en dues ocasions, el juliol del 2015 i el març del 2016, ha pogut parlar amb familiars d'algunes de les víctimes per explicar com van viure aquell tràgic moment, com el viuen ara i què esperen que passi. Han acompanyat una part de la junta de l'Associació d'Afectats del vol Germanwings 9525 als Alps en la preparació del concert que oferiran el 25 de març a Barcelona per recordar els seus éssers estimats i també a Le Vernet, on descansen les restes no identificades de les víctimes, i que ara s'ha convertit en un lloc de peregrinatge per als familiars. L'associació es va constituir inmmediatament després de la tragèdia i treballa perquè hi hagi canvis que evitin que això pugui tornar a passar.
Expliquem la situació en normativa aèria, les indemnitzacions, el procés penal i el treball de l'Associació d'Afectats del vol GWI 9525 als Alps.
Una radiografia de la situació actual, explicada des del sentiment, però amb la veu també, d'experts que ens permeten conèixer una mica més el cas. I la transformació d'un poble, Le Vernet, amb només 120 habitants, el lloc habitat més proper al punt de l'impacte, que també ha quedat marcat per la tragèdia.

Al "30 Minuts" "Cicatrius obertes" parlem amb el cap de la investigació de l'informe que es va emetre un any després, on es recullen les recomanacions que calen per intentar que no torni a passar. També ens expliquen com van ser els últims minuts registrats per la caixa negra que es va trobar de l'avió. Entre les reflexions i recomanacions, l'agència d'investigació d'accidents aeris de França recomana a Alemanya que treballi per aconseguir un equilibri entre el secret mèdic i la protecció de la seguretat pública. Aquí, a Catalunya, s'ha creat una comissió de treball, on es planteja que el sistema de baixes estigui informatizat, i evitar així casos com el de Germanwings. Expliquem com està la situació en normativa aèria. Parlem amb un pilot italià que ha escrit el llibre "Després de Germanwings, la vida del pilot de línia aèria", que fa una reflexió sobre la pressió que té el pilot en el moment actual.
La majòria de les famílies catalanes ja han firmat les indemnitzacions amb Lufthansa, però no tots hi estan d'acord. Un grup de familiars volen que hi hagi responsabilitat judicial pel que qualifiquen d'assassinat i demanen a França que no s'aturin el procés penal, fins a arribar a saber tota la veritat del que va passar.

Divendres 24, segon aniversari, la companyia alemanya ha organitzat una celebració que volen que sigui íntima. El poble de Le Vernet, el punt més proper al lloc de l'impacte, es prepara per acollir les més de 600 persones que participaran en l'acte de presentació del monument que s'instal·larà al punt de l'impacte, en homenatge a les persones que hi van morir.

I dissabte 25, l'Associació d'Afectats del vol GWI 9525 als Alps ha organitzat un concert d'homenatge als seus familiars i amics, a dos quarts de 5 de la tarda, a l'església del monestir de Santa Maria de Pedralbes.
Imatge
30 minuts (2017.04.02) Engrunes d'or (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
A l'Àfrica occidental, més d'un milió de persones tracta de sobreviure amb la pols d'or de mines improvisades a cel obert.
Més informació
Per què centenars de milers de persones emprenen el camí de fugida del seu propi país de l'Àfrica cap a Occident? El reportatge "Engrunes d'or" ens ofereix respostes tangibles. Més d'un milió de persones tracta de sobreviure a la part occidental del continent amb uns quants grams d'or extrets amb un esforç inusitat dels milers de mines repartides entre Mali, Burkina Fasso, Costa d'Ivori i Ghana. El document se centra en la vida dels buscadors d'or de Burkina Faso, un país amb més de 600 mines en explotació industrial i artesanal, legals i il·legals. És un del estats més pobres del món i molts dels seus ciutadans creuen que l'or trobat els canviarà la vida. La realitat, però, és tossuda any rere any: només uns quants grams d'or els permeten sobreviure el dia a dia.

Anem a la localitat de Fandjora, on des de fa nou anys el Marcel cava frenèticament la terra i ens explica la seva experiència. Com ell, milers de persones excaven pous de l'amplada d'una claveguera a la recerca d'algunes engrunes del valuós mineral. Venen de Mali, també del Sudan... Fan milers de quilòmetres fins a arribar a la regió de les mines. Per guanyar més diners, hi treballen famílies senceres, inclosos els nens. Quan tenen catorze anys, els nois han de baixar a pous que poden arribar als cent metres de profunditat. Com Soumaele, que s'ha d'endinsar en un laberint de cavitats molt estretes, sempre a punt d'un dramàtic enfonsament. Les parets fràgils només d'aguanten amb unes quantes fustes: els esfondraments amb víctimes mortals són habituals. Cada vegada ell i els seus companys han de baixar més avall i s'han d'arriscar més per treure'n alguna cosa. L'aire és irrespirable, la temperatura pot arribar als 50 graus.

"Aquí fem servir això. És cocaïna. Serveix per millorar una mica el cervell, per tenir més força" ens diu un miner. També prenen Tramadol 120; el "míssil", li diuen. Un medicament, calmant, derivat sintètic de l'opi, que els ajuda a "tenir coratge" per baixar a la mina però que els va destrossant la salut perquè la prenen en dosis massa elevades. La majoria de miners amb prou feines guanya un euro al dia: ben just per l'escassa alimentació diària.

Per fer l'amalgama de l'or, utilitzen mercuri, un producte extremadament tòxic. I "l'hospital" més pròxim és a uns quants quilòmetres: tan sols és un petit dispensari. Allà combaten l'altra gran plaga que afecta la població minera: la malària.

Les mines d'or de Burkina Faso esdevenen, en molts casos, l'última etapa abans d'abandonar el país a la recerca d'una vida millor.
Imatge
30 minuts (2017.04.09) Es tard per ser mare¿ (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi

A Catalunya el nombre de dones que tenen un fill a partir dels 40 anys s'ha més que doblat en els últims deu anys.
Més informació
L'edat mitjana a la qual les dones catalanes tenen el primer fill és als 30,6 anys, pràcticament el país on la maternitat arriba més tard del món, en un empat tècnic amb Suïssa i Itàlia.

Ser mare tardana, però, té un preu econòmic, físic i emocional en la majoria dels casos. Les dificultats i el dolor associats al que sovint és un llarg camí fins arribar a l'embaràs no són gaire coneguts perquè qui s'hi troba no ho sol explicar. Des de les clíniques de reproducció assistida els professionals alerten que cal millorar la informació a les dones sobre els límits de la fertilitat i sobre els riscos de la maternitat tardana.

Al 30 Minuts "És tard per ser mare?" donem veu als experts i a les mateixes dones perquè ens expliquin com es viu tot aquest procés. Realitats com l'ovodonació o la congelació d'òvuls són ja habituals als centres de reproducció humana. Noves tècniques que permeten que dones que fa 15 anys no haurien pogut ser mares, ara sí que ho puguin ser i que suposen tota una evolució en el concepte de maternitat.

El fenòmen de la maternitat tardana té, a més de més riscos per a la mare i el nadó, una conseqüència a nivell demogràfic. Una de cada quatre dones nascudes als anys 70 no serà mare, i l'endarreriment de la maternitat n'és una de les principals raons.
A "És tard per ser mare?" quatre dones ens explicaran la seva experiència al voltant d'aquest tema i sabrem millor a què s'enfronten les dones o les parelles que decideixen tenir un fill passats els 40.
Imatge
naroatna l’ha editat per darrera vegada el dia: dl. maig 08, 2017 23:30, en total s’ha editat 13 vegades.


Imatge

Moltes gràcies!

Avatar de l’usuari

Autor del tema
naroatna
Entrades: 19494
Membre des de: ds. des. 30, 2006 23:43
Ubicació: Figueres - Alt Empordà
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] 30 minuts (Temp. 2016-2017) Nous !!

