El convidat
4a Temporada (2013)
Argument:
4a Temporada (2013)
Després de rebre durant cinc anys al plató d’”El Club” més de 2.000 convidats, ara n’he triat 13 per tornar-los la visita. Ara es canvien els papers. Jo sóc “El convidat” i ells, els amfitrions. És gent que segur que has vist, però mai has passat un cap de setmana amb ells. Que segur que coneixes, però que mai t’han convidat a casa seva.
He conviscut un cap de setmana amb cadascun dels personatges, amb tot el que això significa: compartir casa, família, àpats, nit, activitats d’oci i conversa. I d’aquesta convivència en surt un programa setmanal de 50 minuts que podreu veure els dilluns, a les 22.15 h. Ara, “El convidat” sóc jo.
He conviscut un cap de setmana amb cadascun dels personatges, amb tot el que això significa: compartir casa, família, àpats, nit, activitats d’oci i conversa. I d’aquesta convivència en surt un programa setmanal de 50 minuts que podreu veure els dilluns, a les 22.15 h. Ara, “El convidat” sóc jo.
Dades tècniques:
Durada: 55 minuts/episodi aprox.
Mida: 546 MB aprox. segons c/programa
Còdec vídeo: XviD @ 1254 kbps, 25fps, 704x396 (16:9)
Còdec àudio: Català MP3 @ 128 kb/s Joint Stereo, 48000Hz
1a Temporada
2a Temporada
3a Temporada
4a Temproada:
El convidat -4x01- Andrés Iniesta (Albert Om)(DVBrip català per naroatna)(TotsRucs.cat).avi
Albert Om: Ha arribat el dia. Aquesta nit s'estrena la quarta temporada "El Convidat" amb un amfitrió de luxe, Andrés Iniesta. A part dels dos dies que vaig passar amb ell a Fuentealbilla, us vull avançar la resta de caps de setmana que podreu veure. Em fa molta il.lusió compartir a partir d'ara amb tots vosaltres la nit dels dilluns.
Albert Om: Aquesta vegada, poca broma, dormiré al Palau Episcopal de Solsona. M’hi ha convidat Xavier Novell, el bisbe més jove d’Espanya. Un dels que desperta més curiositat i controvèrsia. Jove, guapo, mediàtic, i amb fama de conservador i molt doctrinal. Dilluns podreu descobrir si són certs o no tots els adjectius que li atribueixen.
Albert Om: Aquest cap de setmana el passaré amb Andy Trias, fill del polític Ramon Trias Fargas i nét del doctor Josep Trueta. L’Andy té la síndrome de Down. Va ser el primer català amb aquesta discapacitat a marxar de casa els pares, fa 12 anys. Ara m’ha convidat a passar dos dies a casa seva.
Albert Om: He anat a Madrid per passar dos dies amb Jorge Javier Vázquez. Un nen de barri de Badalona que va estudiar filologia hispànica i que ha acabat sent el presentador més polèmic de la tele. Tenim edats semblants, una mateixa feina, però vides molt diferents.
He tingut un cap de setmana per descobrir quines són les conseqüències de treballar tant i d’estar tan exposat a les crítiques. Però també per comprovar que Jorge Javier Vázquez és un home d’extrems. S’ha passat mitja vida ensenyant-se davant de milions de persones, però l’altra mitja, quan era jove, va ser molt més solitària. Aquests dos dies he pogut conèixer una infantesa difícil, i uns orígens que l’han marcat.
Ha volgut que l’acompanyi a Badalona per conèixer la seva mare i les seves germanes i per passar part del cap de setmana al lloc on ell va créixer. Jorge Javier Vázquez té la vida muntada lluny de Catalunya. A Madrid, la faràndula, els focus i la fama. A Sant Roc, uns orígens i una història que de jove l’incomodaven i que ara exhibeix amb orgull.
