"Els fa por un nom estrany i una cara que no és la que surt als bitllets de dòlar." Així responia als seus detractors qui pot ser el pròxim president dels Estats Units, de nom Barack Obama i de cara negra.
El camí que pot fer realitat el somni d'un president negre ha estat llarg i dolorós, però, en certa manera, també ràpid. Tot just fa quaranta anys, una dona criada en la duresa dels camps de cotó del sud, Fannie Lou Hamer, va denunciar en la Convenció del Partit Demòcrata del 1964 que els negres de Mississipí no hi tenien cap representant. Amos de plantació que els acomiadaven si anaven a votar, vexacions si un negre gosava parlar amb un blanc, un Ku Klux Klan que assassinava i atemoria impunement.... Naixia una líder de la lluita pels drets civils, potser eclipsada per Martin Luther King, però no menys combativa a l'hora de remoure les consciències d'aquells Estats Units orgullosos d'unes llibertats que eren negades als negres.
Just quaranta anys després, en la Convenció Demòcrata del 2004, un altre desconegut, Barack Obama, encenia l'auditori i el país sencer amb una intervenció que recordava que ell era un producte del somni americà, però de raça negra. Naixia un altre líder, hereu d'aquella lluita pels drets civils, però que no ha fet de la raça la seva única bandera. Ara, a poques setmanes de les eleccions, Obama és la demostració més palpable de com, en només una generació, els Estats Units han passat de les lluites dels negres per ser tractats com a persones i com a ciutadans de primera a poder ser presidents dels Estats Units.
Però el camí que queda encara és llarg. La situació que denunciava Fannie Lou Hamer al seu Mississipí natal ha canviat ben poc en alguns aspectes. La misèria, les malalties, els baixos nivells d'educació o la delinqüència continuen castigant la població negra dels Estats Units molt més que cap altra raça. L'esperança que un president negre pugui canviar-ho ha fet que molts negres -i també blancs castigats per la política ultraliberal de Bush- s'hagin rendit absolutament a les promeses de canvi d'Obama. I ell ha sabut jugar molt hàbilment amb la seva barreja de blanc i negre per part de pares, que ha tingut un reflex polític en el seu discurs, entre Martin Luther King i John Kennedy.
El "Yes, we can", la il·lusió de poder canviar les coses que promet Obama toparà amb enormes dificultats, tant per arribar a la presidència dels Estats Units com un cop a la Casa Blanca, si és que ho aconsegueix. Barack Obama ha jugat la carta del factor racial, però a la vegada s'ha distanciat de la radicalitat que alguns podien veure en les lluites pels drets civils dels negres els anys 60, i que li podien restar vots. Negre, sí, però no descendent d'esclaus, com la majoria de la població afroamericana dels Estats Units, i, per tant, amb una perspectiva molt més de classe mitjana alta que no de la dels treballadors.
Obama ofereix una biografia d'home corrent, un missatge de canvi profund, carisma, lideratge, una opinió pública internacional que té ganes de reconciliar-se amb els Estats Units... Però alhora necessita el suport de sectors econòmics, polítics i socials més moderats que li poden fer difícil afrontar els canvis profunds que promet. Probablement, al llarg camí del somni encara li queda un bon recorregut.
Un reportatge de: MONTSE ARMENGOU, LOURDES GUITERAS, RICHARD SCHWEID
Imatge: JOSEP M. DOMÈNECH
Producció: ROSER COSTA
Muntatge: CARLES SEÑALADA
Posproducció d'àudio: ENRIC CASANOVAS
Muntatge musical: ADOLFO PÉREZ
Dades tècniques
Vídeo: TDTrip, 704x404, 25fps, xvid, test de compressibilitat 50%
Àudio: TDTrip, 96kbps, 48kHz, mp3 (cbr), mono
Durada: 36 minuts
Mida: 465MB