El programa és una finestra oberta a les millors produccions del gènere que ens permeten reflexionar sobre els grans reptes de la societat actual. És el primer espai d'aquesta mena que fa una televisió pública en la seva primera cadena. En el programa també s'emeten algunes de les pel·lícules documentals que pel seu valor artístic o per la seves revelacions han causat polèmica o admiració en l'àmbit internacional.
"Sense Ficció" també té un espai d'entrevistes en què Joan Salvat conversa amb persones vinculades al Documental que s'ofereix posteriorment, o amb especialistes i testimonis coneixedors del tema.
Capturador: r5004
Suplents: naroatna, Petiso
Dades tècniques:
Vídeo: Xvid 704x??? 50-60% del test de compressibilitat (aproximadament)
Àudio: Mp3 Estèreo Abr 128 Kbps / Mp3 Mono Abr 96 kbps
8x01 - L'hospital que mira al mar 16:9 | català
Més informació:
De ser l’Hospital dels Infecciosos, passant per ser considerat l’Hospital dels Pobres –quan la ciutat de Barcelona va patir una epidèmia de tifus el 1914– i més endavant l’Hospital Olímpic –durant els Jocs Olímpics de 1992–, l’Hospital del Mar ha fet cent anys. La transformació deixa enrere la història d’un hospital nascut per cobrir les necessitats sanitàries de la població més exposada a les epidèmies que assolaven els barris més pobres, els que sorgien i es poblaven més a prop del port: la Barceloneta, Ciutat Vella, el Barri Xino… Una de les causes que es construís a la part baixa de la ciutat era perquè es volia que tractés sense demora els infectats que arribaven per mar provinents de latituds on les epidèmies estaven a l’ordre del dia. En l’esmentada epidèmia de tifus del 1914, van emmalaltir 24.742 persones i hi hagué 2.267 defuncions. Llavors les autoritats de Barcelona prenen consciència que el problema de les epidèmies no és una qüestió mèdica puntual i decideixen convertir uns barracons habilitats a la zona del Camp de Tir de la Barceloneta i de l’antic pavelló de l’Exposició Universal de 1888 en un hospital permanent. El doten de places, disposen que hi hagi un cos mèdic fix i en nomenen un director. Naixia l’Hospital dels Infecciosos, ja amb la voluntat de tractament i de recerca permanent sobre les epidèmies. Va ser aquesta situació la que el va convertir, durant la Guerra Civil, en objectiu dels bombardeigs del creuer “Canarias”. Les autoritats republicanes van traslladar els malalts a l’edifici de l’Hotel Florida, a tocar del Tibidabo. En acabar la guerra, els metges van ser sotmesos a un procés de depuració política. Avui parlem d’un gran Parc de Salut que busca l’excel·lència en la recerca biomèdica, l’ensenyament i l’assistència sanitària més puntera, i el documental “L'hospital que mira al mar” té com a objectiu mostrar el salt qualitatiu que hi ha darrere de l’evolució històrica del centre. Ressalta la tasca dels homes i dones que el van potenciar –metges, infermeres, tècnics, gestors, etc.-, els esforços dels qui operaren la seva transformació i les vivències dels qui en foren pacients o gestors, així com dels estudiosos de la seva evolució.
Més informació:
El nom “La Panadella” és dels que desfermen una onada de records. Els que es van originar quan tot el transport cap a l’interior i al nord de la Península, tant de passatgers com de mercaderies, anava per carretera i parava de manera gairebé obligatòria en aquella àrea de servei i de repòs que era universalment coneguda. Nucli situat a la Nacional II a mig camí entre Igualada i Cervera o entre Lleida i els Pirineus i Barcelona, el parador era un oasi de serveis, el lloc on generacions de camioners, autocaristes, comerciants i viatgers de tota mena s’aturaven a omplir el dipòsit, descansar, passar la nit, fer una timba de cartes o gaudir dels millors plaers culinaris del moment. Però el temps no ha passat debades i el que era una petita població separada de Montmaneu (l’Anoia) amb una activitat diària de milers de viatgers és avui un lloc en decadència. Els automòbils corren més, les mecàniques són més segures i una part del transport, sobretot el de viatgers, ha passat als trens i als avions. I per si tot això no fos prou, la inauguració del traçat definitiu de la Nacional II amb format d’autovia i allunyat del parador –mentre que abans passava pel mig– ha afectat de manera significativa la vida de La Panadella. Això fa que aquell parador sigui ara una mena de museu viu del que van ser els anys d’esplendor, els que van discórrer entre el “boom” del “desarrollismo” i el tombant de segle. De tres hostals, només en queden dos; l’església va tancar per falta de feligresos “domingueros” i els locals guarden un aire del passat escrit a les parets i en la decoració de les instal·lacions. Encara s’hi aturen viatgers, però res no és el que era. Només l’esforç dels que hi treballen i l’ànim de les tres famílies propietàries fa que l’activitat continuï en un entorn advers, amb un augment de la competència a les àrees de servei de la mateixa carretera o per culpa de la crisi mundial, que ha arrasat el teixit empresarial de les comarques veïnes, en especial el tèxtil d’Igualada i els prefabricats per a la construcció de Santa Coloma de Queralt, autèntics motors del territori. “La Panadella, històries de la carretera”, un documental produït per Televisió de Catalunya i dirigit per Josep Rovira, és un viatge físic al parador que ens mostra les entranyes de les instal·lacions com mai fins ara s’havien pogut visitar, però alhora és també, tal com indica el títol, un viatge per la memòria de tots aquells que feien cada dia aquesta carretera en les èpoques glorioses. Perquè, sovint, la història d’un país està escrita en les coses més petites, en un tros d’asfalt vell abandonat o en un parador on la decoració i l’atmosfera et transporten al passat i a la gent que el va viure.
Més informació:
A “Plaça de Catalunya, èxit o fracàs?”, el cronista barceloní Lluís Permanyer ens descobreix que la plaça més bulliciosa i concorreguda de Barcelona és un espai que no havia d’existir i ens trasllada al naixement accidentat de la plaça i a la seva atropellada i desordenada evolució. I ens mostra com, paradoxalment, l’indret ha estat al llarg de la seva història un espai de trobada, d’esdeveniments i de revoltes que han arribat fins als nostres dies. El documental presenta la plaça, al cor de Barcelona, com el resultat d’un pecat original de l’arquitecte Ildefons Cerdà, que la va projectar com una illa més de l’Eixample, la número 39, una idea molt allunyada de la plaça desitjada pel poble. Permanyer ens mostra com, abans de ser inaugurada el 1902, els barcelonins, i no pas els urbanistes, ja havien decidit de manera intuïtiva que aquell espai buit, fruit de l’enderrocament de les muralles, havia de ser una plaça. Durant decennis es va omplir d’atraccions, hotels i cafès únics que li van aportar un batec excepcional: Circ Alegria, Panorama Waterloo, el museu d’armes Estruch, l’impressionant i desaparegut Hotel Colón, així com les terrasses que es van instal·lar al perímetre exterior. Un conjunt de decisions agosarades i no planificades van acabar convertint-la, per a molts, en un símbol de fracàs i frustració. Permanyer ens fa la radiografia d’una plaça que mai no ha arribat a ser allò que havia de ser, un gran espai amb un gran edifici en un entorn de categoria, però que ha acabat convertint-se en el centre neuràlgic de la ciutat.
Més informació:
Entre 8.000 i 9.000 catalans van participar en la construcció de l’anomenada Línia Maginot, un mur defensiu pensat per protegir França d’una invasió alemanya abans de la Segona Guerra Mundial. Aquests catalans formaven part del contingent de gairebé 60.000 exiliats republicans que van ingressar voluntaris a les CTE (Compagnies de Travailleurs Étrangers), unitats integrades a l’exèrcit francès, per escapar de les condicions de misèria i insalubritat dels camps de concentració del sud de França, on els van tancar després de travessar la frontera fugint de les tropes de Franco. “Els oblidats de la Línia Maginot” recull entrevistes a Francisco Aura, Eduardo Escot, Esteban Pérez i Ramiro Santisteban, quatre supervivents d’aquestes companyies –el total de supervivents no passa de la dotzena–, i el testimoni de diversos familiars de refugiats que van viure també aquell episodi de la Segona Guerra Mundial. En l’actualitat, la Línia Maginot conserva nombrosos forts subterranis en perfecte estat i és un element turístic de primer ordre. Diversos forts han estat museïtzats per tal que el visitant es faci una idea de la magnitud d’una de les obres d’enginyeria militar més importants del segle XX.
Més informació:
Ciutadans responsables o herois de temps moderns? O avui una cosa és sinònim de l'altra?