Albert Om: Passaré dos dies amb un dels economistes més importants del món. Per a molta gent, és aquell de les americanes de colors o aquell que no sabem mai si viu a Barcelona o a Nova York. Sóc el convidat de Xavier Sala i Martín. Entre tots, li hem penjat moltes etiquetes. Avui em proposo començar de zero.
Xavier Sala i Martín diu que les Champions les guanyen les americanes. No sé si és una broma o una superstició, però en té més de 300. Gairebé totes duplicades, per no haver-les de traslladar a cada viatge. Se les fa fer a mida i les té ordenades per colors a pocs metres del llit.
Aquests dos dies, a part d’emprovar-me les seves americanes, he pogut conèixer el seu entorn més proper. He conegut la Sílvia, la seva parella, nutricionista i triatleta, i també la resta de Sala-i-Martín: mare, germans i nebots.
Xavier Sala i Martín passa vuit mesos l’any vivint a Nova York i fent classes a la Universitat de Columbia. El poc temps que li queda el dedica a jugar a golf. Aquest cap de setmana, amb un dels seus millors amics, Joan Laporta.
No es pot dir cada dia que t’ha ensenyat a jugar a golf un doctor en Economia per Harvard. Xavier Sala i Martín té un expedient brillant. Només amb 24 anys ja assessorava el govern de Bolívia. Ara, li demanen consell governs d’aquí i d’allà. Els rànquings el situen entre els 25 economistes més destacats del món.
Xavier Sala-i-Martín és un català nord-americà o un nord-americà català, amb una vida partida en dos. On ara, a més de l’economia, s’hi sumen inquietuds personals i familiars. Decisions que no es poden prendre amb una calculadora.
Albert Om: L’escriptora Maruja Torres m’ha convidat a passar un cap de setmana amb ella, en un moment molt especial, en una etapa nova de la seva vida. Just quan acaba de fer 70 anys i s’ha quedat sense feina.
La Maruja és molta Maruja. Una dona amb caràcter i que sempre parla sense embuts. De feina, de periodisme, de l’actualitat i també d’ella mateixa. Durant dos dies hem tingut temps de xerrar de tot, però també de fer un viatge als seus orígens. A la infància d’una nena filla d’immigrants murcians al Raval de Barcelona. Una nena que no s’hauria imaginat mai que escriuria 14 novel.les i que faria de reportera per tot el món.
N’acaba de fer 70, i per celebrar el seu aniversari ha decidit convidar-me a sopar a un lloc especial. Provocació? Irreverència? Encara no em puc creure que haguem anat a sopar a un reservat a la Camarga!
Maruja Torres pot haver perdut la feina a “El País”, però no l’esperit combatiu ni la mirada crítica i provocadora cap a la realitat. Continua enganxada a l’actualitat. Molt pendent d’explicar què passa, en un moment en què passen moltes coses.
Després de compartir dos dies amb ella, penso que la Maruja és una dona que als 70 sembla que torni a tenir una efervescència adolescent. Ella, que ha guanyat el Premi Planeta i el Nadal, diu que el seu gran èxit no és ni periodístic ni literari. És haver sobreviscut al futur que l’esperava.
Tres germans de Girona, en Joan, en Josep i en Jordi Roca, tenen el millor restaurant del món. Però en aquesta història d’èxit hi ha una persona que és clau: Montserrat Fontané, la seva mare. La dona que els va ensenyar a cuinar i moltes més coses. Aquesta vegada, sóc el convidat de la mare més feliç del món.
La feina i la família. Aquesta és la vida de Montserrat Fontané. Tot junt i tot barrejat, fins al punt que viu al pis de dalt del bar. Per ella i en Josep, el pare de família, tot és el mateix: Can Roca. I només a dos-cents metres del millor restaurant del món.
Al seu bar, hi té a dinar cada dia tot el personal del Celler. La Montserrat els alimenta, els renta la roba i es preocupa per ells. Diu que són els seus “altres fills”. El segon torn és amb en Joan, en Jordi i en Josep, els seus fills de veritat. Abans de rebre clients que fa més d’un any que esperen per dinar al Celler, ells mengen a peu dret a la cuina amb la mare.
