[ed2k] L'endemà (DVBrip català) [12/12] COMPLETA !!

[Petiso]

Nota pels ripejadors .... el capítol d'avui l'estan fent amb AudioDescripció.

[r5004]

Més:

L'endemà -1x08- A les fosques (DVBrip català per r5004)(TotsRucs.cat).avi

Més informació:

A les fosques (entrant en la ceguesa)
L'Anna Morancho té 22 anys i estudia Empresarials. Als 12 anys li van diagnosticar una malaltia hereditària que ara l'està deixant cega i que comparteix amb la seva germana Alba, un any més gran. Elles s'ho prenen amb filosofia i inventen estratègies per fer vida normal tant de temps com puguin. Com diu la seva mare, l'Anna i l'Alba disfruten més la vida que la resta de la gent, potser perquè saben que aviat serà diferent. L'Anna surt amb el nòvio i els amics, fa feines ocasionals i es dedica al teatre amateur. Encara es resisteix a fer servir el bastó i a llegir en braille, però sap que cada cop necessita més ajuda en la vida quotidiana.
La seguim en un any clau de la seva vida: ha decidit sortir de l'armari i presentar-se al món com a persona gairebé cega; entrarà a l'ONCE, buscarà una feina adaptada i aprendrà tècniques de supervivència per a discapacitats visuals. Ella sap que això és el que necessita, però reconèixer la pròpia discapacitat no és fàcil per a ningú.
L'Endemà aborda en aquest capítol el món de la ceguesa des del punt de vista dels que hi veien i han perdut la visió. Com t'acostumes a viure sense veure-hi? És fàcil presentar-se al món com a discapacitat? L'experiència de l'Anna, que seguim al llarg d'un any, la completen els testimonis de sis persones cegues que, com ella, abans hi veien:
MARTA DE SALAS: "Jo personalment em sento molt superior a molta gent que hi veu, així que no necessito la seva compassió: el que necessito és ajuda."
La Marta era executiva i va amagar els seus problemes de visió fins que gairebé va ser cega total. Ara presideix l'associació de propietaris de gossos-guia, viatja i gaudeix de la música, una passió nova. Només lamenta no poder veure treballar el seu fill petit, que és ballarí.
CINTHYA SALGADO: "En moments com aquests saps qui són els teus amics i qui no".
La Cinthya té 24 anys, és advocada i estudia Teologia protestant. Quan tenia 14 anys va perdre la vista per un despreniment de retina, a Honduras, el seu país. El que més greu li sap és que la superprotegeixin.
MANEL MARTÍ: "El que més greu em sap és no haver vist mai la cara del meu fill... ni la de la meva dona".
En Manel és economista, presideix una associació de cecs i disminuïts visuals i té una família que adora. Quan va quedar cec, als 32, la seva nòvia el va deixar i ell va perdre la feina en una caixa d'estalvis. Viu com a cec, però espera tornar-hi a veure algun dia.
IGNASI TERRAZA: "Sóc el que sóc gràcies a l'entorn que he tingut i a la meva circumstància, i penso que al món hi hem vingut a aprendre alguna cosa. Això és el que jo estic fent".
L'Ignasi Terraza és un dels pianistes de jazz més buscats del món. Deixeble de Tete Montoliu, va començar amb un piano de joguina quan era petit i estava constantment malalt de la vasculitis retinària, que el va acabar deixant cec.
JOAN CARLES COSTA: "Em penso que a mi encara no m'ho han dit, que m'estic quedant cec."
En Joan Carles és cec des dels 19 anys, però encara ningú no l'hi ha dit oficialment. Després d'una llarga malaltia infantil, va començar a relacionar-se amb altres joves a l'ONCE, ja amb 20 anys, i allà va ser on va conèixer la Vicky, també cega. Són pares de la Ismene, una nena vident de 3 anys.
MARISA FERNÁNDEZ: "És com si la meva primera vida s'hagués acabat i ara m'haguessin donat l'oportunitat de viure una altra vida. Ara puc fer moltes coses noves. L'únic que passa és que aquestes noves coses les fa una persona cega."
La Marisa canta als cors de Clavé i té un noi voluntari que li llegeix sovint els llibres que tant li agradaven. Decidida, benhumorada i valenta, l'únic que lamenta és no poder llegir.