Tothom parla de lluita contra la corrupció i l'evasió fiscal i en favor de la transparència. Però què passa quan algú alerta sobre alguna cosa que no va bé en l'empresa o en l'administració on treballa? I què passa sobretot quan l'alerta afecta, per exemple, un gegant de la banca suïssa? Què passa quan es denuncia un sistema d'evasió fiscal a escala global? Aquests són els eixos del documental "Alertadors contra la corrupció", una producció pròpia de Televisió de Catalunya dirigida per Montserrat Besses i Pere López. Per primer cop s'explica al nostre país la història del terrabastall que afecta el gegant bancari UBS (Unió de Bancs Suïssos), considerat el primer banc del món en gestió de patrimoni. Els alertadors actuen sense premeditació, però directament, contra la corrupció, contra el frau, contra l'evasió fiscal. Fer-ho no formava part dels seus plans. Només han fet bé la seva feina, han complert amb el seu deure de ciutadans i han reaccionant defensant l'interès general per davant d'interessos personals. A partir d'aquí, i malgrat tots els discursos políticament correctes, han de fer front a una maquinària que se'ls gira en contra: assetjament, acomiadaments, processos judicials. Alguns els qualifiquen d'herois dels temps moderns, però ells ho rebutgen. Insisteixen que només han fet bé la seva feina. La realitat mostra que queden en una situació d'extrema vulnerabilitat i indefensió. En molts països es demana un estatut que els protegeixi. El documental "Alertadors contra la corrupció" evoca el "cas Palau" i el "cas hotel del Palau", uns afers significatius al nostre país. Però també, i sobretot, posa l'accent en els alertadors del món de les finances i recull diferents testimonis de casos que han traspassat fronteres. UBS es presenta com el líder mundial en gestió de patrimoni. El 2009 la cap de Màrqueting i Relacions Públiques d'UBS a París, Stéphanie Gibaud, va denunciar el banc per evasió fiscal en grup organitzat i per blanqueig. Ella posava al descobert quins eren els mecanismes que el banc utilitzava per facilitar l'evasió fiscal de grans fortunes franceses. Un sistema aplicable, en principi, a tots els països on UBS era present. Quines haurien estat les pràctiques d'UBS a Catalunya? El testimoni d'un exauditor intern del banc, Nicolas Forissier, també ha estat definitiu. Ell va fer constar en els seus informes que els comptes no quadraven. Havia constatat una doble comptabilitat. El van incitar a canviar el contingut del seu treball i s'hi va negar. En va patir les conseqüències. El "cas UBS" no arrenca a partir de dades robades o venudes. Arrenca amb Stéphanie Gibaud, és a dir, a partir d'algú que no coneixia res del món de les finances, sinó que es movia en l'ambient glamurós i selecte dels esdeveniments que el banc oferia als seus clients: tornejos de tenis, de golf, regates, concerts privats, grans premis de Fórmula 1, etc. El procés penal a França contra UBS encara està obert. Les investigacions continuen i, de moment, UBS ja ha hagut de pagar una caució rècord de més de mil milions d’euros. El documental explica com va començar, el 2008, als Estats Units, el terrabastall que afecta UBS i que aleshores ja revelava un sistema d'evasió generalitzat. Però els països tenen legislacions diferents i a Espanya no existeixen textos que de manera explicita tipifiquin com a delicte certes praxis. Això fa que la feina dels tècnics d'Hisenda, aquí, resulti particularment complicada. Als alertadors sovint els hi canvia la vida. És per això que el documental també es fixa en les conseqüències de l'alerta. Avisar la jerarquia es gira contra l'alertador la majoria de vegades. L'adversari és poderós, el treballador o la treballadora es queden aïllats i han de fer front a tota una maquinària laboral i judicial. Això suposa esgotament psicològic i moltes despeses. El testimoni de Joan Llinares, que va ser nomenat director del Palau de la Música (2009-2010) en substitució de Fèlix Millet, és particularment significatiu sobre com es poden rebre pressions i intimidacions quan es tracta de fer que surtin a la llum totes les pràctiques il·legals. La vida de Stéphanie Gibaud, va quedar trasbalsada a partir del moment en què es va negar a seguir unes ordres que per ella eren sospitoses. El mateix li va passar a Nicolas Forissier. A part del perjudici moral, queda l'econòmic i aquí sorgeix el debat: gràcies a la seva alerta, algunes persones han fet que l'estat recuperi grans quantitats de diners, però elles segueixen sense feina i sense recursos. Cal compensar-les? Davant l'augment de casos de corrupció que surten a la llum i davant de la creixent desconfiança de la ciutadania envers els poders públics, aquí, com en altres llocs, s'ha aprovat una Llei de Transparència, que va entrar en vigor l'1 de juliol. La pregunta que sorgeix és si els textos legals actuals són o seran suficients. Itziar González, exregidora de Ciutat Vella que va rebre amenaces de mort en revelar el que considerava irregularitats en la construcció d'un hotel de luxe al costat del Palau de la Música, considera que cal treballar des de la ciutadania per millorar aquest text. Un text que no preveu res per protegir els alertadors quan ells, precisament, amb la seva acció contribueixen a la transparència. Però si per un costat es treballa a favor de la transparència, per l'altre es legisla el secret. A Brussel·les, es prepara una directiva de la Comissió sobre el "secret de negocis". Un text que suposa que el secret comercial és més important que el dret a saber de la ciutadania. Alertadors i periodistes poden tenir una nova mordassa. I la transparència, un mur infranquejable. Quan un ciutadà és testimoni d'irregularitats, frau o corrupció, ha de trobar la manera de canalitzar la informació de què disposa. Cal que res no se li giri en contra i que, eventualment, el cas pugui ser investigat. El ciutadà es pot adreçar a activistes, a fiscalia, a mitjans de comunicació, etc. Diferents experiències aquí i a l'estranger s'han posat en marxa a través de bústies segures i anònimes on tothom pot enregistrar la seva alerta. "Alertadors contra la corrupció" es fixa en com treballa un grup d'activistes, Xnet, que ja han tret a la llum el "cas Rato" i les targetes opaques de Bankia i altres afers a partir de fonts anònimes. També explica una experiència francòfona que aplega una inèdita col·laboració de mitjans de comunicació públics i privats per investigar casos de corrupció, frau o disfuncions sobre les quals els ciutadans vulguin alertar, tot mantenint la protecció de la seva identitat. Diferents testimonis, al llarg de tot el documental, expliquen experiències viscudes i aposten per una nova aliança entre mitjans de comunicació i alertadors per fer que la transparència sigui un fet i que el dret a saber dels ciutadans, es practiqui amb normalitat.
"EL VISIONARI"
És possible que un ordinador pugui predir l’economia mundial? Durant la dècada dels vuitanta, el consultor de finances Martin Armstrong va dissenyar un model de predicció basat en el número pi amb què va predir la data exacta del "crash" d’octubre de 1987, la desaparició del mercat alcista del Japó de 1990, el punt d’inflexió per als EUA i els mercats europeus del juliol de 1998 i la caiguda de l’índex Nikkei del 1989. Armstrong havia analitzat els mercats financers; estudiat els cicles econòmics, les crisis bancàries i els sistemes monetaris globals; visitat biblioteques per recollir dades històriques –preus de l’or, tipus de canvi, etc.-, i combinat xifres i dates. I dividint el lapse de temps entre la Rye House Plot del 1683 i l’any del pànic dels banquers el 1907 (224 anys) pel nombre de caigudes dels mercats durant aquest període (26), va obtenir una mitjana de 8,6 anys. És a dir, l’economia mundial semblava basada en aquest cicle de 8,6 anys. Multiplicant el cicle per sis s’obté la xifra de 51,6 anys, que coincideix amb el Divendres Negre de 1869, el pànic dels productes bàsics el 1920 i la Segona i Tercera Guerres Púniques. Armstrong va comprovar que 8,6 anys equival a 3.141 dies -el màgic número pi multiplicat per mil- i es va convèncer d’una cosa: hi ha una geometria de temps. Potser no és capaç d’explicar-ne el per què, però enmig del caos que ens envolta hi ha un cert ordre. I així es va convertir en un dels analistes de mercat més rics de Wall Street i va ser nomenat economista de la dècada i gestor de fons de l’any el 1998. La seva reputació mundial va fer que els banquers més poderosos de Nova York el convidessin a formar part del seu grup per manipular les tendències dels mercats. No obstant això, Armstrong es van negar a participar del joc i va advertir als seus clients que “el club” estava manipulant els mercats de divises i de la plata. Ràpidament es va trobar amb una colla d’enemics molt poderosos: els bancs d’inversió de Nova York, els gestors de fons de cobertura, Salomon Brothers i Goldman Sachs. El 1999 l’FBI va entrar a casa seva per requisar-li els ordinadors i va ser acusat d’haver estafat 3.000 milions de dòlars. Va ser empresonat durant set anys per desacatament al tribunal. Després d’un temps en règim d’aïllament i d’amenaces contra la seva mare, va signar una confessió parcial i va ser condemnat a quatre anys més. L’any 2014, en plena crisi financera mundial, Armstrong és alliberat i tres mesos després comença una nova vida amb una Conferència Econòmica Mundial, a Filadèlfia, a la qual assisteixen 350 persones. I com si no hagués passat res, fa una primera aproximació a la solució de la crisi financera mundial, que compara amb la caiguda de l’Imperi Romà. Les seves prediccions indiquen que l’1 d’octubre del 2015 comença una crisi del deute que trasbalsarà l’economia mundial. Es complirà el pronòstic? El documental "El visionari" ("The forecaster"), que va formar part de la programació del DocsBarcelona 2015 i ha estat el Documental del Mes del setembre, retrata un home que torna a la seva vida després d’onze anys de presó. El segueix en el retrobament amb els seus antics socis de l’empresa Princeton Economics i en l’esmentada conferència pública de Filadèlfia davant de persones que han viatjat des de tot el món, pagant grans quantitats per escoltar-lo. La pel·lícula és també la voluntat de demostrar la seva innocència i de posar de manifest el gran poder dels bancs de Nova York.
