[ed2k] 30 minuts (Temp. 2019-2020) Nous !!

Moderadors: arakelov, Petiso, Nava

Avatar de l’usuari

Autor del tema
naroatna
Entrades: 20248
Membre des de: ds. des. 30, 2006 23:43
Ubicació: Figueres - Alt Empordà
Status: Desconnectat

[ed2k] 30 minuts (Temp. 2019-2020) Nous !!

#1

Entrada Autor: naroatna » dj. set. 12, 2019 23:42

30 minuts
Temporada 2019-2020
DVBrip català

El 19 d'octubre d'enguany, "30 minuts" arribarà als 35 anys a la primera línia del millor reporterisme. Després d'aquestes 34 temporades ininterrompudes en antena, el programa de reportatges més veterà de TV3, que actualment dirigeix Carles Solà, continua liderant la franja del "prime time" dels diumenges a la nit. És seguit, de mitjana, per unes 372.000 persones, amb una quota del 14% aquesta última temporada,
una dècima més que l'anterior (2017-18), en què ja va aconseguir superar en més de tres punts la mitjana de la temporada 2016-17. Els 5 reportatges més vistos han estat: "Marcats per l'1-O", amb 854.000 espectadors i una quota del 29,2%, seguit d'"Entre togues", "D'on ve el que mengem", "Viure de renda bàsica" i "El sexe ignorat". La temporada 2019-20 començarà el 8 de setembre amb el reportatge "Arenys, on tot comença", sobre els deu anys de la primera consulta sobre la independència de Catalunya a través dels seus principals protagonistes. Del setembre també cal destacar un reportatge sobre el consum d'alcohol, que ara mateix és el primer problema de salut pública a Catalunya.

El diumenge 20 d'octubre, l'endemà del dia en què el programa farà 35 anys, s'estrenarà careta nova i una imatge renovada, en la línia de destacar la claredat, la transparència i l'obertura, que "30 minuts" es marca com a objectius en aquesta nova etapa. Aquell diumenge es commemoraran els 35 anys amb un reportatge sobre els canvis en les formes de treball, la precarietat i les vulneracions constants dels drets dels treballadors, especialment en el sector de l'economia de les plataformes digitals, així com les perspectives de futur en aquest àmbit.

Aquesta tardor, "30 minuts" es fixarà especialment en temàtiques relacionades amb els col·lectius més vulnerables i la defensa dels drets humans, la crisi i emergència climàtica, el consum, la salut, així com els conflictes i canvis socials i polítics arreu del món, com ara el crèdit social a la Xina, la situació dels fills dels refugiats sirians al Líban o les morts en solitud al Japó. Igualment, es tractarà l'actualitat social, política, econòmica i cultural de Catalunya, amb reportatges com els que ja s'han estat produint sobre les conseqüències de l'envelliment de la població catalana, el debat sobre la presència de l'os al Pirineu, la sentència del judici del procés i les seves conseqüències, el despoblament del territori o la mutilació genital femenina, entre altres.




Capturador principal: naroatna
Suplents r5004

Dades tècniques
Durada: 30 minuts aprox.
Mida: 300 MB
Vídeo: XviD, 1296 kbps, 704x396,
Àudio: MP3, 128 kbps, 48000Hz, estèreo


E-links:


30 minuts (2019.09.08) Arenys, on tot comença (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
El 30 minuts inicia la nova temporada 2019-2020 amb un reportatge que dona a conèixer com es va gestar ara fa deu anys a Arenys de Munt la primera consulta sobre la independència de Catalunya.
Més informació
Arenys de Munt, una població amb 8.800 habitants, és un exemple de la complexitat política del conjunt del país. Aquest poble del Maresme s'ha convertit en un símbol del moviment independentista català gràcies a la consulta sobiranista que un grup de veïns va organitzar-hi ara fa deu anys. Tot i que els vots dels partidaris a l'autodeterminació no van arribar a la meitat del cens, els promotors d'aquella votació n'estan molt satisfets. Després de la consulta d'Arenys de Munt, res no va ser igual.

L'equip del "30 minuts" ha visitat Arenys de Munt deu anys després per parlar amb els principals protagonistes de la consulta i conèixer com van tirar endavant aquella iniciativa quan ho tenien tot en contra. A més, sabrem què n'opinen de la conjuntura política actual. El programa ha entrevistat, per exemple, Josep Manel Ximenis, coordinador i portaveu de la comissió organitzadora de la consulta. Ximenis va ser el redactor de la moció que va permetre la votació i, en part gràcies a l'èxit de la consulta, va ser escollit alcalde del municipi dos anys més tard.

El reportatge "Arenys, on tot comença" compta també amb el testimoni de Jordi Bilbeny, fundador del Moviment Arenyenc per a l'Autodeterminació i un dels principals impulsors de la consulta independentista. Bilbeny va ser un dels milers de catalans mobilitzats l'any 2009 per la plataforma Deumil.cat en la primera gran manifestació internacional a favor de l'autodeterminació de Catalunya que va tenir lloc a Brussel·les. D'aquella concentració en va sorgir la idea de fer una consulta sobre la independència de Catalunya a Arenys de Munt.

També participa en el reportatge l'alcalde del municipi en aquella legislatura, Carles Móra, que va ser clau en l'èxit del sufragi. Només dos regidors d'aquell consistori van votar en contra de la consulta d'independència.

L'intent de fer una consulta independentista a Arenys de Munt va topar amb l'oposició de diversos col·lectius. Un dels més actius va ser Falange Española y de las JONS, que va amenaçar amb pamflets i pintades els veïns favorables a la consulta. Simpatitzants del partit d'extrema dreta es van manifestar pels carrers del poble el dia de la votació. Prèviament, l'advocat de l'Estat havia traslladat un recurs als tribunals per aturar la celebració del sufragi. El programa ha entrevistat Joan Rangel, delegat del govern espanyol a Catalunya en aquelles dates, que explica com es va actuar des d'aquest organisme per aturar l'Ajuntament d'Arenys de Munt quan aquest va excedir les seves competències.

Entre altres testimonis, també han participat en el reportatge representants de Salvem la Riera, l'entitat ecologista que és en l'origen de la consulta independentista. L'any 2002, Arenys de Munt va celebrar un referèndum per decidir si soterrar o no la riera que travessa el municipi. Una part dels veïns, descontents amb el resultat d'aquella votació, es van organitzar entorn del grup ecologista que va acabar promovent la consulta sobre la independència de Catalunya.

Els fets d'Arenys van encendre més que mai el debat polític i social entorn de la independència de Catalunya. Amb la votació del 13 de setembre del 2009 va arrencar una onada de 553 consultes arreu del país. Prop de nou-cents mil catalans hi van prendre part. D'Arenys de Munt en van néixer també l'Assemblea Nacional Catalana i l'Associació de Municipis per la Independència. Una dècada més tard, el procés polític nascut a Arenys no ha trobat encara un desllorigador.

Un treball dirigit per Joan Celdran / Realització: David Fontseca / Producció executiva: Valti Roda.

Un reportatge de Televisió de Catalunya amb la col·laboració de Broadcaster Audiovisual Services (BAS)
30 minuts (2019.09.15) Ciutadans per punts (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
El govern xinès ha posat en marxa l'experiment d'enginyeria social més gran que mai s'hagi intentat per avaluar el comportament cívic dels seus ciutadans amb la instal·lació d'una sofisticada xarxa de 170 milions de càmeres de seguretat.
Més informació
Una taula de puntuacions permet als governants valorar l'honestedat, la confiança i el civisme que es mereixen els ciutadans de la Xina, i això pot acabar determinant el destí de cada persona en funció dels seus actes. Però, ¿és només una solució contra l'incivisme, el frau i els comportaments deshonestos o amaga el control de les veus crítiques i pretén ofegar la dissidència?

Una sofisticada xarxa de 170 milions de càmeres de seguretat, la més extensa del món, ja vigila de prop la vida de la població xinesa. El govern xinès vol que aquesta xarxa, coneguda amb el nom d'Ulls Penetrants, arribi a tenir els pròxims anys 400 milions de càmeres que permetin el reconeixement facial i, amb l'ajuda de la intel·ligència artificial i el "big data", pugui controlar tots els moviments i accions de la ciutadania xinesa.

Ja fa quatre anys que la ciutat de Rongcheng va implementar el sistema del crèdit social per lluitar contra les actituds incíviques. En aquest carnet, ajudar els veïns suma punts, i molestar-los, en resta. Els 1.000 punts que cada ciutadà té, d'entrada, es poden perdre o guanyar en funció del bon veïnatge, però també dels valors morals que el partit trasllada a la població. Les conseqüències d'un crèdit social baix poden ser dificultats per trobar feina, l'accés a beques i préstecs per muntar un negoci o problemes per trobar socis. La Xina està construint un sistema en què els ciutadans poden estar en dues llistes: una de "fiables", que reben incentius pel seu bon comportament, i una altra "d'indignes de confiança", que tenen sancions i entrebancs per accedir als avantatges que ofereixen les administracions.

Tot i que una bona part de la ciutadania hi veu més avantatges que no pas inconvenients, els que han caigut en una llista negra critiquen un sistema que pot acabar convertint la Xina en "Un país, dues classes".

A la iniciativa del govern s'han unit algunes empreses que fan servir el mateix mètode per premiar els seus clients. La xarxa Alipay, que té més de 500 milions d'usuaris, grava cada transacció que fa. Les compres, l'ús del transport públic, els serveis que fan servir, tot, absolutament tot, queda registrat, i s'analitza per donar punts. El Sesam Crèdit dona avantatges als més ben puntuats perquè considera que són persones "de fiar" i aquests clients "5 estrelles" tenen privilegis que fan servir per buscar parelles amb puntuacions semblants a través de xarxes com Baihe.com.

L'experiment d'enginyeria social més gran que s'hagi intentat ja està en marxa, i amenaça d'estendre's més enllà de la Xina.

Un reportatge de Belinda Wan

Imatge: Zhou Feng

Una producció de MediaCorp PTE. LTD.
30 minuts (2019.09.22) Amazones, aturar el desastre (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Després d'anys de combats contra les guerrilles i els narcotraficants, l'exèrcit colombià s'enfronta ara a les tales il·legals de centenars de milers d'arbres a l'Amazonas , on els últims 50 anys, ha desaparegut prop del 20% de la superfície.
Més informació
Després d'anys de combats contra les guerrilles i els narcotraficants, l'exèrcit colombià s'enfronta ara a les tales il·legals de centenars de milers d'arbres a l'Amazonas , on els últims 50 anys, ha desaparegut prop del 20% de la superfície.

Aquesta situació és especialment preocupant per a les 700 comunitats indígenes que viuen en aquest ecosistema i basen la seva supervivència en els recursos del bosc. La lluita contra els agricultors àvids de noves terres i els taladors i miners il·legals és una de les tasques encomanades a l'exèrcit, que hi envia soldats a patrullar en helicòpters per detectar aquestes accions, detenir-ne els autors i neutralitzar serres mecàniques i excavadores.

Es calcula que cada hora s'arrasen 25 hectàrees de selva verge, que, principalment, seran destinades a la cria de bestiar. Les explotacions intensives van rosegant cada dia un tros més gran de l'Amazònia colombiana, que ocupa el 42% de la superfície del país, amb 39 milions d'hectàrees.

En el seu conjunt, la selva amazònica té prop de sis milions de quilòmetres quadrats, repartits entre vuit països, i és la selva tropical més extensa del món. Es considera la reserva verda més gran perquè, encara avui, representa la meitat de totes les que hi ha a la Terra. És coneguda com el pulmó del planeta, encara que el títol que té és una mica excessiu perquè, de fet, està en equilibri climàtic, és a dir, que el CO2 que absorbeix i l'oxigen que allibera és el mateix. Tot i això, hi ha un consens científic a considerar que l'Amazònia és l'estabilitzador del clima més important perquè genera el 20% de l'aire que respirem i té una reserva d'aigua que representa el 20% del total del planeta.

En els últims 50 anys, ha desaparegut prop del 20% de la superfície total de l'Amazònia i els científics alerten que, si s'arriba al 40%, la pèrdua d'aquest immens pulmó verd, patrimoni de la humanitat, serà irreversible i la selva es convertirà en una sabana.

Un reportatge de Antoine Boddaert i Sébastien Eppinger

Imatge: Antoine Boddaert

Una producció de Yemaya
30 minuts (2019.09.29) Barra lliure (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Les begudes alcohòliques formen part del dia a dia de la nostra societat sense que hi hagi consciència que el seu consum és un dels principals problemes de salut pública.
Més informació
L'any 2002 es van iniciar al Congrés dels Diputats els tràmits per fer una llei de l'alcohol. Des d'aleshores, se n'ha parlat a cada legislatura, però no ha tirat endavant. Mentre es feien les ponències, es va aprovar la llei del tabac, el 2006, que ha limitat i reduït el consum de cigarrets. Per què no ha passat amb l'alcohol? No hi ha consciència social sobre els perills que té per a la salut? Hi ha pressió de la indústria perquè no es faci?

Les begudes alcohòliques formen part del dia a dia de la nostra societat, un 90% de la població n'ha consumit algun cop, però no hi ha consciència que el consum d'alcohol és un dels principals problemes de salut pública. L'alcohol és una substància tòxica directament relacionada amb sis tipus de càncer i més de dues-centes malalties. No cal emborratxar-se per perjudicar-se la salut: una de cada cinc persones fa un consum de risc sense ser-ne conscient.

"La gent sap que l'alcohol pot fer mal al fetge -diu Antoni Gual, cap de la Unitat de Conductes Addictives de l'Hospital Clínic de Barcelona-, però moltes vegades la gent no sap que l'alcohol és un potent cancerigen. Per exemple, el càncer de mama en les dones: hi ha una relació lineal entre les quantitats consumides i el risc de càncer."

Uns perills que contrasten amb la tolerància que hi ha amb l'alcohol, ja que el primer glop es fa al voltant dels 13 anys, tot i que n'està prohibida la venda als menors de 18. El reportatge recorre la Patum, la festa major de Gràcia i el Port Olímpic per mostrar com l'alcohol ocupa els carrers i es permet el "botellón".

Des del sector de l'alcohol, es reconeix que és nociu per a menors d'edat, embarassades i conductors, però creuen que no s'ha de limitar en altres casos. "El nostre missatge és de consum responsable i no de consum moderat -diu Jacobo Olalla Marañon, director general de Cerveceros de España-. En definitiva, apel·lem a la sensatesa del consumidor, apel·lem a les pautes de consum tradicionals."

"30 minuts" ha comprovat en un experiment del campus Manresa de la UVic-Universitat Central de Catalunya, de Manresa, com el missatge de consum responsable o consum moderat que difon la publicitat no serveix per evitar conductes de risc per a la salut.

"Des d'una persona que et dirà que el consum responsable és zero, fins a una persona que et dirà que el consum responsable és 60 grams -assegura Albert Espelt, del Departament de Salut pública del mateix centre-. O sigui, tenim un ventall molt gran, per tant, estem veient que aquesta etiqueta de dir 'consum responsable' no és una etiqueta valida."

Una situació que només es corregirà si es canvia la manera de mirar-se l'alcohol i es fa un canvi com es va fer amb el tabac.

"Si hem estat capaços de corregir que molta gent fumi... Va ser una bona llei perquè hi hagi una venda inferior a 115 milions de capses de tabac a Espanya -reconeix Carmen Quintanilla, expresidenta de la comissió mixta d'estudi de les drogues-. Per tant, és important que cuidem la salut dels nostres ciutadans, no?"

Un reportatge d'Ignasi Gallart i Joan Carles Calvera

Imatge i muntatge: Òscar Roger, David Bou, Bernat Suñé, Jordi Farré

Producció: Jèssica Montaner
30 minuts (2019.10.06) Hong Kong, o tot o res (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
La revolta popular de Hong Kong s'ha convertit en el pitjor malson de Pequín. Durant tot l'estiu, han estat gairebé diàries les manifestacions pacífiques, però la contundència policial n'ha fet canviar el signe .
Més informació
Ja fa uns quants mesos que milers de ciutadans de Hong Kong surten al carrer per protestar. Aquest territori va ser fins al 1997 colònia britànica i quan es va acordar la cessió a la República Popular de la Xina, es va pactar que es conservarien els seus drets, les llibertats i el sistema econòmic, un fet que el va convertir en una "regió administrativa especial", allò que es va dir: un país, dos sistemes.

Però han passat els anys i els hongkonguesos acumulen frustració i por de perdre gradualment els seus drets com a ciutadans. Hong Kong ha tingut moltes llibertats que no són possibles a la Xina continental: la independència judicial, el seu propi funcionariat i també llibertat de premsa i llibertat d'expressió. És per protestar per aquesta reculada de drets que, en qualsevol moment, en qualsevol lloc d'aquesta ciutat i regió, centenars d'activistes tallen els principals nusos viaris, aixequen barricades i s'organitzen per fer front a la policia. Són els "netizens", de "net citizens", o ciutadans connectats que es mobilitzen per fer actes de desobediència civil mitjançant una aplicació encriptada en la qual fan servir pseudònims. Es mouen constantment, d'un costat a l'altre de la ciutat per evitar ser detinguts i fan servir paraigües per amagar la seva identitat. De dia són treballadors, estudiants, funcionaris, empresaris i advocats amb americana i corbata, metges i infermeres que a les nits es converteixen en activistes.

Però no és pas la primera vegada que els habitants de Hong Kong surten al carrer. El 2014, la protesta del conegut com Moviment dels Paraigües va reclamar, amb mobilitzacions massives, unes eleccions autènticament democràtiques, però no van aconseguir el seu objectiu i la Xina va començar a limitar qui es podia presentar a les eleccions i va jutjar i empresonar 14 dels principals activistes que havien liderat les protestes.

Però, tot i la repressió i l'empresonament dels seus líders polítics, el poble de Hong Kong no es va fer enrere. El març d'aquest any, quan Carrie Lam, la cap de l'executiu de Hong Kong, va presentar una nova llei que permetria que els hongkonguesos fossin extradits a la Xina continental i jutjats per la justícia de Pequín, la gent es va tornar a alçar. Al juny, uns dos milions de persones van participar en la manifestació contra el projecte de llei, la més multitudinària de la història de la ciutat. L'u de juliol, el dia de l'aniversari del retorn de Hong Kong a la Xina, els activistes van entrar a la seu del parlament local i des de l'interior de la cambra van fer públiques les seves exigències al govern. Aquell dia es va afegir una demanda molt important a la seva plataforma reivindicativa, el sufragi universal.

Durant tot l'estiu, han estat gairebé diàries les manifestacions pacífiques, però la contundència policial n'ha fet canviar el signe. Proveïts de caretes antigàs, d'ulleres de protecció i de cascos, els activistes han passat a l'acció tornant els pots de fum llançats per la policia i han fet servir làsers per dificultar la seva acció i per neutralitzar les possibles càmeres de reconeixement facial. En les últimes manifestacions, els maons i els còctels Molotov ja formen part de l'arsenal que utilitzen els activistes i els ferits i els detencions es compten per desenes.

La revolta popular de Hong Kong és el pitjor malson de Pequín. Per això acumula efectius militars i tancs a la frontera o fa demostracions de les seves tècniques de "control d'aldarulls". Els polítics pro Pequín s'esforcen per descartar les possibilitats que soldats de l'exèrcit xinès es despleguin pels carrers de Hong Kong. Els partidaris de la democràcia reclamen que es torni a les tàctiques no-violentes. Ja hi ha més d'un miler de detinguts i a molts els poden condemnar a anys de presó. Però Hong Kong ja ha dit ben alt i clar que la seva és una lluita de o tot o res.

Un reportatge de Sophie Mcneill
Imatge: Louie Eroglu
Una producció de ABC / Four Corners.
30 minuts (2019.10.13) Marihuana, made in Catalunya (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Catalunya s'ha convertit en un productor i exportador d'un tipus de marihuana cada vegada més perillosa provocant que organitzacions criminals de tot el món s'instal·lin aquí atretes per aquest negoci il·legal altament lucratiu.
Més informació
Catalunya, tradicionalment un lloc de trànsit pel narcotràfic d'haixix o la cocaïna, s'ha convertit en els darrers anys en un país productor i exportador de marihuana.

