30 minuts
Temporada 2017-2018
DVBrip català
Temporada 2017-2018
DVBrip català
"30 minuts" obrim aquesta trenta-tresena temporada com a referència informativa amb el mateix objectiu de sempre: acostar-se a les diverses realitats i als seus protagonistes amb el màxim rigor i profunditat.
A banda de seguir posant l'accent en les temàtiques socials, econòmiques i polítiques que preocupen els ciutadans, aquesta temporada el programa vol ser molt més present en els fets, alguns d'excepcionals, que s'han viscut i es viuran a Catalunya, i donar una resposta als grans temes de l'actualitat catalana i de la resta del món.
En paral·lel als temes més vinculats a l'actualitat, des del "30 minuts" seguirem treballant en reportatges que analitzaran en profunditat els grans reptes de la humanitat (els efectes del canvi climàtic, les desigualtats econòmiques i socials, els conflictes violents i les seves conseqüències...) i en treballs d'investigació periodística que aportin la màxima informació sobre els episodis més foscos viscuts els últims temps.
I volem fer-ho amb tots vosaltres, per això us convidem a seguir-nos, cada diumenge, al "30 minuts".
Carles Solà
director "30 minuts"
A banda de seguir posant l'accent en les temàtiques socials, econòmiques i polítiques que preocupen els ciutadans, aquesta temporada el programa vol ser molt més present en els fets, alguns d'excepcionals, que s'han viscut i es viuran a Catalunya, i donar una resposta als grans temes de l'actualitat catalana i de la resta del món.
En paral·lel als temes més vinculats a l'actualitat, des del "30 minuts" seguirem treballant en reportatges que analitzaran en profunditat els grans reptes de la humanitat (els efectes del canvi climàtic, les desigualtats econòmiques i socials, els conflictes violents i les seves conseqüències...) i en treballs d'investigació periodística que aportin la màxima informació sobre els episodis més foscos viscuts els últims temps.
I volem fer-ho amb tots vosaltres, per això us convidem a seguir-nos, cada diumenge, al "30 minuts".
Carles Solà
director "30 minuts"
Capturador principal: naroatna
Suplents: Petiso, r5004
Dades tècniques
Durada: 30 minuts aprox.
Mida: 300 MB
Vídeo: XviD, 1296 kbps, 704x396,
Àudio: MP3, 128 kbps, 48000Hz, estèreo
E-links:
30 minuts (2017.09.17) Entre els nostres (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Un mes després dels atacs ens centrem a explicar l'impacte que ha causat que els autors materials dels atemptats fossin un imam i deu joves de Ripoll.
Més informació
L'actualitat informativa és tan voraç que sembla que el doble atemptat de Barcelona i Cambrils hagi quedat molt llunyà, però avui tot just ha passat un mes. Encara estem impactats i mirem amb certa estupefacció aquest terrorisme de causes tan complexes i que malauradament, de moment, no té aturador.
Hem estat treballant tres setmanes recorrent de punta a punta el país a través de la cartografia de l'atemptat - Ripoll- Barcelona -Cambrils - Alcanar - i hem pogut constatar l'impacte emocional que ha causat també entre aquells que coneixien els terroristes.
Una de les idees recurrents i coincidents que ens han comentat educadors, professors, companys d'institut i de feina ha estat que els 10 joves estaven plenament integrats: parlaven la llengua, s'estaven formant i treballant i tenien certes perspectives de futur. Tots ells formaven part de les segones generacions d'immigrants, compartien aficions i temps lliure amb companys autòctons i no vivien a cap gueto. A més, entre els terroristes, hi havia vincles familiars, d'amistat, des de la infantesa, i de veïnatge. Circumstàncies que van donar més cohesió al grup, que evitaven la dissidència i qualsevol deserció del projecte comú.
Les seves biografies no són gaire diferents de la de Mohamed Jarmoune, un italià d'origen marroquí que va créixer a la província de Brescia. També fill d'immigrants, tenia una feina ben remunerada i aparentment estava integrat. Tot i la seva gens menyspreable situació social i econòmica va patir un procés de radicalització violenta a través de les xarxes socials fins al punt que el van detenir en el moment de planejar un atemptat contra una sinagoga de Milà l'any 2012. Aquests exemples evidencien que la integració i els processos de radicalització són compatibles.
En el cas dels individus de Ripoll, el que realment ens ha de preocupar és la presència d'agents de radicalització que poden activar, accelerar i agreujar que aquests processos s'acabin convertint en violents. Perquè, en realitat, què fa que aquest fenomen tingui lloc en unes zones del país i en d'altres no, malgrat tenir potencialment els mateixos perfils de població? La resposta és la presència d'un agent de radicalització.
A l'espera que les investigacions acabin resolent tots els fils que encara queden per estirar, Abdeluaki es-Satti és el principal responsable de la radicalització dels joves. Per això, ens sembla de vital importància conèixer amb profunditat la trajectòria cronològica i ideològica d'aquest individu. Només així podrem desactivar d'altres Abdeluakis es-Satti que comparteixin les mateixes intencions.
Segons les nostres primeres indagacions, Es-Satti arriba a Catalunya almenys l'any 2000 i, algunes declaracions dels encausats en l'anomenada Operació Chacal, s'assenyala que exerceix d'imam. A Vilanova i la Geltrú comparteix domicili amb Belgacem Bellill, que s'immolaria a Nasiriya el 12 de novembre del 2003 en un atac contra una caserna de carrabiners.
A finals del 2005, se sospita de la seva vinculació amb persones relacionades amb els atemptats de Casablanca i l'any següent es relaciona amb un nucli de fidels que es queden després de la pregària a la mesquita de Vilanova i la Geltrú, on es comenta que és necessari fer el que ells entenen com a Jihad a l'Iraq, a l'Afganistan i a Palestina.
El seu passat també està marcat pel tràfic de drogues, per l'estafa a veïns i coneguts i per múltiples viatges entre Catalunya, el Marroc i Bèlgica, on fa nombrosos contactes personals. La nostra hipòtesi de treball és que la seva radicalització religiosa és un procés lent i gradual, més d'una dècada, i el seu pas cap a la violència respon a un projecte personal a llarg termini minuciosament pensat.
Sabem que l'any 2009 viu a Segur de Calafell, on interpreta la seva concepció de l'Islam rigorosament. Vesteix gel·laba, porta barba llarga i evita mirar els ulls a les dones. La seva esposa segueix el mateix patró. Vesteix el nicab negre i no es barreja entre els homes.
El gener de 2010, detingut a Ceuta per tràfic de drogues i ingressat al Centre Penitenciari de Castelló, el seu rostre ha canviat. Encara que no podem precisar en qui moment, ja no porta barba i vesteix de manera occidental. En aquest sentit, ni tan sols es considera necessari que el seu nom passi a formar part del fitxer FIES, en què s'inclouen els interns que mereixen un especial seguiment per la seva vinculació amb el terrorisme.
Un cop fora de la presó, l'abril del 2014, aconsegueix anul·lar la seva ordre d'expulsió argumentant l'arrelament laboral i els esforços per integrar-se a Espanya.
Des de la seva sortida de la presó, creiem que té clar quin és el seu objectiu: aconseguir formar un grup amb qui, valent-se dels seus contactes, planejar un atemptat prou mortífer com per justificar i legitimar la seva visió bel·licosa de l'Islam. En un dels documents localitzats a la casa d'Alcanar, els terroristes de Barcelona i Cambrils es definien a sí mateixos com a soldats d'Estat Islàmic a l'Al-Andalus, una denominació similar a la dels terroristes de l'11-M que es feien dir brigada de l'Al-Andalus.
El relat cronològic d'Es-Satti, encara amb moltes llacunes, continua el 13 de novembre del 2014. Sabem que intenta convertir-se en imam en un oratori de Catalunya i que, de nou, entre el gener i el març de 2016 fa el mateix a Bèlgica. En els dos casos, les juntes respectives desconfien d'ell i, quan saben que té antecedents per tràfic de drogues, a través d'informacions policials, desisteixen de contractar-lo. No passa el mateix a Ripoll. Cap dels cossos policials alerta de l'historial d'Es-Satti a les juntes dels oratori i, tot seguit, es produeixen una sèrie de despropòsits que li permetran actuar amb tota impunitat.
Segons assegura l'entorn, ningú desconfia de l'imam que sap cantar l'Alcorà de memòria, fa una vida discreta i mostra un perfil baix. De fet, segueix al peu de la lletra alguns dels manuals que han popularitzat tant Al-Qaeda com Daesh. Es tracta de documents, que es poden trobar fàcilment a la xarxa, en què es fa creure als seus seguidors que han d'actuar com a espies a Occident i portar una doble vida. Com s'han de comportar i barrejar entre els europeus? Quins hàbits han de mostrar públicament? Quines mesures de seguretat han de prendre per no ser interceptats pels cossos policials?
Instruccions clares i precises que evidencien que Es-Satti no només coneixia, sinó que va assimilar plenament. De fet, en un dels domicilis registrats dels encausats en l'operació Chacal, s'hi va localitzar el manual de seguretat d'Al-Qaeda.
Amb aquests precedents, doncs, ens atrevim a afirmar que s'havia fet seva una de les accepcions de l'anomenada taquiya, l'acte de dissimular les pròpies creences religioses. Una pràctica que els grups d'Al-Qaeda i Daesh s'han fet seva en nom d'aquesta concepció bel·licosa de l'Islam que estan utilitzant per aconseguir els seus objectius militars.
A mesura que anem assimilant com el 17-O ha canviat la percepció de la nostra seguretat, ara en cal temps. Temps per continuar treballant i reconstruint els fets precisos a l'entorn de la figura de l'agent de radicalització i de la investigació, però també temps per tenir una necessària perspectiva històrica d'aquests fets. Una distància tant amb els fets com amb l'impacte emocional que ens ha de permetre reflexionar per saber com hem de neutralitzar aquest discurs de la por i del tot s'hi val per una visió extremista i bel·licista.
Mentrestant, Europa manté l'alerta terrorista davant d'una amenaça que difícilment es pot prevenir i un mes després dels atemptats, Ripoll encara s'està recuperant de la commoció. A pesar de les moltes preguntes que ens fem a l'entorn del procés de radicalització dels nois i d'Es-Satti, o bé, de les connexions internacionals de la investigació, n'hi ha dues que són especialment rellevants i immediates: Com podem superar la desconfiança que ha generat l'atemptat? Com neutralitzar el missatge d'aquells que legitimen la violència, però també d'aquells altres que condemnen tota la comunitat musulmana?
Fernando Reinares, del Reial Institut Elcano, ens deia que els atemptats poden accentuar la fractura perquè, de fet, es tracta d'una jihad per dividir-nos davant de la desmembració territorial del califat. I, en aquest sentit, la batalla real, que ens toca de més a prop no és només als carrers de les capitals europees, sinó en les ments i en els cors d'aquells que creuen fermament que la violència es pot legitimar en nom de Déu.
Hem estat treballant tres setmanes recorrent de punta a punta el país a través de la cartografia de l'atemptat - Ripoll- Barcelona -Cambrils - Alcanar - i hem pogut constatar l'impacte emocional que ha causat també entre aquells que coneixien els terroristes.