Tothom parla de lluita contra la corrupció i l'evasió fiscal i en favor de la transparència. Però què passa quan algú alerta sobre alguna cosa que no va bé en l'empresa o en l'administració on treballa? I què passa sobretot quan l'alerta afecta, per exemple, un gegant de la banca suïssa? Què passa quan es denuncia un sistema d'evasió fiscal a escala global? Aquests són els eixos del documental "Alertadors contra la corrupció", una producció pròpia de Televisió de Catalunya dirigida per Montserrat Besses i Pere López. Per primer cop s'explica al nostre país la història del terrabastall que afecta el gegant bancari UBS (Unió de Bancs Suïssos), considerat el primer banc del món en gestió de patrimoni. Els alertadors actuen sense premeditació, però directament, contra la corrupció, contra el frau, contra l'evasió fiscal. Fer-ho no formava part dels seus plans. Només han fet bé la seva feina, han complert amb el seu deure de ciutadans i han reaccionant defensant l'interès general per davant d'interessos personals. A partir d'aquí, i malgrat tots els discursos políticament correctes, han de fer front a una maquinària que se'ls gira en contra: assetjament, acomiadaments, processos judicials. Alguns els qualifiquen d'herois dels temps moderns, però ells ho rebutgen. Insisteixen que només han fet bé la seva feina. La realitat mostra que queden en una situació d'extrema vulnerabilitat i indefensió. En molts països es demana un estatut que els protegeixi. El documental "Alertadors contra la corrupció" evoca el "cas Palau" i el "cas hotel del Palau", uns afers significatius al nostre país. Però també, i sobretot, posa l'accent en els alertadors del món de les finances i recull diferents testimonis de casos que han traspassat fronteres. UBS es presenta com el líder mundial en gestió de patrimoni. El 2009 la cap de Màrqueting i Relacions Públiques d'UBS a París, Stéphanie Gibaud, va denunciar el banc per evasió fiscal en grup organitzat i per blanqueig. Ella posava al descobert quins eren els mecanismes que el banc utilitzava per facilitar l'evasió fiscal de grans fortunes franceses. Un sistema aplicable, en principi, a tots els països on UBS era present. Quines haurien estat les pràctiques d'UBS a Catalunya? El testimoni d'un exauditor intern del banc, Nicolas Forissier, també ha estat definitiu. Ell va fer constar en els seus informes que els comptes no quadraven. Havia constatat una doble comptabilitat. El van incitar a canviar el contingut del seu treball i s'hi va negar. En va patir les conseqüències. El "cas UBS" no arrenca a partir de dades robades o venudes. Arrenca amb Stéphanie Gibaud, és a dir, a partir d'algú que no coneixia res del món de les finances, sinó que es movia en l'ambient glamurós i selecte dels esdeveniments que el banc oferia als seus clients: tornejos de tenis, de golf, regates, concerts privats, grans premis de Fórmula 1, etc. El procés penal a França contra UBS encara està obert. Les investigacions continuen i, de moment, UBS ja ha hagut de pagar una caució rècord de més de mil milions d’euros. El documental explica com va començar, el 2008, als Estats Units, el terrabastall que afecta UBS i que aleshores ja revelava un sistema d'evasió generalitzat. Però els països tenen legislacions diferents i a Espanya no existeixen textos que de manera explicita tipifiquin com a delicte certes praxis. Això fa que la feina dels tècnics d'Hisenda, aquí, resulti particularment complicada. Als alertadors sovint els hi canvia la vida. És per això que el documental també es fixa en les conseqüències de l'alerta. Avisar la jerarquia es gira contra l'alertador la majoria de vegades. L'adversari és poderós, el treballador o la treballadora es queden aïllats i han de fer front a tota una maquinària laboral i judicial. Això suposa esgotament psicològic i moltes despeses. El testimoni de Joan Llinares, que va ser nomenat director del Palau de la Música (2009-2010) en substitució de Fèlix Millet, és particularment significatiu sobre com es poden rebre pressions i intimidacions quan es tracta de fer que surtin a la llum totes les pràctiques il·legals. La vida de Stéphanie Gibaud, va quedar trasbalsada a partir del moment en què es va negar a seguir unes ordres que per ella eren sospitoses. El mateix li va passar a Nicolas Forissier. A part del perjudici moral, queda l'econòmic i aquí sorgeix el debat: gràcies a la seva alerta, algunes persones han fet que l'estat recuperi grans quantitats de diners, però elles segueixen sense feina i sense recursos. Cal compensar-les? Davant l'augment de casos de corrupció que surten a la llum i davant de la creixent desconfiança de la ciutadania envers els poders públics, aquí, com en altres llocs, s'ha aprovat una Llei de Transparència, que va entrar en vigor l'1 de juliol. La pregunta que sorgeix és si els textos legals actuals són o seran suficients. Itziar González, exregidora de Ciutat Vella que va rebre amenaces de mort en revelar el que considerava irregularitats en la construcció d'un hotel de luxe al costat del Palau de la Música, considera que cal treballar des de la ciutadania per millorar aquest text. Un text que no preveu res per protegir els alertadors quan ells, precisament, amb la seva acció contribueixen a la transparència. Però si per un costat es treballa a favor de la transparència, per l'altre es legisla el secret. A Brussel·les, es prepara una directiva de la Comissió sobre el "secret de negocis". Un text que suposa que el secret comercial és més important que el dret a saber de la ciutadania. Alertadors i periodistes poden tenir una nova mordassa. I la transparència, un mur infranquejable. Quan un ciutadà és testimoni d'irregularitats, frau o corrupció, ha de trobar la manera de canalitzar la informació de què disposa. Cal que res no se li giri en contra i que, eventualment, el cas pugui ser investigat. El ciutadà es pot adreçar a activistes, a fiscalia, a mitjans de comunicació, etc. Diferents experiències aquí i a l'estranger s'han posat en marxa a través de bústies segures i anònimes on tothom pot enregistrar la seva alerta. "Alertadors contra la corrupció" es fixa en com treballa un grup d'activistes, Xnet, que ja han tret a la llum el "cas Rato" i les targetes opaques de Bankia i altres afers a partir de fonts anònimes. També explica una experiència francòfona que aplega una inèdita col·laboració de mitjans de comunicació públics i privats per investigar casos de corrupció, frau o disfuncions sobre les quals els ciutadans vulguin alertar, tot mantenint la protecció de la seva identitat. Diferents testimonis, al llarg de tot el documental, expliquen experiències viscudes i aposten per una nova aliança entre mitjans de comunicació i alertadors per fer que la transparència sigui un fet i que el dret a saber dels ciutadans, es practiqui amb normalitat.
"EL VISIONARI"
És possible que un ordinador pugui predir l’economia mundial? Durant la dècada dels vuitanta, el consultor de finances Martin Armstrong va dissenyar un model de predicció basat en el número pi amb què va predir la data exacta del "crash" d’octubre de 1987, la desaparició del mercat alcista del Japó de 1990, el punt d’inflexió per als EUA i els mercats europeus del juliol de 1998 i la caiguda de l’índex Nikkei del 1989. Armstrong havia analitzat els mercats financers; estudiat els cicles econòmics, les crisis bancàries i els sistemes monetaris globals; visitat biblioteques per recollir dades històriques –preus de l’or, tipus de canvi, etc.-, i combinat xifres i dates. I dividint el lapse de temps entre la Rye House Plot del 1683 i l’any del pànic dels banquers el 1907 (224 anys) pel nombre de caigudes dels mercats durant aquest període (26), va obtenir una mitjana de 8,6 anys. És a dir, l’economia mundial semblava basada en aquest cicle de 8,6 anys. Multiplicant el cicle per sis s’obté la xifra de 51,6 anys, que coincideix amb el Divendres Negre de 1869, el pànic dels productes bàsics el 1920 i la Segona i Tercera Guerres Púniques. Armstrong va comprovar que 8,6 anys equival a 3.141 dies -el màgic número pi multiplicat per mil- i es va convèncer d’una cosa: hi ha una geometria de temps. Potser no és capaç d’explicar-ne el per què, però enmig del caos que ens envolta hi ha un cert ordre. I així es va convertir en un dels analistes de mercat més rics de Wall Street i va ser nomenat economista de la dècada i gestor de fons de l’any el 1998. La seva reputació mundial va fer que els banquers més poderosos de Nova York el convidessin a formar part del seu grup per manipular les tendències dels mercats. No obstant això, Armstrong es van negar a participar del joc i va advertir als seus clients que “el club” estava manipulant els mercats de divises i de la plata. Ràpidament es va trobar amb una colla d’enemics molt poderosos: els bancs d’inversió de Nova York, els gestors de fons de cobertura, Salomon Brothers i Goldman Sachs. El 1999 l’FBI va entrar a casa seva per requisar-li els ordinadors i va ser acusat d’haver estafat 3.000 milions de dòlars. Va ser empresonat durant set anys per desacatament al tribunal. Després d’un temps en règim d’aïllament i d’amenaces contra la seva mare, va signar una confessió parcial i va ser condemnat a quatre anys més. L’any 2014, en plena crisi financera mundial, Armstrong és alliberat i tres mesos després comença una nova vida amb una Conferència Econòmica Mundial, a Filadèlfia, a la qual assisteixen 350 persones. I com si no hagués passat res, fa una primera aproximació a la solució de la crisi financera mundial, que compara amb la caiguda de l’Imperi Romà. Les seves prediccions indiquen que l’1 d’octubre del 2015 comença una crisi del deute que trasbalsarà l’economia mundial. Es complirà el pronòstic? El documental "El visionari" ("The forecaster"), que va formar part de la programació del DocsBarcelona 2015 i ha estat el Documental del Mes del setembre, retrata un home que torna a la seva vida després d’onze anys de presó. El segueix en el retrobament amb els seus antics socis de l’empresa Princeton Economics i en l’esmentada conferència pública de Filadèlfia davant de persones que han viatjat des de tot el món, pagant grans quantitats per escoltar-lo. La pel·lícula és també la voluntat de demostrar la seva innocència i de posar de manifest el gran poder dels bancs de Nova York.
Més informació:
El programa "Sense ficció" emet una doble sessió amb l'estrena de dues coproduccions de Televisió de Catalunya (TVC): d'una banda, "Filosofia a la presó", coproduïda amb Media 3.14, diririda per Gilbert Arroyo i Marc Parramon i guardonada amb el premi millor documental de la secció Doc.España en l'última edició de la Semana Internacional de Cine de Valladolid, Seminci; i de l'altra, “Madame Barcelona. Un recorregut per l’Arc del Teatre”, coproduït amb Karavan Films i dirigit per Marc Petitpierre.
"FILOSOFIA A LA PRESÓ"
Cada divendres, durant onze setmanes, set interns del Centre Penitenciari Lledoners (Sant Joan de Vilatorrada, el Bages) i set estudiants de Dret d’Esade participen en una sessió de diàleg socràtic de dues hores. La iniciativa és de Sira Abenoza, filòsofa i professora d’RSC (Responsabilitat Social Corporativa) i d’Ètica d’Esade, que proposa als catorze participants dialogar sobre els grans temes de la vida: la felicitat, l’amor, la por, la justícia, el sentit de la vida o la veritat. Tot i que cada sessió té com a punt de partida la filosofia, l’experiència vital dels participants pren ben aviat el protagonisme i es crea un espai de comunicació únic que permet aprofundir en el coneixement mutu i que enriqueix el debat públic sobre el delicte, els seus desencadenants, la reparació dels danys i la reinserció dels presos. El documental "Filosofia a la presó" recull aquest viatge basat en la paraula i en l’expressió sincera dels participants. És el testimoni de l’efecte transformador que té oferir un espai i un temps a dos col·lectius contrastats que parlen sense limitacions: d’una banda, els estudiants, joves i la seva majoria procedents de famílies benestants, que tenen l’oportunitat de descobrir tot allò que aprenen als llibres a través de l’experiència directa; i de l’altra, els interns, d’edats i trajectòries molt diverses, que gaudeixen d’un espai de llibertat per dir obertament què pensen i què senten. A través d’aquest diàleg descobrim com evoluciona l’actitud de cada participant, des de les reticències i els prejudicis inicials fins a la comprensió i l’acceptació que la realitat és complexa i no es pot reduir a estereotips. "Filosofia a la presó", és el retrat sense màscares d’aquesta aposta immersiva liderada per Sira Abenoza per generar espais de diàleg que ens permetin escoltar les veus oblidades de la societat i superar els prejudicis sobre els quals anem construint les nostres vides. I també és el retrat de dos col•lectius valents que accepten trencar la seva bombolla i entendre les raons de l’altre.
"MADAME BARCELONA. UN RECORREGUT PER L'ARC DEL TEATRE"
"Madame Barcelona. Un recorregut per l’Arc del Teatre" fa un viatge pel passat i el present d’un dels principals carrers de l’antic barri xino de Barcelona. És un documental homenatge a un carrer viu, ple d’experiències i anècdotes, que engloba una sèrie de locals molt especials. El nom del carrer prové de l’històric Teatre Principal, que és a tocar, i perquè l’últim dels arcs que en decoren la façana cobreix també l’entrada al carrer. Antigament, durant el dia s’hi muntava un mercat a l’aire lliure, però quan els veïns dormien, l’Arc del Teatre es convertia en un dels carrers més luxuriosos d’Europa. Durant molts anys va acollir el Madame Petit, el bordell més famós de la ciutat. També hi havia bars de cites, com el Kentucky, que avui és un dels bars més concorreguts del Raval i que porta aquest nom en honor als marines americans que el freqüentaven els anys 60; el Kiosko la Cazalla, el bar minúscul amb més de 100 anys d’existència o el Villa Rosa, el famós cafè on Carmen Amaya va començar a ballar i que fa alguns anys va ser rebatejat com Moog, un dels locals amb més prestigi de la nit underground barcelonina. Actualment l’Arc del Teatre està en una fase de decadència -potser sempre ho ha estat- i els problemes de pobresa extrema i delinqüència del passat encara ressonen en les parets dels seus edificis. Tradició i modernitat, en una sempiterna convivència, són i seran el cavall de Troia de l’Arc del Teatre, i també són i seran, sens dubte, allò que el fa alhora interessant i atractiu.