#2

Entrada Autor: naroatna » dj. des. 08, 2016 0:30

Segueix del primer post:

30 minuts (2017.04.23) Volem treballar (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
L'Organització Internacional del Treball prohibeix el treball infantil. Però a Bolívia, els nens volen treballar i estan sindicats.
Més informació
L'OIT (Organització Internacional del Treball) ha condemnat Bolívia per transgredir les convencions internacionals contra el treball infantil. Recentment, el president Evo Morales va donar llum verda a una llei que autoritza els nens i nenes amb més de 10 anys d'edat a treballar. Una gran contradicció en un dels països que diu defensar aferrissadament els drets humans. Però és que a Bolívia hi ha una realitat aclaparadora: sense el seu sou, moltes famílies no poden subsistir i els nens no poden seguir anant a escola perquè cal pagar els estudis i els materials necessaris. De fet, molts nens reivindiquen poder treballar per poder tenir més oportunitats a la vida, un cop puguin acabar l'etapa escolar. I s'organitzen.

El reportatge segueix Ana Rosa, una nena d'onze anys que al mercat de Potosí, al centre del país, ven diversos productes i objectes. Es paga els estudis i ajuda la seva família. Està convençuda, com mols dels nens que treballen, que "l'OIT els odia perquè no els vol permetre anar a escola". Ana Rosa és una estudiant brillant. Però és una excepció entre els "nens treballadors" de Potosí, uns 8.000. Trobem l'altra cara de la moneda, explicitada pels propis mestres: com que els nens han de treballar, i han d'assumir unes responsabilitats que no els pertoquen de cap de les maneres, no disposen del temps adequat per seguir els estudis com cal. Molts menors pateixen estrès.

Els menors tenen la seva pròpia organització, estan sindicats i es manifesten regularment en defensa "dels seus drets laborals". Fins i tot han mantingut algun enfrontament amb les forces antidisturbis. Som testimonis de la seva reunió i de l'elecció de càrrecs: Ana Rosa serà una de les seves responsables. Però la mateixa llei que obre la porta al treball infantil desencadena efectes diabòlics com l'explotació infantil. Centenars, milers de nens, treballen als mercats, als carrers i fins i tot a les mines, on perillen les seves vides, sense disposar de contractes ni d'assegurances. El president Evo Morales diu preparar una nova llei per evitar aquests riscos.

En el reportatge "Volem treballar" es mostra la situació d'aquests nens i es parla amb educadors, amb l'OIT, i amb responsables bolivians relacionats directament amb la qüestió. Una realitat, la del treball infantil a Bolívia, que reflecteix les enormes carències del país i les necessitats de moltes famílies per poder continuar cap endavant.
Imatge
30 minuts (2017.04.30) Qui és Macron¿ (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Emmanuel Macron, antic inversor bancari i exministre d'Economia amb el govern Hollande, es perfila com el pròxim president de la República francesa.
Més informació
Després dels resultats electorals de la primera volta de les eleccions presidencials franceses, Emmanuel Macron referma definitivament la seva posició com a molt possible pròxim cap d'estat de França. No només ha superat la líder del Front Nacional, Marine Le Pen, desplaçant-la a la segona posició, extrem que semblava impossible fa tan sols uns mesos, sinó que ja ha recollit la intenció favorable dels altres candidats eliminats i, molt probablement, de la majoria dels seus electors.

Però, qui és, què pensa, quin és l'ideari polític d'aquest jove de 39 anys que ni tan sols té una formació política al darrere com a estructura de suport? És el que tracta de desvelar el reportatge "Qui és Macron?"

Sabem que ha activat un moviment polític, "En marxa!", més una plataforma de suport electoral i activisme que no una estructura de partit. És potser l'embrió d'un nou partit polític per a les pròximes legislatives?

Com es diu en el reportatge, " A Macron se l'admira, se'l detesta, simbolitza el poder del diner, el traïdor de l'esquerra per uns i, al contrari, la necessària adaptació al món d'avui per d'altres. Però en aquesta França que no estima ni els primers de la classe ni els diners, quin destí pot tenir aquest antic banquer com a president de la República?.

Durant el reportatge, elaborat amb diverses entrevistes amb el candidat, ell mateix, Emmanuel Macron, va dibuixant la seva personalitat i el seu ideari: definitivament compromès amb la lliure empresa, amb l'emprenedoria, amb l'impuls de les noves generacions, també veu un rol essencial en l'estat. Es proclama hereu de l'esquerra, però de "l'esquerra eficaç, moderna, lluny de les dependències ideològiques que l'esclerotitzen i ofeguen el país". És ambiciós i desacomplexat: rebutja l'etiqueta de ser "membre de l'oligarquia financera", com se l'ha etiquetat des de l'esquerra més radical, pel fet d'haver treballat a la banca Rotschild. De fet, Macron, és un compendi, escull metòdicament allò que li agrada de l'esquerra i de la dreta. I això li ha suposat moltes crítiques. Però li ha valgut per ser guanyador de la primera volta presidencial i, com a fenomen anti-Le Pen, anti-extrema dreta, enfilar-se indefectiblement el pròxim dia 7 de maig com a nou president de la República.

Coneixedors de Macron, politòlegs, periodistes, sociòlegs...ens ajuden a fer el retrat de la nova sensació de la política francesa, un autèntic "outsider" fins fa ben poc.
Imatge
30 minuts (2017.05.07) Castor,un negoci rodó¿ (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
El Castor és el magatzem de gas subterrani més gran d'Espanya, però mai ha entrat en funcionament. Ara, els consumidors hauran de pagar per aquesta infraestructura, que, ara per ara, no serveix per res.
Més informació
El Castor és el magatzem de gas subterrani més gran d'Espanya, però mai ha entrat en funcionament. Quan van començar a injectar-hi gas, el setembre del 2013, hi va haver terratrèmols i el govern va ordenar que es paralitzés el projecte. Aleshores, l'empresa impulsora, Escal USG, propietat del Grup ACS, de Florentino Pérez, va renunciar a la concessió i va recuperar la inversió. Ara, els consumidors hauran de pagar per aquesta infraestructura, que, ara per ara, no serveix per res.

El projecte Castor va néixer el 1996, quan una empresa canadenca va proposar fer un dipòsit de gas submarí a 22 quilòmetres de la costa de Vinaròs, al Baix Maestrat, fent servir un antic jaciment de petroli ─el jaciment Amposta─ que havia estat explotat durant anys. Des d'aleshores, tots els governs, tant els del PP com els del PSOE, han considerat estratègic aquest magatzem de gas i han anat concedint els corresponents permisos. El Castor va ser construït per Escal USG, una empresa de la qual ACS, el grup d'empreses de Florentino Pérez, té la majoria d'accions.

Del fet que la injecció de gas pogués provocar terratrèmols ja en va alertar l'Observatori de l'Ebre el 2005, cinc anys abans que comencessin les obres del magatzem. Aquesta possibilitat es va convertir en realitat quan s'hi van fer les primeres injeccions de gas, el setembre del 2013. Es van registrar un miler de terratrèmols, la majoria microsismes, tot i que alguns van arribar a una intensitat de 4,2 graus. Davant l'alarma social, el govern espanyol va decidir hibernar el Castor, és a dir, paralitzar les operacions del magatzem fins que no es demostrés que era segur. Aleshores, l'empresa Escal USG va renunciar al magatzem; va retornar la concessió a l'Estat i va recuperar la inversió. Aquesta mesura estava prevista en una clàusula del decret de concessió. El govern va autoritzar ràpidament el pagament de la inversió ─1.350 milions d'euros─ sense esperar a escatir si l'empresa havia actuat correctament en tot moment. Ara, com que el Castor forma part del sistema gasístic, els consumidors hauran de fer front al pagament d'aquesta quantitat durant trenta anys. L'OCU considera que, amb els interessos, se n'arribaran a pagar més de 4.700 milions d'euros. Uns 650 euros per consumidor.

El programa "30 minuts" repassa la història d'aquest projecte per intentar obtenir respostes a algunes preguntes: com s'han anat prenent les decisions en relació amb el Castor? Les mesures de control, durant tot el procés, van ser les adequades? Per què s'ha retornat la inversió a l'empresa si és una infraestructura que no funciona? El magatzem Castor és necessari?

