La representant per Espanya, Pastora Soler, s’ha hagut de conformar amb 97 punts que li han assegurat la desena posició per al seu tema 'Quédate conmigo', de tall clàssic i inscrit en l'estil melòdic més ortodox. Des del 2004 que Espanya no quedava entre els deu primers.
Com és habitual, la gala va ser un gran spot de promoció del país amfitrió, en aquest cas Azerbaidjan. Entre cançó i cançó unes cortinetes mostraven les meravelles locals i dibuixaven un país idíl·lic on la gent és feliç, lluny del retrat més cru que en fan els contraris al règim d’Ilham Alíev, que recorden les tendències repressives del govern. El recinte que hostatjava la festa, el Crystal Hall, és un exemple d’arquitectura ostentosa, construït en només set mesos, i equipat amb 45.000 llums led capaços de reproduir les banderes dels països participants. Es calcula que uns 100 milions d’espectadors, de 50 països diferents, miren la final d’Eurovisió.
Enguany no hi ha hagut visita de Jimmy Jump i la gala ha seguit la litúrgia habitual, en la qual es combinen actuacions d’una èpica pomposa (la representant albanesa devia quedar-se a pocs decibels d’esberlar les copes de la sala) amb d’altres que exploren el pintoresquisme local (com el 'combo' turc i la seva coreografia en la qual es muntava un vaixell). Alguns països, com Estònia, explotaven la figura del nen bo, al límit de l’eunuc, mentre que d’altres, com Xipre, ho fiaven tot a la clàssica fórmula de noia explosiva i poca (i arrapada) roba. El freakisme és ja un dels segells de la gala, però enguany es va limitar a alguns pentinats de vertigen i vestuaris impossibles, com el dels rossíssims bessons irlandesos, talment dos robots de l’espai. I, evidentment, domini aclaparador de l’anglès com a llengua vehicular: pocs països exploten la llengua pròpia com a trumfo, tot i que, al capdavall, les votacions acaben fent-se més per qüestions geopolítiques que no pas atenent als mèrits estrictament artístics.
