(DVBrip català x lopere) (TotsRucs.cat)
La reportera del programa, Georgina Pujol, aprèn a caminar per la corda fluixa, a fer equilibris amb objectes, a balancejar-se dalt d’un trapezi a cinc metres d’altura i a fer malabars.
Pep Bou, el Bufaplanetes, obre i tanca el programa amb el seu univers poètic fet d’ingràvides bombolles de sabó. Ell dóna peu a entendre la química de la bombolla. Per la seva banda, l’artista de circ i pallasso Tortell Poltrona ens acull al Circ Cric per ensenyar-nos com es fan els equilibris amb objectes: ja sigui una flor o una cadira. És premi nacional de circ i fa 40 anys que trepitja escenaris, a banda de ser el fundador de Pallassos Sense Fronteres. Ens demostra que és més fàcil mantenir l’equilibri d’objectes grans que de petits. Quan la distància entre la punta de la tija d’un clavell i la massa (que és la flor) és més curta, l’equilibrista ha de fer moviments, més moviments més ràpids per mantenir-lo estable. Per tant, cal anar corregint la posició tota l’estona i mantenir l’equilibri. En canvi, quan es fan equilibris sostenint una cadira amb la punta del nas és més fàcil que amb el clavell. La cadira és simètrica i, per tant, la vertical del centre de gravetat passa pel mig. Com que aquesta línia transcorre just dins la base de recolzament, l’objecte no cau. L’equilibrista pot inclinar la cadira tant com vulgui, sempre que la línia vertical del centre de gravetat caigui dins del punt de suport.
L’artista Manolo Alcántara fa equilibris impossibles al seu espectacle: “Rudo”. Més que la corda fluixa, ell camina sobre la barra fluixa. Col•loca una barra de ferro sobre unes caixes inestables que tremolen a cada passa. Camina aguantant una perxa de gairebé 5 metres de llargada. Generalment s’utilitza per fer equilibris en grans alçades. La perxa és més pesant en les puntes que en el centre, per això tendeixen a corbar-se cap avall. D’aquesta manera, el sistema “equilibrista + perxa” té el centre de gravetat més baix que l’equilibrista tot sol. Com més avall és el centre de gravetat, més estabilitat s’obté. La reportera, Georgina Pujol, ho prova i si l’hi pregunteu a ella us dirà que encara és més difícil caminar amb perxa que només usant els braços per fer de contrapès. En aquest exercici comprova que el centre de gravetat és un punt que es comporta com si tota la massa de la persona estigués concentrada allà mateix. I que trobar-lo és el que permet mantenir-se en equilibri.
En aquest reportatge, la Georgina Pujol també posa a prova el seu vertigen per enfilar-se a un trapezi que està penjat a cinc metres. L’artista aèria Elena Zanzu s’entrena a la Central del Circ, al Parc del Fòrum de Barcelona. El trapezi quan està en el punt més alt té energia potencial. I quan baixa i es desplaça cap a l’altra banda, l’allibera. És una energia que depèn de la posició de l’objecte. La cinètica és la força de treball que fa un cos per accelerar-se i obtenir velocitat. Com que l’energia s’ha de gastar, l’Elena contínuament transforma alçada en velocitat. I viceversa.
Un artista que també col•labora habitualment en el Circ Cric és en Xavi Arcos. Fa uns anys va crear aquest espectacle que es diu “Sidecar” i l’ha fet voltar per tot Catalunya. Però la primera disciplina amb què en Xavi es va iniciar al món del circ no va ser l’acrobàcia, sinó el diàbolo. Es basa en un joc de malabars en què s’impulsa la rotació d’un rodet. El diàbolo té un moment d’inèrcia en el seu eix central. El punt on s’uneixen els dos cons coincideix amb el centre d’inèrcia del rodet. Quan el fil es mou, es creen un conjunt de forces que tenen un moment sobre l’eix. I així és com s’aconsegueix la rotació que es vol.
Centre de gravetat
En les persones, el centre de gravetat és a l’abdomen. I la base de recolzament són els peus. Per mantenir-nos de peu, la línia vertical que passa pel centre de gravetat ha de caure dins d’aquesta base. Més o menys, davant dels talons. Si ens posem de puntetes, la vertical cau fora del punt de recolzament. Per això, hem d'inclinar el cos cap endavant per no caure. D’aquesta manera aconseguim que el centre de gravetat caigui sobre la part dels peus que toca el terra. De fet, si ens col•loquem davant d’una paret no podrem inclinar el cos cap endavant i ens serà impossible posar-nos de puntetes.