[naroatna]

Més:

L'endemà -1x08- A les fosques (DVBrip català per r5004)(TotsRucs.cat).avi

Més informació:

A les fosques (entrant en la ceguesa)
L'Anna Morancho té 22 anys i estudia Empresarials. Als 12 anys li van diagnosticar una malaltia hereditària que ara l'està deixant cega i que comparteix amb la seva germana Alba, un any més gran. Elles s'ho prenen amb filosofia i inventen estratègies per fer vida normal tant de temps com puguin. Com diu la seva mare, l'Anna i l'Alba disfruten més la vida que la resta de la gent, potser perquè saben que aviat serà diferent. L'Anna surt amb el nòvio i els amics, fa feines ocasionals i es dedica al teatre amateur. Encara es resisteix a fer servir el bastó i a llegir en braille, però sap que cada cop necessita més ajuda en la vida quotidiana.
La seguim en un any clau de la seva vida: ha decidit sortir de l'armari i presentar-se al món com a persona gairebé cega; entrarà a l'ONCE, buscarà una feina adaptada i aprendrà tècniques de supervivència per a discapacitats visuals. Ella sap que això és el que necessita, però reconèixer la pròpia discapacitat no és fàcil per a ningú.
L'Endemà aborda en aquest capítol el món de la ceguesa des del punt de vista dels que hi veien i han perdut la visió. Com t'acostumes a viure sense veure-hi? És fàcil presentar-se al món com a discapacitat? L'experiència de l'Anna, que seguim al llarg d'un any, la completen els testimonis de sis persones cegues que, com ella, abans hi veien:
MARTA DE SALAS: "Jo personalment em sento molt superior a molta gent que hi veu, així que no necessito la seva compassió: el que necessito és ajuda."
La Marta era executiva i va amagar els seus problemes de visió fins que gairebé va ser cega total. Ara presideix l'associació de propietaris de gossos-guia, viatja i gaudeix de la música, una passió nova. Només lamenta no poder veure treballar el seu fill petit, que és ballarí.
CINTHYA SALGADO: "En moments com aquests saps qui són els teus amics i qui no".
La Cinthya té 24 anys, és advocada i estudia Teologia protestant. Quan tenia 14 anys va perdre la vista per un despreniment de retina, a Honduras, el seu país. El que més greu li sap és que la superprotegeixin.
MANEL MARTÍ: "El que més greu em sap és no haver vist mai la cara del meu fill... ni la de la meva dona".
En Manel és economista, presideix una associació de cecs i disminuïts visuals i té una família que adora. Quan va quedar cec, als 32, la seva nòvia el va deixar i ell va perdre la feina en una caixa d'estalvis. Viu com a cec, però espera tornar-hi a veure algun dia.
IGNASI TERRAZA: "Sóc el que sóc gràcies a l'entorn que he tingut i a la meva circumstància, i penso que al món hi hem vingut a aprendre alguna cosa. Això és el que jo estic fent".
L'Ignasi Terraza és un dels pianistes de jazz més buscats del món. Deixeble de Tete Montoliu, va començar amb un piano de joguina quan era petit i estava constantment malalt de la vasculitis retinària, que el va acabar deixant cec.
JOAN CARLES COSTA: "Em penso que a mi encara no m'ho han dit, que m'estic quedant cec."
En Joan Carles és cec des dels 19 anys, però encara ningú no l'hi ha dit oficialment. Després d'una llarga malaltia infantil, va començar a relacionar-se amb altres joves a l'ONCE, ja amb 20 anys, i allà va ser on va conèixer la Vicky, també cega. Són pares de la Ismene, una nena vident de 3 anys.
MARISA FERNÁNDEZ: "És com si la meva primera vida s'hagués acabat i ara m'haguessin donat l'oportunitat de viure una altra vida. Ara puc fer moltes coses noves. L'únic que passa és que aquestes noves coses les fa una persona cega."
La Marisa canta als cors de Clavé i té un noi voluntari que li llegeix sovint els llibres que tant li agradaven. Decidida, benhumorada i valenta, l'únic que lamenta és no poder llegir.

Afegit al post inicial!

Sort de tu. Moltes, mooooooltes gràcies r5004 !!

