(DVBrip català x lopere) (TotsRucs.cat)
Construir sobre mullat
Les inundacions de l’ estiu del 2013 a la Vall d’Aran han fet recordar als aranesos les del 1982, 1963 i 1937. El riu Garona ja baixava molt carregat per les pluges abundants del febrer a l’abril d’aquell any. El terreny estava saturat i no podia absorbir més aigua. A banda que aquest hivern es van registrar els nivells de neu més alts que s’han registrat mai a la Vall d’Aran. El fred excepcional de la segona quinzena de maig, van evitar que la neu es fongués. I després, el cop de calor va fer que s’accelerés el desglaç. A banda d’aquests factors, s’hi va sumar una pluja que va superar els 120 litres per metre quadrat en 24 hores. És a dir, que va caure el 20% d’aigua del que plou en tot un any. Va ser la combinació de pluja i acceleració del desgel el que va provocar el desbordament. I els efectes van ser devastadors.
L’aigua va destrossar carreteres, ponts, preses hidroelèctriques, cases i càmpings. I això va passar perquè estaven ocupant zones inundables. La Mireia Boya, ambientòloga i professora de geografia humana de la Universitat Pompeu Fabra, explica en el reportatge que molts pobles estan situats a la plana fluvial del Garona. La carretera que entra a Bossost, per exemple, està en ple meandre del riu. I això és obviar un risc que ja s’ha materialitzat d’altres vegades. La Mireia Boya és molt crítica amb la planificació urbanística de la zona fluvial perquè es construeix, una vegada i una altra, en un lloc que el riu ja ha envaït en el passat. I sabent, amb anticipació, que hi tornarà a passar d’aquí 20, 30 o 50 anys.
Netejar les lleres dels rius?
Aquests aiguats han posat sobre la taula la polèmica sobre la neteja de les lleres dels rius. El doctor Carles Gràcia, professor del Departament d’Ecologia de la Universitat de Barcelona i investigador del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals, assegura que escombrar totalment les lleres de pedres i d’arbres per canalitzar-lo, és un autèntic atemptat biològic. El riu té una capacitat depuradora de les aigües gràcies a unes espècies animals i vegetals que la filtren. A banda que aquests rius tan nets, en cas d’aiguats, fan que l’aigua baixi amb molta més virulència i generi destrosses en els trams finals. Ara bé, el més adient seria treure els obstacles més grossos amb molta cura sense alterar la biodiversitat de la llera del riu. Però per fer-ho bé, calen recursos econòmics.
En el futur, més inundacions
Les dades científiques no són definitives, però els investigadors creuen que el canvi climàtic portarà més inundacions. Les previsions ens diuen que plourà menys anualment, però en episodis més intensos que ara. Això afectarà l’absorbiment deI terreny i, per tant, els boscos no podran aprofitar tan bé l’aigua. El doctor Carles Gràcia assegura que per cada grau de temperatura que puja a l’atmosfera, hi ha un 7% més d’aigua que passa de la superfície a l’atmosfera. Per tant, s’acumula més aigua i quan es donen les condicions de pluja, cau amb més virulència. El doctor Gràcia creu que tindrem més períodes de sequera i de xàfecs intensos. I, precisament, a la regió Mediterrània, s’intensificaran els extrems.
Tipus d’inundacions
A Catalunya hi ha quatre tipus d’inundacions:
Les inundacions sobtades són les típiques del Maresme. Es donen per pluges curtes de només una hora, però molt intenses. No hi ha temps d’avisar la població del risc. Plou uns 3 mil•límetres d’aigua per minut.
Després hi ha les causades per pluges d’intensitat moderada, però que duren des dunes hores a diversos dies. Aquestes provoquen una gran acumulació d’aigua. La de Terrassa, l’any 1962, en seria un exemple. Allà van caure 250 litres per metre quadrat.
Les provocades pel desgel. L’última de la Vall d’Aran que va passar pel desbordament del riu Garona va ser per una combinació d’inundació sobtada i desgel.
I, per últim, les inundacions causades per pluges dèbils durant més de 5 dies. Com per exemple, les de l’Empordà el gener del 1996. Es van acumular 300 mil•límetres d’aigua en una setmana. I, de fet, també va ser aquest tipus d’inundació la que va afectar la zona del Baix Llobregat, l’any 1971.