En el reportatge hi intervenen, entre d'altres, el president d'Escal USG, Recaredo del Potro, i els exministres d'Indústria José Montilla i Miguel Sebastián.
Imatge
30 minuts (2017.05.14) Herois (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Davant d'un cas de corrupció, denunciaríeu o miraríeu cap a un altre costat? A "Herois" presentem set casos de persones que, per haver denunciat activitats presumptament il·legals –amb malversació de diner públic– o haver-s'hi oposat, ho han pagat molt car.
Més informació
Davant d'un cas de corrupció, denunciaríeu o miraríeu cap a un altre costat? A "Herois" presentem set casos de persones que, per haver denunciat activitats presumptament il·legals –amb malversació de diner públic– o haver-s'hi oposat, ho han pagat molt car.

La corrupció ja s'ha convertit en la segona causa de preocupació dels espanyols –només superada per l'atur–, segons la darrera enquesta del CIS, el Centre d'Investigacions Sociològiques, del govern espanyol. Aquests dies s'estan veient els judicis dels grans casos de corrupció dels últims temps: Palau, Pretoria, Gürtel..., i cada dia n'esclaten de nous, com el de l'operació Lezo. Fins i tot, el president del govern espanyol, Mariano Rajoy, haurà de testificar pel presumpte finançament il·legal del seu partit, el PP.

Però, davant d'un cas de corrupció, què s'ha de fer? Denunciar-ho? Enfrontar-se amb els companys o superiors? Quines conseqüències comporta?

A "Herois" expliquem les històries de persones que van decidir no ser còmplices de presumptes casos de corrupció i ho van denunciar o, simplement, es van negar a participar en activitats que consideraven il·legals i immorals. I no ho van fer, com ells mateixos expliquen, per "quixotisme" o per ser especialment valents, sinó perquè consideraven que era la seva obligació, la manera de fer bé la seva feina. En tots els casos, la seva acció els ha comportat l'aïllament, l'assetjament laboral, veure's immersos en inacabables processos judicials –als quals han de fer front amb els seus propis diners– i, en molts casos, fins i tot, perdre la feina.

Aquestes són les set històries d'"Herois".

Azahara Peralta, enginyera, directora d'obres de la descontaminació de l'embasament de Flix, acomiadada de l'empresa pública Acuamed després de negar-se a aprovar uns sobrecostos considerats il·legals.

Ana Garrido, tècnica de l'Ajuntament de Boadilla del Monte (Madrid), una de les denunciants de la trama Gürtel. Ha patit assetjament, i l'Ajuntament es nega a indemnitzar-la malgrat les sentències judicials a favor seu.

Luis Gonzalo Segura, exmilitar, expulsat de les Forces Armades per denunciar presumptes casos de corrupció dins l'exèrcit.

Paloma Coiduras, enginyera, alta funcionària de la Junta d'Andalusia i de la Generalitat Valenciana, expedientada i amb canvis constants i injustificats de lloc de treball en totes dues institucions per haver denunciat irregularitats.

Maite Carol, exinterventora municipal a Santa Coloma de Gramenet. Va patir assetjament per negar-se a informar favorablement unes requalificacions que finalment han portat a judici l'excalde Bartomeu Muñoz. És el cas Pretòria. Finalment, va ser acomiadada.

Roberto Macías, exadministratiu d'UGT Andalusia. El sindicat demana per a ell pena de presó i 60.000 euros per danys morals. L'acusa d'haver filtrat documents a la premsa que presumptament demostrarien finançament irregular del sindicat.

Fernando Urruticoechea, interventor municipal a diversos municipis. Els seus informes en contra de les activitats il·legals dels ajuntaments li han ocasionat expedients disciplinaris i assetjament laboral per part de diferents equips municipals. Ha hagut de canviar vuit vegades de destí.

En tots aquests casos, de moment, i malgrat les contínues crides a la lluita contra la corrupció que es fan des dels estaments oficials, no han rebut cap tipus de suport. En el programa "Herois" coneixerem de primera mà les seves històries.
Imatge
30 minuts (2017.05.21) Operació Catalunya (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Una conspiració policial va actuar contra el procés sobiranista. Proves falses, manipulació de dades, informes irregulars, agents secrets, filtracions interessades a la premsa, amenaces per obtenir informació confidencial. El 30 minuts s'endinsa aquest diumenge en una operació policial opaca que ha estat actuant de manera anònima. Què és l'operació Catalunya? Qui la va impulsar? Existeix la policia política? S'ha fet a l'esquena de jutges i fiscals amb la idea d'intoxicar? S'han utilitzat fons reservats? Quin paper hi ha tingut la premsa?
Més informació
Una conspiració policial va actuar contra el procés sobiranista. Proves falses, manipulació de dades, informes irregulars, agents secrets, filtracions interessades a la premsa, amenaces per obtenir informació confidencial. El 30 minuts s'endinsa aquest diumenge en una operació policial opaca que ha estat actuant de manera anònima. Què és l'operació Catalunya? Qui la va impulsar? Existeix la policia política? S'ha fet a l'esquena de jutges i fiscals amb la idea d'intoxicar? S'han utilitzat fons reservats? Quin paper hi ha tingut la premsa?
L'11 de Setembre del 2012 un milió i mig de persones es manifesten pels carrers de Barcelona a favor del dret a decidir. La cúpula de la Policial Nacional activa una operació secreta al marge de processos judicials i de bona part de la mateixa estructura de la policia.
El 30 minuts entrevista periodistes d'investigació, advocats, jutges, diputats i representants de la policia per entendre l'origen i l'abast de l'operació. L'exalcalde de Barcelona, Xavier Trias, i el subdirector d'El Mundo, Esteban Urreiztieta, afronten el cas del compte corrent suís fals, que marca decisivament la carrera del polític convergent.
Una actuació policial fora de norma, que s'activa en moments electorals importants. Amb un interrogant, que ara molts intenten resoldre: qui és la X de l'operació Catalunya?
Imatge
30 minuts (2017.06.04) El negoci dels likes (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Pràcticament mai ens decidim a comprar sense consultar la llista personalitzada d'aprovacions o de retrets a les pàgines d'internet.
Més informació
A l'hora d'escollir un restaurant, un hotel, comprar un electrodomèstic o un telèfon, 8 de cada 10 ciutadans ja consulten les recomanacions i crítiques allotjades a internet abans de prendre una decisió final. Però diversos estudis sobre fraus a la xarxa ens indiquen que cada cop més sovintegen els comentaris falsos. Per què? D'on procedeixen? Es detecta, cada cop més assíduament, que certs comentaris crítics procedeixen directament de la competència.

Patricia, que regenta un hotel a Saint-Malo, està preocupada per un comentari crític sobre una de les habitacions que sospita que és fals. Després de fer una petita comprovació, s'adona que la persona anònima que ha fet la crítica ha fet altres comentaris negatius, en només tres dies, en ciutats molt allunyades les unes de les altres. No pot ser. Patricia descobreix que el comentari no correspon a cap visita de cap client. Però, probablement, ja és tard, la crítica corre per la xarxa i el perjudici econòmic pot ser enorme. La propietària de l'hotel de Saint-Malo està convençuda que ha estat la competència, qui ha aconseguit penjar la crítica del seu establiment. Com es pot evitar aquesta pràctica fraudulenta?

Però l'autèntic negoci se centra en els comentaris positius. Empreses especialitzades, a canvi d'una bona quantitat de diners, poden inundar la xarxa de "likes" i de comentaris positius que redundaran en l'èxit de l'establiment, de la iniciativa comercial, o dels perfils de les persones o grups interessats. Els autors del reportatge ho comproven personalment i viatgen fins a Casablanca, al Marroc, on hi ha moltes start-ups de recomanacions falses. Moltes estan instal·lades al nord d'Àfrica. També a Madagascar.