Una de les idees recurrents i coincidents que ens han comentat educadors, professors, companys d'institut i de feina ha estat que els 10 joves estaven plenament integrats: parlaven la llengua, s'estaven formant i treballant i tenien certes perspectives de futur. Tots ells formaven part de les segones generacions d'immigrants, compartien aficions i temps lliure amb companys autòctons i no vivien a cap gueto. A més, entre els terroristes, hi havia vincles familiars, d'amistat, des de la infantesa, i de veïnatge. Circumstàncies que van donar més cohesió al grup, que evitaven la dissidència i qualsevol deserció del projecte comú.
Les seves biografies no són gaire diferents de la de Mohamed Jarmoune, un italià d'origen marroquí que va créixer a la província de Brescia. També fill d'immigrants, tenia una feina ben remunerada i aparentment estava integrat. Tot i la seva gens menyspreable situació social i econòmica va patir un procés de radicalització violenta a través de les xarxes socials fins al punt que el van detenir en el moment de planejar un atemptat contra una sinagoga de Milà l'any 2012. Aquests exemples evidencien que la integració i els processos de radicalització són compatibles.
En el cas dels individus de Ripoll, el que realment ens ha de preocupar és la presència d'agents de radicalització que poden activar, accelerar i agreujar que aquests processos s'acabin convertint en violents. Perquè, en realitat, què fa que aquest fenomen tingui lloc en unes zones del país i en d'altres no, malgrat tenir potencialment els mateixos perfils de població? La resposta és la presència d'un agent de radicalització.
A l'espera que les investigacions acabin resolent tots els fils que encara queden per estirar, Abdeluaki es-Satti és el principal responsable de la radicalització dels joves. Per això, ens sembla de vital importància conèixer amb profunditat la trajectòria cronològica i ideològica d'aquest individu. Només així podrem desactivar d'altres Abdeluakis es-Satti que comparteixin les mateixes intencions.
Segons les nostres primeres indagacions, Es-Satti arriba a Catalunya almenys l'any 2000 i, algunes declaracions dels encausats en l'anomenada Operació Chacal, s'assenyala que exerceix d'imam. A Vilanova i la Geltrú comparteix domicili amb Belgacem Bellill, que s'immolaria a Nasiriya el 12 de novembre del 2003 en un atac contra una caserna de carrabiners.
A finals del 2005, se sospita de la seva vinculació amb persones relacionades amb els atemptats de Casablanca i l'any següent es relaciona amb un nucli de fidels que es queden després de la pregària a la mesquita de Vilanova i la Geltrú, on es comenta que és necessari fer el que ells entenen com a Jihad a l'Iraq, a l'Afganistan i a Palestina.
El seu passat també està marcat pel tràfic de drogues, per l'estafa a veïns i coneguts i per múltiples viatges entre Catalunya, el Marroc i Bèlgica, on fa nombrosos contactes personals. La nostra hipòtesi de treball és que la seva radicalització religiosa és un procés lent i gradual, més d'una dècada, i el seu pas cap a la violència respon a un projecte personal a llarg termini minuciosament pensat.
Sabem que l'any 2009 viu a Segur de Calafell, on interpreta la seva concepció de l'Islam rigorosament. Vesteix gel·laba, porta barba llarga i evita mirar els ulls a les dones. La seva esposa segueix el mateix patró. Vesteix el nicab negre i no es barreja entre els homes.
El gener de 2010, detingut a Ceuta per tràfic de drogues i ingressat al Centre Penitenciari de Castelló, el seu rostre ha canviat. Encara que no podem precisar en qui moment, ja no porta barba i vesteix de manera occidental. En aquest sentit, ni tan sols es considera necessari que el seu nom passi a formar part del fitxer FIES, en què s'inclouen els interns que mereixen un especial seguiment per la seva vinculació amb el terrorisme.
Un cop fora de la presó, l'abril del 2014, aconsegueix anul·lar la seva ordre d'expulsió argumentant l'arrelament laboral i els esforços per integrar-se a Espanya.
Des de la seva sortida de la presó, creiem que té clar quin és el seu objectiu: aconseguir formar un grup amb qui, valent-se dels seus contactes, planejar un atemptat prou mortífer com per justificar i legitimar la seva visió bel·licosa de l'Islam. En un dels documents localitzats a la casa d'Alcanar, els terroristes de Barcelona i Cambrils es definien a sí mateixos com a soldats d'Estat Islàmic a l'Al-Andalus, una denominació similar a la dels terroristes de l'11-M que es feien dir brigada de l'Al-Andalus.
El relat cronològic d'Es-Satti, encara amb moltes llacunes, continua el 13 de novembre del 2014. Sabem que intenta convertir-se en imam en un oratori de Catalunya i que, de nou, entre el gener i el març de 2016 fa el mateix a Bèlgica. En els dos casos, les juntes respectives desconfien d'ell i, quan saben que té antecedents per tràfic de drogues, a través d'informacions policials, desisteixen de contractar-lo. No passa el mateix a Ripoll. Cap dels cossos policials alerta de l'historial d'Es-Satti a les juntes dels oratori i, tot seguit, es produeixen una sèrie de despropòsits que li permetran actuar amb tota impunitat.
Segons assegura l'entorn, ningú desconfia de l'imam que sap cantar l'Alcorà de memòria, fa una vida discreta i mostra un perfil baix. De fet, segueix al peu de la lletra alguns dels manuals que han popularitzat tant Al-Qaeda com Daesh. Es tracta de documents, que es poden trobar fàcilment a la xarxa, en què es fa creure als seus seguidors que han d'actuar com a espies a Occident i portar una doble vida. Com s'han de comportar i barrejar entre els europeus? Quins hàbits han de mostrar públicament? Quines mesures de seguretat han de prendre per no ser interceptats pels cossos policials?
Instruccions clares i precises que evidencien que Es-Satti no només coneixia, sinó que va assimilar plenament. De fet, en un dels domicilis registrats dels encausats en l'operació Chacal, s'hi va localitzar el manual de seguretat d'Al-Qaeda.
Amb aquests precedents, doncs, ens atrevim a afirmar que s'havia fet seva una de les accepcions de l'anomenada taquiya, l'acte de dissimular les pròpies creences religioses. Una pràctica que els grups d'Al-Qaeda i Daesh s'han fet seva en nom d'aquesta concepció bel·licosa de l'Islam que estan utilitzant per aconseguir els seus objectius militars.
A mesura que anem assimilant com el 17-O ha canviat la percepció de la nostra seguretat, ara en cal temps. Temps per continuar treballant i reconstruint els fets precisos a l'entorn de la figura de l'agent de radicalització i de la investigació, però també temps per tenir una necessària perspectiva històrica d'aquests fets. Una distància tant amb els fets com amb l'impacte emocional que ens ha de permetre reflexionar per saber com hem de neutralitzar aquest discurs de la por i del tot s'hi val per una visió extremista i bel·licista.
Mentrestant, Europa manté l'alerta terrorista davant d'una amenaça que difícilment es pot prevenir i un mes després dels atemptats, Ripoll encara s'està recuperant de la commoció. A pesar de les moltes preguntes que ens fem a l'entorn del procés de radicalització dels nois i d'Es-Satti, o bé, de les connexions internacionals de la investigació, n'hi ha dues que són especialment rellevants i immediates: Com podem superar la desconfiança que ha generat l'atemptat? Com neutralitzar el missatge d'aquells que legitimen la violència, però també d'aquells altres que condemnen tota la comunitat musulmana?
Fernando Reinares, del Reial Institut Elcano, ens deia que els atemptats poden accentuar la fractura perquè, de fet, es tracta d'una jihad per dividir-nos davant de la desmembració territorial del califat. I, en aquest sentit, la batalla real, que ens toca de més a prop no és només als carrers de les capitals europees, sinó en les ments i en els cors d'aquells que creuen fermament que la violència es pot legitimar en nom de Déu.
30 minuts (2017.09.24) Setge al referèndum (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Especial "30 minuts" sobre l'estat d'excepcionalitat que està vivint el país després de la intervenció "de facto" de les institucions catalanes. Descrivim com s'està produint aquesta intervenció per part de l'Estat i la reacció ciutadana.
Més informació
Amb l'aprovació de la Llei del Referèndum i la firma del decret de convocatòria, el 6 de setembre va començar el compte enrere del calendari cap a l'1 d'octubre.
La resposta de l'Estat a l'aprovació d'aquesta llei i la de Transitorietat Jurídica, va ser immediata. En poques hores, el Tribunal la va suspendre, i, per tant, va començar la persecució dels actes destinats a la seva materialització. La Guàrdia Civil va entrar a una primera impremta de Constantí, buscant-hi material sobre el referèndum. A aquesta primera acció va seguir el registre al setmanari "El Vallenc" i a altres impremtes, a les redaccions de mitjans digitals, empreses de missatgeria i locals de partits i entitats sobiranistes. Paral·lelament al fet de requisar material, el ministeri fiscal va citar a declarar com a investigats prop de 800 alcaldes dels ajuntaments, que van mostrar la seva disposició a col·laborar amb el govern en l'organització de l'1-O.
El punt més àlgid va ser l'entrada, aquest dimecres, en diverses conselleries i la detenció de 15 alts càrrecs i tècnics de la Generalitat. La resposta ciutadana a les accions de la justícia espanyola ha estat constant, creixent i pacífica durant aquests dies, omplint, cada cop més massivament, carrers i places i convertint-los en el punt de mira de tot el món. El 30 minuts "Setge al referèndum" ens acosta des del testimoni de persones anònimes que han participat en els actes a favor del referèndum i contra l'acció de l'Estat, fins als màxims responsables de les institucions catalanes per saber com s'han desenvolupat aquests primers dies d'una campanya que s'ha convertit en un veritable pols entre una gran part de la ciutadania catalana i l'estat espanyol. La resposta al setge de l'Estat al referèndum ha estat la de la gent que reclama poder votar el diumenge 1 d'octubre.
Un reportatge de Santiago Torres i Ramon Vallès
Imatge David Bou
Muntatge Carles Señalada
Producció Sandra Rierola
Documentació Montse Bailac.
La resposta de l'Estat a l'aprovació d'aquesta llei i la de Transitorietat Jurídica, va ser immediata. En poques hores, el Tribunal la va suspendre, i, per tant, va començar la persecució dels actes destinats a la seva materialització. La Guàrdia Civil va entrar a una primera impremta de Constantí, buscant-hi material sobre el referèndum. A aquesta primera acció va seguir el registre al setmanari "El Vallenc" i a altres impremtes, a les redaccions de mitjans digitals, empreses de missatgeria i locals de partits i entitats sobiranistes. Paral·lelament al fet de requisar material, el ministeri fiscal va citar a declarar com a investigats prop de 800 alcaldes dels ajuntaments, que van mostrar la seva disposició a col·laborar amb el govern en l'organització de l'1-O.
El punt més àlgid va ser l'entrada, aquest dimecres, en diverses conselleries i la detenció de 15 alts càrrecs i tècnics de la Generalitat. La resposta ciutadana a les accions de la justícia espanyola ha estat constant, creixent i pacífica durant aquests dies, omplint, cada cop més massivament, carrers i places i convertint-los en el punt de mira de tot el món. El 30 minuts "Setge al referèndum" ens acosta des del testimoni de persones anònimes que han participat en els actes a favor del referèndum i contra l'acció de l'Estat, fins als màxims responsables de les institucions catalanes per saber com s'han desenvolupat aquests primers dies d'una campanya que s'ha convertit en un veritable pols entre una gran part de la ciutadania catalana i l'estat espanyol. La resposta al setge de l'Estat al referèndum ha estat la de la gent que reclama poder votar el diumenge 1 d'octubre.