Cultivadors autòctons i organitzacions criminals de tot el món produeixen arreu del territori català cànnabis que s'acaba venent i consumint a Europa. Ho fan a través d'un sistema d'explotació industrial basat en grans plantacions clandestines que els traficants oculten en urbanitzacions, naus industrials o domicilis particulars.

La demanda europea ha activat una gran oportunitat de negoci per als traficants, ja que el preu d'un gram de marihuana es multiplica en creuar la frontera francesa. Això ha atret a Catalunya màfies de procedència estrangera que sovint competeixen violentament pel mercat. Els Mossos d'Esquadra calculen que hi ha de 3 a 5 morts anuals derivades d'enfrontaments criminals a causa de la marihuana. Només durant el 2018, els investigadors van desarticular 33 màfies dedicades a la producció i exportació de cànnabis. La xifra de plantes intervingudes durant l'any passat pels Mossos, Cos Nacional de Policia (CNP) i de la Guaàrdia Civil superen les 200.000, una quantitat mai assolida ni publicada fins a la data que, tanmateix, representa una part proporcionalment escassa del total.

Endesa ha calculat que, durant l'any passat, el frau elèctric perdut en plantacions clandestines equival al què haurien consumit 23.000 famílies durant aquests 12 mesos, és a dir, una ciutat com Girona. Els indicadors de la companyia elèctrica mostren que hi ha plantacions 'indoor' a totes les comarques.

Un codi penal permissiu, un clima propici, una percepció social complaent i una proximitat amb la frontera francesa han convertit Catalunya en un lloc idoni per produir la planta de cànnabis a l'interior de l'espai europeu i evitar així les dificultats de creuar fronteres enviant-la des del Marroc. El reportatge aborda el fenomen aprofundint en la realitat soterrada que afecta aquesta droga, lluny de visions edulcorades, i posant sobre la taula les seves conseqüències. No només per a la seguretat, sinó també per a l'economia i la salut. Es tracta d'una indústria submergida que genera diner negre que els traficants després fan servir per finançar activitats il·legals o que intenten blanquejar invertint en propietats immobiliàries. Els problemes de salut estan relacionats amb el tipus de marihuana que produeixen aquestes plantacions industrials, cada vegada més potent i perillosa, sobretot per als més joves, la població més susceptible a patir brots psicòtics.

El '30 minuts' entrevista, entre altres, els investigadors dels Mossos i de la Guàrdia Civil, un policia local de Maçanet de la Selva, un inspector de l'Agència Duanera, una experta en narcotràfic, la psiquiatra responsable de Drogodependències de Vall d'Hebron, el portaveu de la Fira Spannabis amb seu a Cornellà, el cap contra el frau elèctric d'Endesa, un professor d'Economia de la UB o un activista dels clubs cannàbics. Veus diverses i afectades per intentar entendre en què consisteix el boom de la marihuana que viu Catalunya.

Un reportatge dirigit per Guillem Sànchez

Realització, imatge i muntatge: Raúl Cuevas

Un reportatge de Televisió de Catalunya amb la col·laboració de Batabat.
30 minuts (2019.10.20) Sentenciats (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Sentenciats. Reportatge especial de "30 minuts" sobre les reaccions a la sentència del procés.
Més informació
Aquests dies, quan les persones que teníem a prop ens demanaven com ho estàvem vivint, els deia que eren dies tristos però a la vegada molt intensos i emocionants.

Aquesta barreja de sentiments té a veure amb el que ha viscut Catalunya aquesta setmana, uns dies que recordarem com la setmana de la sentència, set dies que no han deixat ningú indiferent, pensi el que pensi. I això és el que té una sentència com la que ha condemnat a 100 anys els líders de l'independentisme català.

Ningú es pot sorprendre de cap de les reaccions ciutadanes, polítiques, institucionals i jurídiques a aquestes condemnes. Era clar que hi hauria una resposta a l'alçada de la duresa de les penes. La manera de treballar dels equips del "30 minuts" ens ha permès copsar de ben a prop l'emoció, la tristesa i la indignació dels familiars dels presos independentistes, dels seus advocats i dels màxims responsables polítics, en el moment que van conèixer les condemnes i oferir-vos-la sense afegir-hi ni treure-hi res.

També les reaccions d'una part important de la ciutadania catalana que s'ha expressat al carrer i que van des de la indignació i la incomprensió fins a la ràbia. Hem estat al costat i a dins de moltes de les mobilitzacions que s'han fet aquests dies, des de les que s'han desenvolupat sense incidents i pacíficament, com ha estat en la majoria de casos, fins a les protestes que han acabat amb aldarulls, càrregues policials, ferits i detinguts. Hem estat allà on no ha estat ningú més i hem estat testimonis de moments únics i irrepetibles, que mostrem en el reportatge, com hem fet altres vegades, amb la voluntat d'acostar-vos el màxim als fets. I és des d'aquesta proximitat amb els protagonistes i els moments viscuts, que es pot entendre la complexitat d'aquests dies que marcaran els pròxims anys. Hi ha hagut nits que els nervis del que havíem passat no ens han deixat dormir, sempre pendents de les xarxes, de les informacions d'última hora i d'una reacció ràpida quan fos necessari. Us asseguro que hem treballat de valent per arribar fins aquí, com ho hem fet sempre, al "30 minuts".

La voluntat d'aquest programa ha estat recollir totes les opinions polítiques, també d'aquells que veuen apropiada la sentència i aplaudeixen les condemnes que ha fixat el Tribunal Suprem, però no hem obtingut cap resposta. Per això ens hem hagut de limitar a recollir alguna de les intervencions que han fet quan han atès tots els mitjans. Tampoc hem pogut recollir la consideració que mereix aquesta sentència a l'Advocacia de l'Estat i a la Fiscalia del Tribunal Suprem, perquè diuen que no tenen per costum comentar sentències o que, potser, ja ho faran més endavant. En qualsevol cas, són absències que mai podran retreure'ns perquè els hem donat l'oportunitat d'expressar-se i l'han rebutjada o no ens han contestat, tot i la nostra insistència.

Però, més enllà d'aquestes dificultats, pròpies del moment que estem vivint i de com és vist el nostre mitjà des d'algunes sensibilitats polítiques i institucionals, hem estat on havíem de ser, per recollir els fets i les opinions d'un altre d'aquests moments amb què s'escriu la història.

I tot això ha coincidit amb la setmana en què el "30 minuts" ha fet 35 anys. Va ser el 19 d'octubre de 1984 quan es va emetre el primer reportatge del que ja és el programa més veterà de TV3, al costat dels Telenotícies. Durant aquests 35 anys, tots els equips que han passat pel programa han contribuït, amb la seva bona feina, a consolidar una marca que és un referent internacional del reporterisme d'actualitat. I ha estat precisament l'actualitat més rabiosa, la que ens ha trobat treballant a peu de carrer, quan fèiem aquest aniversari.

Avui són evidents les cares de cansament dels equips de "Sentenciats", però també de satisfacció per la feina feta, per haver intentat arribar tan a fons com ens ha estat possible, per no renunciar mai a res, per insistir fins a aconseguir els propòsits, i tot amb un únic objectiu, el de seguir comptant amb la vostra confiança. Moltes gràcies per ser-hi i, avui, més que mai.

Carles Solà, director de "30 minuts"
30 minuts (2019.11.03) Matar el monstre (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
La mutilació genital femenina és una pràctica, que encara es fa a 29 països i que pateixen algunes dones i nenes que viuen aquí. Sentirem el testimoni de dones que ens expliquen com ho van viure de petites i com ho han superat.
Més informació
"Matar el monstre", la mutilació genital femenina, a "30 minuts"
La mutilació genital femenina és un atemptat contra la integritat física de les dones i una violació dels seus drets sexuals i reproductius. Una pràctica que deixa seqüeles físiques i psíquiques a qui l'ha patit
És el que ens explica Beryl Magoko, víctima d'aquesta pràctica i que ha fet el documental "Womanhood, in search", en què parla de la seva experiència.

"En aquest documental m'he obert com un llibre. He tret els meus secrets bruts de l'armari. I vull compartir la meva experiència, perquè vull ajudar altres persones. Ajudar a parlar d'aquest trauma."

I és el que fa el "30 minuts" d'aquest diumenge, "Matar el monstre". Parla d'històries personals de les víctimes, que en alguns casos no han estat capaces d'explicar fins ara. Escoltem la veu de dones que han estat víctimes d'aquesta pràctica, que es fa a 29 països, la majoria de l'Àfrica subsahariana, però també a regions de l'Orient Mitjà, l'Àsia i Amèrica Llatina. Recollim la veu de militants i activistes, aquí a Catalunya i als països d'origen.

A "Matar el monstre", viatjarem amb el testimoni d'una jove, valenta, que trenca el silenci. Ella, que va néixer a Banyoles i va marxar de vacances al país d'origen de la seva família, Gàmbia, el 1998, quan encara no existia el protocol de prevenció de la mutilació genital femenina, ens explica com recorda aquell moment que l'ha marcada per sempre.

"Mai n'havia parlat, jo. Me'n recordo que, a l'escola, els nens em deien: 'Què, a tu també t'han fet això de la vulva? T'han tallat la vulva, a tu?', i jo deia: 'Però què dius? Si jo he nascut a Espanya! No!' I en realitat em moria de ganes de dir: 'Sí', però, com que t'ho preguntaven tan fredament, jo me n'avergonyia. I, com que no podia parlar-ne amb ningú, la meva única forma de desfogar-me era escriure."

Un viatge en el seu trajecte personal, però també un viatge que ens portarà a d'altres personatges i que ens permet parlar de com està la situació a Catalunya i als països on hem viatjat: Gàmbia i el Senegal.

"Educació per a tots: nens, nenes, mares, pares, avis, àvies i tota la comunitat. Això ajudarà a accelerar el final del procés."

Ho diu la Magoko i ens ho expliquen, en aquest reportatge, algunes de les persones que són un referent en aquesta matèria. Educar per canviar, una de les claus per lluitar contra aquesta pràctica.

Una educació que s'imparteix en grups, a què hem assistit, amb xerrades amb mares i joves a Granollers, o amb homes a Girona, tots procedents de països on es practica la mutilació, per saber quines són les conseqüències.

També es mostra la feina que es fa a prop de París, a Saint-Denis, amb La Maison des Femmes ("La Casa de les Dones"), un centre apadrinat per la cantant Inna Modja, víctima de mutilació genital femenina. Un centre amb assistència integral a les dones que arriben a França, on es calcula que unes seixanta mil estan mutilades.

Un reportatge amb moltes peces, que juntes permeten entendre què és la mutilació genital femenina, des del punt de vista de les dones que l'han patit, amb l'ajuda de veus d'activistes i experts en la matèria.

Un reportatge de: Sara Segarra i Sion Biurrun
Imatge: Òscar Roger i Ignasi Pastori
Muntatge: Òscar Roger
Producció: Sandra Rierola
30 minuts (2019.11.17) Dies de Tsunami (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Reportatge especial de "30 minuts" on es dona resposta a moltes preguntes sobre la naturalesa de la plataforma Tsunami Democràtic.
Més informació
Tsunami Democràtic bloqueja la frontera entre els estats francès i espanyol durant 30 hores a la Jonquera. Dos equips del "30 minuts" segueixen en els punts clau, des del primer moment, l'acció de protesta i el desallotjament per part dels gendarmes i els Mossos.
Desenes de cotxes formen un tap a l'autopista francesa, alenteixen la marxa i queden aturats. Al punt fronterer, es munta un escenari, s'hi instal·len tendes, s'ofereix intendència i es construeixen unes barricades.

L'endemà, el punt fronterer de Behobia, al País Basc, es col·lapsa per una nova acció de Tsunami Democràtic. El bloqueig de l'aeroport el dia de la sentència va provocar la cancel·lació de més de 150 vols.

L'Audiència Nacional va obrir una investigació per organització criminal, indicis de terrorisme i va ordenar a la Guàrdia Civil el tancament de la web i els perfils a les xarxes.

Però quina és la naturalesa d'aquesta plataforma anònima i oculta? Quan es va crear? Amb quins objectius? Quant de temps mantindran les accions de protesta? Com s'organitza? Quins són els límits i els riscos que estan disposats a assumir? Qui hi ha darrere?

El "30 minuts" "Dies de Tsunami" respon aquestes preguntes i s'endinsa en les accions de protesta d'aquesta setmana per intentar entendre la naturalesa de la plataforma.

Un reportatge de l'equip del "30 minuts".
30 minuts (2019.11.24) Proletaris online (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
El 30 minuts analitza l'anomenada economia de plataforma , un nou mercat laboral d¿ingressos intermitents , on llibertat i flexibilitat es repeteixen com un mantra però que te conseqüències imprevisibles per a l'estat del benestar.
Més informació
"Proletaris online" s'endinsa en el model de negoci de l'era digital. Potents plataformes tecnològiques que connecten oferta i demanda i converteixen els treballadors en proveïdors de serveis. Poden ser repartidors en bicicleta amb les seves vistoses motxilles o experts programadors. Qualsevol persona que pugui fer feines esporàdiques a través d'una aplicació. Tots formen part d'aquest nou mercat laboral on llibertat i flexibilitat es repeteixen com un mantra i on un algoritme és qui mana.

No és el futur. És el present. Treballadors freelance, per projectes, gig economy (feines esporàdiques sota demanda), remots digitals, crowdsourcing (subcontractació de la feina a una multitud), microtreballadors... La nova economia digital està plena de paraules noves que agafen força i sacsegen el mercat laboral tradicional, el dels drets dels treballadors aconseguits amb les lluites sindicals.

La industrialització va crear el proletariat. La digitalització, el proletariat online.

El "30 minuts" d'aquesta setmana s'endinsa en l'anomenada economia de plataforma, el model de negoci de l'era digital. Potents plataformes tecnològiques que connecten oferta i demanda i converteixen els treballadors en proveïdors de serveis. Poden ser repartidors en bicicleta amb les seves vistoses motxilles o experts programadors. Qualsevol persona que pugui fer feines esporàdiques a través d'una aplicació. Tots formen part d'aquest nou mercat laboral en què llibertat i flexibilitat es repeteixen com un mantra i en què un algoritme és qui mana.

1 La gig economy, serveis sota demanda

"Hi ha una equivocació molt gran, i és pensar que aquests models de treball van un pas al davant de la llei, com si fossin tan innovadors que la llei no s'hagués pogut adaptar a ells". Núria Soto, exrepartidora de la plataforma Deliveroo

"El fet que visquis en una ciutat on pots guanyar-te uns 300 o 400 euros extra amb un horari totalment flexible, sense caps i a través de la teva aplicació, és bo per a la societat". Òscar Pierre, CEO i cofundador de Glovo

Aquest any se n'ha parlat molt, de plataformes i condicions laborals, perquè les dues grans plataformes de repartiment a domicili, Glovo i Deliveroo, han hagut de defensar-se als jutjats contra la Tresoreria de la Seguretat Social, que en diverses actes d'inspecció havia dictaminat que els repartidors havien de ser assalariats i no autònoms. Hem volgut analitzar de primera mà les condicions de feina d'aquests treballadors i per això un equip del "30 minuts" ha passat hores amb ells, al carrer, durant les hores anomenades d'"alta demanda", esperant les comandes davant els restaurants. A un costat, els llatinoamericans; a l'altre, els pakistanesos. Molts acaben d'arribar a Catalunya. Entrevistem també per recollir el seu punt de vista Òscar Pierre, CEO i cofundador de Glovo, i Román Gil, advocat de Deliveroo.

2 El microtreball

"Els microtreballadors som una gran massa de gent invisible. Som completament invisibles. És per això que és tan important que parlem als mitjans, que expliquem el que fem. I quan siguem una mica més visibles tindrem força per negociar les nostres regles". Julie, microtreballadora

El "30 minuts" també entrevista gent que treballa a les plataformes de microtasques (com ara Clickworker, Spare5, Appen, Lionbridge o Amazon Mechanical Turk), un fenomen procedent dels Estats Units que s'expandeix per tot el món. Transcripcions, gravacions per a sistemes de reconeixement de veu, identificar objectes dins una imatge, moderació de continguts a xarxes socials, analitzar resultats dels buscadors... Les grans empreses tecnològiques divideixen la feina en petites tasques i contacten en segons amb milions de treballadors a tot el món que les executen des de casa, a tant la tasca. Intervenen en el programa el sociòleg Antonio Casilly, coautor d'un exhaustiu estudi sobre el microtreball a França, i Mary Gray, investigadora de Microsoft Research i autora del llibre "Ghost work" ("Treball fantasma"), sobre els microtreballadors als Estats Units.

3 Cap a un món de freelance?

Finalment, en el reportatge s'analitza com aquesta plataformatització de l'economia arriba també a la part alta de la piràmide. Qualsevol empresa pot contractar, a través de plataformes freelance, experts a l'altra punta del món. L'externalització d'un departament sencer a través d'una plataforma és cada cop més senzilla. I el mar de fons és un augment creixent a tot el món dels treballadors independents. Ens ajuden a treure'n l'entrellat Anna Ginés, professora de Dret del Treball d'ESADE, Luz Rodríguez, professora de Dret del Treball de l'UCLM i autora de l'estudi "Plataformes digitals i mercat de treball", i Lucía Velasco, economista especialitzada en tecnologia que ha format part del grup d'experts que analitza l'impacte de la digitalització en el mercat laboral per a la Comissió Europea.

Hi ha un consens entre els experts que s'ha acabat la feina fixa per a tota la vida. Anem cap a feines flexibles amb ingressos intermitents, amb conseqüències imprevisibles per a l'estat del benestar.

Un reportatge d'Esther Llauradó i Marc Rodríguez Puig
Muntatge: Carles Señalada / Imatge: Òscar Roger / Producció: Carles Fernández.
30 minuts (2019.12.01) Morir en solitud (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Cada any, al Japó, unes 30.000 persones moren soles a casa seva, un fenomen cada dia més freqüent en aquell i en molts altres països, també al nostre.
Més informació
Per considerar que es tracta d'una "mort solitària", nom amb què són conegudes, s'han de donar quatre condicions: la persona ha d'haver mort en un pis, ningú ha d'haver pogut preveure'n la mort ni haver-la presenciat, i no pot ser un suïcidi. No es tracta només de gent gran que s'ha anat quedant sola en una societat cada vegada més envellida. Les estadístiques diuen que els casos de morts solitàries comencen a partir dels 20 anys i es disparen quan les persones arriben als 50 o 60 anys. El "30 minuts" "Morir en solitud" ho analitza.

Per què es donen tants casos d'aquests tipus de morts?

Els experts afirmen que els japonesos estan perdent el contacte amb els familiars i amb la gent que els envolta. Durant els anys de vida laboral, les persones que viuen soles estan en contacte amb els companys de feina, però un cop es jubilen, ningú del seu entorn familiar es preocupa per elles i tampoc coneixen els veïns. Això fa que, quan hi ha una mort, no es detecti, de vegades, fins uns mesos després que s'hagi produït. I el que és més greu: ningú els ha trobat a faltar ni els reclama.

Yashuhiro Yuki, autor del llibre "La realitat de la mort solitària", ens diu: "Després de la guerra, el Japó va viure un gran creixement econòmic. Els japonesos volíem ser rics i ho vam aconseguir. La gent que ara té uns 45 anys va néixer en una època en què la vida era fàcil i segurament tothom va ser fill únic i va tenir una habitació per a ell. Per això avui dia no hi ha tantes oportunitats de construir relacions i de comunicar-se amb els altres, fins i tot en el si de la unitat familiar. Cada vegada hi ha més gent d'aquesta generació individualista que s'acosta als 60 anys. Com que no dominen gaire l'art de crear relacions, cada vegada hi haurà més morts solitàries".

