(DVBrip català x lopere) (TotsRucs.cat)
Georgina Pujol ha seguit durant l’últim mes abans de l’estrena el nou editor i presentador del “TN vespre”, Toni Cruanyes, i el seu realitzador, Marc Sansa. Amb ells descobrim quines possibilitats té i com funciona un plató virtual. A banda, també vivim les tensions, l’estrès i l’alegria que suposa posar en marxa un sistema tan complex com aquest.
Com funciona un plató virtual?
Una part fonamental i imprescindible d’un plató virtual és el croma, un efecte electrònic que barreja dues imatges de vídeo d’una manera singular. El croma substitueix un color concret d’una de les imatges per l’altra imatge. Es pot substituir qualsevol color, però ha de ser-ne un que no hi sigui en els objectes que interessa conservar. Usualment, s’usen unes tonalitats concretes de blau o verd perquè no es troben en la pell humana.
Si se substitueix un fons de color croma per una fotografia d’un decorat físic s’obté el principi de decorat virtual. És clar que no cal que aquest decorat existeixi, no ha de ser físic, sinó que pot ser una imatge sintètica generada per ordinador, que és el que es fa habitualment. Amb això, però, encara no s’ha resolt del tot el problema: si la càmera fa zoom o es mou d’un costat a l’altre les imatges del presentador o dels objectes físics presents al plató es desplacen o es fan grans i petites, però el fons, el decorat, resta impassible. L’efecte que es genera, per tant, és molt irreal.
Per solucionar-ho cal que el decorat virtual s’adapti a les variacions de pla que ofereix cada càmera. Per això, un sistema de sensors informa el sistema informàtic no només de la posició en què estan les càmeres, sinó també de la mida de pla que ofereixen a cada instant. Sabent això els computadors generen en temps real el decorat que correspondria a cada posició, mantenint sempre les perspectives i proporcions corresponents.
Com sap, el sistema, on és cada càmera?
En total, hi ha 96 sensors de posicionament al sostre del plató que capten els senyals infrarojos de les càmeres i els envien a l’ordinador central. Això permet saber on estan situades trigonomètricament en l’espai. Els sensors són com càmeres de vigilància, enganxades a les graelles d’il•luminació. Són els ulls del sistema.
Per ensenyar al programari on estan situats els sensors infrarojos, es fa un procés per calibrar-los en tres passos.
Primer, un tècnic es mou en cercles amb un bombeta halògena per calcular el volum del plató. Després, col•loquen el mateix focus en un carretó. Aquí li mostren on és el terra i si hi ha alguna irregularitat o inclinació. Tot es mesura al mil•límetre. I l’últim pas consisteix a ensenyar al programari on és el punt 0 i l’eix del decorat. Per això posen una cinta mètrica de banda a banda del plató i, cada 50 centímetres, el tècnic emet una ràfega de llum.
Amb tota aquesta informació, el sistema és capaç de determinar la posició exacte de cada càmera de televisió. I un cop sap on és cada càmera, el programa pot situar-la dins l’entorn virtual. I d’aquesta manera, fa que els objectes reals i virtuals encaixin perfectament.
La compressió de vídeo MPEG
La imatge de televisió té molta informació. Si es volgués guardar una hora de televisió es necessitarien uns 900 gigabits, una quantitat brutal d’informació. Treballar amb tantes dades és un problema i és per això que es va inventar la compressió de vídeo. Comprimir una informació vol dir resumir-la, triar el que és més essencial per aconseguir que els mateixos continguts ocupin menys, però de tal manera que al descomprimir-la siguin el més semblant possible a l’original.
Una de les tècniques de compressió de vídeo és la compressió MPEG (Moving Pictures Experts Group). A plató, Jaume Vilalta agafa uns frames o fotogrames d’un fragment de vídeo, de futbol concretament. S’aprecia que hi ha molta informació redundant entre ells: la gespa no canvia, hi ha jugadors que no es mouen... Només es desplacen alguns futbolistes i la pilota. Sembla obvi que no cal enviar cada vegada tota la imatge. Només s’envien les diferències entre els diversos fotogrames consecutius, i de tant en tant la imatge sencera perquè la informació no es degradi.
Gràcies a la compressió MPEG es pot enviar el mateix missatge, però dividint per 50 el volum d’informació transmesa sense que no es noti gaire la diferència entre original i comprimit.
Dades tècniques
Durada: 31 min. Mida: 324 MB
Vídeo: DVBrip, 704x400, XviD, 1335 kbps, Qf: 0,190 – 56% Test compressibilitat,
Audio: DVBrip, mp3, 128 kbps, 44,1 kHz, Cbr, Estèreo, (català)
Quèquicom -218- TN. Imatge virtual, contingut real (DVBrip català x lopere) (TotsRucs.cat)