Fins aviat

[r5004]

Aquí teniu el d'aquesta setmana:

L'endemà -1x09- Cooperants (DVBrip català per r5004)(TotsRucs.cat).avi

Més informació:

Cooperants
La Maria Freixas, mestra d'Educació Especial, està a punt de marxar a Jerusalem. Ja hi ha anat diverses vegades, sempre com a brigadista en grups de suport a la població i a la causa palestina. Però aquesta vegada la Maria hi va com a mestra, per ajudar en una escola i hospital per a nens sords i autistes, a la zona de majoria Palestina. Viatjarà i treballarà en solitari, per primera vegada, i ho farà per solidaritat i afecte al poble palestí. Però la realitat de la cooperació no sempre és com la imaginem des d'aquí.
Viatgem amb la Maria a Palestina, coneixem la seva feina i compartim les seves reflexions i els seus dubtes sobre el que està fent. Al seu retorn de Jerusalem, mesos després, veiem com l'ha canviada l'experiència, i com ha estat la tornada, a vegades difícil, a la vida quotidiana.
I, al mateix temps, coneixem l'experiència de cinc homes i dones amb una llarga trajectòria en el món de la cooperació i la solidaritat internacional.
David Noguera, metge
L'experiència de treballar a Somàlia em va canviar, sí. Em va fer més realista... Potser sí que em va endurir, perquè al final veus coses i ets testimoni de coses. Per exemple, nosaltres, els metges d'aquest país, no estem acostumats que els nens es morin, només passa excepcionalment. Doncs a l'Àfrica, o en alguns llocs concrets de l'Àfrica, no és així. I se't moren nens. Això és molt dur.
Miquel Àngel Pérez, capellà
Un dia dius: "Jo no podré salvar tothom, he de viure amb aquesta impotència de moltes..., trobar moltes realitats en què no podré fer res, o podré fer molt poquet. Només estic posant un granet de sorra, hem de ser realistes. I costa d'acceptar, això. Vas vivint amb ells i amb el temps ho vas acceptant. Per això dic que sis anys és molt poc. Perquè fins que et fas un d'ells costa molt, si és que et fas mai.
Mònica Vera, metge
Les nits a vegades són molt llargues, les tardes també a vegades són molt llargues... Quan has tingut un dia dolent... Trobar algú amb qui compartir, això és complicat. Perquè, tot i que jo vaig fer bons companys de camí entre la població local, no podria dir que eren amics realment, que pogués compartir les mateixes coses.
Marçal Trigo, enginyer
Et tornes més..., més fred, no? També a vegades fa una mica de por, perquè entres en un cert "desapego". Jo crec que també és un mecanisme de protecció, perquè la misèria et va calant, la injustícia et va calant... Llavors t'has de protegir. I pots donar calés o pots donar una poma, no? Però al final intentem fer un ajut més ...genèric. Potser és només un intent, però intento creure en aquest intent.
Elena Ribero, nutricionista
Al principi, cada cop que tornava la meva mare em preguntava:" Ara ja et quedaràs aquí, oi? Ara ja no marxaràs". I jo sempre tornava a marxar. I ja va arribar un punt en el que ells van assumir que això era la meva tria. Jo havia triat aquest tipus de vida, que s'ha allargat més del que tots pensàvem.

[naroatna]

Aquí teniu el d'aquesta setmana:

L'endemà -1x09- Cooperants (DVBrip català per r5004)(TotsRucs.cat).avi

Més informació:

Cooperants
La Maria Freixas, mestra d'Educació Especial, està a punt de marxar a Jerusalem. Ja hi ha anat diverses vegades, sempre com a brigadista en grups de suport a la població i a la causa palestina. Però aquesta vegada la Maria hi va com a mestra, per ajudar en una escola i hospital per a nens sords i autistes, a la zona de majoria Palestina. Viatjarà i treballarà en solitari, per primera vegada, i ho farà per solidaritat i afecte al poble palestí. Però la realitat de la cooperació no sempre és com la imaginem des d'aquí.
Viatgem amb la Maria a Palestina, coneixem la seva feina i compartim les seves reflexions i els seus dubtes sobre el que està fent. Al seu retorn de Jerusalem, mesos després, veiem com l'ha canviada l'experiència, i com ha estat la tornada, a vegades difícil, a la vida quotidiana.
I, al mateix temps, coneixem l'experiència de cinc homes i dones amb una llarga trajectòria en el món de la cooperació i la solidaritat internacional.
David Noguera, metge
L'experiència de treballar a Somàlia em va canviar, sí. Em va fer més realista... Potser sí que em va endurir, perquè al final veus coses i ets testimoni de coses. Per exemple, nosaltres, els metges d'aquest país, no estem acostumats que els nens es morin, només passa excepcionalment. Doncs a l'Àfrica, o en alguns llocs concrets de l'Àfrica, no és així. I se't moren nens. Això és molt dur.
Miquel Àngel Pérez, capellà
Un dia dius: "Jo no podré salvar tothom, he de viure amb aquesta impotència de moltes..., trobar moltes realitats en què no podré fer res, o podré fer molt poquet. Només estic posant un granet de sorra, hem de ser realistes. I costa d'acceptar, això. Vas vivint amb ells i amb el temps ho vas acceptant. Per això dic que sis anys és molt poc. Perquè fins que et fas un d'ells costa molt, si és que et fas mai.
Mònica Vera, metge
Les nits a vegades són molt llargues, les tardes també a vegades són molt llargues... Quan has tingut un dia dolent... Trobar algú amb qui compartir, això és complicat. Perquè, tot i que jo vaig fer bons companys de camí entre la població local, no podria dir que eren amics realment, que pogués compartir les mateixes coses.
Marçal Trigo, enginyer
Et tornes més..., més fred, no? També a vegades fa una mica de por, perquè entres en un cert "desapego". Jo crec que també és un mecanisme de protecció, perquè la misèria et va calant, la injustícia et va calant... Llavors t'has de protegir. I pots donar calés o pots donar una poma, no? Però al final intentem fer un ajut més ...genèric. Potser és només un intent, però intento creure en aquest intent.
Elena Ribero, nutricionista
Al principi, cada cop que tornava la meva mare em preguntava:" Ara ja et quedaràs aquí, oi? Ara ja no marxaràs". I jo sempre tornava a marxar. I ja va arribar un punt en el que ells van assumir que això era la meva tria. Jo havia triat aquest tipus de vida, que s'ha allargat més del que tots pensàvem.

Afegit al post inicial. Moltes gràcies r5004 !!

Fins aviat!

[naroatna]

Afegit el d'aquesta setmana 1x10 - Pares de cop (adopcions)

L'endemà -1x10- Pares de cop (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi

Més informació:

Pares de cop (adopcions)