"La posició econòmica no és el que provoca la mort solitària, Yashuhiro Yuki, autor del llibre "La realitat de la mort solitària"

Si això continua com diu el professor Yuki, es calcula que d'aquí a quinze anys, al Japó, els casos de morts solitàries podrien arribar als 100.000 anuals. El "30 minuts" "Morir en solitud" s'acosta a alguns d'aquests casos a través de ToDo, una empresa que es dedica a netejar i buidar els pisos on algú ha mort sol. Un dels treballadors d'aquesta empresa reconeix que de vegades no és un tema de diners, i descriu que una de les persones mortes en solitud "tenia molts diners". "En un dipòsit a termini fix hi tenia 120.000 dòlars. Els parents no van voler venir ni van voler avisar la policia. Jo estava preocupat. Em preocupava que el difunt no tingués ningú que es cuidés de la seva tomba. En el pitjor dels casos, l'Ajuntament se n'hauria fet càrrec, però hauria sigut molt trist. Per sort, vam trobar els parents. En un altre cas, el difunt no tenia diners i havia perdut tot el contacte amb la família. Això em fa constatar que la posició econòmica no és el que provoca la mort solitària. El que compta és la falta de comunicació."

Al reportatge "Morir en solitud" veiem com en la societat japonesa, però també en molts altres països, la gent gran, sobretot els homes, tendeixen a l'aïllament. Es queden sols, emmalalteixen i moren sense demanar ajuda, i això passa cada vegada més sovint sense que ningú hi posi remei.

Un reportatge de Shiori Ito i Nick Ahlmark
Una producció de Storytime Films
30 minuts (2019.12.08) Territori Os (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
El conflicte de l'os aquests últims dos anys ha pres més força que mai. En el punt de mira dels pagesos hi ha dos ossos: Goiat i Cachou.. Un conflicte que semblava superat ha tornat.
Més informació
El conflicte de l'os aquests últims dos anys ha pres més força que mai. En el punt de mira hi ha dos ossos: Goiat i Cachou

Tots dos han atacat cavalls de forma reiterada, un comportament anormal. Per això l'administració es planteja retirar-los i això inclou la possibilitat de matar-los. Diuen que posen en perill el projecte de reintroducció, engegat el 1996. Mentrestant, la població d'ossos continua creixent i recupera els seus territoris: ja són 50 els que viuen al Pirineu. Un conflicte que semblava superat ha tornat: Goiat va matar 9 cavalls el 2018; Cachou, el 2019, en porta 5.

"Tinc la sensació que hem tirat vint anys enrere, no, en aquest tema", reconeix Marc Alonso, un dels pioners en la defensa de l'os al Pirineu i director de la casa de l'os bru al poble d'Isil, al Pallars, davant del rebrot de la polèmica.

Fins ara, els ossos atacaven cabres i ovelles, però els ramats cada cop s'han protegit millor. A les nits, els animals es tanquen, s'ha recuperat la figura del pastor i les baixes han caigut en picat. Gràcies a mesures com aquestes, que paga l'administració, aquest any, al Pallars, per exemple, l'os només ha mort 3 ovelles. Però evitar els atacs a vaques o cavalls, que continuen pasturant sense cap vigilància, és molt més complicat. De fet, els ramaders diuen que és impossible i que, si no es fa fora l'os, la ramaderia d'alta muntanya haurà de plegar.

A França, a l'Arieja, al vessant nord del Pirineu, la situació és encara més delicada. Els ramaders no apliquen mesures de protecció i aquest any ja han mort més de 1.000 ovelles. Un videocomunicat d'un grup d'encaputxats anònims, en nom de pastors i pagesos, amenaçava de reobrir la caça de l'os i animava a desobeir les autoritats. Al juliol, van cremar un cotxe oficial a uns agents rurals que visitaven la zona.

És possible conviure amb l'os? Al Cantàbric, els ossos multipliquen per 7 els que hi ha al Pirineu: n'hi ha 350. I el conflicte és pràcticament inexistent. Com que l'os mai va desaparèixer, a cap ramader se li passa pel cap deixar anar el bestiar sol per la muntanya. A més a més, en algunes zones han convertit l'os en reclam turístic. Gràcies a l'os i al turisme de natura, la temporada turística s'ha allargat i els hotels i restaurants s'omplen com mai.

Fa prou l'administració en aquest conflicte? Tenen motius els ramaders per estar emprenyats? Com és que un conflicte que semblava superat, torna un cop i un altre? Té solució? A aquestes i altres preguntes, el "30 minuts" "Territori os" intentarà donar-los resposta.

Un reportatge de: Jordi Regàs i Víctor Díaz
Imatge i muntatge: Txus Navarro / Producció: Jessica Montaner

30 minuts (2019.12.22) Immortals¿ Versió ampliada (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Allargar la vida més enllà dels límits actuals és possible. Com? Fins quan es podrà viure? Aviat serem immortals? Serà només per a rics? Aquest reportatge és una ampliació del reportatge que ja es va emetre al 2018 (24-6-2018).
Més informació
Allargar la vida més enllà dels límits actuals és possible. Com? Fins quan es podrà viure? D'aquí 30 anys serem immortals, com ja anuncien alguns agosarats? Serà només per a rics?

Per primera vegada, els científics s'han plantejat alentir o aturar l'envelliment atacant-lo com si fos una malaltia. Un canvi de mentalitat que ja ha aconseguit èxits al laboratori, com ara allargar la vida dels ratolins un 40%. Cosa que equivaldria, per als humans, a viure fins als 120 anys. Aquest assaig aconseguit al Centre Nacional d'Investigacions Oncològiques de Madrid és només un dels molts experiments que apunten en aquesta direcció.

David Sinclair, Escola de Medicina de Harvard

"No és ridícul parlar de la font de la joventut. Ho estem fent. Ja hem descobert com alentir l'envelliment, com revertir l'envelliment en animals, i només és una qüestió de temps aconseguir aquestes medecines i demostrar que podem alentir i revertir l'envelliment en els humans."

Per fer-ho estan desxifrant per què el cos comença a deteriorar-se a partir dels 40 o 50 anys. És des d'aquest moment que apareixen càncers i altres malalties cardiovasculars i degeneratives associades a l'edat. La nova estratègia és posar-hi remei buscant una píndola que ens mantingui joves, per exemple.

Manuel Serrano, investigador ICREA de l'Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona

"No sé si el límit estarà en 120 o 140 anys, però que augmentarà, estic segur que sí."

Un equip de "30 minuts" ha accedit als laboratoris i ha entrevistat els investigadors més destacats del món, com María Blasco, del Centre Nacional d'Investigacions Científiques (CNIO); Manuel Serrano, de l'Institut de Recerca Biomèdica (IRB); Cynthia Kenyon, de California Life Corporation (CALICO), o David Sinclair, de l'Escola de Medicina de Harvard, entre d'altres.

El reportatge també recull les ànsies per mantenir-se jove i allargar la vida, un neguit que fa que algunes persones paguin 8.000 dòlars per una transfusió de sang de joves d'entre 17 i 25 anys. "30 minuts" ha visitat la clínica on es fa aquesta pràctica i n'ha parlat amb els responsables, molt criticats per basar-se en estudis científics encara prematurs.

La sang jove pot ser, però, un dels recursos per rejovenir-se. Això és el que s'està estudiant a la Universitat de Stanford i a l'empresa Alkahest, filial de Grífols, que busquen en el plasma la solució a malalties de l'envelliment com el Parkinson o l'Alzheimer.

Darrere la cursa per la longevitat hi ha grans inversors que aboquen milions en el que s'albira que serà un gran negoci. Alguns, a títol particular, impulsats també per la por de morir-se; d'altres són companyies tan importants com Google i les tecnològiques de Silicon Valley.

Tot plegat ha fet ressorgir el vell somni de la immortalitat en algunes persones. Fins i tot hi ha divulgadors, com José Luis Cordeiro, que fan conferències en què asseguren que d'aquí trenta anys s'aconseguirà "la mort de la mort". L'equip de "30 minuts" ha pogut entrevistar un jove que viu entre Palma i Barcelona i que ha criopreservat recentment el seu pare. El reportatge també viatja fins al centre més gran del món de criopreservació.

Un reportatge d'Ignasi Gallart i Txus Muñoz

Imatge i muntatge de Txus Navarro

Producció de Carles Fernández.
30 minuts (2020.01.12) Objectiu 0,7% (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
El reportatge explica les causes i les conseqüències de l'acampada de 1994 a la Diagonal de Barcelona pel 0,7% i analitza l'actualitat de la cooperació internacional pel desenvolupament a Catalunya.
Més informació
El reportatge recorda l'acampada que fa 25 anys va omplir de tendes de campanya la Diagonal de Barcelona i diverses ciutats catalanes i espanyoles, i que reclamava que els governs espanyol i català complissin la resolució de l'ONU que, des de 1972, demanava que els països destinessin el 0,7% del seu producte interior brut a ajudar els països amb més necessitats.

D'on sorgeix la xifra del 0,7%? Per què es va convocar l'acampada? Qui hi va participar? Com era el dia a dia dels acampats? Com va acabar? Quines conseqüències va tenir? Són algunes de les preguntes que respon el reportatge, que també analitza en quin punt es troba la cooperació internacional al nostre país 25 anys després que més de 1.600 tendes s'instal·lessin a la Diagonal de Barcelona durant un mes i mig.

"Objectiu 0,7%" explica també quines administracions públiques han arribat a dedicar aquesta xifra a la cooperació i quines s'han mantingut sempre en nivells molt més baixos. El reportatge també analitza errors i encerts comesos durant aquests 25 anys per les entitats cooperants, analitza les causes estructurals que provoquen la desigualtat entre països i planteja els reptes de futur de la cooperació internacional per al desenvolupament que es fa a Catalunya.

"Objectiu 0,7%" compta amb la participació de diferents testimonis que van participar a l'acampada de la Diagonal, com l'advocat i polític Jaume Asens; l'exdiputada al Parlament Gabriela Serra; l'activista Josep Maria Hosta; el president d'Intermon-Oxfam i professor d'Esade Ignasi Carreras; la vicepresidenta de Lafede.cat, Núria Iglesias, o l'economista Arcadi Oliveras. També hi participen activistes que van organitzar l'acampada que es va fer a Madrid. I també es recullen les opinions del president de la Generalitat quan es va organitzar l'acampada, Jordi Pujol; de l'actual conseller d'Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència de la Generalitat, Alfred Bosch; de la directora de l'Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament, Aina Calvo; del director del Fons Català de Cooperació per al Desenvolupament, David Minoves; de l'exalcalde d'Arbúcies Jaume Soler, un dels primers polítics que va impulsar a Catalunya la cooperació internacional, o del cantant Pemi Fortuny, que va deixar el grup Lax'n'Busto per anar a desenvolupar projectes de cooperació a Sierra Leone.

Direcció i guió: Jordi Portals / Realització: Benet Roman / Producció: Pau Riera.

Una producció de Som* i Fons Català de Cooperació al Desenvolupament.
Seguim :arrow: al segon post :!:
naroatna l’ha editat per darrera vegada el dia: dl. feb. 03, 2020 0:18, en total s’ha editat 9 vegades.


Imatge

Moltes gràcies!

Avatar de l’usuari

Autor del tema
naroatna
Entrades: 20248
Membre des de: ds. des. 30, 2006 23:43
Ubicació: Figueres - Alt Empordà
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] 30 minuts (Temp. 2019-2020) Nous !!

#2

Entrada Autor: naroatna » dj. set. 12, 2019 23:43

Continuació:

30 minuts (2020.01.26) Beirut infàncies robades (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Retrat de les dures condicions de vida d'infants sirians refugiats al Líban, obligats a treballar o a demanar almoina per poder sobreviure.
Més informació
Es tracta de nens i nenes que van arribar al Líban escapant de la guerra de Síria. Però, lluny de trobar-hi refugi, han acabat immersos en una nova guerra, en aquest cas econòmica, per poder tirar endavant. Infants que han assumit sobtadament un rol d'adults, i han canviat l'escola per feines sovint perilloses i amb jornades maratonianes.

El Líban acull 914.000 refugiats sirians, segons les Nacions Unides. Però el nombre real seria superior, asseguren els experts. Aquesta xifra converteix el país en el primer del món amb més refugiats per càpita: per cada quatre habitants autòctons, hi ha un nouvingut sirià.

Més d'un 70% de les persones sirianes que viuen al Líban ho fan en situació irregular, en bona mesura pels estrictes requisits que el govern imposa a la població siriana per obtenir el permís de residència i treball. Això els dificulta trobar feina i, quan n'aconsegueixen, acostuma a ser molt precària. Sempre amb el temor que puguin ser identificats i arrestats en el trajecte cap a la feina o al mateix lloc de treball.

Aquesta situació econòmica extrema empeny alguns pares a enviar els seus fills a treballar per poder fer front a les despeses bàsiques, com els aliments per al mateix dia, el lloguer de l'habitatge o els medicaments.

Un futur en risc.
"Els abraço quan tornen a casa i els dic que demà serà millor. Ells em responen que cada dia els dic el mateix. Estan cansats de treballar. Em diuen que no volen anar-hi, que volen dormir més i tornar a l'escola", explica plorosa Yazi Hussein, originària de Deir ez-Zor i mare de quatre fills, que treballen plegats en la venda ambulant a Beirut.

"30 minuts" converteix aquests nens i nenes en protagonistes. L'equip del programa ha seguit les rutines d'infants com l'Ala o la Rahaf, que venen ampolles d'aigua en una transitada cruïlla dels suburbis de la capital; de nens com l'Abed, que treballa en un taller mecànic entre eines i productes no aptes per a la seva edat; de la Baraa, que pela alls durant hores amb les mans plenes de ferides, o la Bayan, que van forçar a casar-se quan era una nena perquè els pares no podien mantenir tantes filles. A mesura que la crisi ha anat escanyant econòmicament les famílies refugiades, els casos de menors abocades al matrimoni han repuntat.

Infants que, a més d'haver de sobreposar-se a aquesta realitat, són víctimes d'abusos. Durant les seves jornades laborals o al carrer, els petits reben crits i insults, agressions físiques, robatoris o pateixen assetjament sexual. Una violència que, en el cas dels menors que són a la intempèrie, també és policial.

Organitzacions locals i internacionals busquen socórrer aquests nens i nenes i pal·liar els efectes psicològics i físics derivats d'aquestes condicions de vida. Però, com adverteix Laura Almirall, cap d'ACNUR al mont Líban, el seu futur és incert.

"Si no se'ls dona una oportunitat per tenir una educació, el seu futur no està garantit... i tindran un futur miserable, tant aquí, al Líban, com a Síria".

Tensions socials.

Aquesta presència notable de sirians ha provocat tensions dins de la societat libanesa i cap al col·lectiu refugiat. No només per la pressió que la seva arribada suposa sobre unes infraestructures precàries. De fons, hi ha també la memòria de les atrocitats comeses pel règim sirià durant la guerra civil libanesa i la posterior ocupació del país. Són víctimes d'un comportament social atiat pel discurs de l'odi que propaguen alguns partits polítics i mitjans de comunicació afins. Elits libaneses que, en línia amb el populisme creixent en altres països, busquen en els refugiats un cap de turc a qui culpar d'unes insuficiències i mala gestió que ja venien d'abans.

En aquest sentit, el reportatge intenta desmuntar amb experts tòpics estesos contra els sirians que són incerts i també busca explicacions del govern, a través del seu ministre d'Afers Socials, que pressiona perquè tornin a un país encara en guerra.

Richard Kouyoumjian acusa els pares d'utilitzar els fills per treballar: "Algunes famílies pobres ja ho fan, això. Abusen dels seus nens. Els haurien de posar a la presó, aquests pares."

"Beirut: infàncies robades" és un exemple de resiliència, de com els mal anomenats "nens de carrer" són, en realitat, petits herois en un país on es resisteixen a ser convertits en invisibles.

Un reportatge de Txell Feixas i Oriol Andrés (Alice Production)

Realització: Francesc Pou

Producció: Tariq Saleh (Alice Production) i Carles Fernàndez
30 minuts (2020.02.02) El món ho ha de saber (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
La Xina està creant la presó més gran del món amb és d'un milió de persones de la minoria musulmana de l'ètnia uigur, recloses en centres d'internament on són reeducades forçosament.
Més informació
La repressió als uigurs, la minoria musulmana a la Xina, a "30 minuts"
La Xina està creant la presó més gran del món. Es calcula que més d'un milió de persones de la província de Xinjiang, una àmplia zona de deserts i muntanyes de l'antiga Ruta de la Seda, ha estat detinguda i reclosa en centres d'internament i presons d'aquesta regió. Són ciutadans xinesos de l'ètnia uigur, una minoria musulmana d'origen turc als quals el govern xinès vol afeblir la seva fe en l'islam a base d'una reeducació forçada.
Una altra de les formes que el govern xinès té per aconseguir el seu objectiu és separar els fills de les seves famílies. Això ja ha passat a prop de mig milió de nens que han estat reclosos en internats, segons un document de planificació publicat en una web del govern, i el Partit Comunista Xinès s'ha fixat l'objectiu de tenir en funcionament una o dues d'aquestes escoles a cadascun dels municipis de més de 800 habitants de Xinjiang a finals de l'any vinent.

Els mitjans i els documents oficials descriuen l'educació com un component clau de la campanya del president Xi Jinping per eliminar la violència extremista a Xinjiang. La idea és utilitzar els internats com a incubadores d'una nova generació d'uigurs seculars, més lleials tant al partit com a la nació xinesa. Per dur a terme aquesta assimilació cultural, les autoritats de Xinjiang han reclutat desenes de milers de professors de tota la Xina, sovint de l'ètnia majoritària han, i també destacats educadors uigurs han estat empresonats.

Enclaustrats en un entorn gairebé militar i immersos en una cultura desconeguda, als nens dels internats només se'ls permet visitar les famílies cada una o dues setmanes, una restricció destinada a "trencar l'impacte sobre els nens de l'atmosfera religiosa de casa seva", en paraules del document de planificació.

La reportera Sophie McNeill, del programa Four Corners del canal públic australià ABC, ha investigat a fons aquest pla del govern xinès i ha trobat proves inquietants de com la Xina ha anat construint, en els darrers anys, la presó més gran del món. Però el pla no acaba amb els ciutadans uigurs internats. Els que encara estan a casa seva, són objecte d'un exhaustiu seguiment fent servir tecnologia punta, eines de vigilància massiva i intel·ligència artificial per controlar tota una població. Hi ha controls cada 200 metres on s'identifica les persones i es revisa els seus telèfons intel·ligents, asseguren alguns testimonis uigurs que han fugit del país, sobretot a Austràlia.

El reportatge recull alguns d'aquests testimonis i fa l'anàlisi d'imatges de satèl·lit i documents oficials descoberts en línia, que demostrarien el que està passant a Xinjiang. La investigació conclou que hi ha proves que els detinguts són obligats a treballar en fàbriques amb fortes implicacions d'empreses estrangeres que fan negocis a la regió, i això les convertiria en còmplices dels abusos dels drets humans que es produeixen a Xinjiang.

L'agreujament de la situació a la regió ha fet que els uigurs que viuen fora de la Xina hagin posat el crit al cel. Si fins ara s'havien mantingut quiets i callats per por de provocar les autoritats i que això perjudiqués els seus familiars, avui, amb desesperació, trenquen el seu silenci per dir al món tot el que els passa.

Un reportatge de Sophie McNeill

Imatge: Ron Foley

Una producció de CH4 Four Corners
30 minuts (2020.02.09) La cara oculta de l'emoticona (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Els "emojis" es fan servir a 212 països per 2.900 milions de persones que envien cada dia mes 7.000 milions d'emojis convertint-se en el llenguatge més utilitzat al món.
Més informació
Cada dia s'envien més de 7.000 milions d'emojis. Instagram, per exemple, diu que més de la meitat dels missatges que els usuaris pengen a la seva plataforma fan servir, exclusivament, emojis. I sobretot els més joves. El 72% d'troben més fàcil expressar els seus sentiments amb emoticones que amb paraules. Actualment el teclat d'emojis consta de 3.000 icones. Però, n'hi ha prou?

Amb els emojis mostrem la nostra alegria o tristesa o si estem sorpresos o enfadats, però també ens abracem, ens fem petons i somriem o plorem digitalment. Estem davant del veritable llenguatge corporal de l'era digital, una nova manera d'expressar-nos que decideixen a Califòrnia un grup d'enginyers informàtics majoritàriament homes, blancs i nord-americans.