Un reportatge de Santiago Torres i Ramon Vallès
Imatge David Bou
Muntatge Carles Señalada
Producció Sandra Rierola
Documentació Montse Bailac.
30 minuts (2017.10.08) Els dies clau (DVBrip català per r5004 i naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Moltes gràcies r5004 !!Aquestes dues setmanes, Catalunya està escrivint una pàgina de la història sense precedents.
Més informació
Aquestes dues setmanes, Catalunya està escrivint una pàgina de la història sense precedents.
El que s'ha viscut als carrers ho sabem sobradament i ho ha pogut veure tot el món, però mentre els esdeveniments se succeïen de manera vertiginosa, els actors principals d'aquest moment històric han hagut de prendre decisions i treballar, cadascú des del seu lloc, amb inquietud, amb il·lusió i també amb preocupació, un dia a dia que marcarà el futur com a país.
Els equips del "30 minuts" han estat al costat del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i el vicepresident, Oriol Junqueras, però també dels consellers d'Exteriors i d'Interior, Romeva i Forn; el delegat del govern espanyol, Enric Millo; els dirigents de l'ANC i Òmnium Cultural, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, i l'alcaldessa Ada Colau o l'alcalde socialista de Viladecans, entre molts altres protagonistes d'aquests dies.
Amb ells hem compartit els moments més impactants des de fa dècades i ens han fet arribar com ho han viscut i el que han sentit davant dels esdeveniments d'aquests dies clau.
El que s'ha viscut als carrers ho sabem sobradament i ho ha pogut veure tot el món, però mentre els esdeveniments se succeïen de manera vertiginosa, els actors principals d'aquest moment històric han hagut de prendre decisions i treballar, cadascú des del seu lloc, amb inquietud, amb il·lusió i també amb preocupació, un dia a dia que marcarà el futur com a país.
Els equips del "30 minuts" han estat al costat del president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i el vicepresident, Oriol Junqueras, però també dels consellers d'Exteriors i d'Interior, Romeva i Forn; el delegat del govern espanyol, Enric Millo; els dirigents de l'ANC i Òmnium Cultural, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, i l'alcaldessa Ada Colau o l'alcalde socialista de Viladecans, entre molts altres protagonistes d'aquests dies.
Amb ells hem compartit els moments més impactants des de fa dècades i ens han fet arribar com ho han viscut i el que han sentit davant dels esdeveniments d'aquests dies clau.
30 minuts (2017.10.15) Persones no humanes (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Els zoos, en ple s. XXI, tenen sentit perquè han de transformar-se per transformar la societat.
Més informació
La societat demana transformar els zoos i desprendre's del concepte d'exhibició d'animals; es tracta de fer una transició basada a potenciar tres grans eixos: la conservació, la recerca i l'educació.
"Els zoos, en ple segle XXI, tenen sentit perquè han de transformar-se per transformar la societat i posar l'èmfasi en els problemes que els humans hem generat i ajudar a mantenir els hàbitats i que les espècies siguin viables en el seu medi."
Amb aquestes paraules de Carme Maté arrenca el 30 minuts d'aquesta setmana. La Carme va ser directora del Zoo de Barcelona i ara ha rebut l'encàrrec de l'Ajuntament de coordinar un debat social per saber com volen que sigui el zoo els ciutadans de Barcelona.
En el centre d'aquesta discussió, un dels animals més emblemàtics: els dofins. L'Ajuntament ha renunciat al projecte de construir un nou delfinari i ha decidit buscar-los una nova localització que els garanteixi més benestar.
Hem acompanyat una delegació de l'Ajuntament a visitar un refugi per a cetacis a l'illa grega de Lipsi. Traslladar uns dofins nascuts en captivitat a un espai natural seria una experiència pionera plena d'incerteses i que obriria el camí a altres ciutats o països que, com Barcelona, es declaren lliures de cetacis en captivitat.
Fruit també d'aquesta nova sensibilitat social pels drets dels animals, a milers de quilòmetres una altra ciutat vol transformar el seu zoo. A Mendoza, a l'Argentina, coneixerem el cas inèdit d'una ximpanzé, la Cecilia.
Amb la mort dels seus companys de gàbia, la Cecilia es va quedar sola i va caure en una depressió. Una associació pels drets dels animals va presentar un "habeas corpus" denunciant una detenció il·legítima, perquè considera que la Cecilia no havia comès cap delicte. Una jutgessa el va acceptar, en va decretar el trasllat a un refugi i la va declarar subjecte de dret no humà.
La societat demana transformar els zoos i desprendre's del concepte d'exhibició d'animals. Tal com explica Sito Alarcón, el nou director del Zoo de Barcelona, es tracta de fer una transició basada a potenciar tres grans eixos: la conservació, la recerca i l'educació.
Un reportatge de Lluís Jené
Muntatge: Moisés Casanovas
Producció: Carles Fernández
Un reportatge de Televisió de Catalunya amb la col·laboració de Lluís Jené.
"Els zoos, en ple segle XXI, tenen sentit perquè han de transformar-se per transformar la societat i posar l'èmfasi en els problemes que els humans hem generat i ajudar a mantenir els hàbitats i que les espècies siguin viables en el seu medi."
Amb aquestes paraules de Carme Maté arrenca el 30 minuts d'aquesta setmana. La Carme va ser directora del Zoo de Barcelona i ara ha rebut l'encàrrec de l'Ajuntament de coordinar un debat social per saber com volen que sigui el zoo els ciutadans de Barcelona.
En el centre d'aquesta discussió, un dels animals més emblemàtics: els dofins. L'Ajuntament ha renunciat al projecte de construir un nou delfinari i ha decidit buscar-los una nova localització que els garanteixi més benestar.
Hem acompanyat una delegació de l'Ajuntament a visitar un refugi per a cetacis a l'illa grega de Lipsi. Traslladar uns dofins nascuts en captivitat a un espai natural seria una experiència pionera plena d'incerteses i que obriria el camí a altres ciutats o països que, com Barcelona, es declaren lliures de cetacis en captivitat.
Fruit també d'aquesta nova sensibilitat social pels drets dels animals, a milers de quilòmetres una altra ciutat vol transformar el seu zoo. A Mendoza, a l'Argentina, coneixerem el cas inèdit d'una ximpanzé, la Cecilia.
Amb la mort dels seus companys de gàbia, la Cecilia es va quedar sola i va caure en una depressió. Una associació pels drets dels animals va presentar un "habeas corpus" denunciant una detenció il·legítima, perquè considera que la Cecilia no havia comès cap delicte. Una jutgessa el va acceptar, en va decretar el trasllat a un refugi i la va declarar subjecte de dret no humà.
La societat demana transformar els zoos i desprendre's del concepte d'exhibició d'animals. Tal com explica Sito Alarcón, el nou director del Zoo de Barcelona, es tracta de fer una transició basada a potenciar tres grans eixos: la conservació, la recerca i l'educació.
Un reportatge de Lluís Jené
Muntatge: Moisés Casanovas
Producció: Carles Fernández
Un reportatge de Televisió de Catalunya amb la col·laboració de Lluís Jené.
30 minuts (2017.10.22) Revolució Russa, 100 anys després (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Ens acostem al centenari d'un dels fets més impactants del segle XX: la Revolució Russa. I fa la sensació que l'efemèride desperta més interès a la resta del món que al país que la va protagonitzar.
Més informació
Ens acostem al centenari d'un dels fets més impactants del segle XX: la Revolució Russa. I fa la sensació que l'efemèride desperta més interès a la resta del món que al país que la va protagonitzar.
El "30 minuts" de diumenge es planteja el repte de fer balanç de la revolució des de la mateixa Rússia. Quin rastre queda del cop d'octubre a la Rússia actual? Quina evolució ha seguit el país que fa cent anys va voler instaurar la dictadura del proletariat? Aquests són els dos interrogants principals que han guiat una feina intensa del corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio a Rússia per al "30 minuts" d'aquest diumenge, titulat "Revolució Russa: Cent anys després".
Un equip del programa ha estat en alguns dels principals escenaris dels fets de fa cent anys, però no tant amb la idea d'explicar què és el que va passar, sinó amb la voluntat d'explorar quin llegat ha deixat el cop bolxevic.
Al llarg del reportatge es veurà com són avui els comunistes russos, si encara hi ha gent que voldria recuperar la figura del tsar, quina popularitat tenen en l'actualitat Lenin i Stalin o quina actitud manté el president Vladímir Putin respecte a la Revolució Russa.
Una de les personalitats que han parlat amb l'equip del programa és Aleksei Utxitel, un director de cinema rus veterà. Durant els anys de la Unió Soviètica ja havia hagut de lidiar amb la manca de llibertat. I ara, la seva última pel·lícula ha causat una gran polèmica abans que s'estrenés i ha hagut de superar intents de censura, perquè un dels protagonistes és l'últim tsar, Nicolau II. Els autors del reportatge també han entrevistat, entre altres, representants sindicals, del món de la cultura com el director del museu Hermitage, de l'església ortodoxa i Gueorgui Mikhàilovitx Romànov, que es considera hereu legítim de la casa imperial russa.
Un reportatge de Manel Alias
Realització: Joan Albert Lluch
Imatge: Rodión Nésterov
Muntatge: Martí Genís i Moisès Casanovas
Producció: Dmitri Polikàrpov i Jèssica Montaner
Documentació: Monterrat Bailac.
El "30 minuts" de diumenge es planteja el repte de fer balanç de la revolució des de la mateixa Rússia. Quin rastre queda del cop d'octubre a la Rússia actual? Quina evolució ha seguit el país que fa cent anys va voler instaurar la dictadura del proletariat? Aquests són els dos interrogants principals que han guiat una feina intensa del corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio a Rússia per al "30 minuts" d'aquest diumenge, titulat "Revolució Russa: Cent anys després".
Un equip del programa ha estat en alguns dels principals escenaris dels fets de fa cent anys, però no tant amb la idea d'explicar què és el que va passar, sinó amb la voluntat d'explorar quin llegat ha deixat el cop bolxevic.
Al llarg del reportatge es veurà com són avui els comunistes russos, si encara hi ha gent que voldria recuperar la figura del tsar, quina popularitat tenen en l'actualitat Lenin i Stalin o quina actitud manté el president Vladímir Putin respecte a la Revolució Russa.
Una de les personalitats que han parlat amb l'equip del programa és Aleksei Utxitel, un director de cinema rus veterà. Durant els anys de la Unió Soviètica ja havia hagut de lidiar amb la manca de llibertat. I ara, la seva última pel·lícula ha causat una gran polèmica abans que s'estrenés i ha hagut de superar intents de censura, perquè un dels protagonistes és l'últim tsar, Nicolau II. Els autors del reportatge també han entrevistat, entre altres, representants sindicals, del món de la cultura com el director del museu Hermitage, de l'església ortodoxa i Gueorgui Mikhàilovitx Romànov, que es considera hereu legítim de la casa imperial russa.
Un reportatge de Manel Alias
Realització: Joan Albert Lluch
Imatge: Rodión Nésterov
Muntatge: Martí Genís i Moisès Casanovas
Producció: Dmitri Polikàrpov i Jèssica Montaner
Documentació: Monterrat Bailac.