La Marta i el Gabi són parella des de fa tretze anys. Ja en els primers dies de sortir jugaven a posar noms als fills que pensaven tenir. Sempre han volgut ser pares i sempre havien tingut clar que tindrien un fill biològic i un fill adoptiu. Durant uns quants anys ho van deixar per més endavant: tots dos estaven abocats a la feina, ella d'administrativa i ell de fotògraf de premsa. Però quan van decidir posar-s'hi, el fill biològic no arribava. El dia que el metge els va confirmar que tenien problemes reproductius, la Marta i el Gabi van decidir estalviar-se la reproducció assistida i anar directament a l'adopció: en comptes d'un fill biològic i un fill adoptiu, en tindrien dos d'adoptius. I com que en aquell moment gairebé no hi havia adopcions "nacionals", van demanar fer-ne una d'internacional.
Ara fa dos anys que esperen notícies d'Etiòpia. Estan a l'espera que els confirmin l'assignació de les dues criatures germanes que han demanat adoptar. Comencem a gravar-los l'endemà que han rebut la foto de l'Enaney i la Merem, dues nenes germanes de 5 i 7 anys que estan en una casa d'acollida a Addis Abeba esperant trobar uns pares. Si tot va bé, aquestes seran les seves filles en un futur pròxim. Només falta que les autoritats etíops hi donin la conformitat.
El programa segueix en Gabi i la Marta mentre esperen per viatjar a Etiòpia a buscar les seves filles; en el viatge en què es coneixen i, a la tornada, durant els primers mesos d'adaptació de la nova família. Veiem com aprenen a ser i a sentir-se pares, i com estableixen, amb les dues nenes, els vincles d'amor i suport que duraran tota la vida.
En aquest capítol entrevistem també cinc persones que ja han viscut una adopció, com a pares o mares, i que poden parlar de com va ser per a ells aquest delicat procés d'acoblament entre un adult que vol ser pare i un infant que vol ser fill.
Joan Costa "El més fotut de ser pare adoptiu és que el millor que li hauria pogut passar al teu fill és no haver-te necessitat mai. El millor per al Fuad hauria estat viure amb el seu pare, la seva mare i la seva germana, a Etiòpia; que ells no haguessin mort."
En Joan i la María José són pares biològics de l'Aleix i la Sara, adolescents, i pares adoptius d'en Fuad, que té nou anys. En Fuad va arribar fa dos anys d'Etiòpia, i en aquest temps la seva vida ha fet un tomb de 180º. Ha estat dur per a les dues parts, però en Joan és feliç amb el seu fill Fuad i ja no imagina la vida sense ell.
Eva Frías "No sé, penses "ai ai, i si no... i si no l'estimaré, i si quan arribi... què sentiré jo, no? Com m'hi vincularé? Perquè clar, ella és una estranya per mi i jo també seré una estranya per ella, no?
L'Eva i el seu home tenien clar que volien optar per l'adopció, que entenen com la solució al problema d'un nen que necessita una família. Quan els van assignar l'Stephanie, una nena haitiana de dos anys, es van enamorar immediatament de la seva foto. L'espera se'ls va fer eterna, però l'experiència d'adoptar la Stephanie ha estat tan fantàstica que ara repeteixen.
Jacint Esquius "Nosaltres teníem ganes d'oferir la nostra família a un nen que realment ho necessités. Aquesta condició una mica fa que ens fos més fàcil plantejar-nos demanar un nen amb necessitats especials, perquè segurament són els nens que més ho necessiten i que menys possibilitats tenen de trobar una família".
En Jacint i en Carles van ser una de les primeres parelles a casar-se quan es va legalitzar el matrimoni homosexual. També van ser dels primers a demanar una adopció, i a obtenir-la. En Jacint i en Carles han pujat l'Arnau –el seu fill amb síndrome de Down- amb tot l'amor del món. I ara acaben de rebre la seva segona filla, la Nora.
Carol Sánchez "Sentia que volia ser mare. I sentia que, en un altre lloc, no sé on ni qui tenia aquestes mateixes ganes de tenir una família, de formar part d'una família." La Carol no té parella ni ha pensat mai que sigui necessari buscar-ne una per tirar endavant el projecte de formar una família. Quan va demanar una adopció encara no sabia, però, que al Brasil l'esperava l'Adriano, un nen de nou anys que volia trobar una mare. Quan es van conèixer, tots van tenir clar que, malgrat la distància, havien estat fets l'un per a l'altre. Ara a la Carol li costa no creure en el destí.
Oriol Molina "I hi ha dies que dius:'No me'n sortiré'. Hi ha dies..., sobretot la meva dona, que era la que més hores estava amb la nena. Hi havia dies que es desesperava bastant i deia: ‘Uf, això em ve gran!'"
L'Oriol i l'Olga, la seva dona, estan junts des dels divuit anys, i ja molt abans de casar-se van decidir que tindrien un fill biològic i un d'adoptiu. Quan va néixer el Marc, el seu fill biològic, es van posar immediatament a buscar l'adoptiu. I van saber que a la Xina hi ha la possibilitat de demanar adopcions per la via verda, és a dir, de nens o nenes amb alguna malaltia o problema físic. D'aquesta manera va arribar a casa la Lília, una nena de tres anys amb un petit defecte cardíac, ja operat.

Fins aviat!