Pot semblar que la construcció d'aquest llenguatge és innocent, fins i tot banal, però darrere de les emoticones hi ha tot un món que pràcticament ningú coneix.

D'on venen els emojis? Qui decideix quins símbols farem servir universalment? El que fem servir ara només és el principi d'una nova forma de comunicació?

El Consorci Unicode existeix des de començaments dels anys 90 i és qui controla les emoticones que fem servir. Son ells els que decideixen quins emojis es poden fer servir a gairebé totes les plataformes per a mòbils i per a ordinadors. Són 20 els membres que formen el comitè i que actuen com a tribunal suprem de la comunicació digital, perquè són aquest grup de persones els que, amb les seves deliberacions, dictaminen quines icones s'afegiran als nostres teclats.

Per exemple: quants colors de pell han d'aparèixer als emojis de persones? La menstruació tindrà una icona pròpia? Catalunya, Bretanya, el Tibet o el Kurdistan es mereixen tenir la seva bandera en el món de les emoticones? Perquè les banderes són un dels temes més complicats. Anglaterra, Escòcia, Gal·les tenen la seva emoticona però al comitè els resulta molt difícil decidir-se cada cop que se n'han d'afegir d'altres, perquè diuen que "les banderes s'identifiquen molt amb la identitat pròpia, amb la identitat política". "Al món hi ha molts moviments de tota mena que tenen una bandera pròpia. Per això les banderes tenen moltes connotacions, i nosaltres volem anar amb molt de compte a l'hora de representar això perquè és un tema explosiu", afegeixen.

Des que el comitè d'emojis va començar a treballar, es va fixar com a objectiu aconseguir una representació de la societat millor i més variada, i per això va afegir més professions en femení, més colors de pell, un emoji del hijab o un emoji amb la bandera de l'arc de Sant Martí, símbol de la comunitat LGTBI.

El consell directiu d'Unicode està format per membres que representen les grans empreses tecnològiques, com ara Apple, Google, Intel, Huawei, Facebook o Microsoft. Aquestes empreses, que normalment es fan la competència, es reuneixen al voltant d'una taula amb una missió: procurar que tots els dispositius del món es puguin comunicar entre ells amb codis acordats per tothom. I això també inclou les emoticones. Els representants d'aquestes empreses es deuen als accionistes, però també tenen el deure de facilitar la comunicació entre els usuaris de les seves xarxes i evitar la censura.

Per ser membre d'Unicode amb dret a vot s'han de pagar 80.000 dòlars a l'any, però hi ha una escletxa que permet que qualsevol persona en pugui ser membre sense vot per 75 dòlars. Això dona dret a assistir a les reunions i poder participar en els debats amb no més d'una vintena de persones. És en aquest comitè que es decideixen les noves emoticones que farem servir a partir d'ara.

S'estima que cada dia enviem més de 7.000 milions d'emojis i Unicode només afegeix una seixantena d'emojis nous cada any. Quan ha afegit un emoji, ja no s'elimina mai més. Hi ha molts grups que lluiten per ser reconeguts al món dels emojis i això fa que hi hagi molts lobbys d'emoticones arreu del món. Un dels més potents és el de l'emoji del vi blanc, a qui no els agrada que només hi hagi un emoji del vi negre. A Unicode es pregunten si hi ha prou bevedors de vi blanc per dedicar-hi una emoticona o si no hi ha gaire gent que en reclami una amb la bandera transgènere, per exemple. Això fa que ens haguem de preguntar quin futur ens espera després dels emojis o bé si prevaldran les decisions d'Unicode o el codi que acabem determinant els usuaris.

Un reportatge de: Mea Dols de Jong
Imatge: Joost van Herwijnen
Una producció de VPRO
30 minuts (2020.02.16) La gran vellesa (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
L'allargament de la vida i l'envelliment progressiu de la població són una realitat a Europa i suposa un dels reptes principals del segle XXI. Veurem quatre exemples d'històries de vida a Catalunya i, també, d'envelliments diferents.
Més informació
A Catalunya, les projeccions assenyalen que, el 2050, un 35% de la població superarà els 65 anys, el doble que ara. Serà la conseqüència de l'arribada dels "baby boomers" a dalt de tot de la piràmide d'edat.

Un percentatge que tensionarà l'estat del benestar i farà augmentar les situacions de solitud no volguda que, en el cas de la gent gran, han esdevingut una veritable epidèmia social.

El debat sobre aquest escenari nou és urgent, però tant les administracions com la societat, que estigmatitza l'envelliment, el continuen ajornant.

Natàlia Antúnez té 93 anys i és mestra de gimnàstica. Martí Teixidor en té 89 i no supera una profunda sensació de solitud després d'haver perdut la seva parella. Mercè Mas, amb 83, continua lluitant activament perquè es garanteixin els drets de la gent gran. I Paquita Tello, de 94 anys, té una demència profunda i viu en una residència pública.

Són quatre exemples d'històries de vida i, també, d'envelliments diferents.

Totes demostren que no parlem d'una etapa homogènia i que el poder adquisitiu i, de forma determinant, la salut, la condicionen.

L'esperança de vida, que cada dècada és dos anys i mig més elevada, és un èxit social i científic, però també està provocant canvis en aquesta vellesa, amb moltes més dependències. L'augment de les malalties de llarga durada, com les demències, ha fet créixer la percepció que la gent gran és un col·lectiu només consumidor de recursos assistencials. I ha agreujat el que es coneix com a edatisme, una discriminació gairebé invisible, però molt habitual.

A falta de resposta de l'administració, la societat ja duu a la pràctica nous models. És el cas de les fórmules alternatives noves a l'aïllament social, com el cohabitatge sènior, en què grups de persones planifiquen el seu envelliment comú. El reportatge s'hi acosta a través de l'experiència del grup Walden XXI que, imitant un model d'èxit a molts països del nord d'Europa, prepara una convivència conjunta en un antic hotel que han comprat a Sant Feliu de Guíxols, al Baix Empordà.

Un reportatge de Mariona Bassa i Xavier Bonet

Imatge: Bernat Suñé / Producció: Jèssica Montaner
30 minuts (2020.02.23) Justícia per als rohingyes (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Fa tres anys, l'estiu del 2017, l'exèrcit birmà va destruir de manera sistemàtica uns 500 pobles de l'estat de Rakhine. Tota la població va fugir travessant boscos i turons amb el que havien pogut salvar de les flames. Els que s'escapaven d'aquesta destrucció eren rohingyes d'aquest estat de Birmània, musulmans que fa segles que hi viuen, però que són considerats indesitjables en un país de majoria budista.
Més informació
La repressió de l'exèrcit i la policia birmanes va provocar milers de morts a Rakhine i van fugir de Birmània, travessant el riu que fa frontera amb Bangladesh. En un primer moment, més de 700.000 rohingyes van fugir buscant refugi. En aquella ràtzia van matar 22.000 persones i en van obligar a fugir més d'un milió sense que ningú els digués res. I van fer servir els mitjans de comunicació local per convèncer el poble birmà que res de tot allò no va passar, que els rohingyes es van cremar ells mateixos les cases i van fugir perquè volien. Però testimonis d'aquells fets i moltes proves inesborrables apunten que es va tractar d'una neteja ètnica en tota regla.

Hi ha un home que va tenir un paper destacat a l'hora d'anar creant un clima contra els rohingyes. És el monjo budista U Wirathu, que, poc després de sortir de la presó, l'any 2012, va fer una campanya arreu del país per convèncer els més pobres dels perills que representa l'islam.

Va atiar l'odi contra els rohingyes, que durant la Segona Guerra Mundial es van posar a favor dels anglesos. Aquest fet, molts budistes birmans no els l'han perdonat mai. Va fer servir la seva popularitat i el suport dels militars per fer prohibir els matrimonis entre budistes i musulmans, però la seva intenció última era l'expulsió dels rohingyes de Birmània. I l'odi que va escampar va passar de les paraules als fets. Empesos per monjos radicals i protegits per la policia, alguns budistes van atacar pobles musulmans. Va ser el primer acte d'una tragèdia que va durar cinc anys. El juny del 2012, 120.000 musulmans rohingyes van ser expulsats dels seus pobles i obligats a anar cap als camps i, de mica en mica, els rohingyes van anar perdent els últims drets que els quedaven. No podien estudiar, ni rebre atenció mèdica, ni tan sols desplaçar-se. La reacció va ser el naixement d'un moviment armat, l'ARSA, l'Exèrcit de Salvació Rohingya d'Arakan. L'estiu del 2017, l'ARSA va atacar unes comissaries de la policia birmana, i allò va fer saltar el polvorí. La repressió massiva que es va desencadenar contra la minoria rohingya va fer que l'exèrcit birmà fos acusat de crims contra la humanitat.

La justícia internacional encara no ho ha determinat, però nombrosos especialistes i diplomàtics defensen que es tracta d'això. Els rohingyes que es van escapar a Bangladesh, on hi ha el camp de refugiats més gran del món, expliquen la mateixa història, amb la mateixa violència i els mateixos mètodes, aplicats amb tota la cruesa imaginable en un poble: Tulla Toli, que s'ha convertit en sinònim de crim contra la humanitat. Els supervivents d'aquest poble són el testimoni viu del que hi va passar. Homes i dones separats, infants massacrats, violacions sistemàtiques... un "modus operandi" es va repetir a la majoria de pobles.

La imatge de la Premi Nobel, ministra i consellera d'estat de Birmània, Aung San Suu Kyi, ha quedat tacada per la crisi dels rohingyes, per negar els crims que cometia l'exèrcit birmà i mirar cap a un altre costat. Ara, davant la pressió internacional, Birmània diu que està disposada a rebre'ls de nou al seu territori i es preveu que centenars de milers de rohingyes tornin a entrar al país, però quin futur els espera als rohingyes? Poden quedar-se a viure a Bangladesh i integrar-se a la seva societat? Què significa això per a la seva cultura? Si no se'ls donen garanties que estaran segurs, sense el reconeixement de la seva identitat, no volen tornar a la seva terra. El Tribunal de la Haia ha ordenat a Birmània que protegeixi els rohingyes i la comunitat internacional multiplica les denúncies dels crims que s'han comès contra ells, però la justícia va més lenta del que molts voldrien i cada dia que no fa res, el món permet que continuï el genocidi dels rohingyes. Una de les minories més perseguides del món espera que se li faci justícia.

Un reportatge de Gwenlaouen Le Gouilm / Imatge: Gwenlaouen Le Gouil iChristophe Barreyre

Una coproducció de Nova Production-TV Presse Productions-ARTE G.E.I.E
30 minuts (2020.03.01) Austràlia, els incendis que vindran (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
A Austràlia s'han viscut històries terrorífiques pels recents incendis, incendis de sisena generació que seran més freqüents arreu del planeta i que amenacen d'arribar també al nostre país.
Més informació
Austràlia ha viscut un final de primavera i un estiu negres. Aquesta temporada han cremat 12 milions d'hectàrees, han mort com a mínim mil milions d'animals d'espècies autòctones i 33 persones i han quedat destruïdes més de 3.000 cases.

Els testimonis d'aquests enormes incendis han estat bombers, policies i els ciutadans que han hagut d'abandonar els llocs on vivien, alguns dels quals ho han perdut tot. Els vídeos que van gravar van astorar el país i sorprendre el món sencer: imatges dels incendis més grans que s'havien vist mai i que els qui els van patir en primera persona no oblidaran i esperen no tornar a viure mai més.

Els que els van gravar expliquen com van acabar les seves històries. Són experiències increïbles de supervivència, valentia i desgavell.

Són vídeos que van gravar els bombers des de les cabines dels camions mentre travessaven un veritable infern, i també les famílies que es van haver de refugiar a les platges a mesura que les flames s'acostaven cada cop més, històries terrorífiques i impressionants, viscudes des de primera línia.

La majoria de brigades de bombers forestals sabien que tindrien una temporada molt dolenta, perquè l'ambient era cada vegada més sec i hi havia la consciència que a Austràlia hi havia una gran càrrega de combustible. Feia molts anys que no havien tingut cap foc important i esperaven que passés alguna cosa grossa. L'únic que no se sabia era on i quan.

Els primers focs van començar el 7 de setembre del 2019 i es van allargar fins al 3 de gener del 2020, i van recórrer i arrasar una superfície que és com 3 vegades i mitja la de Catalunya.

Al novembre es preveien unes condicions atmosfèriques desastroses a les zones més poblades de Nova Gal·les del Sud. Mai abans no hi havia hagut unes perspectives tan nefastes com aquelles, i al desembre nombrosos incendis forestals van cremar arreu de Nova Gal·les del Sud. El que més es temien els bombers davant d'aquest episodi de temperatures elevadíssimes es va fer realitat: del centenar d'incendis que van castigar grans extensions de Nova Gal·les del Sud, quatre van passar al nivell màxim d'alerta a causa de la situació meteorològica que es va viure aquells dies, amb temperatures que van superar ràpidament els 40 graus.

A mitjans de gener, les pluges van anar apagant els incendis que encara quedaven. Aquesta temporada d'incendis a Austràlia és la pitjor que s'ha registrat mai. Se l'ha qualificat d'apocalipsi, de malson i de porta de l'infern.

Amb l'acceleració del canvi climàtic, incendis com el d'Austràlia seran més freqüents arreu del planeta. Ho hem vist a l'Amazones i també més a prop, a Portugal, a Grècia i al nostre país mateix.

Els experts parlen d'incendis de sisena generació, que s'alimenten de canvis en les condicions dels boscos: humitats molt baixes i temperatures extremes, acompanyat tot plegat per una alta càrrega de combustible en unes masses forestals amb un sotabosc descontrolat.

Tot fa preveure que si no milloren les condicions i es fan treballs de prevenció molt més intensos sobre un territori cada dia més despoblat, ens acabarem trobant amb incendis que puguin arribar a arrasar centenars de milers d'hectàrees en zones impensables fins ara, com el massís del Montseny o els Pirineus.

Un reportatge de Sashka Koloff, Lauren Day i Sean Nicholls
Imatge: Ron Foley i Aaron Hollett
Una producció d'ABC Austràlia (Four Corners)
30 minuts (2020.03.08) Mama Congo. Dones al cor de l'Àfrica (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Els periodistes catalans Lisi Andrés i Josep París ens apropen a la dura realitat de les dones al Congo, un dels països del món on és més difícil ser dona, i mostren la lluita feminista al país.
Més informació
El programa 30 minuts emet el diumenge 8 de març, coincidint amb el Dia Internacional de les Dones, un reportatge sobre la lluita per la igualtat que milers de dones estan protagonitzant a la República Democràtica del Congo, un dels països del món on és més difícil ser dona. Situat al cor de l'Àfrica, arrossega una llarga història de violències i de pobresa extrema. Ara, les dones han alçat la veu i reivindiquen acabar amb un model social que no les té en compte.

El reportatge "Mama Congo. Dones al cor de l'Àfrica", realitzat per Lisi Andrés Palacios i Josep T. París Castro, ofereix un retrat de la situació actual de les dones a través de la mirada de deu activistes de gènere i de les veus d'una vintena de dones del país. Una mirada inèdita que centra el focus en l'empoderament i el lideratge que les dones del Congo estan duent a terme per aconseguir millorar les seves condicions de vida. Mama Congo viatja a la capital, Kinshasa, i al sud del país, un dels territoris més abandonats i on la situació és més complicada.

La falta de mitjans fa que les dones i les organitzacions hagin de pensar formes innovadores i enginyoses que els permetin desenvolupar la seva lluita. Cada matí, activistes pels drets de les dones surten arreu del país a recórrer els barris populars per fer sensibilització porta a porta. Parlen família per família sobre la perspectiva de gènere i la necessitat d'aplicar-la al centre de les famílies modificant el repartiment de tasques. A la majoria de llars del país són les dones i les nenes qui carreguen tot el pes del treball sense descans i això provoca moltes vegades que la seva salut es deteriori. El reportatge acompanya algunes d'aquestes activistes, com Mama Brigitte Bikuma i Mama Marie Paul Ngandu, de l'ONG Congolesa Étoile du Sud, en la seva tasca i parla amb algunes de les famílies que s'han acollit al projecte de les "comunitats de gènere" i han començat a generar canvis.

La lluita per la salut al país de l'Ebola

El Congo és un dels països més rics en minerals, com el coltan i el cobalt, claus en la fabricació de mòbils i de les bateries del cotxe elèctric, però la majoria de la població és extremadament pobra i no té accés a la salut. Els barris populars estan superpoblats i completament abandonats pel govern. No tenen aigua ni electricitat, les malalties proliferen i les dones i els infants són qui més en pateixen les conseqüències. Al país mundialment famós per l'Ebola, les malalties que maten més gent són, en canvi, el paludisme, la sida i la tuberculosi. El paper de les dones és clau per millorar la salut de les famílies i les comunitats.

El reportatge s'endinsa al barri de Lubudi-Luka, un dels més perillosos de la capital, on ni la policia ni el personal sanitari s'atreveixen a entrar, per conèixer l'activista Mama Marthine Makaya, una infermera que gràcies a un petit consultori i a la formació que ha impartit a les veïnes del barri per fer de llevadores, ha canviat la vida de moltes dones. Abans, la majoria es veien obligades a parir a casa o al carrer perquè no tenien forma d'arribar a l'hospital i gairebé la meitat de les dones i els nens morien en el part. La tasca de Mama Marthine ha aconseguit reduir la taxa al 25%.

La República Democràtica del Congo té una de les taxes de mortalitat infantil i maternal més altes del món. Segons dades de Metges sense Fronteres, el país perd una mare cada 25 minuts i un 7% dels nens moren abans de complir un any. El reportatge visita una maternitat d'un barri popular de Kinshasa on el 80% de les dones no tenen recursos per fer-se ni una sola ecografia durant l'embaràs i arriben al moment del part amb moltes complicacions. A més, no poden disposar dels pocs diners que tenen sense l'autorització del marit, que és qui decideix sempre si cal o no gastar-los anant al metge. No és l'únic obstacle que han de vèncer. Moltes s'enfronten també als tabús que la comunitat, i especialment els seus marits, tenen amb la cesària, que en moltes ocasions pot salvar la seva vida i la dels nadons.

Una llei amb perspectiva de gènere per acabar amb la xacra de les violacions

La República Democràtica del Congo ostenta també el macabre títol de ser el líder mundial de les violacions. A l'est, on el conflicte armat continua obert, el cos de les dones s'ha convertit en arma de guerra, però la violència sexual s'estén per tot el país. Un gran nombre d'aquestes violacions les pateixen nenes i noies menors d'edat que es veuen obligades a donar a llum els nadons si es queden embarassades perquè l'avortament és il·legal. La situació és tan greu que s'ha creat una unitat especial de policia per atendre les víctimes de violència sexual.

"Mama Congo" viatja al sud del país, una de les zones més castigades per la violència contra les dones, per entrar en una d'aquestes comissaries i acompanyar la seva màxima responsable, la coronela Esther Kalumbu, en un dia de feina. El reportatge permet assistir a les primeres entrevistes de la coronela amb nenes de 13 i 17 anys que han patit una violació i que reuneixen totes les forces per denunciar-ho sabent que pot tenir conseqüències greus, com ara que la societat les aparti o que ningú es vulgui casar amb elles. Implicar els homes i la resta de la comunitat és essencial en la lluita contra la violència sexual i el país acaba d'aprovar la primera llei en matèria de violacions que incorpora la violència de gènere.

Al sud també coneixerem Mama Françoise Kat Kambol, la primera dona en 60 anys que forma part del consell d'administració de la Universitat de Lubumbashi, i és especialista en estudis de gènere.

Fartes d'aguantar la violència i que la comunitat internacional les victimitzi, les dones del Congo s'han organitzat per exigir formar part de la nova etapa que viu el país i no estan disposades a renunciar als seus drets.