30 minuts (2017.10.29) Vigilants espacials (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
El negoci dels satèl.lits de baix cost està creixent molt ràpidament i pot amenaçar la nostra intimitat.
Més informació
Planet és una petita empresa nord-americana que fabrica i envia a l'espai nanosatèl·lits de la mida d'una capsa de sabates que en molt pocs anys s'ha convertit en l'operador comercial més gran del món.
Creada el 2010 per extreballadors de la NASA, va començar enviant telèfons mòbils a l'espai, i en aquests moments ja té 156 satèl·lits fent voltes a la Terra.
Els satèl·lits de Planet envien diàriament fotografies de la Terra que permeten detectar la desforestació, el comerç marítim o la pesca no autoritzada, així com altres activitats il·legals, però també canvis en l'orografia deguts a inundacions o altres catàstrofes naturals. Aquesta informació serveix per a la persecució de les activitats il·legals o la intervenció dels equips d'emergència, i a l'hora de prevenir futures situacions semblants.
Planet només pot vendre les informacions que recullen els seus satèl·lits als clients que el govern nord-americà autoritza. Però qui poden ser, aquests clients? Aquí és on comença el debat sobre la privacitat. Perquè, què passa si es fa servir per perseguir penalment una persona o simplement per perjudicar-la? És un conflicte ètic sobre l'ús de les dades recollides que haurà d'afrontar ben aviat la indústria de satèl·lits.
A més a més, des del juny, Planet observa per a les agències d'intel·ligència nord-americanes Síria, l'Iraq, l'Iran, el Sudan del Sud i alguns països sud-americans, i això no ha fet més que començar.
Actualment hi ha uns 1.500 satèl·lits en òrbita, però la previsió és que el creixement, els pròxims anys, sigui enorme. Airbus en fabricarà uns 650, i SpaceX vol bastir-ne una constel·lació de 4.425.
Aquesta nova cursa de l'espai agreujarà el problema de la ferralla espacial. Des que el 1957 es va enlairar l'Sputnik, s'han llançat a l'espai 41.000 objectes artificials, però només un 5% estan en funcionament, i aquesta ferralla serà cada dia un problema més gros a l'espai i per a la Terra.
Una producció d'ABC Australia
Un reportatge de Mark Corcoran
Imatge: David Martín
Locució: Joel Valverde
Postproducció d'àudio: Carles Garcia.
Creada el 2010 per extreballadors de la NASA, va començar enviant telèfons mòbils a l'espai, i en aquests moments ja té 156 satèl·lits fent voltes a la Terra.
Els satèl·lits de Planet envien diàriament fotografies de la Terra que permeten detectar la desforestació, el comerç marítim o la pesca no autoritzada, així com altres activitats il·legals, però també canvis en l'orografia deguts a inundacions o altres catàstrofes naturals. Aquesta informació serveix per a la persecució de les activitats il·legals o la intervenció dels equips d'emergència, i a l'hora de prevenir futures situacions semblants.
Planet només pot vendre les informacions que recullen els seus satèl·lits als clients que el govern nord-americà autoritza. Però qui poden ser, aquests clients? Aquí és on comença el debat sobre la privacitat. Perquè, què passa si es fa servir per perseguir penalment una persona o simplement per perjudicar-la? És un conflicte ètic sobre l'ús de les dades recollides que haurà d'afrontar ben aviat la indústria de satèl·lits.
A més a més, des del juny, Planet observa per a les agències d'intel·ligència nord-americanes Síria, l'Iraq, l'Iran, el Sudan del Sud i alguns països sud-americans, i això no ha fet més que començar.
Actualment hi ha uns 1.500 satèl·lits en òrbita, però la previsió és que el creixement, els pròxims anys, sigui enorme. Airbus en fabricarà uns 650, i SpaceX vol bastir-ne una constel·lació de 4.425.
Aquesta nova cursa de l'espai agreujarà el problema de la ferralla espacial. Des que el 1957 es va enlairar l'Sputnik, s'han llançat a l'espai 41.000 objectes artificials, però només un 5% estan en funcionament, i aquesta ferralla serà cada dia un problema més gros a l'espai i per a la Terra.
Una producció d'ABC Australia
Un reportatge de Mark Corcoran
Imatge: David Martín
Locució: Joel Valverde
Postproducció d'àudio: Carles Garcia.
30 minuts (2017.11.05) La fam de la guerra (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
El Sudan del Sud viu uns enfrontaments armats que han provocat desplaçaments massius de població i amenacen 20 milions de persones de patir fam en aquest país, al Iemen, a Somàlia i a Nigèria.
Més informació
El Sudan del Sud viu uns enfrontaments armats que han provocat desplaçaments massius de la població. Segons les Nacions Unides, uns 3 milions de persones, la quarta part de la població del país, s'han vist obligades a desplaçar-se i buscar refugi en llocs inhòspits on no troben gaire res més per menjar que herbes i baies d'arbustos. La fam amenaça 20 milions de persones en aquest país i al Iemen, a Somàlia i a Nigèria, en el que es considera que és el pitjor desastre humanitari des del final de la Segona Guerra Mundial. Des del 2013, govern i oposició s'enfronten en una guerra civil de caràcter ètnic. Organitzacions humanitàries com la Creu Roja treballen contra corrent per fer front a una situació de fam extrema que condemna a mort milers de persones cada dia.
Una producció de Capa
Un reportatge de:
Grégory Roudier
Stéphanie Coudurier
Claudie Aubinais
Virginie Letendre
Nils Montel
Locució: Joel Valverde
Postproducció d'àudio: Albert Juvés
Una producció de Capa
Un reportatge de:
Grégory Roudier
Stéphanie Coudurier
Claudie Aubinais
Virginie Letendre
Nils Montel
Locució: Joel Valverde
Postproducció d'àudio: Albert Juvés
30 minuts (2017.11.12) Catalunya, afer exterior (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
És un afer intern o un conflicte que marcarà decisivament Europa? "30 minuts" busca respostes al cor de les institucions europees.
Més informació
La resposta ha estat sempre la mateixa: és un afer intern. La Unió Europea ha vist el procés català com una qüestió que s'havia de solucionar en el marc de l'estat espanyol. Fins que va arribar l'1 d'octubre i les imatges de la repressió policial van fer la volta al món. El 30 minuts "Catalunya: afer exterior" busca respostes en el mapa internacional: l'exprimer ministre d'Eslovènia, el vicepresident del Grup Popular europeu o la presidenta del Grup dels Verds. Als passadissos del Parlament d'Estrasburg ha estat el gran tema de conversa i preocupació. Carles Puigdemont ha situat el conflicte a Brussel·les, el cor de les institucions europees.
Ha fixat línies vermelles la Unió Europea? Hi pot haver una negociació internacional? Com funciona un procés de mediació? Mentrestant, a Catalunya, els fets són trepidants: l'empresonament de vuit membres del govern català, les protestes al carrer, una vaga general. I tot davant la mirada de la premsa internacional. "30 minuts" segueix des de dins el procés i busca explicacions en l'escena internacional. Són els dies clau que continuen marcant la història del país. Europa pot donar l'esquena a la qüestió catalana?
Un reportatge de: Genís Cormand / Ramon Vallès
Imatge: David Bou / Carles de la Encarnación
Producció: Jessica Montaner
Documentació: Glòria Rocafiguera
Ha fixat línies vermelles la Unió Europea? Hi pot haver una negociació internacional? Com funciona un procés de mediació? Mentrestant, a Catalunya, els fets són trepidants: l'empresonament de vuit membres del govern català, les protestes al carrer, una vaga general. I tot davant la mirada de la premsa internacional. "30 minuts" segueix des de dins el procés i busca explicacions en l'escena internacional. Són els dies clau que continuen marcant la història del país. Europa pot donar l'esquena a la qüestió catalana?
Un reportatge de: Genís Cormand / Ramon Vallès
Imatge: David Bou / Carles de la Encarnación
Producció: Jessica Montaner
Documentació: Glòria Rocafiguera
30 minuts (2017.11.19) Causa General¿ (DVBrip català per r5004 i naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Moltes gràcies r5004 !!El procés per la independència de Catalunya ha arribat als tribunals. És una causa general contra el procés? O simplement la justícia fa la seva feina amb independència del poder polític?
Més informació
El procés per la independència de Catalunya ha arribat als tribunals. I part dels seus protagonistes, els presidents de l'Assemblea Nacional Catalana i Òmnium Cultural, la majoria de la mesa del Parlament i membres del govern, són a la presó, en llibertat provisional o amb una ordre internacional de cerca i captura. Un fet insòlit a Europa.
Se'ls acusa de delictes molt greus i gens freqüents com la sedició, amb penes de fins a deu anys, o fins i tot de rebel·lió, amb penes de 25 anys, un delicte del qual només hi ha el precedent del cop d'estat d'Antonio Tejero del 1981.
El "30 minuts" analitza amb experts el significat dels delictes de sedició i rebel·lió, dels quals hi ha molt pocs antecedents en democràcia. Volem saber si els fets que es jutgen, l'actuació dels Jordis en la protesta davant el Departament d'Economia del 20 de setembre, el paper del govern i d'una part de la mesa del Parlament en el referèndum de l'1 d'octubre i la proclamació de la independència del 27 de setembre encaixen en aquests supòsits.
La manifestació de 40.000 persones davant la conselleria era una protesta pacífica? O era un "alçament tumultuari" que volia impedir l'acció judicial, com diu el fiscal?
Impulsar el referèndum de l'1 d'octubre i proclamar la independència va ser una desobediència inconstitucional o un acte de rebel·lió?
És una causa general contra el procés? O simplement la justícia fa la seva feina amb independència del poder polític? Hi ha garanties per als processats?
"30 minuts" ha parlat amb els magistrats Rodríguez Vega, de l'Audiència Provincial de Barcelona i president de la secció territorial de Catalunya de l'Associació Professional de la Magistratura; Miguel Pasquau Liaño, magistrat del Tribunal Superior de Justícia d'Andalusia; Diego López-Garrido, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Castella-la Manxa, i Pablo Simón, politòleg de la Universitat Carlos III de Madrid.
També es valora la situació dels processats, la presó provisional i les garanties legals amb la presència d'Esteban Beltrán, president d'Amnistia Internacional a Espanya; Rafael Ribó, síndic de greuges de Catalunya, i els advocats dels presidents de l'ANC i d'Òmnium Cultural i d'alguns membres del govern.
Un reportatge de: Ignasi Gallart i Carles Señalada
Imatge: Carles de la Encarnación / David Bou
Producció: Carles Fernández
Documentació: Montse Bailac.
Se'ls acusa de delictes molt greus i gens freqüents com la sedició, amb penes de fins a deu anys, o fins i tot de rebel·lió, amb penes de 25 anys, un delicte del qual només hi ha el precedent del cop d'estat d'Antonio Tejero del 1981.
El "30 minuts" analitza amb experts el significat dels delictes de sedició i rebel·lió, dels quals hi ha molt pocs antecedents en democràcia. Volem saber si els fets que es jutgen, l'actuació dels Jordis en la protesta davant el Departament d'Economia del 20 de setembre, el paper del govern i d'una part de la mesa del Parlament en el referèndum de l'1 d'octubre i la proclamació de la independència del 27 de setembre encaixen en aquests supòsits.