[naroatna]

Afegit un més, el nou d'aquesta setmana 1x11 - Nou al barri (fills d'immigrants)

L'endemà -1x11- Nou al barri (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi

Més informació:

Nou al barri (fills d'immigrants)
En Mamadou Alliou Diallo té 13 anys i acaba d'arribar a Salt. Ha vingut de Guinea-Conakry, a l'Àfrica Occidental, per reunir-se amb el seu pare, l'Alfa, que és camioner i treballa a Catalunya des de fa deu anys. El seu pare, a qui no havia vist de feia molt de temps, ha decidit que aquí en Mamadou pot rebre una bona educació i, tant de bo!, arribar a la universitat. Ell vol ser periodista i escriptor, i fa un diari on va explicant les seves experiències. S'enyora de la mare, que s'ha quedat a l'Àfrica, i de tota la família; dels seus amics del liceu francès, del seu país càlid...Però a Salt l'espera tota una vida nova.
S'ha matriculat a l'institut de secundària, un dels més multiculturals de Catalunya, i aviat començarà a fer bàsquet i natació.
En Mamadou és un bon estudiant que té clar que ha de correspondre a l'esforç que ha fet per ell el seu pare. Aquí es relaciona, sobretot, amb amics de la seva comunitat, i amb els seus companys d'una dotzena de nacionalitats diferents. Salt no és un lloc del tot fàcil per viure i per integrar-se a Catalunya, i en Mamadou, com els seus amics, fa el que pot. Ara que la crisi afecta també la feina del seu pare, que pot quedar a l'atur, comença a plantejar-se si de veritat voldria marxar o si, per al seu propi bé, li convé quedar-se.
En Mamadou viu el seu primer any a Catalunya, ple de descobertes i també d'enyorança. Juntament amb les seves experiències, anem coneixent les de cinc nois i noies fills d'immigrants que van arribar fa més temps i, com ell, es van trobar de sobte, sense demanar-ho, en un entorn del tot diferent del que coneixien:
Jatinder Singh (Índia) Pels meus pares era començar des de zero, des de zero. El meu pare tenia un negoci propi a l'Índia..., però aquí ha començat com un peó. Doncs hem d'imaginar com se sacrifiquen els nostres pares pels seus fills, com estimen els seus fills. No hem de dir mai que els pares s'han equivocat o coses així. Ells ens estimen i sempre ens cuiden.
Johan Steven (Colòmbia) Cuando nosotros llegamos no teníamos nada, tampoco. O sea, era duro porque vivíamos con dos camas y un piso en el ático sin calefacción. O sea, llegar fue duro. Aparte, yo estaba solo. O sea, yo cuando llegué estaba solo, o sea, estaban mi padre y mi madre, pero ellos siempre trabajaban. Trabajaban muy duro para vivir… y yo siempre estaba solo.
Erika Martínez (Equador) Jo era molt petita. Allà a Equador, doncs, la vida era... –encara me'n recordo–, no havia d'anar a l'escola. Que si a jugar, que si amb els tiets, amb els cosins, amb no sé què..., i de cop i volta em van dir: "Haz las maletas, que nos vamos". Jo no sabia on em portaven ni res. I em vaig trobar que estava a l'avió amb la meva mare al costat i..,. clar, estava just al costat de la finestra i veia als meus avis de lluny que s'estaven despedint de mi. Això em va marcar bastant.
Nuole Zhu (Xina) A primària ho notes molt, perquè aquí per exemple un profe de primària i l'alumne es comporten més com a amics, no? I a la Xina respectem més el profe, perquè allà és com ser omnipotent, no? Aquí el profe, més que un profe, és un amic. Com un amic que li pots consultar tot, o sigui que sempre et dóna suport i això, no?
Claudia Tapalaga (Romania) Encara que m'imagini tornar, no... És que no m'ho imagino, no, no sé. Perquè ho tinc tot aquí: casa, feina... No sé, els estudis els tinc tots aquí, tots en català... i no ho sé. Es que no, no puc imaginar-me tornar. Què faig, a Romania? Perquè allí buscar feina és encara més difícil que aquí. I hauria de convalidar els estudis. Són molts diners..,. molts papers. No ho veig.
Melika Bendjeriou (Algèria) Em pregunten si em posaré el mocador. Jo de moment dic no, perquè..., a més, aquí a Espanya no et poden contractar en una caixa, a la Caixa, no? Contractar-te amb el mocador posat. No et poden contractar a una oficina. Per molt que el portis a fora i te'l treguis a dintre, no et poden contractar. És molt difícil per la feina. I a més els meus pares no m'obliguen a posar-me un mocador. Jo crec que més endavant, quan em casaré, si veig que l'he de portar en respecte a la meva religió i la cultura, doncs me'l posaré. Però perquè jo voldré, ningú m'hi obligarà.

Fins aviat!