Carreres d’aigua
Al plató, Jaume Vilalta té tres casetes edificades al peu de tres pendents de muntanya. El primer és de terra, en el segon hi ha gespa, vegetació, i l’últim és de formigó. S’aboquen tres recipients iguals plens d’aigua sobre cada una de les diferents superfícies.
En el de terra, una part de l’aigua es drena, es filtra, i deixa de ser una amenaça. L’aigua restant, la que acaba arribant a la caseta, es va frenant a mesura que viatja entre les pedretes i partícules de terra. En conjunt podem dir que el perill de riada és moderat.
En el pendent de gespa l’efecte de l’aigua queda encara més esmorteït. La vegetació actua com un laberint en què l’aigua es perd. Aquest terra resulta ideal per evitar problemes d’avingudes.
El terra impermeabilitzat, sigui formigó, asfalt o plàstic, actua com una autopista en què l’aigua avança a tota velocitat. No s’hi hauria d’haver construït, el risc d’inundació és elevadíssim.
“Per tant –diu Vilalta- tot i que hi ha molts factors que intervenen en les inundacions, en moltes ocasions nosaltres solets ens fiquem de peus a la galleda.
Argila: una pols impermeable
És fàcil intuir que el plàstic, el vidre o el ferro són impermeables, perquè són materials cohesionats. En canvi, que un material disgregat com l’argila, que és un polsim, es torni impermeable no sembla tan obvi. El més curiós de tot plegat és que l’argila, per tornar-se impermeable, necessita aigua. De fet, només que es mulli una sola vegada ja s’hi torna.
L’aigua té molta força, encara que estigui quieta. Els nens, quan fan castells de sorra a la platja, ho saben. Si es fa servir sorra seca el castell s’ensorra, perquè les partícules rellisquen, ja que la sorra seca no té gens de cohesió. Per això juguen amb sorra humida, perquè l’aigua fa d’adhesiu gràcies a un fenomen anomenat tensió superficial. Cada gra de sorra queda embolicat per molècules d’aigua i cadascuna d’aquestes molècules, al seu torn, tendeix a unir-se amb la del costat, sense deixar d’arrossegar els granets i, en conseqüència, la sorra humida no es disgrega amb facilitat. El castell aguanta bé la forma fins que la sorra s’asseca, quan deixa de ser resistent.
Si el castell fos d’argila mantindria la forma. Això és perquè les partícules d’argila actuen com a peces de puzle, ja que són tan petites que la força d’atracció de l’aigua és enorme. Tant que, a mesura que l’aigua es va evaporant, les peces passen a estar més i més juntes fins al punt que encaixen perfectament en un puzle tridimensional. De fet, encaixen tant que l’argila, en assecar-se, s’encongeix, ocupa menys espai i es clivella; tant que l’espai entre partícules d’argila és tan petit que l’aigua no hi pot passar: es converteix en un terra impermeable.
Els dominis del riu
La capacitat de l’aigua per arrossegar materials depèn, entre d’altres coses, de la velocitat del cabal i del pendent. A més pendent, més capacitat de transport. Un mateix corrent d’aigua, en una llera amb molt poca inclinació amb prou feines mourà sorra. A mesura que el pendent augmenti anirà arrossegant materials cada vegada més grossos: pedretes, còdols, rocs...
Si hi ha un canvi de pendent, si aquest disminueix bruscament, l’aigua que baixa amb una gran capacitat de transport perd l’energia de cop i el material que portava queda dipositat en l’àrea amb poca inclinació i fa de barrera, de tal manera que obliga l’aigua a canviar de direcció, i diposita més material, que provoca a la vegada un nou canvi de direcció. Així es crea un dipòsit de sediments anomenat “ventall al•luvial” o “con de dejecció”. Els cons de dejecció acostumen a ser relativament plans i fèrtils. Per això la gent al llarg del temps hi ha posat horts, i després barraquetes, i al final cases. Però el ventall ens està dient que “aquest territori és propietat del riu”... I tot i així la gent continua sense fer-ne cas!
Dades tècniques
Durada: 30 min. Mida: 316 MB
Vídeo: DVBrip, 704x400, XviD, 1335 kbps, Qf: 0,190 – 46% Test compressibilitat,
Audio: DVBrip, mp3, 128 kbps, 44,1 kHz, Cbr, Estèreo, (català)
Quèquicom -214- Inundacions. Quan el riu reclama el que és seu (DVBrip català x lopere) (TotsRucs.cat)