La manifestació de 40.000 persones davant la conselleria era una protesta pacífica? O era un "alçament tumultuari" que volia impedir l'acció judicial, com diu el fiscal?
Impulsar el referèndum de l'1 d'octubre i proclamar la independència va ser una desobediència inconstitucional o un acte de rebel·lió?
És una causa general contra el procés? O simplement la justícia fa la seva feina amb independència del poder polític? Hi ha garanties per als processats?
"30 minuts" ha parlat amb els magistrats Rodríguez Vega, de l'Audiència Provincial de Barcelona i president de la secció territorial de Catalunya de l'Associació Professional de la Magistratura; Miguel Pasquau Liaño, magistrat del Tribunal Superior de Justícia d'Andalusia; Diego López-Garrido, catedràtic de dret constitucional de la Universitat de Castella-la Manxa, i Pablo Simón, politòleg de la Universitat Carlos III de Madrid.
També es valora la situació dels processats, la presó provisional i les garanties legals amb la presència d'Esteban Beltrán, president d'Amnistia Internacional a Espanya; Rafael Ribó, síndic de greuges de Catalunya, i els advocats dels presidents de l'ANC i d'Òmnium Cultural i d'alguns membres del govern.
Un reportatge de: Ignasi Gallart i Carles Señalada
Imatge: Carles de la Encarnación / David Bou
Producció: Carles Fernández
Documentació: Montse Bailac.
30 minuts (2017.11.26) El negoci de la sang (DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Una part de les donacions de sang que es fan cada dia al món es venen a empreses que n'aprofiten el plasma per fabricar medicaments.
Més informació
El reportatge fa un recorregut entre Suïssa i els Estats Units per descobrir com es fan aquestes donacions i les diferències en els controls als donants que hi ha, en un país i en l'altre.
Mentre que a Suïssa les persones que donen sang ho fan esporàdicament i els controls són màxims, a ciutats com Cleveland, als EUA, els donants reben uns diners a canvi, i per això aquesta pràctica s'ha convertit en un ingrés fix entre les persones pobres.
Donen sang dos cops per setmana i molts d'ells són consumidors de droga, que fan servir els diners de les donacions per mantenir la seva addicció, un fet que no sembla que importi gaire a les empreses que compren la sang.
Segons aquestes empreses, no està provat que donar sang amb massa freqüència sigui perjudicial per als donants i asseguren que es garanteix la seguretat del plasma recollit.
Només als EUA, entre el 2007 i el 2014, la crisi econòmica va disparar les donacions dels 15 als 32 milions, un panorama que fa pensar en l'existència d'un veritable negoci de la sang.
Un reportatge de: Marie Maurisse, François Pilet, Pierre Monnard
Imatge: Joseph Areddy
Mentre que a Suïssa les persones que donen sang ho fan esporàdicament i els controls són màxims, a ciutats com Cleveland, als EUA, els donants reben uns diners a canvi, i per això aquesta pràctica s'ha convertit en un ingrés fix entre les persones pobres.
Donen sang dos cops per setmana i molts d'ells són consumidors de droga, que fan servir els diners de les donacions per mantenir la seva addicció, un fet que no sembla que importi gaire a les empreses que compren la sang.
Segons aquestes empreses, no està provat que donar sang amb massa freqüència sigui perjudicial per als donants i asseguren que es garanteix la seguretat del plasma recollit.
Només als EUA, entre el 2007 i el 2014, la crisi econòmica va disparar les donacions dels 15 als 32 milions, un panorama que fa pensar en l'existència d'un veritable negoci de la sang.
Un reportatge de: Marie Maurisse, François Pilet, Pierre Monnard
Imatge: Joseph Areddy
30 minuts (2017.12.03) Plegar la manta (DVBrip català per r5004 i naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Moltes gràcies r5004 !!El "30 minuts" dona veu als protagonistes d'una realitat que, encara que és evident, no sempre és prou coneguda: els venedors de "top manta".
Més informació
Aziz Faye, Lamine Sarr i Fatou Mbaye fa més de 7 anys que van arribar a Catalunya des del Senegal. Són tres dels centenars de venedors ambulants que hi ha actualment al país. Televisió de Catalunya, en coproducció amb Batabat, aborden el fenomen de la venda ambulant amb el reportatge "Plegar la manta", del programa "30 Minuts". Per fer-ho, entrevisten manters i exmanters que busquen la manera de deixar la venda ambulant i trobar una feina regularitzada.
Els tres protagonistes del documental, durant molt de temps no han tingut permís per treballar legalment i per això s'han dedicat a la venda ambulant. Tots tres són del Senegal, com la gran majoria de persones migrants que es guanyen la vida amb el que s'ha popularitzat com a top manta. Ara, tots tres exploren diverses alternatives per deixar la manta, però tenen clar que crear una cooperativa o la seva pròpia marca de roba no són la solució definitiva per a tots els venedors ambulants.
El reportatge dona veu, a més de les mateixes persones que es dediquen a la venda, a institucions, entitats de drets humans i comerciants, que donen la seva perspectiva sobre la problemàtica. Totes coincideixen a assenyalar les traves legals amb què es troben les persones que arriben a Espanya a la recerca d'oportunitats laborals.
Els mateixos venedors i les entitats de drets humans denuncien que els manters pateixen situacions de racisme institucional. Aquest fet es plasma en les actuacions policials, i per això Aziz Faye, portaveu del Sindicat Popular de Venedors Ambulants, reivindica que la policia "té dret a fer la seva feina, però el seu uniforme no li dona dret a pegar". Fatou Mbaye, presidenta de la cooperativa Diomcoop, afegeix que, si bé pot trobar normal que la policia els requisi la mercaderia, "no és normal que t'humiliïn, que et rebaixin l'autoestima".
Davant les acusacions que hi ha una màfia darrere el top manta, Lamine Sarr, també del Sindicat Popular, assegura: "És impossible que hi hagi màfies entre els manters, perquè cadascú treballa pel seu compte i no és una feina que generi prou diners perquè hi hagi màfia". El reportatge mostra la quotidianitat de la venda, com per exemple la compra dels productes en magatzems de majoristes al polígon de Granland, a Badalona, i també aborda el destí dels diners que guanyen venent al carrer, que sovint serveixen per ajudar les famílies al país d'origen.
Mentrestant, entre les solucions parcials per a la problemàtica trobem la marca Top Manta i una botiga creada pels mateixos manters, Diomcoop, una cooperativa impulsada per l'Ajuntament de Barcelona, i els plans d'ocupació que està posant en marxa la Generalitat per permetre regularitzar la situació de les persones que es dediquen a la venda. Cap d'aquestes respostes solucionarà el que assenyalen com a problema principal: l'accés a la plena ciutadania de les persones que es dediquen a la venda ambulant.
Un reportatge de
Sònia Calvó Carrió i João França
Realització
Raúl Cuevas
Imatge
Aïda Torrent, Benet Roman
Producció Batabat
Oriol Cortacans
Marc Roma
Muntatge 30 minuts
Moisès Casanovas
Àudio
La Fábrica de Carbón
Ronen Geva
David Arroyo
Angelo Vernuccio
Marcel Vilar
Producció 30 minuts
Carles Fernández
Locució
Joel Valverde
Muntatge musical 30 minuts
David Bustamante
Postproducció de so 30 minuts
Enric Casanovas
Els tres protagonistes del documental, durant molt de temps no han tingut permís per treballar legalment i per això s'han dedicat a la venda ambulant. Tots tres són del Senegal, com la gran majoria de persones migrants que es guanyen la vida amb el que s'ha popularitzat com a top manta. Ara, tots tres exploren diverses alternatives per deixar la manta, però tenen clar que crear una cooperativa o la seva pròpia marca de roba no són la solució definitiva per a tots els venedors ambulants.
El reportatge dona veu, a més de les mateixes persones que es dediquen a la venda, a institucions, entitats de drets humans i comerciants, que donen la seva perspectiva sobre la problemàtica. Totes coincideixen a assenyalar les traves legals amb què es troben les persones que arriben a Espanya a la recerca d'oportunitats laborals.
Els mateixos venedors i les entitats de drets humans denuncien que els manters pateixen situacions de racisme institucional. Aquest fet es plasma en les actuacions policials, i per això Aziz Faye, portaveu del Sindicat Popular de Venedors Ambulants, reivindica que la policia "té dret a fer la seva feina, però el seu uniforme no li dona dret a pegar". Fatou Mbaye, presidenta de la cooperativa Diomcoop, afegeix que, si bé pot trobar normal que la policia els requisi la mercaderia, "no és normal que t'humiliïn, que et rebaixin l'autoestima".
Davant les acusacions que hi ha una màfia darrere el top manta, Lamine Sarr, també del Sindicat Popular, assegura: "És impossible que hi hagi màfies entre els manters, perquè cadascú treballa pel seu compte i no és una feina que generi prou diners perquè hi hagi màfia". El reportatge mostra la quotidianitat de la venda, com per exemple la compra dels productes en magatzems de majoristes al polígon de Granland, a Badalona, i també aborda el destí dels diners que guanyen venent al carrer, que sovint serveixen per ajudar les famílies al país d'origen.
Mentrestant, entre les solucions parcials per a la problemàtica trobem la marca Top Manta i una botiga creada pels mateixos manters, Diomcoop, una cooperativa impulsada per l'Ajuntament de Barcelona, i els plans d'ocupació que està posant en marxa la Generalitat per permetre regularitzar la situació de les persones que es dediquen a la venda. Cap d'aquestes respostes solucionarà el que assenyalen com a problema principal: l'accés a la plena ciutadania de les persones que es dediquen a la venda ambulant.
Un reportatge de
Sònia Calvó Carrió i João França
Realització
Raúl Cuevas
Imatge
Aïda Torrent, Benet Roman
Producció Batabat
Oriol Cortacans
Marc Roma
Muntatge 30 minuts
Moisès Casanovas
Àudio
La Fábrica de Carbón
Ronen Geva
David Arroyo
Angelo Vernuccio
Marcel Vilar
Producció 30 minuts
Carles Fernández
Locució
Joel Valverde
Muntatge musical 30 minuts
David Bustamante
Postproducció de so 30 minuts
Enric Casanovas
30 minuts (2018.01.07) La fi dels antibiòtics (DVBrip català per r5004 i naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Moltes gràcies r5004 !!Perquè els antibiòtics estan deixar de ser efectius? Com és que els "superbacteris" s'han fet tan forts?
Més informació
Per què els antibiòtics estan deixant de ser efectius? Com és que els superbacteris s'han fet tan forts? El mal ús i l'abús dels antibiòtics ha fet que els bacteris hagin après a defensar-se i s'han fet resistents. El 2050 hi podria haver més morts per culpa dels "superbacteris" que pel càncer.
Ramón Morales tenia 31 anys quan va morir infectat per un dels bacteris hospitalaris més perillosos del món. L'acabaven d'ingressar a l'hospital Reina Sofía de Còrdova per un trombe a la cama. Al cap d'un mes era mort. "En quatre dies el bacteri se'l va menjar per dintre, ronyó, fetge, cor... tot. Els metges estaven perduts", ens explica la seva mare, Pilar. De casos com el del Ramón, a Espanya cada any n'hi ha 2.500. Però si no es prenen mesures dràstiques en el consum d'antibiòtics, de cara al 2050 aquesta xifra es podria multiplicar per trenta, per sobre de les morts per càncer.