"FILOSOFIA A LA PRESÓ"
Cada divendres, durant onze setmanes, set interns del Centre Penitenciari Lledoners (Sant Joan de Vilatorrada, el Bages) i set estudiants de Dret d’Esade participen en una sessió de diàleg socràtic de dues hores. La iniciativa és de Sira Abenoza, filòsofa i professora d’RSC (Responsabilitat Social Corporativa) i d’Ètica d’Esade, que proposa als catorze participants dialogar sobre els grans temes de la vida: la felicitat, l’amor, la por, la justícia, el sentit de la vida o la veritat. Tot i que cada sessió té com a punt de partida la filosofia, l’experiència vital dels participants pren ben aviat el protagonisme i es crea un espai de comunicació únic que permet aprofundir en el coneixement mutu i que enriqueix el debat públic sobre el delicte, els seus desencadenants, la reparació dels danys i la reinserció dels presos. El documental "Filosofia a la presó" recull aquest viatge basat en la paraula i en l’expressió sincera dels participants. És el testimoni de l’efecte transformador que té oferir un espai i un temps a dos col·lectius contrastats que parlen sense limitacions: d’una banda, els estudiants, joves i la seva majoria procedents de famílies benestants, que tenen l’oportunitat de descobrir tot allò que aprenen als llibres a través de l’experiència directa; i de l’altra, els interns, d’edats i trajectòries molt diverses, que gaudeixen d’un espai de llibertat per dir obertament què pensen i què senten. A través d’aquest diàleg descobrim com evoluciona l’actitud de cada participant, des de les reticències i els prejudicis inicials fins a la comprensió i l’acceptació que la realitat és complexa i no es pot reduir a estereotips. "Filosofia a la presó", és el retrat sense màscares d’aquesta aposta immersiva liderada per Sira Abenoza per generar espais de diàleg que ens permetin escoltar les veus oblidades de la societat i superar els prejudicis sobre els quals anem construint les nostres vides. I també és el retrat de dos col•lectius valents que accepten trencar la seva bombolla i entendre les raons de l’altre.
"MADAME BARCELONA. UN RECORREGUT PER L'ARC DEL TEATRE"
"Madame Barcelona. Un recorregut per l’Arc del Teatre" fa un viatge pel passat i el present d’un dels principals carrers de l’antic barri xino de Barcelona. És un documental homenatge a un carrer viu, ple d’experiències i anècdotes, que engloba una sèrie de locals molt especials. El nom del carrer prové de l’històric Teatre Principal, que és a tocar, i perquè l’últim dels arcs que en decoren la façana cobreix també l’entrada al carrer. Antigament, durant el dia s’hi muntava un mercat a l’aire lliure, però quan els veïns dormien, l’Arc del Teatre es convertia en un dels carrers més luxuriosos d’Europa. Durant molts anys va acollir el Madame Petit, el bordell més famós de la ciutat. També hi havia bars de cites, com el Kentucky, que avui és un dels bars més concorreguts del Raval i que porta aquest nom en honor als marines americans que el freqüentaven els anys 60; el Kiosko la Cazalla, el bar minúscul amb més de 100 anys d’existència o el Villa Rosa, el famós cafè on Carmen Amaya va començar a ballar i que fa alguns anys va ser rebatejat com Moog, un dels locals amb més prestigi de la nit underground barcelonina. Actualment l’Arc del Teatre està en una fase de decadència -potser sempre ho ha estat- i els problemes de pobresa extrema i delinqüència del passat encara ressonen en les parets dels seus edificis. Tradició i modernitat, en una sempiterna convivència, són i seran el cavall de Troia de l’Arc del Teatre, i també són i seran, sens dubte, allò que el fa alhora interessant i atractiu.
Més informació:
El programa "Sense ficció" emet una doble sessió amb l'estrena de la pel·lícula "Messi", dirigida per Álex de la Iglesia i produïda per Mediapro, i "La casa on visc", una coproducció de Charlotte Streeet Films i Edgwewood Way amb BBC/ITVS/ZDF dirigida per Eugene Jarecki.
"MESSI"
No n'hi ha prou d'afirmar el valor dels seus èxits, s'ha d'esbrinar què és el que ha fet de Lionel Messi un futbolista únic, amb una de les trajectòries més aclaparadores de la història del futbol mundial. Tot passa perquè alguna cosa, o algú, ho ha provocat. Donar resposta a això era l'objectiu del director Álex de la Iglesia quan va començar "Messi". I la resposta -o les respostes- és en aquesta singular pel·lícula, a través de les opinions de grans llegendes del futbol com són César Luis Menotti, Diego Armando Maradona, Jorge Valdano o Johan Cruyff i de les persones que l'han acompanyat al llarg de la seva trajectòria; a través d’imatges d'arxiu i d'entrevistes i filmacions inèdites i a través de la recreació dels moments més importants de la seva vida. Moments com la infància i l'adolescència del jugador, per exemple, que ens ajuden a entendre la seva manera de "celebrar" els gols, per la relació tan especial que tenia amb la seva àvia o la tenacitat i determinació que van portar un nen de Rosario fins a l'elit del futbol mundial. Rodada a Buenos Aires, Rosario i Barcelona, la pel·lícula ha suposat també una gran tasca d'investigació per recuperar imatges, entrevistes i gravacions des de que el protagonista tenia poc més de 4 anys. Imatges que s'integren perfectament en el relat i que amb l'ajuda de la ficció ens endinsen en el món d’aquest "rosarino" que als 26 anys ha aconseguit allò que la seva àvia li va pronosticar un dia: ser el millor jugador del món. Reunits en un sopar, els seus professors, entrenadors, amics d'infantesa, companys del Barça, periodistes, escriptors i personatges que fan part de la història del futbol van desgranant i analitzant la personalitat de Messi dins i fora del camp i repassant els passatges i moments més significatius de la seva vida: un nen enganxat a una pilota; la decisió de deixar Rosario per anar a Barcelona; l'allunyament de la seva família; el paper que han tingut en la seva carrera personatges com Ronaldinho, Frank Rijkaard, Carles Reixach o Pep Guardiola; el seu primer gol al Camp Nou; la nit de Stamford Bridge; els seus vincles amb l'Argentina i amb Rosario i, finalment, el dubte de si és millor que Maradona. Un dubte que Cruyff resol amb la seva particular filosofia: "Gràcies a Déu que Messi existeix. Fixa't que si no fos així, encara hauríem de parlar de Maradona, que és absurd. Per tant, no s'ha de comparar, s'ha de gaudir". "Messi" va fer part de la selecció oficial en el Festival de Venècia 2014 i té dotze candidatures a la 30a edició dels Premis Goya que es lliuraran el 2016: pel·lícula, direcció, guió original, música original, direcció de fotografia, disseny de vestuari, efectes especials, direcció de producció, muntatge, direcció artística, so i pel·lícula documental.
"LA CASA ON VISC"
Durant els últims quaranta anys, la guerra contra les drogues als Estats Units (EUA) ha costat més d’1 bilió de dòlars i ha comportat més de 45 milions de detencions. Amb un 5% de la població mundial, els EUA tenen gairebé el 25% d’empresonaments de tot el món. Els individus negres representen el 13% de la població dels EUA i el 14% dels consumidors de drogues, però són el 37% de les persones detingudes per delictes de drogues i el 56% dels empresonats per aquests mateixos delictes. Mentre els EUA segueixen embolicats en conflictes a l’estranger, una guerra menys visible té lloc a l’interior del país, amb un cost interminable de vides, amb la destrucció de les famílies i causant danys incalculables a les futures generacions de nord-americans. Aquesta guerra de més de quaranta anys contra les drogues és responsable de més de 45 milions d’arrestos, i converteix els EUA en la presó més gran del món i esguerra les comunitats pobres del país i de l’estranger. Malgrat tot això, les drogues són avui més barates, més pures i més accessibles que mai. Enregistrat en més de vint estats, “The House i Live in” conté històries molt punyents que tenen lloc en tots els nivells de la guerra dels EUA contra la droga. Des del camell fins a l’afligida mare, passant per l’oficial de narcòtics, el senador i el reclús davant del jutge federal, el documental ofereix una acurada mirada a la guerra més llarga dels EUA, un retrat definitiu que posa el descobert també les profundes implicacions en matèria de drets humans. Sense deixar de reconèixer la gravetat del consum de drogues en tant que afer de salut pública, la pel·lícula investiga els tràgics errors i deficiències d’haver-lo tractat massa sovint com una qüestió d’aplicació de la llei i la creació d’una vasta maquinària que s’alimenta en gran mesura dels pobres d’Amèrica, especialment les comunitats minoritàries. Més enllà d’una simple política equivocada, aquest treball examina com la corrupció política i econòmica han alimentat la guerra durant quaranta anys, tot i l’evidència persistent dels seus fracassos morals, econòmics i pràctics.
"MESSI"
No n'hi ha prou d'afirmar el valor dels seus èxits, s'ha d'esbrinar què és el que ha fet de Lionel Messi un futbolista únic, amb una de les trajectòries més aclaparadores de la història del futbol mundial. Tot passa perquè alguna cosa, o algú, ho ha provocat. Donar resposta a això era l'objectiu del director Álex de la Iglesia quan va començar "Messi". I la resposta -o les respostes- és en aquesta singular pel·lícula, a través de les opinions de grans llegendes del futbol com són César Luis Menotti, Diego Armando Maradona, Jorge Valdano o Johan Cruyff i de les persones que l'han acompanyat al llarg de la seva trajectòria; a través d’imatges d'arxiu i d'entrevistes i filmacions inèdites i a través de la recreació dels moments més importants de la seva vida. Moments com la infància i l'adolescència del jugador, per exemple, que ens ajuden a entendre la seva manera de "celebrar" els gols, per la relació tan especial que tenia amb la seva àvia o la tenacitat i determinació que van portar un nen de Rosario fins a l'elit del futbol mundial. Rodada a Buenos Aires, Rosario i Barcelona, la pel·lícula ha suposat també una gran tasca d'investigació per recuperar imatges, entrevistes i gravacions des de que el protagonista tenia poc més de 4 anys. Imatges que s'integren perfectament en el relat i que amb l'ajuda de la ficció ens endinsen en el món d’aquest "rosarino" que als 26 anys ha aconseguit allò que la seva àvia li va pronosticar un dia: ser el millor jugador del món. Reunits en un sopar, els seus professors, entrenadors, amics d'infantesa, companys del Barça, periodistes, escriptors i personatges que fan part de la història del futbol van desgranant i analitzant la personalitat de Messi dins i fora del camp i repassant els passatges i moments més significatius de la seva vida: un nen enganxat a una pilota; la decisió de deixar Rosario per anar a Barcelona; l'allunyament de la seva família; el paper que han tingut en la seva carrera personatges com Ronaldinho, Frank Rijkaard, Carles Reixach o Pep Guardiola; el seu primer gol al Camp Nou; la nit de Stamford Bridge; els seus vincles amb l'Argentina i amb Rosario i, finalment, el dubte de si és millor que Maradona. Un dubte que Cruyff resol amb la seva particular filosofia: "Gràcies a Déu que Messi existeix. Fixa't que si no fos així, encara hauríem de parlar de Maradona, que és absurd. Per tant, no s'ha de comparar, s'ha de gaudir". "Messi" va fer part de la selecció oficial en el Festival de Venècia 2014 i té dotze candidatures a la 30a edició dels Premis Goya que es lliuraran el 2016: pel·lícula, direcció, guió original, música original, direcció de fotografia, disseny de vestuari, efectes especials, direcció de producció, muntatge, direcció artística, so i pel·lícula documental.
