El segon capítol de la sèrie documental francesa Mao, una història xinesa, que els convidem a veure aquesta setmana, porta per significatiu i ben triat títol "L'aprenent de bruixot", i recórre els anys de 1945 a 1959.
La victòria aliada en la Segona Guerra Mundial va trobar una Xina teòricament vencedora, però pràcticament dividida en dos sistemes polítics i econòmics irreconciliables, amb dos exèrcits rivals i dos líders al·lèrgics al compromís: el generalíssim Chiang Kai-chek i el secretari general Mao Zedong. Mentre la política de blocs despuntava a l'horitzó, la guerra civil xinesa va reprendre el 1946, i els comunistes la van guanyar en tres anys gràcies a la motivació i la solidesa del seu Exèrcit d'Alliberament Popular enfront de la baixa moral, la corrupció econòmica i la descomposició política del règim nacionalista. Després d'haver conquerit Pequin el gener de 1949, aquell 1 d'octubre Mao hi proclamava la República Popular de la Xina, i s'erigia en líder totpoderós de 582 milions d'éssers humans.
De portes enfora, la lluna de mel que s'establí tot seguit entre Pequin i Moscou, la implicació xinesa en la Guerra de Corea i, al mateix temps, el seu protagonisme en la naixença del moviment dels No Aliniats, tot això va enfortir el rol internacional de la Xina Roja. Després de la mort de Stalin i de l'inici del desglaç soviètic, però, Mao va voler accelerar la transformació revolucionària del seu país i, al mateix temps, subratllar l'originalitat del model xinès. Això sí: poeta aficionat com era, es va complaure a batejar els successius experiments polítics, econòmics o socials que engegava amb noms lírics i d'allò més suggestius.
El primer d'aquests assajos, la primavera del 1957, va rebre l'etiqueta de Moviment de les Cent Flors. Pretenia ser una incitació al pluralisme d'idees i projectes, una obertura a la crítica i a la discrepància ideològica, però es va transformar molt aviat en una purga d'intel·lectuals dits "de dretes": entre 400.000 i 700.000 quadres, el 10 % dels intel·lectuals, tècnics i enginyers xinesos, van ser desterrats o reclosos en camps de treball durant una vintena d'anys.
Després, a partir de 1958, va ser l'hora del Gran Salt Endavant. Es tractava, al mateix temps, de col·lectivitzar completament la vida rural i d'industrialitzar de cop el país, tot plegat sense mitjans tècnics ni inversions addicionals, només per un esforç de voluntarisme i de sacrifici de centenars de milions de persones. Com deia una consigna de l'època, "la voluntat és mestressa de les coses". Durant alguns mesos, la sistemàtica falsificació de les estadístiques va fer creure als dirigents que aquell experiment delirant podia sortir bé.