El problema sorgeix del fet que els antibiòtics estan deixant de ser efectius. Almenys, per tractar certes malalties. Són el que ja es coneix com "superbacteris", uns bacteris que s'han tornat resistents a la majoria d'antibiòtics. No hi ha res que pugui amb ells. "Ara fa 7-8 anys, aquí a l'hospital, podíem tractar les infeccions multiresistents amb fàrmacs senzills. Ara els hem de tractar amb antibiòtics d'últim recurs, antibiòtics que són tòxics", explica l'infectòleg i responsable del laboratori de recerca de Vall d'Hebron, Joan Gavaldà.
La pregunta que es fa molta gent és: com és que aquests bacteris s'han fet tan forts? Principalment, perquè des dels anys 50, que és quan es van començar a usar massivament els antibiòtics, se n'ha abusat. I com més s'utilitzen, més aviat els bacteris es tornen resistents.
L'abús s'ha comès en medicina humana, perquè els metges sovint recepten els antibiòtics per si de cas. Molta gent també s'automedica i es pensa que curen el refredat. Algunes farmàcies encara els venen sense recepta i molta gent interromp equivocadament el tractament abans d'hora perquè ja es troba bé. En medicina animal també se n'abusa. Espanya és el país europeu que utilitza més antibiòtics per quilo de carn. Molts ramaders els afegeixen al pinso i a l'aigua dels seus animals per garantir que si n'hi ha un de malalt, la resta continuaran sans.
Mentrestant, les grans farmacèutiques fa dècades que van abandonar la investigació en nous antibiòtics. No van trobar noves substàncies i la inversió era massa alta per als ingressos que preveien. És més rendible trobar un nou remei contra la hipertensió, que es prendrà tota la vida, que trobar un nou antibiòtic que es farà servir durant molt pocs dies.
El panorama actual és el que alguns metges ja qualifiquen com la "tempesta perfecta". És una situació a la qual fa ben poc que els governs i organismes internacionals presten atenció. L'alarma que s'està donant des del sector de la salut és comprensible, perquè sense els antibiòtics, la cirurgia i la medicina moderna no serien possibles. Una amenaça a hores d'ara cada cop més real.
Un reportatge de Jordi Regàs i Sara Segarra / Imatge i muntatge: Txus Navarro / Producció: Sandra Rierola.
Ramón Morales tenia 31 anys quan va morir infectat per un dels bacteris hospitalaris més perillosos del món. L'acabaven d'ingressar a l'hospital Reina Sofía de Còrdova per un trombe a la cama. Al cap d'un mes era mort. "En quatre dies el bacteri se'l va menjar per dintre, ronyó, fetge, cor... tot. Els metges estaven perduts", ens explica la seva mare, Pilar. De casos com el del Ramón, a Espanya cada any n'hi ha 2.500. Però si no es prenen mesures dràstiques en el consum d'antibiòtics, de cara al 2050 aquesta xifra es podria multiplicar per trenta, per sobre de les morts per càncer.
El problema sorgeix del fet que els antibiòtics estan deixant de ser efectius. Almenys, per tractar certes malalties. Són el que ja es coneix com "superbacteris", uns bacteris que s'han tornat resistents a la majoria d'antibiòtics. No hi ha res que pugui amb ells. "Ara fa 7-8 anys, aquí a l'hospital, podíem tractar les infeccions multiresistents amb fàrmacs senzills. Ara els hem de tractar amb antibiòtics d'últim recurs, antibiòtics que són tòxics", explica l'infectòleg i responsable del laboratori de recerca de Vall d'Hebron, Joan Gavaldà.
La pregunta que es fa molta gent és: com és que aquests bacteris s'han fet tan forts? Principalment, perquè des dels anys 50, que és quan es van començar a usar massivament els antibiòtics, se n'ha abusat. I com més s'utilitzen, més aviat els bacteris es tornen resistents.
L'abús s'ha comès en medicina humana, perquè els metges sovint recepten els antibiòtics per si de cas. Molta gent també s'automedica i es pensa que curen el refredat. Algunes farmàcies encara els venen sense recepta i molta gent interromp equivocadament el tractament abans d'hora perquè ja es troba bé. En medicina animal també se n'abusa. Espanya és el país europeu que utilitza més antibiòtics per quilo de carn. Molts ramaders els afegeixen al pinso i a l'aigua dels seus animals per garantir que si n'hi ha un de malalt, la resta continuaran sans.
Mentrestant, les grans farmacèutiques fa dècades que van abandonar la investigació en nous antibiòtics. No van trobar noves substàncies i la inversió era massa alta per als ingressos que preveien. És més rendible trobar un nou remei contra la hipertensió, que es prendrà tota la vida, que trobar un nou antibiòtic que es farà servir durant molt pocs dies.
El panorama actual és el que alguns metges ja qualifiquen com la "tempesta perfecta". És una situació a la qual fa ben poc que els governs i organismes internacionals presten atenció. L'alarma que s'està donant des del sector de la salut és comprensible, perquè sense els antibiòtics, la cirurgia i la medicina moderna no serien possibles. Una amenaça a hores d'ara cada cop més real.
Un reportatge de Jordi Regàs i Sara Segarra / Imatge i muntatge: Txus Navarro / Producció: Sandra Rierola.
30 minuts (2018.01.14) L'Emma vol viure (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Seguim de prop la història d' una jove estudiant holandesa que quan tenia 18 anys va decidir que es filmés la seva lluita contra l'anorèxia.
Més informació
L'Emma Caris, una jove estudiant holandesa, tenia, des de l'adolescència, un dels trastorns alimentaris més greus: l'anorèxia. Amb només 18 anys, va començar a filmar la seva pròpia lluita contra aquesta malaltia. En fer-ho, l'Emma ja intuïa que la seva pel·lícula acabaria d'una d'aquestes dues maneres: o bé aconseguiria recuperar-se del seu estat d'extrema feblesa, o bé l'anorèxia la portaria a la mort. Al final va acabar morint. Al "30 minuts" d'aquest diumenge, sentirem l'Emma, però també la seva família, les amigues, els metges i els terapeutes que la van tractar, reflexionant sobre la seva vida i mort.
A Catalunya, segons dades oficials, hi ha 28.000 joves d'entre 12 i 24 anys que tenen un trastorn de tipus alimentari. Això significa un 6% de la població d'aquesta franja d'edat, tot i que si hi afegim altres conductes de risc, com ara autoimposar-se una dieta o vomitar expressament, s'arriba fins a l'11%. Tot i que un 5% dels afectats acaba morint, com el cas de l'Emma, el 70% es tracta i es recupera.
Quan el reportatge "L'Emma vol viure" es va passar a la televisió holandesa, va tenir un gran impacte, sobretot entre el públic adolescent, i va propiciar molts debats als instituts i en els mitjans de comunicació i, fins i tot va impulsar alguns canvis en el sistema sanitari.
Tot i la duresa d'aquest reportatge, el "30 minuts" ha decidit programar "L'Emma vol viure" per contribuir a la conscienciació de la gravetat dels trastorns alimentaris i fer arribar el missatge que la protagonista va voler fer arribar: trieu viure mentre pugueu.
Un reportatge de Jessica Villerius. Imatge: Stephan Schmidt, Mike Wennekes, Antoinette Verbree.
A Catalunya, segons dades oficials, hi ha 28.000 joves d'entre 12 i 24 anys que tenen un trastorn de tipus alimentari. Això significa un 6% de la població d'aquesta franja d'edat, tot i que si hi afegim altres conductes de risc, com ara autoimposar-se una dieta o vomitar expressament, s'arriba fins a l'11%. Tot i que un 5% dels afectats acaba morint, com el cas de l'Emma, el 70% es tracta i es recupera.
Quan el reportatge "L'Emma vol viure" es va passar a la televisió holandesa, va tenir un gran impacte, sobretot entre el públic adolescent, i va propiciar molts debats als instituts i en els mitjans de comunicació i, fins i tot va impulsar alguns canvis en el sistema sanitari.
Tot i la duresa d'aquest reportatge, el "30 minuts" ha decidit programar "L'Emma vol viure" per contribuir a la conscienciació de la gravetat dels trastorns alimentaris i fer arribar el missatge que la protagonista va voler fer arribar: trieu viure mentre pugueu.
Un reportatge de Jessica Villerius. Imatge: Stephan Schmidt, Mike Wennekes, Antoinette Verbree.
30 minuts (2018.01.21) El mur de Trump (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Coincidint amb l'arribada de Trump a la Casablanca analitzarem com està posant en marxa els seus controvertits plans d'expulsió d'immigrants.
Més informació
El 20 de gener farà un any que Donald Trump va començar a exercir la presidència dels Estats Units d'Amèrica. Donald Trump va basar la seva campanya com a candidat a president en una promesa: fer tornar milions d'immigrants sense papers a Mèxic.
Ara, quan es compleix el primer any del seu mandat, descobrim com el president nord-americà està posant en marxa els seus controvertits plans d'expulsió d'immigrants.
És a través de la periodista de la BBC Hilary Andersson que veurem les conseqüències que està tenint sobre la població immigrada irregular la promesa que Trump va fer al seu electorat. Andersson ha anat a buscar les famílies immigrants dividides per les detencions i els fills dels pares detinguts que han quedat absolutament desemparats arran de l'aplicació d'aquestes mesures extremes.
Als Estats Units, cada cop més persones afirmen que aquestes polítiques de Trump estan dividint Amèrica. "El mur de Trump" també recull les veus d'aquells que donen suport a les deportacions i acompanya l'acció de la policia d'Arizona, que, quan cau la nit, persegueix i deté els immigrants que, tot i saber el futur que els espera, s'atreveixen a entrar sense permís a la fortalesa que Trump està construint.
Un reportatge de Hilary Andersson. Producció: BBC Panorama.
Ara, quan es compleix el primer any del seu mandat, descobrim com el president nord-americà està posant en marxa els seus controvertits plans d'expulsió d'immigrants.
És a través de la periodista de la BBC Hilary Andersson que veurem les conseqüències que està tenint sobre la població immigrada irregular la promesa que Trump va fer al seu electorat. Andersson ha anat a buscar les famílies immigrants dividides per les detencions i els fills dels pares detinguts que han quedat absolutament desemparats arran de l'aplicació d'aquestes mesures extremes.
Als Estats Units, cada cop més persones afirmen que aquestes polítiques de Trump estan dividint Amèrica. "El mur de Trump" també recull les veus d'aquells que donen suport a les deportacions i acompanya l'acció de la policia d'Arizona, que, quan cau la nit, persegueix i deté els immigrants que, tot i saber el futur que els espera, s'atreveixen a entrar sense permís a la fortalesa que Trump està construint.
Un reportatge de Hilary Andersson. Producció: BBC Panorama.
30 minuts (2018.02.04) Mercats Oberts (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
A partir de l'exemple representatiu de 4 mercats de Barcelona ( Sant Antoni, Sants, la Mercè i la Boqueria) analitzem com s'enfronten als canvis de costums aquests equipaments essencials de la cultura de la ciutat.
Més informació
Els mercats de Barcelona afronten els reptes d'una renovació per adaptar-se als nous hàbits i horaris dels compradors. Ens hem fixat en quatre mercats municipals de la ciutat de Barcelona: present i futur de Sants, Boqueria, Mercè i Sant Antoni.