Una producció de Lisi Andrés Palacios i Josep T. París Castro
30 minuts (2020.03.29) Dins del coronavirus (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Un equip del 30 minuts ha seguit des del primer moment la gestió d'aquesta crisi a Catalunya i ha estat testimoni privilegiat d'alguns moments de presa de decisions, gens fàcils, sempre ben a prop, des de dins.
Més informació
La Covid-19 ha trasbalsat el món sencer en només un mes, i ha capgirat la nostra quotidianitat. El que va començar com una epidèmia que ens miràvem com un fet allunyat que passava a la ciutat de Wuhan, a la Xina, ha transformat tots els aspectes de la nostra vida i societat en un temps rècord. Fa tot just quaranta dies que, a Catalunya, es prenien decisions com la polèmica suspensió del Mobile World Congress, una resolució àmpliament qüestionada en aquell moment, per suposadament exagerada.

Un mes després, l'estat ha decretat l'estat d'alerta, s'ha confinat la població a casa i es manté aïllada la conca d'Òdena, per l'aparició d'un clúster especialment actiu dins de l'epidèmia. Estem a punt de viure un col·lapse sense precedents del sistema de salut que, amb els seus dèficits, és un dels més musculats del món. De fet, cap sistema sanitari d'enlloc del món estava preparat per a una pandèmia d'aquestes proporcions. Tot i que, inicialment, es va intentar lluitar per cada cas que sorgia, el creixement exponencial ha fet canviar les estratègies per contenir i tractar les infeccions.

"Dins del coronavirus"

Un equip del "30 minuts" ha seguit des del primer moment la gestió d'aquesta crisi i ha estat testimoni privilegiat d'alguns moments de presa de decisions, gens fàcils, que han marcat el curs d'una epidèmia elevada a la categoria de pandèmia. I ho ha fet de ben a prop, des de dins dels domicilis particulars i a les urgències d'hospitals com el d'Igualada, el Clínic, Can Ruti i el de la Vall d'Hebron, on cada dia veuen l'augment preocupant d'infeccions i de morts.

"30 minuts" ha entrat a les ambulàncies que atenien persones afectades i ha estat en el primer assaig clínic que s'ha fet a Catalunya. El reportatge "Dins del coronavirus" recull les opinions d'experts epidemiòlegs, alguns que qüestionen parts dels procediments i criteris que s'han adoptat per afrontar la pandèmia, i també de metges i infermeres que lliuren el combat més dur i a primera línia contra aquest nou virus, i que veuen amb impotència com creixen els casos. El reportatge també recull els sentiments dels malalts i dels seus familiars.

En el reportatge es fa evident el canvi d'actitud que hem hagut de fer com a societat per mirar d'aturar el contagi: des de la proximitat de les primeres reunions on l'equip va assistir i les entrevistes a tocar, a un distanciament creixent dia a dia, fins a arribar a les últimes entrevistes, fetes per videoconferència.

És aquest distanciament entre persones, el confinament que ha buidat els carrers i la corba d'infeccions que continua creixent, el que reflecteix la gravetat d'una situació mai vista, un fet que fa només un mes i pocs dies encara veiem com a inimaginable, una distòpia impossible, que "30 minuts" ha viscut des de dins.
30 minuts (2020.03.29) La Xina, després de l'hivern, la primavera (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Recorregut per tota la crisi del coronavirus a la Xina, des dels inicis al mes de gener, on imperava una opacitat absoluta sobre el que estava passant fins a la fi del fred que ha coincidit amb la reducció a zero dels contagis locals.
Més informació
El reportatge fa un recorregut per la crisi del coronavirus a la Xina, des dels inicis al mes de gener, on imperava una opacitat absoluta sobre el que estava passant. Era ple hivern. Wuhan va centrar aquells dies les mirades de tot el món. El confinament de la ciutat i de la seva província la van aïllar del món i amb aquest tancament, tota possibilitat de testimonis independents del que hi passava.

Les vacances de l'any nou lunar es van anar allargant de setmana en setmana. Els nous contagis van anar pujant fins que, al març, comencen a baixar gràcies a l'aïllament. La Xina recupera a poc a poc l'activitat, l'economia no es pot permetre estar aturada més temps.

El reportatge, de l'equip de la corresponsalia de TV3 a Pequín, s'acosta a alguns ciutadans de les ciutats de Wuhan i de Hubei, l'epicentre de l'epidèmia a la Xina, que tenen relació amb Catalunya. Una de les persones amb qui l'equip ha pogut parlar està casada amb un català i l'altra estudia a Barcelona, però ara no ho pot fer perquè es va quedar confinada a Hubei, on havia anat a veure els seus pares per l'any nou xinès. Ara que ja pot començar a sortir, el coronavirus ha esclatat amb tota la seva virulència a Catalunya i la Universitat de Barcelona, on ella estudia, està tancada indefinidament.

El reportatge explica el que ha passat a la ciutat confinada de Wuhan, i com s'ha viscut aquesta crisi a Pequín i la seva rodalia, amb les estrictes mesures de prevenció i el control dels moviments de la població, amb els sistemes tecnològics més sofisticats i els més prosaics per fer un seguiment dels moviments dels ciutadans i aturar així nous brots.

La primera gran pandèmia de la globalització ha tingut la República Popular de la Xina com a actor principal i Xi Jinping, el seu president, va dir a Pedro Sánchez que "després de l'hivern sempre ve la primavera". A la Xina, la fi del fred ha coincidit amb la reducció a zero dels contagis locals. Ara fa front al risc d'un rebrot pels casos importats, els que venen d'Europa, on l'epidèmia del coronavirus encara no s'ha pogut controlar.
30 minuts (2020.05.10) Residències, els grans oblidats (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
El 30 minuts ha seguit una de les pàgines més negres de l'actual crisi sanitària: l'impacte devastador del coronavirus a les residències geriàtriques, entrant dins dels centres i recollint l'angoixa de treballadors, residents i familiars.
Més informació
Una de les pàgines més negres de l'actual crisi sanitària és l'impacte devastador que ha tingut el coronavirus a les residències geriàtriques. En paraules de l'Organització Mundial de la Salut, el que ha passat és "una tragèdia humana inimaginable".

Un episodi que continua i que s'ha viscut a porta tancada des que el 12 de març la Generalitat hi impedeix l'accés a familiars i visitants.

Les residències han estat una trampa mortal, i això malgrat que una de les poques certeses que es tenien d'aquest virus era que justament els més grans eren el col·lectiu més vulnerable a la pandèmia.

El reportatge de "30 minuts" recull testimonis de sis residències que han afrontat de forma diferent la crisi. En totes s'hi repeteix el mateix esquema: falta de proves de control davant d'un virus amb un alt índex d'asimptomàtics, falta de material de protecció, falta de formació, desorientació i enyorament dels residents. Molts han hagut de passar setmanes tancats en habitacions en compliment dels protocols. I amb sensació d'abandó.

Només en una la Covid-19 no hi ha entrat. La gran majoria s'han vist desbordades per moltes baixes entre el personal, contagis descontrolats, negativa de derivació dels més crítics als hospitals i una mortalitat molt alta. Viscuda en solitud.

En una, qui agafa el comandament mèdic del geriàtric és una estudiant de quart d'infermeria.

I en el cas més extrem, la mort d'una dona ni tan sols es comunica a la família, que rep una trucada directament dels serveis funeraris. Per situacions com aquesta última, la Fiscalia té oberts desenes d'expedients que s'hauran d'investigar els pròxims mesos.

Però a la letalitat pròpia del virus, s'hi han afegit altres factors. D'entrada, una gestió erràtica des de l'administració que queda en evidència quan a mitja crisi es traspassa la competència del Departament d'Afers Socials al de Salut. Però també les mancances d'un model residencial que fa anys que està en qüestió. L'atenció a la gent gran atrau, cada vegada més, els grans grups econòmics, però té una de les plantilles més precaritzades. La majoria dels que treballen aquests dies per impedir el col·lapse total dels geriàtrics tenen sous de nou-cents euros i convenis que fa anys que no es revisen. Ara lluiten contra la pandèmia, però ja fa anys que se'ls demana més formació per atendre uns residents amb patologies que requereixen cada vegada més atenció.

Del que ha passat dins les residències durant aquestes setmanes, se'n saben sobretot les xifres: el 60% de centres amb malalts, més de tres mil persones mortes en residències, el 8% de les plantilles infectades. I unes conseqüències per a la salut que encara no sabem.

Però el que s'entreveu en l'escletxa per on s'ha pogut endinsar la càmera de "30 minuts" és la necessitat de revisar el model assistencial i de trobar respostes a la sensació d'abandó i de pèrdua de drets de centenars de milers de persones en l'últim tram de la seva vida.

Un reportatge de l'equip del "30 minuts"

30 minuts (2020.05.10) 55 dies a casa (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi

"55 dies a casa" és el retrat social de diferents grups, famílies, amics, parelles o persones que viuen soles i que durant aquest espai de temps, 55 dies, han hagut de fer un canvi radical a les seves vides per adaptar-se al fet de no poder sortir de casa. Gravats per ells mateixos, sense la presència de professionals i des de la perspectiva de la seva intimitat i de l'interior de les seves cases i de les seves vides, totes aquestes persones han compartit aquesta situació reflexionant sobre la por, l'enyorança, la soledat, però també sobre la solidaritat, l'amistat i l'amor.
Més informació
"55 dies a casa" és un retrat íntim i molt personal del confinament de la població provocat per la Covid-19, la pandèmia més perillosa viscuda en dècades i que ha deixat centenars de milers de morts a tot el món. I a la vegada és un retrat dels estats d'ànim que el confinament ha provocat, no només en els protagonistes, sinó també en la resta de la població, que, ben segur, se sentirà identificada amb tot el que vegin al llarg de l'hora de durada d'aquest documental.

La Paloma viu a Barcelona amb la seva parella i els seus dos fills, en Nico i la Paula. Acaba de complir quaranta anys. I excepcionalment ho ha fet connectada a una tauleta per celebrar aquesta data amb els seus amics. Ella no s'ho espera, però el seu marit li ha preparat una sorpresa.

L'Amanda viu a Llorenç del Penedès i és una gran mestra iogui seguida per milers de persones. Per a ella, les noves tecnologies no eren gens importants fins que, confinada a casa, ha vist com gràcies a elles ha pogut connectar-se i seguir fent allò que més li agrada: repartir pau.

El Toni és un consultor motivacional, és a dir, un "coach", i ha passat de donar eines d'ajuda a grups i empreses a estar sol a casa. Sense parella, família o companys de pis, ha explotat la seva imaginació per poder fer passar les hores i els dies.

La Marta és una dona entregada a la seva filla. L'Ariadna, de 12 anys, que té trastorn de l'espectre autista i reclama una atenció total davant la por de quedar-se sola, de no ser cuidada, de no ser estimada. Com a nena autista té dret a sortir una hora al carrer cada dia, però la Marta no pot descuidar el Roger, el seu altre fill; el Marc, el seu marit; la casa i la feina.

Marta Pérez és fotògrafa i treballa per a l'agència EFE. Té acreditació de premsa i això li permet sortir cada dia a fer la seva feina. I fer la seva feina significa poder contagiar-se i portar el virus a casa. A través d'ella veiem com Barcelona segueix sense nosaltres, i com de sobte emergeix una cruel bellesa no vista fins ara en una de les ciutats més turístiques del món.

"55 dies a casa" és el retrat de tots ells i els de més de vint-i-cinc grups de persones, famílies, companys de pis o parelles que viuen en entorns i en condicions diferents. Des de Barcelona, Girona, Llorenç del Penedès, Cambrils, Sabadell, la Garriga, Benavent de Segrià, Espinavell, Palau de Santa Eulàlia, Madrid o Fuerteventura.

Tots ells tenen un comú denominador: estan tancats a casa. I tots ells han volgut mostrar la seva vida per dins en una situació que, com a societat, no havíem experimentat mai.

La falta de llibertat per poder sortir al carrer ens ha fet treure el millor i el pitjor de nosaltres, però, en definitiva, ens ha permès fer profundes reflexions sobre el que som, el que ens passa i sobre com podem millorar en el futur.

Allò que s'ha volgut explicar també li ha passat al mateix equip que ha fet possible aquest documental. Això vol dir que, sense conèixer directament tota aquesta gent, descarregant els centenars de vídeos rebuts diàriament, l'equip ha compartit el confinament amb tots ells, els riures, els patiments, les llàgrimes i les emocions.

Un documental de l'equip de Minoria Absoluta.

30 minuts (2020.06.14) Hospital sense fronteres (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi

L'hospital de Cerdanya, el primer transfronterer d'Europa, va ser dissenyat i està gestionat alhora per dos països amb llengües, cultures i models sanitaris diferents. Ara , a la lluita contra la Covid 19, s'han unit forces.
Més informació
Era el somni llargament anhelat d'una comarca pirinenca. I finalment, el setembre del 2014, es va fer realitat. L'Hospital de Cerdanya, el primer centre de salut transfronterer d'Europa, és únic al món perquè va ser dissenyat i està gestionat alhora per dos països amb llengües, cultures i models sanitaris diferents.

Malgrat la seva divisió entre França i Espanya fa 360 anys, la Cerdanya sempre ha mantingut la seva unitat. En part per la seva peculiar orografia i, en part, pels lligams familiars, les comunitats de les dues bandes de la frontera han tirat endavant projectes culturals, econòmics i ambientals en benefici de tot el territori. Però cap de tan ambiciós, amb tanta dimensió social i tan complex com l'hospital transfronterer.

"Obrir un hospital ja és difícil. Si hi sumem les dificultats d'un projecte transfronterer, pioner, doncs encara més", explica Xavier Caralt, director d'Infermeria d'aquest hospital, i Miquel Barceló, cap d'Urgències, afegeix: "Fer un hospital transfronterer és molt complicat. És molt complicat a nivell de legislació. És a dir, aquí estem en sòl espanyol, amb legislació espanyola, i això crea molts problemes".

La seva posada en marxa va ser possible per la pressió del territori, per l'ajut de 31 milions d'euros de la Unió Europea per construir-lo i per l'esforç de consens i de dotació econòmica anual entre la Generalitat de Catalunya i el govern francès.

Però si, amb només sis anys d'història, l'hospital ja és un model de cooperació per a tot Europa, segons remarquen a Brussel·les, és gràcies a la imaginació per superar obstacles i a l'esperit de col·laboració dels seus 250 treballadors transfronterers.

Pel director general de Política Regional i de Política Urbana de la Comissió Europea, Pascal Boijmans, "aquest projecte de la Cerdanya és un molt bon exemple de com les administracions espanyola i francesa han sumat forces per fer que la salut fos accessible a tots els ciutadans que viuen en aquella zona".

L'hospital atén els 30.000 habitants que resideixen tot l'any entre la Baixa i l'Alta Cerdanya i el Capcir. Però també s'ocupa de les 150 mil persones que a l'estiu i a l'hivern hi arriben en riuada per gaudir de la seva àmplia oferta turística. Tot un desafiament per a un petit hospital comarcal. Com s'ho fan?

La necessitat uneix forces i la lluita contra la Covid ho ha fet palès en aquest laboratori de la integració europea. L'hospital, governat conjuntament pel Departament de Salut de la Generalitat i l'Agència Regional de Salut de la regió d'Occitània, ha pogut afrontar la pandèmia amb els recursos de les dues administracions i ha difuminat les diferències per poder atendre tots els pacients, al marge de la seva nacionalitat, i per protegir els seus professionals.

L'Hospital de Cerdanya, però, afronta altres reptes complicats de cara al futur. Com el de mantenir equilibrat un pressupost que avui està dotat en el 60 per cent per Catalunya i en el 40 per cent per França, però que aviat s'haurà de sostenir per l'activitat que generin els pacients de cada banda. Sense oblidar que, sis anys després de posar-se en marxa, encara hi ha diferències salarials entre treballadors que fan la mateixa feina, o que és molt difícil atraure nous professionals sanitaris, sobretot francesos, que vulguin treballar en un hospital aïllat, d'alta muntanya i, a més, transfronterer.

"A tots els que treballem aquí a l'hospital de la part francesa, de la part catalana..., a tots els que som aquí, el que ens agradaria és tenir un conveni únic, un conveni transfronterer per tenir igualtat de sou i els mateixos drets per fer la mateixa feina", explica Véronique Guitard, administrativa de l'Hospital de Cerdanya, i afegeix: "Si han fet aquest hospital únic al món, transfronterer, que facin un conveni únic al món, transfronterer".

La Unió Europea coneix aquestes dificultats i es mira l'Hospital de Cerdanya amb respecte i admiració. Però, fa prou per ajudar-lo a superar aquests obstacles?

Un reportatge de Francesc Romero Truñó i Víctor Díaz Solé
Imatge i muntatge: Òscar Roger
Producció: Sandra Rierola.

30 minuts (2020.06.21) Vull escollir-lo jo (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi

El 30 minuts s¿endinsa en una de les formes més desconegudes i soterrades de la violència masclista: els matrimonis forçosos. I ho fa a partir del testimoni d'una generació de noies nascudes o educades a Catalunya.
Més informació
La Binta Jallow, la Maria Sirajul, la Maria Sey o la Sukhneet Kaur s'han assegut per primer cop davant d'una càmera per explicar que van ser obligades a casar-se amb un home que no coneixien, o que les van coaccionar perquè ho fessin. I va passar aquí, al costat de casa. Totes han nascut a Catalunya o hi van arribar de petites. I ens han dit coses com aquestes:

Sukhneet Kaur
Ells volien el casament a canvi de diners, que va ser un compromís a canvi de papers. Ell volia papers, ells volien calés, i a mi em varen com mig vendre.

Binta Jallow
Aquella mateixa nit doncs has de mantenir relacions amb aquest home encara que tu… tu no ho vulguis. Pràcticament és com una violació.

Les entrevistes han estat un moment dur per a les noies, en què han recordat la por del viatge al país d'origen, haver de mantenir relacions sexuals sense voler-ho o trobar-se amb la pràctica de la poligàmia. Algunes van acabar marxant de casa i trencant definitivament amb les seves famílies. S'han enfrontat amb el rebuig de les persones que més estimen i a pressions de tota mena. Han viscut en una muntanya russa emocional i s'han sentit culpables tota la vida.

Altres han aconseguit recuperar la relació i començar a treballar en l'única manera realista d'acabar amb aquestes pràctiques: un canvi des de dins. Perquè malgrat que moltes associacions de dones d'origen immigrant estan alçant la seva veu contra les violències masclistes dins les seves comunitats, el matrimoni forçós encara és una pràctica acceptada o almenys tolerada. Noies especialment, i en alguns casos també nois, reben pressions més o menys subtils, fins a arribar a la coacció física, perquè acabin donant el consentiment. La línia que separa el matrimoni concertat del forçat és molt fina i es posa a prova quan la filla no accepta el cònjuge escollit pels seus pares.

El matrimoni forçat està molt estès a l'Àfrica i l'Àsia i els moviments migratoris l'han portat fins a Europa. No és fàcil de detectar: poques noies denuncien la situació, moltes no en són conscients o no s'atreveixen a enfrontar-se a la família. Però hi ha una generació de noies nascudes o educades aquí que s'han fet grans i lluiten en contra d'unes pràctiques contràries als drets humans i al marc legal vigent a Catalunya. La llei catalana 5/2008 del dret de les dones a erradicar la violència masclista va ser pionera a l'hora de recollir els matrimonis forçosos com un tipus de violència masclista en l'àmbit sociocomunitari. Tot just abans del confinament, la Generalitat va presentar un protocol que ha de prevenir i detectar aquests casos i intervenir-hi, per posar fi a la solitud amb què aquestes noies han hagut de fer el seu camí.

Un reportatge de:
Esther Llauradó i Boada
Joan Carles Calvera

Imatge:
David Bou

Producció:
Sandra Rierol.a

30 minuts (2020.06.28) Moure'ns, el nou repte (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi

Serà només públic el transport que ve? I si és privat, serà elèctric? Aquest és el dilema que es plantegen moltes ciutats europees i el coronavirus ha accelerat el canvi.
Més informació
Ha arribat el moment de comprar-se un vehicle elèctric? Els senyals que arriben del govern així ho indiquen. Rebaixa de l'IVA i subvencions generoses intenten fer aquest relleu el més atractiu possible. Els ecologistes diuen que no: l'opció no és comprar-se un altre cotxe, l'opció és renunciar-hi i moure's de forma sostenible, a peu, en bicicleta o en transport públic. Però, amb el retorn de la "normalitat", els carrers han recuperat el trànsit i els embussos. La Covid-19 deu haver estat un miratge o alguna cosa està canviant? Moure'ns, el nou repte.