Això al migdia, perquè de nit, la Montserrat i jo vam anar a sopar al millor restaurant del món. Havia tastat plats dels seus fills, però mai hi havia menjat tot un menú. Ha estat la seva primera vegada.
Aquest cap de setmana ha estat un viatge en el temps. Hem dinat els plats que la Montserrat cuina des dels anys 60 i hem fet un un sopar del segle XXII. La Montserrat forma part d’una generació de dones nascudes amb la Guerra Civil que no han fet més que treballar i estimar. Donar més que rebre i pensar més en els altres que en elles mateixes. Amor, treball, esforç i humilitat. Aquest és el seu llegat. Això és Can Roca.
Ha fet cançons que coneix tothom. Però, en canvi, sabem molt poques coses d’ell. Tinc dos dies per fer baixar el cantautor galàctic a la Terra. Fa 40 anys, Jaume Sisa va convidar 60 personatges a una festa imaginària en forma de cançó. Aquesta vegada, el convidat sóc jo.
Segons Om, "probablement, és la primera vegada que no té una conversa galàctica." "Juntament amb Pau Riba --diu Albert Om--, és un referent musical per als nous compositors."
[hide]Jaume Sisa ens ensenya a "El convidat" part del seu món personal, part d'aquest univers propi que fins ara només coneixíem a través de les seves cançons i de la seva música. A l'entrar a casa seva, com si fos una advertència, diu: "Aquí (assenyala l'interior del seu pis) hi ha de tot i no hi ha de res. Visc sol acompanyat de tots els que hi ha dintre el meu cap". I assenyala el seu bagul: "Jo visc en part en aquest bagul. Dins hi ha la quintaessència del que sóc jo. El dia que jo no hi sigui, aquí dins quedaran coses. Hi ha objectes que no ha vist ningú. No es pot obrir. L'obro de tant en tant per posar coses i de tant en tant en trec alguna".
També descobrim la seva fal·lera per anar cada dia a recollir correspondència al seu Apartat de correus: "De vegades tinc sensació que sóc l'únic habitant d'aquest paratge. Ara estem al bell mig d'un món que ja és mort. Els apartats de correus ja no tenen sentit, no tenen virtualitat. Jo ho faig perquè sóc així. M'agraden els mons que s'han mort. M'agrada venir a Correus, i quan fa dies que no hi vinc ho trobo a faltar".
Els problemes de vista
Viu envoltat de discos i escolta música cada matí. Diu que la seva miopia és en part responsable de la seva manera de fer música. "Veure-hi, no hi veig gaire. Sóc miop de naixement. I des de petit tenia problemes, duia ulleres, no podia ser porter als partits de futbol que fèiem els nanos. Tinc moltes diòptries, 25 a cada ull (fins que em van operar fa 12 o 13 anys i em van treure les ulleres) i això m'ha permès segurament ser com sóc. En veure-hi poc cap enfora, he hagut de mirar cap a dins. Això m'ha fet ser d'aquesta mena i fer les cançons que faig".
La vocació musical
Els problemes a la vista li venen de família però la música no tant: "Només tinc dos petits precedents familiars. El meu pare, de jove, havia cantat d'aficionat en un companyia de sarsuela i el meu germà gran, que ja és mort, també era un cantant aficionat. Va guanyar un concurs d'imitadors de Machin".
Pel que fa als referents musicals que componen el seu so tan particular, Sisa explica que "de petits a casa vam mamar tota la música de la postguerra a la ràdio. Tot aquest bagatge sentimental forma part del meu ser. Com les ulleres que em van posar als 5 anys". Durant el programa, Sisa es reuneix per sopar amb el crític musical Karles Torra i el cantant Roger Mas i ells amplien una mica els trets que el defineixen: esperit lliure, irònic i oníric, un cantant amb vestigis de Machin, Emili Vendrell, Zappa i Pink Floyd, la contra de la contra (en relació amb la dicotomia Nova Cançó/contracultura barcelonina).
