A 'SEGLE XX' reincidim una setmana més en la temàtica portuguesa amb un documental de l'any 2002 que porta per títol El tercer front. Moçambic 1964-1974. Es tracta d'una excel·lent evocació, elaborada gràcies a desenes de testimonis, sobre la guerra colonial en aquell territori africà.
Amb una superfície de 784.000 quilòmetres quadrats i 8 milions d'habitants, entre ells uns 200.000 colons blancs, el Moçambic portuguès és una colònia pròspera i rendible que, a principis dels anys 60, ha assolit un grau considerable de desenvolupament econòmic, a costa d'una aguda explotació de la mà d'obra africana. Això, i el procés inexorable de la descolonització de l'Àfrica negra, nodreixen els moviments nacionalistes locals, que cristal·litzen el juny de 1962 en la creació del Front d'Alliberament de Moçambic, el FRELIMO. Amb base logística a Tanzània i el suport d'Algèria o Xina, el Front inicia el setembre de 1964 la lluita armada a les regions poc poblades del nord.
Per al règim salazarista, l'esclat d'una tercera rebel·lió independentista en el seu imperi africà -la primera havia estat a Angola, la segona a Guinea- no esquerda en absolut la ferma voluntat de conservar íntegres les possessions ultramarines. Així, doncs, Lisboa desplega a Moçambic un repertori clàssic de mesures antiinsurgents. D'una banda, decreta la concentració forçosa de la població civil en "poblats estratègics" vigilats; de l'altra, procura ocultar o minimitzar el conflicte a l'opinió portuguesa; també recórre a la guerra bruta amb l'assassinat, el febrer de 1969, del líder del FRELIMO, Eduardo Mondlane, a qui substituïrà Samora Machel.
Comandant en cap portuguès a Moçambic des del 1969 i fins al 1973, el general Kaulza de Arriaga impulsa l'africanització del conflicte (recluta fins a 40.000 soldats negres, la meitat dels efectius totals), practica una guerra "a l'americana", potenciant les forces especials i l'ús d'helicòpters, i estreny la col·laboració militar amb els règims racistes de Sudàfrica i Rhodèsia, mentre s'esforça a protegir la construcció de la gran presa de Cabora Bassa, sobre el riu Zambeze.
Tanmateix, l'èxit relatiu d'aquestes tàctiques no pot capgirar el sentit de la història, ni evitar que sectors creixents de l'església catòlica moçambiquenya i el mateix Pau VI critiquin la repressió colonial, ni impedir el progressiu equilibri militar entre el FRELIMO i l'exèrcit portuguès. Sobretot, l'immobilisme de Marcello Caetano avorta qualsevol solució negociada, condemna les desmoralitzades tropes portugueses a una guerra sense fi i les empeny cap al 25 d'abril: només un canvi de règim a Lisboa farà possible el retorn honorable a casa.