La mobilitat elèctrica està de moda. La gasolina i encara més el dièsel semblen condemnats. Exempcions d'impostos, aparcament gratuït, recàrregues de franc i ajudes per a la compra empenyen a fer una transició cap al motor elèctric, el "zero emissions", que tot i això encara aixeca dubtes. El vehicle elèctric és car, l'autonomia és reduïda i falten més punts de càrrega. Els defensors del cotxe elèctric responen destacant-ne l'estalvi en combustible, que no contamina i el confort de conduir un motor elèctric, silenciós i sense vibracions. "Qui prova una de les nostres motos no torna enrere", afirma el director de Silence, el fabricant català de motos elèctriques, líder en vendes a Espanya, mentre convida a foragitar el motor de combustió de les ciutats.

Els ecologistes, en canvi, posen en dubte aquesta sostenibilitat i les emissions zero. Si s'analitza el CO2 que es produeix per fabricar un vehicle elèctric i es compara amb un de combustió, aquest últim hi surt guanyant de forma clara. Podria recórrer 50.000 km i només llavors hauria emès el CO2 de fabricar un cotxe elèctric. Una petjada ecològica per a un vehicle d'ús particular que molt sovint només transportarà una sola persona. Tot un exemple d'insostenibilitat. Les crítiques, però, van molt més enllà, amb l'ull posat en el canvi climàtic. Cal reduir la mobilitat de tots aquells mitjans que siguin sostenibles al 100%, i això, a més d'un canvi radical d'estil de vida, vol dir anar a peu, en bicicleta o en transport públic. Un transport públic que ha quedat ferit, davant de la por dels passatgers d'encomanar-se el virus, un transport públic que, d'altra banda, tothom reconeix que és l'única opció per garantir la mobilitat.

Com s'entreveu que seran les ciutats del futur? Quin model de mobilitat hi haurà? Aconseguirà, el transport públic, garantir el dret a la mobilitat amb prou agilitat, també a l'àrea metropolitana i als municipis dels voltants? S'invertiran els diners que necessita aquest transport públic de qualitat? Catalunya pot disposar de prou fonts d'energies renovables com per fer possible una electrificació del parc mòbil? I fins a quin punt són sostenibles els molins de vent i les plaques fotovoltaiques? N'hi haurà per a tots? La mobilitat que vindrà és, sense cap mena de dubte, un dels reptes majúsculs dels pròxims anys.

Un reportatge de: Jordi Regàs i Carles Señalada / Imatge: Bernat Suñé i Carles Señalada / Producció: Jèssica Montaner.
naroatna l’ha editat per darrera vegada el dia: dg. jul. 05, 2020 17:21, en total s’ha editat 11 vegades.
Imatge

Moltes gràcies!

Avatar de l’usuari

Autor del tema
naroatna
Entrades: 20248
Membre des de: ds. des. 30, 2006 23:43
Ubicació: Figueres - Alt Empordà
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] 30 minuts (Temp. 2019-2020) Nous !!

#3

Entrada Autor: naroatna » dj. set. 12, 2019 23:44

Nova temporada iniciada !!

30 minuts (2019.09.08) Arenys, on tot comença (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
El 30 minuts inicia la nova temporada 2019-2020 amb un reportatge que dona a conèixer com es va gestar ara fa deu anys a Arenys de Munt la primera consulta sobre la independència de Catalunya.
Més informació
Arenys de Munt, una població amb 8.800 habitants, és un exemple de la complexitat política del conjunt del país. Aquest poble del Maresme s'ha convertit en un símbol del moviment independentista català gràcies a la consulta sobiranista que un grup de veïns va organitzar-hi ara fa deu anys. Tot i que els vots dels partidaris a l'autodeterminació no van arribar a la meitat del cens, els promotors d'aquella votació n'estan molt satisfets. Després de la consulta d'Arenys de Munt, res no va ser igual.

L'equip del "30 minuts" ha visitat Arenys de Munt deu anys després per parlar amb els principals protagonistes de la consulta i conèixer com van tirar endavant aquella iniciativa quan ho tenien tot en contra. A més, sabrem què n'opinen de la conjuntura política actual. El programa ha entrevistat, per exemple, Josep Manel Ximenis, coordinador i portaveu de la comissió organitzadora de la consulta. Ximenis va ser el redactor de la moció que va permetre la votació i, en part gràcies a l'èxit de la consulta, va ser escollit alcalde del municipi dos anys més tard.

El reportatge "Arenys, on tot comença" compta també amb el testimoni de Jordi Bilbeny, fundador del Moviment Arenyenc per a l'Autodeterminació i un dels principals impulsors de la consulta independentista. Bilbeny va ser un dels milers de catalans mobilitzats l'any 2009 per la plataforma Deumil.cat en la primera gran manifestació internacional a favor de l'autodeterminació de Catalunya que va tenir lloc a Brussel·les. D'aquella concentració en va sorgir la idea de fer una consulta sobre la independència de Catalunya a Arenys de Munt.

També participa en el reportatge l'alcalde del municipi en aquella legislatura, Carles Móra, que va ser clau en l'èxit del sufragi. Només dos regidors d'aquell consistori van votar en contra de la consulta d'independència.

L'intent de fer una consulta independentista a Arenys de Munt va topar amb l'oposició de diversos col·lectius. Un dels més actius va ser Falange Española y de las JONS, que va amenaçar amb pamflets i pintades els veïns favorables a la consulta. Simpatitzants del partit d'extrema dreta es van manifestar pels carrers del poble el dia de la votació. Prèviament, l'advocat de l'Estat havia traslladat un recurs als tribunals per aturar la celebració del sufragi. El programa ha entrevistat Joan Rangel, delegat del govern espanyol a Catalunya en aquelles dates, que explica com es va actuar des d'aquest organisme per aturar l'Ajuntament d'Arenys de Munt quan aquest va excedir les seves competències.

Entre altres testimonis, també han participat en el reportatge representants de Salvem la Riera, l'entitat ecologista que és en l'origen de la consulta independentista. L'any 2002, Arenys de Munt va celebrar un referèndum per decidir si soterrar o no la riera que travessa el municipi. Una part dels veïns, descontents amb el resultat d'aquella votació, es van organitzar entorn del grup ecologista que va acabar promovent la consulta sobre la independència de Catalunya.

Els fets d'Arenys van encendre més que mai el debat polític i social entorn de la independència de Catalunya. Amb la votació del 13 de setembre del 2009 va arrencar una onada de 553 consultes arreu del país. Prop de nou-cents mil catalans hi van prendre part. D'Arenys de Munt en van néixer també l'Assemblea Nacional Catalana i l'Associació de Municipis per la Independència. Una dècada més tard, el procés polític nascut a Arenys no ha trobat encara un desllorigador.

Un treball dirigit per Joan Celdran / Realització: David Fontseca / Producció executiva: Valti Roda.

Un reportatge de Televisió de Catalunya amb la col·laboració de Broadcaster Audiovisual Services (BAS)
Imatge

Moltes gràcies!

Avatar de l’usuari

Autor del tema
naroatna
Entrades: 20248
Membre des de: ds. des. 30, 2006 23:43
Ubicació: Figueres - Alt Empordà
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] 30 minuts (Temp. 2019-2020) Nous !!

#4

Entrada Autor: naroatna » dt. set. 17, 2019 23:05

El segon:

30 minuts (2019.09.15) Ciutadans per punts (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
El govern xinès ha posat en marxa l'experiment d'enginyeria social més gran que mai s'hagi intentat per avaluar el comportament cívic dels seus ciutadans amb la instal·lació d'una sofisticada xarxa de 170 milions de càmeres de seguretat.
Més informació
Una taula de puntuacions permet als governants valorar l'honestedat, la confiança i el civisme que es mereixen els ciutadans de la Xina, i això pot acabar determinant el destí de cada persona en funció dels seus actes. Però, ¿és només una solució contra l'incivisme, el frau i els comportaments deshonestos o amaga el control de les veus crítiques i pretén ofegar la dissidència?

Una sofisticada xarxa de 170 milions de càmeres de seguretat, la més extensa del món, ja vigila de prop la vida de la població xinesa. El govern xinès vol que aquesta xarxa, coneguda amb el nom d'Ulls Penetrants, arribi a tenir els pròxims anys 400 milions de càmeres que permetin el reconeixement facial i, amb l'ajuda de la intel·ligència artificial i el "big data", pugui controlar tots els moviments i accions de la ciutadania xinesa.

Ja fa quatre anys que la ciutat de Rongcheng va implementar el sistema del crèdit social per lluitar contra les actituds incíviques. En aquest carnet, ajudar els veïns suma punts, i molestar-los, en resta. Els 1.000 punts que cada ciutadà té, d'entrada, es poden perdre o guanyar en funció del bon veïnatge, però també dels valors morals que el partit trasllada a la població. Les conseqüències d'un crèdit social baix poden ser dificultats per trobar feina, l'accés a beques i préstecs per muntar un negoci o problemes per trobar socis. La Xina està construint un sistema en què els ciutadans poden estar en dues llistes: una de "fiables", que reben incentius pel seu bon comportament, i una altra "d'indignes de confiança", que tenen sancions i entrebancs per accedir als avantatges que ofereixen les administracions.

Tot i que una bona part de la ciutadania hi veu més avantatges que no pas inconvenients, els que han caigut en una llista negra critiquen un sistema que pot acabar convertint la Xina en "Un país, dues classes".

A la iniciativa del govern s'han unit algunes empreses que fan servir el mateix mètode per premiar els seus clients. La xarxa Alipay, que té més de 500 milions d'usuaris, grava cada transacció que fa. Les compres, l'ús del transport públic, els serveis que fan servir, tot, absolutament tot, queda registrat, i s'analitza per donar punts. El Sesam Crèdit dona avantatges als més ben puntuats perquè considera que són persones "de fiar" i aquests clients "5 estrelles" tenen privilegis que fan servir per buscar parelles amb puntuacions semblants a través de xarxes com Baihe.com.

L'experiment d'enginyeria social més gran que s'hagi intentat ja està en marxa, i amenaça d'estendre's més enllà de la Xina.

Un reportatge de Belinda Wan

Imatge: Zhou Feng

Una producció de MediaCorp PTE. LTD.
Fins aviat!
Imatge

Moltes gràcies!

Avatar de l’usuari

dcop
Entrades: 368
Membre des de: dt. des. 07, 2010 16:38
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] 30 minuts (Temp. 2019-2020) Nous !!

#5

Entrada Autor: dcop » dj. set. 19, 2019 15:55

Nova temporada, i de nou, moltes gràcies per la feina :!: Gràcies pels dos programes :!: :D

Avatar de l’usuari

Autor del tema
naroatna
Entrades: 20248
Membre des de: ds. des. 30, 2006 23:43
Ubicació: Figueres - Alt Empordà
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] 30 minuts (Temp. 2019-2020) Nous !!

#6

Entrada Autor: naroatna » dj. set. 19, 2019 21:58

Igualment a tu gràcies per compartir! :wink:

Fins aviat!
Imatge

Moltes gràcies!

Avatar de l’usuari

Autor del tema
naroatna
Entrades: 20248
Membre des de: ds. des. 30, 2006 23:43
Ubicació: Figueres - Alt Empordà
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] 30 minuts (Temp. 2019-2020) Nous !!

#7

Entrada Autor: naroatna » dg. oct. 06, 2019 12:15

Al dia !!

30 minuts (2019.09.22) Amazones, aturar el desastre (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Després d'anys de combats contra les guerrilles i els narcotraficants, l'exèrcit colombià s'enfronta ara a les tales il·legals de centenars de milers d'arbres a l'Amazonas , on els últims 50 anys, ha desaparegut prop del 20% de la superfície.
Més informació
Després d'anys de combats contra les guerrilles i els narcotraficants, l'exèrcit colombià s'enfronta ara a les tales il·legals de centenars de milers d'arbres a l'Amazonas , on els últims 50 anys, ha desaparegut prop del 20% de la superfície.

Aquesta situació és especialment preocupant per a les 700 comunitats indígenes que viuen en aquest ecosistema i basen la seva supervivència en els recursos del bosc. La lluita contra els agricultors àvids de noves terres i els taladors i miners il·legals és una de les tasques encomanades a l'exèrcit, que hi envia soldats a patrullar en helicòpters per detectar aquestes accions, detenir-ne els autors i neutralitzar serres mecàniques i excavadores.

Es calcula que cada hora s'arrasen 25 hectàrees de selva verge, que, principalment, seran destinades a la cria de bestiar. Les explotacions intensives van rosegant cada dia un tros més gran de l'Amazònia colombiana, que ocupa el 42% de la superfície del país, amb 39 milions d'hectàrees.

En el seu conjunt, la selva amazònica té prop de sis milions de quilòmetres quadrats, repartits entre vuit països, i és la selva tropical més extensa del món. Es considera la reserva verda més gran perquè, encara avui, representa la meitat de totes les que hi ha a la Terra. És coneguda com el pulmó del planeta, encara que el títol que té és una mica excessiu perquè, de fet, està en equilibri climàtic, és a dir, que el CO2 que absorbeix i l'oxigen que allibera és el mateix. Tot i això, hi ha un consens científic a considerar que l'Amazònia és l'estabilitzador del clima més important perquè genera el 20% de l'aire que respirem i té una reserva d'aigua que representa el 20% del total del planeta.

En els últims 50 anys, ha desaparegut prop del 20% de la superfície total de l'Amazònia i els científics alerten que, si s'arriba al 40%, la pèrdua d'aquest immens pulmó verd, patrimoni de la humanitat, serà irreversible i la selva es convertirà en una sabana.

Un reportatge de Antoine Boddaert i Sébastien Eppinger

Imatge: Antoine Boddaert

Una producció de Yemaya
30 minuts (2019.09.29) Barra lliure (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Les begudes alcohòliques formen part del dia a dia de la nostra societat sense que hi hagi consciència que el seu consum és un dels principals problemes de salut pública.
Més informació
L'any 2002 es van iniciar al Congrés dels Diputats els tràmits per fer una llei de l'alcohol. Des d'aleshores, se n'ha parlat a cada legislatura, però no ha tirat endavant. Mentre es feien les ponències, es va aprovar la llei del tabac, el 2006, que ha limitat i reduït el consum de cigarrets. Per què no ha passat amb l'alcohol? No hi ha consciència social sobre els perills que té per a la salut? Hi ha pressió de la indústria perquè no es faci?

Les begudes alcohòliques formen part del dia a dia de la nostra societat, un 90% de la població n'ha consumit algun cop, però no hi ha consciència que el consum d'alcohol és un dels principals problemes de salut pública. L'alcohol és una substància tòxica directament relacionada amb sis tipus de càncer i més de dues-centes malalties. No cal emborratxar-se per perjudicar-se la salut: una de cada cinc persones fa un consum de risc sense ser-ne conscient.

"La gent sap que l'alcohol pot fer mal al fetge -diu Antoni Gual, cap de la Unitat de Conductes Addictives de l'Hospital Clínic de Barcelona-, però moltes vegades la gent no sap que l'alcohol és un potent cancerigen. Per exemple, el càncer de mama en les dones: hi ha una relació lineal entre les quantitats consumides i el risc de càncer."

Uns perills que contrasten amb la tolerància que hi ha amb l'alcohol, ja que el primer glop es fa al voltant dels 13 anys, tot i que n'està prohibida la venda als menors de 18. El reportatge recorre la Patum, la festa major de Gràcia i el Port Olímpic per mostrar com l'alcohol ocupa els carrers i es permet el "botellón".

Des del sector de l'alcohol, es reconeix que és nociu per a menors d'edat, embarassades i conductors, però creuen que no s'ha de limitar en altres casos. "El nostre missatge és de consum responsable i no de consum moderat -diu Jacobo Olalla Marañon, director general de Cerveceros de España-. En definitiva, apel·lem a la sensatesa del consumidor, apel·lem a les pautes de consum tradicionals."

"30 minuts" ha comprovat en un experiment del campus Manresa de la UVic-Universitat Central de Catalunya, de Manresa, com el missatge de consum responsable o consum moderat que difon la publicitat no serveix per evitar conductes de risc per a la salut.

"Des d'una persona que et dirà que el consum responsable és zero, fins a una persona que et dirà que el consum responsable és 60 grams -assegura Albert Espelt, del Departament de Salut pública del mateix centre-. O sigui, tenim un ventall molt gran, per tant, estem veient que aquesta etiqueta de dir 'consum responsable' no és una etiqueta valida."

Una situació que només es corregirà si es canvia la manera de mirar-se l'alcohol i es fa un canvi com es va fer amb el tabac.

"Si hem estat capaços de corregir que molta gent fumi... Va ser una bona llei perquè hi hagi una venda inferior a 115 milions de capses de tabac a Espanya -reconeix Carmen Quintanilla, expresidenta de la comissió mixta d'estudi de les drogues-. Per tant, és important que cuidem la salut dels nostres ciutadans, no?"

Un reportatge d'Ignasi Gallart i Joan Carles Calvera

Imatge i muntatge: Òscar Roger, David Bou, Bernat Suñé, Jordi Farré

Producció: Jèssica Montaner
Fins aviat!
Imatge

Moltes gràcies!

Avatar de l’usuari

Autor del tema
naroatna
Entrades: 20248
Membre des de: ds. des. 30, 2006 23:43
Ubicació: Figueres - Alt Empordà
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] 30 minuts (Temp. 2019-2020) Nous !!

#8

Entrada Autor: naroatna » dc. oct. 23, 2019 0:19

Ens posem al dia:

30 minuts (2019.10.06) Hong Kong, o tot o res (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
La revolta popular de Hong Kong s'ha convertit en el pitjor malson de Pequín. Durant tot l'estiu, han estat gairebé diàries les manifestacions pacífiques, però la contundència policial n'ha fet canviar el signe .
Més informació
Ja fa uns quants mesos que milers de ciutadans de Hong Kong surten al carrer per protestar. Aquest territori va ser fins al 1997 colònia britànica i quan es va acordar la cessió a la República Popular de la Xina, es va pactar que es conservarien els seus drets, les llibertats i el sistema econòmic, un fet que el va convertir en una "regió administrativa especial", allò que es va dir: un país, dos sistemes.

Però han passat els anys i els hongkonguesos acumulen frustració i por de perdre gradualment els seus drets com a ciutadans. Hong Kong ha tingut moltes llibertats que no són possibles a la Xina continental: la independència judicial, el seu propi funcionariat i també llibertat de premsa i llibertat d'expressió. És per protestar per aquesta reculada de drets que, en qualsevol moment, en qualsevol lloc d'aquesta ciutat i regió, centenars d'activistes tallen els principals nusos viaris, aixequen barricades i s'organitzen per fer front a la policia. Són els "netizens", de "net citizens", o ciutadans connectats que es mobilitzen per fer actes de desobediència civil mitjançant una aplicació encriptada en la qual fan servir pseudònims. Es mouen constantment, d'un costat a l'altre de la ciutat per evitar ser detinguts i fan servir paraigües per amagar la seva identitat. De dia són treballadors, estudiants, funcionaris, empresaris i advocats amb americana i corbata, metges i infermeres que a les nits es converteixen en activistes.

Però no és pas la primera vegada que els habitants de Hong Kong surten al carrer. El 2014, la protesta del conegut com Moviment dels Paraigües va reclamar, amb mobilitzacions massives, unes eleccions autènticament democràtiques, però no van aconseguir el seu objectiu i la Xina va començar a limitar qui es podia presentar a les eleccions i va jutjar i empresonar 14 dels principals activistes que havien liderat les protestes.