[r5004]

Aquí teniu el d'aquesta setmana:

L'endemà -1x12- Deixar-ho (DVBrip català per r5004)(TotsRucs.cat).avi

Més informació:

Deixar-ho (abandonar una addicció)
En Paco Martínez Reina és professor de tecnologia en un institut de Secundària a la seva ciutat, Lleida. Ho és des de fa més de vint anys, però en els últims dos ha estat de baixa, fent un tractament per deixar l'addicció a la cocaïna, l'alcohol i altres substàncies que consumia habitualment des de l'adolescència. "L'endemà" l'ha seguit en els últims mesos de tractament, presenciant com es preparava per tornar a la vida normal.
En els últims anys de la seva addicció, en Paco va veure com trontollaven la seva relació amb la família (sobretot amb la seva filla i la seva germana) i la seva feina, els puntals del que havia estat la seva vida. Sentint-se cada cop pitjor, més enganxat al consum i més deteriorat físicament i psicològicament, en Paco va estar a punt de treure's la vida. La seva germana va aconseguir fer-li començar un tractament de desintoxicació a l'Associació d'Ajuda al Toxicòman, un tractament que ha estat llarg i dur, però que li ha permès explorar l'origen del seu malestar i les causes de la seva drogoaddicció, i del qual ha nascut, com diu ell, "un nou Paco".
Ara en Paco ha retornat a Lleida, ha recuperat la feina a l'institut i està reconstruint la relació amb la seva filla, mentre estudia Treball Social. Sap que el seu equilibri encara és fràgil, però té clar que si ara tornés a consumir droga posaria en greu perill la seva vida. Si en Paco ha acceptat gravar aquest programa ha estat, com ell diu, per mostrar a la societat que no cal viure en la marginalitat per patir una addicció, i també per ensenyar que és possible sortir-se'n.
El programa l'acompanya en l'última fase del tractament i en els primers mesos de retorn a la vida quotidiana, i mostra els testimonis de sis persones que han superat, o estan superant, una addicció: l'alcohol, les drogues o el joc patològic.
Joana Gómez
Sí que me'n sortiré, i tant! I tant! Encara que m'arribi la vellesa. Vaig començar amb quaranta anys i escaig, i ja en tinc seixanta-u. I seguiré i seguiré fins que ho aconseguiré, està clar. Perquè jo sóc una persona, sóc una dona, no sóc una una merda. Com..., perdó per l'expressió, eh? Perquè m'han fet sentir així, però no és cert: sóc una dona amb problemes.
Juan Francisco Rodríguez
I com que et trobes molt més malament, és un fet afegit als problemes que hi ha. O sigui: " L'economia va malament, el treball no funciona, a casa les coses no estan bé i a sobre he recaigut en la beguda. No he estat capaç de portar a terme el programa de recuperació que tenia... Veus? Es que tot és una merda. I com que tot és una merda, doncs apa, anem a fer el got. Anem a celebrar que tot és una merda".
Nora Olivera
Jo crec que si a algú li puc agrair el fet d'estar ara així de bé, és a mi mateixa. Sóc jo la que ha fet un treball on es ploren llàgrimes de sang, a la rehabilitació. Perquè allà retrobes tots els fantasmes que has estat amagant durant una pila d'anys.
Jaume Muñoz
Sí que és cert que tens una mica de por, perquè dius..." ara sí que estic sol". Bé, entre cometes, però ja tens l'esforç del que has fet. Ja penses que si has aconseguit tot això que has fet, ara ja estàs sol, costarà una mica més perquè estàs sol, però has de continuar. I al principi fa una mica de por, sí.
José Manuel Fernández
Arran de la separació em vaig enfonsar, i tot m'era igual. I arriba un moment que, mira, amb les maquinetes et va passant el temps, t'hi trobes bé, i vas fent...
Josep Esteban
L'alcohol t'ajuda a... a ser més, diguem-ne, més graciós, a tindre sempre la frase adequada per trencar el gel en segons quines situacions, o això és el que tu et penses. Perquè, en realitat, quan estàs en aquesta situació, el que fas és que fiques la gamba pertot arreu.