Sou d'anar a plaça? Hi aniríeu però no us va bé? Quan falten pocs mesos perquè obri el nou mercat de Sant Antoni, després de més de 8 anys de reforma, ens preguntem per la realitat dels mercats municipals de Barcelona. Un model de xarxa que és únic al món, amb 39 mercats alimentaris repartits en els 10 districtes de la ciutat.
El "30 minuts" del diumenge 4 de febrer, "Mercats oberts", s'endinsa en l'exemple representatiu de quatre mercats de Barcelona, el de Sant Antoni, que obrirà aquesta primavera després d'una ambiciosa reforma, el de Sants, el de la Mercè a Nou Barris- i, és clar, el de la Boqueria, que als mateixos reptes que qualsevol altre mercat, hi afegeix els problemes derivats de l'afluència massiva de visitants.
Com s'enfronten als canvis de costums? En tot cas, els mercats segueixen sent un mirall de la societat com han estat sempre aquests equipaments essencials en la nostra cultura.I, sobretot, tenen futur?
Un reportatge de Tana Collados i Víctor Díaz / Imatge: Carles de la Encarnación / Producció: Jèssica Montaner / Muntatge: Moisès Casanovas.
Sou d'anar a plaça? Hi aniríeu però no us va bé? Quan falten pocs mesos perquè obri el nou mercat de Sant Antoni, després de més de 8 anys de reforma, ens preguntem per la realitat dels mercats municipals de Barcelona. Un model de xarxa que és únic al món, amb 39 mercats alimentaris repartits en els 10 districtes de la ciutat.
El "30 minuts" del diumenge 4 de febrer, "Mercats oberts", s'endinsa en l'exemple representatiu de quatre mercats de Barcelona, el de Sant Antoni, que obrirà aquesta primavera després d'una ambiciosa reforma, el de Sants, el de la Mercè a Nou Barris- i, és clar, el de la Boqueria, que als mateixos reptes que qualsevol altre mercat, hi afegeix els problemes derivats de l'afluència massiva de visitants.
Com s'enfronten als canvis de costums? En tot cas, els mercats segueixen sent un mirall de la societat com han estat sempre aquests equipaments essencials en la nostra cultura.I, sobretot, tenen futur?
Un reportatge de Tana Collados i Víctor Díaz / Imatge: Carles de la Encarnación / Producció: Jèssica Montaner / Muntatge: Moisès Casanovas.
30 minuts (2018.02.11) L'ombra de Chávez (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Les últimes notícies que arriben de Veneçuela fan pensar cada cop més en un estat fallit. Però, què està passant en realitat?
Més informació
Les últimes notícies que arriben de Veneçuela fan pensar cada cop més en un estat fallit. Però, què està passant en realitat? Camina lentament cap a una dictadura o lluita amb totes les eines a l'abast contra les sancions imposades pels Estats Units?
Ja fa 4 anys que Hugo Chávez va morir, però la seva figura és omnipresent. Fent un volt pels carrers de Caracas, podem trobar-nos enormes cartells amb la seva cara.
El seu successor, Nicolás Maduro, es refereix constantment al "comandante" per combatre els seus oponents, que fa molts mesos que organitzen protestes en què reclamen la seva dimissió. Aquestes manifestacions s'han anat fent més i més violentes, i han causat desenes de morts.
Veneçuela viu sota el pes de les duríssimes sancions a què està sotmesa i sota la càrrega de la corrupció, una combinació que l'ha portat a la fallida. Tot i les vastes reserves de petroli del país, milions de veneçolans pateixen fam; els supermercats estan pràcticament buits, els aliments es venen a uns preus inabastables per a la població i els hospitals s'han quedat pràcticament sense medicaments.
Però, tot i aquest panorama, hi ha moltes persones que encara creuen en el somni de Chávez i donen suport al govern de Nicolás Maduro: són els guardians de la Revolució Bolivariana.
El "30 minuts" "L'ombra de Chávez" s'endinsa en el món dels partidaris del chavisme, els veneçolans que defensen la revolució, al costat del govern de Nicolás Maduro.
Un reportatge de François Cardona, Vicent Rimbaux i Sébastien Daguerressar.
Producció: Babel
Ja fa 4 anys que Hugo Chávez va morir, però la seva figura és omnipresent. Fent un volt pels carrers de Caracas, podem trobar-nos enormes cartells amb la seva cara.
El seu successor, Nicolás Maduro, es refereix constantment al "comandante" per combatre els seus oponents, que fa molts mesos que organitzen protestes en què reclamen la seva dimissió. Aquestes manifestacions s'han anat fent més i més violentes, i han causat desenes de morts.
Veneçuela viu sota el pes de les duríssimes sancions a què està sotmesa i sota la càrrega de la corrupció, una combinació que l'ha portat a la fallida. Tot i les vastes reserves de petroli del país, milions de veneçolans pateixen fam; els supermercats estan pràcticament buits, els aliments es venen a uns preus inabastables per a la població i els hospitals s'han quedat pràcticament sense medicaments.
Però, tot i aquest panorama, hi ha moltes persones que encara creuen en el somni de Chávez i donen suport al govern de Nicolás Maduro: són els guardians de la Revolució Bolivariana.
El "30 minuts" "L'ombra de Chávez" s'endinsa en el món dels partidaris del chavisme, els veneçolans que defensen la revolució, al costat del govern de Nicolás Maduro.
Un reportatge de François Cardona, Vicent Rimbaux i Sébastien Daguerressar.
Producció: Babel
Sis mesos després dels atemptats de Barcelona i Cambrils , una investigació inèdita reconstrueix la vida d'Es-Satty des del moment que ingressa al centre penitenciari Castelló fins que va acabar adoctrinant els joves terroristes de Ripoll.
Més informació
Sis mesos després dels atemptats de Barcelona i Cambrils , una investigació inèdita reconstrueix la vida d'Es-Satty des del moment que ingressa al centre penitenciari de Castelló I fins que va acabar adoctrinant els joves terroristes de Ripoll.
Qui era Abdelbaki es-Satty? En quin moment deixa de ser un delinqüent per convertir-se en el que ell considerava un musulmà compromès? Quina estratègia traça per passar totalment desapercebut i ser l'adoctrinador dels terroristes dels atemptats de Barcelona i Cambrils?
Sis mesos després, una investigació inèdita del programa "30 minuts" reconstrueix la vida d'Es-Satty des del moment que ingressa al centre penitenciari Castelló I. L'equip ha contactat amb interns que el van conèixer de prop a la presó i que expliquen no només l'habilitat que tenia per acostar-se als més joves, sinó els contactes freqüents que mantenia amb seguretat nacional. Així mateix, també entrevista confidents dels serveis d'intel·ligència que expliquen el funcionament habitual d'aquestes col·laboracions a l'interior de la presó.
El reportatge també mostra com s'organitza i es regula la formació dels imams al Marroc a través de l'Institut Mohamed VI de Rabat. Aquest centre governamental s'encarrega, des del 2015, de la formació d'un miler d'imams i predicadors anualment, la majoria d'arreu de l'Àfrica, però també d'alguns països europeus com França.
Es-Satty, retrat d'un impostor també parla amb un familiar dels terroristes que havia format part de la mateixa colla de joves. El seu testimoni mostra encara l'impacte que va suposar l'atemptat per a aquells que coneixien els terroristes i com estan superant el dia a dia. Així mateix, també és rellevant, perquè relata alguns dels canvis que aquests nois van viure mesos abans dels atacs. El reportatge també es pregunta sobre algunes de les claus de la investigació, que continua sota secret de sumari. En les reunions de l'imam, hi va haver altres joves? Els terroristes feien enviaments de diners a altres països? Hi ha més persones implicades en els atacs que no han estat detingudes?
Un reportatge d'Anna Teixidor, Carles Señalada i Marc Faro
Producció: Sandra Rierola, Carles Fernández
Imatge: Marc Faro
Qui era Abdelbaki es-Satty? En quin moment deixa de ser un delinqüent per convertir-se en el que ell considerava un musulmà compromès? Quina estratègia traça per passar totalment desapercebut i ser l'adoctrinador dels terroristes dels atemptats de Barcelona i Cambrils?
Sis mesos després, una investigació inèdita del programa "30 minuts" reconstrueix la vida d'Es-Satty des del moment que ingressa al centre penitenciari Castelló I. L'equip ha contactat amb interns que el van conèixer de prop a la presó i que expliquen no només l'habilitat que tenia per acostar-se als més joves, sinó els contactes freqüents que mantenia amb seguretat nacional. Així mateix, també entrevista confidents dels serveis d'intel·ligència que expliquen el funcionament habitual d'aquestes col·laboracions a l'interior de la presó.
El reportatge també mostra com s'organitza i es regula la formació dels imams al Marroc a través de l'Institut Mohamed VI de Rabat. Aquest centre governamental s'encarrega, des del 2015, de la formació d'un miler d'imams i predicadors anualment, la majoria d'arreu de l'Àfrica, però també d'alguns països europeus com França.
Es-Satty, retrat d'un impostor també parla amb un familiar dels terroristes que havia format part de la mateixa colla de joves. El seu testimoni mostra encara l'impacte que va suposar l'atemptat per a aquells que coneixien els terroristes i com estan superant el dia a dia. Així mateix, també és rellevant, perquè relata alguns dels canvis que aquests nois van viure mesos abans dels atacs. El reportatge també es pregunta sobre algunes de les claus de la investigació, que continua sota secret de sumari. En les reunions de l'imam, hi va haver altres joves? Els terroristes feien enviaments de diners a altres països? Hi ha més persones implicades en els atacs que no han estat detingudes?
Un reportatge d'Anna Teixidor, Carles Señalada i Marc Faro
Producció: Sandra Rierola, Carles Fernández
Imatge: Marc Faro
30 minuts (2018.02.25) Genocidi a Birmània (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
A Birmània, els rohingyes, una minoria musulmana de més d'un milió de persones, viuen sota la persecució de l'exèrcit i les autoritats birmanes.
Més informació
A Birmània, els rohingyes, una minoria musulmana de més d'un milió de persones, viuen sota la persecució de l'exèrcit i les autoritats birmanes
L'any passat, milers de persones van ser assassinades, i els seus poblats, incendiats i arrasats, fet que va obligar 700.000 rohingyes a fugir i a buscar refugi a Bangladesh, travessant el riu Naf, que fa frontera entre tots dos països.
Segons els informes de l'Alt Comissionat pels Drets Humans de l'ONU, els estan aplicant una "neteja ètnica de manual".
Des de fa uns mesos, ja són centenars de milers, les persones que malviuen en condicions extremes als camps de refugiats que l'ACNUR ha instal·lat per fer front a aquesta crisi humana i viuen pendents d'una repatriació, acordada amb l'ONU, que temen.
Els rohingyes s'han vist històricament discriminats per la majoria budista, que els considera estrangers. De fet, 1 de cada 7 apàtrides reconeguts al món per les Nacions Unides són rohingyes, després de l'aprovació d'una llei, el 1982, que els va negar la nacionalitat birmana. Tot i que fa centenars d'anys que viuen a Birmània, els rohingyes són privats del dret a la lliure circulació i a l'educació superior, i se'ls va obligar a firmar el compromís de no tenir més de dos fills. Els rohingyes han estat, a més a més, subjectes a treballs forçats i reclosos en camps de concentració.