Ara molts grups de músics joves el reivindiquen. No vol dir la paraula orgull però diu "Em sento acompanyat. És gratificant. Ostres, no sóc jo sol que remo en aquesta direcció. Hi ha altra gent que fa coses amb les quals sents una sintonia".
La passió per viure
No li agrada fer anys ni que el felicitin per l'aniversari: "A la meva edat, jo et regalo tota la meva experiència i la meva saviesa i em quedo amb els teus anys" li diu a l'Albert Om, encara que quan sap que ja en té 46 no li interessa l'intercanvi. "Jo tornaria als 30, dels 30 als 40, i un cop arribats els 40, 'boom', tornaria als 30. Em quedaria en aquest bucle continu. Dels 30 als 40 la vida és l'hòstia, perquè ja saps cosetes i al mateix temps estàs amb força, vigor i il·lusió. Tens tot el temps per davant. Et pots fotre de tot, passar nits sense dormir, ho devores tot, coneixes gent, viatges i tot t'enriqueix! I encara et penses que tens la vida per endavant. A partir d'aquí, la resta, 'xungo'".
La parella, la solitud i l'avorriment
Jaume Sisa viu sol i per ell "és una cosa natural. És el que he fet sempre llevat d'alguns moments curtets de la meva vida. S'hi està bé sol. És un estat estupend, perquè en un moment donat pots sortir a buscar companyia, però si estàs acompanyat és molt difícil aconseguir moments de soledat". No creu en el matrimoni: "penso que no és una cosa natural. El matrimoni és una convenció social forçada". I sobre la soledat i l'avorriment afirma: "Jo estic sol i no m'avorreixo mai. Tanmateix quan m'avorreixo m'ho passo la mar de bé, és un tipus d'avorriment que a mi no em pesa, ni em desconsola, ni em neguiteja. No em molesta gens".
Recorda com un paradís la seva infantesa:"Tinc la sort que els meus pares em van estimar tant, sobretot la meva mare, que em va colmar per a tota la vida. No he necessitat reproduir un esquema familiar, ni tenir fills ni freqüentar la família. Sempre he conservat aquesta escalfor al cor, que avui dia encara m'aguanta".
La Barcelona dels 70 i la Barcelona actual
En Sisa diu que la Barcelona d'ara ja no és la seva. La seva era la dels anys 70, "quan anava amb ulleres, fumant porros i tocant la guitarra tot el dia, amb unes ganes de viure que no s'acabaven mai. Jo recordava el que havia sentit explicar als meus pares de quan va arribar la República, com si d'un dia per l'altre s'haguessin obert totes les portes. I això jo ho tenia mitificat: com era el Paral·lel de la República, la llibertat, l'eclosió de partits polítics, la vida nocturna. Es mor Franco i de cop, "paff", per mi es fonen dos moments mítics. Ara inaugurem el món, ara està tot per fer i està a les nostres mans, La República va durar poc i això també. El poder s'instal·la i s'aposenta, comença a controlar i llavors s'ha acabat la festa!"
Madrid vs Barcelona
A finals dels anys 80, quan la Barcelona underground ja era només una imatge del passat, va anar a viure a Madrid com a Ricardo Solfa. "Allà vaig trobar la festa al màxim. Jo he viscut als dos llocs (Madrid i Barcelona). Sembla que allà visquin per divertir-se i i després treballen una mica. Els catalans són més de patir per la feina i després, si de cas, ja mirarem de disfrutar una mica, ara quan arribi la Festa Major. Allà la Festa Major la fan cada dia".
La rauxa
En Sisa és un dels artistes arrauxats dels que de tant en tant es produeix a la cultura catalana i és una etiqueta que té molt assumida: "Els catalans som gent seriosa, avorrida, bastant "muermos", com si ens costés viure l'alegria de viure sense més, sense excuses ni coartades. Però és com si estigués previst que hi ha d'haver algú arrauxat que doni la nota, que munti el número, que faci algo que se surti de lo normal". Per això i malgrat això, conclou "Jo sóc molt català. De tantes generacions que no es pot aguantar! M'agradaria ser negre, esquimal, indi... però sóc català".