Però, tot i la repressió i l'empresonament dels seus líders polítics, el poble de Hong Kong no es va fer enrere. El març d'aquest any, quan Carrie Lam, la cap de l'executiu de Hong Kong, va presentar una nova llei que permetria que els hongkonguesos fossin extradits a la Xina continental i jutjats per la justícia de Pequín, la gent es va tornar a alçar. Al juny, uns dos milions de persones van participar en la manifestació contra el projecte de llei, la més multitudinària de la història de la ciutat. L'u de juliol, el dia de l'aniversari del retorn de Hong Kong a la Xina, els activistes van entrar a la seu del parlament local i des de l'interior de la cambra van fer públiques les seves exigències al govern. Aquell dia es va afegir una demanda molt important a la seva plataforma reivindicativa, el sufragi universal.

Durant tot l'estiu, han estat gairebé diàries les manifestacions pacífiques, però la contundència policial n'ha fet canviar el signe. Proveïts de caretes antigàs, d'ulleres de protecció i de cascos, els activistes han passat a l'acció tornant els pots de fum llançats per la policia i han fet servir làsers per dificultar la seva acció i per neutralitzar les possibles càmeres de reconeixement facial. En les últimes manifestacions, els maons i els còctels Molotov ja formen part de l'arsenal que utilitzen els activistes i els ferits i els detencions es compten per desenes.

La revolta popular de Hong Kong és el pitjor malson de Pequín. Per això acumula efectius militars i tancs a la frontera o fa demostracions de les seves tècniques de "control d'aldarulls". Els polítics pro Pequín s'esforcen per descartar les possibilitats que soldats de l'exèrcit xinès es despleguin pels carrers de Hong Kong. Els partidaris de la democràcia reclamen que es torni a les tàctiques no-violentes. Ja hi ha més d'un miler de detinguts i a molts els poden condemnar a anys de presó. Però Hong Kong ja ha dit ben alt i clar que la seva és una lluita de o tot o res.

Un reportatge de Sophie Mcneill
Imatge: Louie Eroglu
Una producció de ABC / Four Corners.
30 minuts (2019.10.13) Marihuana, made in Catalunya (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Catalunya s'ha convertit en un productor i exportador d'un tipus de marihuana cada vegada més perillosa provocant que organitzacions criminals de tot el món s'instal·lin aquí atretes per aquest negoci il·legal altament lucratiu.
Més informació
Catalunya, tradicionalment un lloc de trànsit pel narcotràfic d'haixix o la cocaïna, s'ha convertit en els darrers anys en un país productor i exportador de marihuana.

Cultivadors autòctons i organitzacions criminals de tot el món produeixen arreu del territori català cànnabis que s'acaba venent i consumint a Europa. Ho fan a través d'un sistema d'explotació industrial basat en grans plantacions clandestines que els traficants oculten en urbanitzacions, naus industrials o domicilis particulars.

La demanda europea ha activat una gran oportunitat de negoci per als traficants, ja que el preu d'un gram de marihuana es multiplica en creuar la frontera francesa. Això ha atret a Catalunya màfies de procedència estrangera que sovint competeixen violentament pel mercat. Els Mossos d'Esquadra calculen que hi ha de 3 a 5 morts anuals derivades d'enfrontaments criminals a causa de la marihuana. Només durant el 2018, els investigadors van desarticular 33 màfies dedicades a la producció i exportació de cànnabis. La xifra de plantes intervingudes durant l'any passat pels Mossos, Cos Nacional de Policia (CNP) i de la Guaàrdia Civil superen les 200.000, una quantitat mai assolida ni publicada fins a la data que, tanmateix, representa una part proporcionalment escassa del total.

Endesa ha calculat que, durant l'any passat, el frau elèctric perdut en plantacions clandestines equival al què haurien consumit 23.000 famílies durant aquests 12 mesos, és a dir, una ciutat com Girona. Els indicadors de la companyia elèctrica mostren que hi ha plantacions 'indoor' a totes les comarques.

Un codi penal permissiu, un clima propici, una percepció social complaent i una proximitat amb la frontera francesa han convertit Catalunya en un lloc idoni per produir la planta de cànnabis a l'interior de l'espai europeu i evitar així les dificultats de creuar fronteres enviant-la des del Marroc. El reportatge aborda el fenomen aprofundint en la realitat soterrada que afecta aquesta droga, lluny de visions edulcorades, i posant sobre la taula les seves conseqüències. No només per a la seguretat, sinó també per a l'economia i la salut. Es tracta d'una indústria submergida que genera diner negre que els traficants després fan servir per finançar activitats il·legals o que intenten blanquejar invertint en propietats immobiliàries. Els problemes de salut estan relacionats amb el tipus de marihuana que produeixen aquestes plantacions industrials, cada vegada més potent i perillosa, sobretot per als més joves, la població més susceptible a patir brots psicòtics.

El '30 minuts' entrevista, entre altres, els investigadors dels Mossos i de la Guàrdia Civil, un policia local de Maçanet de la Selva, un inspector de l'Agència Duanera, una experta en narcotràfic, la psiquiatra responsable de Drogodependències de Vall d'Hebron, el portaveu de la Fira Spannabis amb seu a Cornellà, el cap contra el frau elèctric d'Endesa, un professor d'Economia de la UB o un activista dels clubs cannàbics. Veus diverses i afectades per intentar entendre en què consisteix el boom de la marihuana que viu Catalunya.

Un reportatge dirigit per Guillem Sànchez

Realització, imatge i muntatge: Raúl Cuevas

Un reportatge de Televisió de Catalunya amb la col·laboració de Batabat.
30 minuts (2019.10.20) Sentenciats (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Sentenciats. Reportatge especial de "30 minuts" sobre les reaccions a la sentència del procés.
Més informació
Aquests dies, quan les persones que teníem a prop ens demanaven com ho estàvem vivint, els deia que eren dies tristos però a la vegada molt intensos i emocionants.

Aquesta barreja de sentiments té a veure amb el que ha viscut Catalunya aquesta setmana, uns dies que recordarem com la setmana de la sentència, set dies que no han deixat ningú indiferent, pensi el que pensi. I això és el que té una sentència com la que ha condemnat a 100 anys els líders de l'independentisme català.

Ningú es pot sorprendre de cap de les reaccions ciutadanes, polítiques, institucionals i jurídiques a aquestes condemnes. Era clar que hi hauria una resposta a l'alçada de la duresa de les penes. La manera de treballar dels equips del "30 minuts" ens ha permès copsar de ben a prop l'emoció, la tristesa i la indignació dels familiars dels presos independentistes, dels seus advocats i dels màxims responsables polítics, en el moment que van conèixer les condemnes i oferir-vos-la sense afegir-hi ni treure-hi res.

També les reaccions d'una part important de la ciutadania catalana que s'ha expressat al carrer i que van des de la indignació i la incomprensió fins a la ràbia. Hem estat al costat i a dins de moltes de les mobilitzacions que s'han fet aquests dies, des de les que s'han desenvolupat sense incidents i pacíficament, com ha estat en la majoria de casos, fins a les protestes que han acabat amb aldarulls, càrregues policials, ferits i detinguts. Hem estat allà on no ha estat ningú més i hem estat testimonis de moments únics i irrepetibles, que mostrem en el reportatge, com hem fet altres vegades, amb la voluntat d'acostar-vos el màxim als fets. I és des d'aquesta proximitat amb els protagonistes i els moments viscuts, que es pot entendre la complexitat d'aquests dies que marcaran els pròxims anys. Hi ha hagut nits que els nervis del que havíem passat no ens han deixat dormir, sempre pendents de les xarxes, de les informacions d'última hora i d'una reacció ràpida quan fos necessari. Us asseguro que hem treballat de valent per arribar fins aquí, com ho hem fet sempre, al "30 minuts".

La voluntat d'aquest programa ha estat recollir totes les opinions polítiques, també d'aquells que veuen apropiada la sentència i aplaudeixen les condemnes que ha fixat el Tribunal Suprem, però no hem obtingut cap resposta. Per això ens hem hagut de limitar a recollir alguna de les intervencions que han fet quan han atès tots els mitjans. Tampoc hem pogut recollir la consideració que mereix aquesta sentència a l'Advocacia de l'Estat i a la Fiscalia del Tribunal Suprem, perquè diuen que no tenen per costum comentar sentències o que, potser, ja ho faran més endavant. En qualsevol cas, són absències que mai podran retreure'ns perquè els hem donat l'oportunitat d'expressar-se i l'han rebutjada o no ens han contestat, tot i la nostra insistència.

Però, més enllà d'aquestes dificultats, pròpies del moment que estem vivint i de com és vist el nostre mitjà des d'algunes sensibilitats polítiques i institucionals, hem estat on havíem de ser, per recollir els fets i les opinions d'un altre d'aquests moments amb què s'escriu la història.

I tot això ha coincidit amb la setmana en què el "30 minuts" ha fet 35 anys. Va ser el 19 d'octubre de 1984 quan es va emetre el primer reportatge del que ja és el programa més veterà de TV3, al costat dels Telenotícies. Durant aquests 35 anys, tots els equips que han passat pel programa han contribuït, amb la seva bona feina, a consolidar una marca que és un referent internacional del reporterisme d'actualitat. I ha estat precisament l'actualitat més rabiosa, la que ens ha trobat treballant a peu de carrer, quan fèiem aquest aniversari.

Avui són evidents les cares de cansament dels equips de "Sentenciats", però també de satisfacció per la feina feta, per haver intentat arribar tan a fons com ens ha estat possible, per no renunciar mai a res, per insistir fins a aconseguir els propòsits, i tot amb un únic objectiu, el de seguir comptant amb la vostra confiança. Moltes gràcies per ser-hi i, avui, més que mai.

Carles Solà, director de "30 minuts"
Fins aviat!
Imatge

Moltes gràcies!

Avatar de l’usuari

Autor del tema
naroatna
Entrades: 20248
Membre des de: ds. des. 30, 2006 23:43
Ubicació: Figueres - Alt Empordà
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] 30 minuts (Temp. 2019-2020) Nous !!

#9

Entrada Autor: naroatna » dv. nov. 08, 2019 0:31

Seguim:

30 minuts (2019.11.03) Matar el monstre (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
La mutilació genital femenina és una pràctica, que encara es fa a 29 països i que pateixen algunes dones i nenes que viuen aquí. Sentirem el testimoni de dones que ens expliquen com ho van viure de petites i com ho han superat.
Més informació
"Matar el monstre", la mutilació genital femenina, a "30 minuts"
La mutilació genital femenina és un atemptat contra la integritat física de les dones i una violació dels seus drets sexuals i reproductius. Una pràctica que deixa seqüeles físiques i psíquiques a qui l'ha patit
És el que ens explica Beryl Magoko, víctima d'aquesta pràctica i que ha fet el documental "Womanhood, in search", en què parla de la seva experiència.

"En aquest documental m'he obert com un llibre. He tret els meus secrets bruts de l'armari. I vull compartir la meva experiència, perquè vull ajudar altres persones. Ajudar a parlar d'aquest trauma."

I és el que fa el "30 minuts" d'aquest diumenge, "Matar el monstre". Parla d'històries personals de les víctimes, que en alguns casos no han estat capaces d'explicar fins ara. Escoltem la veu de dones que han estat víctimes d'aquesta pràctica, que es fa a 29 països, la majoria de l'Àfrica subsahariana, però també a regions de l'Orient Mitjà, l'Àsia i Amèrica Llatina. Recollim la veu de militants i activistes, aquí a Catalunya i als països d'origen.

A "Matar el monstre", viatjarem amb el testimoni d'una jove, valenta, que trenca el silenci. Ella, que va néixer a Banyoles i va marxar de vacances al país d'origen de la seva família, Gàmbia, el 1998, quan encara no existia el protocol de prevenció de la mutilació genital femenina, ens explica com recorda aquell moment que l'ha marcada per sempre.

"Mai n'havia parlat, jo. Me'n recordo que, a l'escola, els nens em deien: 'Què, a tu també t'han fet això de la vulva? T'han tallat la vulva, a tu?', i jo deia: 'Però què dius? Si jo he nascut a Espanya! No!' I en realitat em moria de ganes de dir: 'Sí', però, com que t'ho preguntaven tan fredament, jo me n'avergonyia. I, com que no podia parlar-ne amb ningú, la meva única forma de desfogar-me era escriure."

Un viatge en el seu trajecte personal, però també un viatge que ens portarà a d'altres personatges i que ens permet parlar de com està la situació a Catalunya i als països on hem viatjat: Gàmbia i el Senegal.

"Educació per a tots: nens, nenes, mares, pares, avis, àvies i tota la comunitat. Això ajudarà a accelerar el final del procés."

Ho diu la Magoko i ens ho expliquen, en aquest reportatge, algunes de les persones que són un referent en aquesta matèria. Educar per canviar, una de les claus per lluitar contra aquesta pràctica.

Una educació que s'imparteix en grups, a què hem assistit, amb xerrades amb mares i joves a Granollers, o amb homes a Girona, tots procedents de països on es practica la mutilació, per saber quines són les conseqüències.

També es mostra la feina que es fa a prop de París, a Saint-Denis, amb La Maison des Femmes ("La Casa de les Dones"), un centre apadrinat per la cantant Inna Modja, víctima de mutilació genital femenina. Un centre amb assistència integral a les dones que arriben a França, on es calcula que unes seixanta mil estan mutilades.

Un reportatge amb moltes peces, que juntes permeten entendre què és la mutilació genital femenina, des del punt de vista de les dones que l'han patit, amb l'ajuda de veus d'activistes i experts en la matèria.

Un reportatge de: Sara Segarra i Sion Biurrun
Imatge: Òscar Roger i Ignasi Pastori
Muntatge: Òscar Roger
Producció: Sandra Rierola
Fins aviat!
Imatge

Moltes gràcies!

Avatar de l’usuari

Autor del tema
naroatna
Entrades: 20248
Membre des de: ds. des. 30, 2006 23:43
Ubicació: Figueres - Alt Empordà
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] 30 minuts (Temp. 2019-2020) Nous !!

#10

Entrada Autor: naroatna » dl. des. 16, 2019 1:24

Ens posem al dia!

30 minuts (2019.11.17) Dies de Tsunami (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Reportatge especial de "30 minuts" on es dona resposta a moltes preguntes sobre la naturalesa de la plataforma Tsunami Democràtic.
Més informació
Tsunami Democràtic bloqueja la frontera entre els estats francès i espanyol durant 30 hores a la Jonquera. Dos equips del "30 minuts" segueixen en els punts clau, des del primer moment, l'acció de protesta i el desallotjament per part dels gendarmes i els Mossos.
Desenes de cotxes formen un tap a l'autopista francesa, alenteixen la marxa i queden aturats. Al punt fronterer, es munta un escenari, s'hi instal·len tendes, s'ofereix intendència i es construeixen unes barricades.

L'endemà, el punt fronterer de Behobia, al País Basc, es col·lapsa per una nova acció de Tsunami Democràtic. El bloqueig de l'aeroport el dia de la sentència va provocar la cancel·lació de més de 150 vols.

L'Audiència Nacional va obrir una investigació per organització criminal, indicis de terrorisme i va ordenar a la Guàrdia Civil el tancament de la web i els perfils a les xarxes.

Però quina és la naturalesa d'aquesta plataforma anònima i oculta? Quan es va crear? Amb quins objectius? Quant de temps mantindran les accions de protesta? Com s'organitza? Quins són els límits i els riscos que estan disposats a assumir? Qui hi ha darrere?

El "30 minuts" "Dies de Tsunami" respon aquestes preguntes i s'endinsa en les accions de protesta d'aquesta setmana per intentar entendre la naturalesa de la plataforma.

Un reportatge de l'equip del "30 minuts".
30 minuts (2019.11.24) Proletaris online (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
El 30 minuts analitza l'anomenada economia de plataforma , un nou mercat laboral d¿ingressos intermitents , on llibertat i flexibilitat es repeteixen com un mantra però que te conseqüències imprevisibles per a l'estat del benestar.
Més informació
"Proletaris online" s'endinsa en el model de negoci de l'era digital. Potents plataformes tecnològiques que connecten oferta i demanda i converteixen els treballadors en proveïdors de serveis. Poden ser repartidors en bicicleta amb les seves vistoses motxilles o experts programadors. Qualsevol persona que pugui fer feines esporàdiques a través d'una aplicació. Tots formen part d'aquest nou mercat laboral on llibertat i flexibilitat es repeteixen com un mantra i on un algoritme és qui mana.

No és el futur. És el present. Treballadors freelance, per projectes, gig economy (feines esporàdiques sota demanda), remots digitals, crowdsourcing (subcontractació de la feina a una multitud), microtreballadors... La nova economia digital està plena de paraules noves que agafen força i sacsegen el mercat laboral tradicional, el dels drets dels treballadors aconseguits amb les lluites sindicals.

La industrialització va crear el proletariat. La digitalització, el proletariat online.

El "30 minuts" d'aquesta setmana s'endinsa en l'anomenada economia de plataforma, el model de negoci de l'era digital. Potents plataformes tecnològiques que connecten oferta i demanda i converteixen els treballadors en proveïdors de serveis. Poden ser repartidors en bicicleta amb les seves vistoses motxilles o experts programadors. Qualsevol persona que pugui fer feines esporàdiques a través d'una aplicació. Tots formen part d'aquest nou mercat laboral en què llibertat i flexibilitat es repeteixen com un mantra i en què un algoritme és qui mana.

1 La gig economy, serveis sota demanda

"Hi ha una equivocació molt gran, i és pensar que aquests models de treball van un pas al davant de la llei, com si fossin tan innovadors que la llei no s'hagués pogut adaptar a ells". Núria Soto, exrepartidora de la plataforma Deliveroo

"El fet que visquis en una ciutat on pots guanyar-te uns 300 o 400 euros extra amb un horari totalment flexible, sense caps i a través de la teva aplicació, és bo per a la societat". Òscar Pierre, CEO i cofundador de Glovo

Aquest any se n'ha parlat molt, de plataformes i condicions laborals, perquè les dues grans plataformes de repartiment a domicili, Glovo i Deliveroo, han hagut de defensar-se als jutjats contra la Tresoreria de la Seguretat Social, que en diverses actes d'inspecció havia dictaminat que els repartidors havien de ser assalariats i no autònoms. Hem volgut analitzar de primera mà les condicions de feina d'aquests treballadors i per això un equip del "30 minuts" ha passat hores amb ells, al carrer, durant les hores anomenades d'"alta demanda", esperant les comandes davant els restaurants. A un costat, els llatinoamericans; a l'altre, els pakistanesos. Molts acaben d'arribar a Catalunya. Entrevistem també per recollir el seu punt de vista Òscar Pierre, CEO i cofundador de Glovo, i Román Gil, advocat de Deliveroo.

2 El microtreball

"Els microtreballadors som una gran massa de gent invisible. Som completament invisibles. És per això que és tan important que parlem als mitjans, que expliquem el que fem. I quan siguem una mica més visibles tindrem força per negociar les nostres regles". Julie, microtreballadora

El "30 minuts" també entrevista gent que treballa a les plataformes de microtasques (com ara Clickworker, Spare5, Appen, Lionbridge o Amazon Mechanical Turk), un fenomen procedent dels Estats Units que s'expandeix per tot el món. Transcripcions, gravacions per a sistemes de reconeixement de veu, identificar objectes dins una imatge, moderació de continguts a xarxes socials, analitzar resultats dels buscadors... Les grans empreses tecnològiques divideixen la feina en petites tasques i contacten en segons amb milions de treballadors a tot el món que les executen des de casa, a tant la tasca. Intervenen en el programa el sociòleg Antonio Casilly, coautor d'un exhaustiu estudi sobre el microtreball a França, i Mary Gray, investigadora de Microsoft Research i autora del llibre "Ghost work" ("Treball fantasma"), sobre els microtreballadors als Estats Units.

3 Cap a un món de freelance?

Finalment, en el reportatge s'analitza com aquesta plataformatització de l'economia arriba també a la part alta de la piràmide. Qualsevol empresa pot contractar, a través de plataformes freelance, experts a l'altra punta del món. L'externalització d'un departament sencer a través d'una plataforma és cada cop més senzilla. I el mar de fons és un augment creixent a tot el món dels treballadors independents. Ens ajuden a treure'n l'entrellat Anna Ginés, professora de Dret del Treball d'ESADE, Luz Rodríguez, professora de Dret del Treball de l'UCLM i autora de l'estudi "Plataformes digitals i mercat de treball", i Lucía Velasco, economista especialitzada en tecnologia que ha format part del grup d'experts que analitza l'impacte de la digitalització en el mercat laboral per a la Comissió Europea.