"LA CASA ON VISC"
Durant els últims quaranta anys, la guerra contra les drogues als Estats Units (EUA) ha costat més d’1 bilió de dòlars i ha comportat més de 45 milions de detencions. Amb un 5% de la població mundial, els EUA tenen gairebé el 25% d’empresonaments de tot el món. Els individus negres representen el 13% de la població dels EUA i el 14% dels consumidors de drogues, però són el 37% de les persones detingudes per delictes de drogues i el 56% dels empresonats per aquests mateixos delictes. Mentre els EUA segueixen embolicats en conflictes a l’estranger, una guerra menys visible té lloc a l’interior del país, amb un cost interminable de vides, amb la destrucció de les famílies i causant danys incalculables a les futures generacions de nord-americans. Aquesta guerra de més de quaranta anys contra les drogues és responsable de més de 45 milions d’arrestos, i converteix els EUA en la presó més gran del món i esguerra les comunitats pobres del país i de l’estranger. Malgrat tot això, les drogues són avui més barates, més pures i més accessibles que mai. Enregistrat en més de vint estats, “The House i Live in” conté històries molt punyents que tenen lloc en tots els nivells de la guerra dels EUA contra la droga. Des del camell fins a l’afligida mare, passant per l’oficial de narcòtics, el senador i el reclús davant del jutge federal, el documental ofereix una acurada mirada a la guerra més llarga dels EUA, un retrat definitiu que posa el descobert també les profundes implicacions en matèria de drets humans. Sense deixar de reconèixer la gravetat del consum de drogues en tant que afer de salut pública, la pel·lícula investiga els tràgics errors i deficiències d’haver-lo tractat massa sovint com una qüestió d’aplicació de la llei i la creació d’una vasta maquinària que s’alimenta en gran mesura dels pobres d’Amèrica, especialment les comunitats minoritàries. Més enllà d’una simple política equivocada, aquest treball examina com la corrupció política i econòmica han alimentat la guerra durant quaranta anys, tot i l’evidència persistent dels seus fracassos morals, econòmics i pràctics.
Més informació:
“Sense ficció” estrena els documentals “El pati del darrere”, produït per Televisió de Catalunya amb la col·laboració d’Al Pati Produccions i dirigit per Isabel Fernández, que ens mostra el Baix Llobregat com no l'hem vist mai de la mà d'alguns dels seus veïns més destacats i compromesos, i “2100, com serà el clima?”, produït per AB Productions i Docland Yard amb la col·laboració d’ICI Explora i dirigit per Blandine Josselin, en què els principals climatòlegs i centres de recerca mundial auguren la desaparició de més del 10% de les espècies si la temperatura augmenta 4,8°C i el nivell del mar puja un metre. Aquest últim s'estrena amb motiu de la Cimera de París sobre el canvi climàtic, que tindrà lloc del 30 de novembre a l'11 de desembre, i forma part de la programació especial de TV3 relacionada amb aquest transcendental esdeveniment que aplegarà a la capital francesa representants de 195 estats.
“EL PATI DEL DARRERE”
El Baix Llobregat és una comarca que ha viscut un creixement desmesurat en els últims 50 anys. El veïnatge amb Barcelona l’ha convertit en una galeria de serveis per a la gran ciutat. Però sota les infraestructures de comunicació que tallen el seu paisatge hi ha un dels sòls agraris més fèrtils de Catalunya, un delta que és un punt estratègic dins de la ruta que fan els ocells migratoris per la Mediterrània occidental i un riu, el Llobregat, que és el responsable de tot això, i al voltant del qual s’articula el territori. També hi ha un fort sentiment d’orgull que els habitants del Baix Llobregat senten per la seva comarca i per una identitat que han forjat en la lluita constant per no ser absorbits i esborrats per la gran ciutat que tenen al costat. És el pati del darrere de Barcelona, un territori en risc constant, a causa de l’especulació immobiliària, que pot ser estratègic per al futur i la sostenibilitat de tots. El documental “El pati del darrere” és el retrat del paisatge, de la gent i de la història d’una de les zones més transformades de Catalunya i alhora del pulmó verd de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). És el retrat de la zona amb més acumulació d’infraestructures del país i alhora l’horta que produeix el 15% dels aliments que es mengen a la ciutat. És el retrat d’un territori amenaçat constantment per les requalificacions i les modificacions territorials i amb constants plans de desenvolupament (l’‘outlet’ de Viladecans, el Golf d’Aena per completar les instal·lacions de l’aeroport, Eurovegas...). Es tracta d’una comarca poc coneguda i habitualment menystinguda, però que és fonamental per garantir l’equilibri i la sostenibilitat de la vida dels gairebé cinc milions de persones que transiten diàriament per l’AMB.
“2100, COM SERÀ EL CLIMA?”
Durant milions d’anys, la Terra ha perpetuat la seva dansa al voltant del sol. Un ballet immutable sota la influència d’una maquinària complexa: el clima. Entre els períodes de glaceres i d’escalfaments, les seves fluctuacions regulars han anat modelant els nostres paisatges. Però la humanitat ha aturat aquesta implacable mecànica i avui s’enfronta a un inexorable augment de les temperatures mitjanes. Des del gel marí de l’Àrtic fins al cor de l’Amazones, des dels deserts africans fins a les illes tropicals, des de les zones més remotes fins al centre de les grans metròpolis... Davant d’aquest escalfament sense precedents, cap regió queda fora de perill. Si les temperatures pugessin 4,8°C, el nivell del mar augmentaria fins a 1 metre, amenaçaria milions de persones i provocaria la desaparició de més del 10% de les espècies. Les prediccions dels climatòlegs per al 2100 fan borronar. Fins a on la Terra del 2100 s’assemblarà a la que coneixem avui? Fins a on es pot degradar el nostre planeta? Com s’hi adaptarà? Som tots iguals davant de l’amenaça climàtica? Atesa l’extrema complexitat del problema, els científics han engegat impressionants projectes de treball per quantificar i cartografiar els impactes del canvi climàtic. Grans ordinadors per calcular el temps futur a la planta de perforació del fons dels oceans per aprendre d’esclafaments anteriors, hivernacles gegants per posar a prova la creixent resistència a les missions polars per avaluar la sensibilitat dels casquets polars... Al camp i als laboratoris, científics de tot el món han començat una carrera contrarellotge amb un objectiu: entendre les conseqüències del canvi climàtic per predir millor el futur del planeta... i de la humanitat. El documental “2100, com serà el clima?” (“Climate change in the 22nd century”) segueix aquests experts en una investigació transcendental.
“EL PATI DEL DARRERE”
El Baix Llobregat és una comarca que ha viscut un creixement desmesurat en els últims 50 anys. El veïnatge amb Barcelona l’ha convertit en una galeria de serveis per a la gran ciutat. Però sota les infraestructures de comunicació que tallen el seu paisatge hi ha un dels sòls agraris més fèrtils de Catalunya, un delta que és un punt estratègic dins de la ruta que fan els ocells migratoris per la Mediterrània occidental i un riu, el Llobregat, que és el responsable de tot això, i al voltant del qual s’articula el territori. També hi ha un fort sentiment d’orgull que els habitants del Baix Llobregat senten per la seva comarca i per una identitat que han forjat en la lluita constant per no ser absorbits i esborrats per la gran ciutat que tenen al costat. És el pati del darrere de Barcelona, un territori en risc constant, a causa de l’especulació immobiliària, que pot ser estratègic per al futur i la sostenibilitat de tots. El documental “El pati del darrere” és el retrat del paisatge, de la gent i de la història d’una de les zones més transformades de Catalunya i alhora del pulmó verd de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB). És el retrat de la zona amb més acumulació d’infraestructures del país i alhora l’horta que produeix el 15% dels aliments que es mengen a la ciutat. És el retrat d’un territori amenaçat constantment per les requalificacions i les modificacions territorials i amb constants plans de desenvolupament (l’‘outlet’ de Viladecans, el Golf d’Aena per completar les instal·lacions de l’aeroport, Eurovegas...). Es tracta d’una comarca poc coneguda i habitualment menystinguda, però que és fonamental per garantir l’equilibri i la sostenibilitat de la vida dels gairebé cinc milions de persones que transiten diàriament per l’AMB.
“2100, COM SERÀ EL CLIMA?”
Durant milions d’anys, la Terra ha perpetuat la seva dansa al voltant del sol. Un ballet immutable sota la influència d’una maquinària complexa: el clima. Entre els períodes de glaceres i d’escalfaments, les seves fluctuacions regulars han anat modelant els nostres paisatges. Però la humanitat ha aturat aquesta implacable mecànica i avui s’enfronta a un inexorable augment de les temperatures mitjanes. Des del gel marí de l’Àrtic fins al cor de l’Amazones, des dels deserts africans fins a les illes tropicals, des de les zones més remotes fins al centre de les grans metròpolis... Davant d’aquest escalfament sense precedents, cap regió queda fora de perill. Si les temperatures pugessin 4,8°C, el nivell del mar augmentaria fins a 1 metre, amenaçaria milions de persones i provocaria la desaparició de més del 10% de les espècies. Les prediccions dels climatòlegs per al 2100 fan borronar. Fins a on la Terra del 2100 s’assemblarà a la que coneixem avui? Fins a on es pot degradar el nostre planeta? Com s’hi adaptarà? Som tots iguals davant de l’amenaça climàtica? Atesa l’extrema complexitat del problema, els científics han engegat impressionants projectes de treball per quantificar i cartografiar els impactes del canvi climàtic. Grans ordinadors per calcular el temps futur a la planta de perforació del fons dels oceans per aprendre d’esclafaments anteriors, hivernacles gegants per posar a prova la creixent resistència a les missions polars per avaluar la sensibilitat dels casquets polars... Al camp i als laboratoris, científics de tot el món han començat una carrera contrarellotge amb un objectiu: entendre les conseqüències del canvi climàtic per predir millor el futur del planeta... i de la humanitat. El documental “2100, com serà el clima?” (“Climate change in the 22nd century”) segueix aquests experts en una investigació transcendental.