[naroatna]

Aquí teniu el d'aquesta setmana:

L'endemà -1x12- Deixar-ho (DVBrip català per r5004)(TotsRucs.cat).avi

Més informació:

Deixar-ho (abandonar una addicció)
En Paco Martínez Reina és professor de tecnologia en un institut de Secundària a la seva ciutat, Lleida. Ho és des de fa més de vint anys, però en els últims dos ha estat de baixa, fent un tractament per deixar l'addicció a la cocaïna, l'alcohol i altres substàncies que consumia habitualment des de l'adolescència. "L'endemà" l'ha seguit en els últims mesos de tractament, presenciant com es preparava per tornar a la vida normal.
En els últims anys de la seva addicció, en Paco va veure com trontollaven la seva relació amb la família (sobretot amb la seva filla i la seva germana) i la seva feina, els puntals del que havia estat la seva vida. Sentint-se cada cop pitjor, més enganxat al consum i més deteriorat físicament i psicològicament, en Paco va estar a punt de treure's la vida. La seva germana va aconseguir fer-li començar un tractament de desintoxicació a l'Associació d'Ajuda al Toxicòman, un tractament que ha estat llarg i dur, però que li ha permès explorar l'origen del seu malestar i les causes de la seva drogoaddicció, i del qual ha nascut, com diu ell, "un nou Paco".
Ara en Paco ha retornat a Lleida, ha recuperat la feina a l'institut i està reconstruint la relació amb la seva filla, mentre estudia Treball Social. Sap que el seu equilibri encara és fràgil, però té clar que si ara tornés a consumir droga posaria en greu perill la seva vida. Si en Paco ha acceptat gravar aquest programa ha estat, com ell diu, per mostrar a la societat que no cal viure en la marginalitat per patir una addicció, i també per ensenyar que és possible sortir-se'n.
El programa l'acompanya en l'última fase del tractament i en els primers mesos de retorn a la vida quotidiana, i mostra els testimonis de sis persones que han superat, o estan superant, una addicció: l'alcohol, les drogues o el joc patològic.
Joana Gómez
Sí que me'n sortiré, i tant! I tant! Encara que m'arribi la vellesa. Vaig començar amb quaranta anys i escaig, i ja en tinc seixanta-u. I seguiré i seguiré fins que ho aconseguiré, està clar. Perquè jo sóc una persona, sóc una dona, no sóc una una merda. Com..., perdó per l'expressió, eh? Perquè m'han fet sentir així, però no és cert: sóc una dona amb problemes.
Juan Francisco Rodríguez
I com que et trobes molt més malament, és un fet afegit als problemes que hi ha. O sigui: " L'economia va malament, el treball no funciona, a casa les coses no estan bé i a sobre he recaigut en la beguda. No he estat capaç de portar a terme el programa de recuperació que tenia... Veus? Es que tot és una merda. I com que tot és una merda, doncs apa, anem a fer el got. Anem a celebrar que tot és una merda".
Nora Olivera
Jo crec que si a algú li puc agrair el fet d'estar ara així de bé, és a mi mateixa. Sóc jo la que ha fet un treball on es ploren llàgrimes de sang, a la rehabilitació. Perquè allà retrobes tots els fantasmes que has estat amagant durant una pila d'anys.
Jaume Muñoz
Sí que és cert que tens una mica de por, perquè dius..." ara sí que estic sol". Bé, entre cometes, però ja tens l'esforç del que has fet. Ja penses que si has aconseguit tot això que has fet, ara ja estàs sol, costarà una mica més perquè estàs sol, però has de continuar. I al principi fa una mica de por, sí.
José Manuel Fernández
Arran de la separació em vaig enfonsar, i tot m'era igual. I arriba un moment que, mira, amb les maquinetes et va passant el temps, t'hi trobes bé, i vas fent...
Josep Esteban
L'alcohol t'ajuda a... a ser més, diguem-ne, més graciós, a tindre sempre la frase adequada per trencar el gel en segons quines situacions, o això és el que tu et penses. Perquè, en realitat, quan estàs en aquesta situació, el que fas és que fiques la gamba pertot arreu.

Afegit al post inicial. I vet aquí que aquest capítol n'és el darrer del programa i per tant "Sèrie Completa"

Sort de la teva fabulosa ajuda r5004. Moooooltes gràcies !!!

Fins aviat!

[lauriqui]

Doncs completant-la ^^ Merci!