Per denunciar la facilitat del frau i la falta de filtres adequats fins i tot dels perfils personals a internet, els periodistes també viatgen fins a Nova Delhi, a l'Índia. Allà hi ha una autèntica especialització, molt estesa, de "les fàbriques d'amics" a preus molt assequibles. Per tenir 5.000 "amics", per exemple, segons el "paquet comercial" escollit, es pot trigar un mes. Són robots automàtics, els que ho fan. Si es vol 1.000 "likes", "m'agrada" falsos en una setmana, el preu és de 90 euros. Artistes, polítics, empresaris, etc. volen l'ajuda d'un reconeixement social per expandir les seves iniciatives. La notorietat a Internet ja es compra. I pot ser del tot falsa. Però és un negoci.
Imatge
30 minuts (2017.06.11) Puerto Rico, referèndum a l'última colònia (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Puerto Rico, territori dels Estats Units des del 1898, celebra un referèndum d'autodeterminació aquest diumenge. Les opcions són integrar-se com a estat als Estats Units —l'"estadidad"—, continuar amb l'estatus actual —territori no incorporat— o optar per una via sobiranista, que inclou la independència plena. Mentre el govern dona suport a l'estadidad, l'oposició ha fet una crida al boicot al plebiscit.
Més informació
El governador de Puerto Rico, Ricardo Rosselló, va guanyar les eleccions fa sis mesos. El seu partit, el Partido Nuevo Progresista, de centre dreta, sempre ha defensat la incorporació plena de Puerto Rico als Estats Units, com l'estat número 51. En un principi, el referèndum nomes contemplava dues opcions: l'estadidad o l'opció sobiranista (i dins d'aquesta, dues possibilitats més: lliure associació sobirana o independència). En cas que guanyés l'opció sobiranista, a l'octubre es faria un altre referèndum per decidir entre la lliure associació sobirana, és a dir, l'establiment d'una nova associació amb els Estats Units des de la sobirania o la independència plena.

El govern dels Estats Units permet la celebració del referèndum d'autodeterminació, pero és el Congrés americà qui ha de decidir i aprovar, en últim terme, el destí futur de Puerto Rico. A més, en aquest cas, el Departament de Justícia dels Estats Units ha manifestat que calia afegir a la papereta de vot una tercera opció: la de l'estatus actual, és a dir, l'opció que res canviï. El governador de Puerto Rico, a contracor, ha acceptat incorporar l'opció considerada colonialista i l'oposició que, en principi, participava en el plebiscit, ha fet una crida al boicot. Sobiranistes i independentistes consideren inacceptable la inclusió de la proposta imposada pels Estats Units.

Puerto Rico pertany als Estats Units com a territori no incorporat des del 1898; va ser cedit per Espanya quan va perdre la guerra de Cuba. L'illa caribenya té un autogovern limitat: la seva Constitució i les seves institucions estan completament supeditades als Estats Units. Els porto-riquenys, malgrat que són ciutadans nord-americans, si viuen a l'illa, no poden votar a les eleccions nord-americanes ni escollir el president dels Estats Units.

El plebiscit se celebra en un moment delicat de les relacions de Puerto Rico amb els Estats Units: l'illa, incapaç de pagar el deute, ha fet fallida i els Estats Units han imposat una junta fiscal, per d'amunt del govern i de les institucions porto-riquenyes, que prioritza el pagament als creditors davant de les necessitats de Puerto Rico i sense aportar cap rescat financer.

Un equip del programa "30 minuts" ha seguit de prop aquest procés i ha estat testimoni dels primers dies de llibertat d'Oscar López Rivera, el militant independentista —conegut com el Mandela porto-riqueny— que ha passat 36 anys de la seva vida en presons dels Estats Units i que va ser indultat per Obama.
Imatge
30 minuts (2017.06.18) Sagrada Família, compte enrere (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
El programa "30 minuts" presenta, per primera vegada a la història, una filmació d'Antoni Gaudí feta un any abans de la seva mort. Fins ara només es tenia constància d'unes quantes fotos de l'arquitecte, però no s'havia pogut veure mai la imatge de Gaudí en moviment.
Més informació
L'afirmació "la Sagrada Família no s'acabarà mai", aviat deixarà de tenir sentit. Els responsables de la construcció d'aquest temple expiatori ja han posat data a l'acabament de la part arquitectònica de la basílica: serà l'any 2026, coincidint amb el centenari de la mort d'Antoni Gaudí. En el reportatge "Sagrada Família: compte enrere" coneixerem les innovadores tècniques constructives que permetran accelerar –d'una manera fins fa poc impensable– el ritme de les obres per poder assolir aquest objectiu.

Amb un gran desplegament audiovisual les càmeres de "30 minuts" han filmat tots els processos pels quals passa una pedra des que s'extreu de la pedrera fins que es col·loca en una de les torres. Hem entrevistat alguns de la vintena d'arquitectes responsables de l'obra, desvelarem quin reputat escultor està dissenyant els pinacles de les torres dels evangelistes i entrarem al magatzem on hi ha els més de 20.000 fragments de les maquetes originals de Gaudí que van quedar malmeses durant la guerra civil. També sentirem les reflexions de Joan Vila-Grau, el dissenyador dels vitralls de l'església, que han emocionat milions de visitants, i descobrirem quin projecte tenia pensat Gaudí per a les campanes del temple.

El reportatge també fa un repàs a les diferents vicissituds i polèmiques que històricament han envoltat la construcció de la Sagrada Família, així com els problemes de convivència amb els veïns que el seu atractiu turístic comporta.

Els espectadors de "Sagrada Família: compte enrere" tindran una sorpresa molt rellevant: unes imatges inèdites d'Antoni Gaudí filmades l'any 1925 en un casament al monestir de Montserrat. Per primera vegada a la història podrem veure el genial arquitecte en unes imatges en moviment. Una primícia mundial.
Imatge
30 minuts (2017.07.02) Barcelona es lloga (DVBrip català per r5004)(TotsRucs.cat).avi :arrow: Moltes gràcies r5004 !!
Trobar un pis de lloguer per sota els 700 EUR, a Barcelona, s'ha convertit en una missió impossible. Sobretot als barris més cèntrics. Hi ha poca oferta i la demanda és molt alta.
Més informació
"Barcelona és una de les ciutats amb més qualitat de vida d'Europa. Estem a la Champions del que és la demanda internacional", afirma el director de la divisió de lloguer de la immobiliària de luxe Engel & Völkers, "i pel client estranger el lloguer a Barcelona és barat". "El límit serà la capacitat adquisitiva de l'inquilí", observa Joan Ollé, president del Col·legi d'API de Barcelona, i suggereix que qui busqui un lloguer raonable haurà d'ampliar el seu radi de recerca, "Barcelona arriba des de Vic fins a Collbató i fins a Cubelles. I quan la gent s'hagi acostumat a agafar el transport públic, estaran contents de viure-hi."
La lògica del mercat xoca frontalment amb els interessos dels veïns que estan de lloguer. Al barri de Sant Antoni la plataforma Fem Sant Antoni va néixer per denunciar la pressió del turisme. La sorpresa ha estat que els veïns ara els demanen ajuda perquè no poden pagar el lloguer que els exigeixen per renovar el contracte. Al Poblenou, l'Ángela, que treballa al mercat del barri, ho experimenta en pròpia pell. Paga 600 € per un pis de 90 m2 prop de la feina. Se li acaba el contracte i el propietari en vol cobrar 1.000. Amb un sou mileurista, per ella és un lloguer inassumible. Ja busca pis, però al Poblenou, no troba res.
L'ajuntament, per la seva banda, intenta pal·liar una situació desesperada per a molts llogaters. La ciutat ha reforçat les inspeccions de pisos turístics il·legals per forçar els propietaris que els retornin al lloguer tradicional. També s'ha engegat un cens de pisos buits. Als propietaris se'ls ofereix un paquet d'ajudes per animar-los a posar preus raonables. El problema de fons és l'escassedat del parc municipal de vivenda, que a Barcelona és d'un 1,5%. Un percentatge insignificant, sobretot si es compara amb ciutats com Viena, on el 30% de l'habitatge és municipal i es lloga a preus raonables.
La transformació de la ciutat continua imparable. L'edifici del carrer Parlament, 1-3 aviat el reformaran tot sencer. Al desembre una immobiliària va comprar tot el bloc i no pensa renovar el contracte als antics llogaters. Tot és legal, però pels actuals inquilins la sentència és clara: hauran de marxar. "Estan eliminant les comunitats i el teixit social amb aquestes estratègies. És molt trist.", denuncien. "Aquesta serà una altra Barcelona", afegeixen, "potser es convertirà en un bombó amb un llaç rosa, però nosaltres en aquesta Barcelona ja no hi volem ser, no és la nostra."
Imatge
30 minuts (2017.07.09) Youtubers els nous ídols (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Quina és la clau de l'èxit d'aquests nois i noies que, fent vídeos sense mitjans i des de casa seva, s'han convertit en estrelles? Tenen a YouTube audiències que les televisions no s'atreveixen a somiar. Són autèntics ídols entre els nens, adolescents i joves. Els persegueixen els fans. Omplen estadis. Esgoten llibres. Els busquen els anunciants.
Més informació
Quina és la clau de l'èxit d'aquests nois i noies que, fent vídeos sense mitjans i des de casa seva, s'han convertit en estrelles? Tenen a YouTube audiències que les televisions no s'atreveixen a somiar. Són autèntics ídols entre els nens, adolescents i joves. Els persegueixen els fans. Omplen estadis. Esgoten llibres. Els busquen els anunciants.