Més informació:
"Sense ficció" emet una doble sessió amb els documentals "Benvinguts al poble", una producció de Televisió de Catalunya en col·laboració amb Gestmusic dirigida per Núria Fonollà, i "Ajoblanco, crònica en roig i negre", una coproducció de TVC, Lastor Media i TVE dirigida per David Fernández de Castro.
"BENVINGUTS AL POBLE"
Prat de Comte és el municipi més petit de la Terra Alta, amb menys de dos-cents habitants, que viu un perill real de despoblament. És per això que l'Ajuntament ha fet una crida buscant famílies amb fills que s'hi vulguin establir i evitar el tancament de l'escola rural. Quina és la situació actual del poble? Quins són els motius del seu despoblament? Quines solucions han posat en marxa per aturar aquesta situació crítica? Quina ha estat la resposta a la crida de l'Ajuntament? El documental "Benvinguts al poble" mostra la situació que viu la localitat i dóna resposta a aquests interrogants. Veurem el doble efecte que va tenir la crida de l'Ajuntament. Mentre que algunes famílies de Prat de Comte que escolaritzaven els fills fora els han tornat ha matricular a l'escola rural, altres veïns no veuen amb bons ulls els "avantatges" que dóna el consistori als nouvinguts. De moment, els deu alumnes preinscrits han permès l'arrencada del curs escolar 2015-2016 i garantir la continuïtat del centre. D'altra banda, coneixerem també les històries d'algunes de les persones i famílies que s'han instal·lat al poble per fer-se càrrec de la gestió de l'agrobotiga o la destil·leria d'aiguardent i els motius d'unes altres que s'hi van mostrar interessades al principi i que finalment no ho han fet. "Benvinguts al poble" és un viatge al dia a dia d'un poble petit i una reflexió sobre l'envelliment de la població, la falta de perspectives dels joves, la idealització de la vida rural, l'adaptació dels nouvinguts o els problemes de convivència en una comunitat molt petita, entre d'altres aspectes.
"AJOBLANCO, CRÒNICA EN ROIG I NEGRE"
Quan l'any 1974 van fundar la revista "Ajoblanco", els seus creadors volien fugir de tot tipus d'autoritarisme. Identificats amb els ideals llibertaris, sense proposar-s'ho, van posar d'acord franquistes i... Partit Comunista! Aquells joves eren una clara amenaça per al sistema: s'inspiraven en models diferents, com la nova esquerra californiana i, a més, eren uns frívols que parlaven d'ecologia o urbanisme humanista. Malgrat tot, "Ajoblanco" va connectar amb un públic radicalment jove i famolenc d'informació diferent, i van marcar una dècada de periodisme contracultural fins al seu tancament l'any 1980. Posteriorment, entre 1987 i 1999, viuria una segona existència, encara que ja amb un plantejament diferent. El documental "Ajoblanco, crònica en roig i negre" pretén parlar d'un dels períodes més apassionants de la història moderna d'aquest país: la Transició i el posterior desencís que van sentir aquells que apostaven per la seva transformació radical. I alhora, fer un retrat de les convulsions que es van viure en les disciplines més variades: política (comunistes versus anarquistes), cultura (historiografia oficial versus contracultura) o social (lluita obrera clàssica versus nous models productius i ecològics). "Ajoblanco" hi va ser i a tot arreu van aflorar les nombroses contradiccions de voler mantenir la seva independència i al mateix temps transformar el sistema.
"BENVINGUTS AL POBLE"
Prat de Comte és el municipi més petit de la Terra Alta, amb menys de dos-cents habitants, que viu un perill real de despoblament. És per això que l'Ajuntament ha fet una crida buscant famílies amb fills que s'hi vulguin establir i evitar el tancament de l'escola rural. Quina és la situació actual del poble? Quins són els motius del seu despoblament? Quines solucions han posat en marxa per aturar aquesta situació crítica? Quina ha estat la resposta a la crida de l'Ajuntament? El documental "Benvinguts al poble" mostra la situació que viu la localitat i dóna resposta a aquests interrogants. Veurem el doble efecte que va tenir la crida de l'Ajuntament. Mentre que algunes famílies de Prat de Comte que escolaritzaven els fills fora els han tornat ha matricular a l'escola rural, altres veïns no veuen amb bons ulls els "avantatges" que dóna el consistori als nouvinguts. De moment, els deu alumnes preinscrits han permès l'arrencada del curs escolar 2015-2016 i garantir la continuïtat del centre. D'altra banda, coneixerem també les històries d'algunes de les persones i famílies que s'han instal·lat al poble per fer-se càrrec de la gestió de l'agrobotiga o la destil·leria d'aiguardent i els motius d'unes altres que s'hi van mostrar interessades al principi i que finalment no ho han fet. "Benvinguts al poble" és un viatge al dia a dia d'un poble petit i una reflexió sobre l'envelliment de la població, la falta de perspectives dels joves, la idealització de la vida rural, l'adaptació dels nouvinguts o els problemes de convivència en una comunitat molt petita, entre d'altres aspectes.
"AJOBLANCO, CRÒNICA EN ROIG I NEGRE"
Quan l'any 1974 van fundar la revista "Ajoblanco", els seus creadors volien fugir de tot tipus d'autoritarisme. Identificats amb els ideals llibertaris, sense proposar-s'ho, van posar d'acord franquistes i... Partit Comunista! Aquells joves eren una clara amenaça per al sistema: s'inspiraven en models diferents, com la nova esquerra californiana i, a més, eren uns frívols que parlaven d'ecologia o urbanisme humanista. Malgrat tot, "Ajoblanco" va connectar amb un públic radicalment jove i famolenc d'informació diferent, i van marcar una dècada de periodisme contracultural fins al seu tancament l'any 1980. Posteriorment, entre 1987 i 1999, viuria una segona existència, encara que ja amb un plantejament diferent. El documental "Ajoblanco, crònica en roig i negre" pretén parlar d'un dels períodes més apassionants de la història moderna d'aquest país: la Transició i el posterior desencís que van sentir aquells que apostaven per la seva transformació radical. I alhora, fer un retrat de les convulsions que es van viure en les disciplines més variades: política (comunistes versus anarquistes), cultura (historiografia oficial versus contracultura) o social (lluita obrera clàssica versus nous models productius i ecològics). "Ajoblanco" hi va ser i a tot arreu van aflorar les nombroses contradiccions de voler mantenir la seva independència i al mateix temps transformar el sistema.
Més informació:
"Sense ficció" emet dues històries carregades d'emocions protagonitzades per coristes. Una doble sessió que comença amb l'estrena de "A 20 passos de la fama", una producció de Tremolo Productions dirigida per Morgan Neville i que va rebre l'Oscar a la Millor Pel·lícula Documental el 2014, i continua amb "El cor", una coproducció de Setmàgic Audiovisual i Televisió de Catalunya dirigida per Marc Juan.
"A 20 PASSOS DE LA FAMA"
Milions de persones en coneixen les veus, però ningú en coneix els noms. “A 20 passos de la fama” (“20 feet from stardom”) és un homenatge i una reflexió sobre els conflictes, els sacrificis i els triomfs dels coristes que acompanyen els cantants que tots coneixem, i que han contribuït a donar-los el so que els ha fet famosos. Amb entrevistes a llegendes com Bruce Springsteen, Stevie Wonder, Mick Jagger i Sting, se’ns presenten uns cantants de primera que han optat per ser la segona veu. Són artistes amb molt de talent que abasten una àmplia gama d’estils, gèneres i èpoques de la música popular, però cadascú amb una fascinant història particular a l’ombra de la fama. Amb imatges d’arxiu inèdites i una banda sonora incomparable, la pel·lícula segueix darrere de l’escenari estrelles com Darlene Love, Judith Hill, Merry Clayton, Lisa Fischer, Tata Vega i Jo Lawry, entre moltes altres. Darlene Love és coneguda també per la seva carrera com a actriu –en el paper de l’esposa de Danny Glover a la sèrie “Arma letal”- i per aparèixer, cada Nadal, al programa “The Late Show”, de David Letterman. Lisa Fischer, per la seva banda, diu, sobre el seu paper de corista: “Rebutjo la idea que per excel·lir d’alguna manera en la feina no n’hi ha prou d’aspirar a més, que hi ha d’haver alguna cosa més. M’encanta donar suport a altres artistes”. I afegeix: “Algunes persones farien qualsevol cosa per ser famoses. Jo només vull cantar”.
"EL COR"
The Gospel Viu Choir –Gospel Viu, com en diuen els seus membres- és la formació gospel de referència de Catalunya. Tenen un tarannà com a grup que els fa especials, que els converteix en alguna cosa més que una formació musical. El documental “El cor” és el testimoni privilegiat i pròxim dels cinc anys d’aproximació que ha viscut el director Marc Juan i dels mesos de convivència amb el grup, que permet captar tota la màgia que desprenen els seus concerts, els assaigs –“la catarsi dels dimarts”, com en diu un dels seus membres- i les vides d’alguns cantaires pels quals la música té un sentit molt especial. “El cor” és un mosaic de vides unides per la música enèrgica i vitalista del millor gospel de casa nostra. Assistim a una descàrrega d’adrenalina i energia en estat pur. Un cant a la vida ple de la màgia que desprèn el grup. El documental traspua tota l’emotivitat i tot el poder terapèutic de la música i mostra com aquesta pot arribar a canviar la vida de la gent. “El gospel és absoluta llibertat”, “el gospel no es canta amb la veu, sinó amb el cor”, “la música m’ha canviat la vida” o “la música ajuda a expressar allò inexplicable”, vet aquí quatre botons de mostra d’allò que senten els integrants del grup i que palesen que estem davant d’una poderosa experiència vital.
"A 20 PASSOS DE LA FAMA"
Milions de persones en coneixen les veus, però ningú en coneix els noms. “A 20 passos de la fama” (“20 feet from stardom”) és un homenatge i una reflexió sobre els conflictes, els sacrificis i els triomfs dels coristes que acompanyen els cantants que tots coneixem, i que han contribuït a donar-los el so que els ha fet famosos. Amb entrevistes a llegendes com Bruce Springsteen, Stevie Wonder, Mick Jagger i Sting, se’ns presenten uns cantants de primera que han optat per ser la segona veu. Són artistes amb molt de talent que abasten una àmplia gama d’estils, gèneres i èpoques de la música popular, però cadascú amb una fascinant història particular a l’ombra de la fama. Amb imatges d’arxiu inèdites i una banda sonora incomparable, la pel·lícula segueix darrere de l’escenari estrelles com Darlene Love, Judith Hill, Merry Clayton, Lisa Fischer, Tata Vega i Jo Lawry, entre moltes altres. Darlene Love és coneguda també per la seva carrera com a actriu –en el paper de l’esposa de Danny Glover a la sèrie “Arma letal”- i per aparèixer, cada Nadal, al programa “The Late Show”, de David Letterman. Lisa Fischer, per la seva banda, diu, sobre el seu paper de corista: “Rebutjo la idea que per excel·lir d’alguna manera en la feina no n’hi ha prou d’aspirar a més, que hi ha d’haver alguna cosa més. M’encanta donar suport a altres artistes”. I afegeix: “Algunes persones farien qualsevol cosa per ser famoses. Jo només vull cantar”.
