No hi ha res pitjor que estar sense país
per Ventura Pons
No sé en quin moment de la seva vida Mercè Rodoreda ho va deixar anar: No hi ha res pitjor que estar sense país.
Qui era aquesta dona que amagava tants secrets? Ens hi apropem fent servir en tot moment les paraules constantment repetides a tort i dret per ella mateixa i mitjançant la relació que l'uní amb la figura de Josep Maria Castellet i el record que aquest escrigué d'un berenar de l'any 1973, a Ginebra.
Aquella tarda, després del que el gran crític literari i editor descriu com a monòleg sobre la seva experiència vital, Rodoreda va obrir una petita escletxa del seu univers.
En la nostra ficció, trobem a l'autora en un imaginari estudi de quan la televisió es feia en blanc i negre responent amb enginy a unes imaginàries
preguntes: el qüestionari Proust que li formulà Lluís Permanyer.
Tot seguit Castellet recorda i ens fa viatjar a la clínica Muñoz de Girona. És l'abril de 1983 i els amics, Castellet, entre alguns, la seva dona, Isabel, Carme Arnau i Joaquim Molas són assabentats per Carme Manrubia de la gravetat de la malaltia de la Rodoreda. L'autora mor al cap de ben poc i tots, compungits, assisteixen a l'enterrament al cementiri de Romanyà de la Selva, on s'hi ha congregat el bo i millor de la societat catalana.
El descobriment de la mirada de Jordi Gurguí, el fill amagat de l'autora que pateix una esquizofrènia paranoica, commou dolorosament Castellet. Aquest fet el duu a rememorar el coneixement tardà de la Rodoreda, primer a Barcelona, després ja a Romanyà: Una dona amable però una mica seca i distant. En el tracte s'imposava un cert convencionalisme que, més tard, li vaig veure aplicar a altra gent. No va ser fins uns anys després que vaig tractar-la amb més assiduïtat i que vaig entendre que, en endavant, podia acudir a ella amb amistat i afecte i, per dir-ho d'alguna manera, sense fer-li nosa, com deia ella que li feia la gent. Aquesta amistat va créixer arran del berenar d'aquella tarda a Ginebra. La meva feina es concentra en la reconstrucció d'aquest encontre. Segons explica Castellet, Rodoreda durant una llarga estona els recità el seu monòleg habitual, una versió apresa de memòria, sobre la infància, la guerra, l'exili. Ell l'anomena simplement el monòleg, la mateixa narració, quasi els mateixos mots, que li hem llegit i/o sentit repetits en entrevistes amb Montserrat Roig, Dolors Oller, Baltasar Porcel, Mercè Vilaret, Joaquín Soler Serrano, declaracions calcades les unes a les altres. La versió oficial que Rodoreda repetia a tothom, barrant el pas, sense deixar entrar a ningú en més profunditat en la seva vida. Ben cert és que, posteriorment a la seva desaparició, per la seva correspondència amb Carme Arnau o amb Joan Sales, el seu editor, sabem moltes més coses però la veritat oral, de cara enfora, era certament repetitiva, monolítica.
Tanmateix Castellet ens explica que, en aquest berenar, un cop havia recitat la història oficial Rodoreda es mostrà, per primera vegada, en una dimensió diferent de com l'havia imaginada. L'autora acabà confessant els seus neguits i les seves pors sobre la creació literària, el sentit de la feina en una cultura perseguida, les relacions íntimes entre home i dona, l'absència d'un país real...
Veus aquestes quatre parets? Això ha estat Catalunya per a mi durant molts anys: Catalunya, una abstracció i una nostàlgia, és a dir, tot el que s'ha viscut intensament i s'acaba.
Les quatre parets que per la nostra escriptora més important del segle XX significaven el seu país, Catalunya. Per això, simbòlicament com una metàfora, el nus central el situo a l'apartament de Ginebra.
El que sí puc afirmar és que després d'aquella visita em va demostrar una confiança i una amistat menys convencionals, i també que la sinceritat d'aquella tarda m'acostà a ella d'una manera més profunda. Penso que la presència de la Isabel, la meva dona, va ser decisiva, perquè el tema de la seva relació amb l'Obiols, no tant l'expressat en les seves paraules sinó la relació profunda entre una dona i un home al llarg de molts anys, li era més fàcil treure'l davant d'una altra dona que no pas amb un home.
Això és el que recorda Castellet. Faig, per acabar, un paral·lelisme dramàtic narratiu amb la forma inicial, que em permet, via una volguda reflexió, plantejar els punts foscos, amagats, de la vida d'aquesta dona dels que mai parlà públicament. Una dona que deixà el fill a Barcelona i que seguí durant tants anys infernals d'exili a un home hipercrític, l'Obiols, per a qui tanta passió tingué, malgrat totes les infidelitats que hagué de patir mentre s'anava convertint en l'autora més important de la literatura catalana del segle XX.
Una història apassionant per als espectadors que es trobaran davant d'un dels grans mites de la història del nostre país. Un tipus d'indagació absolutament contemporània que, com en altres cinematografies del món occidental, tant europees com americanes, significa un apropament a la quotidianitat de gent pública, certament mítica, siguin reis o reines, presidents o presidentes, escriptors, etc. Hi ha un munt de títols que demostren l'interès del públic en accedir a la intimitat dels personatges històrics. La llista és llarguíssima i, ben interpretada, amb un repartiment com el que proposem, té un comú denominador, l'atractiu d'entrar en un món desconegut però familiar. Centenars de milers de persones han llegit l'obra de Mercè Rodoreda a tot el món, en especial La Plaça del Diamant i moltes més han vist la sèrie televisiva que se'n va fer. Amb aquest Un berenar a Ginebra proposem als espectadors entrar en una vida amagada, curulla de cicatrius i ferides acumulades en les històriques lluites europees que tant dolor van causar a mitjans del segle passat. Proposem una situació que transcendeix l'anècdota, que ens sembla universal, una metàfora d'una societat gens llunyana a la qual cal tornar-hi per entendre'ns col·lectivament.
Però es va deixar conèixer mai, de veritat, la Rodoreda? La meva proposta intenta comprendre aquest personatge en uns anys certament turbulents de la història contemporània.