Auronplay 5.700.000 subscriptors
Celopan 2.050.000 subscriptors
Dulceida 1.260.000 subscriptors
Mikeltube 365.000 subscriptors
Jordi Wild (El rincón de Giorgio) 6.600.000 subscriptors
Wismichu 5.780.000 subscriptors

Són els youtubers que participen en el "30 minuts" d'aquesta setmana. Tenen a YouTube audiències que les televisions no s'atreveixen a somiar. Són autèntics ídols entre els nens, adolescents i joves. Els persegueixen els fans. Omplen estadis. Esgoten llibres. Els busquen els anunciants.

Al juny, Youtube es va tornar a omplir d'imatges de les onades de fans que rebien ElRubius i altres youtubers molt populars a l'aeroport de Mèxic. El cap de setmana del 8 i 9 de juliol els seguidors de Dulceida ompliran la Fira de Barcelona durant el seu festival de moda. Els actes amb youtubers com a protagonistes se succeeixen i arrosseguen sempre multituds.

Quina és la clau de l'èxit d'aquests nois i noies que, fent vídeos sense mitjans i des de casa seva, s'han convertit en estrelles?

YouTube és "la tele" dels joves. I el fenomen suposa una esquerda generacional i comunicativa, una nova manera d'entretenir-se que molts adults ignoren o no entenen.

Un reportatge de: Esther Llauradó i Víctor Díaz
Producció: Sandra Rierola
Imatge: Carles de la Encarnación
Muntatge: Moisès Casanovas.
Imatge
naroatna l’ha editat per darrera vegada el dia: ds. jul. 15, 2017 0:10, en total s’ha editat 9 vegades.
Imatge

Moltes gràcies!

Avatar de l’usuari

Autor del tema
naroatna
Entrades: 19494
Membre des de: ds. des. 30, 2006 23:43
Ubicació: Figueres - Alt Empordà
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] 30 minuts (Temp. 2016-2017) Nous !!

#3

Entrada Autor: naroatna » dj. des. 08, 2016 0:32

Espai reservat
Imatge

Moltes gràcies!


Suzume
Entrades: 196
Membre des de: dt. jul. 01, 2008 21:29
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] 30 minuts (Temp. 2016-2017) Nous !!

#4

Entrada Autor: Suzume » dj. des. 08, 2016 7:09

naroatna ha escrit:
30 minuts (2016.10.30) L'Infiltrat (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Un document excepcional: el relat d'un periodista que s'infiltra en una cèl·lula jihadista que vol atemptar a França.

30 minuts (2016.11.06) Israel els homes de negre (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
La societat laica israeliana i les seves institucions democràtiques, sota l'amenaça de l'enorme poder i influència creixent dels ultraortodoxos.
Moltes gràcies :D

Avatar de l’usuari

r5004
Entrades: 12763
Membre des de: dc. nov. 01, 2006 8:08
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] 30 minuts (Temp. 2016-2017) Nous !!

#5

Entrada Autor: r5004 » dj. des. 08, 2016 15:55

Per petició: :D

30 minuts (2016.09.18) Una altra escola (DVBrip català per r5004)(TotsRucs.cat).avi
Analitzem la profunda revolució educativa que hi ha en marxa en algunes de les nostres escoles i que es vol estendre a tot el país on es qüestiona els mètodes d'ensenyament , d'aprenentatge, i fins i tot de distribució d'espais.
[hide]Una escola pública de Ripollet, un col.legi dels Jesuïtes a Raimat, un institut públic de Terrassa i un centre concertat de Barcelona. Quatre centres i un objectiu: la renovació pedagògica.

Un reportatge de: Ramon Anglès - Sara Segarra
Imatge: Carles de la Encarnación
Imatge addicional: Enric Miró - Txus Navarro
Producció: Jessica Montaner
Muntatge: Moisès Casanovas
Muntatge musical: David Bustamante
Postproducció de so: Enric Casanovas[/hide]
"Hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s'escriga o es pense."
Imatge

Avatar de l’usuari

Autor del tema
naroatna
Entrades: 19494
Membre des de: ds. des. 30, 2006 23:43
Ubicació: Figueres - Alt Empordà
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] 30 minuts (Temp. 2016-2017) Nous !!

#6

Entrada Autor: naroatna » dj. des. 08, 2016 22:41

De res, Suzume. :wink:
r5004 ha escrit:Per petició: :D

30 minuts (2016.09.18) Una altra escola (DVBrip català per r5004)(TotsRucs.cat).avi
Analitzem la profunda revolució educativa que hi ha en marxa en algunes de les nostres escoles i que es vol estendre a tot el país on es qüestiona els mètodes d'ensenyament, d'aprenentatge, i fins i tot de distribució d'espais.
[hide]Una escola pública de Ripollet, un col.legi dels Jesuïtes a Raimat, un institut públic de Terrassa i un centre concertat de Barcelona. Quatre centres i un objectiu: la renovació pedagògica.

Un reportatge de: Ramon Anglès - Sara Segarra
Imatge: Carles de la Encarnación
Imatge addicional: Enric Miró - Txus Navarro
Producció: Jessica Montaner
Muntatge: Moisès Casanovas
Muntatge musical: David Bustamante
Postproducció de so: Enric Casanovas[/hide]
Afegit aquest interessantíssim primer documental de la nova temporada al post principal, la gravació del qual a mi em va fallar, i amb el qual doncs ara sí que ens hem ben posat "al dia". Moltíssimes gràcies r5004 !! :wink:

Fins aviat!
Imatge

Moltes gràcies!

Avatar de l’usuari

Autor del tema
naroatna
Entrades: 19494
Membre des de: ds. des. 30, 2006 23:43
Ubicació: Figueres - Alt Empordà
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] 30 minuts (Temp. 2016-2017) Nous !!

#7

Entrada Autor: naroatna » ds. des. 17, 2016 18:27

I encara un altre, diria que la darrera estrena del 30 minuts 2016. :wink:

30 minuts (2016.12.11) Torna la bici (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
A les grans ciutats, un vell nou element ha complicat la mobilitat: torna la bicicleta. Havia quedat relegada a l'oci i ara reclama el seu lloc com a transport urbà. L'alarma per la contaminació i l'irremeiable congestió de trànsit ha empès els ajuntaments a potenciar-la. I una preocupació més gran per formes de vida més saludables està fent que augmenti el nombre d'usuaris.
Més informació
A Barcelona, els últims 10 anys s'han multiplicat per quatre els desplaçaments en bicicleta. Una gran densitat de població, carrils bici insuficients -molts de doble direcció-, bicicletes per les voreres i el desconeixement de les normes per part d'uns i altres ha fet créixer una sensació de perill. Els quatre accidents mortals d'aquest any -2 vianants i 2 ciclistes- han contribuït a aquesta percepció.
.
És un moment de transició que el reportatge "Torna la bici" retrata. Parlem amb ciutadans que es desplacen cada dia en bicicleta a la feina i amb vianants i conductors que es consideren agreujats, amb veïns afectats per la implantació de la xarxa de carrils bici i amb usuaris d'aquests carrils que ara poden circular amb més seguretat.