"EL COR"
The Gospel Viu Choir –Gospel Viu, com en diuen els seus membres- és la formació gospel de referència de Catalunya. Tenen un tarannà com a grup que els fa especials, que els converteix en alguna cosa més que una formació musical. El documental “El cor” és el testimoni privilegiat i pròxim dels cinc anys d’aproximació que ha viscut el director Marc Juan i dels mesos de convivència amb el grup, que permet captar tota la màgia que desprenen els seus concerts, els assaigs –“la catarsi dels dimarts”, com en diu un dels seus membres- i les vides d’alguns cantaires pels quals la música té un sentit molt especial. “El cor” és un mosaic de vides unides per la música enèrgica i vitalista del millor gospel de casa nostra. Assistim a una descàrrega d’adrenalina i energia en estat pur. Un cant a la vida ple de la màgia que desprèn el grup. El documental traspua tota l’emotivitat i tot el poder terapèutic de la música i mostra com aquesta pot arribar a canviar la vida de la gent. “El gospel és absoluta llibertat”, “el gospel no es canta amb la veu, sinó amb el cor”, “la música m’ha canviat la vida” o “la música ajuda a expressar allò inexplicable”, vet aquí quatre botons de mostra d’allò que senten els integrants del grup i que palesen que estem davant d’una poderosa experiència vital.
Més informació:
“Barça Dreams” és el documental més complet que s’ha fet mai sobre la història del FC Barcelona, un dels clubs de futbol més reconeguts del planeta; lloat pels seus mites i llegendes, com ara el millor futbolista de tots els temps: Leo Messi; el prestigiós entrenador Pep Guardiola; o l’home que va revolucionar aquest esport amb una visió innovadora, Johan Cruyff. La pel·lícula narra el llarg camí cap al reconeixement i l’èxit que el club assoleix amb la generació de Leo Messi, Xavi Hernández i Andrés Iniesta; tots ells formats a l’extraordinària escola de La Masia. Alhora, descobreix els secrets d’un club de futbol poderós que desperta admiració a tot el món i que està estretament lligat a la identitat catalana, fent realitat el lema “Barça, més que un club”. És un autèntic viatge emocional a l’ànima del club que Joan Gamper, esportista indiscutible, va fundar fa més de cent anys per reviure els somnis i les ambicions d’una llarga llista de futbolistes que han buscat la glòria en un dels clubs de futbol més admirats dels darrers temps.
Més informació:
El "Sense ficció" emet el dimarts 19 de gener emet una doble sessió que té com a protagonistes alguns dels protagonistes més rellevants de la Cançó catalana. D'una banda, "La cançó censurada", una investigació dirigida per Lluís Danés i produïda per Televisió de Catalunya (TVC) amb la col·laboració de Batabat i el suport de la Fundació Catalunya, que desvetlla documents inèdits relacionats amb algunes de les més de 400 cançons en català que van patir la censura franquista entre els anys 1962 i 1977 i que entrevista, a més dels artistes censurats, alguns dels seus censors. De l'altra, "L'Ovidi, el making of de la pel·lícula que mai no es va fer", un documental dirigit per Vicent Tamarit i produït per Diagonal TV, en coproducció amb TVC i Aire de Cinema amb la col·laboració de la Universitat de València-TAU, en què l'actor Eduard Fernández i l'actriu i directora Rosana Pastor ens acosten a la figura de l'actor i cantant d'Alcoi.
"LA CANÇÓ CENSURADA"
A partir de la dècada del 1960, quan baixa una mica la brutal repressió política i cultural que el franquisme ha executat des de finals de la guerra civil, a Catalunya sorgeixen diverses iniciatives per recuperar la llengua i la cultura. El que es coneix com la Nova Cançó és segurament la més popular. De seguida es converteix en un fenomen de masses, per motius que van molt més enllà dels purament musicals. Les lletres de les cançons són sovint reivindicatives i els concerts es converteixen en manifestacions polítiques per plantar cara al franquisme. Davant d'aquesta realitat, el règim franquista s'hi oposa amb un instrument contundent: la censura. El documental "La cançó censurada" compta amb el testimoni de quatre noms destacats de la cançó catalana: Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Raimon i Quico Pi de la Serra. Tots ells expliquen el record que tenen de com actuava la censura amb les seves cançons o els trucs que feien per sortejar-la i rememoren tota mena d’anècdotes i situacions que van patir en primera persona, entre les quals hi ha les detencions a comissaria, les pressions de tot tipus o el segrest dels seus discos. Una altra de les aportacions del documental és el testimoni de persones que treballaven com a censors de les cançons interpretades pels cantants catalans. Eren els funcionaris del Ministerio de Información y Turismo encarregats d’autoritzar o denegar les lletres que els cantants i les discogràfiques els presentaven. També es compta amb la participació d'un alt càrrec franquista com Rodolfo Martín Villa i d'un policia que durant anys va assistir a diversos concerts per fer els informes que explicaven si el cantant s'havia ajustat a les directrius autoritzades o si les havia transgredit i si, per tant, havia de ser detingut, multat o amonestat. Igualment, el documental compta amb el testimoni del productor discogràfic Claudi Martí i dels promotors Joan Moles i Núria Batalla, que van viure també en primera persona aquells anys en què tota activitat artística havia de passar per censura. Un dels grans al·licients de "La cançó censurada" és que presenta en exclusiva nombrosa documentació fins ara inèdita. Si fins ara se sabia que la Nova Cançó havia sofert censura, ara en tenim les proves documentals, que expliciten el "modus operandi" sistemàtic del règim. Els arxius consultats són nombrosos: Archivo General de la Administración, Arxiu de la Corona d'Aragó, Archivo General del Ministerio del Interior i Archivo Histórico Nacional, Arxiu del Govern Civil de Barcelona i de Girona, o la Biblioteca Nacional de Catalunya. Aquesta recerca permet mostrar, per primera vegada, llistats de cançons prohibides, informes dels censors sobre les lletres de les cançons, qui eren els principals censors, documents per autoritzar o denegar la celebració de concerts, fitxes policials dels expedients dels cantautors o informes detallats sobre els concerts, entre d’altres. Tot aquest material que el documental treu a la llum era desconegut, fins i tot, pels mateixos artistes, que en suposaven l’existència per raons òbvies però que mai no el van tenir a l’abast. En aquest sentit, a més, la investigació ofereix documents tan destacats com una carta que la mare de Lluís Llach va enviar a l'aleshores governador civil de Barcelona, Rodolfo Martín Villa, queixant-se que haguessin multat el seu fill. Martín Villa recorda aquesta carta, que el mateix Llach descobreix en el documental. A banda de tot aquest valuosa documentació inèdita i del testimoni dels protagonistes d’aquells moments, "La cançó censurada" ofereix nombrós material d'arxiu com ara imatges d'actuacions musicals, portades de discos censurats, fotografies o els papers originals amb les traduccions de les lletres que els cantants feien per presentar a la censura. "La cançó censurada" té com a fil conductor i com a narrador Roger Mas, un cantant amb un estil musical i un discurs narratiu que enllacen amb els cantants que l'han precedit i que fan que sigui vist com l'hereu natural de la generació de cantautors catalans que va patir la censura durant el franquisme. Mas ofereix també una versió personal de diverses cançons emblemàtiques de la Nova Cançó, entre les quals hi ha "L’estaca", de Lluís Llach; "Diguem no", de Raimon, o "Conillet de vellut", de Joan Manuel Serrat.
“L'OVIDI, EL MAKING OF DE LA PEL·LÍCULA QUE MAI NO ES VA FER”
Un relat documental, proper, que ens descobreix el cantant, actor i poeta alcoià Ovidi Montllor des del punt de vista de l'actor Eduard Fernández i l'actiru i directora Rosana Pastor, que s'estan preparant per fer un film sobre la seva vida. Durant el procés, conversaran amb persones importants per a l'Ovidi, entre els quals destaquen el pintor Toni Miró, els guitarristes Toti Soler i Toni Xuclà, l'actriu Marta Molins, i les filles del cantant, Helena i Jana. Aquest camí durà l'Eduard Fernández i la Rosana Pastor a conèixer l'Ovidi més enllà del personatge públic, l’Ovidi com a home.
"LA CANÇÓ CENSURADA"
A partir de la dècada del 1960, quan baixa una mica la brutal repressió política i cultural que el franquisme ha executat des de finals de la guerra civil, a Catalunya sorgeixen diverses iniciatives per recuperar la llengua i la cultura. El que es coneix com la Nova Cançó és segurament la més popular. De seguida es converteix en un fenomen de masses, per motius que van molt més enllà dels purament musicals. Les lletres de les cançons són sovint reivindicatives i els concerts es converteixen en manifestacions polítiques per plantar cara al franquisme. Davant d'aquesta realitat, el règim franquista s'hi oposa amb un instrument contundent: la censura. El documental "La cançó censurada" compta amb el testimoni de quatre noms destacats de la cançó catalana: Lluís Llach, Joan Manuel Serrat, Raimon i Quico Pi de la Serra. Tots ells expliquen el record que tenen de com actuava la censura amb les seves cançons o els trucs que feien per sortejar-la i rememoren tota mena d’anècdotes i situacions que van patir en primera persona, entre les quals hi ha les detencions a comissaria, les pressions de tot tipus o el segrest dels seus discos. Una altra de les aportacions del documental és el testimoni de persones que treballaven com a censors de les cançons interpretades pels cantants catalans. Eren els funcionaris del Ministerio de Información y Turismo encarregats d’autoritzar o denegar les lletres que els cantants i les discogràfiques els presentaven. També es compta amb la participació d'un alt càrrec franquista com Rodolfo Martín Villa i d'un policia que durant anys va assistir a diversos concerts per fer els informes que explicaven si el cantant s'havia ajustat a les directrius autoritzades o si les havia transgredit i si, per tant, havia de ser detingut, multat o amonestat. Igualment, el documental compta amb el testimoni del productor discogràfic Claudi Martí i dels promotors Joan Moles i Núria Batalla, que van viure també en primera persona aquells anys en què tota activitat artística havia de passar per censura. Un dels grans al·licients de "La cançó censurada" és que presenta en exclusiva nombrosa documentació fins ara inèdita. Si fins ara se sabia que la Nova Cançó havia sofert censura, ara en tenim les proves documentals, que expliciten el "modus operandi" sistemàtic del règim. Els arxius consultats són nombrosos: Archivo General de la Administración, Arxiu de la Corona d'Aragó, Archivo General del Ministerio del Interior i Archivo Histórico Nacional, Arxiu del Govern Civil de Barcelona i de Girona, o la Biblioteca Nacional de Catalunya. Aquesta recerca permet mostrar, per primera vegada, llistats de cançons prohibides, informes dels censors sobre les lletres de les cançons, qui eren els principals censors, documents per autoritzar o denegar la celebració de concerts, fitxes policials dels expedients dels cantautors o informes detallats sobre els concerts, entre d’altres. Tot aquest material que el documental treu a la llum era desconegut, fins i tot, pels mateixos artistes, que en suposaven l’existència per raons òbvies però que mai no el van tenir a l’abast. En aquest sentit, a més, la investigació ofereix documents tan destacats com una carta que la mare de Lluís Llach va enviar a l'aleshores governador civil de Barcelona, Rodolfo Martín Villa, queixant-se que haguessin multat el seu fill. Martín Villa recorda aquesta carta, que el mateix Llach descobreix en el documental. A banda de tot aquest valuosa documentació inèdita i del testimoni dels protagonistes d’aquells moments, "La cançó censurada" ofereix nombrós material d'arxiu com ara imatges d'actuacions musicals, portades de discos censurats, fotografies o els papers originals amb les traduccions de les lletres que els cantants feien per presentar a la censura. "La cançó censurada" té com a fil conductor i com a narrador Roger Mas, un cantant amb un estil musical i un discurs narratiu que enllacen amb els cantants que l'han precedit i que fan que sigui vist com l'hereu natural de la generació de cantautors catalans que va patir la censura durant el franquisme. Mas ofereix també una versió personal de diverses cançons emblemàtiques de la Nova Cançó, entre les quals hi ha "L’estaca", de Lluís Llach; "Diguem no", de Raimon, o "Conillet de vellut", de Joan Manuel Serrat.