Els enfrontaments violents entre totes dues comunitats després d'un atac que va patir la policia birmana de fronteres, i atribuït a un grup insurgent rohingya, va ser el detonant d'una persecució que, pels observadors internacionals, s'ha de considerar un veritable genocidi.
Un reportatge de Nicolas Bertrand i Thomas Donzelle
Producció: Caravelle
L'any passat, milers de persones van ser assassinades, i els seus poblats, incendiats i arrasats, fet que va obligar 700.000 rohingyes a fugir i a buscar refugi a Bangladesh, travessant el riu Naf, que fa frontera entre tots dos països.
Segons els informes de l'Alt Comissionat pels Drets Humans de l'ONU, els estan aplicant una "neteja ètnica de manual".
Des de fa uns mesos, ja són centenars de milers, les persones que malviuen en condicions extremes als camps de refugiats que l'ACNUR ha instal·lat per fer front a aquesta crisi humana i viuen pendents d'una repatriació, acordada amb l'ONU, que temen.
Els rohingyes s'han vist històricament discriminats per la majoria budista, que els considera estrangers. De fet, 1 de cada 7 apàtrides reconeguts al món per les Nacions Unides són rohingyes, després de l'aprovació d'una llei, el 1982, que els va negar la nacionalitat birmana. Tot i que fa centenars d'anys que viuen a Birmània, els rohingyes són privats del dret a la lliure circulació i a l'educació superior, i se'ls va obligar a firmar el compromís de no tenir més de dos fills. Els rohingyes han estat, a més a més, subjectes a treballs forçats i reclosos en camps de concentració.
Els enfrontaments violents entre totes dues comunitats després d'un atac que va patir la policia birmana de fronteres, i atribuït a un grup insurgent rohingya, va ser el detonant d'una persecució que, pels observadors internacionals, s'ha de considerar un veritable genocidi.
Un reportatge de Nicolas Bertrand i Thomas Donzelle
Producció: Caravelle
Una epidèmia silenciosa i perillosa amenaça els nens en els primers anys de les seves vides, entre 0 i 3 anys.
Més informació
Una epidèmia silenciosa i perillosa amenaça els nens en els primers anys de les seves vides, entre 0 i 3 anys.
Una epidèmia silenciosa i perillosa amenaça els nens els primers anys de la vida, entre els 0 i els tres 3 anys. A França, la doctora Anne-Lise Ducanda, responsable de PMI (Protecció Maternal i Infantil), ha creat un col·lectiu amb altres professionals de la salut, pediatres, logopedes i psicòlegs, per fer reaccionar les autoritats.
Exigeixen anar més enllà dels seus estudis de camp i prendre mesures i advertir dels efectes de la sobreexposició dels infants a les pantalles, com es fa amb les addiccions a l'alcohol, el tabac i les drogues.
I l'addicció a les pantalles no només afecta els més petits. Cada cop hi ha més adults addictes a la dopamina que ens proporciona les recompenses que rebem de les xarxes socials.
Fins i tot alguns dels principals líders de la indústria de les xarxes socials, com un dels cofundadors de Facebook, reconeixen que aquesta xarxa social es basa en el funcionament del cervell i en particular en els circuits neurals de la recompensa. Aquesta recompensa proporciona una dosi de dopamina, la coneguda com "l'hormona de la felicitat", al cervell.
Experts en addiccions comparen el mòbil amb una veritable bomba de dopamina que, a mesura que rebem un "m'agrada" o alguna recompensa semblant, produeix una descàrrega d'aquesta substància que ens satisfà. En definitiva, des de ben petits estem consumint aplicacions que s'han dissenyat per fer-nos addictes a les pantalles.
Un reportatge de Paul Moreira i Adèle Flaux
Producció: Premières Lignes Télévision.
Una epidèmia silenciosa i perillosa amenaça els nens els primers anys de la vida, entre els 0 i els tres 3 anys. A França, la doctora Anne-Lise Ducanda, responsable de PMI (Protecció Maternal i Infantil), ha creat un col·lectiu amb altres professionals de la salut, pediatres, logopedes i psicòlegs, per fer reaccionar les autoritats.
Exigeixen anar més enllà dels seus estudis de camp i prendre mesures i advertir dels efectes de la sobreexposició dels infants a les pantalles, com es fa amb les addiccions a l'alcohol, el tabac i les drogues.
I l'addicció a les pantalles no només afecta els més petits. Cada cop hi ha més adults addictes a la dopamina que ens proporciona les recompenses que rebem de les xarxes socials.
Fins i tot alguns dels principals líders de la indústria de les xarxes socials, com un dels cofundadors de Facebook, reconeixen que aquesta xarxa social es basa en el funcionament del cervell i en particular en els circuits neurals de la recompensa. Aquesta recompensa proporciona una dosi de dopamina, la coneguda com "l'hormona de la felicitat", al cervell.
Experts en addiccions comparen el mòbil amb una veritable bomba de dopamina que, a mesura que rebem un "m'agrada" o alguna recompensa semblant, produeix una descàrrega d'aquesta substància que ens satisfà. En definitiva, des de ben petits estem consumint aplicacions que s'han dissenyat per fer-nos addictes a les pantalles.
Un reportatge de Paul Moreira i Adèle Flaux
Producció: Premières Lignes Télévision.
30 minuts (2018.03.11) No és no (IPTVrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
L'assetjament sexual a la feina, on el superior jeràrquic s 'aprofita de la por de les víctimes, encara és el gran desconegut.
Més informació
L'assetjament sexual en el món laboral és un dels territoris més desconeguts de la violència contra les dones. Després del cas del productor de Hollywood Harvey Weinstein, el #metoo o #jotambé, "jo també he estat assetjada", s'ha fet viral a tot el món. Què passa a Catalunya?
El "30 minuts" ha recollit el testimoni de la Mariona, la Sandra, la Jessica, noms ficticis de dones que no ensenyen la cara, com a símptoma que el tema de què volen parlar encara és tabú. Han sigut víctimes d'assetjament sexual a la feina, s'han sentit soles, han descobert que la seva empresa, en la majoria dels casos, no ha estat a l'altura i algunes han acabat als tribunals.
La por de perdre el lloc de feina, de ser culpabilitzada o no creguda pels col·legues i la dificultat d'aconseguir testimonis, fa que molt poques dones ho acabin denunciant. És més, la desigualtat de la dona al mercat laboral fa que l'assetjador, molt freqüentment, tingui una posició jeràrquicament superior dins de l'empresa. I l'assetjament és una qüestió de poder.
Grolleries inadmissibles, tocaments en parts íntimes i propostes sexuals barroeres i sota pressió, impunitat i un entorn que s'ha acostumat a aquests comportaments. El relat d'aquestes noies ens enfronta, a homes i dones, amb el masclisme quotidià.
Un reportatge de: Esther Llauradó i Jordi Zorrilla
Imatge: David Bou
Producció: Sandra Rierola
Muntatge: Moisès Casanovas.
El "30 minuts" ha recollit el testimoni de la Mariona, la Sandra, la Jessica, noms ficticis de dones que no ensenyen la cara, com a símptoma que el tema de què volen parlar encara és tabú. Han sigut víctimes d'assetjament sexual a la feina, s'han sentit soles, han descobert que la seva empresa, en la majoria dels casos, no ha estat a l'altura i algunes han acabat als tribunals.
La por de perdre el lloc de feina, de ser culpabilitzada o no creguda pels col·legues i la dificultat d'aconseguir testimonis, fa que molt poques dones ho acabin denunciant. És més, la desigualtat de la dona al mercat laboral fa que l'assetjador, molt freqüentment, tingui una posició jeràrquicament superior dins de l'empresa. I l'assetjament és una qüestió de poder.
Grolleries inadmissibles, tocaments en parts íntimes i propostes sexuals barroeres i sota pressió, impunitat i un entorn que s'ha acostumat a aquests comportaments. El relat d'aquestes noies ens enfronta, a homes i dones, amb el masclisme quotidià.
Un reportatge de: Esther Llauradó i Jordi Zorrilla
Imatge: David Bou
Producció: Sandra Rierola
Muntatge: Moisès Casanovas.
Des que, el juny de 2014, ISIS l'autoanomenat "estat islàmic" va establir el seu "califat", va reclutar, de manera sistemàtica, nens soldats.
Més informació
Des que, el juny de 2014, ISIS l'autoanomenat "estat islàmic" va establir el seu "califat", va reclutar, de manera sistemàtica, nens soldats.
Els "lleons del Califat", com se'ls coneix, de vegades són nens molt petits, que es veuen obligats a unir-se a les files de l'organització terrorista, formant una nova generació de jihadistes que alguns cops protagonitzen els vídeos de propaganda.
Els "lleons del Califat", com se'ls coneix, de vegades són nens molt petits, que es veuen obligats a unir-se a les files de l'organització terrorista, formant una nova generació de jihadistes que alguns cops protagonitzen els vídeos de propaganda.
La periodista de l'agència Capa Sofia Amara en va trobar uns quants a l'Iraq i al reportatge expliquen la seva vida de joves soldats reclutats de manera forçada, traumatitzats per la violència dels actes que van cometre.
El reportatge "Els nens perduts del Califat" recull testimonis esfereïdors i sorprenents de com l'ISIS tracta els nens que recluta per força, entre l'esclavitud i l'explotació sexual. Venudes o intercanviades, les nenes alimenten un mercat d'esclaves al cor de l'autoanomenat Califat.
La resistència fa temps que intenta salvar aquests menors presoners, abans que sigui massa tard. La periodista Sofia Amara segueix les seves operacions d'infiltració i mostra com recuperen aquests jihadistes forçats.
La pregunta que ningú gosa respondre és: Què passarà amb aquesta generació perduda? S'han de tractar els nens soldats com a víctimes o com a botxins? Serà possible tornar a recuperar aquests nens perduts del Califat?
Un reportatge de Sofia Amara
Producció: Capa Presse
Els "lleons del Califat", com se'ls coneix, de vegades són nens molt petits, que es veuen obligats a unir-se a les files de l'organització terrorista, formant una nova generació de jihadistes que alguns cops protagonitzen els vídeos de propaganda.
Els "lleons del Califat", com se'ls coneix, de vegades són nens molt petits, que es veuen obligats a unir-se a les files de l'organització terrorista, formant una nova generació de jihadistes que alguns cops protagonitzen els vídeos de propaganda.
La periodista de l'agència Capa Sofia Amara en va trobar uns quants a l'Iraq i al reportatge expliquen la seva vida de joves soldats reclutats de manera forçada, traumatitzats per la violència dels actes que van cometre.
El reportatge "Els nens perduts del Califat" recull testimonis esfereïdors i sorprenents de com l'ISIS tracta els nens que recluta per força, entre l'esclavitud i l'explotació sexual. Venudes o intercanviades, les nenes alimenten un mercat d'esclaves al cor de l'autoanomenat Califat.
La resistència fa temps que intenta salvar aquests menors presoners, abans que sigui massa tard. La periodista Sofia Amara segueix les seves operacions d'infiltració i mostra com recuperen aquests jihadistes forçats.
La pregunta que ningú gosa respondre és: Què passarà amb aquesta generació perduda? S'han de tractar els nens soldats com a víctimes o com a botxins? Serà possible tornar a recuperar aquests nens perduts del Califat?
Un reportatge de Sofia Amara
Producció: Capa Presse