Hem anat també a buscar un model que funciona, el de Copenhaguen, no per comparar-nos, sinó per buscar-hi claus. Fa unes dècades, la ciutat va posar la bicicleta com a primera prioritat de les seves polítiques i ha aconseguit que gairebé la meitat de la població es desplaci a la feina o als estudis en aquest mitjà.

Urbanistes i tècnics en mobilitat de tot el món aposten cada cop més per restringir l'accés del cotxe a centres urbans i fomentar la bicicleta. Torna la bici.
Imatge
Imatge

Moltes gràcies!

Avatar de l’usuari

Autor del tema
naroatna
Entrades: 19494
Membre des de: ds. des. 30, 2006 23:43
Ubicació: Figueres - Alt Empordà
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] 30 minuts (Temp. 2016-2017) Nous !!

#8

Entrada Autor: naroatna » dv. gen. 20, 2017 0:21

Un parell més:

30 minuts (2017.01.08) Testimonis de càrrec (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Arribarà el dia en què seran jutjats els crims contra la humanitat a Síria. Ja s'estan recollint les proves.

30 minuts (2017.01.15) La batalla per l'aigua (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
"L'aigua, si és un dret humà, no pot ser un negoci", afirmen els defensors de la gestió pública de l'aigua. Una demanda que xoca amb la realitat. Al 80% dels catalans els subministra l'aigua el grup privat Agbar o alguna de les seves filial.

Fins aviat!
Imatge

Moltes gràcies!

Avatar de l’usuari

Autor del tema
naroatna
Entrades: 19494
Membre des de: ds. des. 30, 2006 23:43
Ubicació: Figueres - Alt Empordà
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] 30 minuts (Temp. 2016-2017) Nous !!

#9

Entrada Autor: naroatna » dl. feb. 13, 2017 23:32

Més:

30 minuts (2017.02.05) Sixena, art de frontera (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
La disputa entre els governs d'Aragó i de Catalunya per les obres d'art allotjades en el passat en el monestir de Sixena.
Més informació
"Tornar els frescos a la seva antiga seu, des del punt de vista teòric, seria just. Però, ara, la història ha fet el seu camí i ja no tenen ni la mesura per tornar a les parets antigues. És una intervenció que seria molt nociva."

Així de contundent és Gianluigi Colalucci, la màxima autoritat del món en pintura mural, quan es refereix a la sentència d'un jutjat d'Osca que obliga a traslladar una de les joies de l'art romànic del MNAC, els frescos del monestir de Sixena, al seu lloc d'origen.

En aquest "30 minuts" hem parlat amb experts per mirar de saber si hi ha riscos en el cas que els murals es restitueixin a la sala capitular d'aquest temple situat als Monegres. Hem donat veu tant a la part catalana com a l'aragonesa per analitzar des de tots els punts de vista un conflicte en què s'ha barrejat art i política.

En el reportatge també tractem la reclamació del govern aragonès i l'Ajuntament de Vilanova de Sixena, de les peces d'art que van sortir del monestir i que ara són al Museu de Lleida. En aquest cas un altre jutge ha sentenciat que les obres s'han d'entregar als antics propietaris.

El president a Espanya del Consell Internacional de Museus (ICOM) i director del Museu de Lleó, Luis Grau, qüestiona el fet que un patrimoni que s'exposa en un museu públic pugui retornar a mans privades a través d'un procés judicial finançat amb fons públics.

Ens aporten també la seva visió conservadors i restauradors d'art com Alberto Velasco, del Museu de Lleida, o Guillermo Torres, de l'Escola de Conservació i Restauració de Béns Culturals d'Aragó. A més, hem entrevistat persones que han estat clau en aquest litigi, com l'alcalde de Vilanova de Sixena, Alfonso Salillas, i l'advocat d'aquest ajuntament, Jorge Español, o els directors del MNAC, Pepe Serra, i del Museu de Lleida, Josep Giralt.

Un conflicte que va més enllà d'una simple disputa per unes obres art. Santi Vila, conseller de Cultura, afirma que "és evident que si no hi hagués el context polític que estem vivint i una llarga tradició de catalanofòbia, segur que aquest judici no s'hauria fet mai."

Ens preguntem si realment un patrimoni que explica una història comuna de Catalunya i Aragó durant vuit segles ha acabat esdevenint una nova frontera.
Imatge

Moltes gràcies!

Avatar de l’usuari

Autor del tema
naroatna
Entrades: 19494
Membre des de: ds. des. 30, 2006 23:43
Ubicació: Figueres - Alt Empordà
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] 30 minuts (Temp. 2016-2017) Nous !!

#10

Entrada Autor: naroatna » dj. març 02, 2017 0:38

Ens posem al dia:

30 minuts (2017.02.19) Benvinguts al Canadà (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Mentre Europa s'enfronta amb una crisi migratòria sense precedents, el Canadà organitza el pont aeri més gran de la seva història.
Més informació
A excepció d'Alemanya, on la cancellera Angela Merkel comença a pagar políticament la seva generositat en l'acollida de l'èxode sirià, i Itàlia, sola davant l'arribada massiva de refugiats, la resta dels països europeus s'ha mostrat incapaç d'abordar la crisi humana generada pel conflicte sirià. S'imposa el tancament de fronteres, la falta de compliment dels compromisos adoptats, l'absència de solidaritat comunitària... La inexistència d'una política d'acollida clara obliga centenars de milers de persones a aventurar-se pel seu compte posant en risc la seva vida.

Enmig del gran desconcert europeu -Espanya, per exemple, només ha acollit uns 500 refugiats dels 17.680 a què es va comprometre-, el Canadà ha posat en marxa un model que ja ha permès l'arribada al país d'uns 35.000 sirians. El govern del jove primer ministre Justin Trudeau va decidir enviar uns 600 funcionaris als camps de refugiats massificats del Líban, Turquia i Jordània per organitzar l'acollida al Canadà. Això ha comportat per al país l'organització del pont aeri més gran de la seva història. Per als refugiats amb destinació al Canadà, s'ha acabat el malson d'haver de buscar una ruta extraordinàriament difícil i molt arriscada per mirar de començar una nova vida mentre duri el conflicte.

El model adoptat pel Canadà és el del patrocini, l'apadrinament privat. Heretat dels anys 70, aquest sistema autoritza els ciutadans canadencs a apadrinar ells mateixos els refugiats. Durant un any, sense ajudes socials, els padrins es comprometen a trobar l'allotjament per a la família, a inscriure els nens a l'escola i a subvencionar totes les necessitats familiars. Les iniciatives per acollir famílies sirianes s'han multiplicat per tot el país, la constitució del qual fa una referència explícita al reconeixement del multiculturalisme. L'actual campanya d'acollida va prendre una força inusitada quan la foto del petit Alan Kurdi -estès inert en una platja turca- va fer la volta al món. En plena campanya electoral, el govern conservador va negar l'asil a la família Kurdi. La societat civil canadenca es va mobilitzar i, finalment, la família va ser acollida. El triomfador de les eleccions, el liberal Justin Trudeau, va decidir simplificar els tràmits per a la concessió d'asil.