“L'OVIDI, EL MAKING OF DE LA PEL·LÍCULA QUE MAI NO ES VA FER”
Un relat documental, proper, que ens descobreix el cantant, actor i poeta alcoià Ovidi Montllor des del punt de vista de l'actor Eduard Fernández i l'actiru i directora Rosana Pastor, que s'estan preparant per fer un film sobre la seva vida. Durant el procés, conversaran amb persones importants per a l'Ovidi, entre els quals destaquen el pintor Toni Miró, els guitarristes Toti Soler i Toni Xuclà, l'actriu Marta Molins, i les filles del cantant, Helena i Jana. Aquest camí durà l'Eduard Fernández i la Rosana Pastor a conèixer l'Ovidi més enllà del personatge públic, l’Ovidi com a home.
Més informació:
"Sense ficció" estrena dimarts dos documentals vinculats a la guerra de Síria que ens situen en dos escenaris del conflicte tant estretament vinculats entre sí com ho poden ser els seus efectes i les seves causes. D'una banda, “To Kyma. Rescat al mar Egeu”, una producció de La Kaseta Ideas Factory en coproducció amb TVC dirigida per David Fontseca i Arantza Díez, filmat en el cor mateix del drama dels milers i milers de persones que arriben a l'illa grega de Lesbos, fugint desesperadament de la guerra. De l'altra, “Descodificant Estat Islàmic”, una producció de GA&A Productions dirigida per Riccardo Mazzon, Graziella Giangiulio i Antonio Albanese, que ens endinsa en la reeixida estratègia comunicativa i propagandística del jihadisme. Dos treballs colpidors per veure de primera mà dos dels vessants més horrorosos d'una tragèdia humanitària que truca impotent i amb tota la seva contundència a les portes d'una Europa que sovint no sembla tenir respostes.
“TO KYMA. RESCAT AL MAR EGEU”
Rodat entre la tardor i l’hivern del 2015, aquest documental narra la proesa d’un equip de socorristes catalans que s’han instal·lat a l’illa grega de Lesbos amb un únic objectiu: salvar vides al mar Egeu. Famílies senceres, amb nadons i avis, es juguen la vida diàriament per arribar a Europa fugint de la barbàrie de Síria, l’Iraq o l’Afganistan. Ho fan creuant els deu quilòmetres de mar que separen la costa turca de l’illa de Lesbos en precàries llanxes pneumàtiques o en vells vaixells de fusta en desús després d’haver pagat una fortuna als traficants. Les màfies turques han convertit l’èxode humanitari més gran des de la Segona Guerra Mundial en una indústria milionària davant la inoperància d’Europa. En un sol dia poden desembarcar a Lesbos fins a 8.000 persones. Durant tot el 2015, 800.000 persones han creuat l’Egeu. Òscar Camps, fil conductor del documental, és l’alma mater de Proactiva Open Arms, la petita ONG que obre els braços als refugiats. Els socorristes, coneguts ja a tot el món gràcies a la seva vocació, al seu altruisme i la seva professionalitat, cobreixen diàriament els 17 quilòmetres de costa més perillosos de l’illa, allà on les roques i la mala mar poden engolir, en minuts, les vides dels refugiats que creuen el mar amb armilles salvavides falses o amb flotadors i sense cap coneixement nàutic. Alguns, fins i tot, no han vist mai el mar abans. Equipats únicament amb aletes i vestits de neoprè, aquests socorristes es llencen diàriament a l’aigua per salvar vides, però la seva ferma determinació i la seva professionalitat supleixen la falta de recursos. L’auster hostal del nord de Lesbos on dormen, To Kyma –que significa “l’onada”– s’ha convertit en el cor de Lesbos. Des d’aquí surten cada dia a recórrer la costa amb els seus prismàtics i aquí, des que hi són ells, és on s’ha format una petita família que aplega periodistes i voluntaris vinguts d’arreu del món per fer front al drama dels refugiats. Els socorristes s’han guanyat el respecte de tothom, també dels guardacostes grecs i de la policia europea de fronteres, Frontex. Ells també saben que aquests socorristes són grans herois en una petita illa. Han commogut molta gent i han remogut consciències. I no en marxaran fins que Europa no garanteixi un passatge segur per als milers de persones que es juguen la vida fugint de la guerra i que no tenen res més a perdre que això, la seva pròpia vida.
“DESCODIFICANT ESTAT ISLÀMIC”
Cadascuna de les accions terrorífiques de l’Estat Islàmic (EI) s’acompanya d’una acurada posada en escena de vídeos amb el propòsit de terroritzar les audiències occidentals dels informatius occidentals i inflamar els musulmans. Abans de ser una màquina de guerra, EI és una enorme maquinària de propaganda que dóna feina a més de 100 tècnics occidentals, amb 40 programadors i empreses de producció professional. I cal tenir en compte que allò que arriba a les nostres pantalles és només una petita part dels centenars de clips publicats diàriament a la xarxa. Durant dos anys, set especialistes en diferents disciplines -estratègies militars, finances i tecnologies de la informació –han escanejat el laberint de la Xarxa, supervisat més de 5.000 xarxes socials de comptes de seguidors d’EI a tot el món i han descarregat i analitzat hores de continguts. Ha inventat EI un nou “format”? No exactament. La seva mortífera “programació” està feta de codis de comunicació, normes i formats ja inventats i provats pel seu gran enemic: Occident. “Descodificant Estat Islàmic” (“Descoding ISIS”) és el resultat d’aquest treball. I allò que ens revela el documental és una organització tan coneixedora dels mitjans de comunicació com sanguinària.
“TO KYMA. RESCAT AL MAR EGEU”
Rodat entre la tardor i l’hivern del 2015, aquest documental narra la proesa d’un equip de socorristes catalans que s’han instal·lat a l’illa grega de Lesbos amb un únic objectiu: salvar vides al mar Egeu. Famílies senceres, amb nadons i avis, es juguen la vida diàriament per arribar a Europa fugint de la barbàrie de Síria, l’Iraq o l’Afganistan. Ho fan creuant els deu quilòmetres de mar que separen la costa turca de l’illa de Lesbos en precàries llanxes pneumàtiques o en vells vaixells de fusta en desús després d’haver pagat una fortuna als traficants. Les màfies turques han convertit l’èxode humanitari més gran des de la Segona Guerra Mundial en una indústria milionària davant la inoperància d’Europa. En un sol dia poden desembarcar a Lesbos fins a 8.000 persones. Durant tot el 2015, 800.000 persones han creuat l’Egeu. Òscar Camps, fil conductor del documental, és l’alma mater de Proactiva Open Arms, la petita ONG que obre els braços als refugiats. Els socorristes, coneguts ja a tot el món gràcies a la seva vocació, al seu altruisme i la seva professionalitat, cobreixen diàriament els 17 quilòmetres de costa més perillosos de l’illa, allà on les roques i la mala mar poden engolir, en minuts, les vides dels refugiats que creuen el mar amb armilles salvavides falses o amb flotadors i sense cap coneixement nàutic. Alguns, fins i tot, no han vist mai el mar abans. Equipats únicament amb aletes i vestits de neoprè, aquests socorristes es llencen diàriament a l’aigua per salvar vides, però la seva ferma determinació i la seva professionalitat supleixen la falta de recursos. L’auster hostal del nord de Lesbos on dormen, To Kyma –que significa “l’onada”– s’ha convertit en el cor de Lesbos. Des d’aquí surten cada dia a recórrer la costa amb els seus prismàtics i aquí, des que hi són ells, és on s’ha format una petita família que aplega periodistes i voluntaris vinguts d’arreu del món per fer front al drama dels refugiats. Els socorristes s’han guanyat el respecte de tothom, també dels guardacostes grecs i de la policia europea de fronteres, Frontex. Ells també saben que aquests socorristes són grans herois en una petita illa. Han commogut molta gent i han remogut consciències. I no en marxaran fins que Europa no garanteixi un passatge segur per als milers de persones que es juguen la vida fugint de la guerra i que no tenen res més a perdre que això, la seva pròpia vida.
“DESCODIFICANT ESTAT ISLÀMIC”
Cadascuna de les accions terrorífiques de l’Estat Islàmic (EI) s’acompanya d’una acurada posada en escena de vídeos amb el propòsit de terroritzar les audiències occidentals dels informatius occidentals i inflamar els musulmans. Abans de ser una màquina de guerra, EI és una enorme maquinària de propaganda que dóna feina a més de 100 tècnics occidentals, amb 40 programadors i empreses de producció professional. I cal tenir en compte que allò que arriba a les nostres pantalles és només una petita part dels centenars de clips publicats diàriament a la xarxa. Durant dos anys, set especialistes en diferents disciplines -estratègies militars, finances i tecnologies de la informació –han escanejat el laberint de la Xarxa, supervisat més de 5.000 xarxes socials de comptes de seguidors d’EI a tot el món i han descarregat i analitzat hores de continguts. Ha inventat EI un nou “format”? No exactament. La seva mortífera “programació” està feta de codis de comunicació, normes i formats ja inventats i provats pel seu gran enemic: Occident. “Descodificant Estat Islàmic” (“Descoding ISIS”) és el resultat d’aquest treball. I allò que ens revela el documental és una organització tan coneixedora dels mitjans de comunicació com sanguinària.
Continua al següent missatge