Hi ha un consens entre els experts que s'ha acabat la feina fixa per a tota la vida. Anem cap a feines flexibles amb ingressos intermitents, amb conseqüències imprevisibles per a l'estat del benestar.

Un reportatge d'Esther Llauradó i Marc Rodríguez Puig
Muntatge: Carles Señalada / Imatge: Òscar Roger / Producció: Carles Fernández.
30 minuts (2019.12.01) Morir en solitud (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Cada any, al Japó, unes 30.000 persones moren soles a casa seva, un fenomen cada dia més freqüent en aquell i en molts altres països, també al nostre.
Més informació
Per considerar que es tracta d'una "mort solitària", nom amb què són conegudes, s'han de donar quatre condicions: la persona ha d'haver mort en un pis, ningú ha d'haver pogut preveure'n la mort ni haver-la presenciat, i no pot ser un suïcidi. No es tracta només de gent gran que s'ha anat quedant sola en una societat cada vegada més envellida. Les estadístiques diuen que els casos de morts solitàries comencen a partir dels 20 anys i es disparen quan les persones arriben als 50 o 60 anys. El "30 minuts" "Morir en solitud" ho analitza.

Per què es donen tants casos d'aquests tipus de morts?

Els experts afirmen que els japonesos estan perdent el contacte amb els familiars i amb la gent que els envolta. Durant els anys de vida laboral, les persones que viuen soles estan en contacte amb els companys de feina, però un cop es jubilen, ningú del seu entorn familiar es preocupa per elles i tampoc coneixen els veïns. Això fa que, quan hi ha una mort, no es detecti, de vegades, fins uns mesos després que s'hagi produït. I el que és més greu: ningú els ha trobat a faltar ni els reclama.

Yashuhiro Yuki, autor del llibre "La realitat de la mort solitària", ens diu: "Després de la guerra, el Japó va viure un gran creixement econòmic. Els japonesos volíem ser rics i ho vam aconseguir. La gent que ara té uns 45 anys va néixer en una època en què la vida era fàcil i segurament tothom va ser fill únic i va tenir una habitació per a ell. Per això avui dia no hi ha tantes oportunitats de construir relacions i de comunicar-se amb els altres, fins i tot en el si de la unitat familiar. Cada vegada hi ha més gent d'aquesta generació individualista que s'acosta als 60 anys. Com que no dominen gaire l'art de crear relacions, cada vegada hi haurà més morts solitàries".

"La posició econòmica no és el que provoca la mort solitària, Yashuhiro Yuki, autor del llibre "La realitat de la mort solitària"

Si això continua com diu el professor Yuki, es calcula que d'aquí a quinze anys, al Japó, els casos de morts solitàries podrien arribar als 100.000 anuals. El "30 minuts" "Morir en solitud" s'acosta a alguns d'aquests casos a través de ToDo, una empresa que es dedica a netejar i buidar els pisos on algú ha mort sol. Un dels treballadors d'aquesta empresa reconeix que de vegades no és un tema de diners, i descriu que una de les persones mortes en solitud "tenia molts diners". "En un dipòsit a termini fix hi tenia 120.000 dòlars. Els parents no van voler venir ni van voler avisar la policia. Jo estava preocupat. Em preocupava que el difunt no tingués ningú que es cuidés de la seva tomba. En el pitjor dels casos, l'Ajuntament se n'hauria fet càrrec, però hauria sigut molt trist. Per sort, vam trobar els parents. En un altre cas, el difunt no tenia diners i havia perdut tot el contacte amb la família. Això em fa constatar que la posició econòmica no és el que provoca la mort solitària. El que compta és la falta de comunicació."

Al reportatge "Morir en solitud" veiem com en la societat japonesa, però també en molts altres països, la gent gran, sobretot els homes, tendeixen a l'aïllament. Es queden sols, emmalalteixen i moren sense demanar ajuda, i això passa cada vegada més sovint sense que ningú hi posi remei.

Un reportatge de Shiori Ito i Nick Ahlmark
Una producció de Storytime Films
30 minuts (2019.12.08) Territori Os (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
El conflicte de l'os aquests últims dos anys ha pres més força que mai. En el punt de mira dels pagesos hi ha dos ossos: Goiat i Cachou.. Un conflicte que semblava superat ha tornat.
Més informació
El conflicte de l'os aquests últims dos anys ha pres més força que mai. En el punt de mira hi ha dos ossos: Goiat i Cachou

Tots dos han atacat cavalls de forma reiterada, un comportament anormal. Per això l'administració es planteja retirar-los i això inclou la possibilitat de matar-los. Diuen que posen en perill el projecte de reintroducció, engegat el 1996. Mentrestant, la població d'ossos continua creixent i recupera els seus territoris: ja són 50 els que viuen al Pirineu. Un conflicte que semblava superat ha tornat: Goiat va matar 9 cavalls el 2018; Cachou, el 2019, en porta 5.

"Tinc la sensació que hem tirat vint anys enrere, no, en aquest tema", reconeix Marc Alonso, un dels pioners en la defensa de l'os al Pirineu i director de la casa de l'os bru al poble d'Isil, al Pallars, davant del rebrot de la polèmica.

Fins ara, els ossos atacaven cabres i ovelles, però els ramats cada cop s'han protegit millor. A les nits, els animals es tanquen, s'ha recuperat la figura del pastor i les baixes han caigut en picat. Gràcies a mesures com aquestes, que paga l'administració, aquest any, al Pallars, per exemple, l'os només ha mort 3 ovelles. Però evitar els atacs a vaques o cavalls, que continuen pasturant sense cap vigilància, és molt més complicat. De fet, els ramaders diuen que és impossible i que, si no es fa fora l'os, la ramaderia d'alta muntanya haurà de plegar.

A França, a l'Arieja, al vessant nord del Pirineu, la situació és encara més delicada. Els ramaders no apliquen mesures de protecció i aquest any ja han mort més de 1.000 ovelles. Un videocomunicat d'un grup d'encaputxats anònims, en nom de pastors i pagesos, amenaçava de reobrir la caça de l'os i animava a desobeir les autoritats. Al juliol, van cremar un cotxe oficial a uns agents rurals que visitaven la zona.

És possible conviure amb l'os? Al Cantàbric, els ossos multipliquen per 7 els que hi ha al Pirineu: n'hi ha 350. I el conflicte és pràcticament inexistent. Com que l'os mai va desaparèixer, a cap ramader se li passa pel cap deixar anar el bestiar sol per la muntanya. A més a més, en algunes zones han convertit l'os en reclam turístic. Gràcies a l'os i al turisme de natura, la temporada turística s'ha allargat i els hotels i restaurants s'omplen com mai.

Fa prou l'administració en aquest conflicte? Tenen motius els ramaders per estar emprenyats? Com és que un conflicte que semblava superat, torna un cop i un altre? Té solució? A aquestes i altres preguntes, el "30 minuts" "Territori os" intentarà donar-los resposta.

Un reportatge de: Jordi Regàs i Víctor Díaz
Imatge i muntatge: Txus Navarro / Producció: Jessica Montaner
Fins aviat!
Imatge

Moltes gràcies!

Avatar de l’usuari

Autor del tema
naroatna
Entrades: 20248
Membre des de: ds. des. 30, 2006 23:43
Ubicació: Figueres - Alt Empordà
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] 30 minuts (Temp. 2019-2020) Nous !!

#11

Entrada Autor: naroatna » dg. des. 29, 2019 16:41

Afegit el darrer d'enguany, i bones festes a tothom !! :D :wink:

30 minuts (2019.12.22) Immortals¿ Versió ampliada (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Allargar la vida més enllà dels límits actuals és possible. Com? Fins quan es podrà viure? Aviat serem immortals? Serà només per a rics? Aquest reportatge és una ampliació del reportatge que ja es va emetre al 2018 (24-6-2018).
Més informació
Allargar la vida més enllà dels límits actuals és possible. Com? Fins quan es podrà viure? D'aquí 30 anys serem immortals, com ja anuncien alguns agosarats? Serà només per a rics?

Per primera vegada, els científics s'han plantejat alentir o aturar l'envelliment atacant-lo com si fos una malaltia. Un canvi de mentalitat que ja ha aconseguit èxits al laboratori, com ara allargar la vida dels ratolins un 40%. Cosa que equivaldria, per als humans, a viure fins als 120 anys. Aquest assaig aconseguit al Centre Nacional d'Investigacions Oncològiques de Madrid és només un dels molts experiments que apunten en aquesta direcció.

David Sinclair, Escola de Medicina de Harvard

"No és ridícul parlar de la font de la joventut. Ho estem fent. Ja hem descobert com alentir l'envelliment, com revertir l'envelliment en animals, i només és una qüestió de temps aconseguir aquestes medecines i demostrar que podem alentir i revertir l'envelliment en els humans."

Per fer-ho estan desxifrant per què el cos comença a deteriorar-se a partir dels 40 o 50 anys. És des d'aquest moment que apareixen càncers i altres malalties cardiovasculars i degeneratives associades a l'edat. La nova estratègia és posar-hi remei buscant una píndola que ens mantingui joves, per exemple.

Manuel Serrano, investigador ICREA de l'Institut de Recerca Biomèdica de Barcelona

"No sé si el límit estarà en 120 o 140 anys, però que augmentarà, estic segur que sí."

Un equip de "30 minuts" ha accedit als laboratoris i ha entrevistat els investigadors més destacats del món, com María Blasco, del Centre Nacional d'Investigacions Científiques (CNIO); Manuel Serrano, de l'Institut de Recerca Biomèdica (IRB); Cynthia Kenyon, de California Life Corporation (CALICO), o David Sinclair, de l'Escola de Medicina de Harvard, entre d'altres.

El reportatge també recull les ànsies per mantenir-se jove i allargar la vida, un neguit que fa que algunes persones paguin 8.000 dòlars per una transfusió de sang de joves d'entre 17 i 25 anys. "30 minuts" ha visitat la clínica on es fa aquesta pràctica i n'ha parlat amb els responsables, molt criticats per basar-se en estudis científics encara prematurs.

La sang jove pot ser, però, un dels recursos per rejovenir-se. Això és el que s'està estudiant a la Universitat de Stanford i a l'empresa Alkahest, filial de Grífols, que busquen en el plasma la solució a malalties de l'envelliment com el Parkinson o l'Alzheimer.

Darrere la cursa per la longevitat hi ha grans inversors que aboquen milions en el que s'albira que serà un gran negoci. Alguns, a títol particular, impulsats també per la por de morir-se; d'altres són companyies tan importants com Google i les tecnològiques de Silicon Valley.

Tot plegat ha fet ressorgir el vell somni de la immortalitat en algunes persones. Fins i tot hi ha divulgadors, com José Luis Cordeiro, que fan conferències en què asseguren que d'aquí trenta anys s'aconseguirà "la mort de la mort". L'equip de "30 minuts" ha pogut entrevistar un jove que viu entre Palma i Barcelona i que ha criopreservat recentment el seu pare. El reportatge també viatja fins al centre més gran del món de criopreservació.

Un reportatge d'Ignasi Gallart i Txus Muñoz

Imatge i muntatge de Txus Navarro

Producció de Carles Fernández.
Imatge

Moltes gràcies!

Avatar de l’usuari

Autor del tema
naroatna
Entrades: 20248
Membre des de: ds. des. 30, 2006 23:43
Ubicació: Figueres - Alt Empordà
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] 30 minuts (Temp. 2019-2020) Nous !!

#12

Entrada Autor: naroatna » dj. gen. 16, 2020 15:17

I seguim:

30 minuts (2020.01.12) Objectiu 0,7% (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
El reportatge explica les causes i les conseqüències de l'acampada de 1994 a la Diagonal de Barcelona pel 0,7% i analitza l'actualitat de la cooperació internacional pel desenvolupament a Catalunya.
Més informació
El reportatge recorda l'acampada que fa 25 anys va omplir de tendes de campanya la Diagonal de Barcelona i diverses ciutats catalanes i espanyoles, i que reclamava que els governs espanyol i català complissin la resolució de l'ONU que, des de 1972, demanava que els països destinessin el 0,7% del seu producte interior brut a ajudar els països amb més necessitats.

D'on sorgeix la xifra del 0,7%? Per què es va convocar l'acampada? Qui hi va participar? Com era el dia a dia dels acampats? Com va acabar? Quines conseqüències va tenir? Són algunes de les preguntes que respon el reportatge, que també analitza en quin punt es troba la cooperació internacional al nostre país 25 anys després que més de 1.600 tendes s'instal·lessin a la Diagonal de Barcelona durant un mes i mig.

"Objectiu 0,7%" explica també quines administracions públiques han arribat a dedicar aquesta xifra a la cooperació i quines s'han mantingut sempre en nivells molt més baixos. El reportatge també analitza errors i encerts comesos durant aquests 25 anys per les entitats cooperants, analitza les causes estructurals que provoquen la desigualtat entre països i planteja els reptes de futur de la cooperació internacional per al desenvolupament que es fa a Catalunya.

"Objectiu 0,7%" compta amb la participació de diferents testimonis que van participar a l'acampada de la Diagonal, com l'advocat i polític Jaume Asens; l'exdiputada al Parlament Gabriela Serra; l'activista Josep Maria Hosta; el president d'Intermon-Oxfam i professor d'Esade Ignasi Carreras; la vicepresidenta de Lafede.cat, Núria Iglesias, o l'economista Arcadi Oliveras. També hi participen activistes que van organitzar l'acampada que es va fer a Madrid. I també es recullen les opinions del president de la Generalitat quan es va organitzar l'acampada, Jordi Pujol; de l'actual conseller d'Acció Exterior, Relacions Institucionals i Transparència de la Generalitat, Alfred Bosch; de la directora de l'Agència Espanyola de Cooperació Internacional per al Desenvolupament, Aina Calvo; del director del Fons Català de Cooperació per al Desenvolupament, David Minoves; de l'exalcalde d'Arbúcies Jaume Soler, un dels primers polítics que va impulsar a Catalunya la cooperació internacional, o del cantant Pemi Fortuny, que va deixar el grup Lax'n'Busto per anar a desenvolupar projectes de cooperació a Sierra Leone.

Direcció i guió: Jordi Portals / Realització: Benet Roman / Producció: Pau Riera.

Una producció de Som* i Fons Català de Cooperació al Desenvolupament.
Fins aviat!
Imatge

Moltes gràcies!

Avatar de l’usuari

dcop
Entrades: 368
Membre des de: dt. des. 07, 2010 16:38
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] 30 minuts (Temp. 2019-2020) Nous !!

#13

Entrada Autor: dcop » dv. gen. 17, 2020 19:41

Moltes gràcies :!: :!: :!:

Avatar de l’usuari

Autor del tema
naroatna
Entrades: 20248
Membre des de: ds. des. 30, 2006 23:43
Ubicació: Figueres - Alt Empordà
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] 30 minuts (Temp. 2019-2020) Nous !!

#14

Entrada Autor: naroatna » ds. gen. 18, 2020 0:28

De res! :wink:

Fins aviat!
Imatge

Moltes gràcies!

Avatar de l’usuari

Autor del tema
naroatna
Entrades: 20248
Membre des de: ds. des. 30, 2006 23:43
Ubicació: Figueres - Alt Empordà
Status: Desconnectat

Re: [ed2k] 30 minuts (Temp. 2019-2020) Nous !!

#15

Entrada Autor: naroatna » dc. gen. 29, 2020 0:40

Més:

30 minuts (2020.01.26) Beirut infàncies robades (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Retrat de les dures condicions de vida d'infants sirians refugiats al Líban, obligats a treballar o a demanar almoina per poder sobreviure.
Més informació
Es tracta de nens i nenes que van arribar al Líban escapant de la guerra de Síria. Però, lluny de trobar-hi refugi, han acabat immersos en una nova guerra, en aquest cas econòmica, per poder tirar endavant. Infants que han assumit sobtadament un rol d'adults, i han canviat l'escola per feines sovint perilloses i amb jornades maratonianes.

El Líban acull 914.000 refugiats sirians, segons les Nacions Unides. Però el nombre real seria superior, asseguren els experts. Aquesta xifra converteix el país en el primer del món amb més refugiats per càpita: per cada quatre habitants autòctons, hi ha un nouvingut sirià.

Més d'un 70% de les persones sirianes que viuen al Líban ho fan en situació irregular, en bona mesura pels estrictes requisits que el govern imposa a la població siriana per obtenir el permís de residència i treball. Això els dificulta trobar feina i, quan n'aconsegueixen, acostuma a ser molt precària. Sempre amb el temor que puguin ser identificats i arrestats en el trajecte cap a la feina o al mateix lloc de treball.

Aquesta situació econòmica extrema empeny alguns pares a enviar els seus fills a treballar per poder fer front a les despeses bàsiques, com els aliments per al mateix dia, el lloguer de l'habitatge o els medicaments.

Un futur en risc.
"Els abraço quan tornen a casa i els dic que demà serà millor. Ells em responen que cada dia els dic el mateix. Estan cansats de treballar. Em diuen que no volen anar-hi, que volen dormir més i tornar a l'escola", explica plorosa Yazi Hussein, originària de Deir ez-Zor i mare de quatre fills, que treballen plegats en la venda ambulant a Beirut.

"30 minuts" converteix aquests nens i nenes en protagonistes. L'equip del programa ha seguit les rutines d'infants com l'Ala o la Rahaf, que venen ampolles d'aigua en una transitada cruïlla dels suburbis de la capital; de nens com l'Abed, que treballa en un taller mecànic entre eines i productes no aptes per a la seva edat; de la Baraa, que pela alls durant hores amb les mans plenes de ferides, o la Bayan, que van forçar a casar-se quan era una nena perquè els pares no podien mantenir tantes filles. A mesura que la crisi ha anat escanyant econòmicament les famílies refugiades, els casos de menors abocades al matrimoni han repuntat.

Infants que, a més d'haver de sobreposar-se a aquesta realitat, són víctimes d'abusos. Durant les seves jornades laborals o al carrer, els petits reben crits i insults, agressions físiques, robatoris o pateixen assetjament sexual. Una violència que, en el cas dels menors que són a la intempèrie, també és policial.

Organitzacions locals i internacionals busquen socórrer aquests nens i nenes i pal·liar els efectes psicològics i físics derivats d'aquestes condicions de vida. Però, com adverteix Laura Almirall, cap d'ACNUR al mont Líban, el seu futur és incert.

"Si no se'ls dona una oportunitat per tenir una educació, el seu futur no està garantit... i tindran un futur miserable, tant aquí, al Líban, com a Síria".

Tensions socials.

Aquesta presència notable de sirians ha provocat tensions dins de la societat libanesa i cap al col·lectiu refugiat. No només per la pressió que la seva arribada suposa sobre unes infraestructures precàries. De fons, hi ha també la memòria de les atrocitats comeses pel règim sirià durant la guerra civil libanesa i la posterior ocupació del país. Són víctimes d'un comportament social atiat pel discurs de l'odi que propaguen alguns partits polítics i mitjans de comunicació afins. Elits libaneses que, en línia amb el populisme creixent en altres països, busquen en els refugiats un cap de turc a qui culpar d'unes insuficiències i mala gestió que ja venien d'abans.

En aquest sentit, el reportatge intenta desmuntar amb experts tòpics estesos contra els sirians que són incerts i també busca explicacions del govern, a través del seu ministre d'Afers Socials, que pressiona perquè tornin a un país encara en guerra.

Richard Kouyoumjian acusa els pares d'utilitzar els fills per treballar: "Algunes famílies pobres ja ho fan, això. Abusen dels seus nens. Els haurien de posar a la presó, aquests pares."

"Beirut: infàncies robades" és un exemple de resiliència, de com els mal anomenats "nens de carrer" són, en realitat, petits herois en un país on es resisteixen a ser convertits en invisibles.

Un reportatge de Txell Feixas i Oriol Andrés (Alice Production)

Realització: Francesc Pou

Producció: Tariq Saleh (Alice Production) i Carles Fernàndez
Imatge

Moltes gràcies!

Respon