El sentit de la vida
Per culpa d'un amic que li va recomanar fer testament, pensa més en la mort que abans i també pensa en el sentit de la vida: "No tinc ni idea de què hi fem aquí. No ho entenc. Perquè patim tant i perquè perseguim tantes coses." Descriu un moment que va compartir amb el Gato Pérez: "Vam actuar junts en un lloc a Barcelona i després ens en vam anar de copes. I a les 7 o les 8 del matí vam passar per un carrer on hi havia un cartell anunciant el festival on acabàvem de tocar. El Gato es va aturar davant el cartell i va dir "mira, aquests som nosaltres i aquesta nit hem triomfat... Jo, Sisa, ara mateix em podria morir i seria feliç'. I en aquell moment ho vaig entendre perfectament. Viure amb intensitat els moments màxims i després deixar el cap en blanc. Suspendre la memòria. Que quedés inoperant fins que arribi un altre "subidón" de vida i de trempera i llavors et tornes a menjar el món i si el món se't menja a tu... doncs són les regles del joc".[/hide]
Passaré dos dies amb un home que ha participat en totes les revoltes socials que hi ha hagut a Catalunya en els últims 50 anys. Arcadi Oliveres sempre ha estat al costat dels moviments socials i al darrere de qualsevol causa justa. Un economista molt humil i coherent que fa 500 conferències l’any. Descobriré com és a casa seva, l’home que fa la revolució al carrer.
Arcadi Oliveres sempre ha estat al mateix lloc. Al costat dels moviments socials i al darrere de qualsevol causa que cregués justa. La història de la seva lluita és la lluita d’un país. Sap que és un referent, però em sembla que els homenatges l’incomoden.
Arcadi Oliveres és president de l’ONG Justícia i Pau, un professor entranyable i avi de dos néts. Un home radicalment humil. Sense escletxes en la manera com pensa, com parla i com viu. Una coherència que no tothom pot o vol seguir.
Albert Om és el convidat del "ros" de la Trinca, un dels empresaris més importants de la indústria de l'espectacle. Josep Maria Mainat té un passat associat a l'èxit i un present més desconegut que Albert Om podrà conèixer durant dos dies a casa seva, ara que acaba de ser pare passats els 60. Om explica: "És una persona que als 66 anys té molt futur. Després d'haver format part del grup La Trinca durant 20 anys, i d'haver estat un dels productors estrella del país, continua tant o més actiu: l'any passat va posar en marxa quatre negocis i va tenir un fill."
Albert Om passarà dos dies amb la pilot de motos Laia Sanz, una de les millors esportistes catalanes de la història. Una dona que ha triomfat en un món d'homes i que, amb només 27 anys, ja és tot un mite sobre una moto. Albert Om: "Un homenatge a l'esclat de l'esport femení".
Albert Om viatja a Memphis, als Estats Units, per visitar un dels millors jugadors de bàsquet del món. El periodista té dos dies per comprovar que a la ciutat d'Elvis Presley ara l'ídol és Marc Gasol. El programa va esperar que comencés la Lliga americana per gravar aquest capítol. Albert Om: "Hem volgut seguir l'aventura americana d'un dels nostres esportistes més destacats."
Karrouch va ser una de les primeres nenes marroquines que va arribar a Catalunya, ara fa 30 anys. La Laila i tota la seva família van deixar la seva ciutat, Nador, per començar una nova vida a Vic. Albert Om.- "A través d'ella expliquem la història de la immigració".
13 caps de setmana. 13 viatges a l’univers més íntim dels meus amfitrions. Les experiències personals de tot un any, que heu pogut veure els últims 13 dilluns. I ara, el final. Dilluns podreu veure el capítol de resum d’”El Convidat”, amb els millors moments de la quarta temporada del programa.