Quan ens ajupim passa una cosa semblant. Si us hi fixeu, tirem cap enrere els malucs per compensar el pes. Tot això per fer que la vertical del centre de gravetat caigui sobre els peus. Però què passa si enganxem el cul a la paret? Dons que ens serà impossible ajupir-nos perquè no podrem compensar el pes.
El diàbolo, una baldufa voladora
Perquè una carpa de circ quedi ben dreta, igual que una tenda de campanya, cal estirar bé dels tensors que té, clavant-los fort a terra per totes les bandes. I és molt important que la força sigui igual per tots els costats, perquè si no seria molt menys estable i podria caure amb el primer cop de vent. Si estirem algú molt fort d’un braç, el desequilibrarem i el podem fer caure, però si l’estirem per les dues mans amb la mateixa força, s’aguantarà perfectament dret i a lloc.
Inclús un llapis pot aguantar-se sobre la seva punta i mantenir-se perfectament estable si li lliguem uns cordills tensors que el tibin igual per cada banda. I això, malgrat no ho sembli, té molt a veure amb el diàbolo i la seva parenta baldufa.
Si volem aguantar dreta una baldufa, l’haurem de fer girar. Si la deixem “morta”, cau a terra rodolant. I això és perquè quan una baldufa gira hi ha uns tensors invisibles que l’estiren de totes bandes: les forces centrífugues. Aquestes forces actuen simultàniament en direccions oposades respecte a l’eix de rotació de la baldufa, com si fossin uns fils tensors que la fixessin a terra, i li donen l’equilibri necessari perquè pugui aguantar-se dreta. El mateix passa amb el diàbolo: gràcies a tenir un eix de rotació molt ben orientat, al girar té una gran estabilitat. Les forces centrífugues queden tan ben repartides que el diàbolo es converteix en una veritable baldufa voladora que es deixa fer de tot, menys canviar d’orientació.
Bufar i fer bombolles
Per fer bombolles cal aigua i sabó, però, ¿quin paper hi juga el sabó? Una bombolla és un gas embolicat per una paret de líquid, mentre que una gota és un volum consistent de líquid envoltada de gas, sense buits interns.
Les molècules d’aigua tenen entre elles una gran atracció, que és la força de cohesió. Una gota d'aigua són molts milions de molècules unides entre elles per la força de cohesió, que és tan gran que impedeix fer espontàniament un tel, una paret fina, només d’aigua i encara menys una bombolla. Jaume Vilalta intenta fer un tel amb la representació de molècules d’aigua, les apila formant una paret i explica que a la més mínima desviació d’una molècula, com que la força de cohesió és tan gran, les altres molècules d’aigua la segueixen, l’embolcallen i immediatament formen una gota. Són com els castellers, fan pinya a la mínima ocasió. Necessitem alguna cosa que minvi aquesta força d’atracció, que les obligui a formar una renglera, i aquest és el paper del sabó.
La molècula del sabó és com un capgròs de granota, té dos extrems diferents, el cap té molta atracció cap a l’aigua (és hidròfila) i la cua l’hi té repulsió (és hidròfoba), com si el cap del sabó volgués tocar l’aigua però la seva cua, no. La cua hidròfoba s’orientarà sempre de la manera més allunyada possible de l’aigua. En canvi, el cap hidròfil sí que busca les molècules d’aigua. La cua hidròfoba del sabó repèl les molècules d’aigua i les impedeix acostar-se a les seves companyes, no les deixa “fer pinya”. Podem imaginar l’aigua sabonosa com una estructura de Lego formada per sabó-aigua-sabó, amb les cues hidròfobes del sabó sempre cap a fora de l'aigua. Ara ja podem apilar aquestes peces per formar un tel prim. I a partir d’aquest tel prim es pot formar una esfera plena de gas, la bombolla.
(Amb l’assessorament del Dr. Claudi Mans, Catedràtic Emèrit d'Enginyeria Química, Facultat de Química, Universitat de Barcelona, http://cmans.wordpress.com )
*Si en voleu saber més sobre bombolles consulteu http://cmans.wordpress.com i http://issuu.com/colquimcat/docs/npq_428/7
Dades tècniques
Durada: 31 min. Mida: 355 MB
Vídeo: DVBrip, 704x400, XviD, 1478 kbps, Qf: 0,210 - 60% Test compressibilitat
Audio: DVBrip, mp3, 128 kbps, 44,1 kHz, Cbr, Estèreo, (català)
Quèquicom -244- Circ, els equilibris de la ciència (DVBrip català x lopere) (TotsRucs.cat)