El reportatge "Benvinguts al Canadà" recull els casos d'Abdou, Raiss, Elada, Feras..., refugiats que han pogut refer la vida lluny de les bombes. Veurem de la mà dels ciutadans canadencs el seu sistema d'apadrinament, un model estudiat ja en altres països que, a Catalunya, vol posar en marxa la Generalitat amb el teixit del voluntariat. I assistim a la trobada, d'una intensa càrrega emocional, entre el primer ministre Trudeau i el refugiat sirià Vanig Garabedian a la ràdio pública canadenca just un any després que el polític el va acollir a l'aeroport de Toronto.
Imatge
30 minuts (2017.02.26) La gent és el negoci (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
L'economia compartida nascuda a Silicon Valley arriba a Europa. Plataformes com Uber i Airbnb trenquen motlles legals, laborals i econòmics.
Més informació
La principal companyia de transport urbà, Uber, no té vehicles propis. El seu negoci es fa a través de particulars que hi posen el seu vehicle i fan de xofers a hores lliures per guanyar diners. La principal companyia d'allotjaments turístics al món, Airbnb, no té habitacions pròpies. El seu negoci es basa en oferir pisos de particulars, que guanyen diners llogant-los per a estades de curta durada. Avui Uber és un gegant de 70.000 milions de dòlars que transporta 50 milions de passatgers a 80 països. Airbnb ofereix 3 milions d'allotjaments a 100 milions de clients.
ARUN SUNDARARAJAN, Universitat de Nova York "Aquesta és una nova forma de capitalisme, on les activitats que feien empreses o organitzacions ara s'han desplaçat cap a una massa de proveïdors particulars".

El reportatge de 30 MINUTS mostra com funcionen aquetes plataformes digitals basades en l'economia compartida que estan trencant els motlles legals, laborals i econòmics arreu del món. A diferència de companyies com Google o Facebook que han creat nous productes digitals, com cercadors o xarxes socials, el negoci de les plataformes d'economia compartida es centra en serveis tradicionals, fortament regulats amb llicències molt limitades.

Un equip de 30 MINUTS ha viatjat als Estats Units per conèixer de primera mà aquest fenomen que permet que milions de particulars ofereixin serveis i bens a altres particulars a través de plataformes d'economia col.laborativa. El sector del taxi, els treballs domèstics, el transport, l'allotjament turístic són alguns dels àmbits en què s'han creat les plataformes.

TOM SLEE, expert món digital "Moltes de les companyies d'economia col.laborativa volen convèncer que el seu èxit és perquè la seva tecnologia és més eficient, perquè els seus algoritmes són més eficients, però si t'hi fixes estalvien diners en assegurances, en pagar la gent quan té vacances, estalvien diners de no obeir les regulacions. I això és una de les raons importants de la seva capacitat de creixement".
Precarietat laboral, competència deslleial o el.lusió d'impostos van units a l'economia col.laborativa, un fenomen que ja comença a tenir impacte a Catalunya. 30 MINUTS mostra alguns exemples de sectors catalans afectats per les plataformes digitals i investiga que s'amaga darrere els pisos d'Airbnb a Barcelona, la majoria il.legals. També analitza la possibilitat que Uber pugui començar a operar a Barcelona i casos com la demanda de la patronal d'autocars a la plataforma de cotxes compartits Blablacar.

Un reportatge de: Ignasi Gallart Cajo i Lluís Montserrat
Imatge: Enric Miró i Txus Navarro
Muntatge: Moisès Casanovas
Producció: Jessica Montaner
Imatge
Fins aviat!
Imatge

Moltes gràcies!


Suzume
Entrades: 196
Membre des de: dt. jul. 01, 2008 21:29
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] 30 minuts (Temp. 2016-2017) Nous !!

#11

Entrada Autor: Suzume » dv. març 10, 2017 7:22

naroatna ha escrit:Ens posem al dia:

30 minuts (2017.02.19) Benvinguts al Canadà (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Mentre Europa s'enfronta amb una crisi migratòria sense precedents, el Canadà organitza el pont aeri més gran de la seva història.
Més informació
A excepció d'Alemanya, on la cancellera Angela Merkel comença a pagar políticament la seva generositat en l'acollida de l'èxode sirià, i Itàlia, sola davant l'arribada massiva de refugiats, la resta dels països europeus s'ha mostrat incapaç d'abordar la crisi humana generada pel conflicte sirià. S'imposa el tancament de fronteres, la falta de compliment dels compromisos adoptats, l'absència de solidaritat comunitària... La inexistència d'una política d'acollida clara obliga centenars de milers de persones a aventurar-se pel seu compte posant en risc la seva vida.

Enmig del gran desconcert europeu -Espanya, per exemple, només ha acollit uns 500 refugiats dels 17.680 a què es va comprometre-, el Canadà ha posat en marxa un model que ja ha permès l'arribada al país d'uns 35.000 sirians. El govern del jove primer ministre Justin Trudeau va decidir enviar uns 600 funcionaris als camps de refugiats massificats del Líban, Turquia i Jordània per organitzar l'acollida al Canadà. Això ha comportat per al país l'organització del pont aeri més gran de la seva història. Per als refugiats amb destinació al Canadà, s'ha acabat el malson d'haver de buscar una ruta extraordinàriament difícil i molt arriscada per mirar de començar una nova vida mentre duri el conflicte.

El model adoptat pel Canadà és el del patrocini, l'apadrinament privat. Heretat dels anys 70, aquest sistema autoritza els ciutadans canadencs a apadrinar ells mateixos els refugiats. Durant un any, sense ajudes socials, els padrins es comprometen a trobar l'allotjament per a la família, a inscriure els nens a l'escola i a subvencionar totes les necessitats familiars. Les iniciatives per acollir famílies sirianes s'han multiplicat per tot el país, la constitució del qual fa una referència explícita al reconeixement del multiculturalisme. L'actual campanya d'acollida va prendre una força inusitada quan la foto del petit Alan Kurdi -estès inert en una platja turca- va fer la volta al món. En plena campanya electoral, el govern conservador va negar l'asil a la família Kurdi. La societat civil canadenca es va mobilitzar i, finalment, la família va ser acollida. El triomfador de les eleccions, el liberal Justin Trudeau, va decidir simplificar els tràmits per a la concessió d'asil.

El reportatge "Benvinguts al Canadà" recull els casos d'Abdou, Raiss, Elada, Feras..., refugiats que han pogut refer la vida lluny de les bombes. Veurem de la mà dels ciutadans canadencs el seu sistema d'apadrinament, un model estudiat ja en altres països que, a Catalunya, vol posar en marxa la Generalitat amb el teixit del voluntariat. I assistim a la trobada, d'una intensa càrrega emocional, entre el primer ministre Trudeau i el refugiat sirià Vanig Garabedian a la ràdio pública canadenca just un any després que el polític el va acollir a l'aeroport de Toronto.

Moltes gràcies :D

Avatar de l’usuari

Autor del tema
naroatna
Entrades: 19494
Membre des de: ds. des. 30, 2006 23:43
Ubicació: Figueres - Alt Empordà
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] 30 minuts (Temp. 2016-2017) Nous !!

#12

Entrada Autor: naroatna » ds. març 11, 2017 22:37

De res, un plaer. Més: :wink:

30 minuts (2017.03.05) No recordo res (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
S'estén l'ús de substàncies químiques en l'abús sexual de les dones i en robatoris: se'n diu submissió química.
[hide]"La submissió química és la utilització de substàncies per intentar d'alguna manera portar a terme una violació a partir d'anular el consentiment o anular d'alguna manera la voluntat d'aquella persona." És la definició d'un dels metges especialistes que apareixen en reportatge "No recordo res".

La preocupació de les instàncies policíaques i sanitàries sobre aquest fenomen criminal poc estudiat va en augment. Les dades són profundament preocupants: el 29% de les víctimes de violacions que atén l'Hospital Clínic de Barcelona, per exemple, són per submissió química. Però és que més del 85% - gairebé el 90% - dels casos no es denuncien: per por a la resposta de l'entorn, per por que l'entorn culpabilitzi les víctimes, per un sentiment de vergonya davant del que ha succeït.
El testimoni d'una de les víctimes que apareix en el reportatge i que ha volgut conservar l'anonimat - com la resta de dones abusades - és esfereïdor i paradigmàtic:

"Vaig quedar amb una amiga per sopar i després vam anar a fer una copa a una discoteca que estava força buida, era d'hora, i vam demanar una copa, ens vam posar a la barra. Jo perdo ja la noció de tot, em quedo... no recordo res de la discoteca, la meva sensació és de... negra, no acabo d'entendre gaire el que passa, i tinc flaixos, i el que tinc ja més clar és despertar-me a la casa d'un senyor amb un llit i ell tenia relacions sexuals amb mi. Jo no em podia moure, el veia, notava que em tocava, jo sabia que alguna cosa no funcionava, que aquella persona m'estava fent mal, però el teu cos no reacciona. I al dia següent em desperto molt desorientada i molt adolorida, molt. Tens por, no saps el que vols, no saps com sortir d'allà, és un horror."

