Qui creu en Bòsnia i Hercegovina? De què van servir els més de tres anys de guerra -entre el 1992 i el 1995- i els dotze anys de postguerra? Esclatarien un altre cop les hostilitats si la policia i l'exèrcit internacionals abandonessin la zona?
Aquest cap de setmana s'acaba el termini que les Nacions Unides tenien per decidir sobre el futur estatus de Kosovo, la província sèrbia que a partir d'ara, i segons quina sigui la decisió de l'ONU, podria independitzar-se. Una decisió d'aquesta magnitud influirà a tota la zona, però especialment a Bòsnia i Hercegovina, on els nacionalistes serbis pretenen que una part de Bòsnia -on ells viuen- passi a formar part de Sèrbia. Aquesta mesura compensatòria no es descarta. Flota en l'aire, es respira en l'ambient enrarit d'una Bòsnia en què croats, musulmans i serbis conviuen amb desgana i amb una idea del futur que no convergeix i que de vegades fa que tornin a sonar els tambors de guerra.
El reportatge "Bòsnia, malferida" navega entre el pessimisme d'uns i l'optimisme d'altres. És veritat que s'han fet avanços cap a convivència, però, a la pràctica, Bòsnia és avui un país dividit amb unes línies divisòries que recorden massa les de l'alto el foc i els consegüents Acords de Pau de Dayton, l'any 1995.
Les preguntes s'amunteguen quan es visita Bòsnia: segueix sent Sarajevo una ciutat multiètnica i tolerant, o s'han imposat els nacionalistes musulmans? Seran més tolerants els bosnians quan siguin capturats Mladic i Karadzic, reclamats per crims contra la humanitat pel Tribunal Internacional de la Haia? Algú els busca?
El difícil equilibri entre les tres nacionalitats que conviuen a Bòsnia -ortodoxos serbis, catòlics croats i autòctons musulmans- s'ha sustentat, durant aquests dotze anys de postguerra, en les imposicions estrangeres (l'ONU i la Unió Europea) i en un fenomen únic: Bòsnia té tres presidents, un de cada confessió, però aquest govern col·lectiu està permanentment en crisi, sovint per les mateixes raons que van precipitar el començament de la guerra.
Hi ha espai per a l'optimisme i també raons per al pessimisme, i així ho fan entendre -al llarg del reportatge- els copresidents bosnians i diversos ciutadans del carrer, sobre les esperances dels quals plana encara la tràgica ombra de les atrocitats viscudes. En aquest sentit, cal destacar -entre els variats personatges de "Bòsnia, malferida"- Nura, una refugiada musulmana víctima de la neteja ètnica i de les matances de Srebrenica (una dels centenars de milers, perquè a Bòsnia gairebé ningú ha tornat, i la neteja ètnica s'ha consumat). Nura és la mare d'Aznan, un jove de vint anys assassinat pel grup paramilitar serbi Skorpions. Aquest grup va filmar -per pura diversió- aquesta i altres morts, però, ara, aquest vídeo -que s'inclou parcialment en el reportatge- ha remogut les consciències de moltes persones de Sèrbia, un país que fins ara s'estimava més negar l'evidència d'estar implicat en la gestació i la continuació de la guerra al país veí, Bòsnia. El vídeo ha sortit a la llum en un moment en què, ara sí, el govern de Belgrad sembla disposat a col·laborar amb el Tribunal Internacional de la Haia. L'actual president serbi, Tadic, al llarg del reportatge reconeix que el seu país està obligat a capturar el general Mladic, màxim responsable de les matances de Srebrenica, tot i que dient això corri perill la seva pròpia vida a causa de les amenaces dels grups radicals del nacionalisme serbi.
El general Mladic l'han vist a Belgrad en diverses ocasions des que se'n va ordenar la captura. Malgrat això, Tadic es desmarca de l'obligació de trobar Radovan Karadzic, el principal acusat pels horrors a Bòsnia, el germà del qual, Luka Karadjic, també és entrevistat al llarg del reportatge. L'excusa oficial del govern de Belgrad és la falta d'evidències sobre la presència de Karadzic en territori serbi des que va acabar el conflicte. Luka, el germà d'aquest, desconfia de Tadic, a qui considera un president traïdor del poble serbi, i tem per la captura imminent del seu germà, Radovan Karadzic, "l'home més buscat de l'antiga Iugoslàvia".
A l'altra banda de la frontera, però, encara són molts els serbobosnians que admiren Radovan Karadzic i el general Mladic, i les seves fotografies, vídeos i altres "souvenirs" es venen a plena llum del dia en llocs en què van passar fets tan tràgics com la matança de 8.000 homes a Srebrenica. Aquest terror psicològic impossibilita el retorn dels refugiats i retarda la creació del país que van redissenyar els Acords de Pau de Dayton.
El documental, en definitiva, ens acosta a Bòsnia dotze anys després de la guerra i ens permet endevinar un país difícil però no impossible. Presidents, fiscals de delictes contra la humanitat, víctimes, especialistes en fosses comunes -fosses que continuen apareixent, tal i com testifica el reportatge- i joves aliens al conflicte que el seu país va viure fa més d'una dècada conformen el mosaic d'un país al qual el destí hauria de mimar perquè no es reobrin les ferides mal curades.
És un reportatge de Carles Bosch i Roser Oliver. La imatge és de Ferran Prat.
Dades tècniques
Vídeo: TDTrip, 704x400 (16:9), 25fps, xvid, 1090kbps
Àudio: TDTrip, 96kbps, 48kHz, mp3 (cbr), mono
Durada: 44 minuts
Mida: 375MB