Es parla de la "burundanga" com la substància química més utilitzada internacionalment per anular la voluntat d'una persona. Però, almenys a Catalunya i a Espanya, no és així. La resposta és molt més senzilla i preocupant: s'utilitzen productes farmacèutics que es comercialitzen habitualment i que, combinats, poden tenir els mateixos efectes. L'ambient nocturn de bars i discoteques és el preferit pels abusadors habitualment "de coll blanc". També es donen casos de robatoris i els prostíbuls han estat terreny abonat.

L'alcohol juga un paper determinant en l'abús de les dones. L' excés d'alcohol pot tenir efectes idèntics que els de determinades substàncies, com ara amnèsia o un estat de seminconsciència- i és sinònim, per a molts abusadors, de llum verda per a accedir al cos de les dones, independentment del seu consentiment

Moltes de les denúncies sobre submissió química acaben en un no-res. Sovint el cas es redueix, malauradament per a la víctima, en la paraula de l'agredida contra la paraula de l'agressor que sempre addueix que es va tractar de relacions sexuals consentides.

"No recordo res", amb el testimoni de les víctimes, Mossos, juristes, psicòlegs, advocades criminalistes i toxicòlegs, vol contribuir a la imprescindible prevenció, habitual a diversos països europeus, però gairebé inexistent a casa nostra.[/hide]
Imatge
Imatge

Moltes gràcies!

Avatar de l’usuari

Autor del tema
naroatna
Entrades: 19494
Membre des de: ds. des. 30, 2006 23:43
Ubicació: Figueres - Alt Empordà
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] 30 minuts (Temp. 2016-2017) Nous !!

#13

Entrada Autor: naroatna » dv. març 17, 2017 0:38

Un altre:

30 minuts (2017.03.12) Els expulsables (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Com és la dramàtica expulsió a la força d'un estranger sense papers? Som testimonis del procés en un CIE de França.
Més informació
Mentre a Espanya els Centres d'Internament d'Estrangers (CIE) els envolta l'hermetisme i el secretisme oficial, a França, per primera vegada, les càmeres han tingut accés al seu funcionament i a tot el dramàtic procés d'expulsió d'estrangers sense papers.

El reportatge "Els expulsables" ens mostra amb total cruesa la seqüència d'expulsió a la força. Ciutadans que no han pogut regularitzar legalment la seva estada en territori francès i que a pesar que, en molts casos, disposen d'un arrelament familiar evident són detinguts al carrer, internats com a "retinguts" en un centre d'internament i finalment portats a l'aeroport per tornar al seu país en un vol d'Air France. El mateix sistema que hi ha a Espanya i a d'altres països europeus. També a França, organitzacions de drets humans denuncien la situació de "presó administrativa" de molts ciutadans i la seva expulsió sense escrúpols.

Se segueix, entre altres, el cas especialment dramàtic de Moataz, un jove sudanès que fugint de la guerra al seu país aconsegueix arribar a França. Com que no va demanar l'asil perquè volia anar a viure amb el seu germà a Anglaterra, la seva situació d'absoluta precarietat legal a França el pot portar a ser retornat per la policia al seu país, on està directament amenaçat de mort.

I el cas de l'Alí, un jove tunisià arribat a França fa més de 5 anys, amb la seva parella embarassada del seu fill, que no pot superar la maquinària administrativa francesa contra els que no disposen de papers. Però quan al centre d'internament se li comunica el seu trasllat immediat a l'aeroport d'Orly es rebel·la enmig de la desesperació contra els agents que el custodien. No és un cas excepcional. Molts d'ells arriben a mutilar-se per evitar tornar al seu país. O mostren resistència física dins l'aparell fins que el pilot decideix no autoritzar el vol amb l'expulsat a dins.

La intervenció de jutges, advocats, agents i assistents d'entitats humanitàries completen el relat.

"Els expulsables" ens mostra allò que encara no hem pogut veure aquí: el polèmic procés d'allunyament a la força de persones que, per diferents raons, busquen a Europa la seva supervivència. Un mecanisme judicial i policíac implacable, amb unes conseqüències humanes sovint devastadores.
Imatge
Fins aviat!
Imatge

Moltes gràcies!

Avatar de l’usuari

Autor del tema
naroatna
Entrades: 19494
Membre des de: ds. des. 30, 2006 23:43
Ubicació: Figueres - Alt Empordà
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] 30 minuts (Temp. 2016-2017) Nous !!

#14

Entrada Autor: naroatna » dg. març 26, 2017 0:21

Afegit el de diumenge passat:

30 minuts (2017.03.19) Armes a les aules (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Armes als Estats Units en mans de professors i d'estudiants per fer front a les constants massacres d'alumnes.
Més informació
La repetició de les massacres a les escoles i instituts dels Estats Units, causades majoritàriament per antics alumnes amb un profund sentiment de rancor o per estudiants frustrats que cursen estudis als centres atacats, ha conduït al paroxisme una part de la societat nord-americana. Els últims temps, molts estats del país han seguit l'exemple de Texas: l'any 2007, les autoritats locals van autoritzar els professors d'escoles i instituts a portar armes a l'interior dels centres educatius.

De fet, aquesta estratègia correspon fil per randa amb la filosofia de l'Associació Nacional del Rifle, el lobby més poderós del país: si l'atacant sap o comprova que hi ha armes "a l'altre costat" que disparin o puguin disparar bales en sentit contrari al de l'assaltant, disminuiran les massacres o no seran tan letals.

Els autors del reportatge "Armes a les aules" visiten un d'aquests estats, el d'Ohio, on els professors van armats. Assistim al curs d'aprenentatge dels ensenyants de l'escola Sidney de la mà d'un professional. Se simula l'acció d'un tirador que irromp a l'escola, les instal·lacions de la qual s'utilitzen com a escenari real, i els moviments que han de fer els professors per neutralitzar l'atac.

Seguim els pasos de Diane, una professora amb alumnes de 7 i 8 anys d'edat: "Tampoc soc bombera i, arribat el cas, tractaré de salvar per tots els mitjans els meus alumnes". A la seva escola, una quarentena de professors i de personal administratiu del centre segueixen l'entrenament.
L'agost de l'any passat, també l'estat de Texas va fer un altre pas endavant en la mateixa línia: va autoritzar els estudiants universitaris a portar armes a l'interior de les aules. Una decisió molt contestada per exemple al campus d'Austin, on l'equip de reporters segueix un dels estudiants que ha decidit portar a sobre, dins les classes, una pistola.

De moment, la gran majoria dels centre d'Ohio continuen prohibint les armes. El director d'una d'aquestes escoles, la de Madison, precisament escenari recent de l'atac amb pistola d'un dels seus alumnes, ho té molt clar: "No és normal que demani als meus professors que vagin armats. (...) Com reaccionarien els ciutadans si un dels professors mata un alumne?". Ell prefereix vies alternatives com blindar més el centre i establir més controls d'armes i vigilància.
En qualsevol cas, la consequència d'un drama, multiplicat per la falta de control de les armes als Estats Units, que afecta repetidament els centres d'enseyament. I, òbviament, molts altres escenaris i activitats del país.
Imatge
Fins aviat!
Imatge

Moltes gràcies!


Suzume
Entrades: 196
Membre des de: dt. jul. 01, 2008 21:29
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] 30 minuts (Temp. 2016-2017) Nous !!

#15

Entrada Autor: Suzume » dg. març 26, 2017 6:04

Moltes gràcies :D

Respon